Tots som Salim


sessió 20. El dia es va despertar plujós. Em feia una mandra la sortida! Pel Whatsapp els alumnes anaven confirmant qui hi aniria. De moment, només érem quatre: la Leticia i la Johanna, que m’esperaven a l’estació, i la Transi, que ens havíem de trobar a l’Auditori.  Durant el trajecte ens vam anar intercanviant informació. La Leticia ens va explicar que els seus oncles vivien per les Glòries. La Johanna, en canvi, va relatar que només feia dos anys que eren a Catalunya. El seu home, afectat d’una mobilitat laboral per la fusió d’entitats bancàries. Em vaig desorientar a la sortida a la plaça de les Glòries. Quan vam arribar ens vam espantar. L’atri era envaït per una multitud de grups de preescolars. Semblava que parodiessin la pel·lícula d’Alfred Hitchcock. Al fons, hi vèiem els set plafons —set!— de l’exposició. I si hi anaven també, com ens ho faríem per seguir la visita? Ara entenc perquè l’Elisenda Vilardell, responsable del programa educatiu del Museu de la Música,  em va preguntar si havia reservat la visita. La Transi va proposar que primer anéssim a prendre un cafè. Primera sorpresa. Ella, tota animada, demana el cafè amb llet en francès. Els altres ens miren estranyats i ens aguantem les ganes de riure. Ens entaulem i conversem. És curiós. La Transi, després de contar-nos el seu periple professional per diferents centres mèdics, ens va recomanar que calia viure al dia. Érem aliens a la notícia de l’accident aeri. Al cap d’una estona, em vaig adonar que feia estona que les tres parlaven en català. Amb alguna vacil·lació i amb dubtes, per això tenien a mà el profe!

Vam recórrer els diferents plafons. Em vaig tallar de plantejar-los les propostes de la guia didàctica que m’havia facilitat l’Elisenda. S’anaven alternant per llegir en veu alta la informació de cada plafó. Em va fer gràcia veure el vídeo d’un mercat marroquí. Hi veia l’Isma, l’expresoner que ha d’anar a vendre verdura a un altre barri per no avergonyir la família.

La tornada es va convertir en una odissea. A l’estació del Clot, ens vam adonar que no anava bé la nostra línia. Havien suprimit un tren i el proper cada vegada l’anunciaven amb més retard. Gabinet de crisi. Vam estudiar si anar a Passeig de Gràcia. Vam tenir remordiment cívics i vam deixar passar un regional que ens hi hauria dut. La Leticia va aconsellar que anéssim a buscar l’autobús a la ronda de Sant Pere. Així ho vam fer. Ella hi està acostumada, però la Johanna i jo ens va semblar etern el viatge.

sessió 21. La Johanna, la Leticia i jo vam acomplir el repte perquè la Vivi sabés com va anar la sortida. Va ser incapaç de venir a causa d’un mal de queixal. Tot seguit, els vaig demanar que expliquessin quines va ser les tres sessions més memorables. Em va sorprendre pequè cap va coincidir. Vam riure rememorant anècdotes. Després, els vaig proposar que em formulessin un repte. Vaig sortir de l’aula perquè poguessin deliberar còmodament. Em van plantejar un repte en dues parts. Havia de ser capaç d’expressar en 21 paraules el que havia suposat per a mi el curs. No em va costar gaire. La segona part del repte és que valorés quina evolució havien fet com a alumnes. Aquest desafiament va ser més complicat. Em vaig embolicar una mica. Els vaig confessar que de vegades havia dubtat de la metodologia, però que després en copsava alguna evidència: la sortida, el Whatsapp, els tallers, la transformació d’alguns companys… Havia previst una tasca final com a avaluació, però em sembla que l’hauré de reservar per al proper curs.

La resta de la sessió es va centrar en finalitzar el projecte de #TotssomSalim. Es va convertir en una marató de capítols:quatre. Ens vam prendre el darrer te i ens van asseure per darrera vegada a la catifa. Vam escoltar la Leticia explicant el capítol 12 i jo, els altres tres. Al final, els vaig preguntar per què havíem llegit la novel·la de l’autor sirià. Havia servit de model per al curs. Els tallers eren el regal similar que oferien els amics del Salim.

Penúltima setmana del curs. Estic d’acord amb la nova orientació de la nostra labor; però ens oblidem que fer d’artificier dia rera dia cansa bastant. Enllestir les presentacions en haiku.deck, mantenir el grup virtual i altres artefactes digitals xucla energia.I té una solució ben senzilla: convertir l’alumnat en autònom.

18a sessió. Com ja és de costum, aprofitem el primer quart per elaborar el resum de la sessió anterior. Avui finalitzem la tongada de tallers amb el de l’Aliou. Va venir dos dies per prerarar-lo. Em va arreplegar en uns moments de feina. De totes maneres, li vaig donar un cop de mà i va triar quatre imatges per il·lustrar el taller. Em va confessar que miraria de preparar l’exposició a casa. Encara recordo que la setmana passada va exclamar al Chema: “Quatre cursos i encara sóc incapaç; però si he de fer el taller, el faré”. Va començar prou bé. Va avançar l’estructura de la seva exposició. Cada imatge feia referència a un dels continguts del taller.Però va començar i no l’entenia ningú. M’ho vaig ensumar. El traductor de Google li feia una mala passada. Al final, vam descobrir que es referia a un cilindre. Em va sorprendre la seva actitud. Va mantenir la calma en tot moment. Vam descobrir que li encanten les matemàtiques. També ens va estranyar que no trobi feina,  tenint coneixements d’electromecànica. Per això li apressava aprendre català, per impactar en un procés de selecció. Va ser una explicació prou breu, però crec que va superar  la vergonya, va demostrar coratge i persistència.

Tot seguit, vam preparar el mural perquè servís de fons per a la gravació del poema. Cadascú va enganxar les fotografies que havia seleccionat. Van reconèixer que es van divertir força. Es van organitzar per tongades de parell de versos. La primera parella eren les rosses: la Leticia i la Johanna. Després continuaven la Vivi i l’Aliou. Clourien la filmació la Transi i la Laura. Vaig intentar que la Transi dirigís la pronunciació dels versos. És la representant de la corona aragonesa.  Nascuda a Saragossa, ha viscut força anys a València i ara viu a Gavà. Se li escapen formes dialectals valencianes. L’atzar ha estat un recurs didàctic en aquest grup. És savi i ensuma les febleses de cadascú. Qui havia de començar el vers amb la primera paraula, meravella? Doncs, la uruguaiana de la classe. La vaig animar que ho digués com li sortís espontàniament. Només vam haver de filmar un parell de preses. El resultat és prou digne. Després, vam prendre el te mentre escoltàvem l’explicació del capítol 9 per part de la Transi.

IMG-20150317-WA0006

19a sessió. Repàs entre tots plegats de la sessió anterior. Després vam valorar el curs. Els aspectes més positius que valoren són els que els ha comportat un repte individual: els tallers i els capítols. També destacaven el recurs de l’humor. En canvi,  els negatius apuntaven la poca gramàtica que havíem treballat. Vam intercanviar impressions. Els vaig agrair la mostra de confiança i l’aposta per la informalitat. Cada vegada estic més convençut que proporciona millors resultats. Per això, és normal que hi  trobessin a faltar la gramàtica. Les poques sessions que vam dedicar la morfologia verbal tenia la impressió que els causava més inseguretat. Recordo encara el curs passat el dia que havia de presentar les seves petxa kutxes em preguntaven  sobre el temps verbal que havien d’emprar. Tot seguit, els vaig presentar la proposta de visitar l’exposició Les veus de la Mediterrània a Barcelona. Van acceptar.

16a sessió. Inesperadament, el Chema m’obliga a canviar el calendari dels tallers. Ha d’anar a Miranda del Ebro. La Leticia accepta substituir-lo. El dia abans, pel Whatsapp, improvisa un sondeig d’assistents per poder venir amb la quantitat d’aigua per al seu taller. Crea certa expectació. Comencem la sessió, amb el repte, que des de fa dies ha esdevingut col·lectiu. Ho aprofito per repassar algun contingut del taller de la Vivi. Miro que s’adonin de la diferència entre greix, greixós o greixosa i gras o grassa. Triem el poema.

Dono pas a la Leticia. Para la taula amb tres tipus de mates, pipes, el termos.i el pot amb les herbes. Primer, com és habitual, ens introdueix el tema en una extensa exposició. Ens explica l’origen, països productors i consumidors —guanya per golejada l’Uruguai!—, quina herba s’utilitza, com es construeix el bol. Mostra una diapositiva de la casa de Dalí en què en una lleixa s’observen dos mates. A mesura que va desenvolupant el tema, se li il·lumina la cara. Té ganes de transmetre el valor cultural i social del mate. Em ve al cap la cita de Seth Godin.

Es nota que està acostumada a la docència. Se serveix del mòbil com a guió del discurs.I arriba l’hora de prendre mate. Ens ensenya com s’ha de preparar. En prepara un. La Begoña s’atreveix a preparar-ne un altre. Tot i que ha aportat dades científiques de la seguretat de compartir la pipa, el grup es divideix. Només som tres que ens animem a tastar-lo. Entenc que dijous en tornarà a portar. Vol que el tastem amb pastissos uruguaians. La pastisseria on en compra només en fa els dijous..

17a sessió. És una sessió estranya. Em presento carregat de branques de mimosa i de llorer. Surto de casa amb el repta al cap de convertir l’aula en un jardí llunyà. Seguim amb el projecte per celebrar el Dia Mundial de la Poesia.  Primer, resumint la sessió anterior. Valorem el taller de la Leticia. Els explico l’anècdota del mareig i que a la tarda preguntava a les companyes si havien preparat mate. A fora, s’hi apleguen sempre colles que fumen socialitzadament.

Avui no hi ha cap taller programat. Començo una roda amb una pregunta: com s’imaginen el seu jardí llunyà. Cadascú el descriu. Els demano que busquin una imatge. Primer me la comparteixen pel grup de Whatsapp, però tinc problemes per descarregar-me-les. Me les envien per correu electrònic. Penso que aquestes fotografies ens serviran de mural per gravar el poema. Cada alumne tria a l’atzar un vers.  Esclata una crisi de pànic. Els calmo i ajornem la gravació per al proper dia.

Preparo l’espai per al projecte #TotssomSalim. Hi ha un malentès. La Leticia ve només amb pastes: es pensava que jo preparia el te. Jo m’he deixat la tetera a casa: em pensava que repetiríem mate. La Laura també ha portat galetes. Dimarts va ser el seu aniversari. Sort que encara queda una mica de suc. La Begoña explica el seu capítol. Els costa de resumir perquè cada episodi ve farcit amb un parell d’històries, més la presentació del personatge. Aquesta vegada és l’emigrant. Noto que l’alumne que protagonitza l’activitat gaudeix i els altres s’hi avorreixen. La Begoña presenta les set propostes. Molt interessants. Penso que he desaprofitat aquest recurs. Es nota que pateixo el cansament del trimestre i del viatge a Lleida.La Begoña està eufòrica. Aquesta proposta li ha agradat moltíssim i reconeix que n’ha après un munt! Per postres, em demana que la gravi perquè dimarts no podrà venir. Ens cal només dues preses. S’està convertint en una professional. Ja es va oferir com a voluntària per participar en un anunci de la Diputació de Barcelona.

Dubto si té sentit  mantenir el dietari i tancar el cicle, malgrat que ja hem acabat el curs. Així doncs, intentaré cloure la narració amb aquest grup.

14a sessió. És el torn de la Johanna amb el seu taller de conversa d’anglès. Abans, però, recordem la sessió anterior i entre tots plegats afrontem el repte de les 21 paraules.  Ha preparat una introducció explicant quines estratègies podem utilitzar per aprendre anglès. De cop i volt, continua en anglès i ens anima que participem en unes activitats que ha preparat. D’entrada, aconsegueix en un tres i no res que ens acostem a la taula i que formem un cercle. Ens reparteix un full amb estructures i ens convida que ens presentem. Corregeix les errades que ens ha escoltant. En cap moment, ens cohibeix; sinó, al contrari, riem. Tot seguit ens reparteix papers amb un personatge famós. Hem de respondre afirmativament o negativament les preguntes que ens plantegen els companys perquè puguin endevinar qui som.  A continuació, ens planta un paper al front. Ara hem de ser nosaltres qui hem d’endevinar qui som. Em recorda l’escena de la pel·lícula de Quentin Tarantino. Ens passa el mateix que els personatges dissimulen els nervis amb riallades. Després, ens dóna a cadascú una imatge. L’hem de descriure. Ens ajuda amb preguntes per detallar-la. Per primera vegada, m’adono que sóc capaç d’aprendre un idioma i que puc comparar com faig les classes. 

15a sessió. Noto que la Vivi està nerviosa. Li toca taller i resum del capítol. De totes maneres, comencem la sessió resumint la del dia anterior. Després, tal com els havia avançat, dediquem aquest espai per preparar el Dia Mundial de la Poesia. Hem de triar poeta. En selecciono uns quants. Escric les lletres del noms i les deso en tuppers. Avui, tupperautors. Disposo les capses damunt la taula formant un cercle, enmig el llibre de Josep Piera. Cada alumne en tria una. Els demano que formin el nom del poeta. Mentrestant, penjo les biografies de cada poeta. L’alumne l’ha de localitzar i preparar una argumentació perquè els companys triïn el seu autor. Un cop han defensat el seu autor, voten. Acorden que recitem un poema d’Abu Salt. Fotocopio els tres poemes. Cada alumne se n’anirà a casa amb un poema. El Chema confessa que desconeixia aquests poetes. Jo també.

Ara és el torn de la Vivi. Comença amb el taller, atabalada. Va traduint uns apunts. Els companys l’escolten. Com que la veuen atabalada, comencem a fer-li preguntes. Jo m’esperava un taller pràctic. M’havia ben afaitat per si la tallerista ens feia practicar una neteja de cutis. Després, vaig haver de córrer a escalfar l’aigua, muntar la catifa i servir les begudes. Ens va explicar el capítol en què Junis explica perquè té l’obligació  que cap client es quedi amb gana al seu local.

Divendres, deprés d’una reunió amb l’equip una mica recurrent, llegeixo un article d’Antonio Lafuente. Hi reconec algunes idees que m’havia costat de trasmetre-les a les companyes.

Tallerizar la educación, entonces, implica apostar por otros modos de hacer que minimizan la distancia entre el que enseña y el que aprende, Deu ser aquesta la clau que em fa sortir de cada sessió que hi ha hagut un taller o que algú ha explicat un capítol de la novel·la satisfet, content, feliç.Sento que sense gaire pretensions bastim un projecte sensacional. Els observo i cada dia es percep més caliu entre ells. Les converses del cafè anterior a la classe es perllonguen a l’aula mentre esperen que iniciem una activitat. Quan algú arriba a tard, s’il·luminen les cares dels altres. Algú confessa que li sap greu perdre’s el taller perquè ha de cuidar de la filla, però si té dècimes l’avia cap al col·le. I això és mèrit de tots plegats. Jo he proposat i ells hi han apostat. I compleixen.

No se trata de alumbrar, desvelar o revelar nada, sino de escucharnos, compartirnos y cuidarnos. Em sap greu d’aprofitar els intervals entre tallers per repassar la morfologia verbal. Intento servir-me del que aporten els tallers: molt vocabulari. És el pretext per repassar-los a la propera sessió amb activitats lúdiques.

Educar no es enseñar, sino aprender juntosHi estic completament d’acord. Com es veurà en la propera entrada.

12a sessió. Taller sobre submarinisme.Vam començar la sessió amb una roda demanant-los si havien triat el tema per al mural. Vaig aprofitar per preguntar-los pels tallers passats i pels propers per repassar l’ús del subjuntiu: tant l’imperfet com el present. Després va ser el torn perquè l’Alberto iniciés el seu taller. Va recórrer a una presentació plena de fotografies —la majoria seves— i de vídeos. La connexió ens va fer una mala passada.

Ara bé, mai no l’havia vist tan xerraire. Li va costar dominar el seu entusiasme pel tema. Va introduir molt encertadament l’exposició, però després es va descontrolar. D’un tema n’enfilava un altre. Es notava que parlava de la seva passió. De l’afició va passar a explicar-nos anècdotes i va acabar rememorant la seva infantesa al Garraf. És un testimoni del deteriorament que ha patit tant el massís com el litoral en un parell de dècades. Va reiterar més d’una vegada que només volia compartir la seva passió i pretenia que perdéssim la por al món submarí. S’hi hauria passat hores i hores xerrant. Quan tothom va marxar, va venir discretament al despatx per disculpar-se per haver fet el taller barrejant català i castellà. El vaig tranquil·litzar.

13a sessió. M’he despistat i ja no rifem el repte de resumir la sessió. Així doncs, els proposo que creem la diapositiva entre tots plegats.Tot seguit, passem a valorar el taller de l’Alberto. Avui s’ha assegut a primera fila i m’interromp per comunicar-nos que ha trobat feina i ha de deixar el curs. Li sap molt de greu, però que intentarà participar en el mural. S’avança declarant quina beguda havia pensat per a cada company del curs. Al·lucino. A més, avui s’ha tret l’anorac. S’ha passat tot el curs sense treure-se’l. Se’l veu cofoi. Evidentment és perquè treballarà, però penso que és quan escolta els comentaris dels companys. Vaig pensar de seguit en ell quan vaig començar a llegir el manifest de Seth Godin. Els vaig llegir la cita. Penso que és la mare dels ous d’aquests tallers. Vencen la por perquè han triat compartir una de les seves passions.

13a sessiý.pptx

Per tant, els vaig demanar que  deixin de disculpar-se. Aconsegueixen transmetre la passió. Tenen interferències del castellà, però ho intenten en català. Els vaig demanar que es fixessin que també s’esforçaven en català. Vaig posar com a exemple a l’Alberto. Va començar que ni s’atrevia a parlar en català. Ara no parava de xerrar.

Havia previst que ens dedicaríem a treballar els peixos. Havia tingut la idea que potser ens serviria un memory; però no vaig tenir temps d’enllestir-lo. Tiro pel dret. Formo dos grups. Els demano que uns pensin quin peix comprarien per preparar un arròs. Els altres han d’anar comprar per cuinar una sopa. Això encara el va esperonar més. Costava frenar-lo perquè només feia que recomanar peix per a cada plat.

Quan el vaig veure que es matriculava en el grup, estava documentant-me sobre el banc de coneixements. Em pensava que no s’hi integraria, i quina va ser la meva sorpresa quan en les primeres sessions va confessar que la seva dona havia començat el D el curs passat. Estava entusiasmada amb les classes. I es va anar engrescant a mesura que descobria que les classes es basaven en la novel·la de Rafik Schami. Recordo que va irrompre en el taller de la Begoña i va aprofitar per fer-me un massatge al clatell. Va confessar que li agradava fer-li a sa mare perquè s’havia ferit. I encara el recordo com es posar nerviós perquè volia que la Laura li ensenyés de ballar la cúmbia. Penso que entre tots l’hem ajudat a recuperar-se. Em va explicar que l’havia acomiadat sense cap mirament. El van haver de dur d’urgències per un atac d’ansietat. Com afirma Antonio LafuenteNo se trata de alumbrar, desvelar o revelar nada, sino de escucharnos, compartirnos y cuidarnos. Doncs, això.

Unn dilluns rebo el missatge d’un alumne. Em demana si li puc ajornar el taller. Es veu encara verd per assumir-lo. Només sóc capaç de respondre-li afirmativament. Penso que potser he tibat massa la corda de l’exigència i de la informalitat. Al final del matí tinc una trucada de la Transi. Em pregunta com em pot passar unes il·lustracions per al taller. Aprofita el grup del Whatsapp. Provoca un comentari d’una companya. Acorden de trobar-se abans de classe per fer un cafè. És curiós: els missatges són en català.

L’endemà vénen tots junts, del cafè. Em comenten algunes descobertes de la xerrada a la cafeteria. Arranquem la10a sessió. He previst l’activitat que ens va fer Laia Casas a la Jornada de Ciberespiral: pactar cites amb tants companys com sigui possible. Costa que entenguin la mecànica. M’ho temia. El rellotge de la imatge els confon. A més, volia aprofitar l’activitat per repassar els quarts. He de deixar de ser tan ambiciós! Finalment, proven de trobar-se  a les hores establertes. Els vaig formulant preguntes per repassar el taller de la Laura. Aprofito per treballar els refranys de Carnestoltes que vam ajornar el dia anterior. La Laura ens va obligar que ens fixéssim amb les referències del Carnaval de Barranquilla que vam poder contemplar en el vídeo de la Shakira.

Tot seguit, la Leticia explica el resum de la sessió anterior. De seguida, la Transi pren posició de l’espai. Ha vingut equipada amb una maniquí d’una dentadura humana.  Presenta l’estructura del taller. Duu els apunts escrits. Em confessa que no els ha pogut repassar.  Es nota quan vol confirmar el que explica amb els apunts. Em sembla que és quan té més interferències amb la llengua materna. Els companys de seguida l’ajuden. La metrallen de preguntes. Ella respon a totes i quan pot continua amb la seva exposició. Al final, ens mostra com ens hem de rentar les dents a consciència. Acaba. Amb una cara de resignació, s’excusa que li ha costat expressar-se en català. Domina el tema, en castellà. Nou abatiment.

Ara bé, es produeixen dos fets que em demostren que no vaig pas tan desencaminat. El primer. Els trameto pel Whatsapp una oferta de col·laboració. Tothom em contesta en català. Aprofiten també per valorar el taller de la Transi. A la nit, em veig netejant-me les dents amb un cronòmetre! De moment, els tres tallers han estat experiències memorables.  El segon. L’endemà vaig llegint les reflexions de José Luis del Castillo.  M’il·lumina i m’engresca. I si els proposo que elaborem un vídeo per divulgar el que bastim en aquest curs? I si actuo amb la mateixa honestedat que el professor andalús? Els ofereixo l’oportunitat que em plantegin un repte?

11a sessió. Comencem la sessió amb una activitat per parelles. Aprofio la temàtica del taller de dimarts per repassar noms que canvien de gènere en castellà i en català. Cada component té un llista. Ha d’aconseguir que el company endevini la paraula segons una definició , l’antònim o pel context. Funciona. Després els demano que escriguin un article al davant. Esclata el conflicte.

 

Tot seguit, els interrogo per la finalitat dels tallers. Pretenc que repassem espontàniament l’imperfet de subjuntiu. Avui vull introduir el present de subjuntiu. Demano per la finalitat dels futurs tallers. Sorpresa. Em responen els objectius utilitzant infinitius. Els continguts gramaticals han allargassat la sessió. Vull aprofitar la pausa de tallers perquè valorem el que aconseguim amb aquesta metodologia. De sobte, em sento clavant-los una arenga. D’entrada, el grup està ben cohesionat. S’hi respira naturalitat, confiança i respecte. Els talleristes han aconseguit fer front al repte. És cert que amb constants interferències amb la llengua materna, però temps al temps. Ara s’estan demostrant que són capaços  de tirar endavant situacions que confessaven que els feia por.  Els agraeixo que durant els taller em permetin observar-los, fotografiar-los o gravar-los. Els admiro per l’autonomia que han desenvolupat a l’hora de preparar-se les exposicions.

Per cert, el taller ajornat era sobre enologia. Així doncs, tampoc no calia que em desanimés. Si l’alumne és un entès en vins, té molt clar que cada procés necessita el seu temps. Negociava un ajornament i no pas una exempció! No m’he adonat que aquesta entrada ha estat una setmana a la nevera… Vés per on, aquest vídeo serveix com a metàfora. Després d’una patacada, només et queda una sortida: aixecar-te i continuar.

Aquesta setmana hem començat amb la tongada de tallers que cada alumne ha preparat. Com que els tallers de la Begoña i la Laura van ser els més votats, s’han estrenat elles dues. Dimarts vam practicar el quiromassatge i dijous ens vam endinsar en el  folklore colombià per provar la cúmbia.

8a sessió. Vaig experimentar una activitat de Doni Tamblyn, que em va entusiasmar mentre llegia. És una adaptació del nostre pare carbasser. Disposes els seients en forma de ferradura. Cadascú es designa un número. Comença el joc que algú diu en veu alta un número. L’alumne amb aquest número n’ha de dir un altre i així successivament. La finalitat és qui s’equivoqui s’ha d’asseure al final. Tot el grup ho ha de celebrar aplaudint-lo. Es busca desdramatitzar l’error i normalitzar el fet d’equivocar-se. Ens ho vam passar bé, però érem tan pocs a l’aula que va costar que algú se n’anés al final de la ferradura. Així vaig aconseguir que la Begoña es tranquil·litzés.

La Laura va comentar el resum de la sessió anterior. Tot seguit, la Begoña va començar a explicar sobre el quiromassatge. Va venir equipada amb una espelma, oli, tovalloletes i una tovallola de mans. Un cop va haver exposat, ens va animar a formar una filera. La Leticia en va animar perquè anés a buscar la catifa. Ens hi vam seure. Tots vam seguir atentament les instruccions de la tallerista i anàvem ablanint el clatell, les espatlles i l’esquena de qui teníem al davant.

 

 

Vaig demanar que cadascú pensés un element que els havia agradat i què li proposaven de millorar. Després vaig llegir el que havia escrit la Begoña en les primeres sessions. Tots els companys es feien creus perquè havia demostrat que havia estat capaç de superar-los i d’esvair-los. Per cert, només vaig poder recollir dos aspectes per millorar. El grup va suggerir que podíem acabar cada sessió amb alguns massatges per relaxar-nos i que els hauria agradat que la Begoña hagués encès l’espelma per ambientar l’espai.

Mentre ens tornàvem a seure a la catifa, va entrar una dona demanant informació. La vaig adreçar a l’oficina. Vam esclafir a riure perquè no s’havia estranyat que mitja dotzena d’adults formessin un cercle a sobre d’una catifa. Em sembla que em vaig sortir prou bé amb el resum del capítol cinquè. Vés per on, avui un amic s’estrenava narrant una història per al cotxer. Mehdi, el mestre, relata la història d’amor entre Xafac i Sahar, qui venen les veus al dimoni per amor a l’altre. La sessió es va acabar constituint un grup al Whatsapp. Va ser idea de la Laura per indicar quin material havíem de replegar de casa per al seu taller. Això rutlla!

9a sessió. Preparo un qüestionari sobre l’explicació de la Begoña i també uns dubtes a partir del resum que m’envien de la sessió anterior. Formem dos grups: homes contra dones. Trien el tema de les preguntes. Els demano que primer les responguin perquè les hauran de fer a l’equip contrari. Les dones trien el qüestionari del taller; l’equip masculí, els dubtes lingüístics. S’entusiasmen amb la competició. Guanyen els homes.

Just quan he acabat de mostrar la diapositiva de la  Transi, arriba la Laura atrafegada. Desplega la bandera del seu país i la penja a la paret. Ve abillada amb un parell de flors al cap. Són dels colors de la brusa i la faldilla. Reparteix els barrets i deixa sobre la taula espelmes i gots. Caldran per a la cúmbia.

En aquesta sessió l’equip informàtic es comporta. La Laura ha preparat una presentació que l’acompanyarà amb fragments de vídeos de Youtube. La connexió també es comporta. Comença a anunciar com ha estructurat la presentació. Primer, ens introdueix les regions colombianes i com sengles folklores són un reflex tant del clima com del caràcter dels habitants. Ens apunta quins són els balls característics i els instruments que s’utilitzen. Ens mostra alguns exemples. Després recorda els cantants colombians internacionals (Carlos Vives, Shakira i Juanes) i ens fa adonar com incorporen elements tradicionals difonen. Finalment, ens mostra un vídeo d’una cúmbia, La pollera colorá. Primer, ensenya a les dones els passos que hauran de fer, com s’han de comportar i com ha de ser el posat mentre ballin. Tot seguit, fa el mateix als homes. Provem una mica. Quan li sembla, reparteix les espalmes. Em recorda el ball del fanalet. Tothom s’hi engresca. Riem i mirem  de ser bons alumnes. No tenim temps per valorar el taller. Ho haurem de deixar per al proper dia. Ara bé, el Whatsapp treu fum…

Cliqueu la fotografia per activar el vídeo

Taller de folklore colombià by Slidely Slideshow

Pàgina següent »