Dia Mundial de la Poesia

19a sessió.  Anem de cara a la barraca. Completem el relatograma.

Valoració de la sessió anterior

Apuntant en el relatograma

 

Ja fa un parell de sessions que les opinions són heterogènies. Algú expressa el títpic comentari de suplici pel que fa als verbs. Això que en la primera sessió que vam treballar la morfologia verbal vaig mirar de desdramatitzar aquest contingut. Em va venir al cap les darreres declaracions de la vicepresidenta. Els verbs irregulars només representen una minsa minoria (20%). La majoria de les conjugacions segueixen un model regular.

Mantenim els dos equips de la sessió anterior. Cada grup recrearà un dels dos poemes de Joana Raspall (Si el món fos i Podries) amb la tècnica del full giratori.  Reparteixo retoladors de colors diferents i un foli a cada participant. Els dicto el primer vers. Cadascú l’ha de continuar. Quan els aviso, passen el foli al company del costat perquè continuï la poesia. Així successivament fins que el full retorna a la persona que l’ha començat. Així vam commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Vam escoltar el conte de Zerafina. Em semblava que els recordaria Montserrat Roig.  Cada grup es va posar a pensar en el  booktrailer. Els vaig passar el buidatge del qüestionari dels dos contes seleccionats.

Mundeta Claret

Mundeta Claret

 

 

 

Propostes

Últimes sessions.

18a sessió. Una alumna havia proposat d’anar a prendre un cafè tots plegats. També havia suggerit de conduir una activitat: contrastar la primera impressió que havíem tingut dels companys i la d’ara.  De totes maneres, havia planificat un parell d’activitats prèvies.

Vam començar la sessió recordant la sessió anterior. Després, els vaig repartir un foli de color a cadascú. Hi havien d’escriure el seu nom. Se’l van penjar a l’esquena i al so de la música van anar desfilant per l’aula i ho aprofitaven per deixar un comentari positiu a l’esquena del company. Un cop acabat, els vaig demanar que els llegissin. La reacció va ser la mateixa que la nostra quan ens va ensenyar aquesta activitat la Laia Casas.  Les cares es van il·luminar amb un somriure. Algú va preguntar si podia servir aquesta activitat com a avaluació.

19a sessió

Després de recordar la sessió anterior, els vaig demanar que en un full escrivissin quin accident geogràfic, quin animal i quin personatge històric serien. Vam repartir els papers a l’atzar i cadascú n’endevina l’autor.

Tot seguir, vaig organitzar dos grups: les rosses i els morenos. Vam haver de pensar paraules i definicions per jugar a Passaparaula.

Finalment, vam mirar de resoldre alguns problemes per enllestir els productes finals dels diferents projectes.

20 sessió

Vam aprofitar aquesta sessió per jugar al joc.

 

 

El costat fosc

Després de la marató de produir continguts digitals (enllestir el parell de murals que componen La vinya literària, pujar els vídeos de les accions brossianes, editar l’entrada col·laborativa per a Huertos literarios i confeccionar els darrers emblemes), m’hauria agradat planificar dues darreres sessions memorables.

Sessió 19a. M’havien demanat que repasséssim. Em va astorar aquest desig, perquè em demanava què volien repassar. Vaig adaptar els dos primers programes d’El Gran Dictat. Com és habitual, al començament només puc comptar amb menys de mitja dotzena d’alumnes. Es van incorporar progressivament. Així doncs, vam arrencar amb un nombre ben just per formar dos grups. I els grups, es van anar eixamplant a mesura que avançava el concurs. Es va crear una forta rivalitat entre els dos grups. Em van fer patir durant tota l’estona perquè temia que al final es barallarien. Vaig aprofitar que una alumna va arribar tard perquè fes d’àrbitre.

Sessió 20a. Dimecres al vespre repasso totes les fotografies del trimestre. I m’adono de la feinada. Així doncs, enllesteixo un vídeo. No puc desaprofitar tot aquest material! Em ve al cap una cançó de Sigur Rós que ens ve com anell al dit. Va de viatges i de jocs. Ni fet expressament. Em presento a l’aula amb tots els jocs que han preparat el grup d’S3 d’aquest trimestre, els emblemes i les cartes de pòquer. Com en la sessió anterior, són pocs. Van apareixent progressivament mentre recordem la sessió anterior. Confessen que els va agradar el joc. Reparteixo les cartes per formar equips mentre els que no van poder assistir dijous passat van a una altra aula per preparar l’acció. Mentre esperem que preparin la performance, els altres proven dos jocs: el trivial de frases i el trencafrases. Em sembla que d’entrada no els fa gaire gràcia. M’equivoco.

Quan torna el grup brossià, visionem el final del vídeo de la Càpsula 3. Tothom s’apunta a la sortida. Poso música i aprofito per repartir els últims emblemes.

Els convido a mirar l’àlbum fotogràfic del curs. S’emocionen i aplaudeixen. Supero els moments d’estupor. És el moment de la posada en comú. Cada grup explica a què ha jugat i què li ha semblat. Reparteixo les varetes. S’origina un debat espontani: aprendre o aprovar. Fa por que la innovació allunyi l’assoliment del certificat. Somric. El Pablo em proposa que comenci a reclamar emblemes als incrèduls. Va bé tenir la vareta per acabar el debat. Formules un encanteri. Acabo amenaçant que sóc capaç de convertir algú en un gripau fastigós si té por de no aprovar. I conte contat, trimestre acabat.

 

 

El millor equip

Extret d’http://cdn.morguefile.com/imageData/public/files/c/click/preview/fldr_2008_11_08/file00078434595.jpg

19a sessió. Tot i que és la sessió destinada a la correcció de les proves, la vam reservar per preparar la flashmob. Ens va anar prou bé la connexió per fixar-nos en el vídeo que ens havia passat la Laura —bé, a partir d’ara Madame Laura—, perquè es va convertir en una molt bona monitora. Ens va anar ensenyant els diferents passos. Mirava d’utilitzar recursos per facilitar-nos aprendre la dansa; com per exemple, metàfores perquè ens fos més fàcil memoritzar el pas. Vaig descobrir que era un molt mal alumne. No escoltava gens les indicacions. Només reia cada dos per tres i feia pallassades a la resta del grup. Éra la tensió i l’emoció.

Ens vam entrenir en els primers passos, vam haver d’aprendre la resta en un tres i no res.  La Laura ens observava. Ens feia repetir quan algun pas no ens sortia prou sincrònic o bé a algú li costava. Ara bé, tot i que va liderar la construcció de la flashmob, la resta ajudàvem, suggeríem. Va ser un gaudi. Va venir la Transi, tot i que ja ens havia advertit que per un problema familiar no podria venir a la cloenda.

Al final, van improvisar una operació distreure-el-professor-perquè-li-puguem-deixar-el-regal-sobre-la-taula. Em vaig trobar una targeta en forma de relatograma amb dedicatòries escrites, el llibre Cremeu Barcelona! i una bona ampolla de cava. Em van prohibir de compartir-la amb ells. Em van recomanar que la reservés per a una ocasió molt especial.

La Laura va proposar si podíem repetir l’assaig l’endemà. I així va ser. Tothom com un clau. Vam arrambar les cadires i sant tornem-hi.

 

20a sessió. Se’m van avançar. Havia previst sorprendre’ls amb un relatograma. Al bell mig hi havia un cor. Ha estat un trimestre molt emotiu i del qual hem après plegats. Després, al voltant, quatre aspecte que volia destacar del grup. Havíem volgut trencar tòpics amb l’avaluació ètica. M’bavia adonat que era un grup amb poders. Estava molt content de la singladura, tot i que al principi anàvem perduts. Per tant, els veia capaç de superar qualsevol repte que ens plantegessin.

Després, vaig anomenar cadascú i els vaig explicar per què havia triat una imatge. Havia pensat en l’Aliou com un lleó pel coratge que havia tingut al llarg d’aquests cursos. Malgrat les limitacions, havia estat pacien. Vaig escollir un caserio il·luminat per a la Begoña, la Begotxu. És la marassa del grup. És una persona acollidora i que sempre està atent per saber com et pot ajudar. Vaig triar un fondista amb el Celes. Només va poder assistir a mig curs, però mirant de superar la por de la competència digital. El Chema, com a bon culer, havia de tenir l’escut del seu equip de futbol. El vaig anomenar el nostre Xavi. Per a l’Eva vaig buscar una pizza. Al començament sempre parlava en italià. L’últim dia va deixar anar una italianada. Per al Fernando, Michael Jordan. Ja està tot dit. Ha estat el company modèlic. Va tirar del carro sempre, tot i que es va emprenyar per si perdíem el temps. Hauria de triar Vespertine per a la Johanna. Em vaig decantar per unes tasses de te. Estic segur que sempre ens n’oferiria per tenir-nos junts. Per a la nostra coreògrafa, li vaig triar la foto d’unes arepas, el mejar típic colombià. M’agrada molt aquesta paraula. Per a la Leticia, mate. Tinc un bon record del seu taller de mate del trimestre anterior. A més, és una beguda socialitzadora com el te. Em va venir al cap Nadia Comeneci per a la Vivi. Ara entenc per què va ser una de les millors gimnates de la història: la sang romanesa. Són obstinades i persistents.Finalment, un bon cistell de taronges per a la Transi. Cada dia parla més en valencià.

Els vaig confessar que no em calia envejar el Luis Enrique. Jo també comptava amb el millor equip del món. És curiós. D’ençà d’aquestes sessions, sempre escric companys i no pas alumnes. Aquest vídeo us ho aclarirà.

 

Meravella la platja de Calella

Penúltima setmana del curs. Estic d’acord amb la nova orientació de la nostra labor; però ens oblidem que fer d’artificier dia rera dia cansa bastant. Enllestir les presentacions en haiku.deck, mantenir el grup virtual i altres artefactes digitals xucla energia.I té una solució ben senzilla: convertir l’alumnat en autònom.

18a sessió. Com ja és de costum, aprofitem el primer quart per elaborar el resum de la sessió anterior. Avui finalitzem la tongada de tallers amb el de l’Aliou. Va venir dos dies per prerarar-lo. Em va arreplegar en uns moments de feina. De totes maneres, li vaig donar un cop de mà i va triar quatre imatges per il·lustrar el taller. Em va confessar que miraria de preparar l’exposició a casa. Encara recordo que la setmana passada va exclamar al Chema: “Quatre cursos i encara sóc incapaç; però si he de fer el taller, el faré”. Va començar prou bé. Va avançar l’estructura de la seva exposició. Cada imatge feia referència a un dels continguts del taller.Però va començar i no l’entenia ningú. M’ho vaig ensumar. El traductor de Google li feia una mala passada. Al final, vam descobrir que es referia a un cilindre. Em va sorprendre la seva actitud. Va mantenir la calma en tot moment. Vam descobrir que li encanten les matemàtiques. També ens va estranyar que no trobi feina,  tenint coneixements d’electromecànica. Per això li apressava aprendre català, per impactar en un procés de selecció. Va ser una explicació prou breu, però crec que va superar  la vergonya, va demostrar coratge i persistència.

Tot seguit, vam preparar el mural perquè servís de fons per a la gravació del poema. Cadascú va enganxar les fotografies que havia seleccionat. Van reconèixer que es van divertir força. Es van organitzar per tongades de parell de versos. La primera parella eren les rosses: la Leticia i la Johanna. Després continuaven la Vivi i l’Aliou. Clourien la filmació la Transi i la Laura. Vaig intentar que la Transi dirigís la pronunciació dels versos. És la representant de la corona aragonesa.  Nascuda a Saragossa, ha viscut força anys a València i ara viu a Gavà. Se li escapen formes dialectals valencianes. L’atzar ha estat un recurs didàctic en aquest grup. És savi i ensuma les febleses de cadascú. Qui havia de començar el vers amb la primera paraula, meravella? Doncs, la uruguaiana de la classe. La vaig animar que ho digués com li sortís espontàniament. Només vam haver de filmar un parell de preses. El resultat és prou digne. Després, vam prendre el te mentre escoltàvem l’explicació del capítol 9 per part de la Transi.

19a sessió. Repàs entre tots plegats de la sessió anterior. Després vam valorar el curs. Els aspectes més positius que valoren són els que els ha comportat un repte individual: els tallers i els capítols. També destacaven el recurs de l’humor. En canvi,  els negatius apuntaven la poca gramàtica que havíem treballat. Vam intercanviar impressions. Els vaig agrair la mostra de confiança i l’aposta per la informalitat. Cada vegada estic més convençut que proporciona millors resultats. Per això, és normal que hi  trobessin a faltar la gramàtica. Les poques sessions que vam dedicar la morfologia verbal tenia la impressió que els causava més inseguretat. Recordo encara el curs passat el dia que havia de presentar les seves petxa kutxes em preguntaven  sobre el temps verbal que havien d’emprar. Tot seguit, els vaig presentar la proposta de visitar l’exposició Les veus de la Mediterrània a Barcelona. Van acceptar.

 

Rituals

Prosseguim amb les sessions del B3. En la sessió 17a i 18a vam continuar amb les petxa-kutxes. Només un alumne en va quedar exempt perquè es va encarregar d’editar la gravació del segon guió. Vaig ser incapaç de recordar-li el projecte final. En la primera sessió, al final de les exposicions, vam formar parelles per fer els exercicis. Així repassàvem la prova i eliminava possibles atacs d’angoixa i nerviosisme per la prova. Els va agradar repassar per parelles. Analitzàvem les errades. Vaig notar certa alegria. Els vaig anunciar que dijous acabaríem les exposicions i ens aniríem a fer un cafè. Els havia de fer una proposta deshonesta.

En la segona sessió, els vaig recordar el pla de la setmana vinent: dimarts, una part de la prova i dijous, la prova oral. Els vaig demanar què els semblava si dijous celebràvem un esmorzar. En un tres i no res, vam acordar què portaria cadascú: salat, dolç, beguda… Vam anar a la cafeteria. De seguida, em van preguntar què els havia de proposar. Els vaig avançar si per al proper curs muntàvem un banc comú de coneixements. Van acceptar  de nou el repte. Em vaig sentir l’home més afortunat.

Fundant el futur banc de coneixement comú, foto d’Aracely Aguilar

Per cert, es va tramar un pla per distreure’m dimarts: marejar-me amb un cigar, amb vodka i una cita amb Monica Bellucci! Sort que havia frustrat la pressió de la prova…

Sessió 19a. Per desacralitzar l’academicisme que imposem quan administrem les proves, els vaig convidar a buscar analogies amb els contes. I en vam trobar. Vam recordar que normalment una parella protagonitza la trama. Així, vaig formar parelles amb els cordills. Vaig repartir les proves i la vam repassar. Van reconèixer que la prova era el personatge malvat. A mi, em van reservar el paper del narrador. Tothom, tranquil. Més aviat somreien per sota el nas. Vam fer els exercicis de comprensió oral. Els vaig preguntar on m’havia de trobar amb l’actriu italiana. Les autores de l’estratagema em van aconsellar que la busqués. Vaig aprofitar per anar editant més vídeos de les petxa-kutxes.De tant en tant, treia el cap a l’aula per comprovar que tot anés bé.

Sessió 20a. Els havia preparat una sorpresa. Vaig enllestir una presentació amb famosos que els donava les instruccions de la part oral. Com que em vaig oferir a preparar el pa amb tomàquet, els vaig confessar que no podia sucar les llesques de pa i avaluar-los.  Així doncs, els vaig demanar que escrivissin el nom en un paper. Els van ficar en una bossa.En van triar per saber quin company valorarien. Els vaig repartir una rúbrica. Havia adaptat el barem de l’expressió oral.  AVALUACIÓ FINAL.doc

Havia disposat les cadires al voltant de la taula. Em vaig haver de fer pregar perquè s’hi asseguessin. Vam començar a esmorzar. Havia observat que parlaven per parelles. Vaig pensar que s’estaven avaluant. Ens vam anar engrescant. Quan faltava mitja hora.

Algú va recordar que no havien explicat l’enigma ni havien mostrat la mà que van dibuixar al començament del curs. La Johanna va trencar el gel. Va explicar per què hi havia Jaume Sisa. Es recordava de la sessió en què van escoltar la cançó Qualsevol nit pot sortir del sol. Va confessar que el curs havia acomplert les seves expectatives: volia guanyar en fluïdesa i les activitats tenien aquesta finalitat. S’anaven passant el full amb les imatges de l’enigma. Algú reclamava quan el company s’excedia en l’explicació. Vam riure amb les respostes. Algunes explicacions originaven petites converses espontànies. La Transi va relatar que quan un pacient li donava les gràcies se sentia completament recompensada.

Foto d’Aracely Aguilar

Jo, fa dies que estic orgullós del grup. A més, em vaig sentir tan afortunat de compartir quatre hores de complicitat avaluativa.  La cantant Janelle Monáe divulgava una frase d’Angela Davis. Em sembla que és idònia com a conclusió d’aquesta entrada.

“I am no longer accepting the things I cannot change. I am changing the things I cannot accept.” -Angela Davis pic.twitter.com/vs9qRkSNmi

— Janelle Monáe (@JanelleMonae) December 6, 2014

 

Visitant el Barri Gòtic

Última sessió.  Setmana maratoniana. Reconec que em va faltar esma. Perdo el tren. La Cristina i la Laura m’esperaven a fora de l’estació mentre que la María i el Jose ens esperaven a l’andana. Tan bon punt vam pujar al tren, la Maria va enviar un missatge a l’Aliou perquè estigués al cas. Ell agafava el tren a Gavà. No ens vam entendre. Vam decidir esperar-lo a Barcelona fent un cafè.

Com em passa sempre en aquests casos, vaig començar a sentir remordiments de consciència: hauria d’haver preparat millor la sortida, ja veuríem com ens aniria, es mereixien una mica més d’atenció, hauria de dinamitzar el grup… Els mirava i somrèiem; cadascú, concentrat en el seu mòbil. Finalment, l’Aliou ens va trobar entaulats en una cafeteria del davant de l’Estació de França.

Vam iniciar l’itinerari. Sort que em vaig embolicar a l’hora de difondre el reportatge de Dani Cortijos sobre aquesta zona de Barcelona.  La majoria ja el coneixia: és on duen els propparents quan els vénen de visita. Ara bé, es van anar desinflant quan van saber que la majoria de llocs que visitàvem no seguien un rigor històric. Sempre m’he pensat que només eren els  rics nord-americans  qui tenien la dèria de mudar edificis! Potser la gràcia va ser cloure el circuit davant la façana de la Catedral. Punt de partida d’un futur projecte: descobrir el banquer Manuel Girona.

Efectes:  la saturació de guiris, reconèixer altres grups que duien a terme la mateixa activitat que la nostra i em va semblar que l’Aliou el neguitejava entrar a contemplar Santa Maria del Mar. Ja ho va plantejar un dia a classe: quina mania teníem de visitar esglésies!

L’endemà, la Cristina, la Laura i la Mechi, que no va poder venir al circuit per culpa d’un còlic, van venir a la cloenda. Els va fer molta gràcia veure com la tasca inicial del curs s’havia convertit en una activitat per a la cloenda. Com que teníem designada la biografia de Paco Candel, va anar com anell al dit la prova. La vam anomenar: Els altres cantants. 

Biografia escrita per l’alumnat de l’S1 de Núria Comas, com a tasca final

Els altres cantants

Els participants havien de reconèixer l’origen dels cantants. En QR hi havia la presentació amb les respectives biografies.

 

Això és tot, amics!

Darreres sessions amb el B1.

19a sessió. Potser són manies meves, però em va semblar notar els efectes de la biodansa. Els qui hi vam participar ens miravem amb complicitat. Vam mirar-ne el vídeo. Els vaig recordar com havíem començat el curs i quina havia estat la primera tasca que havien fet. Van voler escoltar les presentacions inicials,  amb la llengua materna. Tothom va escoltar la gravació amb atenció. Vam trobar a faltar uns quants companys: l’Abzís, la Maria Laura, el Carlos…

Tot seguit, vam anar per gravar les noves presentacions. Tothom se l’havia preparada. Em va sorprendre la qualitat de les primeres presentacions. L’anècdota de la sessió: el bloqueig de la Celia. És brasilera. S’ha encarregat de cohesionar el grup. Va crear un grup de Whatsapp. Queden per fer un cafè abans de la classe. Ha muntat un sopar….Parla sempre en portuguès, però es fa entendre. He tingut problemes de comprensió amb alguns companys seu. Ella, espontàniament,   fa d’intèrpet amb la Marcelle, una francesa que troba que el català és bastant difícil.  Ara bé, aquesta delegada del grup, quan va tenir la gravadora al davant, es va acovardir. Va intentar presentar-se, però balbucejava, i en castellà!! Al final, ho va provar de nou, però no se’n va sortir. El poc que deia ho tornava a pronunciar en castellà. Si escolteu el document, comprovareu l’ambient que es va respirar. Les meves rialles ho delaten.

Com he comentat més amunt, potser deuen ser manies meves, però notava l’ambient diferent. Tothom estava content, tenia ganes que els companys l’escoltessin de presentar-se en català. M’han fet patir bastant, però contemplant-los mentre els enregistrava m’han fet sentir-me satisfet.

Seguint el guió que havíem acordat, ens vam anar a la cafeteria.

20a sessió. Tallo branques de mimosa de casa. Penso que ha de presidir la taula. He birlat la idea de algunes sessions de Maria Acaso.  Era una ocasió ben especial. Però tinc dues alumnes que en són al·lèrgiques. Fes-te fotre. Així doncs, va haver de presidir l’entrada del Casal de Cultura de Castelldefels. Vam parar la taula amb les estovalles, amb les poesies. Vaig tenir temps d’entrellucar com la Maria hi escrivia una estrofa de Rosalia de Castro i l’Edgar apuntava uns versos de Pablo Neruda.

De seguida la taula va quedar plena de menjar i beguda. El Marat va venir carregat de plats, gots, coberts, estovalles, begudes. L’Olga va venir amb el test de la 2a setmana. Va tornar el got amb el brot d’espinacs. El va voler tornar a l’Annay, però ell no va voler accpetar-lo. Li va agrair el gest, però va consideria que l’havia de continuar mantenint-lo. La majoria va aprofitar l’avinentesa per confessar que se’ls havia mort.

A relaxing cup in Castelldefels clou. Per cert, no ens van seleccionar per acollir el certamen. Tant ens fa . No són manies meves, sinó que em van demostrar que ha valgut la pena.