#rEDUvolution


Enguany fa 25 anys que em dedico a fer classes de català per a adults. Però tinc el pressentiment que aquests darrers anys he encetat una nova etapa. Deu ser cosa de l’edat —i dels quilos!, parodiant un eslògan publicitari—, però el que abans era avançar a batzegades, ara s’ha convertit en un caminar amb més fermesa, amb alguna ensopegada de tant en tant. Comparteixo la idea de Miguel Elias de concebre els cursos com aventures. Sempre m’ha semblat un viatge. I ara, —que cony!, amb l’edat vas perdent, també,  els pèls de la llengua—, em ve molt de gust divertir-me i que els alumnes es diverteixin. El vent ens bufa de cara per als qui hem estat titllats de dispersos, rarets, friquis, somiatruites o bolets.

Aquesta vegada he mirat de dibuixar els objectius, efectes de tenir a la xarxa personal la Garbiñe Larralde. S’ha entestat que practiquem el pensament visual. Ja sé que necessito millorar els meus gargots, però reconec que té avantatges aquest mètode. Ara llegeixes d’una altra manera els llibres. Tries més afinadament la informació rellevant ja que et vas plantejant com la pots representar gràficament.

Vull continuar explorant l’aprenentatge informal. Les classes s’han de convertir en tallers en què el grup negociï els objectius i la manera d’assolir els reptes.Per tant, seguirem provant el desempoderament tant educatiu com lingüístic en el grup d’S1. D’altra banda, he de continuar experimentant la ludificació. Barrino per adaptar l’experiència d’Els Veïns i el projecte de TotssomSalim en el nou grup de C2. Tot i que ho hagi de debatre amb el grup corresponent, m’agradaria continuar amb el moviment de l’avaluació ètica. Caldria que fixéssim quins són els criteris que hauria de reunir els cursos perquè es poguessin certificar amb aquesta etiqueta. I aquí hi hauria d’entrar la revisió textual. L’he de reorientar, sobretot en el grup de perfeccionament. Finalment, com que m’he adonat que amb l’edat també et creixen les butxaques, continuaré visibilitzant, en la mesura que pugui, les classes. M’ha anat molt bé per confeccionar el portafolis.

Un, dos, tres. Un, dos tres.  Curs nou estrenaré i cinc reptes assoliré.

Les cançons de Natacha Atlas que encapçalen i clouen aquest apunt em van convèncer de tirar endavant el projecte #TotssomSalim.  Pretenia ser una resposta de les aïrades reaccions islamofòbiques arran de l’atempat a la publicació satírica Charlie Habdo. També em dolia desvincular-me del grup al voltant del projecte de Toni Solano, 20 años, després, després d’haver finalitzat la nostra participació.

Tal com vaig apuntar en el Projecte Mínim Viable, ja tenia clar que aprofundiríem en l’aprenentatge informal provant de bastir un banc comú de coneixement. A més, llegiríem la novel·la de Rafik Schami Els narradors de la nit de manera col·laborativa. Cada alumne es responsabilitzava de llegir-ne un capítol. Hauria de resumir-lo en veu alta i hauria de pensar en set possibles activitats o bé hauria de comentar què li havia cridat l’atenció. Ens anava com anell al dit amb la filosofia del grup la història de com se les empesca el vell cotxer per recuperar la veu: els seus amics li han d’explicar una història cada vespre. Utilitzaria alguns dels elements narratius com a recursos didàctics. Les cartes decidirien quin alumne hauria d’assumir el repte, resumir la sessió en vint-i-una paraules, tal com es rifaven el torn de rondallaire els set amics de Salim. Disposava una catifa perquè ens hi asseguéssim i prenguéssim un te, tal com ho feia la colla del cotxer.

Aquesta immersió en la cultura àrab ens va ajudar a muntar la nostra participació en el Dia Mundial de la Poesia. Vam descobrir autors arabigovalencians, gràcies a l’antologia de Josep Piera El jardí llunyà. Vam acordar quin poeta i quin poema recitaríem. Vam construir un mural decoratiu amb les imatges que van facilitar cada alumne segons com s’imaginava el seu jardí llunyà. Vam crear aquest producte final.

Les sessions es dividien en tres blocs. D’entrada,  el secretari ens comentava les 21 paraules amb què havia resumit la sessió anterior. Després, els havia preparat alguna activitat relacionada amb el taller que havíem fet el dia anterior. Tot seguit, era el temps perquè cada tallerista ens oferís  la seva proposta. I tancàvem la sessió desplegant la catifa, seient-nos-hi i deixant-nos endur per l’encís i la màgia de l’oralitat mentre preníem un te. Com a activitat final, vam visitar l’exposició de Les veus de la Mediterrània.

IMG_20150324_130400Quant al banc comú de coneixements, ens vam informar d’aquesta opció d’aprenentatge informal. Va ser una llàstima que no vinguessin membres de la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements de Castelldefels per explicar-nos-la. Vam acordar quins haurien de ser els criteris avaluatius dels tallers i vam lligar un calendari amb els diferents tallers. Vam aprendre a massatjar-nos les cervicals, a ballar cúmbia, a preparar un bon mate, a perdre la por d’aprendre anglès i a saber sobre la fauna submarina del massís de Garraf, sobre com mantenir una bona higiene dental, sobre com hem de tenir cura de la pell i sobre termes d’electromecànica. Mentre esperàvem que enllestissin els tallers, vam destinar un  parell de sessions a consolidar confiança i a perdre la vergonya.

20150120_132919

Tot i que havia planificat prèviament la temporalització del curs (TempE1CURS2014-15.doc), la vam haver de modificar perquè vam registrar alguns abandonaments i més d’una espantada a l’hora de dur a terme el taller. El mateix passava amb el resum oral. Vaig haver d’encarregar-me de més de la meitat dels capítols. Dit això, la valoració tant del grup com la meva és força positiva. L’alumne es pot sentir  desconcertat al començament d’un aprenenatge informal, però el resultat és molt positiu. T’adones – i l’alumne també- la seva progressió. La majoria exterioritzava els beneficis que li havia aportat fer front dels reptes que es plantejaven. El grup es cohesiona força. Sempre venien de fer un cafè. S’ajudaven tant en temes personals com en laborals. Van crear un grup de Whatsapp. A més, vam anar creant una cultura de grup fonamentada en valors com els de la confiança, el respecte, l’afany de superació i la cooperació. Com havia de deixar de passar l’oportunitat d’experimentar el desapoderament educatiu?

Anàlisi DAFO E1

Podeu consultar:

2015-07-30 13.55.51 2015-09-09 14.19.44Twitter

Documentació:

My-Slidely-Collage

Quan et proposes experimentar un material, se’t presenta un dubte. Desconeixes si el nou plantejament casarà amb el teus propòsits del curs o s’adaptarà a la metodologia que has experimentat en aquests darrers anys (curs 2012-13, curs 2013-14). Tal com ho reconeixia amb l’alumnat, em va costar encarar-lo. Fins i tot va ser impossible de preparar un projecte mínim viable per a aquest grup. M’havia fixat que l’humor hauria de formar part de la meva pràctica diària. M’havia de divertir: els alumnes també s’ho passarien bé.  De fet, jo volia arrencar cada sessió improvisant una paròdia dels vídeos de Matt Harding. Cada dia un alumne hauria de proposar una sintonia i un lloc per al final poder editar un vídeo amb el conjunt de coreografies. Però vaig pensar que seria difícil mantenir aquest repte al llarg de més de quaranta sessions. Aquest projecte es va anar concretant en una troika de secretaris que creaven tres artefactes digitals per a cada sessió. Un alumne s’encarregava d’escriure l’acta per ser publicada en el blog del Servei, un altre proposava una peça musical i un altre es responsabilitzava d’un reportatge fotogràfic. Així confeccionàvem el dietari d’aula, una llista de reproducció a Youtube i unes actes visuals, que es difonien  a través del meu perfil personal de Twitter i de Facebook.

Vaig voler provar la ludificació en aquest curs precisament per reforçar el nou enfocament tant del programa com del dossier. Incideix més en la competència comunicativa que no pas en la competència gramatical. L’alumne ha de ser capaç de produir textos amb alt grau de formalitat que li pot exigir la seva vida laboral o social. Penso que l’enfocament ha de ser similar al d’un grup de conversa. Cal que vingui a classe desangoixat i la nostra tasca de docent s’ha de centrar que vegi que l’objectiu d’aconseguir el certificat és possible. Ha de predominar el reforç positiu i s’ha de crear a l’aula un ambient de confiança i de cohesió perquè el grup pugui aprendre de les errades de les seves produccions textuals. Aquest ideari de curs comparteix amb algunes de les finalitats del Joc. Si el procés d’aprenentatge comporta una transformació en l’alumne, amb la ludificació és fa més evident aquest canvi.

Vaig incorporar, doncs, els  elements següents: una possible història, els reptes i les insígnies per a l’avaluació del curs. Arran de la lectura d’un apunt d’un blog, em va venir la idea dels veïns. Havia de ser el pretext inicial i la gràcia seria al final del curs que els alumnes en descobrissin la identitat. A més, va servir com a activitat per a l’avaluació inicial. Els alumnes van haver d’escriure un article d’opinió sobre la civilització tòxica. Aquests veïns, però,formulaven els reptes. Uns eren les tasques finals de cada unitat; d’altres eren  experiències d’aprenentatge que pretenien consolidar la cohesió del grup. Per exemple, els veïns van demanar que el grup construís un símbol del grup amb material reciclat. Tot i que vam haver de defensar minories silenciades en la unitat 1, després els veïns els van desafiar a elaborar un producte per visibilitzar aquests col·lectius. Finalment, vam consensuar que per mantenir la puntuació haurien d’aconseguir al final de cada trimestre un emblema. Els obtenien a mesura que realitzaven tant les tasques com els artefactes.

Vaig destinar les quatre primeres sessions per conèixe’ns i per negociar i acordar la metodologia del curs i l’avaluació. Ens van caldre sis sessions en la unitat 1 per organitzar una taula rodona i per donar veu a les minories silenciades en els currículums educatius, denunciat per Jurjo Torres. Vam emprar aproximadament el mateix nombre de sessions per escriure un informe per denunciar les condicions deplorables tant de les aules com de l’edifici on fèiem les classes. A més, vam experimentar l’aplicació Instagram, creant una galeria amb l’etiqueta #lamilloraula. Aquestes fotografies van ambientar l’aula el primer dia de la prova. Cada alumne hi publicava una fotografia del seu racó preferit. Pel que fa a l‘article d’opinió, vam aprofitar l’emissió per TV3 del documental Ciutat morta. La tasca final va ser respondre l’article de Jesús Rodríguez en què acusa els sector implicats en el cas denunciat en el documental. Els alumnes van haver d’adoptar el punt de vista  com a policies, jutges, periodistes o polítics. Vam aprofitar la unitat 4 en què els alumnes havien de publicar en un blog per crear-ne un que esdevingués el dossier d’aprenentatge del grup. Vam obrir la temàtica dels apunts a la moda o a la decoració. Vam continuar reflexionant si l’espai ens condicionava en l’aprenentatge. Els alumnes van proposar com els agradaria que fos l’aula, sobretot per organitzar-hi la prova. Vam aprofitar l’estrena d’Els veïns de dalt per treballar la ressenya literària; en aquest cas, va ser la crítica teatral. Per acabar, van publicar un reportatge valorant el curs i deduint la possible identitat dels veïns.

IMG-20141103-WA0000

Per concloure, ha estat un curs molt satisfactori. El grup es va cohesionar ben aviat, tot i que la majoria d’alumnes reconeixen que va ser a partir del segon trimestre que es van adonar que aprenien força jugant i divertint-se. Van demostrar amb escreix que es van constituir en un grup intel·ligent resolent la majoria de reptes o bé planificant en grup els textos de les tasques finals. Recordo com es van responsabilitzar l’edició del vídeo per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Ara bé, he estat incapaç de gestionar un parell de conflictes a l’aula. M’ha costat dur al dia la correcció dels textos, planificar cap a una cinquantena de sessions creatives. I també se’m fa difícil de treballar el lèxic. M’he limitat a administrar models d’exercicis per a la prova, però tinc dificultats perquè els alumnes no només siguin capaços de resoldre l’exercici sinó com poden augmentar el seu domini lexicogràfic. D’altra banda, el nou enfocament d’aquest nivell obliga a estudiar com augmentar l’autonomia lingüística dels alumnes i apostar per la intel·ligència col·lectiva.  En canvi, si mantenim una administració de la prova tradicional, que fomenta l’individualisme, pot esvair les oportunitats que acabem d’apuntar. A més, l’individualisme pot originar que augmentin els conflictes entre components de grups i elimini que els alumnes basteixin una intel·ligència col·lectiva.

Anàlisi DAFO

Serà difícil que deixi la ludificació a l’hora de preparar el proper curs, tot i que tens el neguit si el grup respondrà de la mateixa manera que el d’enguany. Què va aprendre el grup? Aquest vídeo evidencia la capacitat transformadora del Joc. Fixeu-vos en els missatges de cadascun dels alumnes.

Si voleu saber què va passar després del passi del vídeo anterior, haureu de clicar aquest enllaç

Documents:

Extret d’http://cdn.morguefile.com/imageData/public/files/c/click/preview/fldr_2008_11_08/file00078434595.jpg

19a sessió. Tot i que és la sessió destinada a la correcció de les proves, la vam reservar per preparar la flashmob. Ens va anar prou bé la connexió per fixar-nos en el vídeo que ens havia passat la Laura —bé, a partir d’ara Madame Laura—, perquè es va convertir en una molt bona monitora. Ens va anar ensenyant els diferents passos. Mirava d’utilitzar recursos per facilitar-nos aprendre la dansa; com per exemple, metàfores perquè ens fos més fàcil memoritzar el pas. Vaig descobrir que era un molt mal alumne. No escoltava gens les indicacions. Només reia cada dos per tres i feia pallassades a la resta del grup. Éra la tensió i l’emoció.

Ens vam entrenir en els primers passos, vam haver d’aprendre la resta en un tres i no res.  La Laura ens observava. Ens feia repetir quan algun pas no ens sortia prou sincrònic o bé a algú li costava. Ara bé, tot i que va liderar la construcció de la flashmob, la resta ajudàvem, suggeríem. Va ser un gaudi. Va venir la Transi, tot i que ja ens havia advertit que per un problema familiar no podria venir a la cloenda.

IMG-20150617-WA0000

Al final, van improvisar una operació distreure-el-professor-perquè-li-puguem-deixar-el-regal-sobre-la-taula. Em vaig trobar una targeta en forma de relatograma amb dedicatòries escrites, el llibre Cremeu Barcelona! i una bona ampolla de cava. Em van prohibir de compartir-la amb ells. Em van recomanar que la reservés per a una ocasió molt especial.

2015-06-16 19.26.07 IMG-20150616-WA0011IMG-20150617-WA0001

La Laura va proposar si podíem repetir l’assaig l’endemà. I així va ser. Tothom com un clau. Vam arrambar les cadires i sant tornem-hi.

 relatograma grup

20a sessió. Se’m van avançar. Havia previst sorprendre’ls amb un relatograma. Al bell mig hi havia un cor. Ha estat un trimestre molt emotiu i del qual hem après plegats. Després, al voltant, quatre aspecte que volia destacar del grup. Havíem volgut trencar tòpics amb l’avaluació ètica. M’bavia adonat que era un grup amb poders. Estava molt content de la singladura, tot i que al principi anàvem perduts. Per tant, els veia capaç de superar qualsevol repte que ens plantegessin.

Després, vaig anomenar cadascú i els vaig explicar per què havia triat una imatge. Havia pensat en l’Aliou com un lleó pel coratge que havia tingut al llarg d’aquests cursos. Malgrat les limitacions, havia estat pacien. Vaig escollir un caserio il·luminat per a la Begoña, la Begotxu. És la marassa del grup. És una persona acollidora i que sempre està atent per saber com et pot ajudar. Vaig triar un fondista amb el Celes. Només va poder assistir a mig curs, però mirant de superar la por de la competència digital. El Chema, com a bon culer, havia de tenir l’escut del seu equip de futbol. El vaig anomenar el nostre Xavi. Per a l’Eva vaig buscar una pizza. Al començament sempre parlava en italià. L’últim dia va deixar anar una italianada. Per al Fernando, Michael Jordan. Ja està tot dit. Ha estat el company modèlic. Va tirar del carro sempre, tot i que es va emprenyar per si perdíem el temps. Hauria de triar Vespertine per a la Johanna. Em vaig decantar per unes tasses de te. Estic segur que sempre ens n’oferiria per tenir-nos junts. Per a la nostra coreògrafa, li vaig triar la foto d’unes arepas, el mejar típic colombià. M’agrada molt aquesta paraula. Per a la Leticia, mate. Tinc un bon record del seu taller de mate del trimestre anterior. A més, és una beguda socialitzadora com el te. Em va venir al cap Nadia Comeneci per a la Vivi. Ara entenc per què va ser una de les millors gimnates de la història: la sang romanesa. Són obstinades i persistents.Finalment, un bon cistell de taronges per a la Transi. Cada dia parla més en valencià.

IMG-20150618-WA0008

Els vaig confessar que no em calia envejar el Luis Enrique. Jo també comptava amb el millor equip del món. És curiós. D’ençà d’aquestes sessions, sempre escric companys i no pas alumnes. Aquest vídeo us ho aclarirà.

17a sessió. Prossseguim amb la dèria de transformar els alumnes en superherois. Ara és el torn de l’Eva, la Transi i el Celes.  Hem quedat una mica abans perquè em puguin presentar el seu relatograma. Dijous els és impossible assistir. Estan nerviosos, però l’activitat d’emergir el poder els calma. Els faig la fotografia de rigor. L’Eva s’ofereix per començar el relat. Quan acaba, tant la Transi com el Celes la feliciten. Ja ha sorprès als companys amb alguna ocurrència. La Transi es disculpa per la seva minsa creativitat. Són uns apunts. Aprofita les guàrdies per enllestir aquestes tasques.  Trobo que és una bona pensada: en groc, les respostes; en fúcsia, els arguments. Destapa la valencianitat adormida. Finalment, el Celes ens ofereix una recepta. Ens va anomenant cada ingredient. Em deixen atònit i sense temps per preparar la sessió.

M’hauria agradat començar-la com en la primera sessió, amb les cadires en cercle, amb una carta sobre el seient —de cap per avall— i el model de prova amagat sota el cul de la cadira. Reparteixo els darrers post it per conèixer els darrers poders. I més fotografies de rigor. Ara reparteixo les cartes. Han de trobar la persona que tingui la mateixa carta, però d’un altre coll. Un cop hem repetit el model de prova, organitzem l’esmorzar per al proper dia. S’han guanyat la carta.

18a sessió. Preparem l’aula. Disposem la taula gran al bell mig de la sala. Parem la taula entre tots. Costa, però aconsegueixo que ens hi asseguem al voltant. Els pregunto si volen presentar el relatograma mentre mengem. Acorden primer explicar la valoració del curs i després fer el piscolabis. Els poso una condició: que facin una roda en què cadascú feliciti el company per la seva narració. Cal que argumentin la felicitació. Quan ens adonem, només tenim  vint minuts per endrapar dues quiches, una truita de patates, gaspatxo, pa amb tomàquet, embotit, cocinhas i un deliciós pastís de crema de llimona, una llimonda, refrescos i cava.

IMG-20150611-WA0002

Les conclusions que trec de les seves narracions:

  • El relatograma ha estat un bon recurs. Segons la majoria, desinhibia. Així es veien capaços de xerrar al llarg de la sessió. Els ha proporcionant molta fluïdesa.
  • L’equip. Vaig haver d’escoltar la tirallonga de felicitacions per adonar-me que cadascú havia assumit un rol per tirar endavant les sessions. Van destacar la importància tant dels líders, com dels migcampistes i dels defensors. Tothom havia contribuït a avançar i a consolidar l’equip. Tenia sentit els criteris avaluatius del Fernando. L’Aliou va destacar la paciència que cadascú havia tingut respecte dels altres companys. Ara bé, com la Laura va observar, cadascú havia desenvolupat una creativitat per fer front tants els reptes com els projectes. Tothom s’hi ha implicat de valent, tant els que només podien venir a un nombre determinat de sessions com els que han pogut venir sempre. Tothom ha reconegut que venia a gusta al curs. Haver creat el grup de Whatsapp també ha ajudat a mantenir el caliu fora de l’aula.
  • L’enquesta. La Johanna va evocar com una de les activitats més memorables. Li havia agradat sortir de l’aula i va recordar la participació de José Ángel Ruiz Pérez en el projecte Jo vinc d’un llarg silenci. Visca la força centrífuga!!
  • El desapoderament educatiu. Ens va costar, però ara que començàvem a descobrir l’entrellat d’aquesta metodologia s’ha acabat el trimestre. Ha facilitat que es creés un ambient de tranquil·litat i de llibertat, de tolerància amb l’error i, sobretot, de confiança. Encara que algú ha reclamat més reforç gramatical, la majoria ha valorat molt positivament aquest mètode d’aprenentatge. Em va fer gràcia que destaquessin que havien après moltíssim vocabulari. El Fernando el va qualificar d’útil: el que aprenia a l’aula ho podia utilitzar al carrer.

valoracionssuggeriments

Així doncs, hem de prosseguir aquesta línia: o bé impulsant l’avaluació ètica o bé construint una escola de superherois. Álvaro Solache, com tens l’agenda? Disposo del millor equip del món i sospito que encara en puc treure més suc.

https://www.haikudeck.com/e/1gAvLiclKt/?isUrlHashEnabled=false&isPreviewEnabled=false&isHeaderVisible=false
Els relatogrames del curs – Created with Haiku Deck, presentation software that inspires

http://cdn.morguefile.com/imageData/public/files/r/rdnzl/preview/fldr_2006_11_20/file000872069130.jpg

16a sessió. Sessió màgica. La culpa? Ves, d’Álvaro Solache. Mentre mirava de concentrar-me per planificar la sessió, només rebia missatges dels alumnes que no podrien venir. Em vaig atrevir a confessar-los que jo també volia fer campana. Es va originar un interessant debat. Reconeixien que tenien por i nervis per la prova. L’ànima em va caure als peus. De què havia servit el desapoderament pedagògic? De seguida els vaig enviar el vídeo de la Mala Rodríguez amb una pregunta: “Qui mana aquí? Una m… de prova o vosaltres?” I els vaig amenaçar que si algú venia nerviós la setmana vinent, tindria prohibida l’entrada a l’aula. Ja trobaria algun metge que els prescriuria que per al seu estat de salut li desaconsellava un examen.

Només van venir l’Aliou, la Bego i el Chema. El Chema ja em va temptar d’anar a fer un cafè, però l’Aliou es va esverar. Ens va explicar que havia matinat molt per assistir a classe. Tenia raó. Gràcies a ell, la millor sessió.

El relatograma es va convertir en un miniplat. El Chema hi va enganxar les emocions negatives que sentien per fer front a la prova. És el típic culer de tota la vida. Pessimista. En canvi, la Bego, va capgirar la seva visió de la sessió. Com que acabava de veure els mems que havien fet els companys del curs anterior, els va aprofitar. Per tant, hi va enganxar positivisme. La sessió prometia.

relatograma

Els vaig plantejar una pregunta: “Per què se sentien nerviosos?” De seguit en vaig haver de proposar una altra: “Per què venien contents a classe?”. Va ser com de mica en mica vam anar capgirant la situació. L’Aliou va reconèixer que havia après bastant. Ja havia perdut la vergonya el trimestre passat. Va ser dels primer de botar de la cadira quan vam acordar entrevistar vianants. Se’n va anar amb el Fernando. Em sembla que van arribar a l’estació a trobar voluntaris. La Begoña va dir el mateix. A més, ja havia explicat que havia estat capaç per primera vegada d’adreçar-se amb francès a París. Faltava convèncer el Chema. Li vaig recordar que havia estat l’exponent del progrés d’aquest trimestre. Xerra espontàniament pels descosits. Potser ara es deixa vèncer pels nervis i vacil·la una mica.

ProblemesPositivisme

Per tant, vaig ser víctima d’una rampell Solache. Els vaig recordar que ens havíem plantejar a principi de curs.  Vaig repetir la pregunta: “Qui mana aquí?”. L’Aliou va riure i va contestar: “Tu”. Vaig tornar a formular la pregunta. Ell va riure: “Home, tu tens la darrera paraula!”. “Ah, sí?” “Sí” Com que no me’n sortia, els vaig fer rumiar una mica. Els vaig demanar qui tenia poders? Van respondre que els superherois. Vaig anar pels post it. En vaig repartir un i els vaig demanar que hi escriguessin quin poder tenien. Els vaig demanar que se l’enganxessin al pit. Els vaig anar fotografiant mentre deien en veu alta el seu poder. De moment, ja som quatre superherois. Tremola, Comando Molekulón. Dimarts, set més!

https://www.haikudeck.com/e/Jw5anBQ2Xp/?isUrlHashEnabled=false&isPreviewEnabled=false&isHeaderVisible=falseSuperherois – Created with Haiku Deck, presentation software that inspires

Finalment, els vaig repartir les instruccions dels jocs creats pel grup d’I2 del curs passat. En vam triar un i hi vam jugar. Així, em vaig preparar la sessió de l’endemà amb l’Imma Marín. Va ser sorprenent com repassàvem continguts. Depèn de la pregunta, els venia al cap que ho havíem explicat. La Begoña ho buscava a la llibreta. Pot ser un bon recurs avaluatiu: divertit, informal però efectiu!! L’endemà presenciaria més efectes d’incloure la gamificació en qualsevol àmbit.

Trivial

http://cdn.morguefile.com/imageData/public/files/e/emmip/preview/fldr_2008_11_13/file0001964396712.jpg

15a sessió. Cada dia m’agrada més observar i escoltar quan elaboren el relatograma. Mirem de formar un cercle i els animo a veure qui comença. Cadascú ve amb una imatge o una paraula retallada d’un diari —els he de demanar com s’ho fan!—, de vegades es disculpen perquè no hi han pensat o bé perquè se’ls ha espatllat la impressora. I argumentem la tria. I vas pensant: “Com han progressat. Com han superat dubtes que tenien al començament. Ara ja no es fan embolics amb els passats.” I t’has de contenir perquè el primer que faries seria saltar de la cadira i abraçar-los i agrair-los l’esforç. Però em tallo. Somric i em costa reprendre la sessió.

relatograma

Es nota que els va agradar celebrar el Dia Mundial del Joc. A més, van reconèixer que els havia agradat escoltar-se. El Fernando va destacar que havien estat capaços de parlar molta més estona que el primer dia de classe. I vet aquí que la cago. Els reparteixo les poques errades que vaig ser capaç d’apuntar. Ho vaig plantejar com una activat lúdica. Vaig triar un tipus de lletra que s’adigués. Cada frase era escrita en un color diferent, primaris i secundaris. Van detectar-ne la majoria.  Ara ja sóc d’un nivell alt. Al final, el Chema, desanimat; l’Eva, reconeixent que era difícil. I jo, tombant la truita. Els vaig recordar que la majoria d’errades era diferències entre castellà i català. Per tant,  vet aquí la sensació de dificultat per entendre l’errada. La llengua materna és el referent a l’hora d’aprendre’n d’altres. També els vaig recordar que apreníem la llengua materna inconscientment, sense explicacions gramaticals.

Em vaig privar de recordar que només ens quedaven dues sessions per muntar el reportatge sobre l’avaluació ètica. Això hauria provocat cert nerviosisme. Els vaig notar ensopits. Vam acordar què faríem en les properes sessions. M’hauré d’espavilar en la correcció de les proves perquè destinarem la sessió de correcció per assajar la cloenda.

Finalment, els vaig demanar qui havia de passar. Es repeteixen les reaccions i repeteixo la reacció: empatitzar-los amb el neguit del docent. Cadascú va exposar quins havien de ser els criteris avaluatius. Mentre els anava apuntant, em preguntava si hauria de personalitzar l’avaluació: aplicar a cadascú els criteris que havia pensat…Ainhoa i Javier, què en penseu? Vaig aprofitar per recordar per què investigàvem o reflexionàvem sobre l’avaluació ètica. Hi ha perversions del sistema. Els vaig explicar una anècdota professional: quan algunes companyes, nervioses —malgrat que no ho vulguin reconèixer—, em reclamen les proves. Les han de mirar abans, per evitar alguna sorpresa. És una farsa. És l’època que les fotocopiadores treuen més fum: exercicis de repàs, exercicis de reforç, apunts… Em van demanar quina era la meva opinió. Quin parany! Em vaig negar a pronunciar-me, tot i que vaig reconèixer que coincidia amb el que havia proposat una persona. És la que s’ajusta a un model d’avaluació ètica.

criteris avaluatius

Pàgina següent »