Retalls de vida


20150308_202251

Inés Sanguinetti, en la seva intervenció de l’EED2015, va evocar la labor de les introductores del pensament de John Dewey a l’Argentina per reivindicar que qualsevol innovació educativa té unes arrels. Ho declarava davant de la directora de l’esdeveniment, Maria Acaso. Em va fer gràcia perquè en una conversa a Twitter em recomanava que m’oblidés de tot el que havia après a l’escola. Tant l’una com l’altra em van fer recordar la meva primera mestra: Neus Ribas i Iglesias, la senyoreta Neus.

els meus avis paterns, Agustí Sans Vila i Anna Ribas Iglesias

els meus avis paterns, Agustí Sans Vila i Anna Ribas Iglesias

Deien que havia volgut ser mestra, perquè envejava sa germana. Eren la nit i el dia. L’Anna, la meva àvia, era la perfecta; ella, la desastre. L’Anna, la meva àvia, era la maca; ella, la lletjota. L’Anna, la meva àvia, tenia unes mans de plata; ella, maldestre. L’Anna, la meva àvia, era polida; ella, una desendreçada. Però va aconseguir que els meus besavis, amb feines i treballs, li paguessin els estudis. Deien que es moria de gelosia per la germana. Quan l’Anna es va morir, d’una pulmonia, va consolar el vidu, asseguda a la seva falda. Deien que frisava per substituir-la. Enraonies de poble. Segurament es va oferir per cuidar els nebots, de quatre i dos anys. Deien que no els va suportar mai. Va enviar el gran al Seminari —la va martiritzar des de ben petit— i el petit a cuidar l’àvia Dorinda, la seva mare, gallega. Els meus pares va estar a punt de partir peres abans de casar-se. Es va presentar el meu avi patern a casa dels materns a esbroncar-los. Havien rebut una carta del meu pare, a la mili, acusant-los perquè no tenien cura de l’àvia Dorinda. La casa era plena de puces i xinxes. Algunes veïnes havien anat a trobar la seva filla. Se les va treure del damunt responent: “Ai, sí, sí, gràcies!” Deien que no va parar fins que va aconseguir tenir fills seus. En va tenir tres: dos nois i una noia. Deien que el meu avi fingia que anava al futbol per visitar el primer nét. Si ella se n’hagués assabentat, hi hauria hagut sarau. Castigava el meu avi, o tota la família, jaient al llit. S’hi podia passar tot el sant dia, llegint, fent mitja o dormint.

20150308_202321

Ara bé, com a mestra, va aconseguir que el primer any d’escola jo fos feliç. L’únic. Admirava Maria Montessori. Disposava les taules de l’aula en grups. Jo diria que hi havia una estona que cadascú podia fer el que volgués, sobretot a les tardes: dibuixar, jugar amb la plastilina, jugar amb les peces de Lego que el meu oncle li duia d’Alemanya. Sempre cantussejava. Mentre ens observava a classe, mentre feia guàrdia al pati. La recordo amorrada al diari, estintolada al marc de la porta i un peu repenjat per la punta del taló. Ens renyava poc: hi anàvem contents. Segons els companys, ens consentia. Per això, la tenien a Maternals. Ens deixava que forméssim un tren amb les cadires i les arrosseguéssim per tota l’aula. Prescindia que pujaria tot seguit el conserge alarmat pel xivarri que fèiem. Ella ens justificava: si ens venia de gust, com ens podia frenar. Això, sí. S’enfadava quan ens havia d’ensenyar a llegir. Perdia la paciència perquè veia que ens costava. Considerava que era massa d’hora. Li manaven perquè la senyoreta Vila, la seva eterna rival, es queixava que li venien els alumnes per sota del nivell. Es va resignar que aquell curs tothom la cridés “iaia Neus” i no pas pel preceptiu senyoreta Neus. “Ves, si hi tinc el nét”, li agradava excusar-se. Només una vegada li vaig fer una rebequeria. Crec que va ser perquè un company, el Lisardo, em va fer la guitza. Em va dir que la iaia Neus l’estimava més que no pas a mi. Em vaig disgustar i ens vam barallar. Crec que em va escridassar per separar-nos. Em va dur al lavabo. Em parlava amb parsimònia. Em va rentar la cara. Vam tornar a classe. Va obrir l’armari i va treure el pot gros de colònia. Me’n va posar el cap i em va clenxinar. Em vaig asserenar fins que ràpidament van desaparèixer els sanglots. I em va fer un petó a cada galta. No sé si ho va aprofitar per pentinar els altres companys.

Ara li agradaria que li expliqués com faig les classes. Segur que m’estrenyeria la mà quan li expliqués que des de fa un parell d’anys, miro de divertir-me i alhora que els alumnes es diverteixin a cada sessió. Segur que  em respondria: “Ai, sí, sí, gràcies!” quan li regalés el llibre de Maria Acaso. Se l’amorraria a la cara —cada vegada era més miop per culpa de la diabetis— i quedaria fascinada pels colors de la portada. I el tornaria a embolicar. El desaria a l’habitació on guardava tots els regals que li feien les mares dels alumnes. Probablement me’l regalaria per l’aniversari o pel sant.  Estaria contenta saber que té una bésneta que estudia per ser mestra. Segur que estaria cofoia si li llegís en veu alta l’entrada en què amb uns altres col·legues ens declaràvem docents tous. Com ella.

Anuncis

Aquesta entrada sorgeix havent llegit l’article de Teresa Terrades.

Curs 1972-73. Inicio 1r d’EGB. Ens toca la zenyoreta Maria Roza. L’anomenem així perquè era una mica papissota. Era de Calella. S’embarbussava  de tal manera que semblava que es barallés amb el seu discurs. A més, de tant en tant se li escapaven capellans. Entrem a l’aula, expectants. Passem de cicle. Enrere han quedat les criaturades de Maternals i de Parvulari. Alguns tenim sis anys i d’altres, set. Tothom s’entesta a dir-nos que ja som grans.

L’aula té un cercle vermell pintat al bell mig del terra. Tots els pupitres hi estan disposats al voltant. Només va servir per veure com la mestra es cordava les mitges al gafet de la faixa. Al fons,  la pissarra;  al davant, la  seva taula  i al racó de cada banda, un armari. A sobre hi tenim jocs. Els vam estrenar un parell de vegades durant el primer trimestre.  Les novetats no s’acaben. Tenim un llibre, bastant gruixut, El barquero en què és organitzat per unitats i té propostes didàctiques  variades de totes les matèries. Cada unitat es clou amb una proposta d’expressió corporal.  Caram, quin curs!

Ben aviat, vam descobrir què entenia per pedagogia activa. Més aviat, exercia una didàctica de xoc.  Primer impacte: ens parlava en castellà. Però si quan es trobava amb les mares pel carrer la feien petar en català! Ens costava seguir les instruccions o les explicacions.  Ho resolia, doncs,  amb una o dues plantofades a les galtes. Segons ella, havíem d’aprendre a jarabe de palos. Repassava mentalment la farmaciola de casa i no n’havia vist pas cap. No entenia què hi tenia a veure un xarop amb els pals. Quan ho va deixar anar em vaig mirar el company de pupitre i vam esclafir a riure. Ens va clavar una clatellada a cadascú que vam emmudir de cop.

Un dia, se li va ocórrer fer un exercici d’expressió corporal. Crec que va ser la primera i darrera vegada. En vaig ser el culpable. Ens va llegir com havíem de fer l’exercici. Després ens ho va explicar. Resulta que havies d’inclinar el cap cap a una bada fins que l’orella toqués l’espatlla. Ho vaig entendre tan bé que girava el cap d’una banda a l’altra.  Vaig sentir que deia emprenyada: “Todos como Sans que miren los albañiles, en fila india aquí delante mío” Cares d’estupefacció i algú que em mirava esverat. Jo somreia. Somriure de beneitó. De cop i volta, vaig notar que la zenyoreta Maria Rosa m’alçava de la cadira estirant-me de l’orella i em va posar com a cap de fila. Mentre amb una mà m’aguantava una galta, va separar l’altre braç i em va etzibar una bufetada que em va deixar marcats els cinc dits durant tota la tarda. Llavors em va agafar el cap i em va ensenyar amb gestos violents com havia de fer l’exercici.  Quan m’asseia avergonyit, vaig aprendre quin és el sinònim hispà de paleta.  A l’edifici de davant,  hi feien obres.

Encara recordo quina va ser la darrera plantofada que vaig rebre. Suposo que va ser per fer una fitxa malament.  Em va pegar amb tanta ràbia que no vaig tenir temps a reaccionar. No pas per escapar-me, no. Va aconseguir que fos un alumne tan submís que patia a dins i a fora de l’aula. Aquell dia, desgraciat per a ella i afortunat per mi,  mentre em pegava no em va donar temps de tancar els ulls. Un dit seu m’hi va anar dins. Vaig tenir l’ull inflat i  irritat un parell de dies.  L’endemà, ma mare es va plantar als Escolapis per queixar-se’n.  Ja hi havia anat altres vegades a demanar explicacions. No va entendre mai que aquella boja em suspengués en la primera avaluació de llenguatge.

Acabo de deixar el nano a l’Hospital de Dia. Abans que hi arribem m’adono d’un petit detall i li faig l’observació: no m’ha posat gens nerviós. És la primera vegada després d’un parell d’anys. Hem estat capaços de conversar i ha enfilat  un parell de reflexions. Cada dia que passa fa senyals que és més conscient del seu procés i, per tant, de la seva recuperació. Potser ja és una realitat el lema a què hem après a aferrar-nos: “Un dia més i un dia menys”. Mentre vaig a fer el tallat de rigor em ve una cançó al cap.

Des de l’11 d’octubre, la nostra vida familiar ha fet un tomb. Van diagnosticar al fill una angoixa depressiva quees manifesta amb ciclotomies. Passa de cop i volta d’un període amb una depressió profunda a un altre amb una eufòria desmesurada. Com que no ho he pogut compartir amb la dona, he decidit escriure-ho aquí. Ho sento, però ho havia de dir.

Li van enviar, com sempre, per correu electrònic una invitació a l’exposició i el calendari i horari de les xerrades que complementaven la mostra. Aquest dijous era la segona. No sap per què, però va decidir assistir-hi de totes, totes. Anava sobre la Llei de la memòria històrica i sobre la Unitat de Desapareguts. Potser el seu avi ho era…

Baixava per Pau Claris. Hauria fet mitja volta. Va entrar al darrere d’una dona gran. La sala estava destinada per a un petit fòrum. Es va asseure i es va posar a llegir, fent-se el desmenjat. La sala es va anar omplint. Van presentar l’acte i el ponent va exposar el tema. Va comparar la legislació estatal i la catalana. Però en  la segona part, la més breu i la més emotiva, va explicar com s’iniciava el procés de recerca d’un desaparegut quan els familiars en feien la demanda. Va confessar que no era una tasca fàcil, però bastant gratificant quan acabaven el procés podent comunicar a la família on havia mort. Així ajudaven a recuperar la memòria i a cicatritzar ferides.

Es va obrir el debat. Va internvenir un nebot d’un afullesat al Camp de la Bota. Després de fer un resum del cas de l’oncle, balbucejant per l’emoció, va exposar que no es va voler acollir a cap indemnitzacio perquè una vida humana no tenia preu. Va continuar la queixa d’una filla que reclamava la rehabilitació del seu pare… En aquests moments, la majoria d’assistents, capcots, restaven en silenci. Un silenci feixuc, dens, inundava la sala. Una lluïsor traïa els ulls del conferenciant.  En aquell moment, el nét del desaparegut va maleir haver iniciat el procés de recerca. Va sentir un dolor punyent, molest, insuportable. Va entendre què sentiria la seva mare si localitzaven les restes del seu avi. Potser sí que es curaria la ferida, però se n’obria una altra: per què l’havien enviat al front?