#ABPmooc_intef


Extret d’https://sicomor2008.files.wordpress.com/2015/06/f05fb-webinar2babp.png

Diumenge passat rebia un missatge directe de Fernando Trujillo proposant-me de participar en un webinar. Vaig acceptar fent un bot de la cadira. A la nit, però,  es confirmava una avaria telefònica. Ja tenia coll avall que hauria de renunciar a l’acte, cosa que em va tranquil·litzar. Segur que trobarien un participant millor. Sóc bastant negat pel que fa a la competència comunicativa que et facilita les TIC. Mira que volia participar en el MOOCafè liderat per Manel Guzmán, però no vaig poder conciliar horaris de tasques familiars i formatives. Em va saber greu, però vaig veure que s’havien produït els mateixos problemes per part d’alguns participants.

L’avaria es va arreglar. Dimarts, amb el grup d’E3, vaig deixar anar una catalanada! Mentre resumien la sessió del Dia Mundial del Joc, els recalco que tenim infància i també infantesa. “Com en castellà”, els dic. “Infancia e infantez“. I em quedo tan ample. Tothom em mira estrenyat. Jo continuo ben segur: “Sí, infancia e infantez“. Em convencen que no existeix. Al final, la Begoña, prudent, s’assegura:”Jaume, deus voler dir niñez!” Riem. I penso: “Ai, dijous!” M’assabento que els companys de taula són Garbiñe Larralde, Marian Calvo, Ramon Paraíso, Toni Solano i Fernando Trujillo.

Una hora abans, ja em preparo. Anem rebent instruccions. Miro de seguir-les. I quan falta menys de mitja hora,  em peta l’ordinador. Aconsegueixo restaurar tot el que tenia obert. Em vaig barallant amb les eines del Hangout. Se’m passa la invitació de Fernando Trujillo. Aconsegueixo entrar-hi. Hi ha un ambient distès. La Garbiñe també té problemes. Entrem en directe.  De tant en tant, se’m congela la conversa. Procuro no tocar res. Per tant, em perdo alguns comentaris. Les meves ironies arriben en diferit.

El moderador ens demana per l’experiència. Costa d’explicar tot el que rememores. Les ganes de començar una unitat per mirar els vídeos, per conèixer les tasques que es convertien en reptes. Les ganes que senties per superar-te, però sempre hi havia companys que et superaven en qualitat. Aquest curs vaig aconseguir de perdre la vergonya i a atrevir-me a experimentar eines, pensar en artefactes. Des de llavors, he deixat de ser docent per convertir-me en artificier. Tot el sant dia, elaboro artefactes digitals!

Vaig insistir en la importància dels socis. Si em van captar les primers unitats, la de la socialització rica va ser la més satisfactòria perquè de seguida vaig tenir resultats. Encara flipo que Toni Solano se m’oferís com a soci, sense oblidar el Ramon. Són regals de l’atzar 2.0. A més, un antic alumne també s’hi va voler afegir, cosa que em va fer molta il·lusió. I  es va convertir en un model per als alumnes. Van veure que ells també podrien parlar català com ell. Va reconèixer que no era la seva llengua materna. Però tornant al debat, va i començo a quequejar. Com em va costar articular horizontalidad que facilita un MOOC. Ja patia veient les caparrades dels companys, tranquil·litzant-me perquè pronunciés bé. P… fluïdesa!

M’hauria agradat debatre més sobre l’avaluació. Discrepo que sigui la pedra angular del procés d’aprenentatge. Espero que ben aviat algú afirmi que l’avaluació és un fals mite de l’educació. Estic disconforme que sempre s’hagi de millorar. Reproduïm així un model tradicional, encara que anem smb el plus d’innovadors. Recordem quant aprenem informalment? I ens replantegem de millorar? I també m’hauria agradat explicar l’anècdota de les rúbriques. En un grup que les posava en pràctica, vam acordar que acabarien el curs amb una exposició oral. Em vaig presentar amb una rúbrica. Per elaborar-la, per definir la banda més negativa, em vaig imaginar el que no farien mai. Resulta que un alumne ho va fer. Tothom va quedar glaçat. Es va presentar tard. Havia anat a una entrevista de feina. Però va voler complir amb el seu compromís, encara que faltés un quart per finalitzar la sessió. Va parlar nerviós. Va quequejar. Va perdre el fil. Ens explicava el que havia estat la seva feina fins ara. Vam ser incapaços d’entendre’l i ell de trobar un exemple de com estampava. Va ser horrorós. Com li havia de marcar tots els criteris negatius! Em vaig avergonyir d’haver ridiculitzat un alumne, encara que fos de pensament! Ahir César Bona va declarar que no concebia una educació sense respecte. I em reafirmo. És impossible mesurar l’esforç.  Ens hem de fixar en el procés, com insisteix Maria Acaso.

I articulo wabi sabi, el terme zen per destacar la bellesa de la imperfecció. Si aconseguim canviar la mirada en els alumnes, també tindrem una altra visió dels seus productes. L’error ens ajudarà a extasiar-nos en els aspectes que l’alumne ha intentat superar. I, ves per on, en són bastants! Més que les quatre pífies que no ha pogut controlar.

I quan mirava d’acabar la roda final en què recomanava l’article de Juanjo Vergara, va i sento que em diuen que he desaparegut de les pantalles. El Toni en fa broma, com que sóc un dels representant de l’àmbit d’adults… Fernando Trujillo ens acomiada i ens adverteix que hauríem d’atendre la xarxa social. Em sorprèn que et comencin a seguir persones i et reconeixen que els has agradat el que has dit! El més emotiu, Pablo Ele Aparicio. Alguns també declaren que el debat els ha engrescat a continuar el curs, com José Blas García Pérez.

Per acabar, vull donar les gràcies a Fernando Trujillo i Toni Solano perquè pensessin en mi. A més, va ser tot un luxe compartir l’estona amb dues bilbaïnes d’aúpa i amb el gran Ramon. Ara, els organitzadors són uns  inconscients. I que per molts anys ho siguin! Us dexió el resum del debat a càrrec de Fernando Trujillo.

Això era i no era que un professor va divulgar un repte a Gandia un dia del mes de juliol.

M’hi havia compromès com a soci. Però escoltant la comunicació, em va acabar de convèncer. Dubto de si havia d’animar als alumnes a somniar o bé a jugar cada dia a l’aula. és curiós perquè per cercar una mirada cap al futur ens obligava a trastejar per la memòria. Potser el projecte ens conduiria cap al nostre infant interior. I el despertaria.

L’originalitat de la proposta del professor castellonenc rau  en aquesta invitació a treballar un temps que en l’educació brilla per la seva absència: el futur. No obstant això, la paradoxa ha estat que ens vam centrar a repassar els passats de la morfologia verbals. El dia que l’alumnat havia de començar a exposar els projectes finals, em van preguntar, amb certa angoixa,  quin temps haurien d’emprar. Van afrontar parlar de com s’imaginaven dintre de vint anys. Ara bé, tant els textos narratius que ens havien servit de model com els que havien produint utilitzaven els passats o el present.

A més, vam descobrir que un curs té molts paral·lelismes amb el conte. El transcurs d’un curs s’assembla bastant al periple d’un heroi narratiu. Endeguen una aventura. Irromprà el malvat, que entorpint la singladura, ajudarà a descobrir la potencialitat del protagonista, tant del conte com del curs. El procés d’aprenentatge de qualsevol alumne és bastant similar a la transformació que pateix el protagonista d’una rondalla. És curiós que ens aboquem ara als efectes de la narració, quan fa anys que les àrees de llengües i literatures dissequen els gèneres literaris a les aules. Menys anatomia del conte i més aplicació de tècniques i recursos narratius.

Tot va començar, doncs com comença qualsevol rondalla, amb un element detonant: un enigma i un repte (dibuixar una mà per escriure-hi els cinc desitjos del curs).

Cliqueu la fotografia per activar el vídeo. Podreu observar els desitjos de l'alumnat.

Cliqueu la fotografia per activar el vídeo. Podreu observar els desitjos de l’alumnat.

Aquests dos objectius, però,  esdevindrien la pedra de toc del curs. Van ser els exercicis per avaluar l’expressió oral. Si hagués planificat més acuradament el curs, podria haver reunit una imatge per a cada sessió. De fet, l’enigma era un avançament encobert del projecte final, si l’alumnat s’hi avenia. Podria haver servit com a material de suport per preparar la petxa-kutxa del projecte.

Presentació sessió

Desvetllo el significant de les representacions de l’enigma,  d’esquerra a dreta i de dalt a baix. La cançó de Jaume Sisa va servir per introduir el conte i triar un personatge de ficció. La Malèfica representa els malvats dels contes. Pensava en la prova que podia entorpir el desenvolupament del projecte, però gràcies a la lectura de Doni Tamblyn en vam saber reconèixer un altre: el critiquejador intern. La mà convidava a apuntar els cinc desitjos del curs. Vam imitar el desafiament d’Aulablog. L’aprenentatge cooperatiu estava representat per la colla castellera. La lectura d’alguns contes d’ El perquè de tot plegat de Quim Monzó podrien servir de model per a la tasca de les unitats 2  i 3.  El mirall és un element que apareix en els contes i a més convidava a una mirada introspectiva. La portada d’un conte tradicional anunciava què investigaríem. El logo del vintè aniversari de l’empresa anava com anell del dit per al títol del projecte. Les dues imatges següents proposava quines eines digitals utilitzaríem: el mòbil i una comunitat virtual. La càmera era per si ens atrevíem a filmar el guió. Dues fotografies de Joan Manel Serrat, amb vint i quaranta anys, apuntava que treballaríem el contrast de passats amb les versions d’Ara tinc vint anys. L’infant ens animava a endinsar-nos en el nostre infant interior i aclarir que potenciaríem l’aprenentatge informal. Reconec que em va costar pensar en imatges representatives. Així doncs, una il·lustració de la Blancaneu va ser un recurs fàcil. Aquells dies estava d’actualitat l’humorista Joan Rivers. Es nota que accepta el pas del temps. El micròfon advertia de la tasca de la unitat 1. El quadre de José Rodolfo Loaiza Ontiveros ens ajudaria a imaginar com poden haver evolucionat els protagonistes dels contes tradicionals. Una fotografia del meu avi patern representava com m’imaginava que seria dintre de dues dècades. Les dues darreres imatges corresponien a dos padrins més: Steve Cutts i James Finn Garner.

Vaig seguir bastant el que havia apuntat en el Projecte Mínim Viable. D’entrada, vam negociar si s’atrevien a elaborar un guió per filmar-lo o bé per gravar-lo. Van optar per aquesta segona opció. Tot i recórrer a les rúbriques per valorar tasques (avaluació inicial, tasca de la unitat 1 i avaluació final), vaig procurar d’aplicar tècniques positivistes. Per exemple, comentàvem poques errades. Només els deixava que en fessin pública una per comentar-la entre tots. Això ens permetia treballar continguts gramaticals o ampliar vocabulari. La socialització del projecte es va fixar en l’aula i en la comunitat amb Toni Solano i M. José Chordá. Quant a la temporalització prevista, va haver de ser més flexible.  Ens van caldre quatre sessions abans de l’arrancada del projecte. Les unitats 2 i 3 es van encavalcar. Mentre que per als projectes finals vam haver de destinar tres sessions. D’altra banda, va fer llufa el compromís de les vídeo actes. Van funcionar les primeres, però després va costar mantenir-les. Però ho penso mantenir en el proper projecte amb alguna modificació.

La comunitat virtual va servir per informar-los de les entrades que es publicaven en el blog i per difondre els artefactes que construíem. També per donar-los a conèixer informacions relacionades amb el projecte. Hi hauria d’haver inclòs  les mostres dels altres socis. Aprofito l’avinentesa per demanar disculpes.

Penso que els alumnes al començament els va desconcertar, sobretot els que s’incorporaven per primera vegada. En el grup tinc persones que és el tercer projecte en què participa. De fet, com vaig poder concloure en el darrer MOOC: l’aprenentatge informal captiva més que no pas el formal. Vincula molt més tot el grup i propicia un alt nivell d’entesa entre el grup i el professor. Suposa un repte professional, però també d’aprenentatge per a les dues bandes. Han estat vint sessions de gaudi tant per al grup com per a mi.

DOCUMENTACIÓ:

Com a agraïment de tots els participants i dels socis, Toni Solano i M. José Chordá, ja sé que pago poc amb aquesta cançó:

Prosseguim amb les sessions del B3. En la sessió 17a i 18a vam continuar amb les petxa-kutxes. Només un alumne en va quedar exempt perquè es va encarregar d’editar la gravació del segon guió. Vaig ser incapaç de recordar-li el projecte final. En la primera sessió, al final de les exposicions, vam formar parelles per fer els exercicis. Així repassàvem la prova i eliminava possibles atacs d’angoixa i nerviosisme per la prova. Els va agradar repassar per parelles. Analitzàvem les errades. Vaig notar certa alegria. Els vaig anunciar que dijous acabaríem les exposicions i ens aniríem a fer un cafè. Els havia de fer una proposta deshonesta.

En la segona sessió, els vaig recordar el pla de la setmana vinent: dimarts, una part de la prova i dijous, la prova oral. Els vaig demanar què els semblava si dijous celebràvem un esmorzar. En un tres i no res, vam acordar què portaria cadascú: salat, dolç, beguda… Vam anar a la cafeteria. De seguida, em van preguntar què els havia de proposar. Els vaig avançar si per al proper curs muntàvem un banc comú de coneixements. Van acceptar  de nou el repte. Em vaig sentir l’home més afortunat.

Fundant el futur banc de coneixement comú, foto d’Aracely Aguilar

Per cert, es va tramar un pla per distreure’m dimarts: marejar-me amb un cigar, amb vodka i una cita amb Monica Bellucci! Sort que havia frustrat la pressió de la prova…

Sessió 19a. Per desacralitzar l’academicisme que imposem quan administrem les proves, els vaig convidar a buscar analogies amb els contes. I en vam trobar. Vam recordar que normalment una parella protagonitza la trama. Així, vaig formar parelles amb els cordills. Vaig repartir les proves i la vam repassar. Van reconèixer que la prova era el personatge malvat. A mi, em van reservar el paper del narrador. Tothom, tranquil. Més aviat somreien per sota el nas. Vam fer els exercicis de comprensió oral. Els vaig preguntar on m’havia de trobar amb l’actriu italiana. Les autores de l’estratagema em van aconsellar que la busqués. Vaig aprofitar per anar editant més vídeos de les petxa-kutxes.De tant en tant, treia el cap a l’aula per comprovar que tot anés bé.

Sessió 20a. Els havia preparat una sorpresa. Vaig enllestir una presentació amb famosos que els donava les instruccions de la part oral. Com que em vaig oferir a preparar el pa amb tomàquet, els vaig confessar que no podia sucar les llesques de pa i avaluar-los.  Així doncs, els vaig demanar que escrivissin el nom en un paper. Els van ficar en una bossa.En van triar per saber quin company valorarien. Els vaig repartir una rúbrica. Havia adaptat el barem de l’expressió oral.  AVALUACIÓ FINAL.doc

Havia disposat les cadires al voltant de la taula. Em vaig haver de fer pregar perquè s’hi asseguessin. Vam començar a esmorzar. Havia observat que parlaven per parelles. Vaig pensar que s’estaven avaluant. Ens vam anar engrescant. Quan faltava mitja hora.

Algú va recordar que no havien explicat l’enigma ni havien mostrat la mà que van dibuixar al començament del curs. La Johanna va trencar el gel. Va explicar per què hi havia Jaume Sisa. Es recordava de la sessió en què van escoltar la cançó Qualsevol nit pot sortir del sol. Va confessar que el curs havia acomplert les seves expectatives: volia guanyar en fluïdesa i les activitats tenien aquesta finalitat. S’anaven passant el full amb les imatges de l’enigma. Algú reclamava quan el company s’excedia en l’explicació. Vam riure amb les respostes. Algunes explicacions originaven petites converses espontànies. La Transi va relatar que quan un pacient li donava les gràcies se sentia completament recompensada.

Foto d’Aracely Aguilar

Jo, fa dies que estic orgullós del grup. A més, em vaig sentir tan afortunat de compartir quatre hores de complicitat avaluativa.  La cantant Janelle Monáe divulgava una frase d’Angela Davis. Em sembla que és idònia com a conclusió d’aquesta entrada.

Sessions 15a i 16a amb el B3. La setmana passada va ser la Setmana de l’Artefacte Digital. Va coincidir els projectes finals d’aquest grup amb la unitat 3 del MOOC d’Escuela Andaluza de Sanidad Pública i Conecta13. Tal dit i tal fet. Dedicaríem les dues sessions amb les exposicions dels projectes finals. Per solidaritzar-me amb el grup, vaig penjar la meva intervenció a les Jornades d’Estiu de MenorcaEdu21 a la comunitat de Google+.

Dimarts només en vam poder escoltar: el de la Transi, el de la Johanna i el de la Laura. De la Laura no tinc cap testimoni perquè em va demanar si li podia passar les diapositives. Les dues primeres es van presentar amb un material analògic. Compto que la Transi va dedicar estones de les guàrdia per anar fabricant a mà les diapositives. Va seguir al peu de la lletra les instruccions. Va explicar la seva evolució en una desena de diapositives,  amb fotocòpies reciclades,  i la d’una protagonista del conte, la Ventafocs —amb uns aires de reina Sofia o de duquessa d’Alba—, amb les altres restants. Hi va escriure un petit missatge i va dibuixar-hi una imatge representativa.  Sí senyora! A més, va controlar els nervis i va recórrer a la seducció per atreure l’atenció de les companyes, com es pot comprovar.  La Laura va ser la segona. Es nota que està acostumada a muntar sessions formatives. Tot i el nerviosisme, va mantenir una postura ferma i pocs gestos, sincopats. Tothom se l’escoltava embadalit.  És el referent del grup. Ens va contar com es veia dintre de dues dècades a Colòmbia i com va canviar l’abella Maia. La Johanna va tancar el primer torn. Venia amb dos murals de cartolina en què hi havia deu imatges. En el primer, ens va explicar com es veia dintre de vint anys.  En les darreres, hi havia la imatge de la Pippi Langstrum. Va desplegar el segon mural. L’heroïna sueca feia la volta al món per emular el viatge del seu pare. Va anar explicant per quins llocs visitava. Passava per Barcelona i Castelldefels! Si voleu veure’n un fragment, cliqueu aquí.

Com que encara quedava una hora de classe, vaig recórrer a l’activitat Vosaltres responeu per mi.  S’ha d’animar l’alumnat perquè preguntin tot el que volen conèixer sobre el professor. Després es formen dos grups.  S’han d’encarar. Un alumne pregunta a un altre de l’equip contrari una pregunta sobre el professor. Aquest alumne ha de respondre com si fos el professor.  Es va establir molta complicitat. La Transi encara estava sota els efectes de l’exposició. Em veia treballant en un museu. Em van demanar com em sentia amb el grup. Si algú m’havia preguntat si era conscient que era un professor molt creatiu —es fa el que es pot!— i didàctic—ens vam mirar amb l’Aliou i vam somriure—.

 

Dijous, nova tongada de petxa-kutxes. Va començar la Liz. Em va demanar que li passés les diapositives. Mentre anava cap a la tarima vaig demanar a les companyes si la podien filmar. Ens va fer molta gràcia les imatges que va utilitzar. Són molt divertides. Ens va demostrar que és una dona inca molt sàvia. tot seguit, va continuar la Paqui. Crisi.  L’ordinador no obria el document. Ho vam poder resoldre.  Es veia una dona que tenia un reconeixement professional i era el pal de paller econòmic de la família. Però ens va divertir relatant la trajectòria vital de les Tres Bessones i la Bruixa Avorrida.  Va passar com la sessió anterior. Quedava mitja classe.  Com que la Lourdes m’havia passat un joc de l’oca per repassar els continguts del curs, vaig formar dos grups i van estar jugant-hi. Va aparèixer l’Annay, blanca com el paper! Estava histèrica, però tenia ganes de presentar la seva exposició. Es van repetir els problemes per obrir el fitxer. Finalment, ho vam aconseguir. Ara bé, es van desconfigurar la majoria de diapositives. De totes maneres, ens va poder explicar l’evolució d’Elpidio Valdés i com es veia ella al cap de dues dècades.

Ara, posa el forn a punt per anar cuinant vídeo amb les altres presentacions… Artefactes!


 

 

12a i 13a sessió amb el B3. Ara ja vam entrar en una segona fase del procés. A partir de les sinopsi de cada un dels protagonistes, en petit grups, van escriure el guió literari. També vam aprofitar per lliurar-los la rúbrica de la unitat 1 amb algunes errades. Vaig decidir que com a màxim quatre. Els vaig demanar quina volien apdrinar.  Posen a disposició de tot el grup un error per aprendre’n. Com que valoràvem les narracions individuals va sortir l’ús de l’adverbi allí com a element díctic. I què va passar? Doncs que va aparèixer la Malèfica del curs.  M’agrada molt aquesta tècnica.

En la sessió següent, com que només teníem dos guions literaris, vaig haver de formar dos grups. Es van preparar la lectura. Primer, hi van incorporar les acotacions dels personatges. S’ho van prendre seriosament. Hi va haver un grup que van discutir com havien d’entonar cada intervenció.  Després, van pensar en els efectes sonors que hi volien incloure. Cada vegada s’engrescaven més i es tornaven més exigents: Aquí, piuladissa d’ocells, però uns quants només. Ara, força ocells.

 

14a sessió. Vaig improvisar una activitat d’escalfament: Volen enrere els colibrís? Han d’escriure en un paper la primera frase que els passi pel cap. Pleguen el paper i els repartim a l’atzar. Formem parelles. S’han d’encarar per conversar. Han de procurar que el company digui inconscientment la frase que havien triat.

Tot seguit, vam tornar a formar els dos grups. Van assajar una vegada més la lectura del guió. Vam buscar un espai perquè cada grup gravés tranquil·lament. Quan acabavaven, els adreçava a l’enigma que tenien a la paret.

Enigma projecte final

Havien d’esbrinar quin era el projecte final que havíem acordat. Se’n van anar rumiant com elaborarien la petxa-kutxa.

 

 

11a sessió amb el B3. Reconec que vaig sortir una mica deprimit de la darrera sessió. Em pensava que les lectures en veu alta ens engrescarien més. Ara bé,  dilluns a la nit,  quan vaig llegir l’apunt de Toni Solano i les repercussions que tenia el projecte em vaig animar. Vaig trobar documentació per enfilar la tasca d’aquesta unitat i em vaig entusiasmar.  Ja m’imaginava la recreació de l’escena de Citizen Kane amb un porquet o el llop com a protagonista. Fantasiejava amb un Salieri amb un morro ben llarg i unes orelles ben grosses relatant la seva malaltissa obsessió amb els tres germans…  Només havia rebut una sinopsi dels dos grups, però ja en teníem prou. Estava segur que en trauríem suc.

Vam començar amb la típica activitat de la Castanyada, però que mai no la trobo. Per tant, vaig haver de refer el material: les imatges per al jeroglífic. Al començament, només hi havia tres alumnes. Els vaig repartir tres paraules. Mentre rumiaven per confeccionar les paraules, s’hi va incorporar la Vivi. Marchando una palabraaaaa, cocinaaaa! Just quan baixava al despatx, apareixia la Johanna. Em vaig excusar que ja havia repartir el material. S’hi va resignar.

Vam encarar la tasca. D’entrada, els vaig proposar si volien gravar o filmar el guió? Van acordar unànimament que el gravarien. Espavilades! Després els vaig preguntar si sabien escriure guions:  vaig reconèixer que jo tampoc. Al final, érem sis. Vaig improvisar dos grups. Cadascuna treballaria un tutorial. Abans, vam acordar les preguntes que ens interessaven conèixer per assolir la tasca final.  Vaig repartir els tutorials. Els van llegir individualment i després va costar que responguéssin conjuntament les preguntes.

Vam decidir d’escriure el guió. Ara les vaig dividir per parelles: cada una hauria de planificar la vida d’un dels porquets. Els va costar entrar en l’activitat. Dialogaven. De tant en tant, esclafien a riure. Tenien idees però els costava plasmar-les. Les vaig animar que havien de tornar a elaborar una sinopsi detallant les dues dècades. Havien d’apuntat tots els personatges que apareguessin. Els vaig suggerir si la trama era la trobada dels tres germans perquè rebrien  un guardó.  Els diferents personatges podrien anar evocant la vida de cada un dels porquets, com els vídeos d’homenatges. Això els va agradar. Just quan es concentraven en la trama, els vaig haver d’interrompre perquè ja havien passat les dues hores de classe.

10a sessió amb el B3. Volia dedicar aquesta sessió  al quart padrí, a James Finn Garner. Vaig triar quatre contes per fer-ne lectures dramatitzades. De moment, amb dos contes en vam tenir prou: La caputxeta vermella i Els tres porquets.  La Johanna, l’Aracely i la Loli es van preparar aquest darrer conte. Mentre que a la Liz, la Vivi i l’Aliou els va tocar el primer.

D’entrada, els vaig demanar que el llegissin individualment. Després, havia de preparar la lectura dramatitzada. Es van establir els rols i es van repartir els passatges. Van assajar i després el van llegir a l’altre grup.  Els va fer gràcia el conte mentre el llegien.

Finalment, els vaig avançar la tasca final. Haurien d’escriure un guió. Vam negociar si cada grup s’encarregava d’un conte diferent o bé volien recrear els mateixos personatge. Van optar per aquesta última solució. Van decidir que s’imaginarien els tres porquets i el llop després de 20 anys. Em sembla que tindrem una constructora porcina i uns llops que s’han de cuidar de la seguretat personal dels seus amos.

Ara, el més interessant és que a cada sessió pesco aparicions del critiquejador intern. He aplicat la tècnica que esmenta Doni Tamblyn. Hem de transformar els sí, però... en  sí i…. De moment, m’agrada l’activitat i les solucions que proposen.

 

Pàgina següent »