Lectures


JERICÓ, Pilar (2013) : Poderosamente frágiles, Barcelona, Centro Libros PAPF, SLU

novella PilarJerico Pilar Jericó s’estrena com a novel·lista amb aquesta obra. Especialitzada en lideratge, és coneguda tant pels seus llibres com per les seves conferències.

Claudia decideix ocupar el lloc d’un amic seu en un curs de kyodo, l’art de tir a l’arc japonès.  A partir dels ensenyaments d’Eva, iniciarà un viatge interior que la portarà a assumir les seves febles per desobrir  les seves fortaleses.

És un llibre estrany.  Compto per la implicació del lector. M’explico. A mesura que els personatges avancen en el seu autoconeixement, com a espectador,  et va incomodant presenciar aquest procés. Deu ser perquè et preguntes què respondries davant la reflexió que suggereix el company de l’activitat. Ara, et calen les explicacions de la instructora i les metàfores que utilitza. M’agrada com descriu l’arquer: arrels ben aferrades a la terra i  flexibilitat de la part superior.

Apunto dues cites que estan relacionades amb l’educació i l’aprenentatge:

━Es una lástima que en el aprendizaje no se busque la excelencia de uno mismo y siempre se ponga atención en lo que nos falta ━comenta━. Buscamos que la gente cubra carencias en vez de ayudarla a elevarse al cielo desde sus fortalezas… Pensad sino en la educación que hemos recibido desde pequeños. (pàg, 42) 

 

━Acuérdate del kyudo . El objetivo no está en dar el blanco, sino en recorrer el camino. Al igual que ocurre con los sueños, hemos de apuntar a la diana, pero no desearla tanto como para que nos haga prisioneros de ella. Por encima de todo, Claudia, está el objetivo de sentirnos libres de nuestras barreras y de aprender a querernos tal cual somos. Porque cuando uno se quiere a sí mismo es capaz de integrar también al otro. (pàg. 167)

Em fa l’efecte que aquest concepte de fragilitat de l‘autora madrilenya s’assembla amb el de vulnerabilitat que ha desenvolupat Brené Brown.

Cites

Anuncis

GOLEMAN, Daniel; KAUFAMAN, Paul i RAY, Michael (2009):  El espíritu creativo, Barcelona, Ediciones B

És un llibre que aprofita el material que van recopilar els creadors per a una sèrie televisiva. Està plantejat com un llibre d’autoajuda. La finalitat és aconseguir que potenciïs la teva creativitat per millorar tant el teu entorn laboral com familiar. S’assembla bastant a El elemento de Ken Robinson. La seva argumentació es basa tant en declaracions de testimonis com en opinions de diferents professors d’universitats nord-americanes.  Inclou uns exercicis per desplegar l’esperit creatiu a base de relaxació, per desinhibir, i de visualitzacions. Analitzen la creativitat des de quatre àmbits, que serveixen d’apartats: l’interior, els infants, a la feina i la comunitat.

Del primer apartat, els autors destaquen que la creativitat té una dimensió social. Ha de ser útil, valuosa, adequada i rellevant. Assenyalen quin són els factors que afavoreixen que siguem més creatius: el canvi de perspectiva, plantejar-se preguntes, l’humor, compartir i treballar col·laborativament, estar disposats al risc —per tant, hem de saber controlar l’ansietat que ens pot generar— i a l’error. Expliquen la teoria de Mihaly Csikszentmilhay sobre el fet de fluir. Els autors relacionen el moment blanc (l’abstracció mentre crees) amb el moment no-ment del zen. Cal  imitar els infants, que són creatius per naturalesa.

Pel que fa al segon apartat, destaquem les observacions de Teresa Amabile sobre les accions que poden inhibir la creativitat en els nens. Expliquen la teoria de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner. Exemplifiquen experiències educatives:  les escoles bressol de  Reggio Nell’Emilia perquè apliquen un mètode en que combinen la curiositat infantil amb projectes que tinguin una rellevància social. També destaquen una escola pública d’Indianapolis en què organitzen els grups per interessos dels alumnes i no pas per les edats. A més, cada grup té l’acompanyament d’un adult expert. Basen el seu mètode en el concepte gardnerià de les experiències cristal·litzadores.

Quant al marc laboral, perquè un treballador es comprometi amb l’empresa —i desplegui tot el seu potencial creatiu—, cal que se senti satisfet en la feina. Per crear un bon clima de treball, les organitzacions han de ser democràtiques i han de permetre el flux lliure de les idees. Analitzen les claus del model nipó que aprofita la tradició per millorar qualsevol producte. És per influència de la filosofia zen. La creativitat és la reinterpretació personal de la tradició. Però un altre èxit ha estat la miniaturització. També es fixen que les bones empreses són les que saben conviure el corrent innovador amb el més conservador.  Exposen la teoria de Michael Ray que explica perquè en les empreses s’és reticent a les novetats. Recomanen que l’atenció hauria de ser en el procés i no pas en el producte. Això comportaria un creixement personal del treballador i, per tant, més satisfacció i compromís amb l’empresa. Desaconsellen la política de molts executius d’imposar pressió perquè la seva plantilla rendeixi.

Finalment, en l’últim apartat, parlen sobre el valor social de la creativitat. Expliquen d’una banda la teoria de George Land. Segons aquest professor l’actitud humana davant d’un problema és similar al de la naturalesa: exploració, solució i reinvenció. De l’altra, fan referència a Dean Simenton i la seva teoria que la civilització humana ha registrat alts índex de creativitat quan petits grups competeixen.

Apunts

Fitxa bibliogràfica

És curiós perquè la lectura d’aquest llibre va coincidir amb la resposta per correu electrònic d’un dels al·ludits de l’anterior entrada. Vés per on, però la lectura de la carta em va ajudar a entendre un dels conceptes que esmenta la professora nord-americana: el de la direccionalitat. Em sembla que la meva anàlisi patia d’excés d’aquesta tendència. Quan anem d’autoritat, imposem el nostre punt de vista.

Carla Padró, que va moderar la trobada entre les dues docents, s’encarrega d’editar la conversa de l’esdeveniment. No ha transcrit el debat reflexiu sinó que ha mirat d’ordenar el diàleg i de trobar-hi un sentit des del seu vessant professional. També és professora a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Sembla que més aviat aquest encàrrec editorial li ha servit per reflexionar sobre la seva pròpia tasca docent a partir del perfil i de les paraules de les dues expertes. Així doncs, ha agrupat en quatre apartats o capítols: Sobre la publicació, La pedagogia crítica, No sóc qui la pedagogia es pensa que sóc i L’aprenentatge d’allò inclonclús.

Del primer capítol, m’ha sorprès que totes tres han adoptat la Pràctica Reflexiva en la seva labor  perquè són addictes al verb aprendre més que el d’ensenyar. Aquest constant replantejament els ha conduït cap al que s’anomena ara aprenentatge subversiu. Pel que fa al segon capítol, destacaria el currículum placenta de María Acaso. Segons ella, l’educació ha de tenir una finalitat de desprendiment. Entenc que ha de proporcionar ales als alumnes. Ha de comportar un procés transformador que neix a partir d’un compromís. Ara bé, Ellsworth és qui articula unes observacions més punyents. Alerta del diàleg transmissiu d’un sistema tradicional en què menysté qualsevol punt de vista crític. Però també adverteix del risc que aquesta amenaça es difongui amb la reflexió —recordem que les dues són professores de Belles Arts; això deu explicar  aquesta aversió que senten per la reproducció—; a més, qüestiona la pedagogia crítica perquè, d’entrada, no ha sabut unir la bretxa entre saber teòric i experiencial; en segon lloc,  perquè planteja un discurs abstracte i racionalista; finalment, denuncia el mite repressor de l’Altri que exerceix aquest corrent educatiu.  No ens ha d’estranyar que amdues professores apostin per un enfocament regeneratiu que s’allibera de currículums imposats. Aquest model es basa en la participació  a partir d’accions útils en què tothom aporta el que té per poder créixer plegats  —un dels principis de la creativitat.

Quants als dos capítols següents, el tercer continua desenvolupant els punts de vista de les dues professores, Sobta la reflexió de l’editora quan descobreix que un professor se’l valora més pel seu coneixement teòric que no pas pel pedagògic. També nota que l’enfocament que practica Acaso no només transforma l’alumnat sinó que canvia el docent. Recorda l’aclariment d’Ellsworth que en aquests models cal aprendre a negociar per adquirir compromisos o acords, propis de contextos democràtics. Pel que fa al darrer, apuntem les paraules de la professora barcelonina:

(,,,) enseñar sin dirigir, sin premiar; aceptar lo inevitable, pensar en textos parciales, permitir mundos plurales

Tot i que el llibre se centri i aprofundeixi en la pedagogia artística, cal destacar la labor de Carla Padró, sobretot en el primer capítol en què elabora el perfil de les dues docents, citant els conceptes que van plantejar en sengles obres anteriors.  Penso que ,encara que divulgui el pensament de la nord-americanca i de l’espanyola, és un exemple de reflexió de la seva labor docents.

Per acabar, enllaço la ressenya que va escriure una de les protagonistes del debat. Cliqueu aquí. També teniu les cites que vaig extreure del llibre. Cliqueu aquí.

Aquesta entrada s’hauria d’haver titular Això no és una ressenya

 

Si cada vegada es defensa que la docència ha d’acompanyar l’alumnat en el seu procés d’aprenetatge, potser que ens anem dotant de recursos per atendre la diversitat de l’aula.  Una eina podria ser la que descriu Marta Romo (@martaromo) en el llibre de Kaufmann, A. E.  i Cubeiro, J. C. (2008): Coaching y diversidad, Madrid, LID Editorial Empresarial , el diversigrama. És una adaptació de l’enneagrama. En aquest cas, la consultora perfila nou agrupacions de competències que podem observar entre el personal de les organitzacions. Em sembla que podem trobar bastants similituds entre una empresa i una aula. No deu ser cap barrabassada: ara que hem descobert que encara arrosseguem el llast de la industrialització.

Aquest instrument pot servir com a punt de partida perquè la persona es pugui conèixer millor i, així , s’accepti  i es comprometri  a millorar aquells aspectes que triï. El fet de conèixer-se un mateix és un pas per entendre els altres. Tot a través de les preguntes de l’orientador (coach).

En la taula teniu apuntat els diferents tipus i com pot intervenir l’expert a l’hora d’establir un pla d’acció. Entre parèntesis teniu l’enneatipus i al final, en vermell, les actituds o  emociones que  generen conflictes als diferents tipus.

visceral introvertit

(núm.1 el reformador)

  • sempre té la raó
  • altíssima exigència
  • sentiments de frustració
  • perfeccionistes
  • cerquen la millora

○     observadors

○     empren termes com: corregir, castigar, modificar, millorar, exigir

  • cal asserenar-lo i aprendre que sigui tolerant
  • riure’s d’un mateix
  • gaudir de les petites coses
  • fomentar-li el benefici del cooperativisme
  • la descoberta: la perfecció és font de frustració i malestar

IRA

visceral extrovertit

(núm.8 el desafiador)

  • és el cregut
  • no té autocontrol
  • tot o és blanc o negre
  • cal que aprengui la responsabilitat pròpia
  • ha de ser assertiu

CAP AUTOCONTROL

visceral equivertit

(núm.9 l’indolent)

  • són receptives a l’ambient
  • + reactives
  • mandroses amb elles mateixes
  • no suporten els conflictes. Necessiten pau i tranquil·litat
  • cal que aprengui que els conflictes són necessaris per avançar
  • cal fomentar la seva seguretat i determinació
  • han d’aprendre a reafirmar-se davant dels altres
  • han de participar en grups
  • han de saber dir no
  • han de prendre decisions

IGNORÀNCIA

emocional introvertit

(núm.4 l’especial)

  • és susceptible i crític
  • es compara constantment
  • cal fer-lo adonar de les emocions positives
  • ha de saber planificar-se, establir rutines i hàbits productius

ENVEJA

emocional extrovertit

(núm.2  l’ajudador)

  • en el fons és orgullós disposat a ajudar sempre els altres
  • cal que aprengui a centrar-se en ella mateixa
  • ha de treballar l’assertivitat
  • ha de ser humil
  • ha d’aprendre que no pot viure amb el constant reconeixement dels altres.

ORGULL

emocional equivertit

(núm.3 el triomfador)

  • obsessionat per la feina i per complicar-se la vida
  • cal que aprengui a ser autèntic; només ell pot valorar-se

VANITAT

intel·lectual introvertit

(núm.5 l’observador)

  • s’aïlla: no li agrada treballar en equip
  • analfabet emocional: ni entén, ni s’entén.
  • és molt reflexiu
  • cal fer-lo adonar de les serves capacitats per poder participar en un equip
  • ha de saber planificar-se, establir rutines i hàbits productius

AVARÍCIA

intel·lectual extrovertit

(núm.7 l’entusiasta)

  • pensar en positiu i és optimista
  • vetllen pel bon ambient i l’entusiasme
  • per ocultar el seu buit interior, s’engresquen en idees i experiències gratificants
  • és somniador. Projecten plans de futur, tot  que li avorreix tirar-lo endavant.
  • Cal que sigui tranquil, obectiu (realista), claredat i organització mental.

HEDONISME

intel·lectual equivertit

(núm.6 el dubitatiu)

  • viu entre por i valentia
  • pot patir angoixa per participar en projectes de futur.
  • es bloqueja a l’hora de prendre decisions.
  • cal que aprengui a ser més segur. per a això,  ha de saber ser tranquil, que visqui el present i no s’anticipi en el futur.
  • ha de saber prendre decisions per ell mateix

ANGOIXA PEL FUTUR

Les pautes ens poden ser útils per ajudar a tractar determinats conflicte a l’aula o bé per poder orientar millor algun estudiant en el seu procés d’aprenentatge. Aquí teniu el resum del capítol.

Bibliografia:

Diversidad y coaching per Marta Romo dins de Kaufmann, A. E i Cubeiro, J. C (2008) : Coaching y diversidad, Madrid, LID Editorial Empresarial (pàg. 63-77)

Vilaseca, Borja ( 2012): Encantado de conocerme, Barcelona, RBA REVISTAS SL

La idea de colaboración está estrechamente vinculada a hacer de los centros lugares de socialización profesional, donde las prácticas no se conviertan en una rutina, donde el compromiso con la profesión vaya ligado a la existencia de un proyecto conjunto y no sólo a la mejora de las condiciones laborales y materiales. [MARRERO, J (1995): “La cultura de la colaboración y el desarrollo profesional del profesorado”, en AA VV: Volver a pensar en la educación. Vol. II, Madrid, Morata, pàg. 297)

Aquestes són les idees que he apuntat del llibre de LÓPEZ HERNÁNDEZ, Ana (2007): El trabajo en equipo del profesorado. Barcelona, Graó (col. Ideas clave). Les hauré de tenir en compte per a la reunió de demà.

  • És important que l’equip vulgui aconseguir una fita comuna.
  • Independentment del tipus que sigui la divisió de l’equip, els grups de treball han de ser autònoms.
  • Han de ser capaços de resoldre els conflictes: detecció de problemes, conceptualització d’aquests problemes, planificació i execució, avaluació…
  • El perquè de treballar en equip:
  1. serveix per crear un model educatiu coherent i, de retruc, millorar la qualitat docent;
  2. s’adopta un mètode de treball democràtic;
  3. resulta més fàcil experimentar i innovar  col·legiadament,
  4. dóna suport moral i seguretat,
  5. augmenta la coordinació , cosa que representa en la millora de l’alumnat,
  6. facilita la reflexió de la pràctica docent

El poder d’un professor aïllat és limitat

Aplicant aquesta metodologia s’estableixen unes regles democràtiques de l’equip en què s’han de reconèixer i s’accepten les individualitats i, d’altra banda, s’estableixen vincles afectius. Una persona empàtica és capaç d’organitzar equips, negociar solucions per evitar conflictes, establir connexions personals  i analitzar socialment la col·laboració.

El desenvolupament professional del professorat ha de portar  a la competència del ser (coneixement de la matèria), del saber (coneixement psicopedagògic) i del saber fer (coneixement estratègic empíric) —és el que ens volia transmetre l’Ignasi Vila— a través de la reflexió i col·laboració. La millora de la docència ha de ser un objectiu col·lectiu i no pas individual.

La col·laboració dóna suport moral, seguretat, augment de confiança; redueix la incertesa i augmenta la capacitat de reflexió.

Assenyala com a condicions que dificulten el treball col·laboratiu:

  • la competivitat
  • la poca formació en metodologia cooperativa
  • es prima més en la instrucció que no pas en l’educació
  • es prioritza més l’atenció de l’alumnat que no pas en la millora del centre
  • l’ús del llibre de text
  • la disponabilitat horària

Mentre que destaca aquestes com a afavoridores:

  • compartir idees similars
  • ser capaços de prendre decisions
  • tenir interès per innovar
  • tenir una actitud dialogant i democràtica
  • tenir seguretat

Analitza les causes que afavoreixen l‘individualisme del professorat:

  • inseguretat (en fer una tasca individual: tu amb l’alumnat a l’aula)
  • por a canviar (tota la vida s’ha fet així; també s’aprèn així…)
  • per tradició: com que és una feina individual no té sentit compartir-la
  • està arrelat tant en la socientat com als centres
  • es trasllada el model empresial que fomenta l’aïllament professional (treball individual, aïllament i secretisme) a l’aula
  • la  falta de confiança (per la incertesa i ansietat) i les condicions laborals

La individualitat ha de suplir l’individualisme en l’equip.

El treball en equip ha de ser autèntic. Per tant, no pot existir una col·legialitat artificial (les reunions que esdevenen perruqueries “Tu, vés dient; però vull rentat i marcat. Gràcies”) però tampoc no es poden establir capelletes (els serveis).  No m’agrada l’ús del terme balcanització per definir els grups tancats. M’agrada més el nostre.

És feina de les administracions possibilitar la  millora de la col·laboració entre professorat, tot i que els equips directius també l’han de fomentar a tot el centre. El fet d’establir projectes comuns d’innovació millora  la docència. S’ha de presentar com un complement de la feina habitual. S’han d’afavorir petites accions`, com consensuar decisions i avaluar el treball en equip, i aplicar-ho amb l’alumnat.

El professorat pot acordar mesures però han ser  des de l’aportació individual. (És una de les premisses de la pràctica reflexiva i del constructivisme).

Cal la individualitat per avançar col·laborativament

Incloc la presentació amb les 14 idees que conceptualitzen aquestes notes:

Tot i que m’agrada la música, i gràcies a Internet la tens a l’abast, vaig patir una època en què no suportava els musicals, sobretot arran que es van volen imposar –perdó, volida dir impulsar– a Barcelona. Ignorància de joventut. Va ser mirar Dancer in the Dark i considerar els musicals — i  Björk— d’una altra manera.Per culpa d’aquest prejudici, sóc conscient dels grans muntatges que m’he perdut.

Així  he anat descobrint l’òpera o bé qualsevol altra matèria. Sents per atzar una ària i t’encisa. N’indagues l’autor i a quina obra correspon. Inconscientment obres una porta per penetrar en un món desconegut.  A mesura que t’hi endinses, et van meravellant més aspectes (d’això va l’ Alícia de Lewis Carrol?). O t’han parlat d’algun llibre i et converteix en admirador de l’autor. O en l’àmbit professional per cobrir alguna llacuna naufragues en un oceà de saviesa. Aquest és l’atractiu de l’aventura del saber.

D’aquest musical n’havia sentit a parlar en el seu moment. Vaig pensar quina manera de banalitzar una obra mestra de la literatura; no havia llegit res de Victor Hugo!  A més, em pensava que era una pensada per a la celebració del bicentanari de la Revolució Francesa. Miterrand ens van empatxar amb aquesta festivitat.No entenc  aquesta dèria del republicanisme a l’hora de festejar algun esdeveniment:  ha de superar però amb escreix qualsevol fast monàrquic, bona prova és l’actuació d’Aretha Franklin comentada ahir.

Ara em fa molta gràcia relacionar alguns fragments del musical amb la novel·la. Per exemple, un dels moments més angoixants de la trama és quan el protagonista es debat per si ha de revelar la seva identitat per tal de salvar un probre desgraciat amb qui l’han confós o bé confessar qui és i engegar a dida la seva missió humanitària. Crec que la cançó, i la interpretació,  ho sap reflectir. Hi podeu identificar el leimotiv de la cançó de Fantine.

Ara, la composició que em fa estremir és la següent. És idònia com a banda sonora per a un procés de dol. M’imagino que encara em falten pàgines per reconèixer el passatge narratiu. De moment, l’autor presenta l’avi del jove. No és apte per a persones que tenen l’ànima prou estovada.

Malgrat que sigui una obra voluminosa, t’atrapa des del primer moment. Ara també has de comptar en què els moments més crucials congeli la narració per esplaiar-se relatant la batalla de Waterloo. Per exemple, et subjuga la primera part protagonitzada per un bisbe. En el musical crec que apareix un instant en el pròleg. No et canses de seguir la vida del bisbe de D –riu-te’n de la teologia de l’alliberament. Em va recordar San Manuel Bueno , mártir de Miguel de Unamuno. En canvi té uns altres moments que et recorden pel·lícules. Per exemple, Jean Valjean s’ha d’amagar de la persecució de Javert en un convent de clausura. L’ordre i el nom de les monges no difereixen gaire de les almodovarianes d’ Entre tinieblas. La manera d’entrar-hi tampoc no s’allunya d’aquesta escena de Kill Bill II.

No sé si és que m’ha influït el musical o la novel·la, però com es podria qualificar el que li ha passat a un amic meu. Fa uns cursos per a un administració local. Havia de cobrar inicialment al final de cada trimestre. Ja es van endarrerir en el pagament del primer. Ara li  han comunicat que compten poder abonar-li el segon dintre de mig any. Això, sí, miraran a veure si poden agilitar el deute tan bon hi hagi un ingrés significatiu. Em va indignar aquesta mostra d’inaptitud política. On són els diners pressupostats? Com és que una institució es pot permetre ser morosa mentre un ciutadà no pot incomplir, ni retardar-se, en l’exercici fiscal. Això sí, ja s’espavilen a trueure’s de sota la màniga  projectes, inexecutables . Quin concepte tenen de la ciutadania? Quin respecte tenen per als seus votants? Penso que ara més que mai cal votar en blanc. Se’ls s’ha de demostrar que no combreguem més amb rodes de molí. Que se les empassin ells! Misèries…Entendran aquesta cançó?

Si dimarts el Barça havia de fer una remuntada èpica, jo n’he de fer una altra aquesta setmana: acabar Los miserables de Victor Hugo. He de devorar 786 pàgines en quatre dies. Hi deixaré la pell, o les celles potser. Puc prorrogar el llibre però només m’amoïna que, quan em recordin que  aviat finalitzarà el préstec, no el pugui renovar perquè ja l’han reservat.

He deixat de traginar-lo cada dia per aprofitar les estones mortes ja que he tingut avisos de patir una tendinitis. Ja m’imagino el somriure sorneguer de la meva metgessa en diagnosticar-la i n’escoltés el vertader motiu: “No, no em passo al gimnàs ni amb la raqueta. Últimament llegeixo totxos”. Així doncs no em surt a compte lesionar-me les extremitats superiors si només aconsegueixo llegir un parell de pàgines: un episodi. He reservat la lectura a la nit o bé als caps de setmana.

Em pregunto per què últimament només faig que llegir llibres voluminosos. Crec que pateixo de síndrome d’Estocolm, . Què has de llegir després d’haver-te empassat, per culpa d’ una baixa bastant perllonagda, la trilogia de Millenium? La resposta em va venir veient l’adaptació cinematogràfica de L’elegància de l’eriçó: havia de fer com una de les protagonistes optar pels clàssics. Així doncs vaig començar per Anna Karenina. Però si la novel·la romàntica francesa ha entrat en aquesta operació de “Recuperem els clàssics perquè mai no et decebran” és per un motiu ben banal, i mediàtic. Segur que l’endevinareu.

Em va agradar tant , que comprenc –encara que entra en el joc d’aquests tipus de programes o concursos– la reacció del jurat. Em va venir al cap que Aretha Franlin la va cantar en la gala de la inauguració de la primera presidència de Bill Clinton. No us la podeu perdre, però el que va impactar ja la primera vegada és tot el muntatge, una mica versallesc: l’aparició de la diva. És tot un espectacle veure-la:  la dificultat per accedir a l’escenari pels talons vertiginosos –riu-te’n dels de Lady Gaga!– , el pentinat — lluït per Madonna(?)–, les dues làmpades que li pengen de les orelles, com la canta -asseguda al començament i al bell mig de l’escenari acomboiada pel cor gospel– i com mostra el vestit –just en el moment que es refereix a la brillantor del sol– i l’efecte del ventilador ocult fent brandant la mussolina, tal com la bandera que té al damunt. Qui s’ho va empescar: la cantant o qui va dirigir aquest espectacle.

Però jo volia parlar del musical, com deia Umbral,  i d’uns altres miserables. En un altre comentari?