Emprenyades


Divendres  i dissabte es va celebrar el IV Simposi Internacional sobre l’Ensenyament del Català. Fa més d’una hora que estic davant la pantalla de l’ordinador barrinant com puc començar aquesta entrada. Em sento bloquejat. Deu ser el cansament. Dubto de quin n’ha de ser el to mentre en recordo moments i anècdotes. De sobte, m’han vingut al cap els primers versos de Cançó de carrer de Pere Quart, que cantava Ramon Muntaner. Potser els meu fills  ja els cantussegen esperant els dos anys que em falten per entrar a la cinquantena. Tal com jo vaig fer.

N’he sortit ben decebut. Ja hi anava amb recança.I s’han confirmat les minses expectatives. Reviso el llibre de resums. En l’índex apareixen els objectius d’aquest acte.  Em sorprèn que vulgui esdevenir un espai de reflexió i de debat ja que no n’hi ha hagut com esperava. Havent entrat en el segle XXI, en plena societat del coneixement, hem de mantenir formats formatius tan clàssics? S’ha de mantenir el to academicista,  propi de l’àmbit universitari, anacrònic, caduc i distant per als nous temps? Només tinc una resposta, la dèria de l’erudició: farcir els assistents amb informació, ben compactada, perquè ens convertim en botifarró, llonganissa o fuet.

Maria Acaso apunta en el seu llibre Reduvolution: “No n’hi ha prou de voler ser democràtics, sinó que se n’ha de ser.” Bé, doncs, per apuntar la primera conclusió que trenc del simposi la parafrasejo: “No n’hi ha prou de reinvindicar al futur professorat que sigui competent lingüísticament, sinó que li ho has de demostrar”. Vet aquí la primera decepció. Bastants participants han evidenciat que disposen una competència comunicativa més aviat baixa. S’han saltat els límits marcats per a la seva exposició. Han ignorat si el discurs s’adequava al públic. Han convertit els recursos visuals en armes llancívoles contra el públic. Han llegit les comunicacions. A més, la majoria s’ajudava de la comunicació escrita i no pas d’un guió. Preneu-ne nota futurs examinands del nivell C2 i futur professorat!

Ara bé,   destaco els ponents modèlics.  Van voler ser més propers: Joaquim Dolz, exposant dempeus i que es va col·locar al davant de la taula de l’escenari —ara, per culpa de l’hora, em va costar seguir-lo—; Roy Lister, al darrere del faristol , formulant un discurs pausat, clar i eficient; i  David  Lasagabaster, el millor sens dubte, amb una ponència enginyosa, divertida, captant l’atenció del públic constantment.  Olga Esteve va saber capgirar el diàleg en què participava  amb una contundència i una eficàcia prussianes. Com Assumpta Fargas, tot i jugar a casa, li va tocar la difícil tasca de cloure la taula rodona, amb unes punyents reflexions.

Quant a les comunicacions, em van agradar les que s’apartaven de la línia general: els projectes de llengua que van explicar Alícia Martí i Pilar Garcia o els d’Antònia Farré i Carme Masip. Van ser presentats d’una manera àgil i buscant la participació dels assistents en el darrer cas. La frescor, gràcia i ironia de Jon Landa per explicar l’ús de cançons actuals per despertar l’interès del seu alumnat italià.  Enric Portalés va presentar l’ús de les cartes al director. Jordi Domènech va demostrar la seva bonhomia. Per a mi, és el model del docent tranquil. Xavier Fontich ja va reptar l’audiència amb unes reflexions i futures propostes per gaudir de les lectures obligatòries. Em va agradar com Jordina Sala capgira la Universitat d’Exeter amb les xarxes socials. És atractiva la seva experiència de seguir un tema al llarg d’un trimestre per Twitter. Finalment, m’agradaria esmentar l’equip de l’Escola de Llengües de la UOC amb la seva aplicació per frenar les distàncies en les activitats orals, Lis Costa i l’ús del portafolis digital i les conmpanyes de la Delegació de Nous Barris del CNL de Barcelona.

Almenys l’ocasió ha valgut la pena per conèixe’ns personalment. Així doncs, estic content de saludar Jordi Domènech (@jdomencha), Josep Miquel Arroyo (@jmab76) , ixula (@MarPascual); de seguir Alícia Martí (@marclia), Pilar Garcia (@pgvidal), Jon Landa (@jon_kiddo), Jordina Sala (@jordinasb85). L’anècdota va ser compartir veïnatge de taula en una sala  amb Marta Flores (@martafcoll) i Arnau Cerdà (@arnaucerda) i descobrir les nostres identitats al final de l’acte, gràcies a Carme Bové (@carmebove).

De totes maneres, crec que s’han d’organitzar certàmens, però que serveixin d’autèntiques àgores, és a dir, espais de divulgació i de debat. Els organitzadors han d’apostar per l’horitzontalitat, fomentar que el debat sigui també a les xarxes socials. Cal, tanmateix, no atapeir el programa i esponjar-lo amb estones de pauses en què els participants poguem contrastar conclusions. Hauria de planificar el temps d’una manera més real. S’ha convertit ja en una tradició que un membre del comitè hagi d’informar dels canvis logístics i de programa. Per acabar, demanaria als experts una mica de respecte tant per als parlants perquè la pervivència d’una llengua depèn d’ells i no pas —per sort!— dels filòlegs i també per a l’alumnat.

Facilito l’enllaç de les meves notes per si algú les pot ampliar. Cliqueu aquí.

Proposta didàctica

1. Llegiu aquest versos:

“Encara hi som a temps/ encara, encara, encara / Destruirem un món / estúpid i sense ànima!  /  Cavem els fonaments  / d’una vida  més alta”

2. Justifiqueu: per què destruirem no cal la dierèsi per marcar el caràcter vocàlic de la i.

3.  Després de llegir l’entrada, proposeu  per quins altres mots podríem substituir vida.

4. Finalment, debateu per què a mesura que et fas gran, se t’agreja el caràcter. És el vostre cas?

Anuncis

D’entrada, demano disculpes si aquest exabrupte ofèn algú. Més aviat és l’estat de consternació que pateixo d’ençà que he rebut un cop més — quants en fa, ja?– que et clavin la porta pels nassos. L’alumnat no està per monsergues.

No els vinguis amb el rotllo que els cedeixes el protagonisme -per això han pagat una taxa, considerable, per al curs–, no els plantegis el treball cooperatiu –això està molt bé, però he d’aprovar un examen; per tant, som grandets i cadascú que s’espavili–, no cal que poposis que la primera sessió sigui de conèixer-se –per això, si cal, em pago un psicòleg; cal presentar el programa o pla de curs i a per feina! a vomitar-nos teoria–, no cal que suggereixis si utilitzem nova (cal aquest qualificatiu?) tecnologia — s’ha de fer servir el paper com tota la vida s’ha fet-. Aquestes són algunes de les reaccions i els comentaris que vaig copsar en directe, o bé en diferit, de la primera sessió.

Entenc que l’alumnat s’espanti quan els planteges: “com voleu que sigui aquest curs?”  Fas la posada en comú i sembla que ens entenem perquè són bastants aproximades les concepcions per les dues bandes, la seva i la meva.  Ara bé, quan ho duus a la pràctica, llavors ja són figues d’un altre paner. Recorren a la seva trajectòria acadèmica i només troben experiències basades en un model tradicional. Fa gràcia que et qüestionin la teva metodologia persones que precisament no han assolit l’objectiu amb un ensenyament tradicional. Potser vet aquí la raó del seu malestar.

Us deixo una de les cançons que em va acompanyar en la preparació de la primera sessió que il·lustra la necessitat de la simbiosi per progressar.

Cada dia m’adono que vaig madurant — sí, mare, he superat l’edat de la poca-solta! Només he trigat una vintena d’anys. Ho noto perquè cada dia m’agraden més  les coses àcides. Així doncs, no és estrany que admiri el cínic crític teatral de Tot sobre Eva, Addison DeWitt, interpretat per George Sanders. Em va venir al cap mentre escoltava el recital que van oferir una soprano i un tenor aficionats. Fa dies que em pregunto qui va compondre el programa. Si els cantants o bé la persona que els forma en cant? Si hagués seguit Operación Triunfo, segur que en  tindria clara la resposta. Podríem titular el recital amb la cançó de Cole Porter.

Com que vam arribar tard –per culpa dels morros que em van fer fer: una altra prova de maduresa meva–,ens vam perdre la presentació de la primera part del recital que assumia la soprano. Just quan entràvem al local, ja em vaig esverar: el pianista començava a atacar les primeres notes d’una ària de Händel, Ombra mai fú. “Poca broma!”, vaig pensar. L’actuació em va decebre. No n’hi ha prou amb tenir una bonica veu i saber-la amplificar per voler interpretar les melodies que ens fascinen. Cal tenir respecte per l’obra i ser conscient de les limitacions de la teva veu. Mirant el programa, vaig descobrir que me n’havia perduda una altra. Ja vaig notar dins meu una cassolada que cridava: “no em toqueu Händel!” El concert va fer un gir inesperat. La cantant s’inclinava ara per fragments de musicals. Ara semblava que l’havien aconsellat força bé. Primer un clàssic de Lloyd Weber i després un altre de Judy Garland, interromputs per una interpretació del pianista de les Variacion de Goldberg. Visca la humilitat musical!! Va prosseguir amb un altre estàndard americà, My funny Valentine. Totes tres, versionades sense gens d’emoció.  A més, la tibantor de la cantant refredava més el recital. Enfilava una cançó rere una altra saludant el públic amb un cop de cap, llençant una salutació de complicitat amb el pianista i el tic de mantenir la cabellera darrere de les orelles. Finalment, va cloure la seva part amb una versió ben digna de Summertime.

La segona part va ser protagonitzada pel tenor, amb un repertori ben pensat. Tres lieders, dos de Schubert i un de Brahms. Després es va inclinar pel repertori català, Toldrà i Pel teu amor (Rosó). El cantant va aconseguir posar-se el públic a la butxaca, no pas pel repertori i per la interpretació musical sinó per seduir-lo. Tot i que una presentadora va contextualitzar el programa, sabia introduir cada peça  dedicant-la a la parella, als companys del grup d’havaneres en què canta, al públic.Finalment, la parella va brindar un duet de Cançó d’amor i guerra. Va seguir la tònica de tot el concert, cadascú defensant una manera d’expressar la música, i d’encarar la vida.

Per tant, us deixo el bellíssim himne de les decepcions. Que vagi de gust!

Vaig assistir a la reunió que l’equip docent havia convocat per als pares dels alumnes de batxillerat. A l’entrada, tant la coordinadora com el conserge, t’adreçaven pacientment a l’aula corresponent. Entro a la classe que em tocava. De moment, érem pocs pares. Senties la xerrameca d’altres pares i mares al passadís. De cop i volta, entren mares dels altres batxillerats i la coordinadora comença la reunió. Nerviosa, s’excusa perquè s’han produït un parell d’imprevistos organitzatius que els ha obligat a anar improvisant.  Presenta dos tutors, acabats d’arribar ja que han de substituir els previstos inicialment, i excusa la presència d’un tercer (més endavant ens farem saber que venint ha punxat).  Es va atabalant perquè més imprevistos continuen examinant la seva professionalitat. Vol ser sintètica. Resumeix 2n de batxillerat així: “És un curs molt estressant, molt estressat perquè, com ja sabeu (ens alarma aquest tic que té), és un curs molt dur, amb molt poc temps. Hi ha  el treball de recerca, que suposo que els vostres nens (segon tic) ja l’hauran començat aquest estiu,  i  un temari molt extens. I aquest any és més curt.  A  més, com ja sabeu, hi ha moltes novetats. Un dels objectius principals és l’orientació professional i la prepararació per a la PAU. L’any passat van passar el 100% dels nens  que s’hi van presentar; tot i que hi ha nens  que accediran a cicles formatius de grau superior (esbufecs per part de l’audiència). Bé, com ja us he dit, aquest any hi ha novetats en l’accés a la universitat”. Projecta el PDF de la Conselleria  d’Universitats. I just quan passa la pàgina en què hi ha la fórmula amb què es calcula la nota de tall, surt de l’aula:  un nou problema.

He de calmar les fúries que es remouen dins meu. Com si fóssim els nostres nens, esclata un guirigall. Una mare pregunta si algú entén alguna cosa. Tots movem el cap d’esquerra a dreta. Alguna, més assenyada, confia que els nanos, sí. Entra una vegada més la conductora de la reunió, encara més esverada. Reprèn l’explicació  i ens torna a repetir la maleïda operació. Ens escup: “No us amoïneu perquè ho entendreu amb un exemple”. Vol concloure la reunió amb un recordatori del règim disciplinari del centre –que en una reunió anterior ja ens van anunciar que era l’apartat pel qual mostràvem més interès (compañía… firmes…ar!!)–. Per cert, ens aconsella que comencem a responsabilitzar els nostres nens.

Algunes mares alcen braços per plantejar dubtes. La majoria volen qüestionar la particularitat del seu fill: si l’opció de batxillerat no és vàlida per a la carrera que vol estudiar, una altra que la seva filla està molt desanimada perquè veu molt limitada les opcions universitàries per les assignatures que cursa . I la coordinadora, mantenint el petit fil de paciència que li resta: encara li queda una reunió amb un altre grup de pares, que els van convocar mitja hora més tard que a nosaltres. Finalment, li demano quin és el nombre de presentats a la selectivitat. Em veu a venir. Em respon, amb un riure per sota el nas, que els nens ja saben que aquest segon curs s’han de preparar per a la selectivitat i que només hi arribaran els que penquin de valent. I dóna per finalitzada la reunió.

Surto de l’institut arrossegant l’ànima i  anunciant a qui em trobo per les escales que vaig urgentment a prendre’m una valeriana. Ara entenc que el meu fill hagi patit d’ansietat aquest estiu . Compto els anys que vaig fer COU: vint-i-set.

Res no ha canviat. I ens sorprenen els resultats dels informes PISA.

http://www.flickr.com/photos/jaumedurgell/441515071/No m’he de discuplar.Finalment, he decidit –jo també tinc dret a decidir!– no anar-hi.  Una sobrecàrrega muscular a la planta del peu –esquerre, eh!– m’ha obligat a quedar-me a casa. No paro de llegir piulades de la manifestacfió.

D’entrada, quan a casa ens vam plantejar si hi anàvem, ja em va sortir el Dr. No. Ja sé que ha estat un contraargument en molts blocs, però si cada vegada em decep més la classe –fixeu-vos, ja són una classe social  ?!– política. Aquesta setmana m’ho han demostrat. No hi he anat per no haver de seguir-los. Ens tenen per bèsties maselles de ramat. Només comptem amb nosaltres quan els convé. Doncs se’ls ha de dir que prou. Hem de persistir i demanar-los responsabilitats. Si no serveixen: que pleguin! (Despertaran el meu petit Jan Laporta que duc dins). És el que hauriem de reivindicar la societat civil (gràcies per aquest eufemisme).

Mentre prenia la fresca, pel cap em venien dubtes. Com pot presumir l‘Artur Mas que ell serà on ha de ser.  Avui darrere de la pancarta , però com és que ningú no li recordar que va anar a Madrid per negociar articles, que havia aprovat el Parlament. Com pot qüestionar José Montilla la capçalera de la manifestació i declarar que Espanya té un problema. Com és que en un sistema democràtic el president estatal pot omplir-se la boca que és el president d’un estat plurinacional i que havia d’aprovar l’Estatut que volguéssim els catalans. Com ha pogut anar torpedinant tots els presidents de la Generalitat que molesten. Primer va ser Pasqual Maragall. Compto que el proper ara passeja pel Passeig de Gràcia. Qui el substituirà? La que tenia un compromís social a Salamanca? Què passarà a partir de demà? Com pretenem recuperar la dignitat? Quina? És que la vam recuperar en algun moment? el que perdrem molts és el nostre minso poder adquisitiu, gràcies a la inòpia i inoperància dels que encapçalaran la manifestació.

Tenen raó de refregar-nos aquests dies per la cara el toro. Sabeu per què? No és pas per animar la Roja sinó per recordar-nos el que hem estat sempre: cornuts i a pagar el beure! Així doncs, que no comptim amb mi; com no hi han comptat des de fa temps: voto en blanc. No n’hi ha prou de declarar-nos moralment exclosos de la Constitució, sinó que potser hem de fer-nos partidaris de la insubmissió . Qui  ho liderarà?

M’hauria agradat penjar el començament del concert de Lluís Llach al Camp Nou, ara que en recordem el vint-i-cinquè aniversari. Però només n’he trobada aquesta que il·lustra millor aquesta entrada.