Com us sentírieu si el dia que comencéssiu el curs el professor us impedís d’entrar a l’aula?  Us trobeu esperant amb persones que no coneixeu de res o bé us retrobeu amb els companys del curs del passat trimestre, però no us podeu imaginar perquè no podeu accedir a la clase. Només sentiu soroll de mobiliari. L’estona es va allargant. De cop i volta, s’obren les  fulles de la porta i observeu que l’aula té una disposició estranya. Així va arrancar la primera sessió d’un nou curs.

Desmuntant l'aula

Em vaig equivocar col·locant les cadires amb el seient cap endins. Havia previst que miressin cap enfora per observar la reacció dels alumnes. El cercle havia d’anul·lar les ganes d’asseure-s’hi. Pretenia que els alumnes es guanyessin les cadires. Encara recordo l’entrada de l’Eva, una alumna nova. Em sembla que venia indignada per l’espera —havia de sortir abans per anar a una entrevista de feina—, però va fer uns ulls com taronges quan va veure que l’aula només hi havia un cercle de cadires al mig i les dues taules. Tothom la va imitar i es van seure. Els vaig fer adonar que ningú no els havia donat permís d’ocupar les cadires. Els vaig demanar si sabien qui era Mr. Potato —tenia una diapositiva a punt, però la tecnologia em va boicotejar bastant la sessió. Els vaig repartir les cinc tires de paper. Hi havien d’escriure, a cada una, una informació personal. Els vaig animar a utilitzar els retoladors, en comptes del bolígraf. Després les havien de penjar al·leatòriament pels respatllers.

bastint una nova identitat

Ara començava l’activitat. Abans que s’acabés la música havien de ser capaços d’agafar cinc informacions diferents. Amb les dades que havien aconseguit, s’havien de presentar. Si hem de negociar si experiment el desapoderament a partir de les propostes d’Ainhoa Ezeiza i  Javier Encina, doncs el més lògic era que desmuntéssim la nostra identitat i en forméssim una de nova a partir de les dades que ens facilitessin els companys. Els va divertir l’activitat, encara més quan van escoltar les noves personalitats.

Els vaig formular la pregunta: “Qui mana aquí?”. Van respondre a l’uníson: “Tu”. Els podria haver comentar que ja s’havia notat amb l’entrada inicial… Vaig somriure i els vaig convidar que miréssim el vídeo de la Mala Rodríguez. La connexió anava lenta. De dos minuts i mig que dura el clip, es va allargar al doble. Em pensava però que l’estrofa s’havia entès. Els vaig plantejar les preguntes perquè reflexionessin sobre la cançó. Em vam demanr de tornar-la a escoltar i de recordar les preguntes. Així motivaria el primer debat. Va ser un col·loqui tímid, tant per part seva com per part meva. Va ser curiosa la transformació: del meu reconeixement incicial com a única autoritat a l’aula ja van veure que ells hi pintaven bastant. També es van apuntar les diferent accepcions de la paraula poder (com a nom i com a verb) o bé van reconèixer que calia un cert control per mantenir l’ordre —els hauria d’haver recordat com havien entrat a l’aula.

Vaig haver de reconèixer que tampoc no tenia poder. Els vaig repartir l’estructura de la prova. Alguna cara de pànic. Vam anar repassant el document. Quan vaig advertir d’un bloc eliminatori, van augmentar les cares de torbament. Els vaig informar que s’havien assegut sobre de l’autoritat. Per tant, van descobrir que a sota de les cadires tenien un model de prova. Vam anar fent els diferents exercicis: primer, individualment; després, contrastant-ho per parelles. Vaig haver d’apaivagar un parell de conflictes, que generen les posades en comú dels exercicis de comprensió. Els alumnes es concentren bastant per inferir i retenir la informació que escolten o llegeixen que els passat desaparcebut els  matisos de les preguntes i les possibles solucions. Vaig haver de recòrrer al meu rol d’autoritat. Però és evident la indignació que genera per sentir-se enganyats. Cal revisar l’avaluació de les habilitats receptives.

Finalment, vaig haver de repartir el pla del curs i demanar-los que es miressin el vídeo sobre il·lusionisme social que tenien penjat en el blog. També els vaig demanar  que vinguin amb imatges o paraules per resumir la sessió. Ens aventurem en la tècnica dels relatogrames. Que Carla Boserman em perdoni.

Com m’he acostumat, m’agrada que la primera sessió sigui la carta de presentació. Costa de mantenir aquest línia al llarg de tot el trimestre. La intenció d’ahir, a més de sorprendre i sacsejar consciències,  era qüestionar certs elements: l’espai de l’aula, els rols.

1a sessió. Ahir va arrancar el projecte #TotssomSalim. Em sembla que el grup va sortir de classe content. Com sempre, em va fallar la temporalització de la sessió. Havia previst de tenir alguna activitat, però se’m va anar el sant al cel enllestint les activitats ja planificades.

Vam començar presentant-nos, seguint la proposta d’Antonia Vivas a Aulablog. Reparteixes quatre post-it a cada alumne. Hi han de dibuixar: jo sóc, aprenc cada dia amb, m’emociono o m’agrada i puc sorprendre’t o fer-te somriure. Després ho enganxen en un foli. Drets, formen dues files per  encarar-se. S’expliquen els dibuixos mútuament. Ordenem un parell de canvis de parelles.

Després, vam formar parelles novament. Vaig repartir a uns països àrabs i als altres, les capitals. Formades les parelles, els vaig informar que els Reis els havien deixat set regals. Cada parella n’havia de triar un. Eren a la taula de la tarima.

https://www.haikudeck.com/e/cI1PawU3u8/?isUrlHashEnabled=false&isPreviewEnabled=false&isHeaderVisible=false
Els 7 regals – Created with Haiku Deck, presentation software that inspires

Com que tenia quatre parelles,  només vam poder obrir quatre regals: un mapa de Síria, la biografia de Rafik Schami i un apunt sobre la novel·la, les cançons de Natacha Atlas i Souad Massi i una frase de la novel·la codificada. Em van demanar quins eren els altres regals. Els els vaig ensenyar. Aquest joc de pistes va servir per presentar-los el projecte del curs: llegir Els narradors de la nit cooperativament. Van acceptar engrescats.

Els vaig demanar de gravar una primera intervenció. Havien de respondre quina seria la seva pitjor desgràcia. La majoria d’alumnes es van emocionar en la resposta. Em va saber greu i em van fer patir. Sort que la Mariana va trencar el tens ambient que s’havia format amb una resposta ben frívola: es moriria si no pogués anar de compres. Genial!

Llavors, vaig aprofitar les cartes per repartir els prefacis dels capítols. Se l’havien de llegir i havien d’improvisar quina n’era la trama. A mesura que compartien l’anticipació del capítol, el penjàvem en el mural i jo els donava el capítol. Vam acordar que haurien d’explicar el capítol però també haurien de planificar set propostes d’activitats sobre el capítol (paraules que desconeixien, frases fetes…). Així és com treballarem el currículum.

Finalment, vaig desvetllar quina propina guanyava qui li tocava l’as: resumir la sessió en 21 paraules. La Vivi va esclafir a riure: És la teva venjança de les vídeo actes del curs passat. Com que vam deixar de fer-les… M’imagino que no m’hauria de sorprendre que tinguin telepatia. Vaig reconèixer les mateixes cares quan els vaig proposar les petxa-kutxa, un somriure sota el nas.

La fotografia que encapçala aquesta entrada és la meva presentació. Vaig repetir els dibuixos de la trobada d’Aulablog, excepte l’útlim. El vaig pispar del taller de la Laia Casas. Ella va encetar el taller anunciant-nos que miraria d’aplicar el mètode PBE (Passar una Bona Estona). De moment, aquesta sessió va seguir les premisses: sorpresa (els regals), connexió (els capítols)  i satisfacció (el parell de reptes).

1a sessió amb el C2. Com em passa sempre, em va costar d’arrancar. Els vaig proposar com a activitat d’escalfament Completant informació. Va anar molt bé. Es van implicar i es van divertir. Un cop presentats els companys, els vaig plantejar l’enigma. Vam fer una roda en què cada grup va comunicar la seva conclusió. Vaig repartir les madeixes i els vaig avançar que representava un percentatge. Per tant, havien de decidir un criteri per aplicar-lo a la resta del grup. http://slide.ly/embed/1937f8d58aee75b18023dce7ece72674/autoplay/0

1a sessió C2 curs 2014-15 by Slidely Slideshow

Em va sorprendre la proposta d’un grup. A diferència dels altres dos, van mirar d’incloure tots  els companys texint de grans a petits grups.   Provat l’experiment sociològic, els vaig donar la solució: l’índex d’assoliment d’aquest nivell. Els vaig avançar que enguany seria superior tant per la nova prova com la nova programació. No obstant això,  els vaig confessar que hauríem d’aspirar al 100%. Els vaig demanar com ho podríem aconseguir. Alguns ja van deixar anar amb l’aprenentatge cooperatiu. Em vaig engreixar un quilo o dos de cop! Entràvem en el segon bloc de la sessió. Els vaig demanar com podíem aprendre. Els resultats van ser similars al del curs passat. Llavors a cada grup els vaig repartir un text fragmentat. Cadascú havia de llegir-lo i fer-ne un resum als altres companys perquè fossin capaços de respondre les preguntes de la posada en comú. Va aparèixer un concepte: gamificació.

Presentació sessió

 

1a sessió amb el B3. Vam començar amb una activitat per trencar el gel: l’estrella, extreta d’aquí.  Ara bé, la vaig fusionar amb la de passejant. Així vaig poder experimentar amb ambientar l’aula amb música. Va funcionar prou bé.  Em vaig oblidar d’un detall important: la disposció de l’aula impedia que es moguessin lliurement.

Com és habitual. Em vaig oblidar de la programació i em faig fiar de la memòria. Per tant, em vaig saltar l’ordre.  Els vaig demanar que apuntessin cinc preguntes per fer sobre el curs. Després, vaig formar grups de tres i van negociar-ne cinc de toes les que havien apuntat. Em van agradar molt les preguntes que van plantejar. Aquest és el resultat.

Primer em van demanar sobre l’avaluació —bé!!!—, a quin nivell serien capaços de parlar—ja han caigut al parany!— , si podrien mantenir una conversa …fectiva —aquí vaig tenir un lapsus que em va costar de poder comentar-lo!— i preguntes d’antics alumnes: si seria pràctic o gramàtic, si sortiríem fora de l’aula… Les tres primeres tenien prou suc.  L’avaluació era un dels objectius de la sessió. Pel que fa al nivell, els vaig comparar si aprenguéssim a tirar-nos en paracaiguda em farien aquesta mateixa pregunta. Ells en tenen la clau.

Tot seguit els vaig projectar l’enigma. És la foto que il·lustra aquest apunt. Vacil·laven en les possibles solucions. Ja els vaig avançar que esperava que a la darrera sessió fossin capaços d’explicar el motiu de cada imatge.  Després, vam dibuixar i escriure els desitjos. És curiós perquè van ometre que un company els havia de dibuixar la silueta de la mà. Uns moments abans, havia confessat que volien abandonar la vergonya a l’hora de parlar. Ara delataven avergonyiment en escriure les expectatives. Els vaig animar que omplissin de color la mà i que els objectius es veiessin bé. Em vaig adonar que era una activitat ideal per treballar la intel·ligència emocional. Em va sorprendre el José Luis. No es va tallar gens ni mica.

Vam continuar amb la prova. Vam visitar la web del Consorci i on podrien consultar tot sobre la prova. Finalment, vaig presentar l’estructura  de la prova i vam fer el model de prova. Hauria de pensar en alguna activitat perquè van quedar una mica aclaparats. Potser, inflar un globus…

Per cert, vaig tenir la sensació de cometre una transgressió per mantenir música ambiental mentre transcorria la sessió. Alguna alumna va demanar si en podia abaixar el volum.  De totes maneres,  em va donar seguretat. Amenitza l’estona que els alumnes duen a terme una activitat i per passar els nervis balles una mica. A veure com evolucionarà l’experiència.

file3851334414519Continuo amb la majoria del grup del B1, tot i que es van confirmant algunes baixes. La primera sessió arrenca potent, però tinc la sensació que a mesura vaig plantejant les activitats anem perdent gas. Ens estrenem amb una activitat d’escalfament: Jo sóc. Miren de completar cinc afirmacions amb aquest encapçalament. Reparteixo els fulls. Cadascú el llegeix en veu alta i no li costa gens endevinar de qui és. Grup ben cohesionat. Trec pit.

Els presento el pla de curs. Els avanço que aquest trimestre hauran de participar més en el blog. Assenteixen. Escoltem la cançó de Raimon.  Després miro de negociar el projecte del curs. Em costa fer-me entendre. Els recordo que en el curs anterior, vam mirar de conèixer Castelldefels. Ara els animo a  conèixer-ne la història investigant com vivien els nostres avantpassats. Sembla que els agrada la idea. La Liz exclama:”És com fer un viatge a través del túnel del temps”.

Per acabar, miren de fer un versió personal dels dos versos inicials. L’endemà se’m va el temps en la presentació. Miro d’escriure’ls amb els colors de la bandera del seu lloc d’origen. Em penso que els farà gràcia… Els demano que pensin en un cantant del seu país similar a Raimon.

2a sessió.  Acordem quines són les preguntes per conèixer el cantant. En la primera sessió, algú ja reconeixen que l’estil és cançó protesta. La majoria hem viscut sota règims dictatorials i quina era la funció de la música: conscienciar la societat. Amb les preguntes, presento el passat perifràstic. La Mercedes es pensa que és la perífrasi d’imminència. Al final, ho entenen. Els sorprèn de fet,  que per formar un temps passat utilitzem el present d‘anar. Astorament.

Reparteixo una biografia del cantant de Xàtiva. La tenen en present. Demano que cadascú miri de transformar dues formes verbals ens present pel passat perifràstic. Després, llegeixen la biografia per respondre les preguntes que hem acordat al principi. Els proposo que busquin aquestes dades biogràfiques per presentar el seu cantant. Penso que també ens poden servir com a model per al producte final del projecte.

Divendres a Vic. M’adono que ja començo a tenir una edat mentre escolto Jon Landa presentant la seva comunicació amb l’ús del pop català per al seu alumnat italià. Frescor contra carrincloneria.

3a sessió. Després de la marató quilomètrica de divendres i dissabte, estic bastant cansat. No sé com encarar la sessió. Tiro de beta: si han de presentar els cantants! Ja tinc mitja sessió a punt. Però, i si no han fet els deures… Som pocs a classe. La meitat no han fet els deures. Justa la fusta! Activem el pla B a tot drap.

Primer, faig una roda demanant-los com els van anar el sopar d’aquest dissabte. Així repassem el passat perifràstic.  Després, acordem les preguntes de la investigació. Em costa que m’entenguin. Suo. Al final, cada grup proposa un parell de preguntes. Ens en sortim galdosos. Quan els demano que observin les preguntis i s’adonin quin temps han emprat, es produeix una hecatombe. Al final, els explico que era per introduir l‘imperfet. Com és habitual, organitzo parelles i els consigno un verb perquè conjuguin l’imperfet.  S’adonen com formem els de la 1a conjugació i els de la 2a i la 3a conjugació. Els demano que han d’escriure  un comentari facilitant el nom del cantant i un vídeo seu. Una classe tediosa.

4a sessió. Hem de començar amb el projecte. No n’he fet una planificació. M’ajuda les tasques de la unitat 2 del MOOC a reflexionar-hi. La meva mentora em fa uns suggeriments. M’aconsella que construïm una línia del temps. Penso que ni borratxo!! Es van esverar quan els vaig proposar de preparar col·laborativament una presentació dels cantants. Però m’ho torno a rumiar. El cos em demana activitats de manualitats. Són desconcertants, disteses. Exigeix compromís, implicació i col·laboració. Per tant, la mentora m’ho ha posat en safata. Ja tenim activitat per a la propera sessió: un cordill per penjar-lo  l’aula i que serveixi per enganxar-hi les idees claus de cada època. Veig que en paper la cosa funciona. A l’aula, ja és diferent.

Em passo tot el temps de la preparació, cercant informació i atenent consultes. He d’entrar a l’aula i no sé com podem començar a investigar el neolític.  Recordem la sessió anterior. Repassem la morfologia verbal.  Els presento les preguntes que vam acordar. Els demano si les poden agrupar. Els costa entendre l’activitat. La Celia és la més crítica. La Mercedes intenta explicar-li per què ho fem. Se m’escapa: mira que és més senzill seguir un llibre.  Costa d’agrupar les preguntes. Per tant, els reparteixo l’entrada sobre la revolució del neolític. La llegeixo. El Chema em demana per què no practiquem la lectura en veu alta. S’improvisa un debat. Alguns temen que m’irriti aquest qüestionament. Tant la Celia com el Chema es justifiquen que he afavorit aquest clima. Tenen raó.  Em penedeixo per haver optat treballar per projectes.  Reuneixo els grups i sorpresa. Van responent les preguntes del qüestionari. Discuteixen. Argumenten basant-se en el text. Revifo. Acabem la classe abans d’hora. No recorro als textos amb informació especialitzada  Els proposo que mirin de localitzar quantes coves tenim per la zona. Repeteixo: les propostes reflexives de la unitat 2 del MOOC m’han ajudat a reprendre la il·lusió. Continuarà…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

1a sessió amb el B1. Per als qui som una mica curtets… de gambals, ens ajuda molt com alguns periodistes simplifiquen les entrevistes a María Acaso. Em va quedar ben clar que havíem de convertir l’aula en una cafeteria. Aquest pot ser el punt de partida d’un projecte. Em reciclo novament amb aquest curs. M’hauria agradat plantejar-lo aixï, que a cada sessió muntéssim una cafeteria… però no m’hi he atrevit. He mirat de ser més conservador: A relaxing cup in Castelldefels s’anomenarà el que tirarem endavant. Coneixerem el poble amb l’excusa que hem d’ajudar l’Ajuntament en la seva cursa per acollir un fòrum internacional sobre ciutats turístiques. De moment, la idea ha agradat bastant entre l’alumnat. Per tant, plantejaré les taques com els encàrrecs que ens demana l’Ajuntament per tal de superar el procés de selecció. De moment, vam ser capaços d’assolir-ne dues: una presentació individual en la seva llengua materna i conèixer la nacionalitat de cadascú.

Vam iniciar la classe amb la típica activitat d’escalfament: el joc de la pilota. Havíem de passar la pilota a una altra persona repetint: “Sóc el /la… Tu, qui ets?” Primer, els va desconcerta, però hi van entrar de seguit. Els més desperts ja es van adonar que practicàvem una estructura per acomplir un objectiu: el de conèixe’ns. En la segona volta, ja vaig insistir en l’ús de l’article personal.

Vam presentar el curs i els vaig avançar el projecte. Tot seguit, els vaig presentar els dos objectius que hauríem d’acomplir. En la presentació, vam negociar les preguntes que respondríem per elaborar la presentació. El resultat va ser fantàstic. Per tant, ho vam celebrar oferint-los un got de suc. De seguida, unes alumnes es van oferir a ajudar a servir i repartir els gots.

Vam presentar l’estructura per presentar-se. Amb l’excusa de practicar-ho en parelles, vam introduir l’origen. Vaig apuntar països, comunitats o ciutats. Els vaig demanar que en deduïssin el gentilici. Encara en va quedar temps per repassar l’alfabet.  Demà, convertirem l’aula en un taller de jardineria

1a sessió amb el D. Havia previst l’activitat Busca algú com a activitat d’escalfament. Va anar molt bé. En la posada en comú només vaig demanar a uns quants qui havien trobat. Em va fer por que no s’allargués pel nombre del grup. Vaig aplicar la tècnica d’Enginyeria inversa. No me’n puc queixar.

Vaig tenir problemes per instal·lar l’ordinador, com sempre. Mentre m’hi barallava, em vaig adonar que no havia preparat el material per a l’activitat. Vaig improvisar recorrent a l’activitat que havia previst organitzat. Vaig formar dos bàndols. Un havia de pensar què volien aprendre. L’altre, com aprenem?  A l’hora de recollir els objectius d’aprenentatge, em vaig adonar que era impossible apuntar-los. La majoria volia repassar les normes ortogràfiques. Reflexió. Vaig preguntar qui tenia carnet de conduir.  Tothom. Els vaig demanar si tenien present el codi de circulació cada vegada que es posaven al davant d’un volant. Em va agradar més el que va plantejar el bàndol de com aprenem. Es va encentar un debat si havia de fomentar un model competitiu, com em proposava algun grup. La Inés va saltar. Va confessar que no li agrada gens competir amb companys. Vaig mirar de conciliar la discussió, l’ideal era formular reptes. Un del reptes que els vaig proposar era que m’havien d’ajudar a reciclar-me del D del curs passat. Somriures.

 

El debat va servir per introduir el manifest. Quan els escoltava, em va sorprendre perquè molts eren positius. Ara, em va entristir la imatge que es té un aprenent d’ell mateix. Sempre tan negativa. Seqüeles d’un sistema educatiu tradicional. Em va sorprendre alguns comentaris. Per exemple, la confessió de la Lourdes. Va suspendre injustament. N’estic segur. La Pilar també va exposar que aquesta sessió li havia suposat un repte. És la primera vegada que seguirà un curs sense llibre.

Manifest

Vaig deixar tres capses al bell mig de l’aula. Vam parlar de la prova, l’estructura i la puntuació. Vam negociar els criteris avaluatius, és a dir, com podien mantenir la puntuació del curs. Finalment, els vaig demanar que portessin material per decorar un got. Van veure el mural amb els plats del B3. Van fer ulls com taronges. Els vaig demanar, també, que busquessin una frase sobre aprenentatge.

Negociació criteris avaluatius

1a sessió amb l’S2

És la primera vegada que assumeixo un  mateix grau en períodes diferents del mateix curs.  Per mi és un repte: estic acostumat a planificar de nou cada curs. M’havia proposat com a objectiu d’aquest trimestre aprofitar tant les programacions com el dietari d’aula per millorar la tasca. Ai las!  Em costa posar-me a preparar la sessió. Noto una estranyesa. Penso que traeixo la feina feta amb el grup dels dos trimestre anteriors. Enyoro la idea que no m’ha vingut per encarar aquest grup.  Regiro i cComparo el primer dia tant d’un com de l’altre trimestre.  En faig un poti-poti.

Trio com a activitat de trencar el gel: Jo sóc.  Aquesta vegada recullo les presentacions i les reparteixo. Han d’endevinar de qui és.  Es produeix expectació i tensió. Em fa gràcia observar les cares dels possibles autors. La comunicació no verbals els traeix de vegades. L’alumna més tímida és  l’aposta dels altres companys. Curiós.

Enceto el segon bloc de la sessió, plantejant la pregunta Com aprenem? En la posada en comú, un alumne s’entusiasma quan els proposo d’elaborar un mapa mental amb les respostes. Potser va ser més elaborat el del trimestre anterior, però  tampoc em puc queixar per aquest altre.

Reparteixo l’entrevista per tot el grup classe. En petits grups, n’extreuen conclusions. Un formador qüestiona alguns dels plantejaments del pedagog nord-americà. Ell mateix es resol les preguntes. Compto per la cara que dec haver posat; això que vaig mirar de mantenir-me al marge. Qüestionava els  ritmes d’aprenentatge –parlava per ell i pels companys (?). D’entrada, li semblava que la solució lògica era separar-los. Després,  es va penedir de la solució.  De totes maneres, molt bona participació per part de tots els grups. Surten unes conclusions interessants.

Els demano que valorin forteles i febleses de la nostra metodologia.  Els demano si Roger Schank estigués present què li semblaria bé i què fem malament. Les primeres alumnes no m’han entès. Comparen l’ensenyament tradicional amb el curs de català. No obstant això, m’agraden els seus comentaris. Com a febleses, surten el programa del curs i el temps.

Finalment,  negociem el programa del curs. Em sembla que em faig un embolic en la posada en comú. Vaig recollint el que van descartant, però després l’alumnat sent pànic: es confessa incapaç de discriminar més. Tot li sembla prou important. Glups!! Em despisto: ningú sap manifestar un objectiu personal d’aprenentatge. Això els sorprèn!! Al final, els reparteixo el full i els comunico els objectius del curs.  Tanta negociació per acabar imposant el meu criteri. I això em sorprèn? Dono per acabada la sessió, abans d’hora. Aix!! Profe l’Oréal, perquè jo ho valc. Quins pebrots, els meus!!

Fonts:

1a sessió grup anterior

dietari d’aula

 

 

Havia donat voltes a empènyer una nova orientació al curs. M’adono que aquesta tendència ha esdevingut una dèria vital. Aquest desig és constant al llarg de dues dècades. Ja em tocaria viure de renda, i més quan assumeixes cursos per arribar a final de mes. El meu entorn es rebolcarà de riure quan llegeixi aquestes línies o em prensentarà la liquidació perquè s’adonarà que sóc un cas perdut. Em costa desprendre’m d’aquest tarannà. Podria treballar com a mercenari, però em conec: sentiria que renuncio una part important meva  i que no seria honest professionalment. Debato internament; em resisteixo a abandonar l’experimentació i innovació. No ho sé justificar quan algú m’ho qüestiona. Només li sé respondre: “és que no ho sé fer d’una altra manera”. Cada vegada vols millorar algun aspecte o bé vols incidir en alguna novetat. I així van passant els anys, carregant la motxilla i descobrint que no ets l’únic a qui li passa.

Mentre vas preparant el caldo, és a dir, mentre rumies la manera de tirar endavant una sessió o un curs, llegeixes piulades que són com anell al dit: vénen carregades de regals. A través d’algun “paper-li” em va arribar l’avanç del llibre Aprendizaje para el nuevo milenio de Marc Prensky. No em vaig poder estar de llegir el text. Arrufava una mica el nas i  qüestionava algunes afirmacions de l’expert. A mesura que anava continuant llegint, em convencia. Tot seguit, m’assabento de la celebració del Global Education Forum. La intervenció de Lisa Nielsen   em fa adona que exerceixo la meva tasca en una aula del segle XIX.

Costa desprendre’s d’aquest llast — i després qüestiono que l’alumnat se’m giri d’esquena!– però continuem aferrant-nos a “com s’ha fet tota la vida!”, tal com em va espetar una alumna.  Disposo d’una aula en què hi ha wifi. Per tant, no he parat de demanar un ordinador i un projector. He de potenciar al màxim aquest recurs. En primer lloc, vaig decidir que l’ordinador havia de ser un exemple de recurs intern a l’aula, no pas extern.  Deu ser una de les causes perquè no acaba d’atreure l’alumnat la nova tecnologia. Forma part del seu àmbit laboral i privat, però encara els costa incorporar-lo en la seva labor formativa. Com nosaltres, els docents. Em vaig engrescar tant que vaig pensar: ” i per què no l’alumnat?” Ja els veia preparant tasques amb un portàtil per grup. El cervell no parava de treure fum i de ser agosarat. Em va temptar proposar a l’alumnat que elaboréssim el material didàctic nosaltres mateixos. M’ho guardo a la recàmera. A més, m’entusiasma el pla personal d’èxit que va plantejar la  nord-americana i les mostres de projectes personals d’alumnes seu. D’altra banda, tenia al cap l’article de Juan Domingo Farnós que preparava per treballar amb tots els grups de distància.

Mentre em barallava preparant la sessió, una amiga piula un article d’Alejandro Piscitelli. A mesura que el vaig llegint sento que em van tustant el front. Arribo a la conclusió que el que s’ha de plantejar a l’aula són reptes. Hem d’aconseguir (parlo en plural perquè incloc l’laumnat) fites –petites o grans–,  però perquè al final de la sessió o del tram ens puguem preguntar: “si som capaces i capaços de…” . Així, també, mirem de donar un sentit pràctic al que hem de treballar a l’aula. S’ensorra la bastida de la primera sessió. Em passo tot el cap de setmana intentant trobar la pregunta per a la primera sessió. Em van venint idees de possibles projectes de treball que em torben la recerca de la pregunta perduda.

Finalment,  em ve la pregunta: “com voleu que sigui el curs?” Així, de cop i volta. S’esvaeixen les possibilitats de debatre sobre les concepcions d’èxit o de fracàs: seguament comptaré amb repetidores. Penso que puc demanar a exalumnes que meditin les causes per les quals van aconseguir superar la prov. Per tant, cal desenvolupar el mapa conceptual i planificar les tasques per negociar aspectes del curs: decàleg, normes de funcionament, llibre de text i projectes de treball. Estic tan satisfet que comparteixo la programació i el material a la xarxa. Rebo un comentari escèptic que anuncia la tamborinada d’aquesta sessió.

programació