file3851334414519Continuo amb la majoria del grup del B1, tot i que es van confirmant algunes baixes. La primera sessió arrenca potent, però tinc la sensació que a mesura vaig plantejant les activitats anem perdent gas. Ens estrenem amb una activitat d’escalfament: Jo sóc. Miren de completar cinc afirmacions amb aquest encapçalament. Reparteixo els fulls. Cadascú el llegeix en veu alta i no li costa gens endevinar de qui és. Grup ben cohesionat. Trec pit.

Els presento el pla de curs. Els avanço que aquest trimestre hauran de participar més en el blog. Assenteixen. Escoltem la cançó de Raimon.  Després miro de negociar el projecte del curs. Em costa fer-me entendre. Els recordo que en el curs anterior, vam mirar de conèixer Castelldefels. Ara els animo a  conèixer-ne la història investigant com vivien els nostres avantpassats. Sembla que els agrada la idea. La Liz exclama:”És com fer un viatge a través del túnel del temps”.

Per acabar, miren de fer un versió personal dels dos versos inicials. L’endemà se’m va el temps en la presentació. Miro d’escriure’ls amb els colors de la bandera del seu lloc d’origen. Em penso que els farà gràcia… Els demano que pensin en un cantant del seu país similar a Raimon.

2a sessió.  Acordem quines són les preguntes per conèixer el cantant. En la primera sessió, algú ja reconeixen que l’estil és cançó protesta. La majoria hem viscut sota règims dictatorials i quina era la funció de la música: conscienciar la societat. Amb les preguntes, presento el passat perifràstic. La Mercedes es pensa que és la perífrasi d’imminència. Al final, ho entenen. Els sorprèn de fet,  que per formar un temps passat utilitzem el present d‘anar. Astorament.

Reparteixo una biografia del cantant de Xàtiva. La tenen en present. Demano que cadascú miri de transformar dues formes verbals ens present pel passat perifràstic. Després, llegeixen la biografia per respondre les preguntes que hem acordat al principi. Els proposo que busquin aquestes dades biogràfiques per presentar el seu cantant. Penso que també ens poden servir com a model per al producte final del projecte.

Divendres a Vic. M’adono que ja començo a tenir una edat mentre escolto Jon Landa presentant la seva comunicació amb l’ús del pop català per al seu alumnat italià. Frescor contra carrincloneria.

3a sessió. Després de la marató quilomètrica de divendres i dissabte, estic bastant cansat. No sé com encarar la sessió. Tiro de beta: si han de presentar els cantants! Ja tinc mitja sessió a punt. Però, i si no han fet els deures… Som pocs a classe. La meitat no han fet els deures. Justa la fusta! Activem el pla B a tot drap.

Primer, faig una roda demanant-los com els van anar el sopar d’aquest dissabte. Així repassem el passat perifràstic.  Després, acordem les preguntes de la investigació. Em costa que m’entenguin. Suo. Al final, cada grup proposa un parell de preguntes. Ens en sortim galdosos. Quan els demano que observin les preguntis i s’adonin quin temps han emprat, es produeix una hecatombe. Al final, els explico que era per introduir l‘imperfet. Com és habitual, organitzo parelles i els consigno un verb perquè conjuguin l’imperfet.  S’adonen com formem els de la 1a conjugació i els de la 2a i la 3a conjugació. Els demano que han d’escriure  un comentari facilitant el nom del cantant i un vídeo seu. Una classe tediosa.

4a sessió. Hem de començar amb el projecte. No n’he fet una planificació. M’ajuda les tasques de la unitat 2 del MOOC a reflexionar-hi. La meva mentora em fa uns suggeriments. M’aconsella que construïm una línia del temps. Penso que ni borratxo!! Es van esverar quan els vaig proposar de preparar col·laborativament una presentació dels cantants. Però m’ho torno a rumiar. El cos em demana activitats de manualitats. Són desconcertants, disteses. Exigeix compromís, implicació i col·laboració. Per tant, la mentora m’ho ha posat en safata. Ja tenim activitat per a la propera sessió: un cordill per penjar-lo  l’aula i que serveixi per enganxar-hi les idees claus de cada època. Veig que en paper la cosa funciona. A l’aula, ja és diferent.

Em passo tot el temps de la preparació, cercant informació i atenent consultes. He d’entrar a l’aula i no sé com podem començar a investigar el neolític.  Recordem la sessió anterior. Repassem la morfologia verbal.  Els presento les preguntes que vam acordar. Els demano si les poden agrupar. Els costa entendre l’activitat. La Celia és la més crítica. La Mercedes intenta explicar-li per què ho fem. Se m’escapa: mira que és més senzill seguir un llibre.  Costa d’agrupar les preguntes. Per tant, els reparteixo l’entrada sobre la revolució del neolític. La llegeixo. El Chema em demana per què no practiquem la lectura en veu alta. S’improvisa un debat. Alguns temen que m’irriti aquest qüestionament. Tant la Celia com el Chema es justifiquen que he afavorit aquest clima. Tenen raó.  Em penedeixo per haver optat treballar per projectes.  Reuneixo els grups i sorpresa. Van responent les preguntes del qüestionari. Discuteixen. Argumenten basant-se en el text. Revifo. Acabem la classe abans d’hora. No recorro als textos amb informació especialitzada  Els proposo que mirin de localitzar quantes coves tenim per la zona. Repeteixo: les propostes reflexives de la unitat 2 del MOOC m’han ajudat a reprendre la il·lusió. Continuarà…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis

1a sessió amb el B1. Per als qui som una mica curtets… de gambals, ens ajuda molt com alguns periodistes simplifiquen les entrevistes a María Acaso. Em va quedar ben clar que havíem de convertir l’aula en una cafeteria. Aquest pot ser el punt de partida d’un projecte. Em reciclo novament amb aquest curs. M’hauria agradat plantejar-lo aixï, que a cada sessió muntéssim una cafeteria… però no m’hi he atrevit. He mirat de ser més conservador: A relaxing cup in Castelldefels s’anomenarà el que tirarem endavant. Coneixerem el poble amb l’excusa que hem d’ajudar l’Ajuntament en la seva cursa per acollir un fòrum internacional sobre ciutats turístiques. De moment, la idea ha agradat bastant entre l’alumnat. Per tant, plantejaré les taques com els encàrrecs que ens demana l’Ajuntament per tal de superar el procés de selecció. De moment, vam ser capaços d’assolir-ne dues: una presentació individual en la seva llengua materna i conèixer la nacionalitat de cadascú.

Vam iniciar la classe amb la típica activitat d’escalfament: el joc de la pilota. Havíem de passar la pilota a una altra persona repetint: “Sóc el /la… Tu, qui ets?” Primer, els va desconcerta, però hi van entrar de seguit. Els més desperts ja es van adonar que practicàvem una estructura per acomplir un objectiu: el de conèixe’ns. En la segona volta, ja vaig insistir en l’ús de l’article personal.

Vam presentar el curs i els vaig avançar el projecte. Tot seguit, els vaig presentar els dos objectius que hauríem d’acomplir. En la presentació, vam negociar les preguntes que respondríem per elaborar la presentació. El resultat va ser fantàstic. Per tant, ho vam celebrar oferint-los un got de suc. De seguida, unes alumnes es van oferir a ajudar a servir i repartir els gots.

Vam presentar l’estructura per presentar-se. Amb l’excusa de practicar-ho en parelles, vam introduir l’origen. Vaig apuntar països, comunitats o ciutats. Els vaig demanar que en deduïssin el gentilici. Encara en va quedar temps per repassar l’alfabet.  Demà, convertirem l’aula en un taller de jardineria

1a sessió amb el D. Havia previst l’activitat Busca algú com a activitat d’escalfament. Va anar molt bé. En la posada en comú només vaig demanar a uns quants qui havien trobat. Em va fer por que no s’allargués pel nombre del grup. Vaig aplicar la tècnica d’Enginyeria inversa. No me’n puc queixar.

Vaig tenir problemes per instal·lar l’ordinador, com sempre. Mentre m’hi barallava, em vaig adonar que no havia preparat el material per a l’activitat. Vaig improvisar recorrent a l’activitat que havia previst organitzat. Vaig formar dos bàndols. Un havia de pensar què volien aprendre. L’altre, com aprenem?  A l’hora de recollir els objectius d’aprenentatge, em vaig adonar que era impossible apuntar-los. La majoria volia repassar les normes ortogràfiques. Reflexió. Vaig preguntar qui tenia carnet de conduir.  Tothom. Els vaig demanar si tenien present el codi de circulació cada vegada que es posaven al davant d’un volant. Em va agradar més el que va plantejar el bàndol de com aprenem. Es va encentar un debat si havia de fomentar un model competitiu, com em proposava algun grup. La Inés va saltar. Va confessar que no li agrada gens competir amb companys. Vaig mirar de conciliar la discussió, l’ideal era formular reptes. Un del reptes que els vaig proposar era que m’havien d’ajudar a reciclar-me del D del curs passat. Somriures.

 

El debat va servir per introduir el manifest. Quan els escoltava, em va sorprendre perquè molts eren positius. Ara, em va entristir la imatge que es té un aprenent d’ell mateix. Sempre tan negativa. Seqüeles d’un sistema educatiu tradicional. Em va sorprendre alguns comentaris. Per exemple, la confessió de la Lourdes. Va suspendre injustament. N’estic segur. La Pilar també va exposar que aquesta sessió li havia suposat un repte. És la primera vegada que seguirà un curs sense llibre.

Manifest

Vaig deixar tres capses al bell mig de l’aula. Vam parlar de la prova, l’estructura i la puntuació. Vam negociar els criteris avaluatius, és a dir, com podien mantenir la puntuació del curs. Finalment, els vaig demanar que portessin material per decorar un got. Van veure el mural amb els plats del B3. Van fer ulls com taronges. Els vaig demanar, també, que busquessin una frase sobre aprenentatge.

Negociació criteris avaluatius

1a sessió amb l’S2

És la primera vegada que assumeixo un  mateix grau en períodes diferents del mateix curs.  Per mi és un repte: estic acostumat a planificar de nou cada curs. M’havia proposat com a objectiu d’aquest trimestre aprofitar tant les programacions com el dietari d’aula per millorar la tasca. Ai las!  Em costa posar-me a preparar la sessió. Noto una estranyesa. Penso que traeixo la feina feta amb el grup dels dos trimestre anteriors. Enyoro la idea que no m’ha vingut per encarar aquest grup.  Regiro i cComparo el primer dia tant d’un com de l’altre trimestre.  En faig un poti-poti.

Trio com a activitat de trencar el gel: Jo sóc.  Aquesta vegada recullo les presentacions i les reparteixo. Han d’endevinar de qui és.  Es produeix expectació i tensió. Em fa gràcia observar les cares dels possibles autors. La comunicació no verbals els traeix de vegades. L’alumna més tímida és  l’aposta dels altres companys. Curiós.

Enceto el segon bloc de la sessió, plantejant la pregunta Com aprenem? En la posada en comú, un alumne s’entusiasma quan els proposo d’elaborar un mapa mental amb les respostes. Potser va ser més elaborat el del trimestre anterior, però  tampoc em puc queixar per aquest altre.

Reparteixo l’entrevista per tot el grup classe. En petits grups, n’extreuen conclusions. Un formador qüestiona alguns dels plantejaments del pedagog nord-americà. Ell mateix es resol les preguntes. Compto per la cara que dec haver posat; això que vaig mirar de mantenir-me al marge. Qüestionava els  ritmes d’aprenentatge –parlava per ell i pels companys (?). D’entrada, li semblava que la solució lògica era separar-los. Després,  es va penedir de la solució.  De totes maneres, molt bona participació per part de tots els grups. Surten unes conclusions interessants.

Els demano que valorin forteles i febleses de la nostra metodologia.  Els demano si Roger Schank estigués present què li semblaria bé i què fem malament. Les primeres alumnes no m’han entès. Comparen l’ensenyament tradicional amb el curs de català. No obstant això, m’agraden els seus comentaris. Com a febleses, surten el programa del curs i el temps.

Finalment,  negociem el programa del curs. Em sembla que em faig un embolic en la posada en comú. Vaig recollint el que van descartant, però després l’alumnat sent pànic: es confessa incapaç de discriminar més. Tot li sembla prou important. Glups!! Em despisto: ningú sap manifestar un objectiu personal d’aprenentatge. Això els sorprèn!! Al final, els reparteixo el full i els comunico els objectius del curs.  Tanta negociació per acabar imposant el meu criteri. I això em sorprèn? Dono per acabada la sessió, abans d’hora. Aix!! Profe l’Oréal, perquè jo ho valc. Quins pebrots, els meus!!

Fonts:

1a sessió grup anterior

dietari d’aula

 

 

Havia donat voltes a empènyer una nova orientació al curs. M’adono que aquesta tendència ha esdevingut una dèria vital. Aquest desig és constant al llarg de dues dècades. Ja em tocaria viure de renda, i més quan assumeixes cursos per arribar a final de mes. El meu entorn es rebolcarà de riure quan llegeixi aquestes línies o em prensentarà la liquidació perquè s’adonarà que sóc un cas perdut. Em costa desprendre’m d’aquest tarannà. Podria treballar com a mercenari, però em conec: sentiria que renuncio una part important meva  i que no seria honest professionalment. Debato internament; em resisteixo a abandonar l’experimentació i innovació. No ho sé justificar quan algú m’ho qüestiona. Només li sé respondre: “és que no ho sé fer d’una altra manera”. Cada vegada vols millorar algun aspecte o bé vols incidir en alguna novetat. I així van passant els anys, carregant la motxilla i descobrint que no ets l’únic a qui li passa.

Mentre vas preparant el caldo, és a dir, mentre rumies la manera de tirar endavant una sessió o un curs, llegeixes piulades que són com anell al dit: vénen carregades de regals. A través d’algun “paper-li” em va arribar l’avanç del llibre Aprendizaje para el nuevo milenio de Marc Prensky. No em vaig poder estar de llegir el text. Arrufava una mica el nas i  qüestionava algunes afirmacions de l’expert. A mesura que anava continuant llegint, em convencia. Tot seguit, m’assabento de la celebració del Global Education Forum. La intervenció de Lisa Nielsen   em fa adona que exerceixo la meva tasca en una aula del segle XIX.

Costa desprendre’s d’aquest llast — i després qüestiono que l’alumnat se’m giri d’esquena!– però continuem aferrant-nos a “com s’ha fet tota la vida!”, tal com em va espetar una alumna.  Disposo d’una aula en què hi ha wifi. Per tant, no he parat de demanar un ordinador i un projector. He de potenciar al màxim aquest recurs. En primer lloc, vaig decidir que l’ordinador havia de ser un exemple de recurs intern a l’aula, no pas extern.  Deu ser una de les causes perquè no acaba d’atreure l’alumnat la nova tecnologia. Forma part del seu àmbit laboral i privat, però encara els costa incorporar-lo en la seva labor formativa. Com nosaltres, els docents. Em vaig engrescar tant que vaig pensar: ” i per què no l’alumnat?” Ja els veia preparant tasques amb un portàtil per grup. El cervell no parava de treure fum i de ser agosarat. Em va temptar proposar a l’alumnat que elaboréssim el material didàctic nosaltres mateixos. M’ho guardo a la recàmera. A més, m’entusiasma el pla personal d’èxit que va plantejar la  nord-americana i les mostres de projectes personals d’alumnes seu. D’altra banda, tenia al cap l’article de Juan Domingo Farnós que preparava per treballar amb tots els grups de distància.

Mentre em barallava preparant la sessió, una amiga piula un article d’Alejandro Piscitelli. A mesura que el vaig llegint sento que em van tustant el front. Arribo a la conclusió que el que s’ha de plantejar a l’aula són reptes. Hem d’aconseguir (parlo en plural perquè incloc l’laumnat) fites –petites o grans–,  però perquè al final de la sessió o del tram ens puguem preguntar: “si som capaces i capaços de…” . Així, també, mirem de donar un sentit pràctic al que hem de treballar a l’aula. S’ensorra la bastida de la primera sessió. Em passo tot el cap de setmana intentant trobar la pregunta per a la primera sessió. Em van venint idees de possibles projectes de treball que em torben la recerca de la pregunta perduda.

Finalment,  em ve la pregunta: “com voleu que sigui el curs?” Així, de cop i volta. S’esvaeixen les possibilitats de debatre sobre les concepcions d’èxit o de fracàs: seguament comptaré amb repetidores. Penso que puc demanar a exalumnes que meditin les causes per les quals van aconseguir superar la prov. Per tant, cal desenvolupar el mapa conceptual i planificar les tasques per negociar aspectes del curs: decàleg, normes de funcionament, llibre de text i projectes de treball. Estic tan satisfet que comparteixo la programació i el material a la xarxa. Rebo un comentari escèptic que anuncia la tamborinada d’aquesta sessió.

programació