Pràctica Reflexiva


M’havia fixat aquests cinc objectius per al curs passat: experimentar l’aprenentatge informal, aprofundir en la ludificació, seguir amb l’avalaució ètica i el desapoderament educatiu i continuar visibilitzant la meva tasca a l’aula a través de les xarxes socials. L’aprenentatge informal va néixer amb una tempesta i es va cloure de la mateixa manera. En canvi, la ludificació va aconseguir, d’una banda,  com en el curs passat, una motivació extraordinària i una forta implicació per part de l’alumnat. Es van tornar addictes a la sorpresa a l’aula. Quant a l’avaluació ètica, era vetllar perquè l’administració de la prova no capgirés la feinada del curs. També volia mantenir el desapoderament educatiu i continuar difonent la meva tasca docent.

L’experiència d’Els Viatgers

Va ser fruit de l’intent d’ampliar un grup, prescindint de l’itinerari convencional. La majoria del perfil d’aquest grup eren persones que volien accedir al mercat laboral o bé que pensaven a presentar-se a oposicions a l’Administració: els urgia aconseguir el certificat de C1. El marc polític català ens va servir com a metàfora de l’experiment. Es tractava de prescindir de les diferències i sumar les singularitats i les potencialitats de cadascú. Per això calia desenvolupar un aprenentatge democràtic, basat en la negociació i el diàleg. Vam tenir una arrancada bastant agosarada el primer trimestre, però que es van anar diluint tant en el segon i com en el tercer trimestre. Vam passar de l’autogestió educativa a proposar jo els projectes de treball.

20160310_121722

Va costar familiaritzar-se amb l’ús de Google+. Alguns  alumnes els va destarotar l’autonomia d’aprenentatge. S’estimaven més aferrar-se a un ensenyament tradicional, malgrat que reconeguin després que és tediós.  Mentre que uns altres, havent superat les reticències inicials, els va agradar aquest nou enfocament. Els motivava la sorpresa, la discussió en petit grups, treballar per projectes i  aprendre dels companys… És curiós que just començar el curs la majoria d’antics alumnes es va espantar pel nivell oral dels nous companys i vam acabar-lo amb el descontentament de la majoria d’alumnes catalanoparlants. He d’aprofundir més en la personalització de l’aprenentatge, perquè ja es veu que he estat incapaç de dur-ho a terme.A més, he de persistir aprofundir més en l’aprenentatge informal.

De totes maneres,  la presentació dels productes finals del primer trimestre va ser admirable. Va engrescar el fet d’alliberar els emblemes que aconseguien en el segon trimestre i va agradar defensar heroïnes. Hem estat capaços que respongués la Fundació Freedom Writers a la nostra invitació.

img-20160407-wa0005

Aprofundiment en la ludificació

La commemoració de l’Any Ramon Muntaner va ser el pretext per desplegar la ludificació al llarg del curs en el grup de C2. Primer, les actes visuals de les sessions del primer trimestre i la lectura d’un capítol de la Crònica van ser el material per construir el tauler del joc de l’oca. A més, els alumnes van adaptar el joc Érase una vez. Cada alumne, a partir del capítol corresponent, va crear les cartes del joc. A més, en vam editar un tutorial per explicar com s’hi juga. Estaven tan engrescats que a l’hora de posar en pràctica la narrativa digital vam crear un vídeo per presentar-lo en un concurs de docents innovadors.

img-20160419-wa0020 vet-aqui-una-cronica-ppt-6

img-20160526-wa0014

L’avaluació ètica i desapoderament educatiu

Estem d’acord que l’avaluació ha de ser coherent amb l’enfocament que se segueix. Però l’avaluació final continua originant conflictes. L’alumnat li sobta que al llarg del curs s’hagi fomentat l’aprenentatge cooperatiu i quan l’han de posar en pràctica en una prova, en canvi, l’han d’assumir individualment. Si volem que siguin autònoms a l’hora de fer front als dubtes lingüístics, com és que els prohibim que consultin fonts per resoldre’ls. D’altra banda, l’avaluació final impedeix que els alumnes modifiquin la seva visió de l’aprenentatge lingüístic. Tenen una visió academicista i fins i tot sacralitzada de la llengua. S’obliden que és una eina per aprendre, per conviure, per intercanviar i per reflexionar. D’altra banda, potser és l’aspecte que hauré de millorar. De vegades, quan provoques que reflexionin i els planteges preguntes en el grup virtual, hi llegeixes comentaris dels alumnes, però o bé no saps com respondre’ls o bé tens la sensació que escriuen el que vols llegir. Costa originar debat: si el reserves per a l’espai virtual és minsa la participació. L’hauria de plantejar a l’aula.

Quant al desapoderament educatiu, tinc dubtes i neguits. M’he de desprendre encara de tants convencionalismes. Potser el problema rau que encara em costa assumir  i gestionar el dissens.

Visibilització de l’aula

L’actitud dels dos grups ha estat diferent. Mentre que Els Viatgers s’estimaven que tot quedés en el nostre grup virtual, el grup de C2 cada vegada es van engrescar més amb l’ús de les xarxes socials. Tal com ja he explicat, els va entusiamar que utilitzéssim Twitter com a recurs didàctic.

Pel que fa al dietari d’aula, només he estat capaç de mantenir-lo per al grup d’Els Viatgers. Em sap greu que no hagi registrat observacions i reflexions que havia viscut amb el grup de C2.

De totes maneres, he de tenir clars els criteris per etiquetar els continguts. Ja se’m planteja un dubte a l’hora de classificar aquesta entrada. Cal amb urgència un rentat de cara del blog.

Anuncis

20151023_095940

Dimecres reconeixia en un curs sobre lideratge i motivació, amb Antonio Valls de professor, que em feia molta mandra preparar les reunions de coordinació. Divendres en tenia una. Havia de trobar un forat per preparar-me-la i segur que amb l’equip coincidiríem: valia la  pena aprofitar el temps a la feina. Però mentre era al curs, es produïa una petita revolució.

La Neus publicava, amb una setmana de retard, la seva proposta de taller.  La tenia enllestida de feia temps, però esperava que les altres companyes editessin la seva. Aquest fet va comportar que en menys de quaranta-vuit hores es desencallessin més propostes: la de la Lourdes i la Griselda. La Núria va recordar en la reunió que va demanar ajuda per orientar un nou taller d’ortografia i que entre tots li vam plantejar diferents suggeriments. Em van confirmar que valia la pena l’espai de reflexió de les reunions i sobretot les d’estiu. Així doncs, jo que em pensava que m’estalviaria aquest punt de l’ordre del dia, l’havia de mantenir.

De totes maneres, vaig invertir els dos punts de la reunió. Primer, marcaríem els objectius d’enguany i deixaríem la segona part per tancar el curs passat valorant les propostes de taller. Mentre el dia anterior preparava la reunió, em va venir al cap una de les activitats del curs, una estratègia per presentar-te a la feina els dilluns ben animat. Em va venir al cap una performance de María Acaso per debatre un tema des de dos punts de vista antagònics. Em vaig empescar que per recordar els objectius marcats en el programa de llengua i activitats, què passaria si se’ls trobaven dins d’un globus?

Dit i fet. El fet de rebentar els globus per obtenir informació i saber amb quines companyes havies de formar grup va distendre l’ambient. D’altra banda, van ser molt més receptives i fins i tot van tenir ganes de preparar alguna de les activitats proposades, malgrat que algunes refermaven la seva resistència. Els vaig suggerir si pràcticavem una comunitat d’aprenentatge. Aprofitaríem les reunions per exposar dubtes, però algú de nosaltres s’hauria de convertir en expert per reconduir-los. Vaig repartir un parell de post-it: un per escriure-hi una necessitat i un altre per apuntar-hi la seva expertesa. La novetat és que els dos murals eren a terra, al darrere de les seves esquenes. L’Anna ja els va batejar com els terrals, tot i que no entenia aquesta nova collonada meva. I d’aquesta manera vam encetar un debat contrastant els diferents punts de vista però rient,  i rient a pler. A més, ja no vam poder parar de riure mentre llegia el que hi havia apuntat. Com que em vaig haver d’agenollar per recordar el que havien apuntat i com havia aparellat les experteses, els vaig anar imitant Nuñito de la Calzada. Just quan m’havia aixecat, va entrar la nova presidenta del Consell de Centre. Ens va costar mantenir la formalitat. Només contemplava cares que feien esforços per no esclafir a riure. La presidenta es va disculpar per tallar-nos el rotllo. Després de la pausa del cafè, vam prosseguir perquè les companyes exposessin els projectes de tallers que havien ideat.

 

IMG_20151023_173828

L’eufòria va esclatar quan van saber que teníem la possibilitat de demanar una visita al MACBA de la mà de Jordi Ferreiro et. La majoria va expressar l’admiració per l’artista de tal manera que vaig tenir fred als peus. De totes maneres, em va sorprendre que en la presentació de l’oferta educativa del MACBA els altres educadors es disculpessin perquè les seves introduccions eren més viquepedistes que no pas performatives. Fins i tot en un museu dedicat a l’art contemporani també podem trobar bolets. És paradoxal que agradés tant Jordi Ferreiro en les Jornades, però  en canvi si et declares disruptiu et demanin què vol dir això o bé et titllin d’il·luminat, de fer volar coloms. Com una companya, en la pausa del curs de dimecres, es va interessar per María Acaso; ara bé, volia que li expliqués què pretén aquesta pedagoga. Sort que som només els disruptius els que ens agrada muntar collonades.

20150425_115740

Per cert, a veure si aprenc d’una vegada que quan et qüestionen una collonada, has de demanar que tothom en dedueixi la finalitat o la raó. Perquè en té.

 

 

Enguany fa 25 anys que em dedico a fer classes de català per a adults. Però tinc el pressentiment que aquests darrers anys he encetat una nova etapa. Deu ser cosa de l’edat —i dels quilos!, parodiant un eslògan publicitari—, però el que abans era avançar a batzegades, ara s’ha convertit en un caminar amb més fermesa, amb alguna ensopegada de tant en tant. Comparteixo la idea de Miguel Elias de concebre els cursos com aventures. Sempre m’ha semblat un viatge. I ara, —que cony!, amb l’edat vas perdent, també,  els pèls de la llengua—, em ve molt de gust divertir-me i que els alumnes es diverteixin. El vent ens bufa de cara per als qui hem estat titllats de dispersos, rarets, friquis, somiatruites o bolets.

Aquesta vegada he mirat de dibuixar els objectius, efectes de tenir a la xarxa personal la Garbiñe Larralde. S’ha entestat que practiquem el pensament visual. Ja sé que necessito millorar els meus gargots, però reconec que té avantatges aquest mètode. Ara llegeixes d’una altra manera els llibres. Tries més afinadament la informació rellevant ja que et vas plantejant com la pots representar gràficament.

Vull continuar explorant l’aprenentatge informal. Les classes s’han de convertir en tallers en què el grup negociï els objectius i la manera d’assolir els reptes.Per tant, seguirem provant el desempoderament tant educatiu com lingüístic en el grup d’S1. D’altra banda, he de continuar experimentant la ludificació. Barrino per adaptar l’experiència d’Els Veïns i el projecte de TotssomSalim en el nou grup de C2. Tot i que ho hagi de debatre amb el grup corresponent, m’agradaria continuar amb el moviment de l’avaluació ètica. Caldria que fixéssim quins són els criteris que hauria de reunir els cursos perquè es poguessin certificar amb aquesta etiqueta. I aquí hi hauria d’entrar la revisió textual. L’he de reorientar, sobretot en el grup de perfeccionament. Finalment, com que m’he adonat que amb l’edat també et creixen les butxaques, continuaré visibilitzant, en la mesura que pugui, les classes. M’ha anat molt bé per confeccionar el portafolis.

Un, dos, tres. Un, dos tres.  Curs nou estrenaré i cinc reptes assoliré.

Les cançons de Natacha Atlas que encapçalen i clouen aquest apunt em van convèncer de tirar endavant el projecte #TotssomSalim.  Pretenia ser una resposta de les aïrades reaccions islamofòbiques arran de l’atempat a la publicació satírica Charlie Habdo. També em dolia desvincular-me del grup al voltant del projecte de Toni Solano, 20 años, després, després d’haver finalitzat la nostra participació.

Tal com vaig apuntar en el Projecte Mínim Viable, ja tenia clar que aprofundiríem en l’aprenentatge informal provant de bastir un banc comú de coneixement. A més, llegiríem la novel·la de Rafik Schami Els narradors de la nit de manera col·laborativa. Cada alumne es responsabilitzava de llegir-ne un capítol. Hauria de resumir-lo en veu alta i hauria de pensar en set possibles activitats o bé hauria de comentar què li havia cridat l’atenció. Ens anava com anell al dit amb la filosofia del grup la història de com se les empesca el vell cotxer per recuperar la veu: els seus amics li han d’explicar una història cada vespre. Utilitzaria alguns dels elements narratius com a recursos didàctics. Les cartes decidirien quin alumne hauria d’assumir el repte, resumir la sessió en vint-i-una paraules, tal com es rifaven el torn de rondallaire els set amics de Salim. Disposava una catifa perquè ens hi asseguéssim i prenguéssim un te, tal com ho feia la colla del cotxer.

Aquesta immersió en la cultura àrab ens va ajudar a muntar la nostra participació en el Dia Mundial de la Poesia. Vam descobrir autors arabigovalencians, gràcies a l’antologia de Josep Piera El jardí llunyà. Vam acordar quin poeta i quin poema recitaríem. Vam construir un mural decoratiu amb les imatges que van facilitar cada alumne segons com s’imaginava el seu jardí llunyà. Vam crear aquest producte final.

Les sessions es dividien en tres blocs. D’entrada,  el secretari ens comentava les 21 paraules amb què havia resumit la sessió anterior. Després, els havia preparat alguna activitat relacionada amb el taller que havíem fet el dia anterior. Tot seguit, era el temps perquè cada tallerista ens oferís  la seva proposta. I tancàvem la sessió desplegant la catifa, seient-nos-hi i deixant-nos endur per l’encís i la màgia de l’oralitat mentre preníem un te. Com a activitat final, vam visitar l’exposició de Les veus de la Mediterrània.

IMG_20150324_130400Quant al banc comú de coneixements, ens vam informar d’aquesta opció d’aprenentatge informal. Va ser una llàstima que no vinguessin membres de la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements de Castelldefels per explicar-nos-la. Vam acordar quins haurien de ser els criteris avaluatius dels tallers i vam lligar un calendari amb els diferents tallers. Vam aprendre a massatjar-nos les cervicals, a ballar cúmbia, a preparar un bon mate, a perdre la por d’aprendre anglès i a saber sobre la fauna submarina del massís de Garraf, sobre com mantenir una bona higiene dental, sobre com hem de tenir cura de la pell i sobre termes d’electromecànica. Mentre esperàvem que enllestissin els tallers, vam destinar un  parell de sessions a consolidar confiança i a perdre la vergonya.

20150120_132919

Tot i que havia planificat prèviament la temporalització del curs (TempE1CURS2014-15.doc), la vam haver de modificar perquè vam registrar alguns abandonaments i més d’una espantada a l’hora de dur a terme el taller. El mateix passava amb el resum oral. Vaig haver d’encarregar-me de més de la meitat dels capítols. Dit això, la valoració tant del grup com la meva és força positiva. L’alumne es pot sentir  desconcertat al començament d’un aprenenatge informal, però el resultat és molt positiu. T’adones – i l’alumne també- la seva progressió. La majoria exterioritzava els beneficis que li havia aportat fer front dels reptes que es plantejaven. El grup es cohesiona força. Sempre venien de fer un cafè. S’ajudaven tant en temes personals com en laborals. Van crear un grup de Whatsapp. A més, vam anar creant una cultura de grup fonamentada en valors com els de la confiança, el respecte, l’afany de superació i la cooperació. Com havia de deixar de passar l’oportunitat d’experimentar el desapoderament educatiu?

Anàlisi DAFO E1

Podeu consultar:

2015-07-30 13.55.51 2015-09-09 14.19.44Twitter

Documentació:

My-Slidely-Collage

Quan et proposes experimentar un material, se’t presenta un dubte. Desconeixes si el nou plantejament casarà amb el teus propòsits del curs o s’adaptarà a la metodologia que has experimentat en aquests darrers anys (curs 2012-13, curs 2013-14). Tal com ho reconeixia amb l’alumnat, em va costar encarar-lo. Fins i tot va ser impossible de preparar un projecte mínim viable per a aquest grup. M’havia fixat que l’humor hauria de formar part de la meva pràctica diària. M’havia de divertir: els alumnes també s’ho passarien bé.  De fet, jo volia arrencar cada sessió improvisant una paròdia dels vídeos de Matt Harding. Cada dia un alumne hauria de proposar una sintonia i un lloc per al final poder editar un vídeo amb el conjunt de coreografies. Però vaig pensar que seria difícil mantenir aquest repte al llarg de més de quaranta sessions. Aquest projecte es va anar concretant en una troika de secretaris que creaven tres artefactes digitals per a cada sessió. Un alumne s’encarregava d’escriure l’acta per ser publicada en el blog del Servei, un altre proposava una peça musical i un altre es responsabilitzava d’un reportatge fotogràfic. Així confeccionàvem el dietari d’aula, una llista de reproducció a Youtube i unes actes visuals, que es difonien  a través del meu perfil personal de Twitter i de Facebook.

Vaig voler provar la ludificació en aquest curs precisament per reforçar el nou enfocament tant del programa com del dossier. Incideix més en la competència comunicativa que no pas en la competència gramatical. L’alumne ha de ser capaç de produir textos amb alt grau de formalitat que li pot exigir la seva vida laboral o social. Penso que l’enfocament ha de ser similar al d’un grup de conversa. Cal que vingui a classe desangoixat i la nostra tasca de docent s’ha de centrar que vegi que l’objectiu d’aconseguir el certificat és possible. Ha de predominar el reforç positiu i s’ha de crear a l’aula un ambient de confiança i de cohesió perquè el grup pugui aprendre de les errades de les seves produccions textuals. Aquest ideari de curs comparteix amb algunes de les finalitats del Joc. Si el procés d’aprenentatge comporta una transformació en l’alumne, amb la ludificació és fa més evident aquest canvi.

Vaig incorporar, doncs, els  elements següents: una possible història, els reptes i les insígnies per a l’avaluació del curs. Arran de la lectura d’un apunt d’un blog, em va venir la idea dels veïns. Havia de ser el pretext inicial i la gràcia seria al final del curs que els alumnes en descobrissin la identitat. A més, va servir com a activitat per a l’avaluació inicial. Els alumnes van haver d’escriure un article d’opinió sobre la civilització tòxica. Aquests veïns, però,formulaven els reptes. Uns eren les tasques finals de cada unitat; d’altres eren  experiències d’aprenentatge que pretenien consolidar la cohesió del grup. Per exemple, els veïns van demanar que el grup construís un símbol del grup amb material reciclat. Tot i que vam haver de defensar minories silenciades en la unitat 1, després els veïns els van desafiar a elaborar un producte per visibilitzar aquests col·lectius. Finalment, vam consensuar que per mantenir la puntuació haurien d’aconseguir al final de cada trimestre un emblema. Els obtenien a mesura que realitzaven tant les tasques com els artefactes.

Vaig destinar les quatre primeres sessions per conèixe’ns i per negociar i acordar la metodologia del curs i l’avaluació. Ens van caldre sis sessions en la unitat 1 per organitzar una taula rodona i per donar veu a les minories silenciades en els currículums educatius, denunciat per Jurjo Torres. Vam emprar aproximadament el mateix nombre de sessions per escriure un informe per denunciar les condicions deplorables tant de les aules com de l’edifici on fèiem les classes. A més, vam experimentar l’aplicació Instagram, creant una galeria amb l’etiqueta #lamilloraula. Aquestes fotografies van ambientar l’aula el primer dia de la prova. Cada alumne hi publicava una fotografia del seu racó preferit. Pel que fa a l‘article d’opinió, vam aprofitar l’emissió per TV3 del documental Ciutat morta. La tasca final va ser respondre l’article de Jesús Rodríguez en què acusa els sector implicats en el cas denunciat en el documental. Els alumnes van haver d’adoptar el punt de vista  com a policies, jutges, periodistes o polítics. Vam aprofitar la unitat 4 en què els alumnes havien de publicar en un blog per crear-ne un que esdevingués el dossier d’aprenentatge del grup. Vam obrir la temàtica dels apunts a la moda o a la decoració. Vam continuar reflexionant si l’espai ens condicionava en l’aprenentatge. Els alumnes van proposar com els agradaria que fos l’aula, sobretot per organitzar-hi la prova. Vam aprofitar l’estrena d’Els veïns de dalt per treballar la ressenya literària; en aquest cas, va ser la crítica teatral. Per acabar, van publicar un reportatge valorant el curs i deduint la possible identitat dels veïns.

IMG-20141103-WA0000

Per concloure, ha estat un curs molt satisfactori. El grup es va cohesionar ben aviat, tot i que la majoria d’alumnes reconeixen que va ser a partir del segon trimestre que es van adonar que aprenien força jugant i divertint-se. Van demostrar amb escreix que es van constituir en un grup intel·ligent resolent la majoria de reptes o bé planificant en grup els textos de les tasques finals. Recordo com es van responsabilitzar l’edició del vídeo per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Ara bé, he estat incapaç de gestionar un parell de conflictes a l’aula. M’ha costat dur al dia la correcció dels textos, planificar cap a una cinquantena de sessions creatives. I també se’m fa difícil de treballar el lèxic. M’he limitat a administrar models d’exercicis per a la prova, però tinc dificultats perquè els alumnes no només siguin capaços de resoldre l’exercici sinó com poden augmentar el seu domini lexicogràfic. D’altra banda, el nou enfocament d’aquest nivell obliga a estudiar com augmentar l’autonomia lingüística dels alumnes i apostar per la intel·ligència col·lectiva.  En canvi, si mantenim una administració de la prova tradicional, que fomenta l’individualisme, pot esvair les oportunitats que acabem d’apuntar. A més, l’individualisme pot originar que augmentin els conflictes entre components de grups i elimini que els alumnes basteixin una intel·ligència col·lectiva.

Anàlisi DAFO

Serà difícil que deixi la ludificació a l’hora de preparar el proper curs, tot i que tens el neguit si el grup respondrà de la mateixa manera que el d’enguany. Què va aprendre el grup? Aquest vídeo evidencia la capacitat transformadora del Joc. Fixeu-vos en els missatges de cadascun dels alumnes.

Si voleu saber què va passar després del passi del vídeo anterior, haureu de clicar aquest enllaç

Documents:

Les modernors tenen coses bones i coses dolentes. De bones n’hi ha moltes, és clar: que si el treball en xarxa, que si un major accés a la informació, que si el desenvolupament de noves metodologies d’aprenentatge, que si sistemes d’avaluació alternatius… Entre les dolentes, que també n’hi ha, ens trobem la consolidació d’una espècie que semblava abocada a l’extinció en aquest món educatiu cada vegada més materialista i quantitatiu: el professor tou.

Perquè de professors tous sempre n’hi ha hagut, per descomptat, però semblava que tenien els dies comptats. En un sistema educatiu ple de revàlides, de proves externes, d’etiquetes i prejudicis qui es podria imaginar que els professors tous resistirien a aquest deliri normatiu. Doncs, sí, amb les seves males arts hi han resistit i amenacen fins i tot d’obrir una bretxa.

No obstant això, parafrasejant El Fary, hi ha col·legues que detesten el professor tou. Aquest professor que té un excés d’aprovats en la matèria, que deixa la porta oberta i que munta saraus, que no mana deures per fer a casa, que infla les notes, que explica la seva vida als alumnes, que organitza activitats lúdiques, que avalua no només amb exàmens…

Perquè hi ha professionals en l’ensenyament que confonen exigència amb exàmens complicats o amb deures repetitius. Perquè hi ha la creença que s’ha de patir a l’aula des de ben petits a través de fitxes, redacció de quaderns o sense sortir-se del llibre de text. Cal acabar el temari!

Sembla que el professor tou no fot ni brot. Sembla que s’ho passa bé i que connecta massa amb els alumnes. Inclús alguns creuen que no té conflictes amb els alumnes o que passa de les seves tasques. De vegades, de fet, el professor tou sembla fins i tot defensar el seu alumnat davant la bandada docent. I per aquí sí que no es passa, clar. Aquesta  és la línia que no es pot travessar mai.

PD: aquesta entrada és escrita a sis mans amb @oscarboluda, autor d’Efepeando, i @monparaiso, autor de De vuelta, arran d’una conversa tuitera. Espero que aquest article sigui el primer d’una sèrie de col·laboracions més. Recomano que seguiu els blogs de sengles socis.

17a sessió. Reprenem el curs. Comença la Isabel, l’alumna del postgrau, a fer les pràctiques. La presento com una enviada dels veÏns. Abans de començar, em vaig saludant amb cada alumne. Alguns estan contents i pregunten si el trasllat es deu a l’informe. Riem.

Com a element detonant, fem una roda en què cadascú mira de descriure la sensació que trasmet la foto que van penjar a Instagram. Les vaig apuntant.Desconec si me’n vaig sortir d’explicar la finalitat de l’activat. M’hauria agradat que evoquessin aquestes sensacions els dies de la prova.

//storify.com/Txaumell/la-millor-aula/embed?header=false&border=false&template=gridCalia revisar l’informe. Així doncs, el vaig dividir en quatre parts. Va servir per formar grups. El van llegir i els vaig repartir la base d’orientació que havíem utilitzat per valorar el model d’informe. Tempesta. Si abans d’anar de vacances, havíem triat una conclusió, cosa que va generar un petit conflicte, Ara, esclatava una nova crisi. La conclusió no agradava. A més, la majoria trobava que les millores i les conclusions repetíem.. Regalims de suor per l’esquena. Mirades crítiques. Vaig decidir que manteníem l’apartat de les millores i que vam veure que en aquest tipus de text havia de disposar d’una conclusió. Així doncs, cadascú hauria de publicar una versió de l’informe que incorporés els elements que faltaven i que solucionés el conflicte de l’apartat de les millores i la conclusió. També vaig advertir que calia unificar la introducció.

Pàgina següent »