Un trencaclosques fallit

 

20a sessió Vam començar revisant les errades de l’acta de la sessió anterior. Tot seguit, vam posar en comú l’exercici que vaig improvisar perquè acabessin consolidant la diferenciació del complement directe i l’indirecte. Va caldre que repasséssim les formes dels pronoms que substitueixen aquests dos complements.

Urgia una ruptura. Vaig improvisar un descans cerebral: l’activitat que havia plantejat d’escalfament en el grup anterior.

Vaig haver de recórrer al que ens va quedar pendent en la sessió anterior. Vam mirar de recuperar una tasca del trimestre anterior: ajudar al nostre rei en quin àmbit s’ha de salvar de les retallades pressupostàries. Així doncs, calia recordar quin àmbit havien defensat i quins arguments havien exposat en una piulada.  Tothom va consultar el seu perfil de Twitter per recordar què n’havien opinat.  Ens van fallar els partidaris de l’àmbit de seguretat.

21a sessió. De vegades la inspiració falla. Em sembla que vaig haver de preparar les sessions d’aquesta setmana a preu fet.

Perles.  Reforç de l’ús de la preposició a per entretenir-los mentre m’entrevistaven. Em vaig adonar que van fer l’exercici en un tres i no res. No es volien perdre l’entrevista. Van parar l’orella, els molt podrits.

 Com que hem de redactar un article d’opinió, vaig plantejar repartir les preguntes per analitzar la situació abans d’escriure. Em semblava que si dúiem a terme aquesta activitat de forma col·lectiva podia servir com a descans cerebral. No pots donar gat per llebre, com veurem en una futura reflexió. De moment, la vaig haver de reservar.

Havíem de mirar si podíem adaptar el joc de Magic, the Gathering al nostre projecte de Bestiari s. XXI, tal com em va suggerir Pere Cornellà. Vaig aprofitar com a material l’entrada de Viquipèdia. Em semblava que era idònia per aplicar-la amb l’estructura cooperativa del puzle (o trencaclosques). Va fallir tant en el primer nivell com en el segon. Es van esverar perquè no entenien res. Abans que no perdéssim la calma, vam poder apuntar algunes conclusions.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

 

 

Propostes

Últimes sessions.

18a sessió. Una alumna havia proposat d’anar a prendre un cafè tots plegats. També havia suggerit de conduir una activitat: contrastar la primera impressió que havíem tingut dels companys i la d’ara.  De totes maneres, havia planificat un parell d’activitats prèvies.

Vam començar la sessió recordant la sessió anterior. Després, els vaig repartir un foli de color a cadascú. Hi havien d’escriure el seu nom. Se’l van penjar a l’esquena i al so de la música van anar desfilant per l’aula i ho aprofitaven per deixar un comentari positiu a l’esquena del company. Un cop acabat, els vaig demanar que els llegissin. La reacció va ser la mateixa que la nostra quan ens va ensenyar aquesta activitat la Laia Casas.  Les cares es van il·luminar amb un somriure. Algú va preguntar si podia servir aquesta activitat com a avaluació.

19a sessió

Després de recordar la sessió anterior, els vaig demanar que en un full escrivissin quin accident geogràfic, quin animal i quin personatge històric serien. Vam repartir els papers a l’atzar i cadascú n’endevina l’autor.

Tot seguir, vaig organitzar dos grups: les rosses i els morenos. Vam haver de pensar paraules i definicions per jugar a Passaparaula.

Finalment, vam mirar de resoldre alguns problemes per enllestir els productes finals dels diferents projectes.

20 sessió

Vam aprofitar aquesta sessió per jugar al joc.

 

 

El costat fosc

Després de la marató de produir continguts digitals (enllestir el parell de murals que componen La vinya literària, pujar els vídeos de les accions brossianes, editar l’entrada col·laborativa per a Huertos literarios i confeccionar els darrers emblemes), m’hauria agradat planificar dues darreres sessions memorables.

Sessió 19a. M’havien demanat que repasséssim. Em va astorar aquest desig, perquè em demanava què volien repassar. Vaig adaptar els dos primers programes d’El Gran Dictat. Com és habitual, al començament només puc comptar amb menys de mitja dotzena d’alumnes. Es van incorporar progressivament. Així doncs, vam arrencar amb un nombre ben just per formar dos grups. I els grups, es van anar eixamplant a mesura que avançava el concurs. Es va crear una forta rivalitat entre els dos grups. Em van fer patir durant tota l’estona perquè temia que al final es barallarien. Vaig aprofitar que una alumna va arribar tard perquè fes d’àrbitre.

Sessió 20a. Dimecres al vespre repasso totes les fotografies del trimestre. I m’adono de la feinada. Així doncs, enllesteixo un vídeo. No puc desaprofitar tot aquest material! Em ve al cap una cançó de Sigur Rós que ens ve com anell al dit. Va de viatges i de jocs. Ni fet expressament. Em presento a l’aula amb tots els jocs que han preparat el grup d’S3 d’aquest trimestre, els emblemes i les cartes de pòquer. Com en la sessió anterior, són pocs. Van apareixent progressivament mentre recordem la sessió anterior. Confessen que els va agradar el joc. Reparteixo les cartes per formar equips mentre els que no van poder assistir dijous passat van a una altra aula per preparar l’acció. Mentre esperem que preparin la performance, els altres proven dos jocs: el trivial de frases i el trencafrases. Em sembla que d’entrada no els fa gaire gràcia. M’equivoco.

Quan torna el grup brossià, visionem el final del vídeo de la Càpsula 3. Tothom s’apunta a la sortida. Poso música i aprofito per repartir els últims emblemes.

Els convido a mirar l’àlbum fotogràfic del curs. S’emocionen i aplaudeixen. Supero els moments d’estupor. És el moment de la posada en comú. Cada grup explica a què ha jugat i què li ha semblat. Reparteixo les varetes. S’origina un debat espontani: aprendre o aprovar. Fa por que la innovació allunyi l’assoliment del certificat. Somric. El Pablo em proposa que comenci a reclamar emblemes als incrèduls. Va bé tenir la vareta per acabar el debat. Formules un encanteri. Acabo amenaçant que sóc capaç de convertir algú en un gripau fastigós si té por de no aprovar. I conte contat, trimestre acabat.

 

 

El millor equip

Extret d’http://cdn.morguefile.com/imageData/public/files/c/click/preview/fldr_2008_11_08/file00078434595.jpg

19a sessió. Tot i que és la sessió destinada a la correcció de les proves, la vam reservar per preparar la flashmob. Ens va anar prou bé la connexió per fixar-nos en el vídeo que ens havia passat la Laura —bé, a partir d’ara Madame Laura—, perquè es va convertir en una molt bona monitora. Ens va anar ensenyant els diferents passos. Mirava d’utilitzar recursos per facilitar-nos aprendre la dansa; com per exemple, metàfores perquè ens fos més fàcil memoritzar el pas. Vaig descobrir que era un molt mal alumne. No escoltava gens les indicacions. Només reia cada dos per tres i feia pallassades a la resta del grup. Éra la tensió i l’emoció.

Ens vam entrenir en els primers passos, vam haver d’aprendre la resta en un tres i no res.  La Laura ens observava. Ens feia repetir quan algun pas no ens sortia prou sincrònic o bé a algú li costava. Ara bé, tot i que va liderar la construcció de la flashmob, la resta ajudàvem, suggeríem. Va ser un gaudi. Va venir la Transi, tot i que ja ens havia advertit que per un problema familiar no podria venir a la cloenda.

Al final, van improvisar una operació distreure-el-professor-perquè-li-puguem-deixar-el-regal-sobre-la-taula. Em vaig trobar una targeta en forma de relatograma amb dedicatòries escrites, el llibre Cremeu Barcelona! i una bona ampolla de cava. Em van prohibir de compartir-la amb ells. Em van recomanar que la reservés per a una ocasió molt especial.

La Laura va proposar si podíem repetir l’assaig l’endemà. I així va ser. Tothom com un clau. Vam arrambar les cadires i sant tornem-hi.

 

20a sessió. Se’m van avançar. Havia previst sorprendre’ls amb un relatograma. Al bell mig hi havia un cor. Ha estat un trimestre molt emotiu i del qual hem après plegats. Després, al voltant, quatre aspecte que volia destacar del grup. Havíem volgut trencar tòpics amb l’avaluació ètica. M’bavia adonat que era un grup amb poders. Estava molt content de la singladura, tot i que al principi anàvem perduts. Per tant, els veia capaç de superar qualsevol repte que ens plantegessin.

Després, vaig anomenar cadascú i els vaig explicar per què havia triat una imatge. Havia pensat en l’Aliou com un lleó pel coratge que havia tingut al llarg d’aquests cursos. Malgrat les limitacions, havia estat pacien. Vaig escollir un caserio il·luminat per a la Begoña, la Begotxu. És la marassa del grup. És una persona acollidora i que sempre està atent per saber com et pot ajudar. Vaig triar un fondista amb el Celes. Només va poder assistir a mig curs, però mirant de superar la por de la competència digital. El Chema, com a bon culer, havia de tenir l’escut del seu equip de futbol. El vaig anomenar el nostre Xavi. Per a l’Eva vaig buscar una pizza. Al començament sempre parlava en italià. L’últim dia va deixar anar una italianada. Per al Fernando, Michael Jordan. Ja està tot dit. Ha estat el company modèlic. Va tirar del carro sempre, tot i que es va emprenyar per si perdíem el temps. Hauria de triar Vespertine per a la Johanna. Em vaig decantar per unes tasses de te. Estic segur que sempre ens n’oferiria per tenir-nos junts. Per a la nostra coreògrafa, li vaig triar la foto d’unes arepas, el mejar típic colombià. M’agrada molt aquesta paraula. Per a la Leticia, mate. Tinc un bon record del seu taller de mate del trimestre anterior. A més, és una beguda socialitzadora com el te. Em va venir al cap Nadia Comeneci per a la Vivi. Ara entenc per què va ser una de les millors gimnates de la història: la sang romanesa. Són obstinades i persistents.Finalment, un bon cistell de taronges per a la Transi. Cada dia parla més en valencià.

Els vaig confessar que no em calia envejar el Luis Enrique. Jo també comptava amb el millor equip del món. És curiós. D’ençà d’aquestes sessions, sempre escric companys i no pas alumnes. Aquest vídeo us ho aclarirà.

 

Les veus humanes

sessió 20. El dia es va despertar plujós. Em feia una mandra la sortida! Pel Whatsapp els alumnes anaven confirmant qui hi aniria. De moment, només érem quatre: la Leticia i la Johanna, que m’esperaven a l’estació, i la Transi, que ens havíem de trobar a l’Auditori.  Durant el trajecte ens vam anar intercanviant informació. La Leticia ens va explicar que els seus oncles vivien per les Glòries. La Johanna, en canvi, va relatar que només feia dos anys que eren a Catalunya. El seu home, afectat d’una mobilitat laboral per la fusió d’entitats bancàries. Em vaig desorientar a la sortida a la plaça de les Glòries. Quan vam arribar ens vam espantar. L’atri era envaït per una multitud de grups de preescolars. Semblava que parodiessin la pel·lícula d’Alfred Hitchcock. Al fons, hi vèiem els set plafons —set!— de l’exposició. I si hi anaven també, com ens ho faríem per seguir la visita? Ara entenc perquè l’Elisenda Vilardell, responsable del programa educatiu del Museu de la Música,  em va preguntar si havia reservat la visita. La Transi va proposar que primer anéssim a prendre un cafè. Primera sorpresa. Ella, tota animada, demana el cafè amb llet en francès. Els altres ens miren estranyats i ens aguantem les ganes de riure. Ens entaulem i conversem. És curiós. La Transi, després de contar-nos el seu periple professional per diferents centres mèdics, ens va recomanar que calia viure al dia. Érem aliens a la notícia de l’accident aeri. Al cap d’una estona, em vaig adonar que feia estona que les tres parlaven en català. Amb alguna vacil·lació i amb dubtes, per això tenien a mà el profe!

Vam recórrer els diferents plafons. Em vaig tallar de plantejar-los les propostes de la guia didàctica que m’havia facilitat l’Elisenda. S’anaven alternant per llegir en veu alta la informació de cada plafó. Em va fer gràcia veure el vídeo d’un mercat marroquí. Hi veia l’Isma, l’expresoner que ha d’anar a vendre verdura a un altre barri per no avergonyir la família.

La tornada es va convertir en una odissea. A l’estació del Clot, ens vam adonar que no anava bé la nostra línia. Havien suprimit un tren i el proper cada vegada l’anunciaven amb més retard. Gabinet de crisi. Vam estudiar si anar a Passeig de Gràcia. Vam tenir remordiment cívics i vam deixar passar un regional que ens hi hauria dut. La Leticia va aconsellar que anéssim a buscar l’autobús a la ronda de Sant Pere. Així ho vam fer. Ella hi està acostumada, però la Johanna i jo ens va semblar etern el viatge.

sessió 21. La Johanna, la Leticia i jo vam acomplir el repte perquè la Vivi sabés com va anar la sortida. Va ser incapaç de venir a causa d’un mal de queixal. Tot seguit, els vaig demanar que expliquessin quines va ser les tres sessions més memorables. Em va sorprendre pequè cap va coincidir. Vam riure rememorant anècdotes. Després, els vaig proposar que em formulessin un repte. Vaig sortir de l’aula perquè poguessin deliberar còmodament. Em van plantejar un repte en dues parts. Havia de ser capaç d’expressar en 21 paraules el que havia suposat per a mi el curs. No em va costar gaire. La segona part del repte és que valorés quina evolució havien fet com a alumnes. Aquest desafiament va ser més complicat. Em vaig embolicar una mica. Els vaig confessar que de vegades havia dubtat de la metodologia, però que després en copsava alguna evidència: la sortida, el Whatsapp, els tallers, la transformació d’alguns companys… Havia previst una tasca final com a avaluació, però em sembla que l’hauré de reservar per al proper curs.

La resta de la sessió es va centrar en finalitzar el projecte de #TotssomSalim. Es va convertir en una marató de capítols:quatre. Ens vam prendre el darrer te i ens van asseure per darrera vegada a la catifa. Vam escoltar la Leticia explicant el capítol 12 i jo, els altres tres. Al final, els vaig preguntar per què havíem llegit la novel·la de l’autor sirià. Havia servit de model per al curs. Els tallers eren el regal similar que oferien els amics del Salim.

 

Rituals

Prosseguim amb les sessions del B3. En la sessió 17a i 18a vam continuar amb les petxa-kutxes. Només un alumne en va quedar exempt perquè es va encarregar d’editar la gravació del segon guió. Vaig ser incapaç de recordar-li el projecte final. En la primera sessió, al final de les exposicions, vam formar parelles per fer els exercicis. Així repassàvem la prova i eliminava possibles atacs d’angoixa i nerviosisme per la prova. Els va agradar repassar per parelles. Analitzàvem les errades. Vaig notar certa alegria. Els vaig anunciar que dijous acabaríem les exposicions i ens aniríem a fer un cafè. Els havia de fer una proposta deshonesta.

En la segona sessió, els vaig recordar el pla de la setmana vinent: dimarts, una part de la prova i dijous, la prova oral. Els vaig demanar què els semblava si dijous celebràvem un esmorzar. En un tres i no res, vam acordar què portaria cadascú: salat, dolç, beguda… Vam anar a la cafeteria. De seguida, em van preguntar què els havia de proposar. Els vaig avançar si per al proper curs muntàvem un banc comú de coneixements. Van acceptar  de nou el repte. Em vaig sentir l’home més afortunat.

Fundant el futur banc de coneixement comú, foto d’Aracely Aguilar

Per cert, es va tramar un pla per distreure’m dimarts: marejar-me amb un cigar, amb vodka i una cita amb Monica Bellucci! Sort que havia frustrat la pressió de la prova…

Sessió 19a. Per desacralitzar l’academicisme que imposem quan administrem les proves, els vaig convidar a buscar analogies amb els contes. I en vam trobar. Vam recordar que normalment una parella protagonitza la trama. Així, vaig formar parelles amb els cordills. Vaig repartir les proves i la vam repassar. Van reconèixer que la prova era el personatge malvat. A mi, em van reservar el paper del narrador. Tothom, tranquil. Més aviat somreien per sota el nas. Vam fer els exercicis de comprensió oral. Els vaig preguntar on m’havia de trobar amb l’actriu italiana. Les autores de l’estratagema em van aconsellar que la busqués. Vaig aprofitar per anar editant més vídeos de les petxa-kutxes.De tant en tant, treia el cap a l’aula per comprovar que tot anés bé.

Sessió 20a. Els havia preparat una sorpresa. Vaig enllestir una presentació amb famosos que els donava les instruccions de la part oral. Com que em vaig oferir a preparar el pa amb tomàquet, els vaig confessar que no podia sucar les llesques de pa i avaluar-los.  Així doncs, els vaig demanar que escrivissin el nom en un paper. Els van ficar en una bossa.En van triar per saber quin company valorarien. Els vaig repartir una rúbrica. Havia adaptat el barem de l’expressió oral.  AVALUACIÓ FINAL.doc

Havia disposat les cadires al voltant de la taula. Em vaig haver de fer pregar perquè s’hi asseguessin. Vam començar a esmorzar. Havia observat que parlaven per parelles. Vaig pensar que s’estaven avaluant. Ens vam anar engrescant. Quan faltava mitja hora.

Algú va recordar que no havien explicat l’enigma ni havien mostrat la mà que van dibuixar al començament del curs. La Johanna va trencar el gel. Va explicar per què hi havia Jaume Sisa. Es recordava de la sessió en què van escoltar la cançó Qualsevol nit pot sortir del sol. Va confessar que el curs havia acomplert les seves expectatives: volia guanyar en fluïdesa i les activitats tenien aquesta finalitat. S’anaven passant el full amb les imatges de l’enigma. Algú reclamava quan el company s’excedia en l’explicació. Vam riure amb les respostes. Algunes explicacions originaven petites converses espontànies. La Transi va relatar que quan un pacient li donava les gràcies se sentia completament recompensada.

Foto d’Aracely Aguilar

Jo, fa dies que estic orgullós del grup. A més, em vaig sentir tan afortunat de compartir quatre hores de complicitat avaluativa.  La cantant Janelle Monáe divulgava una frase d’Angela Davis. Em sembla que és idònia com a conclusió d’aquesta entrada.

“I am no longer accepting the things I cannot change. I am changing the things I cannot accept.” -Angela Davis pic.twitter.com/vs9qRkSNmi

— Janelle Monáe (@JanelleMonae) December 6, 2014

 

Això és tot, amics!

Darreres sessions amb el B1.

19a sessió. Potser són manies meves, però em va semblar notar els efectes de la biodansa. Els qui hi vam participar ens miravem amb complicitat. Vam mirar-ne el vídeo. Els vaig recordar com havíem començat el curs i quina havia estat la primera tasca que havien fet. Van voler escoltar les presentacions inicials,  amb la llengua materna. Tothom va escoltar la gravació amb atenció. Vam trobar a faltar uns quants companys: l’Abzís, la Maria Laura, el Carlos…

Tot seguit, vam anar per gravar les noves presentacions. Tothom se l’havia preparada. Em va sorprendre la qualitat de les primeres presentacions. L’anècdota de la sessió: el bloqueig de la Celia. És brasilera. S’ha encarregat de cohesionar el grup. Va crear un grup de Whatsapp. Queden per fer un cafè abans de la classe. Ha muntat un sopar….Parla sempre en portuguès, però es fa entendre. He tingut problemes de comprensió amb alguns companys seu. Ella, espontàniament,   fa d’intèrpet amb la Marcelle, una francesa que troba que el català és bastant difícil.  Ara bé, aquesta delegada del grup, quan va tenir la gravadora al davant, es va acovardir. Va intentar presentar-se, però balbucejava, i en castellà!! Al final, ho va provar de nou, però no se’n va sortir. El poc que deia ho tornava a pronunciar en castellà. Si escolteu el document, comprovareu l’ambient que es va respirar. Les meves rialles ho delaten.

Com he comentat més amunt, potser deuen ser manies meves, però notava l’ambient diferent. Tothom estava content, tenia ganes que els companys l’escoltessin de presentar-se en català. M’han fet patir bastant, però contemplant-los mentre els enregistrava m’han fet sentir-me satisfet.

Seguint el guió que havíem acordat, ens vam anar a la cafeteria.

20a sessió. Tallo branques de mimosa de casa. Penso que ha de presidir la taula. He birlat la idea de algunes sessions de Maria Acaso.  Era una ocasió ben especial. Però tinc dues alumnes que en són al·lèrgiques. Fes-te fotre. Així doncs, va haver de presidir l’entrada del Casal de Cultura de Castelldefels. Vam parar la taula amb les estovalles, amb les poesies. Vaig tenir temps d’entrellucar com la Maria hi escrivia una estrofa de Rosalia de Castro i l’Edgar apuntava uns versos de Pablo Neruda.

De seguida la taula va quedar plena de menjar i beguda. El Marat va venir carregat de plats, gots, coberts, estovalles, begudes. L’Olga va venir amb el test de la 2a setmana. Va tornar el got amb el brot d’espinacs. El va voler tornar a l’Annay, però ell no va voler accpetar-lo. Li va agrair el gest, però va consideria que l’havia de continuar mantenint-lo. La majoria va aprofitar l’avinentesa per confessar que se’ls havia mort.

A relaxing cup in Castelldefels clou. Per cert, no ens van seleccionar per acollir el certamen. Tant ens fa . No són manies meves, sinó que em van demostrar que ha valgut la pena.

 

Fer de xerpes, un joc de nens

20a sessió amb el D. Costa d’arrencar la sessió. El primer grup de xerpes demanen una nova pròrroga. Al final, decideixen iniciar el seu acompanyament i deixen sobre la taula la possibilitat d’activar plans B, C… Organitzo els grups. Em demanem 10 minuts perquè cada xerpa pugui explicar el contingut i així tothom podrà escoltar els exemples que han gravat. Aquest és el motiu pel qual havien demanat d’ajornar la seva exposició.

Vaig passejant per l’aula, observant cada grup i parant l’orella.  Em sorprèn com ho han plantejat. Se serveixen d’una presentació i del llibre de Castellnou. S’hi estan molt més del previst. Al final, vaig preguntant als alumnes per què han entès. Resumeixo el contingut. Aprofito el moment d’atenció per escoltar els exemples gravats. Ens hem polit més d’una hora i mitja.

Continuem amb la mateixa tònica.  Els experts, en comptes d’explicar quin ha estat el seu procés d’aprenentatge, imiten un model tradicional. Aprofiten el buit de poder per restablir l’ordre establert. Expliquen el fenomen seguint la teoria. M’aplanen el camí perquè després és ben senzill resumir el contingut.

Els he preparat una sorpresa. He escrit una de les falques radiofòniques de la campanya de residus. Reparteixo el text a  cada component del grup. Han de localitzar els fenòmens fonètics. Fem la posada en comú. He de lluitar amb l’escepticisme.

Mentre recullo, xerro amb la Conxi. Em dóna la pista per consolidar el contingut. Aniria bé  més exercicis. Em convenç que encara que n’hi hagi als reculls és important que els en faciliti jo. Li proposo de preparar-ne un com a activitat d’escalfament.

Divendres,  tafanejant el mur de Facebook, Aitor Lázpita (@alazpita)  recomana una presentació de Toni Solano (@tonisolano) .

¿Y por qué no una PechaKucha? from Toni Solano

És la clau per dinamitzar el guiatge dels xerpes.

 

Biodramina

D’Alvimann, extreta d’http://www.morguefile.com/archive/display/642775

20a sessió amb  el B3. És la sessió que costa menys de preparar i en canvi és amb la que tens més recança: els hauria d’informar que el grup no podria continuar. Moments abans em vaig recordar que els tenia a punt una presentació i que havia de buscar un acompanyament musical. Em debatia entre Serrat i  Llach.

Pujo a l’aula. Em trobo amb dues safates amb més d’una vintena de llesques de pa amb formatge  i carne mechada —típic de Cadis—, una bossa de patates i una ampolla de Coca-cola. M’atabalo una mica. No he pensat en la celebració. Reparteixo les proves i em costa que m’atenguin. Estan repassant la puntuació i comparant-se amb els companys. Es van engrescant. La Nataixa protesta. Només té la puntuació de curs. Li falta la de la prova.

Els comunico que no continuem el trimestre vinent. Estan tan contents que s’ho prenen la mar de bé. Els comento les diferents possibilitats. Es van animant uns amb els altres. La majoria decideix apuntar-se en el grup del vespre. Algunes, com la Mariana, la Leticia i la Nataixa s’animen amb el taller de teatre. Al·lucino. Al final, algú ens obliga a celebrar-ho. De cop i volta, em veig amb un paquet gros entre les mans. M’atordeixo. Estic a punt de fotre’m a bramar. Aguanto.  Sessió de fotos i anècdotes del curs. La Mariana recorda la primera activitat. M’avergonyeixo. Riuen, els podrits! Em confessen que els vaig espantar. Es pensaven que els venia ben fumat. Em podia haver venjat recordant-los com no s’ho van pensar gaire quan els vaig plantejar de fer la prova oral tradicionalment o bé revolucionàriament… L’Antonio va comentar que l’havia sorprès. No s’esperava que algú li fes parlar de Cadis i del Carnaval. Tampoc no s’havia sentit obligat a empassar-se un mètode sinó que l’havia deixat ser com és. Em va venir al cap el comentari de la Victoria feia una setmana. Havia valorat de la mateixa manera el curs.

Sense adonar-se, en un moment, em van donar prou informació per poder haver emprès l’elemental. Els volia proposar d’aplicar un banc de coneixements. Pensava planificar el curs a partir de les seves propostes. Haurien d’aconseguir que el grup fos capaç de dur a terme alguna cosa. Ja m’imagino que la Leticia ens hauria ensenyat alguna coreografia, la Mariana ens hauria assessorat sobre vestimenta o bé hauria estat una passada anar-nos a emprovar roba amb ella, etc. Estava disposat a un aprenentatge experiencial al 100%. Esperaré.