Uncategorized


Projecte Mínim Viable

Llegir literatura, però, també és una activitat que participa de la naturalesa del joc.

BORRÀS, Laura (2020): El poder transformador de la lectura. Barcelona, Ara Llibres

Com podem commemorar el centenari de Teresa Pàmies? Com podem convertir el seu exili en una metàfora del procés d’aprenentatge del grup? Com podem aprofitar els seus textos com a models perquè l’alumnat en creï d’altres? Com podem recórrer als seus llibres per bastir una narrativa que ens ajudi a ludificar el curs? Finalment, com podem convertit tot el que hem après o viscut en un programa radiofònic? Aquestes són les preguntes que ens vam plantejar a l’hora de dissenyar el projecte mínim viable.

Aquest projecte mínim viable segueix el de l’any passat. I el de l’any passat, el de l’anterior. S’ha convertit en una carcassa en què vaig adaptant tasques, accions i projectes segons el que inspira l’obra i la figura protagonista de l’any literari. D’entrada, havia ideat que, si ens centràvem en l’obra de Teresa Pàmies, el projecte final havia de ser un programa radiofònic. Dubtava si desenvolupar-lo al final del cada trimestre o bé com a producte final del curs. Ho volia negociar amb el grup, però va ser impossible. El desenvolupament del curs va propiciar que jo prengués la decisió.

Quant a la ludificació, l’objectiu hauria de ser que l’alumnat recuperés la seva identitat, ja que la perdria en la segona sessió, durant un joc d’escapda. Més aviat, era un joc d’internament. A mesura que resolguessin tasques, anirien aconseguint dades (el segon cognom, el primer i el nom). Simularíem el periple de l’autora balaguerina. Escaparien dels camps de concentració francesos per anar a Mêxic. Farien una escala a París per poder viatjar cap a Praga. De la capital txeca retornarien a París on podrien guanyar el passaport per tornar a Barcelona. A més, recompensava les seves participacions amb la moneda del curs: els pàmies. La suma total que obtinguessin equivaldria a la puntuació que els cal per a la nota de curs.

La moneda oficial del curs

D’altra banda, aprofitaríem aquest trajecte perquè l’alumnat plasmés el seu itinerari d’aprenentatge. Em vaig servir de l’acció artística de Nicolás Paris, Mapamundi. Primer, els va desconcertar bastant i els va crear cert neguit, però són impressionants les mostres que van elaborar. A més, van confessar que els havia servit per repassar el blog d’aula.

Aquest viatge va originar la producció de diferents edukits: la carta de refugiats quan van quedar confinats en camps de concentració, el passaport d’apàtrida, dos bitllets d’avió i el passaport espanyol per poder retornar. Els aconseguien quan resolien una tasca. Primer, havia pensat que els haurien de comprar; però vaig canviar d’opinió ja que valorava que ja en tenien prou amb l’esforç que demostraven a l’hora d’elaborar el producte que els exigia la tasca. Van haver de gravar una crònica de ràdio, escriure un article d’opinió a partir d’un de Teresa Pàmies, redactar la ressenya del llibre que els va tocar llegir mentre volaven cap a Praga i elaborar un bloc del programa radiofònic.

Vam establir uns rols per a cada sessió, els agents que s’encarregven d’activar l’Operació Bolero. L’agent X es reponsabilitzava de redctar l’informe de la sessió. Aquest text ens servia per començar la sessió amb una revisió cooperativa. L’agent Y es feia càrrec del reportatge fotogràfic mentre que l’agent Z havia de seleccionar un bolero que il·lustrés la sessió. Eren recompensats amb 2000, 1500 i 1000 pàmies, respectivament. M’amoïnava com faríem el relleu de rols. Volia que es mantingués l’anonimat al llarg del curs. Ho vaig resoldre servint-me de la mecànica del joc dels homes llop. Tothom abaixava el cap perquè cada agent pogués designar el seu successor i rebre la paga.

A punt per designar agents

Així les sessions es converteixen en esdeveniments, dividits en actes. Començàvem cada sessió amb un roda en què l’alumnat comentava amb què s’havia quedat de la sessió anterior. Presentava el pla de la sessió. Tot seguit, procedíem a l’elecció d’agents. Seguíem amb la revisió cooperativa dels informes. Formava petits grups perquè cadascú revisés un fragment, mentre escoltaven un bolero. Ho posàvem en comú: cada grup exposava les seves propostes. Continuàvem treballant algun contingut gramatical del programa. L’introduïa amb un relat, vinculat a la narrativa del curs. Feien un exercici, primer individualment, després el posaven en grup i finalment el contrastaven amb un vídeo (elaborat per grups d’altres edicions). S’havien guanyat el descans cerebral. És un recurs molt útil per desinhibir els alumnes i per cohesionar el grup. Per acabar la sessió, desenvolupaven tasques o bé projectes. I si s’hi esqueia, cobraven els corresponents pàmies mentre sonava la cançó de Rosalia.

De fet, el nombre de pàmies el van obtenir participant en les activitats a Twitter. Utilitzàvem tres etiquetes: la del curs (#c2cast19), la del projecte (#bolero) i la de la commemoració (#AnyPàmies). També n’havíem creat alguna específica per a alguna activitat. Es fa difícil planificar una quarantena de propostes. Les més interessants que es van produir van ser els fils que van construir per preparar tant la crònica radiofònica com l’article d’opinió. Les piulades servien per registrar almenys la fase de planificació. També destacaria la conversa amb la comissària després de la tertúlia, els dietaris de lectura… D’altra banda, es va convertir en un canal de comunicació: no només per divulgar els informes i productes finals, sinó per no haver de suspendre alguna sessió. I, el més important, un mitjà de motivació. S’engrescaven quan els responies algun tuit amb un gif animat.

Ens podem preguntar si aconseguim fomentar la lectura amb aquest plantejament. D’entrada, possibilites que coneguin una escriptora que potser no n’havien sentit a parlar mai. A més, si tens la sort d’assistir a una tertúlia literària conduïda per la comissària, Montse Barderi, com va ser enguany, apassiona la seva figura. Ara bé, pel que fa a la lectura de les seves obres, la valoració ja és més diversa. Despertes curiositat per la seva producció a les persones que són lectores habituals mentre que per als qui et confessen que no els agrada llegir, esperes que els sabràs seduir, però piques ferro fred. No obstant això, s’impliquen com el qui més en els projectes.

foto cortesia de Iona Martínez de Arcos

Les tertúlies literàries són idònies per reconciliar aquestes dues actituds antagòniques. Més aviat, s’hi complementen. Les visions entusiastes atenuen les crítiques negatives. Alguns lectors aclareixen algun passatge confús. Es contrasten les opinions i valoracions dels llibres. Malgrat que van assistir a l’acte de la Biblioteca en què la comissària va apuntar les claus de Testament a Praga, la majoria del grup va confessar que li havia seduït la figura del pare mentre que els costava entendre la mirada de la filla. També van reclamar una edició crítica ja que es perdien amb referències tant de personatges com de fets històrics.

D’altra banda, vam utilitzar textos de Teresa Pàmies com a models per a algunes tasques. Les cròniques de La vida amb cançó ens van servir per aprendre a resumir i perquè els alumnes n’elaboressin una altra. A més, vam escoltar una de les seves col·laboracions radiofòniques per consensuar els criteris avaluatius per valorar les cròniques que preparaven els alumnes. Els articles d’Opinió inconformista ens van ajudar a aprofundir en l’argumentació. Els alumnes havien de redactar un article d’opinió responent al de l’autora balaguerina. Per això, els vaig proposar que elaboressin un mapa conceptual de l’article que els havia tocat.

Valorant una crònica radiofònica de Teresa Pàmies

Quant als diaris de lectura, volia que els confeccionissin per Instagram. El grup em va convèncer que continuéssim amb Twitter. N’hi ha alguns que van seguir al peu de la lletra les indicacions. No es limitaven a reproduir una cita sinó expressaven què els provocava el fragment i buscaven una imatge que reforcés la piulada. D’altres van ser bastants organitzat, van muntar un fil. Uns altres, però, van ser més pràctics. Fotografiaven el passatge que volien destacar.

Improvisava algunes perfomances, sobretot quan els planteja un repte per recuperar la identitat. Els vaig sorprendre com a gendarme que els demanava els papers per accedir a l’aula en la segona sessió i els plantejava un petit qüestionari. Era el punt de partida del joc d’escapada i per formar els diferents equips. Van organitzar un pícnic a Seta. Rebrien el passaport d’apàtrida per embarcar-se. Ara bé, havien de buscar un company que els fotografiés per al passaport. Havien de descobrir quin era el vaixell que els duia rumb cap a Mèxic. A l’arribada, però, havien de presentar a Immigració per rebre el visat. Vam improvisar l’interior d’un avió per simular la nova etapa del periple, mentre un auxiliar de vol els repartia llibres de Teresa Pàmies. Finalment, quan vam tenir enllestit el programa radiofònic, vam celebrar una festa psicodèlica. Així festejàvem la fi del curs, del periple i que recuperaven finalment la seva identitat amb l’obtenció del passaport.

Va ser una llàstima que només ens centréssim en el trajecte geogràfic i menystinguéssim la singladura pels fets històrics del segle XX. Havia pensat que una activitat complementària podia ser la visita a la col·lecció del MACBA. De fet, comentant les cròniques de A ritme de bolero o bé els articles d’Opinió inconformista ja ens vam adonar que els temes que tractava Teresa Pàmies encara eren vigents.

Com hem apuntant més amunt, per al tractament dels continguts gramaticals adoptem el mètode de la classe invertida. Aprofitem els materials que van elaborar grups d’edicions anteriors. L’alumnat se’n queixava per la brevetat d’aquestes píndoles. També s’haurien de revisar. Per tant, apuntem que potser serà un dels projectes per a una nova edició del curs.

Quant a la revisió dels informes, no soc conscient que és una activitat que comporta un procés progressiu. Al començament, s’avorreixen, però a mesura que anem revisant va creixent l’interès del grup. Es van adonant que, d’una banda, minven les errades i, de l’altra, cada vegada els costa menys reconèixer-ne. Potser he centrat massa en la revisió gramatical i m’oblido de comentar altres aspectes com el de l’adequació o bé el de la coherència dels textos.

Ara bé, han esdevingut un interessant document narratiu de cada sessió. Han deixat de ser un tediós document administratiu per convertir-se en un text creatiu que permet l’autor lluir-se en la seva creativitat. Això ha estat des del curs passat, quan hem adaptat aquest tipus de text a la narrativitat del curs. L’any passat eren cartes escrites des del camp de batalla o bé a la rereguarda. Enguany eren informes policials per vigilar el periple del grup d’exiliats. Dubto si hauria d’haver tret més suc de l’Operació Bolero, si hauria estat interessant anar bastint la història al llarg del curs.

Vaig haver de planificar una sessió virtual per poder complir amb un compromís personal. Va ser una mena de presagi de les amenaces que vindrien: la suspensió de dues sessions a causa del temporal Glòria i l’abrupta clausura del curs per la crisi de la COVID-19.

Aquesta crisi ens obliga a preguntar-nos si és possible adaptar aquest plantejament de curs cap a un model educatiu híbrid. Haurem de retocar la carcassa perquè algun element serà inviable. Ara que, gràcies al confinament, ja havíem començat a esmolar els ullals. Ja havíem triat l’eix del curs vinent: Joan Perucho.

#AnyPerucho

sessions

Anàlisi DAFO

Em feia una mica de basarda: pesava un record amb regust amarg. Temia  com podia reaccionar l’alumnat de l’altre professor, ja que per motius organitzatius vam haver d’ajuntar dos grups. Ben aviat es van esvair les temences. Els objectius d’aquesta primera setmana eren conèixe’ns per cohesionar-nos com a grup i anant introduint el projecte.

dav 1a sessió. Em va agradar plantejar la primera activitat— per trencar el gel i per conèixe’ns— com un petit homenatge a una coreografia d’Ohad Naharin: l’ onada de noms. Vam formar un cercle tancat i ens vam agafar de les mans. Cadascú s’aixecava i deia el nom de  la persona que tenia a la dreta.

Ens vam presentar aprofitant pòsits en què vam dibuixar un aspecte de la nostra personalitat, una afició, què esperàvem del curs i un somni.

Tot seguit, vam llegir la primera part de l’apunt de María Acaso. L’havia dividit en cinc parts. Cada alumne havia de titular el fragment que li havia tocat. Després, vam formar grups perquè cadascú expliqués què havia extret del seu paràgraf. Finalment, havien de titular l’article.

dav

Les propostes dels quatre grups

Primera sorpresa! En cada grup es va generar un debat. N’hi havia que expressaven les seves reticències, mentre que d’altres hi estaven d’acord. Vaig aprofitar que tothom estava implicat en el col·loqui per desplegar a l’aula l’estranyament.

dav

Què hi pinta una corda a l’aula?

Havent apuntats els possibles títols de l’article, els vaig anunciar que miraríem de posar a provar les tesis de María Acaso. Es van adonar de la corda. Els vaig explicar que s’havia produït un bretxa a l’aula. Tenien un repte. Havien de ser capaços d’eliminar-la. Això, sí, quedava prohibit ballar. Va sonar el Mambo núm. 5. Ben aviat es va produir la desobediència. Es van posar a ballar i uns voluntaris, amb els peus, van anar arraconant la corda. Per celebrar la victòria, van moure’s per l’espai formant una conga.

Vaig tornar a formar grups. Ara, amb els articles d’opinió que havia escrit el grup d’I3. Algú va quedar meravellat per com escrivien. Així presentàvem als companys el projecte que havíem dut a terme el trimestre anterior.

Finalment, vaig presentar el programa del curs. Havien de triar quins objectius i continguts volien assolir. Els costava seleccionar-ne.

davSessió 2. Comencem amb una activitat per repassar els noms, Em pica aquí. És una activitat que has de tocar el company. Distèn i diverteix.

Recordem la sessió anterior. Les temences es dissipen. Una alumna es plany que no s’hagin conegut durant el trimestre anterior. Valoren el dinamisme de la sessió i les idees que vam reflexionar: les emocions, l’ambient relaxat per aprendre, el ball i el fet de moure’s.

Posem en comú el mapa d’aprenentatge. No ha funcionat gaire. Van apuntar  més d’un contingut en un pòsit. Alguns els van copiar literalment. Es pot resumir en: verbs i pronoms. M’ho posen bastant fàcil o més aviat em donen carta blanca.

Per animar-nos, els convido que agafin una galeta de la sort. Han de trobar la parella per completar el missatge. Cada parella les comenta en veu alta. Són les paraules de Wilfried von Pappel al documental Five days to dance. De seguida, s’adonen que la dansa pot ser una metàfora de l’aprenentatge. Noto que el que transmet el coreògraf en els seus tallers, també ho puc adreçar en el grup. Percebo caps assentint i pits inflant-se.

Presento el pla del curs. La M. Eugenia ja s’ensuma quin deu ser el projecte artístic: una coreografia, oi? Fem broma entre tots on representarem el ball. Juguem a la Macedònia. S’engresquen de valent. Tothom corre per no parar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Debatem en petits grups si convé crear un grup de Whatsapp. Els convido a crear una banda sonora del curs. Han de proposar alguna cançó en què inclogui la paraula ball o bé que els faci ballar. Alguns sospiten que potser servirà per ambientar el ball. Encara no ho sé.  Per acabar aquest bloc, practicarem una rutina de pensament a partir de xerrades TED en què la dansa és la protagonista.

Acabem encetant la coreografia. He ideat set moviments. Primer, apilem les cadires en dues estructures. A tothom ens recorda fogueres de Sant Joan. Tenia una intenció que hi enterressin el llibre de text. Divideixo la classe en dos grups: aloses i mussols. Com que aquest grup és el minoritari, protagonitzaran els passos següents. Han de triar una cadira de les piles i asseure-s’hi per on vulguin de la sala. Aprofitaran el full que els he passat per simular que és un llibre. L’obren i el tanquen com en el ball d’Ohad Naharin. Les aloses van al darrere dels mussols. Li tapen els ulls i l’acompanyen a voltar la cadira.

20170518_134159

Setmana de neguit. Com podíem esprémer el conte de Mercè Rodoreda? Analitzar un text seu és com fer rodolar una bola de neu. Cada vegada hi veus més detalls i els que et destaquen els alumnes, que tu se t’havien passat.

9a sessió. Mapamundi. Valoració de la sessió anterior: els va agradar el combat amb el globus i la definició de paraules. Ara bé, què em trobo? Acostumen a fer-ne la traducció. Hauré de ser més exigent i que hi apuntin el que han entès.

20170518_094520

Ara és el torn del conte de Mercè Rodoreda. Apunto les paraules que em diuen. Segon què apunto, sento algun comentari d’estranyesa. L’alumne que ha proposat la paraula es defensa. Reconeix que n’ha entès el significat pel context de la lectura. Però si volem recollir paraules que desconeixien, cal que hi consti.

20170516_104517.jpg

Continuem amb la tertúlia. Reconec que em sento incapaç d’organitzar-ne una a l’aula. Al final, ho plantejo com un debat i acabo sempre intervenint més del compte.  Reparteixo les idees que em van venir rellegint el conte. Cada parella en té una. La debaten per després compartir les conclusions a la resta de la classe. 15052016_Questionari El mirall

Primer aspecte per comentar, la fascinació de l’autora per les joies. La protagonista del conte es distreu contemplant una agulla de pit, com el començament de Mirall trencant en què el vell Nicolau acompanya Teresa Godall a comprar una joia. Tria una agulla de pit. Es diferencien les formes dels dos fermalls. En el conte és un ocell — deu simbolitzar la falsa llibertat, com a La plaça del  Diamant?—mentre que en la novel·la és un pom de flors.

La protagonista del conte li llagrimeja l’ull. Recorda les paraules de l’oculista, signe de felicitat. Però sabrem que va ser feliç poc temps, quan es va lliurar al Roger. Em sembla que és una picada d’ullet de l’autora. Penso que l’escriptura li devia servir per buidar tot el seu món interior, malgrat que fes aquesta confessió:

És inevitable vincular aquest conte a Mirall trencat i a la biografia de l’autora. La protagonista es casa per despit amb un home que no el pot estimar.

Calia que comentéssim l’objecte que dona títol al conte. L’autora ens el descriu:

El marc era d’argent repussat: unes fulles de llorer entrecuades amb cintes.

El llorer que tindrà una presència rellevant al jardí dels Valldaura i un simbolisme. La Maria hi morirà travessada per la branca esqueixada pel llamp. De totes maneres, la parella que es va encarregar d’aquest punt ens va fer nota que la majoria de les escenes de la trama són reflectides: l’aparador de la joieria, l’armari de l’habitació de la protagonista, el mirall de mà.

El simbolisme dels lilàs. El Roger i la protagonista s’estimen en una habitació plena de branques de lilàs. I ella es presenta al ball, vestida de color malva i amb uns lilàs a la cintura. Just quan sabrà que el Roger és promès amb l’Àgata. Serà quan decidirà casar-se amb el Jaume Mas. Curiosament els lilàs blancs adornen l’altar.

El dia que es va casar, a l’altar hi havia lilàs blancs, com si fossin lilàs d’un altre món: un món de morts.

En la trobada amb el Roger, ella contempla unes gotes de sang al llençol: la pèrdua de la virginitat. S’ha lliurat completament al seu amor. Però evoca també la imatge de l’Àgata al ball vestida de blanc amb un collaret de robins, la propera víctima sacrificada pel  Roger? Curiosament, aquesta pedra ja ha aparegut al començament del conte,  en les ales de l’ocell. També ens explica l’autora per què la protagonista té un lòbul de l’orella esquinçat: de l’estrebada del seu fill mentre mamava a les arracades. Eren de maragdes, com la pedra del fermall que duu sempre Sofia  Valldaura, a Mirall trencat. Arran de la ferida, li queda la sina esquitxada de sang.

El conte és ple de contrastos cromàtics. A part del blanc i del roig, també podem esmentar el negre i el verd ( els cabells i els ulls de la protagonista), els colors del ventall del ball (verd i préssec), que són gairebé els mateixos del vano que duu Teresa Godall. Aquesta contínua disputa cromàtica simbolitza el debat interior de la protagonista: la pèrdua de la innocència (blanc i vermell) amb la permanència del record (el verd), l’únic remei per recuperar la ingenuïtat perduda?

Per acabar, un descans cerebral.

10a sessió.  Reprenem la mitja sessió que va ser impossible dur a terme dimarts.

20170518_094512

Ves per on els va agradar!

Com que hem de treballar els pronoms, els havia proposat que marquessin els que trobessin en un fragment del conte i que n’identifiquessin el referent. Anava bé, fins que el Jose Antonio i la Maria Eugenia es van anar atabalant. S’estimaven més que abans els hagués explicat el contingut.

Havia previst que practiquessin la substitució pronominal amb unes frases extretes també del conte. Volia que el fessin per parelles però em vam demanar de fer-lo conjuntament. La Maria Eugenia anava rondinant. Li faltava el marc teòric.

Vaig haver d’improvisar un exercici per repassar la morfologia dels pronoms. Cada alumne es va haver d’encarregar de mirar com havia d’escriure el pronom que li havia designat al davant i al darrere del verb.  Els vaig haver de proposar que féssim la posada en comú en dues tongades. Per tant, la setmana que ve haurem de veure els pronoms de CD,  CI i CC.

20170518_105820

Dilluns, mentre preparava l’anàlisi d’El mirall, em va venir com el podia vincular amb l’Art Thinking: Frederic Amat i La pluja de sang . Així doncs, els vaig comentar que la Regidoria de Cultura ens proposava que l’assessoréssim per un possible homenatge a Mercè Rodoreda.  La majoria va pensar que es podia encarregar la dramatització del conte. Fins i tot van proposar possibles actrius: Rosa Maria Sardà. En canvi, la Nora suggeria una obra escultòrica amb un mirall.  Vam quedar que s’havien de mirar el vídeo del procés creatiu de l’obra per al Teatre Lliure.

Finalment, vaig poder elaborar i penjar el mural dels autors.

 

20170509_134034.jpgAquesta setmana hem pogut contemplar els primers brots del nostre Petricor. Hem imaginat trets biogràfics d’objectes quotidians i ens hem endinsant en el món rodoredià a través del conte El mirall.

7a sessió. Un nou hàbit del grup: just quan entren reguen els testos i apunten en el seu mapamundi. Què hem recollit de l’anterior sessió?

20170509_102011

Vam fer una roda per posar en comú les paraules que havien destacat del conte de Pere Calders. Ens han de servir per confeccionar el diccionari dels clàssics. Van aconseguir que els anés definint les paraules.

20170509_101946.jpg20170509_102011.jpg

Tot seguit, els vaig dividir en els dos grups que havien escrit les instruccions. Vaig repartir els textos i a cada component del grup una pregunta per plantejar als companys. Després, en la posada en comú, formulaven aquestes preguntes a l’altre equip. D’aquesta manera, vam poder comentar les errades. Es va allargar, però els va agradar bastant. 04052017_INSTRUCCIONS PER PLANTAR

Vam acabar la sessió amb un descans cerebral. És una variant del joc de pedra, tisores i paper, Samó, Dalila i el lleó. En grup ha de decidir quin personatge és amb mímica. Si són el forçut, flexionat els braços per mostrar la musculatura; en canvi, han de marcar un gest sexi si són la Dalida o bé rugir si són el lleó. Dalida venç Samsó; Samsó, el lleó i el lleó, Dalila. Vam riure força.

20170509_111723.jpg

Dalila’s power

8a sessió. Regada i mapamundi. 20170516_122508 (1).jpg

La revisió textual a partir de preguntes els va agradar força. També  van confessar que els agradava confeccionar el diccionari sobre el vocabulari que van aprenent dels contes. Ara bé —Àngela Maria!—, van reconèixer que s’estimaven més aprendre d’una manera més pràctica que no pas teòrica. Ai, que en va durar ben poc el gaudi. Em costa confeccionar el relatograma quan coincideixen amb els aspectes que han trobat més interessants.

Vaig seleccionar les paraules i vaig elaborar-ne unes fitxes. Les havien de completar escrivint-ne la definició i incloent-hi la cita del conte com a exemple.

Tot seguit els vaig dividir en dos grups.Per això, cada parella havien de pensar en una paraula i l’antònim.  D’una banda van anar a parar la paraula i de l’altra es van agrupar els antònims. Havien de llançar-se el globus formulant una instrucció. Qui rebia el globus l’havia de picar plantejant-ne la prohibició. Pretenia que espontàniament sortissin els pronoms.  Quan vaig intentar la reflexió gramatical després de la pissarra, van canviar les cares.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tot seguit, van analitzar poemes visuals de Joan Brossa. M’ensumo que va quedar com un bolet. Els vaig repartir les fotografies dels objectes quotidians. Hi havien d’apuntar tres dades biogràfiques.  Així vam cloure el primer clàssic, Pere Calders, i vam encetar-ne una altra, Mercè Rodoreda.

Vaig demanar que tothom és contemplés al mòbil, a punt per fer-se una fotografia. vam comentar que havien sentit. La majoria va comentar les imperfeccions que havia contemplat; però el Manolo, com que ja sabia per què ho fèiem, va evocar la seva evolució vital. Abans, però, d’encarregar-me de la lectura del conte El mirall, els vaig demanar que es farcissin el tros de pa de pessic amb una de les melmelades: taronja amarga o bé gerds. Se l’havien de menjar mentre m’escoltaven. Al final, els vaig explicar el motiu de l’acció.  Si la protagonista evocava el seu desengany amorós mentre assaboria unes galetes recent comprades a la pastisseria, nosaltres la imitaríem amb un tros de pastís. Les confitures? Els dos homes. L’amarga, Jaume Mas; la de gerds, Roger.20170511_110158.jpg

Setmana d’estrena: trimestre, curs i aula.

1a sessió. Element detonant: el mitjó. Vaig repetir la primera activitat que ens va plantejar Nicolás Paris. La mateixa reacció. Cares d’estupefacció, primer. Rialles a mesura que se’l posaven. A més, anaven arribant de manera progressiva. Per tant, els companys que el duien posat frisaven per contemplar la reacció del nouvingut. Anava sentint comentaris: “S’avorreix. Per això té tanta inventiva.” , “Jaume, ja t’has pres la medicació?” Jo, ni cas.

Vaig repetir l’activitat de presentació que també és bastant divertida. Així ens movíem i fèiem temps perquè el mitjó s’emmotllés. Vam formar un cercle amb les cadires per descobrim les noves identitats. Vam riure bastant. Finalment, el vaig fer descalçar per comprovar com havia quedat el mitjó.  Cares de sorpresa. Vam reflexionar una mica per fer emergir el pensament divergent.  Vam acabar acordant que seria el material per elaborar el relatograma. Aquesta vegada, el construiran individualment.  La majoria va seguir les meves instruccions i van desfer el mitjó. La Paola, en canvi, va decidir que el faria amb la forma del peu. Visca la rebel·lia!!

Ara tocava presentar el repte del curs. Vaig esmicolar tant el comunicat de la Cúpula errorista que ens va costar ordenar-lo una mica. Els va fer il·lusió que fos escrit amb l’alfabet que vam inventar el curs passat. De totes maneres, vam veure que el text ens oferia diverses possibilitats. L’Andrea li va encantar la proposta.

L’hora del descans cerebral. Ens vam anar de viatge. Has de formular: “Me’n vaig de viatge… amb una abraçada del company” i has de fer l’abraçada. El company ha de repetir i fer tot el que ha sentit i vist abans de dir la frase al company. Em costa explicar la dinàmica. Aquesta vegada no feien cap acció sinó que facilitaven consells als companys.

Vaig formar petits grups i els vaig repartir el programa de cada unitat. Vaig descobrir que havia fet malament les fotocòpies. Només vam triar els continguts de dues unitats. Primers dubtes sobre els continguts. Vaig presentar el pla del curs. Algú va arquejar les celles quan llegia autogestió pedagògica i a través de l’art.

20170418_112544.jpgI per acabar, repetiríem l’activitat del compromís. Els vaig repartir les tires de paper. Els vaig demanar que la dobleguessin en quatre parts i hi formulessin un compromís. Els vaig donar un clip i els van ensenyar com podien convertir el compromís en una llavor. Segona nicolassada del dia.

2a sessió. La venjança. Cadascú va agafar el tros de paper i hi va anar apuntat amb què s’havia quedat de la sessió anterior. Vaig aprofitar per fer el mateix amb el que em comentaven en la posada en comú. Em va satisfer el que van compartir. Dues pegues. Desconec com valoren la sessió. Hauré de recórrer als enginys de Clara Megías. Hem de tenir retoladors de punta fina.

20170420_105624.jpg

Abans de continuar amb la sessió. El Manolo va plantejar alguns dubtes. Van voler que practiquéssim l’apostrofació de l’article amb els noms femenins.  Tenia molt clara la regla, però en canvi no veia per què no es podia apostrofar idea i per què s’havia d’apostrfar ungla. Vaig improvisar una tècnica amb el color verd i el vermell. Els vaig demanar que pensessin en paraules femenines. Les vam apuntar a la pissarra i la regla. Vam aprofitar per repassar la vocal tònica. Hpostavien de senyalar-la. L’encerclava en verd. En la posada en comú, al final, vam acordar que deien verd (l’, és a dir, article apostrofat) o vermell (la, article no apostrofat). Al Manolo encara li va costar de veure-ho, però els altres ho van entendre  de seguida.

20170420_102157 (1)

A l’hora de presentar la sessió, els vaig confessar avançar que avui demostraria que no estic tan boig ni sóc tan creatiu.

Vaig formar petits grups havia de compondre una imatge amb el tros que tenien. Vam practicar la rutina de pensament Què hi veig, què en penso i què em pregunto. Va estar analitzant tres obres. Van descobrir d’on havia sortir la primera activitat del dia anterior.

20170420_102205.jpg

La majoria va assegurar que pertanyien al mateix artista. Aprofitant els mateixos grups, van fer una lectura col·laborativa. Van llegir el dossier de CaixaFòrum sobre l’exposició de Nicolás Paris. Cadascú havia de llegir un paràgraf en veu alta, havia de resumir un paràgraf que hagués escoltat i havia de confirmar si era correcte el resum d’un  company. Van acceptar d’anar a l’exposició i fins i tot de contractar una visita guiada.

Descans cerebral: joc del marro. Han de picar amb la part del cos on algú ha rebut, per part meva,un cop. Finalment, es van encarregar d’escriure el missatge per fer la reserva de la visita de dijous.

S’entretenien a l’hora de sortir. Els vaig haver d’anar a buscar. Vaig entrar cridant: “Au, foteu el camp: que estoy mu’ loco, ostias!!” Esclafiren a riure.

20170403_105926.jpg

18a sessió  Vam completar el relatograma. Crisi d’idees per a l’escalfament. IMG_20170316_163718 (1)

Continuem amb la tònica dels verbs i per primera vegada destaquen el descans cerebral: el joc de passar el corrent. També valoren el qüestionari per elaborar el booktrailer.

Repetim l’activitat de la sessió anterior pel que fa als temps compostos. Ara, però, és el torn dels temps compostos del mode subjuntiu.  Organitzo un nou descans cerebral: juguem al pols xinès.

Fem una roda en què cadascú destaca algun element del seu conte. Tot seguit, reperteixo gomets. Han de triar les tres millors recomanacions dels contes (verd, el millor; groc, no tant; vermell, el que menys). En surten dos: Na Patrícia Miralpeix, una pigmoliana desagraïda i Una de les innombrable passejades que la Mundeta  Claret féu, quan era jove, per Barcelona.

Formo dos equips. Cadascun s’encarregarà d’elaborar el guió del booktrailer per a un dels dos contes. Llegim el primer conte. Deixem el segon perquè se’l llegeixin a casa.

20170403_110412.jpg

17a sessió  Vam començar recordant els adverbis com a referents per als temps verbals. Tot seguit vam completar el relatograma de la sessió anterior.

IMG_20170315_095938 (1)

El Manolo és qui arriba sempre abans d’hora i qui cada dia començar a valorar la sessió anterior. Aquest dia no va poder venir i qui va voler estrenar es va confondre de dia. Ho va escriure en la casella del dia i no pas en el dia de la sessió anterior.

Quant a la valoració, segueixen escrivint els verbs. Les planes deuen funcionar… També els va agradar crear i traduir una frase amb l’alfabet visual.

Repetim les planes. Organitzem parelles. Cada parella s’encarrega de recordar un temps simple. Els apuntem a la fila superior. Ara han de repetir el mateix, però han de deduir l’equivalent compost. En la posada en comú, aprofitem la fila inferior.

Organitzem un descans cerebral.  Comprovem si he traduït bé els missatges. Hem de començar a planficar els booktrailers. Adapto els recursos didàctics de blogge@ndo. En comptes de fotocopiar els qüestionaris, els converteixo en un mural i reparteixo post its perquè vagin reflexionant sobre el conte i vagin preveient el booktrailer. Com em passa sempre, dubto de com plantejar la posada en comú.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

13a sessió  Vam començar la sessió, ordenant-nos per l’edat. Era el detonant perquè havia destinat aquesta sessió per repassar els numerals i els quantitatius, continguts que van triar.  Tot seguit, vam continuar completant la valoració de la sessió anterior en el relatograma.

20170228_152742 (1).jpg

Van valorar molt positivament la sessió passada ja que vam celebrar Dijous Gras, activitat que implica que el grup es cohesioni més; però també els va agradar escriure la sinopsi del conte i pensar en les característiques del booktrailer.

Potser es devia al taller amb Nicolás Paris, però vam repassar els numerals de manera bastant tradicional. Aprofitant el cercle, cada company preguntava al del costat quin era l’any de naixement. Els anaven dient en veu alta i jo els anava apuntant a la pissarra. Vam fer el mateix amb l’edat. Aleshores havien de deduir l’ús del guionet en els numerals. Finalment, per aplicar-ho vam omplir un xec amb la data del naixement com a aportació econòmica. Em va semblar que el procés era més natural i es van divertir.

20170228_103332

Els vaig repartir en grups. Havien de preparar una enquesta. Havien d’acordar el tema i les preguntes. Després, havien de formular el qüestionari amb la resta de companys. Havien de presentar les conclusions, tot i que havia previst que abans haurien de descobrir els quantitatius.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 En una capsa tenien les lletres i els havien de formar. Quan van acabar, els vaig demanar que els classifiquessin en variables i invariables.

 20170228_110827.jpg

Dos tallers amb l’artista Nicolás Paris. El 24 de febrer oferia el segon taller dels tres programats sobre el seu concepte del  rumor per dur a terme un revolució lenta i el 2 de març repreníem la segona sessió amb els educadors interessants de participar en el projecte.

Pel que fa al taller sobre el rumor,  la seva idea es bastant similar a la del terme de microrevolució de María Acaso. No cal dur a terme un gran cataclisme per canviar l’educació, sinó que compta que les seves accions i reflexions dialògiques calin en els assistents i que ho encomanin a algú altre.  Tal com s’escampen les llavors o bé com es transmet el llevat mare.

20170224_194352.jpg

Nicolás Paris

Ens vam aplegar a l’entrada de la sala d’exposició. Va introduir el taller, explicant la seva dèria pel pa. En va aprendre l’ofici per experimentar un aprenentatge, seguint les premisses de l’educació llibertària. Va provocar un debat en què els participants ens vam encaparrar amb la visió negativa de l’error.

A dins de la sala, ens va donar un foli i unes tisores a cadascú. Ens va plantejar un repte. Seríem capaços de retallar el full aconseguint formar un forat  pel qual poguéssim passar tot el grup. D’entrada, ens va deixar atònits. De mica en mica, vam anar reaccionat. De seguida, algú ja havia tret l’entrellat i l’ensenyava a qui s’hi acostava. Altres s’agrupaven per veure  si aconseguien superar el desafiament. Mentrestant, ell anava passejant per observar com treballàvem. Orientava, suggeria, somrient sempre i inspirant-nos calma. I al cap d’una estona van anant apareixent alguns forats negres al terra.

20170224_181213.jpg

Física quàntica

Ens va convidar a un segon exercici: retallar una figura humana. Havíem d’anar seguint les seves instruccions, com en la resta de tallers. L’exercici tractava d’aprendre les proporcions del cos humans. Vam començar per les extremitats inferiors i vam anar pujant anant retallant i articulant la tira de foli fins a convertir-lo en un home. Riu-te’n de l’Home del Mil·lenni de Jaume Plensa.  N’havíem fet una vintena, a escala.

20170224_194344

El petit Nicolàs

L’altre taller va seguir un esquema similar. Ens va aplegar a l’entrada de la Sala. Ens va recordar la seva concepció del nombre quatre. Vam entrar a dins i ens vam asseure al mateix racó de l’altre dia. De seguit, vam valorar el taller de la setmana anterior. Es van poder observar dues opcions antagòniques. Alguns professionals els hauria agradat més reflexionar com podíem aplicar aquest aprenentatge en la nostra labor més que experimentar uns exercicis de lectoescriptura d’infantil. En canvi, una companya va destacar que aquesta era la clau del taller: tornar a la infantesa i experimentar una aventura d’aprenentatge.

Nicolás Paris va sintentitzar els punts claus del procés d’aprenentatge que duia a la pràctica: experiència, narrativa per arribar al concepte; no pas a la inversa, com estem acostumats. Segueix les claus que exposa María Acaso perquè l’aprenentatge sigui una experiència tant motivadora com de gaudi. Va demanar a dos voluntaris que ideessin unes planes per aprendre alguna cosa entre tots plegats.  Després ens va organitzar en petits grups perquè debatéssim com ho podíem adoptar a la nostra tasca docent.

És curiós l’evolució de la meva experiència amb l’artista. La primera transformació es va produir en el primer taller. Hi vaig acudir enfilant l’avinguda Maria Cristina preguntant-me què hi pintava i per què no girava cua. I en vaig sortir entusiasmat, captivat pel carisma de l’artista. Desconfies si et podràs sumar en el projecte i t’adones que sense solta ni volta comences a dur a la pràctica alguna de les activitats. I al final s’ha convertit en la llavor del proper trimestre.

20170402_211541.jpg

20170214_173621.jpg

Sessió 24. Comencem amb la revisió de perles. Sempre hi ha algú que et confessa que li agrada començar així. Cada vegada són més insubstancials. També vam haver de corregir el darrer exercici per reforçar la combinació binària.

Com que havien argumentat en contra al Twitter,  pensava que era l’ocasió per repassar les conjuncions. Vaig adaptar el joc de la mona. Cada grup tenia vint-i-quatre connectors. Els havien d’aparellar si eren sinònimes. Quan finalitzaven, les havien d’agrupar per formar els sis tipus que apareixen en l’apartat de Connectors del Centre de Redacció de la UPF. Em pensava que farien avia, però els va costar aparellar els diferents nexes. De totes maneres, en vaig quedar prou satisfet. Em va tocar anar passant pels grups per comprovar si aparellaven bé les cartes o per aclarir dubtes. En tot cas, vaig espatllar la posada en comú. Ho vaig aprofitar per ensenyar el recurs i per repassar els marcadors textuals.

Vaig haver d’ajornar —ja en van tres, de vegades— el descans cerebral i els tipus d’introducció i de conclusió. De moment, fa goig el pati de Twitter (#c2cast16). Han anat responent amb arguments contrari als dels companys. Ara veurem si els podrà servir a l’hora d’escriure l’article d’opinió.

 

 

Pàgina següent »