la rebotiga

Vaig participar en el curs Bar Yola , conduït per María Acaso, Javier Cruz i Fernando Gandasegui, dins del Festival Sâlmon. La finalitat del curs és introduir recursos dramàtics a l’aula. Ja ens van advertir en la primera sessió que destinaríem la darrera perquè presentéssim alguna experiència en què haguéssim incorporat algun d’aquests recursos. Sortint, una companya em va preguntar si ja sabia què explicaria. Li vaig somriure i vaig assentir. Tenia en ment el C2 d’enguany en què havia mirat de convertir-lo en un curs bastant narratiu.

Vam començar la tercera sessió amb una roda de presentacions anticurriculars. Mira que havia llegit com María Acaso recomana aquesta activitat. També en el recordatori de la sessió ens havien adjuntat un vídeo que servia com a pista. Em toca començar la roda i, ves, en faig una de bastant formal. Em va impactar tant escoltar gairebé la vintena de fracassos, que tornant de la pausa vaig demanar dret de rèplica. Es va quedar en una riallada general. Vaig decidir anar-me’n cap a casa. Va ser pujar al cotxe i l’olla va començar a bullir. Ben aviat vaig tenir enfilada la perfomance que volia crear. Havia de ser la revàlida, una presentació anticurricular basada en un reguitzell de moments dels espectacles que havia assistit: Aquí en el alto, Catalina, Jinete del último Reino frag. 3, el projecte de Las Detectives, l’Orquestina de pigmeos.

Tenia un mes per preparar-la, però els dubtes que se m’anaven plantejant provocaven que retardés el moment d’enllestir-la. Va sonar la campana. Quan faltaven tres dies, vam rebre un missatge de l’equip docent que aclaria el neguit d’una companya. Ens prevenien que millor ens limitéssim a relatar l’experiència d’algun recurs –ens en van donar una seixantena– que no pas de mirar ser agosarats i fallar en l’intent. Vaig entendre que l’avís anava dirigit cap a mi. Em vaig sentir Obèlix davant de la marmita de la pòcima. M’ho van posar en safata. Hauria de reprendre la idea inicial, la del primer dia. Però, per reblar el clau, podia presentar el prototip d’una acció per dur-la a la pràctica ben aviat. Serviria per cloure el grup de C2. Així doncs, La revàlida va esdevenir en un homenatge de la Retirada.

Vaig començar la intervenció contextualitzant-la. Els vaig avisar que hauria de fer unes trucades. Vaig simular que parlava amb la botiga perquè no calia que em guardessin el conjunt de roba interior que els havia encarregat. També vaig fingir que anul·lava la cita amb la depiladora. Ja no m’hauria de quedar en pilotes. Vaig continuar la farsa trucant a María Salgado. No calia que m’ajudés a remixar el seu recital. Finalment, també avisava una exalumna perquè ja no em calia que m’ajudés a traduir algunes parts de l’exposició al romanès.

Quan es pensaven que acabava la meva acció, els vaig anunciar que aplicava el pla B. M’haurien d’ajudar a veure si era efectiva l’acció que havia dissenyat. Els vaig repartir rotllos de paper higiènic i el tub de sang. Els vaig demanar que, per continuar amb la narració, s’havien de convertir en persones ferides. Tothom s’hi va engrescar de valent. Fins i tot, vam ocupar una altra sala per fer-ne el reportatge fotogràfic. Es van imaginar que era una desfilada de zombis. Em va costar que tornéssim a l’aula per prosseguir la presentació.

Un cop vam haver tornat, els vaig explicar que no eren zombis sinó que formaven part de l’exèrcit republicà i els calia fingir que estaven ferits per poder passar la frontera i evitar ser presos pels nacionals. Els vaig explicar la proposta de curs. Per commemorar el 80è aniversari del final de la Guerra Civil, vam llegir la novel·la Incerta glòria de Joan Sales. La trama em va servir tant de fil narratiu del curs com de metàfora de l’aprenentatge. Vaig planificar-lo ludificat.

Cada sessió presentava els objectius per treballar. Si havien de resoldre una tasca, obtenien un pot de llet condensada. També podien guanyar cupons per al carnet de racionament. Els cronistes de cada sessió, un cupó de bacallà o de carn. Començàvem cada sessió amb la revisió de l’acta de la sessió anterior i presentant el cartell que la il·lustraria. Si l’alumnat participava en la proposta de Twitter rebia més cupons. Calia, per poder presentar-se a la prova, tenir el carnet ple.

El curs va arrencar amb l’allistament dels alumnes a l’Exèrcit Popular amb un joc d’escapada. Així van aconseguir diferents edukits, que servirien per apuntar-hi el seu progrés. D’una banda, van obtenir una carnet militar per anotar-hi les missions aconseguides i també per formar grups de treball quan convingués. De l’altra, un plànol del front d’Aragó en què marcarien el progrés d’un contingut. Si l’assolien, l’havien de mantenir en zona republicana mentre que si consideraven que en tenien dubtes, el contingut traspassava a la zona nacional. Finalment, un cartell perquè els servís d’inspiració a l’hora de preparar la crònica visual de la sessió. També tenien quin rol hauria de desenvolupar al llarg del primer trimestre.

Per acabar l’exposició, els vaig proposar si ens constituíem en una comunitat. Calia que en un sobre –ja va ser difícil evitar que miressin que hi havia a dins!– escrivissin amb què es quedaven d’aquest curs. A dins, hi havia un fragment d’una fotografia. Era la manera de ritualitzar la constitució del grup.

El curs em va agradar, tot i que ens van desconcertar en la primera sessió. En vaig sortir amb la mateixa sensació de quan vaig acabar rEDUvolution: em costarà seguir un muntatge teatral més aviat convencional. Em va semblar molt coherent que t’obliguessin a assistir a espectacles del Festival. Eren material de reflexió en la propera sessió. També em va agradar viure les experiències de les companyes: Cloe (preparant itineraris brossians), Floren (La sopa de pedres), Gemma (Aula de Música), Montse (la seva confessió inspirant-se amb Bárbara Buñuelos) i la Xesca (amb els projectes sobre Federico García Lorca i Pina Bausch) Aquí en teniu la presentació:

L’aula com a escenari from Jaume Sans i Vellvehí

Et prepares una sessió sobre Art Thinking. Mentre vas triant el material, t’adones que n’hi ha que l’hauràs de descartar. El procés deu ser similar al d’editar un projecte musical. Al final,  els artistes o els productors s’empesquen donar-li una nova vida a tot el material rebutjat: publicant un recopilatori. És la finalitat d’aquesta presentació.

Ja he confessat que temia que hagués d’explicar l’experiència d’una manera expositiva.  Em feia por que pogués avorrir l’audiència. Em va ve venir al cap la metàfora d’un sopar d’amics en què l’excusa és ensenyar-te el reportatge de les darreres vacances. T’ho proposen just quan estàs paint l’àpat copiós i notes que les parpelles et pesen.

Vas enllestir el taller just quan havies acabat el curs i encara estaves sota els efectes de l’eufòria. S’havia graduat la primera promoció arthinkera —després d’escriure aquest apunt, t’adones que és la segona. Vas evocant els projectes que vam anar desenvolupant al llarg de dos anys (#Humanari, #MR, #clàssics, #Suspens0, #16 sessions i #AnyMACapmany).

Reflexiones com has arribat a adoptar aquesta metodologia. Recordes un vídeo de María Acaso sobre educació disruptiva que et va impactar. Les preguntes que planteja són dards que t’obliguen a replantejar-te la teva pràctica i alliberar-te del que causa insatisfacció quan surts de l’aula. Descobreixes el seu blog. Enveges com organitza les sessions formatives,  les seves reflexions van esquerdant encara més el teu academicisme. Llegeixes la conversa que va mantenir amb Elizabeth Ellsworth i hi reconeixes alguns dubtes, algunes paradoxes i algunes conclusions. Quan estaves a punt de provar el seu mètode Placenta, publica rEDUvolution i decideixes experimentar les microrevolucions. I de la rEDUvolution a l’Art Thinking.

Gràcies a Ainohoa Ezeiza i Javier Encina, topes amb el pensament d’Ivan Illich. Nou impacte. El formalisme educatiu se’n va en orris. T’adones que el sistema educatiu, tant és que sigui reglat com no reglat ja que el segon s’emmiralla en el primer, s’ha bastit en la submissió, fonamentada en criteris arbitraris. Desapoderament, autogestió són conceptes per investigar a l’aula.

Finalment, en aquest periple incert tens una taula de salvació: l’actitud lúdica. Conèixer Imma Marín, et fa capgirar l’aula. Notes que les classes tenen un altre ritme, l’alumnat ve amb ganes, adoptes un nou punt de vista i fins i tot els conflictes es paeixen millor, gràcies a l’humor.  L’actitud lúdica és un dels components de la pedagogia sexi que tant defensa María Acaso. Arribes a una conclusió: abandones el perfeccionisme i t’aboques al gaudi. Com pots pretendre que l’alumnat es diverteixi aprenent, si tu vas patint perquè les sessions surtin com les has planificades?

No obstant això, continues furgant dins teu per respondre com és que t’ha captivat l’Art Thinking. Rememores més referències. Per exemple, Jordi Aligué Bonvehí, director  de Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts Parc del Garraf. Pretén popularitzar l’art emergent —segons ell, s’estima més aquest adjectiu que no pas el de contemporani— desenvolupant, d’una banda, programes educatius i, de l’altra, impulsant projectes que vinculen creadors amb el territori. Considera que és fonamental promoure  l’art ja des de ben petits permetent que escolars coneguin un artista compartint-hi un projecte artístic. Té la dèria de desplegar empreses que implica diferents artistes a expressar la seva visió d’algun concepte.  Aquests projectes creen comunitat i estableixen ponts culturals.

Ves per on, un d’aquests projectes em va servir com a material didàctic per una de les meves primeres experiències en Aprenentatge Basat en Projectes (ABP). Ara m’adono que adoptava més aviat més components de l’Art Thinking que no pas d’aquesta altra metodologia activa. Havia concebut el curs com un viatge o una mirada pel Mediterrani. Pretenia que l’alumnat concebés el seu aprenentatge com una experiència motivadora, compartint-la amb la resta de companys.

Durant un parell d’anys l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà vam iniciar un replantejament de l’avaluació. Ens vam qüestionar quina havia de ser la funció. Va ser un procés de compartir amb l’equip neguits, dubtes, experiències, etc. Com a coordinador del grup de treball em va ajudar a consolidar la meva tasca resolent contradiccions pedagògiques, esberlant encotillaments i amb ganes d’incorporar una educació molt més democràtica. Primer, ho vaig experimentar en els cursos a distància, però després ho vaig dur a la pràctica en els cursos presencials.

I tanquem el cicle inconscientment. Decidim tot l’equip visitar Vallgrassa per poder inspirar-nos a l’hora d’organitzar possibles itineraris literaris amb l’alumnat pel municipi. Arturo Blasco, mentre ens guia la visita, ens confessa el seu procés d’arrelament al paisatge del Garraf. M’adono que és el mateix que he viscut i aquell dia sento que m’hi arrelo. Mentre ens convida a participar de les diferents propostes de l’espai, vaig prenent nota que ho podem adoptar a l’aula. És a dir, que l’art és un mitjà per desenvolupar qualsevol projecte per aprendre llengua.

Mentre remenes l’arxiu fotogràfic, t’adones que moltes imatges tenen alguna cosa en comú: l’alegria de què fa gala l’alumnat. Tant és que sigui abans (entonant una haka creada pel grup)  com després de fer la prova de curs (unes birres per celebrar la gesta) o bé com fem les pauses en cada sessió, amb un descans cerebral.

Finalment, mires com has anat aplicant els diferents fonaments de l’Art Thinking en els cursos.  Tinc una preferència pels detonants. M’agrada irrompre a l’aula amb un kit de jardineria per plantar clavells de moro. És una metàfora idònia per il·lustrar el transcurs del temps en un curs. Inspirant-nos en un projecte de Nicolás Paris,  ens ajudaria a ambientar la lectura del conte El mirall de Mercè Rodoreda. El dia que el vam llegir vaig aparèixer amb un pa de pessic i melmelades de diferents gustos per acompanyar la lectura. Així podíem degustar els records agredolços de la protagonista. Vam repetir una acció similar amb el conte de L’oca de Prudenci Bertrana.

Per dessacralitzar la prova del curs,  em vaig empescar un ritual en què netegem les males vibracions des del primer dia. Hem d’impedir que la prova ens condicioni l’aprenentatge. Una corda va servir per marcar una bretxa a l’aula. Era un recurs per cohesionar dos grups que en el trimestre anterior havien tingut professors diferents i per plantejar-los un repte: com la podien fer desaparèixer. De vegades, aquests elements sorprenents poden servir per motivar la redacció d’un text o bé per formar grups per elaborar junts un article d’opinió. Unes altres vegades pot ser el mateix docent qui faci aquesta funció. Per exemple, aparèixer de militar el primer dia  per canviar la concepció del curs o bé acabar el mateix curs convertit en cònsol honorari de la Polinèsia per conduir un joc d’escapada.

Si el que busquem és el protagonisme de l’alumnat,  cal que respectem la singularitat de cada component del grup. Se’l pots rebre el dia de la prova amb una carta amb els trets més representatius de cadascú o bé si han revisat un resum d’un llibre en petits grups que triïn ells el que els sembla més representatiu.Vam adoptar una nova acció de Nicolás Paris per confeccionar el que seria el relatograma del curs. Vam construir un arbre del coneixement amb els objectius de cada alumne o bé vam mirar d’aconseguir el color de la nostra pell, inspirant-nos en una obra de la fotògrafa Angelica Dass. Si en una primera sessió cada alumne va tatuar un company amb l’impacte d’una lectura, potser calia que al final del curs marquessin a la pell del professor el que havia representat el curs. També podem aprofitar el context polític per poder fomentar el pensament crític. L’alumnat es va inspirar en la campanya Empaperem per desenvolupar el projecte #Suspens0. En alguna ocasió n’has de patir les conseqüències: quan el grup et planta perquè se suma a la vaga feminista del 8M.

El que et dona més satisfacció és quan acabes algun projecte o bé alguna acció de què es desprèn algun producte. L’aula es transforma en un laboratori. Tu llences la idea al vol i l’alumnat te l’arreplega i la va fent seva. Sempre sorprenen els resultats. Si ens havíem d’endinsar en l’obra de Montserrat Roig, el relatograma del curs podia ser un tauler del Monopoly o bé  —com ja hem esmentat anteriorment— el motllo del peu es convertia en el mapamundi del curs. Les postals de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes) eren la plantilla per confeccionar una postal amb el resum d’una sessió. Així vam recrear l’exposició Diumenge d’Oriol Vilanova. Desmuntar l’aula  construint unes instal·lacions amb les cadires, podia ser una metàfora d’un nou enfocament pedagògic però també l’escenografia per a un ball final. L’alumnat es pot encarregar de preparar l’ambientació de l’espai en què tindrà lloc unes xerrades tipus TED. També poden recrear poemes per commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Quan has d’assumir un curs, barrines quin projecte podrem desenvolupar. Mires d’anar apuntant les possibles idees en el projecte mínim viable. És un punt de partida perquè es va modificant a mesura que l’anem executant. Repasses tots els projectes arthinkers: El Vaixell de la Llibertat, una adaptació de la proposta col·laborativa de Joaquin J. Martínez; A relaxing cup in Castelldefels, intent de gamificar un curs basat en el procés de selecció d’una seu olímpica; Jo vinc d’un silenci, la cançó de Raimon va ser el pretext per evocar el passat dels alumnes; C2 rEDUvolutionari, com hem comentant, provant microrevolucions; I vint anys després, la nostra manera de participar en el projecte de Toni Solano; #TotssomSalim, un banc comú de coneixements i lectura cooperativa d’Els narradors de la nit de Rafik Schami; L’avaluació ètica, aprenent sobre desapoderament pedagògic; Els veïns del C2, segon intent de gamificar un curs amb un enigma inicial: qui ens podia espiar; Els Viatgers, que en el primer trimestre vam provar l’autogestió pedagògica, en el segon el pensament visual amb l’obra de Joan Brossa i en el tercer vam dur a terme el projecte #5dones; Vet aquí una crònica, commemorant el naixement de Ramon Muntaner i convertint el curs en un joc de l’oca;  Humanari, basat en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand i en el projecte d’Angelica Dass; #MR, un altre curs gamificat amb què ens vam convertir en un comando errorista per defensar el nom de Montserrat Roig i frustrar el pla malèvol del Dr. Mabuse; #i2cast16, experimentant l’Art Thinking aprofitant una exposició de Nicolás Paris i combinant la lectura de contes de Víctor Català, Prudenci Bertrana, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Pere Calders; Bestiari s. XXI, inventant un joc inspirat en la lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull; #Suspens0, una campanya per eliminar el nombre de víctimes educatives; 16 sessions, provant el moviment com a recurs educatiu i coneixent obres de Josep M. Benet i Jornet i de Sònia Moll Gamboa; Qui té por de M. Aurèlia Capmany?, aprofitant la commemoració del centenari del seu naixement per conèixer-ne algunes obres; Paradís 4.0, un nou curs gamificat per celebrar l’Any Bertrana, centrant-nos en els Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana.

Val la pena aventurar-se amb aquest mètode. Les classes esdevenen punt de trobada per experimentar i crear. Ja veieu que podeu anar de bracet de qualsevol artista o bé podeu fer-vos vostre qualsevol projecte artístic. Si, tot i així, us fa certa basarda, doncs traieu el cap per la Xarxa. Podeu seguir el blog de María Acaso, tafanejar qualsevol perfil d’Arteducadoras o bé espereu que cada divendres Maria Paczkowski us recomani seguir  comptes a Twitter.

María Acaso Prometo no repetir dos veces la misma unidad, organtizat per Educatio. Va idear la sessió perquè els assistents visquéssim cinc experiències que ajudarien a reflexionar al voltant de les cinc paradoxes pedagògiques que apunta en el seu llibre rEDUvolution. Així, demostra  com ha aplicat la cita d’Alejandro Piscitelli que tant la va impactar.

cortesia de María Acaso

Tan bon punt arribàvem a acreditar-nos,  rebíem una samarreta i ens feien esperar fora de l’aula. Anàvem comprovant que cadascú la tenia d’un color diferent. Alguns, agosarats, s’afanyaven a posar-se-les; d’altres, en canvi, esperaven rebre instruccions. Quan vam poder accedir a l’aula, vam comprovar que l’espai es limitava de nou cadires escampades per la sala, amb una capsa i una cinta amb un dels colors de les samarretes. Servien de pal de paller per aglutinar els diferents grups. Assajàvem l’estranyament. Aquest element que al principi causa desconcert, però que incita a generar expectatives de l’acte.

Un cop es va haver presentat i va haver descrit breument l’esquema de la sessió, va convidar-nos a obrir la caixa. Hi havia un mirall, unes tisores i un llençol. Ens va demanar que de moment utilitzéssim el mirall. Ens hi miréssim atentament i recordéssim què havíem après de l’escola. En el meu equip ben aviat vam prescindir de l’objecte per evocar experiències i debatre-les. La majoria eren mals records: la solitud, l’avorriment, l’arraconament dels interessos, l’individualisme… Així,  vam entendre la importància de l’inconscient a l’aula, que el model educatiu ha d’estar connectat amb la realitat,  els diferents rols del docent (com a DJ, intel·lectual i artista ja que és un productor cultural) i l’anàlisi semiòtic de la nostra tasca (les pedagogies invisibles).

Pel que fa  a desenvolupar una pràctica educativa democràtica, ens va proposar una dinàmica ben senzilla. Vam formar una filera de cadires perquè uns s’hi enfilessin i els altres els miressin des de baix. Vam comentar què notàvem tant els uns com els altres a l’hora d’exercir una pràctica de jerarquia vertical. Calia desenvolupar una tasca docent horitzontal, comptar amb la implicació de l’alumnat per així aprendre recíprocament i esdevenir una comunitat d’aprenentatge.

Vam observar com la jerarquia es perpetua en la disposició espacial i en el mobiliari (la diferència entre la cadira del professor i la dels alumnes). Ens va reptar a una nova activitat. Havíem d’escoltar una cançó sense bellugar-nos perquè va prohibir ballar. Al cap d’un parell de minuts,  dues companyes van infringir la norma. Va ser el pretext perquè esclatés el deliri. Tothom va saltar al mig a ballar. Primer, per parelles espontànies i, després, en gran grup. Com si s’hagués destapat una ampolla de gasosa, ben sacsejada.Ens va recordar que si l’aprenentatge es produïa com una experiència plaent, es despertava més la passió pel coneixement.

Havent dinat, vam reprendre el curs. Ens faltava un parell de mantres més. Vam emular una perfomance de l’artista brasilera Lygia Clark. Vam haver de retallar el llençol de manera que tot l’equip sortís de l’aula i hi tornés sota del llençol. Es va repetir el mateix fenomen que en la dinàmica anterior. Cada grup es va anar engrescant i es va produir una mena de duel entre tots els grups: a veure qui sorprenia més no només als altres participants sinó als assistents d’un altre acte. Ens va facilitar quines eren les vuit claus per dissenyar experiències d’aprenentatge i també va insistir que l’art contemporani podia ser un bon vehicle transversal per a qualsevol matèria (art thinking).

cortesia de María Acaso

Finalment,  ens va proposar a cada equip de presentar un producte artístic en què recollís les nostres conclusions del curs. Vam disposar de poc temps, però poc importava. Estàvem encegats a sorprendre tant a la professora com els companys. Es van presentar nou propostes vàries. Tot i que costava de seguir-les atentament, em va agradar moltíssim la de l’equip negre. Va ser d’una bellesa poètica. Vam vessar aigua al terra. Era l’eix de la seva performance però l’equip va acabar reflectint a l’aigua la pantalla dels mòbils. Cadascú tenia una imatge seva sobre les emocions. La majoria dels equips (verd, taronja, blanc, vermell i blau marí) va apostar per aquest format artístic. Em va impactar la de l’equip vermell perquè la Gemma Argelaga va voler reproduir l’alumne reticent a models pedagògics més innovadors. Tant l’equip verd com el blanc vam comptar amb la col·laboració de la professora. En la primera, María Acaso va ser el detonant per transformar una aula tradicional a una de més revolucionària gràcies al contagi d’una ampolla. Mentre que en la segona hi va participar activament. Van representar un ritual en què la professora, com una bona núvia, es casava amb un nou model educatiu. D’altra banda, els grocs ens van desafiar a interpretar la seva instal·lació  artística. L’equip gris i el blau ens vam decantar per la tecnologia. El primer van sintetitzar les conclusions en tres imatges a Twitter, mentre que el meu va gravar un vídeo titulat Evacuación. Vam improvisar diferents escenes dins del lavabo del bar del Centre Cívic.

Per concloure, tal com vaig piular i remixant una idea seva, no n’hi ha prou amb llegir els seus llibres sinó que has de  viure alguna de les seves experiències. Honestedat en estat pur.

Aquest projecte mínim viable reprèn l’experiència del curs passat. A l’hora de plasmar-lo visualment, m’ha vingut al cap La Sastreria de Teresa Terrades. Ha aprofitat la seu del negoci familiar com a espai per a l’assessorament i acompanyament educatiu. S’ha basat en l’ofici patern per personalitzar aquest servei a cada usuari. De fet, si miro d’impulsar la construcció col·lectiva, les envestades que enfilarem a les sessions!  Ens va com anell al dit el món d’una modisteria per il·lustrar l’intent de practicar una educació atersana. Però no s’acaben aquí les coincidències. Vaig demanar ajut a Álvaro Solache per orientar el curs. Comparteix local amb la dissenyadora Barbara Zimmerman. Vam mantenir la xerrada entre la mirada gèlida d’un maniquí, fotos de models i mostres de teles. A més, Ivan Illich recorda en un article  l’etimologia del mot text. És el participi, en llatí,  del verb texere.

Perfil del grup

Començarem el curs amb una gran sorpresa. El grup s’ha transformat. A part dels alumnes de l’any passat, que ara seran minoria, s’hi ha incorporat un nombre d’alumnes diversos. Alguns volen obtenir el certificat per accedir  al mercat laboral mentre que d’altres s’han apuntat per motius personals.

Producte final

Ho haurem d’anar negociant i acordant. De moment, m’aferro a un dels suggeriments d’Álvaro Solache: converitr-nos en una associació. Pot ser un bon desllorigador de projectes i productes finals. De totes maneres, mirarem de posar sobre la taula diferents projectes col·laboratius que es duen a termen en l’actualitat

Fases

disseny

Haurem de seguir consultant els blogs del grup d’Ilusionismo social i el de Joseluis González

desenvolupament

En una vintena de sessions durant el primer trimestre

difusió

Visibilitzaré tant com pugui la preparació  de les sessions i el densenvolupament de cada sessió. Miraré de recollir-ne el desenvolupament en el dietari i publicaré els continguts en els grups de Facebook (#rEDUvolution, Desempoderandonos, L2…)

Estratègies de socialització

Hem de tenir en compte les forces de l’aula. Esperem que es plantegin alguns projectes fora de l’aula.

Artefactes i eines

Els que ens van sorgir. De moment, un decàleg ens servirà com a punt de partida.

Temporalització

20 sessions de 2 hores (dt. i dj. d’ 11.45 a 13.45)

Requisits materials i humans

Em sap greu, però crec que aquest apunt estaria llest abans del debat d’anit, una iniciatiava que organitza  #Xatac5. Van debatre si donem prou veu als alumnes. Aquesta entrada relatarà precisament com he experimentat el desapoderament educatiu amb un grup d’E3. Penso que la composició del grup ho permetia. Alguns alumnes ja estan avesats a treballar per projectes des del B1 o B2 i uns altres s’han anat familiaritzant  amb un enfocament de curs molt més informal. M’hauria agradat  provar l’aprenentatge per servei,  però seguint la labor d’Ainhoa Ezeiza em va animar a endinsar-me en l‘il·lusionisme social que impulsa el sevillà Javier Encina. Aprofito l’avinentesa per reiterar-los el meu profund agraïment pel constant acompanyament, malgrat les dificultats de traducció de les meves reflexions. A més, em pensava que era una via per aprofundir en una de les microrevolucions de María Acaso.

Una de les paradoxes més flagrants en l’educació és que es el paradigma pedagògic va dissociat amb el model de societat. Ivan Illich ja evidenciava aquesta contradicció amb una simple constatació: com és que manté el mateix sistema educatiu  arreu del món independentment del tipus de govern. La mateixa composició d’una aula tant per a països desenvolupats com per a països sota règims dictatorials n’és un bon exemple. Així doncs, si es reclama un canvi educatiu és més aviat per la pressió de la revolució tecnològica que no pas per adequar la formació cap a una ciutadania democràtica. Pretenem formar individus que han de conviure democràticament, però en canvi seguim educant votants submisos. Em temo que algunes piulades del debat van en aquest sentit.

Una de les armes de control en l’àmbit escolar és l’avaluació, concretament la certificadora. Vet aquí que va ser el punt de partida del curs. Tal com qüestiona la cantant Mala Rodríguez, qui pot jutjar el seguiment d’un alumne si no és ell mateix. Una prova, de la qual el principal interessat no hi ha participat en l’elaboració, pot determinar la competència d’un alumne? Si partim que ningú no aprèn el mateix ni de la mateixa manera, per què ens entestem a mesurar-los amb una falsa objectivitat? La majoria de conflictes que esclaten entre alumnes i docents per culpa dels resultats es deuen per vacil·lacions subjectives dels examinadors. Per què no podem negociar amb el grup els criteris avaluatius? Els experts recomanen que l’aprenentatge no pot estar supeditat a l’avaluació. Ara bé, a l’hora de valorar un aprenentatge competencial hem d’aplicar mètodes tradicionals: una prova; a més, externa.

L’avaluació ètica va néixer com un projecte democràtic i pretenia que els alumnes també es plantegessin algunes de les qüestions que hem apuntat en el paràgraf anterior. Va costar, d’entrada, que els alumnes entenguessin tant la metodologia com la finalitat del projecte. Va sobtar que en les primeres sessions el docent deixés de conduir el debat o de liderar els acords. A més, amoïnava que el mètode impedís l’assoliment del certificat. No obstant això, es va poder concretar en dues línies. D’una banda, es va acordar crear un reportatge per difondre aquesta nova visió de l’avaluació. De l’altra, es va pactar que calia ser presents a les xarxes socials. No només es pretenia seguir difonent les sessions sinó també es volia generar debat formulant les preguntes del reportatge. Vam haver de crear un tauler a Pinterest. Això va provocar que al final del curs, alguns alumnes demanessin de treballar la competència digital en propers cursos. També vaig dissenyar un parell de sessions que potser s’escapaven d’aquesta línia. Vam celebrar Sant Jordi amb activitats lúdiques i el Dia Mundial del Joc. Així mateix, el Servei ens va brindar un repte: seríem capaços d’organitzar una flashmob. I la vam muntar, encara que sigui més aviat de butxaca.

Imatge de José M. Guinea, Chema

Penso que aquesta empresa en va servir per posar-nos a provar el nostre il·lusionisme social. Vam haver de recórrer a la confiança entre uns i altres: primer, amb la Laura, qui va assumir l’encàrrec de dirigir l’acció, però també amb la resta perquè ens vam ajudar a memoritzar els passos o bé a suggerir alguna millora de la coreografia. No era pas una simple coreografia. Volíem demostrar a la resta del Servei que havia suposat aquest curs: aprendre a desaprendre entre tots junts. El que acabàvem de presentar havia estat gràcies a l’esforç individual, amb grup (la disposició dels ballarins: un havia de ser de referent per a l’altre) per a la resta de convidats. I, és clar, ens va proporcionar molts moments d’alegria. Tant la confiança com l’alegria són dos components d’aquest model d’activisme social.

Tot i que vaig perfilar el projecte mínim viable,  no vaig seguir ortodoxament l’aprenentatge basat per projectes: era incapaç d’establir els productes finals.  També vaig aplicar la ludificació, presentant activitats lúdiques i divertides que servien per demostrar que també anaven bé per mesurar el progrés dels alumnes. Vam jugar a les frases fetes amb mímica o vam repassar el vocabulari que havia utilitzar per confeccionar els relatogrames en una sopa de lletres.

Aquest recurs narratiu va ser idoni per començar cada sessió, però va anar demostrant com anaven adquirint els alumnes més fluïdesa, a més de ser un moment d’un gran poder socialitzador. Després recordàvem què teníem en dansa i organitzàvem els grups de treball. Continuàvem mantenint un grup de Google+. Així teníem més a mà el dietari d’aula, però també tots els artefactes que anàvem construint (des de fotografies de llibres dedicats, presentacions amb els acords, mems paramiològics, podcasts) i els relatogrames.

Quant a l’avaluació final, vam fer la prova, però adaptant-la a la filosofia del curs. Van fer-la per parelles la part escrita. També tenien permís per consultar o bé ajudar les altres parelles. Cada parella va adoptar el seu estil: algunes ho feien individualment i després ho contrastaven. D’altres, en canvi, realitzaven els exercicis consensuadament.  La prova oral vam seguir el que havíem posat en pràctica en el curs B3: organitzar un esmorzar de forquilla i ganivet. Els alumnes vénen amb unes viades per llepar-se’n els dits. Llavors, en la sobretaula, és el moment per a l’exercici oral. En comptes de respondre a les situacions comunicatives que han planificat els autors, havien de construir un relatograma del curs que els servís per relatar quines eren les seves expectatives, què havien assolit, què els havia agradat del curs i què hi havien trobat a faltar. Vaig escoltar uns relats molt emotius.Abans, però, vam mirar que emergissin el poder de cadascú, acció copiada d’Álvaro Solache, però molt efectiva.

Per concloure, si el grup continua el proper curs experimentarem un itinerari d’aprenentatge més personalitzat. La majoria necessita accedir al mercat laboral. Per tant, mirarem que assoleixin el certificat  C1. Per què hem de deixar d’inspirar-nos amb la cantant andalusa? I si continuem  desenvolupant el projecte de l’avaluació ètica? Ara se’m fa estrany impulsar un curs sense aquesta etiqueta.

Ens podeu seguir a:

Documentació:

• Dietari de les sessions DietariSessionsE3CURS2014-15.doc
• Dietari d’aula DietariAulaE3CURS2014-15.doc

M. Jesús Clua, coordinadora d’Ensenyament del CNL de Tarragona, em va convidar a participar en una reunió amb el seu equip. Vam acordar muntar un taller. Primer, els vam enviar un vídeo de María Acaso  i tot un seguit d’entrades de la secció del portafolis perquè en llegissin una i es preparessin preguntes per debatre-les en la sessió. Vet aquí que vam anomenar el taller com el programa televisiu. He de confessar que em feia una mica de repecte; vaig estimar-me anar-hi més aviat formal (samarreta de cantant dels Messenger’s i pantalons de Mr. Bean).

Em va costar preparar el taller. Tenia moltes idees, però dubtava com les podia enfilar. Al final, vaig distribuir el taller al voltant de tres objectius: presentar-nos jugant, reflexionant i practicant. Volia seguir la fórmula de l’aprenentatge significatiu de Laia Casas: sorpresa, connexió i satisfacció. Així doncs, tan bon punt vaig entrar a l’aula, vaig plantar la maleta que duia al al bell mig de l’espai.  Vaig començar amb una roda de preguntes com a element detonant: d’eines digitals a indumentària per dormir. Els preparava per al repte. Els vaig desafiar amb una endevinalla. Els calia pistes, el pretext per emergir algunes de les idees clau de la sessió.

Pel que fa les presentacions, els vaig proposar que pensessin en cinc trets seus de la personalitat que volguessin escriure en cada un dels post it que els havia repartit. Haurien de ser les etiquetes si ells fossin l’entrada d’un blog. Vam fer una roda en què cadascú es va presentar i va triar un dels trets que volia destacar. Tot seguit, els vaig plantejar un nou repte. Serien capaços de repartir totes les etiquetes entre els companys abans que s’acabés la música. Adaptava l’activitat que em vaig empescar en la primera sessió de l’E3.  A més, l’activitat els obligava a moure’s i tocar-se, però també representàvem metafòricament com es produeix el coneixement. De totes manerees, van sortir resultats prou curiosos. Havia aparegut l’inconscient, un dels elements destacats per la pedagoga madrilenya, tant en el vídeo com en el primer capítol del llibre #rEDUvolution. Abans de donar pas al proper bloc temàtic, vam valorar la importància d’introduir el joc en la nostra pràctica.

Tot seguit, els vaig demanar si seguíem amb l’esquema de la sessió que havia dissenyat o bé volien que debatéssim els documents que els havia facilitat. Van acordar la primera opció. Vam mirar de recordar quines eren les preguntes que formulava en el vídeo. El Gerard se’n recordava. Vaig organitzar tres grups perquè les debatessin. Van sortir unes conclusions força interessants. Les respostes de la primera pregunta sonen molt a plany i un pèl perfeccionistes. Els vaig recordar que ignoraven un factor desencadenant de la nostra pràctica: la incertesa. Per tant, havíem de ser més flexibles i més tolerants amb l’imprevisible. Pel que fa a la metodologia, van reconèixer que els feia por el canvi. Admetien que la innovació els permetia créixer professionalment d’una banda, però, de l’altra, s’havien d’adaptar a una nova realitat.

Vaig modificar la distribució dels grups. Van passar de tres a cinc. Cada equip havia d’ordenar una de les cinc microrevolucions per superar aquesta basarda per canviar. Llavors vaig treure la madeixa de llana de la maleta i els vaig demanar què significava estirar el fil. Els vaig proposar una nova activitat. Explicaria les diapositives si s’anaven passant la troca. Així vaig fer cinc cèntims de cada un de les idees claus de la rEDUvolution. Vaig recordar els objectius que em vaig marcar per enguany, els orígens, el desig d’aprendre i els referents professionals. Després, vaig comentar ràpidament les cinc idees del llibre de María Acaso perquè la llana anava passant de mà en mà i va provocar enrenou. Va ser el moment de la pausa.

Finalment, vam dedicar el tercer bloc a la pràctica.  Primer, vam fer una pluja d’idees per definir una bona experiència d’aprenentatge. Com en el cas anterior, es van recollir bones conclusions. Segon, els vaig plantejar la propera tasca. Volien ajudar que el CNL de Tarragona aconseguís allotjar la propera edició d’un congrés internacional d’innovació educativa. Hauríem de preparar  un itinerari per als visitants. Cada grup havia de pensar en un lloc emblemàtic i argumentar quina relació tenia amb la microrevolució designada. A més, mostrarien una activitat als visitants per demostrar-los que eren innovadors. Vaig desplegar el rotllo de paper d’embalar al mig de l’aula perquè cada grup hi pogués deixar la seva proposta.Tothom va coincidir a pensar en el món dels castellers per a les diferents metàfores de les idees claus. El grup sobre pedagogia i veritat volien explicar als visitants amb el monument als castellers com els alumnes aprenien gràcies a una bona pinya. Així podien anar ascendint de nivells. El grup de pedagogia i poder ensenyaria als experts com desenvolupaven un projecte democràtic aplicant el recurs de la negociació. El grup sobre pedagogia i simulacre repetirien el que organitzen les colles castelleres per cercar adeptes. Un projecte molt interessant, però, per mi, amb un excés  de formalitat.  Mantenien els rols d’expert i d’ignorant. També ens va anar bé que la competició que se celebra al Tàrraco Arena és la millor metàfora de l’avaluació. Vam deduir què fomenta la competitivitat, rivalitat que pot desembocar en violència. Per tant, com podíem aconseguir que les colles hi participessin abandonant la bel·ligerància. Cada formació castellera podia liderar una construcció original amb l’ajut de les altres. Preservàvem un dels valors dels castells: la cooperació. Aquesta activitat va sorprendre a més d’un. Em va costar que entenguessin la tasca, compto que em vaig explicar malament. Però es tractava de jugar amb metàfores els continguts que havíem vist, a més de construir entre tots un producte final. Penso que aquestes activitats generen un ambient distès, sorollós, per tant, viu; cohesiona els alumnes; demanen que els alumnes hi aboquin i comparteixin tot el seu coneixement. En definitiva, vol combinar saber, fer i sentir, les tres potes del tamboret de l’aprenentatge.

Cliqueu la imatge per activar la presentació

Em sembla que no és la primera vegada que ho reconec. El capítol que em va impactar més de #rEDUvolution va ser el del capítol sobre pedagogia i poder. M’hi vaig veure reflectit i m’jaudava a entendre la majoria de conflictes que havia tingut tant a l’aula com amb l’equip al llarg d’aquests anys. Em va causar el mateix efecte llegir una entrada del blog d’Ainhoa Ezeiza. Espanta practicar l’horitzontalitat, però em sembla bàsic per diversos motius: el primer, per ser coherents amb un model educatiu democràtic. Ara començo a entendre per què s’acusa que l’ensenyament és un simulacre i una farsa. En segon lloc, si volem aconseguir amb l’alumnat un aprenentatge real i significatiu, cal que en siguin responsables. Han de poder prendre decisions, i de ben cabdals. Així doncs, em fa gràcia —i por, molta por!— desenvolupar el desapoderament educatiu.

Perfil del grup

La majoria d’alumnes són del curs passt. Però s’hi han incorporat tres persones. Dos són educadors que fa poc que s’han instal·lat a Catalunya. Volen aprendre com més aviat millor per poder treballar en el seu àmbit. L’altra persona té un nivell més alt, però li cal treure’s el ceritificat del B1.

Producte final

Ara quedaré fatal, però els que decidim al llarg del curs. Dubto si els farem plegats, en grup, en funció de la negociació, o permetré —caram, començo a tenir tírria a algunes paraules!— que els vagin desenvolupant autònomament segons els seus interessos.

Fases

• disseny

D’entrada, tinc previst negociar amb ells si volen que desenvolupem projectes democràtics a partir del visionat del vídeo de Javier Encina La esperanza de lo imposible. Tinc clares algunes activitats. Haurem de negociar quins projetes o quines accions volem desplegar. De moment, en tinc algunes. Podríem qüestionar l’avaluació i la prova final. Anna Estany s’ha ofert de venir a fer-nos un taller de moda sostenible. Ara bé, com que no domino tècniques de participació, em sembla que vaig desaprofitar la negociació del banc comú de coneixements. Hi havia tant demandes com ofertes prou interessants.

• desenvolupament

El curs constarà d’una vintena de sessions. Ha començat el 14 d’abril i acabarà el 18 de juny

• difusió

Utilitzaré diferents canals de difusió. D’entrada, publicaré les fotos de cada sessió a Instagram amb l’etiqueta #e3cat14. Mantindrem tant la corresponent entrada de la sessió al blog del Servei i si puc mantindré el dietari, que el difondré a través de les xarxes socials: Twitter, Google+ i Facebook (tant en la meva biografia com en els grups #rEDUvolution, Desempoderandonos, Professors de català com a L2/LE). També crearem un grup a Google+. El troben bastant útil, tot i que hi participin poc.

Estratègies de socialització

Continuarem amb l’aprenentatge cooperatiu. Veurem si l’aventura ens exigeix demanar ajuda a la possible comunitat. De moment, ja hem tingut un oferiment, com ja he apuntat més amunt. Potser, i així ho espero, haurem de sortir de l’aula. M’agradaria vetllar un parell d’elements: la disposició de l’aula i l’horitzontalitat. Quant a l’espai, demanaré que a cada sessió es retirin les cadires. Deixarem les que necessiti el grup. De moment, en cercle. Jo també en formaré part.

Artefactes i eines

He pensat provar els relatogrames per repassar la sessió anterior. Compto que tant els possibles projectes com les accions exigiran crear productes.

Temporalització

De moment, mantindré sempre el que hagi previst  en una sessió.

Requisits materials i humans

Un plat de plàstic per a cada sessió, pega i tisores. Paper d’embalar per a murals, post it, retoladors. Ja s’estudiarà a mesura que vagi evolucionant el curs.

via @carmebove

11 d’abril al MACBA. Primera sessió de la segona edició del seminari Assitència Gravitatòria.  Jordi Macián i Maria Acaso es van entestar a convènce’ns que els dònuts és la metàfora més adequada per muntar accions performatives a l’aula. Però també el mot serveix per designar les sorpreses amb què et regala l’alumnat quan practiques una pedagogia sexy. De fet, hi anava amb unes condicions una mica pèssimes. Només havia dormit tres hores i amb signes de ressaca al cap. El grup de C2 s’havia proposat convocar un sopar per festejar el meu aniversari. Si sorprens a l’aula; t’imiten. Em van fer bufar dues vegades espelmes: al restaurant i al bar on en principi anàvem a fer una copa. Els vaig confessar que l’endemà tenia formació. Em van demanar de què. Vaig somriure. Els vaig demanar que estiguessin pendents del mòbil.

Primer, Jordi Ferreiro va presentar la finalitat del seminari i va recordar que les performances no eren pas muntatges sanguinolents, ni participants nus fent la croqueta. Era un recurs didàctic que cada vegada més s’aplica  en les visites guiades als museus. Així, es busca que el visitant adopti un rol més actiu en l’exposició per engrescar-lo. S’abandona el concepte de consumidor —agent passiu— cultural, o  educatiu en l’àmbit formatiu. Va animar que la desobediència ha de ser un recurs educatiu. Tot seguit, els dos ponents van presentar junts l’esquema de la sessió. Maria Acaso va mirar de resoldre les expectatives que havia originat el dia abans pel Twitter. Com és que ens havien proporcionat dos dònuts? Un era per menjar-nos-el en aquest moment; l’altre l’havíem de reservar com a material per a una futura acció. Ja ens van avisar que n’hi hauria un parell més. I així va donar pas al seu company, Jordi Macián.

Va presentar les perfomances a les seves aules com un recurs per motivar l’alumnat, per aconseguir que experimentin plaer en la construcció d’artefactes. Així els desmunta les expectatives que tenen d’una educació bulímica. Petites accions generen canvis com una pissarra, disposada horitzontalment, serveixi d’escenari per a un vídeo. A partir de llavors, ens va anar mostrant totes les estratègies que emprava: el projecte creat per una alumnes sobre la pedagogia tòxica Me muero de aburrimiento,  les prohibicions perquè d’aquesta manera les alumnes obrissin llibres d’art, recórrer als personatges de  La guerra de les galàxies, començar la classe amb la sintonia de Batman, utilitzar el logo d’aquest heroi per a dibuix tècnic… Ens va explicar com una anècdota es podia convertir en una acció formativa. Un dia va descobrir una alumna amb un xuclet al coll. Es va empescar pintar-se’n tots un i personalitzar-lo. Això va donar peu a la segona performance. Ens va repartir pintallavis i retoladors. Ens va convidar que pintéssim un xuclet a qui tinguéssim al costat mentre sonava una música apropiada.

I va continuar relatant-nos més activitats. La de l’Equip Rizoma, amb un company de l’Àrea de Socials, en què narra un periple per la França ocupada. Va encomanar el seu entusiasme i optimisme per col·laborar amb altres companys del centre. Al començament, va confessar que s’hi resisteixen, però acaben la reunió al bar bevent unes cerveses i ja els té al sac. Si Obèlix tenia la força prodigiosa pel fet d’haver caigut de petit a la marmita de Panoràmix, penso que la seva vitalitat es deu que en la seva infantesa devia mirar la famosa escena dels germans Marx. Sorprèn la seva creativitat, vitalitat, ocurrència i humorisme; és impossible avorrir-s’hi. Et deixa anar una sortida, t’imita un locutor. Al final, va mostrar un vídeo en què ens demanava de formar part de la família de docents innovadors amb una música èpica i amb una tassa de la NASA a la mà. Va treure pit i ens va anar mostrant els regals que li havien anat oferint els seus alumnes. Els anomenava dònuts: les marques de cadàvers repartits per tot el centre víctimes de la pedagogia tòxica,  un original vídeo amb música de metal heavy per agrair-li el curs de dibuix tècnic… Vaig sentir enveja de la seva ufana. Ara bé, també em van venir al cap alguns dònuts dels meus alumnes: la festa de la nit anterior, alguns missatges privats, alguna picada d’ullet a l’aula, un àlbum, una classe sorpresa, una sessió de biodansa…

Quan va acabar la seva exposició, María Acaso ens va donar les instruccions per encarar la darrera performance. Vam improvisar un muntatge artístic amb el segon dònut. Aquest moment va servir també per fer una pausa.

via @JordiFerreiro

Tot seguit, María Acaso va teoritzar sobre la perfomance analitzant-la a partir de cinc claus. Són les microrevolucions que proposa en el seu llibre. Va insistir a destacar-ne la potencialitat com a recurs didàctic. Va reconèixer que l’ensenyament tradicional només ha fomentat l’avorriment. Només pretén que els alumnes aprovin, deixant de banda l’aprenentatge. Per tant, havíem d’aplicar —com ho havia demostrat abans Jordi Macián— una pedagogia atractiva, que fomentés el plaer a l’aula. Va recordar que els docents érem productors culturals perquè les classes esdevenien creacions Completament d’acord. He trigat a prop de vint-i-cinc anys per saber per què cada curs el munto completament diferent. A més, estem bombardejats de cultura visual. L’aula no en pot quedar al marge. Cal animar als alumnes que adquireixen un pensament crític per poder interpretar els terrors visuals.

Considera que l’art contemporani pot ser un bon recurs per a qualsevol matèria. Les performances exigeixen la participació de l’alumnat. Aconsegueixen treure’ls del tedi. També són individualitzades, tal com ens ho havia exemplificat Jordi Macián amb el xuclet. Es distancia de l’enfocament industrialitzat (els mateixos continguts, les mateixes activitats…) de l’educació tradicional. Contempla tot el cos i no pas exclusivament la part superior. Això implica una altra relació amb l’espai i el temps, tal com ens ho va demostrar amb algunes accions que havia realitzat. Generen excitació. Per exemple, aconsella d’anar reduint el discurs expositiu i anant-lo substituint per un de narratiu. Hem de donar entrada a l’estranyesa a l’aula. Aquest element pot sacsejar les ments dels alumnes.I finalment ha de ser descentrada. Convida a investigar i descobrir noves maneres d’avaluar. Per acabar, crec que ens va convidar a eliminar la clandestinitat visibilitzant la nostra labor a través de la xarxa.

Jordi Ferreiro va cloure l’acte remarcant l’ús de l’art com a vincle entre els museu i els centres educatius. Va recordar la propera sessió en què es parlaria d’avaluació i de cooperació.

Descobrint que sóc un terror visual. A quin personatge d'”Stars War” recordo? via @carmebove

Confesso que el segon capítol del llibre #rEDUvolution va ser el que em va impactar més i el que em va obligar a replantejar-me la labor. Primer, em va ajudar a reflexionar si vertaderament exercia l’horitzontalitat i em va obrir la necessitat d’explorar l’aprenentatge vivencial. Em sembla que aquesta va ser la porta per incorporar performances en la meva tasca docent. És veritat que costa enginyar-ne per a cada sessió, com va objectar un participant en el debat final. Ara bé, em ve al cap una anècdota amb un grup. En les primeres sessions sempre en tenia alguna d’ideada. El curs, després, va prosseguir amb la formació de grups d’experts. Era un procés ardu. Quan em vaig empescar fer-ne una altra per celebrar el final, alguns alumnes ho van agrair, alleugerits,  amb aquest comentari: “Feia temps que no organitzaves cap activitat així”.

Són rampells que et vénen mentre barrines com pot treballar un contingut o un objectiu. Primer, la descartes perquè et sembla una animalada. Tot seguit sents una veu interior que et pregunta: “I per què no?” I et vas engrescar. Et desafies. Et proves. De vegades, notes que vas rient sol pel carrer. La performance va madurant al cervell. Et petes per saber quines cares faran els alumnes quan els la plantegis i com reaccionaran. Altres vegades, sorgeixen abans de sortir de casa, dirigint-te cap a la feina. Són un revulsiu en l’ambient de l’aula. Cohesionen els grups i més quan han de compartir material, reptes… Deixen una empremta en els alumnes. Sempre se’n recorden. Tal com vam destacar els dos ponents, són unes armes de seducció massiva. Així doncs, en vaig sortir tan satisfet d’aquesta sessió, que vaig pensar un agraïment performatiu.  Volia reciclar un dels embolcalls dels dònuts i imitar la darrera diapositiva en què els dos experts van agrair la nostra atenció. Com que no tinc cap tècnica artística, em va fallar el material. De bones intencions, l’infern n’és ple!

Per cert, ara s’entendrà perquè només vaig ser capaç d’escriure aquests apunts. Tampoc en fa falta. Els ponents et reclamen l’atenció amb les diapositives i els vídeos que van anar projectant. Sempre hi ha piulaires que saben recollir els punts més importants o les tuitades de l’acte.

Desconec com és que, de petit, em fascinava aquest conte de Hans Christian Andersen. Devia ser pel títol o per les il·lustracions, però em tenia fascinat el llibre. Ara bé, quan vaig saber de què anava la història, em va decebre: la malvada glaçava el cor de les víctimes! A més, deu ser perquè sóc de costa, em desagrada la neu.  Reconec que és un dels fenòmens meteorològics més bells plàsticament; també pot arribar a ser ben tediós i melangiós. Aconsegueix que em posi de mala llet. Em torna irritable. Només tinc ganes d’escoltar Vespertine de la Björk. No obstant això, he de confessar que des de fa un parell de setmanes ha canviat la meva percepció per la pluja de cristalls glaçats.

Fotografia d’Eva Carasol

Vaig assistir a la conferència que pronunciava Maria Acaso . Per fi aconseguiríem conèixer-nos personalment. De vegades em fa por que no acabi imitant la protagonista de Misery, però em passa exactament el mateix que li va passar a ella amb el llibre d’Alejandro Piscitelli.Confesso que el seu llibre em va generar moltes expectavives, i que no em va defraudar gens; al contrari, em va obligar a recordar quin model educatiu havia rebut i de què m’havia servit: per arribar a tercer de carrera i viure una crisi personal bastant aguda. Em va ajudar a reflexionar la meva tasca i adonar-me que no era pas tan democràtic com em pensava. Em va animar a anar transgredint  la meva pròpia labor deixant-me endur pels pressentiments, el poder de l’inconscient– Així doncs, hi havia d’anar sí o sí després de veure el vídeo de la seva participació al TEDxBarcelonaEd i saber que un dels organitzadors de l’acte era Francesc Clavera. Us en recomano el blog. Vaig consultar amb l’assistent personal de la Reina i em va aconsellar que em posés el jersei de color orquídia; jo, en canvi, em decantava més pel jersei mariner. Vaig arreplegar un parell de discos de la islandesa i cap a Lledia, que hi falta gent! Em vaig obligar contenció, tot i que vaig conduir tot el trajecte cantant i ballant. L’assistent de la Reina em va desaconsellar que entrés a l’aula imitant la Lola Flores i anés pregant: “rEDUvolusion o muelte“. Em vaig tallar tant que més aviat semblava que parodiés Forrest Gump quan ella va encetar la conversa.

Va començar la xerrada presentant un element detonant amb una pregunta: “Qui no havia vist mai la neu?”. Tot seguit, ens va animar a rememorar el nostre passat amb unes  peguntes: “Què és el que havíem après de l’escola?”, “Què ens suggeria la paraula examen?”, “Com recordàvem l’aula?”, “I quin element de l’aula ens venia al cap?”. Tot seguit, va anar desenvolupant el seu discurs. Li amoïna la bretxa metodològica que es produeix en la majoria de centres educatius i aconsella que per mitigar-la anem desplegant progressivament les seves cinc microrevolucions: considerar la rellevància de l’inconscient a l’aula, practicar una educació autènticament democràtica, redefinir l’espai i el temps a l’aula per integrar tant el cap com el cos, desplegar una pedagogia que sigui atractiva i, finalment, repensar l’avaluació i idear-ne que sigui molt més creativa. Per concloure —jo diria que aquí vam ser incapaços de mirar-nos— i tancar el cicle del seu discurs, va comparar la innovació educativa amb la neu: petits flocs, però que de mica en mica acaben cobrint i canviant el paisatge. Una metàfora encertadíssima, bella plàstica i d’un contagiós optimisme.

Fotografia d’Eva Carasol

L’anècdota de l’esdeveniment. A mitja conferència, va demanar que apaguessin els llums de l’aula per millorar la projecció de les diapositives. Es va soprendre que una bona part de l’auditori protestés perquè els calia la llum per prendre’n notes.”¿Y para qué queréis tantos apuntes?“, va preguntar rient.  Tot i que havia contextualitzat  la seva exposició remarcant la importància de la cultura visual en la nostra societat. Ens costa desfer-nos del llast acadèmic. D’altra banda, em va amoïnar la reflexió que va pronunciar: “Com és que imitem com a docents el que vam criticar com a alumnes?”. Va aportar unes mostres de projectes i pràctiques divertides i encoratjadores. Encara ric quan recordo els barems que es van empescar alumnes seus amb cares de Michael Jackson. Seguien la seva evolució física, de negre a blanc per qualificar de millor a pitjor. Era una pràctica per adoptar una avaluació més creativa.Per acabar, penso que desplegar les seves cinc propostes és el que aconsegueix capgirar realment l’aula, amb tots els respectes pels defensors del mètode flipped classroom. Així doncs, a partir d’ara mireu enlaire per veure si el cel anuncia nevades. Se’n preveuen bastant a qualsevol moment de l’any. Per si de cas, tingueu a prop el llibre e Maria Acaso amb aquest acompanyament musical.

De http://cdn.morguefile.com/imageData/public/files/m/MarcusL/07/l/1404681622ceck7.jpg

En 1997 sufrí una crisis personal. Motivos personales, familiares y laborables me llevaron a sentirme como “vaca sin cencerro”—una expresión familiar de Pedro Almodóvar— o como confesaba un personaje de James y el melocotón gigante: “¡Yo sólo soy un miserable gusano!” Estuve casi diez años acudiendo semanalmente a una sesión de psicoanálisis, de cuarenta y cinco minutos. Lo tuve que dejar al  tener que hacer recortes en la economía familiar. Hubo contadas sesiones —por suerte para mi terapeuta fueron pocas— en que intercambiámos los papeles. El doctor  era incapaz de plantearme alguna pregunta. Estaba todo el rato explicándole mi visión sobre docencia o aprendizaje.

Coincide casi en el abandono de la terapia que descubro Twitter.  Fue en un curso de formación continua de la empresa. Me costó entender su funcionamiento, como casi a todo el mundo. Pero se convirtió en un recurso  profesional. Me ha permitido conocer contenidos, experiencias interesantes de otros compañeros y un canal de difusión de mi labor. Hay días que san Internet te ofrece bendiciones: artículos admirables. Otras, en cambio,  alguién te echa un cable ante una duda o te anima cuando delatas que te sientes decepcionado en un proyecto.

Por esa época también creé un blog para continuar la vinculación con un grupo de alumnos que finalizaban su etapa de aprendizaje. Ellos optaron por Facebook y yo me quedé, como cual Robinson Crusoe, en WordPress. Hace sólo un año que María Acaso me convenció para que abriera una cuenta en Facebook y formara parte de la comunidad #rEDUvolution. Intenté crear un  grupo con la misma finalidad en Google+. Sólo conseguí que se apuntaran dos miembros más. Un éxito. Apaga y vámonos.

He intentado divulgar el uso de las redes sociales entre mi alumnado y entre mis compañeras. Las creé para establecer un vínculo, para informarlos cuando publicaba un post  y para publicar los productos finales del proyecto. Anteriormente probé con Twitter, pero ocasionaban conflictos. Creo que tal como comentó Héctor Ríos Santana, es un canal idóneo para que los alumnos construya el aprendizaje idiomático. Las redes son unos medios comunicativos. Y ¿para qué sirven los idiomas? Quizás la clave de la reticencia de su uso lo apuntó José Leonardo Urozola: miedo de participar y pánico a cometer errores.

Para concluir, es imposible menospreciarlas. La especie humana es social. Compartir ha sido básico para su supervivencia y evolución. Por lo tanto, no se puede frenar esta tendencia. Ahora bien, si somos seres sociales, tenemos que adquirir un compromiso ético. Podemos divulgar, remezclar o copiar, pero citando la fuente. Además, como aconsejaba Tíscar Lara en el debate, hay que divertirse en el uso de las redes sociales. Vuelve aparecer uno de los requisitos del aprendizaje informal: la diversión. También definió el aprendizaje como una reciprocidad: dar y recibir. Esta tambien es la base de la cooperación. Así que hay que contribuir en este océano virtual.

Por cierto, las redes me han ayudado a consolidar mi profesionalidad y han sido un revulsivo en mi progreso profesional. Si me hubieran interesado una década antes, me habrían aliviado bastante mi crisis. Tampoco no quiero ignorar la labor terapéutica del profesional que me psicoanalizó. Pero para los que somos fóbicos sociales, las redes es nuestra mejor medicina.

Fuentes:

http://juandomingofarnos.wordpress.com/2014/01/26/seremos-capaces-de-inventar-la-sociedad/

http://juandomingofarnos.wordpress.com/2014/11/14/el-aprendizaje-en-red-rompe-con-las-teorias-educativas-clasicas-ed-disruptiva/