Qui té por de M. Aurèlia Capmany?

Projecte Mínim Viable

Quan ja tenia coll avall que hauríem de pensar en una reedició de Suspens 0, el projecte del primer trimestre, es van produir uns fets que van capgirar el rumb per desembocar en aquest nou projecte. Un dia a l’aula vaig plantejar una pregunta per començar a debatre sobre  Revolta de bruixes: quina revolució voldrien liderar. La majoria d’alumnes van manifestar per la igualtat de la dona mentre que els seus companys es van inclinar per una societat més justa. Potser calia, doncs que reflexionéssim sobre la igualtat de gèneres. En la següent sessió, el grup es va sumar a la vaga feminista. Els vaig felicitar pel gest i els vaig anunciar que tenyiríem de violeta el darrer curs. Només em va faltar llegir una piulada de l’Anna Tur, amb una  cita de  M. Aurèlia Capmany.

Aplica’t la història, senyora de bé, i creu-me: si vols fer alguna cosa de bo en aquest món, i no et resignes a ser un esbós de persona, assassina l’àngel de la llar; només així començaràs a viure.”
(“D’una assassina a una dona de bé”, Cartes impertinents) @AnyMACapmany pic.twitter.com/pMAgHct23O

— Anna Tur (@turroselloanna) 2 de març de 2018

 

Havia decidir que en aquest trimestre, podíem debatre la igualtat de gènere. Compartim edifici amb l’Espai Montserrat Roig, seu de l’Àrea de Polítiques d’Igualtat, fet que ja va originar un projecte el curs passat dedicat a aquesta autora. A més, enguany aquest organisme duu a terme una campanya de sensibilització a totes les dependències.  La primera idea va ser, doncs,  com podíem matar l’àngel de la llar. Donant-hi voltes, es va anar perfilant que havia de triar tres obres perquè les llegíssim cooperativament. De seguida, em va venir al cap Quim/Quima, una de les primeres lectures. Devia tenir tretze anys. Recordo que em va costar passar del primer capítol. Em resultava difícil d’entendre la por pel nou mil·lenni. Consultant el fons de la Biblioteca M Aurèlia Capmany de Sant Boi de Llobregat, vaig recordar una altra lectura: Les cartes impertinents. Ja tenia la segona lectura. Dubtava per la tercera. Finalment, gràcies al compte de Twitter sobre l’autora, m’he decidit pel Dietari de prudències.

Biblioteca M. Aurèlica Capmany de Sant Boi de Llobretat

Títol

Em va inspirar el títol de l’obra de teatre d’Edward Albee. Virginia Woolf va ser una de les escriptores preferides de M. Aurèlia Capmany. A més, commemorar els anys literaris és una via per superar possibles reticències als autors homenatjats.

Perfil del grup

És el mateix grup del curs passat. Només tenim dues incorporacions noves. Són alumnes interessades a prosseguir amb el C2.

Producte final

Més aviat he previst un producte final per a cada obra.

Relació amb el currículum

Tindrem en compte els continguts de la programació i que negociem amb el grup. 10502018_PLA DE CURS S3

Fases

• Disseny

Caldrà documentar-me sobre el tema. De moment, cal que llegeixi: Feminisme de butxaca de Bel Olid, Educar en el feminismo d’Iria Marañón, Nuevos hombres buenos de Ritxar Bacete.

• Difusió

En la mesura que sigui possible anirem divulgant per les diferents xarxes socials tot el que generi aquest projecte amb les etiquetes: #s3cast17, #ArtThinking #actitudlúdica #AnyMACapmany i una etiqueta per a cada obra (?)

Estratègies de socialització

• dins de l’aula aprenentatge cooperatiu, actitud lúdica i descansos cerebrals
• fora de l’aula la possible acció #delictedodi

Artefactes i eines

Haurem de decidir com construïm el relat del curs. Si seguim triant continguts per ballar o bé retornem a les actes en 21 paraules.

Gravarem podcast en què cada alumne respondrà en quina època li hauria agradat viure. Haurem d’estudiar com els podem publicar.

Adaptarem la taula cronològica de QuimQuima en una línia temporal o bé amb un mapa de geolocalització.

Proposarem una acció urbana. Haurem d’informar-nos d’on pot ser possible.

Gravarem exposicions orals.

Temporalització

El projecte ha d’abastar  16 sessions

Requisits materials

còpies dels textos, els bitllets per recompensar els reptes assolits, mapa i  taula cronològica, postals ILC, guixos de colors…

Primera emissió de capmanys

Prototips dels capmanys

 

 

Jugant amb Richard Strauss

Planificació de la sessió

Segona xerrada del curs. Em semblava que si havíem parlat de Richard Wagner, calia que coneguéssim un dels seus hereus. Ironies de la vida: un dels meus compositors predilectes i vaig preparar-ne una sessió bastant formal. Vaig gastar més energia a l’hora de triar-ne els fragments que no pas en idear possibles accions. I això que feia temps que hi pensava. Com que soc bastant dispers, la veritat és que una futura xerrada m’ha adduït l’enginy.

Havia plantejat doncs una xerrada més gamificada que no pas artthinkera.  L’anècdota de la visitat per part de soldats americans al seu retir de Garmisch-Partenkirchen havia de servir tant de títol com de repte. Vaig proposar a tots els participants que endevinessin amb quin títol operístic es va identificar el compositor baverès.

Assistents a punt, cortesia de XICBegues

Primer repte, cortesia XICBegues

Ens ordenem per edats?, cortesia XICBegues

Per això vaig idear formar quatre grups, un per a cada obra que escoltaríem. Mentre sonava Also sprach Zarathrusta, vam haver de linear-se per ordre d’edat. Se’ns va presentar un problema. Quan ja tenia constituïts els equips, es van presentar més assistents. Vam tornar a repetir l’acció, i va tornar a passar el mateix. Ara, en canvi, vaig repartir cada una de les tocatardanes als grups.

Equip “Elektra”, cortesia XICBegues

equip ELektra

equip “Der Rosenkavalier”

Vaig repartir un sobre a cada grup. Havien de saber ordenar les lletres per reconèixer quina òpera els havia tocat. Com a premi, rebien una il·lustració relacionada amb l’obra. Els vaig presentar el repte i la màquina del temps amb què viatjaríem pel temps al llarg de la xerrada. Vaig aprofitar l’avinentesa per comentar quatres dades de Richard Strauss.

La màquina del temps

Sobre a punt

Abans d’escoltar el final de Salomé, vaig recordar com havíem acabat la xerrada anterior. Si van escoltar el Liebestodd d’Isolde prenent-se un beuratge, ara els convidava a fer el mateix però assaborint una llaminadura. Abans, però,  els vaig plantejar una nova pregunta: què  hauria passat si Iñaki Urdangarín hagués rebutjat la infanta Cristina?

D’Elektra vaig triar dos fragments: l’interludi orquestral que anuncia l’aparició de Klymtämnestra i quan la protagonista reconeix el seu germà. Ja havíem escoltat en una xerrada anterior la primera intervenció d’Elektra, quan evoca el seu  pare. Els vaig extreure del muntatge que es va presentar en el Festival de Salzburg, protagonitzat per Iréne Theorin (la Isolda d’enguany al Liceu) i Waltraud Meier com a la mare (la Isolda del fragment que havíem escoltat prèviament).

cortesia de XICBegues

Repetia el mateix plantejament de Salomé per escoltar el fragment de Der Rosenkavalier. Ara, però, miraríem el tercet de Così fan tutte Wolfang Amadeus Mozart per comparar-lo amb el del final de l’òpera de Strauss, tot i que Richard Strauss amb aquest òpera homenatja Le nozze di Figaro. Pregunta odiosa: quin tercet s’estimaven més. Desacord. Algunes assistents es van decantar pel tercet mozartià. La resta va optar per practicar un silenci administratiu.

Finalment, vaig optar per la confessió de Zerbinetta d’Ariadne auf Naxos. Patia per si era massa extensa, però els participants en van quedar extasiats. I, com a cloenda, cada grup va haver de situar la imatge en la línia temporal i endevinar el repte inicial.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

#Papitu

Cinquena setmana. Per fi, ataquem la perífrasi d’obligació i introduïm la figura de Josep M. Benet i Jornet i acabem la setmana travessant el pas de l’equador.

Sessió 9a Després de confeccionar el relatograma de la sessió anterior, desvetllem el significat de la metàfora visual. Si els cupaires utilitzem la 1a persona plural de l’imperatiu, els comuns, per aconseguir l’equidistància, més aviat abusen de la perífrasi d’obligació.

Comencem demanant-los que escriguin les instruccions del pas en què van participar. Ens trobem amb el primer problema: com hem d’escriure l’ordre per a un solista? Fins ara, ens havia anat prou bé l’imperatiu perquè eren accions col·lectives. Les perífrasi d’obligació ens ho solucionen.  Un cop han aconseguit escriure-les, posen en pràctica la perífrasi. Hem d’ajornar l’ús del guionet en els compostos.

Instruccions dels tres moviments

Descans cerebral tranquil. Formem parelles s’han d’observar fixament. Quan els aviso, un component de la parella es gira d’esquena i l’altre ho aprofita per fer-se tres canvis. El company ha d’endevinar què ha canviat. Després, canvien els rols.

Com que encara no comptem amb ordinador i projector, hem d’organitzar un kahoot analògic. Reparteixo a cada alumne una pregunta sobre Josep M. Benet i Jornet. Quan els dono la solució de la resposta, algun alumne em fa callar perquè no li trepitgi la pregunta que té. També hem de cancel·lar la coreografia.

Sessió 10a Confeccionem el relatograma. Tornen a aparèixer dubtes resolts espontàniament. Una alumna destaca l’ús de la metàfora visual per introduir les perífrasi d’obligació.

Estic nerviós. Dubto de com introduir els compostos. La finalitat era saber si la dansa teatre o el teatre dansa l’hem d’escriure amb guionet.  Reparteixo a cada alumne un compost amb guionet. Ha de trobar els altres companys per formar un grup. Hauran d’explicar quin és el criteri ortogràfic.

 

Com es van formar els grups

Aprofito les seves definicions del gènere artístic. Em sembla que és la millora manera per introduir els pronoms de relatiu. Fiasco. Fem un exercici per deduir quina és la finalitat d’aquests pronoms. Han d’incloure la segona oració dins de la primera. Com sempre, hi ha alumnes que recorren a altres recursos de cohesió (conjuncions copulatives o conjuncions adverbials). Fem un altre exercici per deduir quins són els pronoms de relatiu. I ho hem de deixar aquí.

Descans cerebral, joc del marro. Formats en un cercle tancat. Jo em vaig passejat pel darrera.  De tant en tant, toco a algun alumne una part del cos. Han de fer una cadena tocant-se amb aquesta part.

Jugant al marro

Formo grups. Hem de decidir com emprendrem el projecte #Papitu. Acorden llegir-ne una obra per llegir-la en veu alta i per reescriure’n alguna escena.

Conclusions dels equips

Finalment, calen dos grups per idear els moviments de la sessió 8a i 9a. M’oblido de la consigna que havia pensat per celebrar que dijous passat era Dijous Gras. Representen la dansa teatre i la diferència entre pujar, baixar i senyalar amb apujar, abaixar i assenyalar. Se’n van amb un vídeo d’alguna de les obres de Josep M. Benet i Jornet.

 

Rebrotada errorista

Hem dedicat aquesta quarta setmana al tractament de l’error. Em vaig quedar insatisfet del dictat a la paret. Es van divertir per la mecànica, però la majoria es queixava pel nombre de faltes, tal com es va recollir en el relatograma de la sessió anterior.

Sessió 7a  Havia de pretendre de capgirar la visió negativa de l’error. Si havia ideat un dictat era perquè treballéssim el contingut a partir dels dubtes dels alumnes. Em va venir al cap la darrera escena de Ningú no és perfecte . Em va semblar que podria ser l’element idoni per desplegar l’estranyament.  Just abans d’entrar a l’aula, vaig pensar que seria millor escoltar-ne una de les cançons. Si més no, em va servir per presentar la diapositiva amb l’escena. Era la manera d’obrir les portes del nostre banc d’errades.

Així doncs, els vaig proposar de fer una roda en què cadascú exposés una errada o bé un dubte que va tenir. Va costar que entenguessin la mecànica. La idea era apuntar les errades, repassar la norma ortogràfica i entendre el motiu de l’errada. Vaig observar que alguns alumnes els feia vergonya verbalitzar un error. Suposo pel temor que els companys se’n riguessin. Alguns alumnes encara tenen una visió tradicional o acadèmica: el que el professor apunta a la pissarra és una sentència. Per tant, no entenien per què ens estàvem estona a apuntar paraules mal escrites. Un altre aspecte per pensar-hi, els alumnes quan verbalitzen l’errada ja sabien quina era la solució correcta.  Desnaturalitzaven així el poder didàctic de l’error. Finalment, és una activitat bastant detonant, ja que fa emergir dubtes. Ara bé, costa bastant de conduir-la perquè els alumnes t’afusellen amb preguntes.

Descans cerebral, ben merescut! Vam jugar a tocar alguna cosa del color que esmentava el director del joc.

Finalment, vam formar grups perquè posessin en comú els fragments d’espectacles que havien vist i perquè escrivissin un text explicatiu sobre què és la dansa teatre. No ens va donar temps perquè ballessin les sessions anteriors.

Sessió 8a A l’hora de confeccionar el relatograma de la sessió anterior, els comentaris dels alumnes em van calmar del neguit que sempre tinc a l’hora de tractar l’error. Sorprèn del que es van quedar. De vegades, una resposta ràpida per sadollar un dubte queda més que no pas que plantegis nombrosos exercicis per reforçar un contingut.

Vam continuar treballant les errades que havia recollit en els textos explicatius. Com en la sessió anterior, ens va ocupar bona part del primer bloc de la sessió.

Hi havia ganes de provar un descans cerebral. Aquesta vegada era En Simó diu. És una variació del joc de la marea puja i baixa. Han de seguir les instruccions del director del joc si l’ordre s’encapçala amb la fórmula “en Simó diu”; si no, s’han de quedar quiets. Qui s’equivoca queda eliminat.

Vaig haver d’ajornar novament les perífrasis verbals. En tot cas, els vaig presentar l’element per a l’estranyament: la fotografia de dos polítics (Carles Riera i Xavier Domènech). Havien de respondre quina relació tenien amb nosaltres. Ara era  el torn de preparar els moviments que representessin les tres sessions que teníem pendents (5a, 6a i 7a). Cada grup tenia un relatograma. Havia de seleccionar un continguts i representar-lo amb el cos. El resultat, sorprenent!!

5a sessió

6a sessió

7a sessió

“Anar-se’n”

s sorda i sonora

verbs de doble arrel

El grup de la 5a sessió van triar la conjugació del verb anar-se’n. Va ser un dubte que sorgir a l’hora d’apuntar el descans cerebral. El joc s’anomenava Me’n vaig de viatge. Els de la 6a van representar la diferència del so sonor i sord de la s. Mentre que els de la 7a també van optar per un dubte resolt en la correcció d’errades: els verbs de doble arrel.

 

 

 

 

 

Embellint el material

Tercera setmana del curs. El grup marca el ritme del curs. El que havies planificat en una sessió, l’has d’ajornar en una o en dues sessions posteriors.

Sessió 5. Elaborem el relatograma de la sessió anterior. Fent el cafè abans d’entrar i llegint sobre la pedagogia Waldorf em ve la idea de com puc presentar els verbs de radicals velars. Proporciono a cada parella un codi. Si el desxifren, descobriran un infinitiu. Cada component de la parella ha de conjugar un present: un, el d’indicatiu; l’altre, el de subjuntiu. Ens han de servir per construir l’imperatiu.  He d’ajornar novament la perífrasi verbal d’obligació.

Per distendir l’ambient, és el moment que posem en comú quina és la cançó que van triar per formar la banda sonora del curs.  També posem en pràctica un descans cerebral.  Juguem a Passejos amb taxi. Em serveix per formar parelles per a la propera activitat.

Pretenc repassar l’ortografia de la s sorda i sonora, arran d’algunes errades que he observat en els comentaris que havien escrit. Provem El full 1, 2, 3. Hi aboquen tot el que recorden d’aquest contingut. Ens allarguem més del temps que havia previst. He d’ajornar el dictat que tenia a punt. Penso que és millor que destinem el que queda de sessió per a la coreografia. Formo dos grups. Un idea com podem representar amb el cos la diferència dels textos instructius i explicatius L’altre grup s’encarrega de l’imperatiu. Genials, els dos grups!

Textos instructius vs. explicatius

L’imperatiu

Sessió 6. A l’hora de construir el relatograma de la sessió anterior, he de resoldre alguns dubtes sobre els verbs de radicals velars, pronunciació de les consonants velars… Continuo tenint present el precepte de la pedagogia Waldorf. Com puc embolcallar el que havia preparat com a activitat de repàs de verbs? Organitzem parelles. Els informo que són publicistes i han de preparar uns eslògans amb els verbs que van desxifrar el dia anterior. Els apresso amb l’excusa que els clients ja venen. S’hi escarrassen a l’hora de crear les frase.  Convertim els eslògans en prohibicions, amb el pretext que els clients no n’han quedat prou satisfets. Fent la posada en comú, m’adono que han construït unes frases que ens poden ser útils per repassar els pronoms. Els demano que substitueixen els complements per pronoms.

Descans cerebral. Ens en anem de viatge. Per tant, ens en duem abraçades, petons, picades d’ullet, estirades d’orelles, clatellots i puntades de peu.

Avui sí que fem el dictat a la paret. Formem parelles de nou. Ara amb el recurs dels cordills. S’engresquen amb l’al·licient de la competitivitat. Al final, s’han d’emportar una de les diapositives per mirar un vídeo. Abans de visualitzar-lo, han de pensar què els suggereix el títol.

 

Generant coneixement per ballar-lo

Podríem sintetitzar les sessions d’aquesta segona setmana  de 15 paraules a l’article 155. S’hi van produir uns quants actes màgics.

Sessió 3. Vam començar recordant la sessió anterior. Vaig formar grups, segons el vídeo que havien vist. Van posar en comú la rutina de pensament.

Els vaig explicar que l’organització dels TED demanen als ponents que siguin capaços de resumir la seva xerrada en 15 paraules.  Per tant, aquest era el repte que hauríem d’aconseguir. Abans, però, havien de trobar les cinc idees més rellevants.

Vaig repartir el material (retoladors i paper). Els vaig demanar que escriguessin l’esquema de les xerrades. De cop i volta, els grups es van apoderar de la sessió. Es van estirar al terra per confeccionar els esquemes. Es miraven de reüll per veure si el seu era el més original. Reviuria una situació similar amb el grup de després.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ens havíem guanyat un descans cerebral. Vam jugar a La marea puja, la marea baixa.

Com que vaig extreure que volien treballar la morfologia verbal, vam recordar quins eren els moviments de l’acció artística que vam dur a terme en la sessió anterior. Primer, individualment i ho posaven en comú en petit grup. Al final, les vaig recollir a la pissarra. Ja teníem material per repassar l’ús dels verbs en els textos instructiu, i sense que se n’adonessin.

Primer moviment, apuntat!

Sessió 4. Vaig confeccionar el relatograma a partir del que anaven comentant. Em serveix també per anar seleccionant els continguts que transformaren en moviment.

Vaig repartir les instruccions que havíem elaborat en la sessió anterior. L’objectiu era repassar l’ús de l’imperatiu. Primer, havien de passar les accions de la segona persona de plural a la segona de singular.  Després, els vaig recordar que érem una comunitat intervinguda. Per tant, ara haurien d’aplicar l’article 155 a les accions anterior. S’havien d’adonar que quan prohibim utilitzem el present de subjuntiu. Ens vam allargar més del que havia previst.

Els vaig demanar si podien escriure el resum de la xerrada. Ho van posar en comú. Havien d’escriure la seva proposta com a comentari en el blog.

Com a descans cerebral, vaig triar L’ocell Prrr / Pukutu. Ens animaria per a la part final de la sessió.

Vaig estendre els esquemes al terra. Vaig repartir pòsits a cadascú. Valorarien els document amb 3, 2 i 1 punt, segons la seva preferència. Els vaig preguntar quina era la diferència entre esquema i mapa conceptual i per a què servien?

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Finalment, vaig organitzar tants grups com continguts havia seleccionat en els relatogrames de les dues sessions anteriors. Ben aviat van idear els passos de la coreografia.

dav

dav

 

 

 

 

 

 

 

 

Ballar el coneixement per flipar

Em feia una mica de basarda: pesava un record amb regust amarg. Temia  com podia reaccionar l’alumnat de l’altre professor, ja que per motius organitzatius vam haver d’ajuntar dos grups. Ben aviat es van esvair les temences. Els objectius d’aquesta primera setmana eren conèixe’ns per cohesionar-nos com a grup i anant introduint el projecte.

 1a sessió. Em va agradar plantejar la primera activitat— per trencar el gel i per conèixe’ns— com un petit homenatge a una coreografia d’Ohad Naharin: l’ onada de noms. Vam formar un cercle tancat i ens vam agafar de les mans. Cadascú s’aixecava i deia el nom de  la persona que tenia a la dreta.

Ens vam presentar aprofitant pòsits en què vam dibuixar un aspecte de la nostra personalitat, una afició, què esperàvem del curs i un somni.

Tot seguit, vam llegir la primera part de l’apunt de María Acaso. L’havia dividit en cinc parts. Cada alumne havia de titular el fragment que li havia tocat. Després, vam formar grups perquè cadascú expliqués què havia extret del seu paràgraf. Finalment, havien de titular l’article.

Les propostes dels quatre grups

Primera sorpresa! En cada grup es va generar un debat. N’hi havia que expressaven les seves reticències, mentre que d’altres hi estaven d’acord. Vaig aprofitar que tothom estava implicat en el col·loqui per desplegar a l’aula l’estranyament.

Què hi pinta una corda a l’aula?

De sobte, una bretxa!

Repte superat

Havent apuntats els possibles títols de l’article, els vaig anunciar que miraríem de posar a provar les tesis de María Acaso. Es van adonar de la corda. Els vaig explicar que s’havia produït un bretxa a l’aula. Tenien un repte. Havien de ser capaços d’eliminar-la. Això, sí, quedava prohibit ballar. Va sonar el Mambo núm. 5. Ben aviat es va produir la desobediència. Es van posar a ballar i uns voluntaris, amb els peus, van anar arraconant la corda. Per celebrar la victòria, van moure’s per l’espai formant una conga.

Vaig tornar a formar grups. Ara, amb els articles d’opinió que havia escrit el grup d’I3. Algú va quedar meravellat per com escrivien. Així presentàvem als companys el projecte que havíem dut a terme el trimestre anterior.

Llegint “Suspens0”

projecte d’ #i3cast17

reflexionant sobre aprenentatge

Finalment, vaig presentar el programa del curs. Havien de triar quins objectius i continguts volien assolir. Els costava seleccionar-ne.

Sessió 2. Comencem amb una activitat per repassar els noms, Em pica aquí. És una activitat que has de tocar el company. Distèn i diverteix.

Recordem la sessió anterior. Les temences es dissipen. Una alumna es plany que no s’hagin conegut durant el trimestre anterior. Valoren el dinamisme de la sessió i les idees que vam reflexionar: les emocions, l’ambient relaxat per aprendre, el ball i el fet de moure’s.

Posem en comú el mapa d’aprenentatge. No ha funcionat gaire. Van apuntar  més d’un contingut en un pòsit. Alguns els van copiar literalment. Es pot resumir en: verbs i pronoms. M’ho posen bastant fàcil o més aviat em donen carta blanca.

Per animar-nos, els convido que agafin una galeta de la sort. Han de trobar la parella per completar el missatge. Cada parella les comenta en veu alta. Són les paraules de Wilfried von Pappel al documental Five days to dance. De seguida, s’adonen que la dansa pot ser una metàfora de l’aprenentatge. Noto que el que transmet el coreògraf en els seus tallers, també ho puc adreçar en el grup. Percebo caps assentint i pits inflant-se.

Presento el pla del curs. La M. Eugenia ja s’ensuma quin deu ser el projecte artístic: una coreografia, oi? Fem broma entre tots on representarem el ball. Juguem a la Macedònia. S’engresquen de valent. Tothom corre per no parar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Debatem en petits grups si convé crear un grup de Whatsapp. Els convido a crear una banda sonora del curs. Han de proposar alguna cançó en què inclogui la paraula ball o bé que els faci ballar. Alguns sospiten que potser servirà per ambientar el ball. Encara no ho sé.  Per acabar aquest bloc, practicarem una rutina de pensament a partir de xerrades TED en què la dansa és la protagonista.

Acabem encetant la coreografia. He ideat set moviments. Primer, apilem les cadires en dues estructures. A tothom ens recorda fogueres de Sant Joan. Tenia una intenció que hi enterressin el llibre de text. Divideixo la classe en dos grups: aloses i mussols. Com que aquest grup és el minoritari, protagonitzaran els passos següents. Han de triar una cadira de les piles i asseure-s’hi per on vulguin de la sala. Aprofitaran el full que els he passat per simular que és un llibre. L’obren i el tanquen com en el ball d’Ohad Naharin. Les aloses van al darrere dels mussols. Li tapen els ulls i l’acompanyen a voltar la cadira.

 

Prototipant un curs ballable

Prototip de 16 sessions per aprendre

Feia temps que em ballava pel cap com dur a la pràctica un curs ballable. D’ençà que vaig conèixer la iniciativa de Matt Harding, pensava que es podia incorporar d’alguna manera a l’aula. També havia estat testimoni del poder de transformació del ball a l’aula. Vaig poder viure la reacció dels alumnes quan una companya ens va oferir una sessió de biodansa com a agraïment pel curs.

L’altra, quan vam acordar preparar una flashmob per a una cloenda de cursos. Va ser un projecte cooperatiu, liderat per una alumna. Va ser l’encarregada de cercar una coreografia. Ella ens proposava els moviments i els passos, però els anàvem adaptant a les nostres possibilitats.

Ara bé, només em va faltar llegir aquest apunt de María Acaso! Em va entrar un mono formatiu. Vaig agrair la invitació per part de Maria Paczkowski de la màster class de Cesc Gelabert, en la presentació del estudis Expert en llenguatges artístics, expressió i comunitat de la Fundació Pere Tarrés el 9 de juny. També vaig acudir al II Fòrum d’Arts Aplicades. No vaig dubtar a quin taller apuntar-me: el que oferia Wilfried van Poppel.

 

Escoltant Cesc Gelabert, em vaig adonar que tenia massa temps clavats els alumnes a les cadires.  Per què sempre comptava que havien de dur a terme les activitats asseguts? A més, m’havia suggerit que el motiu d’algunes reticències dels alumnes a certs continguts es devia a la postura immòbil que els obliguem a mantenir. Quant al taller de Wilfried van Poppel, vaig viure dues hores inoblidables. No és només que t’engresques participant en la coreografia que t’ensenya, sinó són les breus explicacions o els petits consells que et va proporcionant. Vas notant una transformació interior, deixant de banda que em vaig adonar que tinc problemes de sincronia i de memoritzar moviments.

 

dav

Per tant, incloure el moviment en la pràctica docent podia afavorir, en primer lloc,  per desprendre’ns del tuf academicista; en segon lloc, potencia el protagonisme de l’alumnat i, en tercer lloc,  desperta l’esperit creatiu que tenim dins nostre, cohesiona el grup i emergeix la singularitat de l’alumnat. Per tant, s’adiu a un aprenentatge espontani, informal i democràtic.

Així doncs, em va semblar que la dansa podia servir per cohesionar els alumnes de dos grups fusionat. Uns eren alumnes meus del trimestre anterior mentre que la majoria havia seguit amb un altre professor. Com justifica Wilfried van Poppel del seu projecte: “Si les persones poden ballar juntes, poden viure juntes”. D’altra banda, la coreografia seria el mitjà per construir el relatograma del curs. Hauríem d’anar ideant els moviments de cada sessió amb el que consideréssim cabdal.

Barrinant sobre la dansa-teatre, vaig saber de l’homenatge a Josep M. Benet i Jornet. Podria incorporar la lectura, en aquest cas, dramàtica. Ja veurem cap a on es conduirà i quins productes podem crear. Com que el curs s’acabarà l’endemà del Dia Mundial de la Poesia, em va semblar que ens anava  com anell al dit si hi afegíem la lectura del poemari de Sònia Moll Gamboa I Déu en algun lloc.

Per acabar, m’agradaria agrair el suport i assessorament de María Acaso, Maria Paczkowski, Amaya Luibegt i Wilfried van Poppel, Jordi Puigdefàbregas i Vanessa Aguilar Antunes.

 

Independentista o unionista?

Tal com havia anunciat en l’anterior xerrada, aprofitant que Begues s’acull al programa de Liceu a la fresca enguany era Il trovatore , havíem de repassar l’obra verdiana. Se’m va ocórrer que podia presentar una certa morbositat si ens centràvem en les òperes que transcorren a Espanya. Així  podíem deduir quina era la visió que en tenia l’autor. A més la conjuntura política em va ajudar a preparar la sessió perquè poc temps abans es va anunciar la pregunta del referèndum. Ja tenia el detonant de la sessió: què respondria Verdi?

Després de la breu repassada a la figura del compositor, vam anar per a la primera acció: la performance Mapamundi de Nicolás Paris. Mira que la tenia reservada per al cor de peregrins de Tannhäuser per si mai en feia una sobre Wagner. Quan tens sequera creativa… has de recórrer al rebost. Al començament va desconcertar, però de seguida els assistents s’hi van implicar passejant mentre escoltaven el cor dels zíngars d’Il trovatore. A més, dos components de la Coral Montau es van posar a cantar-la. Potser vaig deslluir el final, quan van descobrir la forma que el paper havia adoptat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La segona acció va ser pensada per introduir l’argument d’Ernani. Vaig repartir posits. Els vaig demanar que hi escrivissin una de les sis primeres lletres de l’alfabet. Així vam introduir els rols: protagonistes (A i B, tenor i soprano), els antagonistes (C i D, baríton i mezzosoprano), personatges secundaris (D i E, baix i contralt). Vaig anar cantant les lletres i els assistents s’identificaven. Els dibuixava un breu perfil psicològic del seu personatge.

Vaig proposar la tercera acció com un joc del tipisme espanyol. Cadascú va haver d’imaginar un gest que definís algun tòpic espanyol. Vam escoltar l’ària de la princesa d’Èboli de Don Carlo. És un passatge musical que es presta a aquest joc. Per tant, quan els avisava, havien d’acompanyar la cantant amb la mímica.

Vam escoltar l’obertura de La forza del destino. Havien d’apuntar tots els leitmotivs que identifiquessin. I, finalment, concurs d’acròstics: a veure si podien resumir amb què s’havien quedat de la sessió amb les lletres del cognom del compositor.  De totes maneres, calia tancar el cercle. Després de la xerrada, els vaig tornar a formular la pregunta del referèndum. Acord unànime: Giuseppe Verdi votaria pel No.

 

Remix wagnerià

Enguany he previst una xerrada trimestral. He mirat de vincular-les, en la mesura que sigui possible, amb la temporada del Gran Teatre del Liceu. Com que l’any passat va tocar Verdi, havia d’aprofitar les representacions de Tristan und Isolde per parlar del compositor alemany. El repte de la xerrada: saber quin dels dos astres futbolístics fitxaria Richard Wagner en cas que dirigís un prestigiós club futbolístic bavarès.

Seguint amb l’esquema d’anteriors xerrades, era impossible plantejar un popurri de fragments coneguts. Hauríem esgotat el temps de la xerrada. No obstant això,  vam escoltar la marxa nucpial de Lohengrin. Tot seguit, unes pinzellades a la figura del compositor i a la seva rellevància musical. Vam escoltar l’ària de Senta de Der Fliegende Holländer.

A continuació, vam dur a terme la primera acció. Com que ja havia gastat el Mapamundi de Nicolás Paris en la xerrada anterior, escoltant María Acaso en la seva ponència Del libro al cuerpo como dispositivo, en el III Fòrum d’Arts Escèniques Aplicades, i amb una diapositiva sobre Pina Bausch em va donar la idea: Cafè Tannhäuser.

Per a la segona acció, també vaig adaptar una acció que va plantejar María Acaso. Van haver d’inflar el globus que es van trobar a la cadira mentre escoltàvem La cavalcada de les valquíries. Va ser apoteòsic el final quan cadascú va anar esclatant-lo. La sala disposa d’un bon aïllament acústic, ja que no ens van rondinar les bibliotecàries.

 

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Finalment, vam escoltar el Liebestodd mentre gaudien d’un beuratge, un còctel de suc de fruites vermelles i suc de taronja. De primer, els assistents van mostrar reticència, però tan bon punt el van tastar es va dissipar. Ovació final.

Beuratge amorós

Per cert, es va originar un debat. Un sector tenia claríssim que fitxaria Cristiano Ronaldo mentre que un altre va posar-ho en dubte: un egòlatra és incapaç de suportar-ne un altre al seu voltant. Per tant, s’inclinaria pel crac argentí.