Fira de vanitats


L’inconscient –perdó!–, el subconscient et fot males passades. M’explico. Divendres 23, últim dia laborable, em desperto d’hora. Per fer temps, miro la bústia del correu. Tinc l’avís d’un nou vídeo d’un canal a què m’he subscrit. Abans d’entrar a la feina, passo per la biblioteca. Vaig d’esma a la secció de bibliografia. En trobo dues que em fan gràcia: Confesiones de una vieja dama indigna d’Esther Tusquets i una altra.

Em presento a la feina. La companya em cedeix la taula. Entrelluca els llibres i, encuriosida, em demana què vull llegir durant les vacances. La cara li queda glaçada quan li ensenyo la primera portada. Ja sé que no cal que m’excusi i que li expliqui un reguitzell d’anècdotes personals. El primer tintín que vaig tenir, una sèrie que em va fascinar i l’encàrrec patern:”abans d’estudiar llinatges aliens, cal que et sàpigues el de casa”. Em vaig haver d’empassar tot un juliol un llibre d’història –crec que una adaptació infantil d’una obra de Ferran Soldevila–, amb unes il·lustracions fascinants, editat per Ariel.

Què n’he tret, de la lectura? D’entrada, m’ha estranyat aquesta dèria de la gent de casa bona de fotre sobrenom a la progenitura. És l’única mostra afectiva que es tenen: del Bubi de la reina Cristina d’Hasburg al seu fill o que la seva filla fos coneguda per la Polla, el Bebito (nebot d’Alfons XIII i germanastre de María la Brava). Em ve al cap el que em deia ma mare quan veníem de casa d’algun company en què tractava els seus pares de papà i mamà.  Se’n fotia mussitant: “Mamà, Pepito me ha pegado!”La segona conclusió és que per molta sang blava els ragi per les venes no deixen de ser vulgars mortals. Un exemple: les sogres no suporten les joves i les joves tenen tírria a les mares dels seus regis esposos. Diverteix els comentaris que despertaven la separació entre Alfons XIII i la seva dona. No explica que Glenn Close es podía haver inspirat en la princesa britànica per bastir el seu personatge. Feia tot el possible per mortificar el seu marit. Per això va aceptar ser la padrina de l’actual Príncep d’Astúries. Finalment, m’ha sorprès bastant que només els amoïna tenir descendència, però no es preocupen per preparar la successió. Aboquen tots els esforços en el primogènit. Ara bé, si fa llufa fes-te fotre! Com a súbdit i patrocinador, potser és el primer que s’hauria d’exigir.

 

 

Anuncis

The WordPress.com stats helper monkeys prepared a 2011 annual report for this blog.

Here’s an excerpt:

A San Francisco cable car holds 60 people. This blog was viewed about 2.900 times in 2011. If it were a cable car, it would take about 48 trips to carry that many people.

Click here to see the complete report.

Divendres vam assistir al concert de la secció juvenil de la coral. Van voler celebrar l’Any Maragall, organitzant el concert en tres blocs. Cada part anava encapçalada per la recitació d’un poema. Llàstima que l’equip sonor va fer més d’una mala passada. La sorpresa va ser que la primera part la va entomar una estudianta de cant, companya de la directora. Havien preparat un repetori de cançons tradicionals catalanes i l’Havaner de l’òpera Carmen. Era la vigília.

Em va impressionar la interpretació que va fer a capella d’El testament d’Amèlia.Compto que l’entorn encara accentuava la versió. Va prosseguir amb La dama d’Aragó i El rossinyol. Va finalitzar amb l’ària francesa. La cantant té una veu bonica, potent i molt expressiva. Sense moure’s gaire, transmetia emoció. Només contemplant-li la cara i escoltant com modulava els sentiments. Per exemple, el fel que desprenia en els últims acords de la primera peça o va cantar una versió sensual de l’ària de la gitana. Només amb la veu i la gesticulació de la cara. Espero que tingui una carrera llarga i esplenderosa. Es diu Júlia Brescó. La resta del concert va ser fresca i àgil, característiques pròpies de la joventut.

No sé si per causa de la moció de censura però mentre ens dirigíem als cotxes. Vaig escoltar com dues dones comentaven:

–I com es diu la noia de la primera part?ç

–Júlia Brescó, iaia!

–Es diu Julie Lescaut? Com la de la sèrie?

Amb aquest repertori era inevitable que rememòressis Lídia Pujol i Els amants de Lilith. Considero que és un dels millors discos en català juntament amb Desglaç de Miguel Poveda. Pujol s’escarrassa de valent per recrear cada una de les interpretacions del repertori tradicional. A més, destaca el  gran treball de producció. Si no, compareu les deus versions: la gravada i la que interpreta en directe.

Tinc esverada la família. Com que ja em coneixen — i saben com em puc arribar a enderiar–, han començat a amagar totes les capses buides d’ençà que m’han vist que m’he  obsessionat amb el darrer concert dels Pet Shop Boys. Tenen por que em trobaran un dia al menjador amb una al cap.

Ignoro quins són els motius d’aquest rampell per aquest parell de músics. Per edat, alguns dels seus èxits formen part de la meva banda sonora, com la de la majoria de granadets i granadetes. Però tenia les meves reserves i prejudicis amb els britànics: duet comercial, un pèl extravagants i sofisticats,  ideal per ballar a discoteques. Ara bé, m’hi vaig anar aficionant a mesura que escoltava un disc seu de remescles.  Em van fer descobrir el grup The Killers i hi vaig reconèixer la versió de Sorry de Madonna, creada per a la gira de la cantant. Llavors em va venir al cap el record de l’emissió d’un dels seus concerts, Performance.

M’havia quedat endormiscat al sofà: estrenava segona paternitat. Em vaig despertar al·lucinant amb el que veia a la tele. Em va costar entendre el muntatge però em van impactar diversos detalls: d’una banda, el trio que els acompanyava  i, de l’altra, la posada en escena.  Impressionava el cor per com anava guarnit: el vestit i el tocat d’una de les veus, el collar del cantant  i l’aire retro i el ble blanc de la tercera. La il·luminació reforçava espectacularment el tractament dels colors en el vestuari. De la mateixa manera m’ha captivat el muntatge de la darrera gira, Pandemonium Tour. Mantenen la imatge gràfica del disc compacte Yes al llarg del tot el concert. Han simplificat acompanyants musicals i coreogràfics. Els colors s’han reduït als del parxís. Chris Lowe continua fotent la mateixa cara de pomes agres i Neil Tennant recorda la periodista Núria Ribó. Tanmateix, m’ha estat impossible deixar de comparar l’escenografia amb la del recital de Lluís Llach per acomiadar-se del seu públic. S’hi assemblen bastant.

Com que abuso del recurs d’associar idees, m’ha vingut al cap aquesta pregunta existencial per acabar: La vida és una capsa de bombons, no? Us deixo un dels millors moments de cada un dels dos concerts.

Calella, 1973. Vaig caminant pel carrer Església, de tornada cap a casa. A la cantonada amb el carrer Amadeu, al mur d’un solar, hi ha empastifat cartells d’una pel·lícula. Al bell mig hi ha una dona que repenja tot el pes del cos a la cama que té flexionada sobre una cadira. Duu  un bolet de gairell al cap, armilla i calces negres. Per sota, li surt la lligacama que tiba les mitges. Contempla l’espectador amb una ingènua displicència. Al fons, en color sèpia, es veu la porta de Brandeburg amb una esvàtica onejant. Quan arribo a casa ho descric a la mare. Em confessa que té ganes de veure aquesta pel·lícula: no paren de parlar-ne a la ràdio. El pare la hi  porta un dia a Barcelona. Els agrada tant, que en  compren la casset i l’escoltem  constantment en el magnetòfon que l’autor dels meus dies va instal·lar a la guantera del R-12. Ens fa d’acompanyament musical en la majoria de sortides dominicals.

Al cap d’uns anys, apareix per casa el disc de la banda sonora. L’ha comprat el pare en una de les seves escapades a Barcelona.  S’ha acostumat a visitar el Corte Inglés per adquirir gangues discogràfiques. El poso constantment i recordo els números musicals que han emès o que han emulat en concursos televisius.

Anys més tard, vaig aconseguir mirar  la pel·lícula per la televisió. Em van haver d’explicar la dèria de la protagonista a mostrar les ungles dels dits de les mans tremolosament al seu interlocutor mentre li constatava: Sofisticadas, ¿eh?. Encara teníem el televisor en blanc i negre.

Calella, 1983. Vaig caminant de pressa pel carrer Església: la colla m’espera a can Salom per fer-la petar una estona i hi arribo tard. Quan tentro em sorprèn veure d’esquenes una noia que ocupa el meu lloc. No s’ha assegut sinó que s’ha posat a l’alçada dels seus interlocutors amb les mans arrepenjandes a la taula, ben eixarrancada. M’hi acosto i en aquest moment s’aixeca. És gairebé tan alta com jo. Duu el cabell negre, arrissat, recollit en una trossa al mig del cap. El llavis, pintats de rosa, del mateix to de la jaqueta d’angorina que vesteix. Va amb uns texans cenyidíssims i unes botes altíssimes  de pell girada. S’acomiada dels amics amb un gest ingenu i reparteix, teatralment, un petó des de lluny. La colla riu de la cara que faig. M’expliquen qui és: ha estat companya comuna d’ells del col·legi o de l’institut. En destaquen la veu. Latot la Carme, sobretot,  recorda que la va escoltar interpretant la cançó principal de Flashdance i que deixava anar un agut que riu-te de la Irene Cara. Des de llavors ençà,  seguim expectants la seva trajectòria professional.

Pocs mesos després, els amos  de l’hotel on treballava convida tota la plantilla  a sopar en un restaurant espectacle a Tordera per celebrar el final de temporada. Hi ha final de festa amb l’Orquestra de Jànio Martí. De les tres cantants, en destaca una. Em sorprèn l’agut que entona mentre interpreta la cançó principal de Flashdance brandant la cabellera negra, arrissada. M’hauria agradat acostar-m’hi al final de l’actuació, reconèixer-li que la colla no exagerava gens quan la lloava i excusar-me per la meva repel·lància quan va entrar per saludar els meus amics.

Avui he llegit una notícia que m’ha tranquil·litzat bastant.  Nicole Kidman protagontizarà una obra de Tennessee Williams. Me n’alegro i espero que se’n surti. Ara bé, el que realment m’ha alleugerit és el que titllava de resorgiment de l’actriu el corresponsal de  La Vanguardia. Els crítics ha destacat el seu paper a la pel·lícula Rabbit Hole i sembla que ha redreçat la seva trajectòria professional.

A Catalunya la vam conèixer gràcies a TV3 per les infinites reposicions estiuenques d’Hotel Bangkok . I per les nombroses emissions de la pel·lícula Calma total, coprotagonitzada per  Sam Neill i Billy  Zane.

Jo me la vaig començar a prendre seriosament quan vaig mirar Eyes wide shut. Era l’única que defensava dignament la seva feina.  Em va enlluernar a Moulin RougeLos Otros, Dogville i The Hours. A més, semblava una paia intel·ligent. No només per la tria de projectes sinó per algunes declaracions.  Quan li van demanar com se sentia després del divorci amb Tom Cruise, va declarar que per fi podria anar amb talons. És clar que segurament darrere d’unes bones declaracions hi ha un equip de publicistes.

Però va guanyar l’Oscar i en va patir la maledicció, com tant d’altres. La seva carrera es va desplomar. Va renunciar a participar en  Manderlay, continuació de la pel·lícula del director danès  per protagonitzar Embrujada, ja que de petita n’era una gran seguidora. Va abandonar el projecte de Woody Allen per  problemes d’agenda. Em vaig passar tota la pel·lícula endeveninant quin paper li havien reservat: la meuca curta de gambals, amant d’Anthony Hopkins.

Segur que hi deu haver una explicació per què aquetes estrelles de cop i volta engeguen a dida  una trajectòria brillant  per protagonitzar campanyes publicitàries, pel·lícules comercials intrascendents. És per seguir duent un tren, impensable per a la resta d’humans, o bé per pagar ensopegades  (els matrimonis d’aquesta noia és per fer-se’ls mirar: sortir del foc per anar a parar a les brases!)? Tal vegada, li convé que accepti el pas del temps i que despatxi la seva agència. No sempre pots assumir el repte de ser perfecte.

Si dilluns era el dia de Cinema 3. Si dijous toca arròs. Dissabte fem dissabte… Doncs cada dos diumenges, emulegem gràcies a les recomanacions del crític de La Vanguardia, Jordi Turtós . Comprovo que en som uns quants els qui ens endinsa en el panorama musical. Aquest cop destacava l’últim àlbum d’aquesta artista nord-americana. La comparava amb la genialitat de Prince. Així doncs, em va picar la curiositat. I, com sempre, tenia raó.

Impacta la seva imatge. Físicament, em recorda la meva cosina. Són menudes i tenen el mateix estil de cara: ovalada, ulls ametllats i llavis delicats. Després, m’agrada com es vesteix. Compto que Yves Saint-Laurent l’adoraria. De fet, el modista tenia raó: les dones guanyen amb roba masculina. Ara bé, el que em té captivat és la trossa que duu al cap.  És com si s’haguessin reunit per fer una juguesca els perruquers de Marta Ferrusola, Edith Piaf Gala.

Però el que realment em va sorprendre és  saber que havia estat nominada en els premis MTV de música per la millor coreografia. Jutgeu vosaltres mateixos.

Han de nominar tres paios que ballen de PM, que tenen aquest talent suposadament innat? M’imaginava que aquesta categoria havien triat les millors mostres d’un nombre indeterminat de persones acompanyant el cantant, com Michael Jackson a Thriller. De totes maneres el  van donar a Lady Gaga, pel videoclip de Bad Romance. Tot té una explicació. Em vaig confondre de finestra perquè el jurat o els programadors de la cadena es van fixar realment en aquest altre:

Ara, per mi, la  millor cançó és aquesta, correspon al primer àlbum. Gaudiu d’aquesta actuació en directe:

Finalment, potser per la meva perspectiva significativa tinc uns deliris de fer associacions. Així doncs, us proposo que comenteu  similuds i  diferències de les propostes següents:

1) Compareu el primer vídeo amb aquest altre:

2) Qui va enfocar la seva trajectòria musical va ser un dels components d’Outkast. Hi noteu la influència?

3) Compareu aquestes dues portades:

4) I si mireu aquests dos videoclips:

Per acabar, recomano a la princesa d’Astúries que per escurçar distàncies no cal que martiritzi l’estructura òssia amb talons vertiginosos. Ja comença a tenir una edat i aviat el cos li passarà factura. Que es fixi en la cantant! Va ben plana i ja heu pogut observar com ho soluciona: amb una plataforma o amb una taula.

Per cert, a l’octubre actuarà a Razzmatazz.

Pàgina següent »