Tots som Salim


7a sessió. Abans d’entar, m’apunto que els he de fer observar el número de sessió. En va. Me n’oblido. L’Alberto continua repetint que ja sap per què emprem les cartes per triar el secretari. Somric. Deixem que l’Aliou expliqui el resum de la sessió anterior. Per cert, vaig observar que va gravar la Laura explicant el capítol.

Formo parelles per a l’exercici, típic i tòpic, per repassar les frases fetes. Aprofito les parelles per a la propera activitat. Per això cal que formi dos grups. Utilitzo una tècnica de Doni Tamblyn per triar component A i component B: la mida dels peus. Els proposo que qui tingui els peus més grossos sigui l’alumne A. Riuen. S’agrupen els A i els B. Els reparteixo un diccionari a cada grup i demano que cada component en triï un parell de paraules a l’atzar. Els demano que han d’inventar-se una història en què apareguin la mitja dotzena de paraules. Cada component l’haurà d’explicar a la parella.

En la posada en comú, mentre reflexionem com s’han sentit mentre relataven la narració, ja apareix el Critiquejador Intern. Sense pensar-m’hi gaire, apunto a la pissarra els comentaris que dispara el Chema i que s’hi afegeix la Leticia. Els demano que transformin aquests pensaments negatius a positius. Sembla que la cosa funciona.

Repassem el calendari del banc comú de coneixements. Dimarts comença la Begoña i dijous la Laura. Ja em demana material per al taller. Glups! Acordem que dimarts en parlarem amb el grup. També l’Alberto em demana si podrà passar un vídeo i si pot ser el seu taller de dues hores. Renoi!

Finalment, disposo l’espai per al projecte. Avui em toca susbtituir la persona encarregada d’explicar el tercer capítol. Els conto el repte que va plantejar la fada a Salim: demanar en vint-i-una paraules als seus amics que l’obsequiïn amb set regals magnífics. Els suggereixo que es mirin un manual sobre Pinterest. A veure com ho veuen per bastir el primer artefacte: un mural amb els set regals que darien als seus amics: plats, begudes o perfums. Com que queda temps, l’Alberto ho aprofita per explicar el seu capítol. Els amics acorden, incapaços de descobrir si el Salim els pren el pèl, oferir-li cada nit una història. Utilitzen les  cartes per triar el narrador de la nit. Quan senten aquest recurs, se’ls il·lumina la cara. Planteja un parell de propostes: fer una dramatització d’alguna història i escriure els resums. La Laura insisteix que convindria recollir els diferents resums. Una línia del temps…

Anuncis

6a sessió. La Vivi, secretària de la sessió anterior, aprofita el missatge amb la diapositiva per avisar-me que no podrà venir. Així doncs, presento la diapositiva, sense temps de muntar l’ordinador i el projector ni de fotocopiar-la.  Tan bon punt, vaig per presentar el resum, salta l’Alberto: “Ara ja ho sé per què fem tot això. Ho he llegit en el meu capítol. Ho tinc tot!”.  Dubto de com he de reaccionar en aquests casos. Em vaig fer l’orni, però ell hi anava insistint.

Vaig explicar el resum de la sessió. Em vaig oblidar de consultar l’ús de l’indefinit i del pretèrit perfet. Els vaig advertir que en aquesta sessió es farien un munt de classificar. Els vaig proposar que pensessin en oficis o professions. Per parelles, els vaig demanar que els classifiquessin. La majoria hi va aplicar el criteri de l’àmbit laboral o bé d’estudis. Mentre, jo els anava agrupant segons el  sufix emprat.

Havíem acordat en la sessió anterior de buscar frases fetes sobre maneres d’explicar o parlar en la seva llengua materna. Estic segur que els va agradar la posada en comú, però em va donar la sensació que era una olla de cols. Primer, alguns no havien entès la instrucció. Havien recopilat frases fetes en català. Segon, els continua desconcertant que demani per les llengües maternes. Queda clar que les úniques llengües vehiculars a l’aula són el català i el castellà. Però, bé, vam anar tirant endavant amb la proposta: recopilar frases fetes en les llengües maternens. La Johanna ens en va comentar una de sueca; la Natalia, una de russa; l’Aliou, unes quantes de francès —va dissimular quan li vam demanar en wòlof—. Però el sorprenent és les diferències dialectals del castellà peninsular amb el llatinoamericà.

Finalment, la Laura va explicar el segon capítol. Va descriure els set amics del Salim. Va proposar unes activitats molt interessants. La pega, no era del capítol sinó de la novel·la. Quina llàstima que no la tingués al costat quan vaig planificar els artefactes digitals. Havia pensat en la possibilitat de crear un diccionari col·laboratiu. Ho hauria tirat endavant si haguéssim pogut llegir la novel·la tots plegats.

Mentre tothom se l’escoltava, vaig anar apuntant paraules que podrien ser útils de comentar-les en la posada en comú.

 

5a sessió. Va ser sorprenent. Si el dia anterior el Chema havia expressat neguits, en aquesta sessió va explicar les 21 paraules i va oferir un petit resum. Sort que va confessar que no s’atrevia a parlar en català. Em sembla que ben poc va recórrer al castellà.

Per repassar el contingut de morfologia verbal, van haver de completar el poema de Joan Salvat Papasseit Si jo fos pescador. Va costar que entenguessin l’activitat. Havien de demanar per la paraula que hi faltava al company.  Després vaig formar un cercle. Vaig repartir un retolador de diferent color per a cadascú i un foli. Vam mirar de parodiar el poema, escrivint un vers similar. Després passaves el full al company del costat i n’escrivies un altre amb el final del vers precedent. Va costar al començament, però els alumnes es van animant i rient. Acostuma que es produeixen diferents bucles.

 

Dubtava per la manera de pactar el calendari dels tallers, però ho vaig decidir moments abans. Vaig anar apuntant totes les ofertes que teníem. Cada alumne havia de puntuar-ne tres amb tres, dos i un punt. Segons la puntuació obtinuda, anàvem confeccionant el calendari.

Em vaig anar posant nerviós perquè estrenàvem la roda de #TotssomSalim. Vaig haver de bullir un parell de vegades l’aigua de la tetera, ens alentíem. Em vaig presentar amb el material. Vaig desplegar la catifa. Els vaig convidar a seure-hi per escoltar la Johanna. Mentre, vaig preparar el te i els vaig anar servint els gots. La Johanna va explicar el capítol. Després,  va enumerar les propostes que havia pensat.

En vam triar una. Van haver de deduir quin era el significat de fil per randa. Els vaig demanar que per al proper dia pensessin en frases fetes de la seva llengua materna sobre parlar o explicar. Com és habitual, els companys van confessar que la Johanna havia pujat el llistó bastant amunt… Em vaig callar. Els hauria d’haver respost que ells el sabrien mantenir sempre amunt.

 

Jaume Rivera fragment 2

L’inconscient,  —ai, perdó — el subconscient et fa males passades. Amb les presses de publicar la darrera sessió i amb remordiments de consciència per haver improvisat una sessió gramatical, pura i dura, em vaig oblidar de relatar una activitat que va sorprendre. Ves per on, debatent sobre pedagogies sexies amb @monparaiso i @jmab76, em va venir al cap l’oblit,

La setmana passada, mentre negociàvem l’oferta del banc comú de coneixements, havíem pactat que deixaríem una setmana de coll per enllestir els diversos tallers. Per tant, havia apuntat com una de les expectatives dels alumnes era la pèrdua de la vergonya. Malgrat que reconeguin que reptes o tasques finals aconsegueixen superar aquesta por, em vaig comprometre a treballar-ho durant les dues sessions d’espera. Em refiava que durant el cap de setmana enllestiria la lectura del llibre de Doni Tamblyn i en podria treure idees per a aquestes dues sessions. Il·lús…

Vaig preparar just abans d’entrar a l’aula una activitat de xoc. Després de recordar quina era la finalitat d’aquestes dues sessions: perdre la vergonya perquè poguessin assumir la conducció de la sessió eficaçment, els vaig demanar que a partir d’ara haurien de confiar en mi i que es deixessin portar. L’Alberto  ja va moure el cap d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra. Vaig repetir que si volien perdre la timidesa per parlar en català havien de seguir el meu mètode. Els vaig ordenar que es despullessin mentre jo em començava a treure’m el cinturó. Moments de por, d’incertesa, d’incredulitat. Es van plantar. Jo continuava amb el cinturó. Em van demanar que no continués.

Llavors, vam reflexionar què havien sentit just quan els havia violentat les meves ordres i quan havien vist que aconseguien aturar l’activitat.  Eren el mateix que sentien quan els feia por d’expressar-se i el que sentirien si superaven aquest temor. Haurien de tenir capacitat per reconèixer què els calmava per aplicar-ho en moments de pànic. Van respirar alleugerits. Ara té nassos que em sentís incapaç d’aportar tècniques per mantenir la calma. Mirant la xerrada que Inés Sanguinetti va oferir en la segona edició de la Escuela de la Educación Disruptiva, me’n va suggerir una de ben elemental: inspirar profundament i expulsar l’aire abans d’intervenir.

4a sessió. Com ja vaig valorar en una altra entrada, la iniciativa de resumir la sessió en 21 paraules funciona. A més, facilita quins continguts pots comentar a l’aula, a partir de les errades que corregeixo. En aquest cas, la Natalia ens en va proporcionar uns quants. Com que només vaig comptar amb mitja dotzena d’alumnes, va ser fàcil organitzar tres parelles i que cadascuna pensés l’aclariment d’un dels dubtes. Hi va haver una parella, la pri,mera,  que es va atrevir a sortir al mig de l’aula i resoldre la consulta.

De totes maneres, aquesta sessió va ser tres de fredes i una de calenta. El dia abans, vaig rebre el missatge d’una alumna. Em confessava que s’hauria de donar de baixa perquè es veia incapaç de conduir el taller en català. Veia que li faltava una base gramatical. Per tant, s’estimava més reforçar la gramàtica per reprendre el curs. Em va semblar que era víctima d’un atac de pànic escènic. Li hauria d’haver aclarit que, de gramàtica, ja en faríem; informalment, segons el que necessitessin per superar els diferents reptes. A més, només havia pogut assistir a la primera sessió. La decisió, doncs,  era més fruit d’un rampell.  Havia falta les altres dues per malaltia. També li hauria d’haver recordat que quan va seguir un mètode més tradicional s’avorria.

L’Aracely em comunicava que marxava de Castelldefels. Per tant, li era impossible continuar el curs. Em demanava, però, dos favors: que l’acomiadés dels companys i que continuï aplicant la meva metodologia.

La Johanna m’avisava que tampoc no podria venir. Tant ella com la seva filla estaven malaltes. Per tant, hauríem d’ajornar el començament de #TotssomSalim. Jo, que tenia a punt tot l’equip per al projecte (la catifa, el te, la tetera, el filtre, els gots…)! Així doncs, desa-ho en un prestatge.

La calenta. El Chema tornava al grup. El tercer trimestre del curs passat ho va haver de deixar. Li vaig proposar de provar de continuar amb els seus antics companys. Dubtava si seria capaç de seguir, si havia falta un curs. Així doncs, aquesta sessió era la de prova. La Natalia resumeix la sessió anterior. Reparteix cartes. Va i li toca l’as. Tothom riu. Els companys li informen que ha d’assumir el repte. A més, li comenten que haurà de llegir un capítol d’una novel·la i que haurà de preparar una oferta formativa. Entra en crisi. Confessa que se sent incapaç de continuar. No té el nivell. Se sent negat de poder dir alguna cosa en català. La Laura i la Transi, que van ser companyes en cursos anterior, miren de calmar-lo.  Reconeixen que els va anar molt bé el projecte del curs passat: les petxa-kutxes. Van perdre la vergonya i es van adonar que podien exposar en català. L’Alberto es va atrevir a explicar balbucejant, però sense recórrer al castellà, que ell sí que s’hauria d’avergonyir. És l’únic nascut a Catalunya i encara li costa de parlar el català. M’afegeixo en el debat.  Comento al Chema que entenc el seu malestar, però que els neguits que ha expressat són les expectatives dels  seus companys que vaig recollir la setmana passada. Remuga resignació. Ara penso que en comptes de clavar-li un discurs per animar-lo, hauria d’haver plantejar preguntes per acabar de resoldre el conflicte. Quina mostra de mentoria per part del grup. Per treure’s el barret.

I llavors, la gran estafa. Classe gramatical. A partir de la reflexió de les respostes de l’avaluació inicial vam conjugar l’imperfet de subjuntiu. Pobre Chema! A sobre comencem el repàs de la morfologia per la teulada. Continuo pensant que és arbitrari. No es van queixar pas quan els vaig gravar!

Vam acabar la sessió, sense una fotografia. El subconscient és savi. Em va prohibir que publiqués qualsevol prova de la classe per no emprenyar l’alumna que es va queixava que li calia gramàtica. Això que tenia a la butxaca acabar el naixement del banc comú de coneixements amb unes normes i un calendari…

3a sessió. Vaig haver de planificar la sessió amb la possibilitat que no vinguessin les visites. I així va ser. Em vaig oblidar d’enviar un recordatori.

La Begoña va presentar la seva diapositiva. De moment, les dues persones que han entomat el repte han respost satisfactòriament. Va passar el mateix amb les gravacions de vídeo fins que es va trencar la roda. Espero que ara no passi.

Una sessió en 21 paraules (1)

Vam acordar quins hauries de ser els criteris per a la iniciatvia que haurien de tirar endavant. Això ens va permetre que cadascú apuntés quins eren els objectius d’aprenentatge. Tot i que els vaig obligar a consensuar-los, em vaig quedar amb els fulls. Miraré de publicar-los quan hagin acabat la seva oferta formativa. Vull que els companys els contrastin amb el que han vist.

Finalment, els vaig demanar que dibuixessin un cartell amb la seva oferta. Vam acabar la sessió, formant dos grups. Cada membre llegia una part de l’entrada d’Albert Baranguer. Vaig concloure que de banc comú de coneixement ens hem de conformar amb una xarxa d’intercanvi.

https://www.haikudeck.com/p/FDjAsd6zAD

2a sessió. La comencem amb un element detonant: una roda en què cada alumne proposi algun nombre 7 famós o bé que contingui aquesta xifra. Només sóc capaç d’avançar-los que si el curs passat ens va perseguir una xifra (20), ara és el número 7.

La Johanna ens explica la seva diapositiva per recordar la sessió anterior. De moment, rutlla molt bé el repte de resumir en 21 paraules la sessió. La seva és impecable, pefecció nòrdica.

Una sessió en 21 paraules

Tot seguit, els presento quin serà l’eix d’avui: el banc comú de coneixements. Esdevindrà la segona columna de cada sessió. Els demano si saben explicar-me aquest concepte. Pensen més aviat en una entitat bancària. Mifo que localitzin la pàgina web de Platoniq. Distribueixo els apartats que cadascú ha de consultar. Hi ha algun problema tecnològic, però aconseguim resoldre’l. Mentre es documenten, jo apunto unes preguntes. Les hauria d’haver fet emergir. Responen a partir del que han consultat. En aquestes activitats, hi ha alumnes que s’hi impliquen més; d’altres, estan més desconcertats.

Reparteixo els post-it perquè hi apuntin demandes, ofertes i suggereixin algun expert extern.Primer dubte: com fem la posada en comú? Decideixo que siguin ells mateixos. Improviso tres parelles cel·lulars: una ha de mirar d’aparellar ofertes i demandes, l’altra ha de recollir els experts i la tercera hauria de proposar un calendari —però, és clar, encara no sabem amb quines ofertes i demandes comptem. Em vénen unes ganes d’entonar: Iniacitiva Vorpalina, zu Hilfe! Zu Hlfe! Sonst bin Ich verloren!!! Al final, recorres a l’estratègia del prestidigitador: Un, dos, tres… què tinc al barret? Res. Apunto a la pissarra les ofertes i demandes que han relacionat, les proposes d’experts.

Finalment, improviso dos grups. Haurem d’acordar uns estatuts. Un s’encarrega de pensar en els drets i deures dels donats i l’altre, els dels accionistes. Els anuncio que en la propera sessió tindrem la visita dels responsables de la Xarxa d’Intercanvi de Castelldefels.

https://www.haikudeck.com/p/8TBlZBVOQW

« Pàgina prèviaPàgina següent »