Jaume Rivera fragment 2

L’inconscient,  —ai, perdó — el subconscient et fa males passades. Amb les presses de publicar la darrera sessió i amb remordiments de consciència per haver improvisat una sessió gramatical, pura i dura, em vaig oblidar de relatar una activitat que va sorprendre. Ves per on, debatent sobre pedagogies sexies amb @monparaiso i @jmab76, em va venir al cap l’oblit,

La setmana passada, mentre negociàvem l’oferta del banc comú de coneixements, havíem pactat que deixaríem una setmana de coll per enllestir els diversos tallers. Per tant, havia apuntat com una de les expectatives dels alumnes era la pèrdua de la vergonya. Malgrat que reconeguin que reptes o tasques finals aconsegueixen superar aquesta por, em vaig comprometre a treballar-ho durant les dues sessions d’espera. Em refiava que durant el cap de setmana enllestiria la lectura del llibre de Doni Tamblyn i en podria treure idees per a aquestes dues sessions. Il·lús…

Vaig preparar just abans d’entrar a l’aula una activitat de xoc. Després de recordar quina era la finalitat d’aquestes dues sessions: perdre la vergonya perquè poguessin assumir la conducció de la sessió eficaçment, els vaig demanar que a partir d’ara haurien de confiar en mi i que es deixessin portar. L’Alberto  ja va moure el cap d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra. Vaig repetir que si volien perdre la timidesa per parlar en català havien de seguir el meu mètode. Els vaig ordenar que es despullessin mentre jo em començava a treure’m el cinturó. Moments de por, d’incertesa, d’incredulitat. Es van plantar. Jo continuava amb el cinturó. Em van demanar que no continués.

Llavors, vam reflexionar què havien sentit just quan els havia violentat les meves ordres i quan havien vist que aconseguien aturar l’activitat.  Eren el mateix que sentien quan els feia por d’expressar-se i el que sentirien si superaven aquest temor. Haurien de tenir capacitat per reconèixer què els calmava per aplicar-ho en moments de pànic. Van respirar alleugerits. Ara té nassos que em sentís incapaç d’aportar tècniques per mantenir la calma. Mirant la xerrada que Inés Sanguinetti va oferir en la segona edició de la Escuela de la Educación Disruptiva, me’n va suggerir una de ben elemental: inspirar profundament i expulsar l’aire abans d’intervenir.

Anuncis

4a sessió. Com ja vaig valorar en una altra entrada, la iniciativa de resumir la sessió en 21 paraules funciona. A més, facilita quins continguts pots comentar a l’aula, a partir de les errades que corregeixo. En aquest cas, la Natalia ens en va proporcionar uns quants. Com que només vaig comptar amb mitja dotzena d’alumnes, va ser fàcil organitzar tres parelles i que cadascuna pensés l’aclariment d’un dels dubtes. Hi va haver una parella, la pri,mera,  que es va atrevir a sortir al mig de l’aula i resoldre la consulta.

De totes maneres, aquesta sessió va ser tres de fredes i una de calenta. El dia abans, vaig rebre el missatge d’una alumna. Em confessava que s’hauria de donar de baixa perquè es veia incapaç de conduir el taller en català. Veia que li faltava una base gramatical. Per tant, s’estimava més reforçar la gramàtica per reprendre el curs. Em va semblar que era víctima d’un atac de pànic escènic. Li hauria d’haver aclarit que, de gramàtica, ja en faríem; informalment, segons el que necessitessin per superar els diferents reptes. A més, només havia pogut assistir a la primera sessió. La decisió, doncs,  era més fruit d’un rampell.  Havia falta les altres dues per malaltia. També li hauria d’haver recordat que quan va seguir un mètode més tradicional s’avorria.

L’Aracely em comunicava que marxava de Castelldefels. Per tant, li era impossible continuar el curs. Em demanava, però, dos favors: que l’acomiadés dels companys i que continuï aplicant la meva metodologia.

La Johanna m’avisava que tampoc no podria venir. Tant ella com la seva filla estaven malaltes. Per tant, hauríem d’ajornar el començament de #TotssomSalim. Jo, que tenia a punt tot l’equip per al projecte (la catifa, el te, la tetera, el filtre, els gots…)! Així doncs, desa-ho en un prestatge.

La calenta. El Chema tornava al grup. El tercer trimestre del curs passat ho va haver de deixar. Li vaig proposar de provar de continuar amb els seus antics companys. Dubtava si seria capaç de seguir, si havia falta un curs. Així doncs, aquesta sessió era la de prova. La Natalia resumeix la sessió anterior. Reparteix cartes. Va i li toca l’as. Tothom riu. Els companys li informen que ha d’assumir el repte. A més, li comenten que haurà de llegir un capítol d’una novel·la i que haurà de preparar una oferta formativa. Entra en crisi. Confessa que se sent incapaç de continuar. No té el nivell. Se sent negat de poder dir alguna cosa en català. La Laura i la Transi, que van ser companyes en cursos anterior, miren de calmar-lo.  Reconeixen que els va anar molt bé el projecte del curs passat: les petxa-kutxes. Van perdre la vergonya i es van adonar que podien exposar en català. L’Alberto es va atrevir a explicar balbucejant, però sense recórrer al castellà, que ell sí que s’hauria d’avergonyir. És l’únic nascut a Catalunya i encara li costa de parlar el català. M’afegeixo en el debat.  Comento al Chema que entenc el seu malestar, però que els neguits que ha expressat són les expectatives dels  seus companys que vaig recollir la setmana passada. Remuga resignació. Ara penso que en comptes de clavar-li un discurs per animar-lo, hauria d’haver plantejar preguntes per acabar de resoldre el conflicte. Quina mostra de mentoria per part del grup. Per treure’s el barret.

I llavors, la gran estafa. Classe gramatical. A partir de la reflexió de les respostes de l’avaluació inicial vam conjugar l’imperfet de subjuntiu. Pobre Chema! A sobre comencem el repàs de la morfologia per la teulada. Continuo pensant que és arbitrari. No es van queixar pas quan els vaig gravar!

Vam acabar la sessió, sense una fotografia. El subconscient és savi. Em va prohibir que publiqués qualsevol prova de la classe per no emprenyar l’alumna que es va queixava que li calia gramàtica. Això que tenia a la butxaca acabar el naixement del banc comú de coneixements amb unes normes i un calendari…

 

4a sessió amb el B3. Avui es deu haver notat que he preparat la sessió a corre-cuita. M’hauria anat bé poder preparar-me-la més en calma.

Hem  començat amb una roda—ja comença a fer pudor aquest recurs—  per repassar estructures. S’han cridat pel nom i s’han demanat què havien fet ahir. Hem visionat l’acta de la Dolores. Ha relatat la seva experiència. Li he comentant que en comptes de vídeo casola és més aviat la d’una corresponsal televisiva. Els agrada aquest moment de protagonisme i els companys s’hi solidaritzen. Saben que potser el protagonista els tria perquè sigui el proper secretari. M’han autoritzat que les difongui, però que les recopilem al grup virtual.

Els he preparat com a detonant de la sessió: una de la imatge de l’enigma i  tres fragments (podeu consultar-los amb  l’enllaç de la sessió que teniu a l’inici) . N’han hagut de treure l’entrellat. M’han sorprès les possibles solucions que han plantejat. L’Antonio ha apuntat que el vincle era la lluita del poder. Poca broma!  Després els he demanat que hauríem de saber per resoldre la tasca final de la unitat, explicar un conte als companys. M’han agradat les qüestions que han apuntat.  Ja els podia presentar la unitat.

 

He aprofitat les parelles per passar-los els codis QR. La majoria no tenien activat el lector. Havien de consultar els enllaços  i comprovar quines preguntes anteriors podien respondre. Hem  afegit en el mapa la informació que trobaven en la web. A partir d’aquest moment, hem anat comentant i apuntat els elements propis del contes: tema, fórmules d’inici, perfil psicològic dels protagonistes. Hem  acabat, endevinant companys de classe a partir de la descripció que en feia cadascú.

file3851334414519Continuo amb la majoria del grup del B1, tot i que es van confirmant algunes baixes. La primera sessió arrenca potent, però tinc la sensació que a mesura vaig plantejant les activitats anem perdent gas. Ens estrenem amb una activitat d’escalfament: Jo sóc. Miren de completar cinc afirmacions amb aquest encapçalament. Reparteixo els fulls. Cadascú el llegeix en veu alta i no li costa gens endevinar de qui és. Grup ben cohesionat. Trec pit.

Els presento el pla de curs. Els avanço que aquest trimestre hauran de participar més en el blog. Assenteixen. Escoltem la cançó de Raimon.  Després miro de negociar el projecte del curs. Em costa fer-me entendre. Els recordo que en el curs anterior, vam mirar de conèixer Castelldefels. Ara els animo a  conèixer-ne la història investigant com vivien els nostres avantpassats. Sembla que els agrada la idea. La Liz exclama:”És com fer un viatge a través del túnel del temps”.

Per acabar, miren de fer un versió personal dels dos versos inicials. L’endemà se’m va el temps en la presentació. Miro d’escriure’ls amb els colors de la bandera del seu lloc d’origen. Em penso que els farà gràcia… Els demano que pensin en un cantant del seu país similar a Raimon.

2a sessió.  Acordem quines són les preguntes per conèixer el cantant. En la primera sessió, algú ja reconeixen que l’estil és cançó protesta. La majoria hem viscut sota règims dictatorials i quina era la funció de la música: conscienciar la societat. Amb les preguntes, presento el passat perifràstic. La Mercedes es pensa que és la perífrasi d’imminència. Al final, ho entenen. Els sorprèn de fet,  que per formar un temps passat utilitzem el present d‘anar. Astorament.

Reparteixo una biografia del cantant de Xàtiva. La tenen en present. Demano que cadascú miri de transformar dues formes verbals ens present pel passat perifràstic. Després, llegeixen la biografia per respondre les preguntes que hem acordat al principi. Els proposo que busquin aquestes dades biogràfiques per presentar el seu cantant. Penso que també ens poden servir com a model per al producte final del projecte.

Divendres a Vic. M’adono que ja començo a tenir una edat mentre escolto Jon Landa presentant la seva comunicació amb l’ús del pop català per al seu alumnat italià. Frescor contra carrincloneria.

3a sessió. Després de la marató quilomètrica de divendres i dissabte, estic bastant cansat. No sé com encarar la sessió. Tiro de beta: si han de presentar els cantants! Ja tinc mitja sessió a punt. Però, i si no han fet els deures… Som pocs a classe. La meitat no han fet els deures. Justa la fusta! Activem el pla B a tot drap.

Primer, faig una roda demanant-los com els van anar el sopar d’aquest dissabte. Així repassem el passat perifràstic.  Després, acordem les preguntes de la investigació. Em costa que m’entenguin. Suo. Al final, cada grup proposa un parell de preguntes. Ens en sortim galdosos. Quan els demano que observin les preguntis i s’adonin quin temps han emprat, es produeix una hecatombe. Al final, els explico que era per introduir l‘imperfet. Com és habitual, organitzo parelles i els consigno un verb perquè conjuguin l’imperfet.  S’adonen com formem els de la 1a conjugació i els de la 2a i la 3a conjugació. Els demano que han d’escriure  un comentari facilitant el nom del cantant i un vídeo seu. Una classe tediosa.

4a sessió. Hem de començar amb el projecte. No n’he fet una planificació. M’ajuda les tasques de la unitat 2 del MOOC a reflexionar-hi. La meva mentora em fa uns suggeriments. M’aconsella que construïm una línia del temps. Penso que ni borratxo!! Es van esverar quan els vaig proposar de preparar col·laborativament una presentació dels cantants. Però m’ho torno a rumiar. El cos em demana activitats de manualitats. Són desconcertants, disteses. Exigeix compromís, implicació i col·laboració. Per tant, la mentora m’ho ha posat en safata. Ja tenim activitat per a la propera sessió: un cordill per penjar-lo  l’aula i que serveixi per enganxar-hi les idees claus de cada època. Veig que en paper la cosa funciona. A l’aula, ja és diferent.

Em passo tot el temps de la preparació, cercant informació i atenent consultes. He d’entrar a l’aula i no sé com podem començar a investigar el neolític.  Recordem la sessió anterior. Repassem la morfologia verbal.  Els presento les preguntes que vam acordar. Els demano si les poden agrupar. Els costa entendre l’activitat. La Celia és la més crítica. La Mercedes intenta explicar-li per què ho fem. Se m’escapa: mira que és més senzill seguir un llibre.  Costa d’agrupar les preguntes. Per tant, els reparteixo l’entrada sobre la revolució del neolític. La llegeixo. El Chema em demana per què no practiquem la lectura en veu alta. S’improvisa un debat. Alguns temen que m’irriti aquest qüestionament. Tant la Celia com el Chema es justifiquen que he afavorit aquest clima. Tenen raó.  Em penedeixo per haver optat treballar per projectes.  Reuneixo els grups i sorpresa. Van responent les preguntes del qüestionari. Discuteixen. Argumenten basant-se en el text. Revifo. Acabem la classe abans d’hora. No recorro als textos amb informació especialitzada  Els proposo que mirin de localitzar quantes coves tenim per la zona. Repeteixo: les propostes reflexives de la unitat 2 del MOOC m’han ajudat a reprendre la il·lusió. Continuarà…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

He d’agilitzar el dietari reflexiu si vull donar a l’abast. Així doncs, aquesta entrada concentra tres sessions. Ja em va passar el curs passat, la segona sessió, la més #rEDUvolutionària,  me n’oblido de narrar-la. És la més fatigosa, però la més satisfactòria.

Ni fet expressament per reciclar-me amb els bàsics 1, però tinc un grup molt heterogeni. Visca la diversitat! És nombrós. Predominen llatinoamericans (tres cubanes, una parella veneçolana, un colombià, un bolivià, un equatorià, una peruana i dues argentines) i espanyols (dos gallecs, un castellà, un madrileny, una aragonesa, una extremenya i un andalús). També en tinc d’europeus (una francesa, un italià, una sueca i una parella russa), dos africans (un marroquí i un senegalès) i un asiàtic (kirsguí). La majoria tenen el castellà com a llengua materna o llengua segona; n’hi ha que tenen com a segona llengua l’anglès i la parella russa, ell xampurreja ben poc de castellà. Per tant, hi ha moments que les llengües vehiculars són tres.

2a sessió. Els va desconcertar que els agrupés per deduir els objectius comunicatius i els continguts gramaticals. Motiva els qui tenen l’espanyol com a primera llengua o té un bon nivell d’espanyol, però torba i angoixa els que entenen poc. Ara bé, estic content del resultat perquè es van adonar en la posada en comú que anaven confeccionant el material didàctic. Després es va adonar que els havia facilitat els recursos per demanar-se on viuen i el telèfon.

Després, tal com els havia avançat, ens vam enfrontar en el proper repte del projecte. Vam idear un obsequi per als visitants del futur esdeveniment: un got amb el nom, amb lletres retallades del diari —simulant un trencadís—, on van plantar unes llavors que els vaig regalar —un símbol de l’aprenentatge—. Es van obsessionar que els oferia marihuana. “María Acaso de la buena”, els hauria d’haver respost. Abans de marxar, els vaig formular una pregunta: quants barris té Castelldefels?

Tasques 2 i 3

3a sessió. Comencem amb una roda repassant els objectius comunicatius apresos en la sessió anterior o bé anticipant-ne el de la sessió. Va costar arrencar, però ens van anar sortint els números.  Ens haurien de demanar l’edat. Els van anar deduint, després que els expliqués com fem les dues primeres desenes. Es van preguntar i donar l’edat.

Tot seguit, van contestar la pregunta de la sessió anterior. Venien ben preparats. Alguns se n’havien anat a l’Ajuntament a esbrinar-ho. Ens va costar acordar el nombre de barris. Vaig formar grups perquè recomponguessin el plànol del municipi. Així vam repassar el nom de cadascun dels barris. També ens va servir per saber-los situar i aprendre els adverbis i les locucions de lloc.

Els va agradar molt la sessió. Alguns em van venir a felicitar. En canvi, jo n’estava ben poc. M’havia deixat influir pel programa i no pas pel projecte. Em sento que falsejo la meva labor.

Tasca 4a

4a sessió. Vaig voler millorar la feblesa de la sessió anterior. Vaig apuntar quin era el repte: haurien de proposar els dies de l’acte. Per tant, sessió dedicada a vocabulari (estacions, mesos i dies de la setmana). Les estacions van servir per formar grups. Vaig aprofitar la posada en comú perquè deduïssin els mesos. Vaig apuntar els dies de la setmana. Ara cada grup podia suggerir els dies per celebrar el fòrum.

Els vaig proposar que elaboressin el cartell de l’acte. Primer, volia que fos una tasca digital, però vaig optar per tornar a aprofitar els diaris vells. Hi va haver alumnes que de seguida es van engrescar en l’activitat i altres que els va costar entendre-ho. Amb l’Olga i l’Andrey ens servim del traductor del mòbil o bé el Marat ens fa d’intèrpret, això si entén el meu anglès macarrònic. Els companys esperen que els imitin. Es concentren en la tasca i ignoren que els altres no han entès res. Pateixo una mica.  L’Edgar em va preguntar per la meva frisança: amunt i avall rampinyant material, mirant de fer participar els passius. Se’m va fer etern, però val la pena quan observes el resultat.

Al final, van acordar quines podien ser les quinze localitats rivals en la cursa per l’organització del certamen. Farà falta negociar unes normes per anar eliminant-les; un dels requisits, l’acompliment de la tasca. Van pensar en llocs del seu país similars a Castelldefels. Al final, em vaig acomiadar de la Marcelle i el Marat: “It’s only a game”. “It’s only a game”. L’Aliou em va confessar resignat,  abans de sortir de l’aula, que els companys  havien ignorat la seva proposta. Es veu que és un refugi de francesos. Cada dia aterren avions carregats de turistes.

Tasca 5a

Per cert, ahir un parell d’alumnes els va caure la bena dels ulls. S’havien cregut que el projecte anava en sèrio. El Chema va declarar que s’havia entretingut cercant en l’ordinador, però li va estranyar no trobar res. Potser ara que hem posat les cartes sobre la taula serà més fàcil treballar l’aspecte lúdic del projecte.

4a sessió amb el D. Després d’haver reflexionat sobre la sessió anterior, vaig donant-hi voltes. Hem de tornar a introduir en les sessions un element detonant, com recomana María Acaso. La diada pot ajudar: la Castanyada.  Així doncs, torno de la piscina. Em poso al davant de l’ordinador i en cinc minuts tinc planificada la sessió. La Lourdes se sorprèn i em diu que sóc un xulo. Li dic que no, que és la #rEDUvolution. Mou el cap resignadament.

Aprofito que la Núria ha sortit abans de l’aula i munto l’ordinador. Entra un parell d’alumnes. Em pregunten si disposen les cadires en cercle. Els ho agraeixo. Aixeco el cap i m’adono que gairebé ja han arribat tots. Els disparo la primera reflexió: com es van sentir decorant el got. Surto per anar a buscar la programació i l’estoig amb els retoladors. M’assec amb ells i comencem la posada en comú. Algú, tímidament, respon que s’ho va passar bé. Alguns altres assenteixen. Intervé la Lourdes, alumna. Vol liderar l’oposició. Confessa que odia les manualitats perquè és maldestra, tot i que no va poder venir en aquesta sessió. El Víctor la defensa dient que pensa el mateix. “Caram, qui ho diria perquè et vaig observar i t’hi vas implicar”. Els explico que els vaig anar observant. Feia molt de goig contemplar-los: unes alumnes assegudes a terra retallant diaris i compartit el material que havien portat. Es van anar formant petits grups en què feien el mateix. Sort que no ens agraden les manualitats. Algú va dir que havia tornat a sentir-se com un infant. La Pilar confessa que no n’havia fet mai de petita. Ha viscut les manualitats dels seus fills. Reconeix que s’ho va passar bé.  Acabo reflexionant en veu alta: és molt important que se sentin com a nens. Són el paradigma de l’aprenentatge experiencial. Com aprenem sense prejudicis. Agraeixo al Fran que s’atrevís a fer l’observació pertinent que la sessió de dimarts va ser un rotllo.

Els plantejo un nou experiment: fer la resta de la prova amb un altre ambient. Els recordo que ens vam comprometre a plantejar-nos reptes. Per tant, els ofereixo la possibilitat de celebrar la Castanyada acabant la prova inicial o bé acabar la prova inicial celebrant la Castanyada. Desconcert. N’hi ha que de seguida s’hi engresquen. Llavors, els plantejo el repte: tenen mitja hora per anar a buscar tot el que faci falta per al sarau. Salten amb un bot de la cadira i desapareixen. Tots.

Aprofito l’estona per muntar les taules. La de la tarima pesa un ou. Arriben primer el Carles i el Jaume amb un parell d’ampolles de moscatell. Tot seguit, entra un altre grup. Duen aigües i coca-coles. També obren un paquet de glaçons. Apareix un altre grup carregat de bosses de castanyes i dues capses de galetes. Finalment, esperem que arribin la Conxi i la Isabel amb la mistela. El David, que s’ha ofert del reportatge de la sessió, ens anima a fer un brindis plegats. L’ambient és distès. Aprofito per continuar la classe.

Projecto a la pantalla els darrers exercicis. Els fan desimbolts. De vegades, riem perquè se m’enganxa la llengua a l’hora de llegir en veu alta les instruccions  la correcció de l’exercici. Mentre treballen ara s’aixeca una alumna i pica unes patates, ara s’aixeca un altre i beu. Al final, queda pendent els dos últims exercicis del marc sociolingüístic. Decideixo que se’ls mirin a casa.

Els darrers que se’n van són la Mònica i el Jordi. Es giren, em somriuen i comenten amb el polze amunt: “Jaume, ens ha agradat molt avui!” La primera Castanyada que ha rutllat. Al final havia desistit celebrar-les. Els alumnes no es coneixien gaire. Estàvem tots tallats al voltant de la taula. En canvi, ahir, va ser la millor. Fins ara.