Ensenyar i aprendre


Idea inicial (pla A)

Vaig participar en el curs Bar Yola , conduït per María Acaso, Javier Cruz i Fernando Gandasegui, dins del Festival Sâlmon. La finalitat del curs és introduir recursos dramàtics a l’aula. Ja ens van advertir en la primera sessió que destinaríem la darrera perquè presentéssim alguna experiència en què haguéssim incorporat algun d’aquests recursos. Sortint, una companya em va preguntar si ja sabia què explicaria. Li vaig somriure i vaig assentir. Tenia en ment el C2 d’enguany en què havia mirat de convertir-lo en un curs bastant narratiu.

Vam començar la tercera sessió amb una roda de presentacions anticurriculars. Mira que havia llegit com María Acaso recomana aquesta activitat. També en el recordatori de la sessió ens havien adjuntat un vídeo que servia com a pista. Em toca començar la roda i, ves, en faig una de bastant formal. Em va impactar tant escoltar gairebé la vintena de fracassos, que tornant de la pausa vaig demanar dret de rèplica. Es va quedar en una riallada general. Vaig decidir anar-me’n cap a casa. Va ser pujar al cotxe i l’olla va començar a bullir. Ben aviat vaig tenir enfilada la perfomance que volia crear. Havia de ser la revàlida, una presentació anticurricular basada en un reguitzell de moments dels espectacles que havia assistit: Aquí en el alto, Catalina, Jinete del último Reino frag. 3, el projecte de Las Detectives, l’Orquestina de pigmeos.

Tenia un mes per preparar-la, però els dubtes que se m’anaven plantejant provocaven que retardés el moment d’enllestir-la. Va sonar la campana. Quan faltaven tres dies, vam rebre un missatge de l’equip docent que aclaria el neguit d’una companya. Ens prevenien que millor ens limitéssim a relatar l’experiència d’algun recurs –ens en van donar una seixantena– que no pas de mirar ser agosarats i fallar en l’intent. Vaig entendre que l’avís anava dirigit cap a mi. Em vaig sentir Obèlix davant de la marmita de la pòcima. M’ho van posar en safata. Hauria de reprendre la idea inicial, la del primer dia. Però, per reblar el clau, podia presentar el prototip d’una acció per dur-la a la pràctica ben aviat. Serviria per cloure el grup de C2. Així doncs, La revàlida va esdevenir en un homenatge de la Retirada.

Idea final (pla B)

Vaig començar la intervenció contextualitzant-la. Els vaig avisar que hauria de fer unes trucades. Vaig simular que parlava amb la botiga perquè no calia que em guardessin el conjunt de roba interior que els havia encarregat. També vaig fingir que anul·lava la cita amb la depiladora. Ja no m’hauria de quedar en pilotes. Vaig continuar la farsa trucant a María Salgado. No calia que m’ajudés a remixar el seu recital. Finalment, també avisava una exalumna perquè ja no em calia que m’ajudés a traduir algunes parts de l’exposició al romanès.

Quan es pensaven que acabava la meva acció, els vaig anunciar que aplicava el pla B. M’haurien d’ajudar a veure si era efectiva l’acció que havia dissenyat. Els vaig repartir rotllos de paper higiènic i el tub de sang. Els vaig demanar que, per continuar amb la narració, s’havien de convertir en persones ferides. Tothom s’hi va engrescar de valent. Fins i tot, vam ocupar una altra sala per fer-ne el reportatge fotogràfic. Es van imaginar que era una desfilada de zombis. Em va costar que tornéssim a l’aula per prosseguir la presentació.

Un cop vam haver tornat, els vaig explicar que no eren zombis sinó que formaven part de l’exèrcit republicà i els calia fingir que estaven ferits per poder passar la frontera i evitar ser presos pels nacionals. Els vaig explicar la proposta de curs. Per commemorar el 80è aniversari del final de la Guerra Civil, vam llegir la novel·la Incerta glòria de Joan Sales. La trama em va servir tant de fil narratiu del curs com de metàfora de l’aprenentatge. Vaig planificar-lo ludificat.

Cada sessió presentava els objectius per treballar. Si havien de resoldre una tasca, obtenien un pot de llet condensada. També podien guanyar cupons per al carnet de racionament. Els cronistes de cada sessió, un cupó de bacallà o de carn. Començàvem cada sessió amb la revisió de l’acta de la sessió anterior i presentant el cartell que la il·lustraria. Si l’alumnat participava en la proposta de Twitter rebia més cupons. Calia, per poder presentar-se a la prova, tenir el carnet ple.

El curs va arrencar amb l’allistament dels alumnes a l’Exèrcit Popular amb un joc d’escapada. Així van aconseguir diferents edukits, que servirien per apuntar-hi el seu progrés. D’una banda, van obtenir una carnet militar per anotar-hi les missions aconseguides i també per formar grups de treball quan convingués. De l’altra, un plànol del front d’Aragó en què marcarien el progrés d’un contingut. Si l’assolien, l’havien de mantenir en zona republicana mentre que si consideraven que en tenien dubtes, el contingut traspassava a la zona nacional. Finalment, un cartell perquè els servís d’inspiració a l’hora de preparar la crònica visual de la sessió. També tenien quin rol hauria de desenvolupar al llarg del primer trimestre.

Per acabar l’exposició, els vaig proposar si ens constituíem en una comunitat. Calia que en un sobre –ja va ser difícil evitar que miressin que hi havia a dins!– escrivissin amb què es quedaven d’aquest curs. A dins, hi havia un fragment d’una fotografia. Era la manera de ritualitzar la constitució del grup.

Yolaires

El curs em va agradar, tot i que ens van desconcertar en la primera sessió. En vaig sortir amb la mateixa sensació de quan vaig acabar rEDUvolution: em costarà seguir un muntatge teatral més aviat convencional. Em va semblar molt coherent que t’obliguessin a assistir a espectacles del Festival. Eren material de reflexió en la propera sessió. També em va agradar viure les experiències de les companyes: Cloe (preparant itineraris brossians), Floren (La sopa de pedres), Gemma (Aula de Música), Montse (la seva confessió inspirant-se amb Bárbara Buñuelos) i la Xesca (amb els projectes sobre Federico García Lorca i Pina Bausch) Aquí en teniu la presentació:

L’aula com a escenari from Jaume Sans i Vellvehí

Dos tallers amb l’artista Nicolás Paris. El 24 de febrer oferia el segon taller dels tres programats sobre el seu concepte del  rumor per dur a terme un revolució lenta i el 2 de març repreníem la segona sessió amb els educadors interessants de participar en el projecte.

Pel que fa al taller sobre el rumor,  la seva idea es bastant similar a la del terme de microrevolució de María Acaso. No cal dur a terme un gran cataclisme per canviar l’educació, sinó que compta que les seves accions i reflexions dialògiques calin en els assistents i que ho encomanin a algú altre.  Tal com s’escampen les llavors o bé com es transmet el llevat mare.

20170224_194352.jpg

Nicolás Paris

Ens vam aplegar a l’entrada de la sala d’exposició. Va introduir el taller, explicant la seva dèria pel pa. En va aprendre l’ofici per experimentar un aprenentatge, seguint les premisses de l’educació llibertària. Va provocar un debat en què els participants ens vam encaparrar amb la visió negativa de l’error.

A dins de la sala, ens va donar un foli i unes tisores a cadascú. Ens va plantejar un repte. Seríem capaços de retallar el full aconseguint formar un forat  pel qual poguéssim passar tot el grup. D’entrada, ens va deixar atònits. De mica en mica, vam anar reaccionat. De seguida, algú ja havia tret l’entrellat i l’ensenyava a qui s’hi acostava. Altres s’agrupaven per veure  si aconseguien superar el desafiament. Mentrestant, ell anava passejant per observar com treballàvem. Orientava, suggeria, somrient sempre i inspirant-nos calma. I al cap d’una estona van anant apareixent alguns forats negres al terra.

20170224_181213.jpg

Física quàntica

Ens va convidar a un segon exercici: retallar una figura humana. Havíem d’anar seguint les seves instruccions, com en la resta de tallers. L’exercici tractava d’aprendre les proporcions del cos humans. Vam començar per les extremitats inferiors i vam anar pujant anant retallant i articulant la tira de foli fins a convertir-lo en un home. Riu-te’n de l’Home del Mil·lenni de Jaume Plensa.  N’havíem fet una vintena, a escala.

20170224_194344

El petit Nicolàs

L’altre taller va seguir un esquema similar. Ens va aplegar a l’entrada de la Sala. Ens va recordar la seva concepció del nombre quatre. Vam entrar a dins i ens vam asseure al mateix racó de l’altre dia. De seguit, vam valorar el taller de la setmana anterior. Es van poder observar dues opcions antagòniques. Alguns professionals els hauria agradat més reflexionar com podíem aplicar aquest aprenentatge en la nostra labor més que experimentar uns exercicis de lectoescriptura d’infantil. En canvi, una companya va destacar que aquesta era la clau del taller: tornar a la infantesa i experimentar una aventura d’aprenentatge.

Nicolás Paris va sintentitzar els punts claus del procés d’aprenentatge que duia a la pràctica: experiència, narrativa per arribar al concepte; no pas a la inversa, com estem acostumats. Segueix les claus que exposa María Acaso perquè l’aprenentatge sigui una experiència tant motivadora com de gaudi. Va demanar a dos voluntaris que ideessin unes planes per aprendre alguna cosa entre tots plegats.  Després ens va organitzar en petits grups perquè debatéssim com ho podíem adoptar a la nostra tasca docent.

És curiós l’evolució de la meva experiència amb l’artista. La primera transformació es va produir en el primer taller. Hi vaig acudir enfilant l’avinguda Maria Cristina preguntant-me què hi pintava i per què no girava cua. I en vaig sortir entusiasmat, captivat pel carisma de l’artista. Desconfies si et podràs sumar en el projecte i t’adones que sense solta ni volta comences a dur a la pràctica alguna de les activitats. I al final s’ha convertit en la llavor del proper trimestre.

20170402_211541.jpg

IMG_20170316_161500.jpgMaría Acaso Prometo no repetir dos veces la misma unidad, organtizat per Educatio. Va idear la sessió perquè els assistents visquéssim cinc experiències que ajudarien a reflexionar al voltant de les cinc paradoxes pedagògiques que apunta en el seu llibre rEDUvolution. Així, demostra  com ha aplicat la cita d’Alejandro Piscitelli que tant la va impactar.

Arquitectura experiencies

cortesia de María Acaso

Tan bon punt arribàvem a acreditar-nos,  rebíem una samarreta i ens feien esperar fora de l’aula. Anàvem comprovant que cadascú la tenia d’un color diferent. Alguns, agosarats, s’afanyaven a posar-se-les; d’altres, en canvi, esperaven rebre instruccions. Quan vam poder accedir a l’aula, vam comprovar que l’espai es limitava de nou cadires escampades per la sala, amb una capsa i una cinta amb un dels colors de les samarretes. Servien de pal de paller per aglutinar els diferents grups. Assajàvem l’estranyament. Aquest element que al principi causa desconcert, però que incita a generar expectatives de l’acte.

Un cop es va haver presentat i va haver descrit breument l’esquema de la sessió, va convidar-nos a obrir la caixa. Hi havia un mirall, unes tisores i un llençol. Ens va demanar que de moment utilitzéssim el mirall. Ens hi miréssim atentament i recordéssim què havíem après de l’escola. En el meu equip ben aviat vam prescindir de l’objecte per evocar experiències i debatre-les. La majoria eren mals records: la solitud, l’avorriment, l’arraconament dels interessos, l’individualisme… Així,  vam entendre la importància de l’inconscient a l’aula, que el model educatiu ha d’estar connectat amb la realitat,  els diferents rols del docent (com a DJ, intel·lectual i artista ja que és un productor cultural) i l’anàlisi semiòtic de la nostra tasca (les pedagogies invisibles).1489227119706-474429189

Pel que fa  a desenvolupar una pràctica educativa democràtica, ens va proposar una dinàmica ben senzilla. Vam formar una filera de cadires perquè uns s’hi enfilessin i els altres els miressin des de baix. Vam comentar què notàvem tant els uns com els altres a l’hora d’exercir una pràctica de jerarquia vertical. Calia desenvolupar una tasca docent horitzontal, comptar amb la implicació de l’alumnat per així aprendre recíprocament i esdevenir una comunitat d’aprenentatge.

Vam observar com la jerarquia es perpetua en la disposició espacial i en el mobiliari (la diferència entre la cadira del professor i la dels alumnes). Ens va reptar a una nova activitat. Havíem d’escoltar una cançó sense bellugar-nos perquè va prohibir ballar. Al cap d’un parell de minuts,  dues companyes van infringir la norma. Va ser el pretext perquè esclatés el deliri. Tothom va saltar al mig a ballar. Primer, per parelles espontànies i, després, en gran grup. Com si s’hagués destapat una ampolla de gasosa, ben sacsejada.Ens va recordar que si l’aprenentatge es produïa com una experiència plaent, es despertava més la passió pel coneixement.

Havent dinat, vam reprendre el curs. Ens faltava un parell de mantres més. Vam emular una perfomance de l’artista brasilera Lygia Clark. Vam haver de retallar el llençol de manera que tot l’equip sortís de l’aula i hi tornés sota del llençol. Es va repetir el mateix fenomen que en la dinàmica anterior. Cada grup es va anar engrescant i es va produir una mena de duel entre tots els grups: a veure qui sorprenia més no només als altres participants sinó als assistents d’un altre acte. Ens va facilitar quines eren les vuit claus per dissenyar experiències d’aprenentatge i també va insistir que l’art contemporani podia ser un bon vehicle transversal per a qualsevol matèria (art thinking).

Experiencia

cortesia de María Acaso

Finalment,  ens va proposar a cada equip de presentar un producte artístic en què recollís les nostres conclusions del curs. Vam disposar de poc temps, però poc importava. Estàvem encegats a sorprendre tant a la professora com els companys. Es van presentar nou propostes vàries. Tot i que costava de seguir-les atentament, em va agradar moltíssim la de l’equip negre. Va ser d’una bellesa poètica. Vam vessar aigua al terra. Era l’eix de la seva performance però l’equip va acabar reflectint a l’aigua la pantalla dels mòbils. Cadascú tenia una imatge seva sobre les emocions. La majoria dels equips (verd, taronja, blanc, vermell i blau marí) va apostar per aquest format artístic. Em va impactar la de l’equip vermell perquè la Gemma Argelaga va voler reproduir l’alumne reticent a models pedagògics més innovadors. Tant l’equip verd com el blanc vam comptar amb la col·laboració de la professora. En la primera, María Acaso va ser el detonant per transformar una aula tradicional a una de més revolucionària gràcies al contagi d’una ampolla. Mentre que en la segona hi va participar activament. Van representar un ritual en què la professora, com una bona núvia, es casava amb un nou model educatiu. D’altra banda, els grocs ens van desafiar a interpretar la seva instal·lació  artística. L’equip gris i el blau ens vam decantar per la tecnologia. El primer van sintetitzar les conclusions en tres imatges a Twitter, mentre que el meu va gravar un vídeo titulat Evacuación. Vam improvisar diferents escenes dins del lavabo del bar del Centre Cívic.

Per concloure, tal com vaig piular i remixant una idea seva, no n’hi ha prou amb llegir els seus llibres sinó que has de  viure alguna de les seves experiències. Honestedat en estat pur.

 

Segon taller amb l’artista Nicolás Paris al CaixaFòrum. Punt de trobada a l’entrada de la sala on s’exposa la seva obra. Argumenta perquè l’ha anomenat  Quatre exercicis per sembrar llampecs. Ens recorda tots els elements naturals que es basen en el nombre quatre i acaba la seva introducció recordant que el quatre és entre mig del tres i del cinc. Tot seguit, ens demana què és un mapamundi i va desplegant un rotllo de paper d’embalar. Ens convida que anem retallant rectangles de 40 x 50 cm.

20170216_175206

Ens anima que improvisem un mitjó amb el rectangle, com ho va veure fer a Bogotà a uns paletes mentre visitava una construcció. Ens va animant perquè ens enfundem el peu embalat dins de la sabata. Costa, però de mica en mica la sabata va cedint. Ja estem a punt per entrar a veure la seva obra. Entrem ofegant les rialles. Ens sentim ridículs. Ens calma assegurant-nos que dins d’una estona no ens en recordarem. I així és. Ens deixa que ens moguem lliurament per l’espai. Passats els cinc minuts, ens replega i anem cap a l’aula del taller.

20170216_180120

Ens trobem les cadires disposades en cercle i al mig una caixa amb el material que utilitzarem. Quan tothom és a la cadira, asseguts, ens convida  que ens descalcem i que deixem davant nostre el mitjó de paper.Es produeix  una admiració. Com exvots, els papers han modelat el nostre peu. Ens anima a buscar-ne analogies i va apuntant per a què podria ser com a recurs didàctic. En desfà un. Ja tenim el mapamundi de la visita a la seva exposició. A més, assegura que és idoni per explicar el relleu i altres conceptes de geografia. Es podria fer una història del calçat o veure la diferència entre espai i lloc, ja que hem convertit el motlle en un receptacle. Sembla que repetim una nit de Reis. Els objectes tenen força i cohesionen el grup. Ningú no els tocarà durant tot el taller.

Seguim amb dues propostes d’elaborar planes. La primera és dividir-la en quatre i anar seguit les seves instruccions. És com havia innovat l’aprenentatge de la lectoescriptura i de la psicomotricitat fina. Ens recorda que són quatre les formes bàsiques per dibuixar i que també s’empren en el traç de les grafies: la línia recta, la corba, el punt i el cercle. De moment, en la primera plana, tracem línies rectes. Cada vegada que acabem un quadrat, ens demana que el confrontem amb els companys de la dreta i de l’esquerra. De mica en mica, anem  confiant i ens comparem els resultats. Riem si és gaire diferent o bé reflexionem on ens hem equivocat. Aprofitem l’altra cara per practicar la corba.

 

 

La segona plana, l’hem de dividir en setze rectangles. I ens va convidant a traçar un seguit de sèries fins que la darrera té un efecte sorpresa. Algú qüestiona aquest procediment de seguir sempre les seves indicacions i de tenir-lo com a model. Ell respon que si ha deixat que els alumnes ho fessin a la seva manera, se li havia  descontrolat. En canvi, d’aquesta manera pot acompanyar a cada u i atendre, si cal, qui ho necessita. Ara recordo que era com ho feia amb la meva àvia. La recordo anant observant com ho fèiem i ajudant-nos a resoldre les dificultats.  Arran de l’observació de la companya, em ve al cap alguna reunió amb l’equip en què em criticaven si conduir no era una mena de manipulació.

20170221_224002.jpg

Ens havia  demanat que ens tornéssim criatures de cinc anys. Recordo que és l’època que vaig ser més feliç. Vaig patir una altra regressió no tan plaent. A l’hora de construir les sèries, Nicolás ens confessava la seva dèria per la lògica, una companya em va demanar per què em neguitejava. No n’era conscient. Em va recordar la vegada que a l’escola ens va fer un test psicològic. Recordo un exercici de completar dibuixos. M’era impossible trobar-hi la lògica. Vaig tenir la sensació que era tòtil. I encara em dura. La impulsivitat pot més que la lògica.

Finalment, ens proposa el quart exercici. Ens demana que retallem una tira del foli d’uns tres centímetres. L’hem de dividir en quatre parts. Ens recorda quines són les quatre unitats mínimes d’una oració: un subjecte, una acció, un marc espacial i un altre de temporal. Ens demana que el completem perquè esdevinguin un compromís amb el projecte. Els comentem. Després, ens ensenya com plegar-lo i que esdevingui en llavor per al proper taller.

IMG_20161122_231050.jpgDilluns, 21 de novembre, va tenir lloc a  l’Auditori del Campus de Poblenou de la Universitat Pompeu Fabra Profesores innovadores y emprendedores, ideat per Aulas Creativas. L’acte estava estructurat en tres parts: una masterclass a càrrec de Hanoch Piven, una taula rodona sobre innovació educativa i la revelació de l’empresa emergent que representaria Europa en uns premis mundials.

Hanoch Piven va començar la seva exposició esmentant el seu material artístic: els objectes quotidians. Va trencar el prejudici que l’artista és un geni des del seu naixement sinó que el que pretén és comunicar amb el seu públic. Ell ho fa a través dels objectes. Va recordar que tots teníem una vena creativa i ho va exemplificar quan juguem amb el menjar per cridar l’atenció de la mainada.

Va evocar la seva trajectòria professional.Va anar a Nova York per ser caricaturista, però estava insatisfet dels seus dibuixos. Va descobrir un cartell d’El gran dictador. El va inspirar per crear les seves caricatures. Un altre moment decisiu va ser quan va començar a rebre creacions per part de nens d’arreu del món arran de la publicació del seu llibre La pluma violeta. A partir de llavors, va participar en tallers per escoles adreçat tant per a criatures com per a adults.

A continuació, va mirar d’establir l’itinerari per despertar la creativitat. D’entrada, es fomenta en la llibertat. No té res a veure amb unes instruccions (com un manual d’IKEA o  les indiciacions del GPS) ni amb una autopista en què tens fixat el trajecte i està bandejada la imprevisió. La creativitat, segons l’il·lustrador, s’adiu més amb una carretera (les scenic routes americanes). El trajecte pot ser més difícil i arriscat, però esdevé molt més gratificant. Hi pots descobrir vistes increïbles. Va citar Paul Valéry

Observar és oblidar el nom d’allò que observem

Hem de recuperar l’instint caçador dels nostres avantpassats. L’art és joc. Els jocs ens preparen per a la vida. Hem de tenir ganes de descobrir nous camins, malgrat que topem amb obstacles. Va insistir en la importància de les equivocacions. Va recordar el discurs de Steve Jobs de deixar-ser endur per la intuïció.

Per acabar, va enumerar l’actitud a l’hora d’emprendre aquest camí. Hem d’aprofitar dels bons accidents. Una equivocació ens pot mostrar una nova singladura. Com li va passar a Nova York. Hem de qüestionar els prejudicis. La creativitat és una lluita contra la dictadura del pensament racional i lògic. Hem de maximitzar el que tenim. Cal que siguem flexibles. Ens hem de saber adaptar a nous contextos i tenir compassió pels nostres errors. I cal tenir present sempre que som lliures.

relatograma Cornelia.jpg

Relatograma elaborat per Cornelia Brezing

Tot seguit, Pierre-Antoine Ullmo, conductor de tot l’acte, va donar pas a la taula rodona, moderada per Manel Jiménez, en què van participar Davinia Hernández-Leo, Judit Llavina i Eduard Vallory. Finalment,  va anomenar les empreses emergents finalistes. Va aprofitar l’assistència d’alguns creadors perquè expliquessin què els havia motivat a crear-les. Va desvetllar quina empresa era la seleccionada.

Em va entristir que el debat sobre innovació educativa s’allunyés  de la premissa que havia fixat Hanoch Piven. Innovar, per mi, és emprendre singladures  a l’aula un cop has abandonat l’autopista d’un model tradicional. Decidieixes complicar-te perquè tampoc et satisfà seguit una ruta convencional.

2016-10-29-07-23-18

Dijous passat, 27 d’octubre, vaig assistir al taller de Nicolás Paris que va oferir a CaixaForum, gràcies a la recomanació de Jordi Ferreiro. La intenció tant de l’artista com del departament educatiu de la institució era contactar amb docents. Volen crear un grup de treball per estudiar possibles accions a l’hora de presentar la seva obra El diàleg, el rumor, la llum, les hores. 

L’artista va recordar el seu passat com a educador d’una escola rural a Colòmbia. És com va descobrir que l’art era una via didàctica per generar un constant diàleg arran de l’observació d’elements de la Natura. Entén que la tasca del docent és acompanyar en aquest procés de connectar idees. Per això el taller s’anomenava Exercicis per sembrar llamps.

Primer va convidar als assistents a formar un cercle equidistant a partir de deixar una goma d’esborrar al centre. Es va presentar i va informar la finalitat del taller. Va advertir que ens proposaria uns exercicis, però que si algú s’hi sentia incòmode o el violentava era exempt de fer-lo.Només va posar com a condició que la persona compartís l’anàlisi de la seva limitació.

Abans, però, ens va demanar que ens presentéssim dient el nom i què ens agradava. Sempre ell era el primer a fer qualsevol activitat. Explicant les instruccions pausadament, repartint mirades i amb un somriure sincer. D’entrada, transmetia una calma que és impossible negar-te a provar el que et suggereix.

Ens va repartir un foli i unes tisores a cadascú. Ens va ensenyar com l’hauríem de retallar, utilitzant el polze per amidar. Això li va servir per recordar que el nostre perfil fa un pam. Seguint les seves indicacions, vam aconseguir convertir la tira de paper en un arbre. Sempre de la mateixa manera: tallant verticalment pel mig fins a arribar a una mica més del melic, doblegant les parts i així fins que ens fos possible. Mentre retallàvem i comparàvem resultats amb els companys  (aprenentatge entre iguals), ens feia adonar com ens havíem concentrat, ens havíem desinhibit, havíem dialogat amb les persones del costat i el temps que havia passat —més de mitja hora!—, que ens va passar volant. Va aprofitar l’estona que vam mostrar els arbres per explicar-nos la forma bàsica de la Natura per créixer (Y) i va invocar els llamps. De seguit anàvem apuntant tot el que ens recordava els arbres: des d’objectes quotidians fins a les connexions neuronals.

20161027_185907-1

A continuació, amb la resta del full,  ens va demanar que hi dibuixéssim un hexàgon, una altra forma geomètrica que es podia observar en la Natura: els ruscs de les abelles. Va preguntar per què els llapis eren hexagonals. Són més manipulables, idonis per a l’emmagatzematge. Després ens va fer veure com podíem convertir el polígon en un cub, aplicant-hi al forma simple que havíem treballat en l’exercici anterior. Finalment, vam convertir el llapis en un dau. Ens va recordar com hi havíem de disposar el punts: les dues cares oposades havien de sumar 7.

En vam sortir la majoria encantats  i en un estat beatífic.

20161029_072955.jpg

img_20160911_223312

El divendres 9 de setembre va tenir lloc la cerimònia inaugural del nou curs a Castelldefels. El neurocientífic David Bueno i Torrens va ser un dels protagonistes de l’acte.  Va pronunciar  la conferència Neurociència i educació. Cal un nou paradigma en l’aprenentatge?

David Bueno va començar la seva exposició demanant disculpes perquè no s’havia pogut preparar la ponència. Va decidir explicar a l’audiència les vacances. Va ser una trapelleria per explicar-nos una descoberta en el seu darrer viatge a l’Àfrica. Contemplant la vida en un poblat boiximan en què els infants segueixen la tribu en les tasques recol·lectores, aquesta escena exemplifica l’evolució del cervell. S’ha anat adaptat per aprendre en la tribu, amb confiança. Va recordar que l’escolarització és un fet bastant recent i una de les seves característiques és la discriminació homogènia per grups (edats…). S’allunya de la tendència natural.

Va apuntar que l’aportació de la neurociència valida  científicament propostes de la pedagogia moderna. Va comparar la composició cerebral amb un taller de papiroflèxia. Segons ell, la funció de l’educació  és ajudar a créixer en benestar i amb dignitat. Va aconsellar modificar el verb de les preguntes a l’hora de planificar un curs o una sessió. En comptes d’ensenyar va recomanar usar aprendre. Així facilitàvem que les neurones dels alumnes vulguin aprendre. A més, va diferenciar dos conceptes com cervell i ment.

Per acabar, va descriure el desenvolupament neural. Les fases coincideixen en la classificació dels estudis. Va destacar l’adolescència com l’època en què es produeixen més connexions neurals de gran complexitat. Va advertir que l’estrès pot obstaculitzar l’aprenentatge mentre que el reconeixement, l’acceptació i la valoració afavoreixen les connexions útils.

david_bueno-castelldefels-setembre-2016

Pàgina següent »