Embellint el material

Tercera setmana del curs. El grup marca el ritme del curs. El que havies planificat en una sessió, l’has d’ajornar en una o en dues sessions posteriors.

Sessió 5. Elaborem el relatograma de la sessió anterior. Fent el cafè abans d’entrar i llegint sobre la pedagogia Waldorf em ve la idea de com puc presentar els verbs de radicals velars. Proporciono a cada parella un codi. Si el desxifren, descobriran un infinitiu. Cada component de la parella ha de conjugar un present: un, el d’indicatiu; l’altre, el de subjuntiu. Ens han de servir per construir l’imperatiu.  He d’ajornar novament la perífrasi verbal d’obligació.

Per distendir l’ambient, és el moment que posem en comú quina és la cançó que van triar per formar la banda sonora del curs.  També posem en pràctica un descans cerebral.  Juguem a Passejos amb taxi. Em serveix per formar parelles per a la propera activitat.

Pretenc repassar l’ortografia de la s sorda i sonora, arran d’algunes errades que he observat en els comentaris que havien escrit. Provem El full 1, 2, 3. Hi aboquen tot el que recorden d’aquest contingut. Ens allarguem més del temps que havia previst. He d’ajornar el dictat que tenia a punt. Penso que és millor que destinem el que queda de sessió per a la coreografia. Formo dos grups. Un idea com podem representar amb el cos la diferència dels textos instructius i explicatius L’altre grup s’encarrega de l’imperatiu. Genials, els dos grups!

Textos instructius vs. explicatius

L’imperatiu

Sessió 6. A l’hora de construir el relatograma de la sessió anterior, he de resoldre alguns dubtes sobre els verbs de radicals velars, pronunciació de les consonants velars… Continuo tenint present el precepte de la pedagogia Waldorf. Com puc embolcallar el que havia preparat com a activitat de repàs de verbs? Organitzem parelles. Els informo que són publicistes i han de preparar uns eslògans amb els verbs que van desxifrar el dia anterior. Els apresso amb l’excusa que els clients ja venen. S’hi escarrassen a l’hora de crear les frase.  Convertim els eslògans en prohibicions, amb el pretext que els clients no n’han quedat prou satisfets. Fent la posada en comú, m’adono que han construït unes frases que ens poden ser útils per repassar els pronoms. Els demano que substitueixen els complements per pronoms.

Descans cerebral. Ens en anem de viatge. Per tant, ens en duem abraçades, petons, picades d’ullet, estirades d’orelles, clatellots i puntades de peu.

Avui sí que fem el dictat a la paret. Formem parelles de nou. Ara amb el recurs dels cordills. S’engresquen amb l’al·licient de la competitivitat. Al final, s’han d’emportar una de les diapositives per mirar un vídeo. Abans de visualitzar-lo, han de pensar què els suggereix el títol.

 

Sembrant clavells de moro

Aquesta setmana hem sembrat clavells de moro versionant Petricor de Nicolás Paris, però també ens han ajudat algunes fotografies del projecte Sputnik de Joan Fontcuberta. Hem hagut d’ajornar la poesia visual de Joan Brossa.

5a sessió. Teníem feina a l’hora de crear el mapamundi perquè havíem de recordar les dues sessions de la setmana passada. Els va agradar que repasséssim les contraccions i que els expliqués l’origen de can i cal. També els va agradar pensar i acordar els objectius per avaluar.

Tal com havíem acordat, cada alumne va explicar la sinopsi del conte que havia llegit. Vam votar quin els havia agradat més. Així vam establir l’ordre en què els llegiríem. Començarem amb Pere Calders.

Els vaig recordar les tres preguntes que havien respost a l’hora de triar els contes. Els vaig explicar breument l’estructura d’una perífrasi verbal i quina n’era la finalitat. Com que havíem de practicar la de probabilitat, em sembla que podíem reconstruir la història del desaparegut cosmonauta Ivan Istòtxnikov, el projecte de Joan Fontcuberta. Vam poder escoltar tres versions: una de més tradicional i, sorprenentment, una altra que s’aproximava a la idea del fotògraf.

Ens vam dedicar a plantar clavells de moro, seguint les meves instruccions. Com que no ens va donar prou temps, els vaig demanar si a casa podien escriure les instruccions per sembrar els clavells de moro.

6a sessió. Mapamundi. Destaquen dues activitats, o dues experiències: les sinopsis i la sembra de llavors.

Repassem la perífrasi de probabilitat amb un exercici del llibre Català Intermedi . L’hem de fer entre tots perquè encara que n’expliqui la mecànica i el contingut, els costa d’entendre-ho. De mica en mica, alguns ho van copsant. Al final, me’n demanen més…

Demano al Manolo i al Jose Antonio si han escrit les instruccions. Formo dos grups. Els demano com ha de ser un bon text instructiu.. Després, els demano que comprovin si els textos dels companys ho són. Els revisen. Vaig a buscar el material. Demano que un lector de cada grup s’intercanviï. Hem de comprovar si aquests textos funcionen. A mesura que van enumerant el material que els cal, els ho vaig donant. Després, els demano que vagin seguint les instruccions que els llegirà el company. Així, avui, sembrem les llavors.

Descans cerebral merescut: actuar una mentida. Cadascú ha d’imitar l’acció que diu el company de l’esquerra, però ell n’ha de dir una altra. Ara és el torn del clàssic.

Fem una roda en què cadascú mostra l’objecte quotidià i explicar per què l’ha triat. Els llegeixo el conte Raspall de Pere Calders. Acabo la lectura i contemplo cares embadalides. Els demano que a casa rellegeixin el conte i hi busquin cinc paraules que creguin que han de formar part del diccionari que construirem. Hem d’ajornar l’anàlisi dels poemes visuals de Joan Brossa. Abans de marxar, els demano que votin el conte. Obté una mitjana de 4 punts.

Si el nen Sala tria un raspall perquè substitueixi el cadell que han donat, què pot reemplaçar el seu objecte.

 

Errorisme poètic (II)

6a sessió. Sessió tèrbola. Ens han vingut  tant a fotografiar i a entrevistar-nos per a una promoció de la Casa. Havíem de mantenir al màxim la normalitat i és el que hem procurat, cosa que en alguns moments ha costat. Ves a saber si ja no és cosa del Dr. Mabuse… Potser ha transcendit que ens hem convertit en un comando errorista i ha descobert que volem avortar el seu maligne pla.

Avui, nova incorporació. Nova activitat de presentació. Cadascú havia de dir qui tenia a cada banda. Els he anunciat que això ens servia per conèixe’ns i per anar preparant-nos de cara a l’article.

El Manolo espera que doni l’ordre per començar a completar el relatograma. Sempre és el primer, amb ganes d’escriure la seva impressió. A més, s’ha encarregat d’acompanyar el Jose Antonio, que era el seu primer dia.

M’he oblidat que havíem de fer una roda per explicar què recordaven de quan tenien vint-i-quatre anys. Era el que havia previst per encetar l’anàlisi dels contes de Molta roba i poc sabó. Serà l’escalfament de la propera sessió.

Hem reprès el taller de María Salgado. Hem fet una roda en què cadascú ha presentat com havia transformat l’oració que havia triat. Tot seguit, hem recordat maneres de començar una narració o una anècdota. Les he anat apuntant a la pissarra. Els he demanat que ara anessin apuntant les diferent oracions encapçalades amb una de les expressions i aplicant-les com a anàfores. Finalment, havien de titular el títol amb un nom i un adjectiu de l’oració captada a la ràdio. I poemes fets. Com és usual. D’entrada, els alumnes no hi troben cap mena de sentit, però mentre el llegeixen en veu alta i hi veus un nexe.

He prescindir del descans cerebral. En tot cas, he mirat de crear parelles amb una mecànica més dinàmica —com no, apresa en el curs de Laia Casas. S’han hagut d’ordenar en fila índia segons si vivien més a prop de l’aula. He aconseguit formar dues parelles i dos trios. Els he repartit a cadascú un dels versos encriptats de Maria Mercè Marçal. Em sembla que em va venir al cap aquest poema llegint el pròleg del llibre de Montserrat Roig.

Els ha agradat resoldre l’activitat. Un cop vam poder apuntar el poema a la pissarra, de seguida van anar apuntant idees per saber quin era el motiu que la cúpula ens el proporcionés: si l’autora era Montserrat Roig —ho podia semblar , però de classe baixa la descartava—,  si eren amigues —segurament. Ara bé, el que ens va amoïnar és el tèrbol atzur. Per l’Andrea, creu que es refereix al franquisme; jo, en canvi, és el desig de llibertat. Per mi, avançar transgredint pot comportar confusió, dubte o incertesa. Hauria d’haver recordat com defineix Marina Garcés la rebel·lia, o més aviat la resistència per allunyar-nos de la docilitat, que havia llegit feia poc.

 

Resistència, finalment, és desafiament. Contra la docilitat, personal i col·lectiva, la vida com a desafiament permanent que s’alça, dreta, contra les humiliacions de la dominació, vingui d’on vingui. GARCÉS, Marina (2016): Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla. ATMARCÀDIA, Barcelona, pàg. 92

Els vaig repartir un nou missatge de la cúpula. De seguida el van saber desxifrar. Era la pauta per comentat els contes. Vam acordar quins eren els elements narratius que hauríem de destacar de cada gènere: tema, marc espacial i temporal, protagonista, narrador i anar pensant en una imatge que sintetitzi el conte.

Crec que ja tenim el comando format de moment per tres erroristes: L’estudiant dispersa i…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

s

 

Bretolada digital

6a sessió. Ens vam estrenar amb la revisió de les actes. Vam acordar que analitzaríem cinc errades per acta. Com que ens hi vam estendre, vaig decidir que seria millor que  experimentéssim amb Twitter i ajornéssim el projecte del vídeo. Si el dia anterior havien après a piular, avui revisaríem les primeres passes per la xarxa i provaríem de dirigir tuits a usuaris en concret.

Primer, vaig dividir l’aula en dos grups. Uns eren els animals caçadors i els altres, les preses. Vaig repartir els onze consells. Un grup en tenia el titular; l’altre, la recomanació. Després, cada parella va explicar en veu alta el consell que tenien. Anava observant cares  de tuitaires impulsius.

Tot seguit, vam fer una roda per valorar com havia anat l’estrena. N’hi ha que s’hi han engrescat de valent. Els vaig demanar  si seguien  @AnyLlull. Vaig afimar que Ramon Llull segur que tindria un perfil a Twitter. Per tant, els vaig proposar si aprofitàvem el perfil de la Institució de les Lletres Catalanes per entrevistar l’autor. Vam tenir problemes a l’hora de plantejar les preguntes. A qui entrevistàvem de veritat? Quin to havíem d’adoptar? Com que dubtava de qui en gestiona el compte, em vaig voler assegurar el tret i també vam adreçar les piulades a la directora de la ILC, Laura Borràs. Una alumna, assenyada es va esverar: “Però com hem d’atabalar aquesta pobra dona?! Si no para!”. Una estona més tard, podia citar un tuit de Laura Borràs.

Hem aconseguit reacció #c2cast16 https://t.co/eWiIEqLPtk

— Jaume Sans Vellvehí (@jsans_jaume) 10 de novembre de 2016

Bromes de l’atzar. Laura Borràs em va amenaçar que es podria inspirar amb Na Renard a l’hora de venjar-se. Al vespre, apareixia com a fons de pantalla en el portàtil la foto d’una guineu. L’endemà, de pelegrinatge cap a Sant Cugat. Les condemnes acompanyades amb música de Mozart són més fàcil de complir.

 

Microrevolució

Dijous prosseguíem amb el projecte d’idear una aula apta per a nosaltres. Dimarts van riure de la cara que vaig fer de l’aula que ens ha cedit la Biblioteca. Em van endevinar el pensament. Em va venir una cançó al cap. Com que no va venir la Jorgelina, em vaig comprometre a ser la propera mona (la mona del grup és qui li toca de pensar una cançó que  representi la sessió).  Després, amb calma, vaig substituir la que havia triada per una altra, una d’OK Go.

Abans de reprendre el projecte, vam escoltar el poema de Joan Salvat-Papasseit, versionat per Lluís Llach. Així vam repassar present de subjuntiu i pronoms. Un grup van completar els buits amb les formes verbals, mentre que l’altre grup es va encarregar dels pronoms. Després, en parelles van poder comprovar si el que havien completat era el correcte. Em vaig deixar els altaveus. L’audició va ser desastrosa —sort que havien d’omplir buits!! A partir de llavors, vaig tenir problemes de connexió. Adéu presentació, adéu visionat de This too shall pass

Ens vam repartir els pòstits de colors. Hi havien d’escriure una necessitat i vam aprofitar un contrafort per penjar-les. Atemptàvem per primera vegada contra el blanc insultat de l’aula. Després, en van triar dues. Costa que es moguin. Costa que escampin els pòstits. Les necessitats es repetien: equip tecnològic, seients ergonòmics i pissarra. Vaig formar quatre grups. Es van convertir en un estudi d’arquitectes que es presentaven en un concurs per dissenyar el millor espai d’aprenentatge.

Em va sorprendre el resultat. Les quatres propostes tenen coincidències. Tenien en compte les dinàmiques que es produeixen en les sessions. Algunes solucions,però, em van semblar originals. Em va agradar que un grup plantegés que una catifa presidís el centre de l’espai. Era per dir-los: “Anem a comprar agulles i drapet i en teixim una!” Un altre va comentar que calia plantes a l’aula. També van coincidir a disposar un racó amb begudes. La Tati va recordar que el curs passat celebraven els aniversaris. Hauré de recordar que el reglament d’ús dels espais municipal hi prohibeix el menjar i la beguda.

Finalment, els vaig apuntar el codi per desvelar la identitat de la protagonista del proper projecte.

 

Superfiuuuuu!!!

Setmana esbojarrada: dimarts vam armar saraus tant al matí com a la tarda amb el grup de C2; dijous, ja ens vam calmar.

Sessió  5a. Vam fer la roda habitual per saber amb què s’havien quedat de la sessió anterior. Després, van apuntar individualment les vint-i-una paraules per resumir l’acta anterior. Les van contrastar en petit grup i vam triar l’opció que va agradar més. Em vaig oblidar de controlar el temps. Em va semblar que ens havíem estat massa estona. Cal que vaig ideant tècniques per anar variant la posada en comú per evitar que cada grup vulgui que apunti a la pissarra la seva acta.

I la vam fer grossa. Els vaig introduir que ens faltava provar l’exercici d’expressió oral. Els vaig proposar de presentar-se com a candidats a l’Escola de Superherois d’Els Viatgers. Idea extreta del mur d’Álvaro Solache. Vaig gaudir de valent contemplant les cares com anaven reaccionant: de l’esglai inicial a la sorpresa fins a somriures de complicitat. En un tres i no res van desaparèixer els grups. Van anar ocupant diferents espais perquè es poguessin gravar amb una certa intimitat. Els resultats, increïbles. Em sap greu, però el grup vol mantenir l’anonimat. Per cert, amb l’esverament, es van oblidar d’avaluar-se.

Mentre esperàvem que acabessin tots els grups, vam repassar les lletres de l’alfabet. . Vaig rifar les lletres i vaig repartir els capítols del llibre d’Anna Vives. Estrenem oficialment el projecte de #5dones.

Sessió 6a. Vam començar recordar amb què s’havien quedat de la sessió anterior. Vam repetir el mateix procés per a les 21 paraules: primera proposta individual, després consesuada i al final l’atzar va designar quin grup proposaria l’acta.  Tot seguit, vam repassar com podem formar qualitats a partir dels adjectius. Lapsus lingüístic. Dubtava de com havia d’escriure esbojarrat.

Tot seguit, vam fer una roda en què cadascú completava: “Si jo crec en tu,…”. Tot seguit, els vaig repartir el full, similar al que va crear Clara Megías  com a element detonant per a una sessió de l’EED16. En un quadre havien d’escriure la condició. Els repartien i ara l’havien de completar en el segon quadre. En petits grups havien d’observar el fenomen de la concordança verbal en les condicionals.

 

Gloomy Tuesday, Gloomy Thursday

José Blas García remarca en el darrer apunt que el professor s’ha de tornar invisible a l’aula, si vol que l’alumnat assumeixi el protagonisme. Una obvietat com una casa de pagès. Ara bé, com et sents si en comptes de minvar la teva presència quan acabes la sessió  t’adones que t’has convertit en un pantocràtor? Surts de l’aula taciturn. L’única resposta que et balla pel cap és que t’has deixat caure en el parany de l’aprenentatge formal. Enyores aquella sensació  al final de cada sessió que havies ajudat a tramar una bastida entre tots plegats. Tu, un més. Però també tens mirades que expressen la mateixa enyorança.

Sessió 5a.  Percebo cares de pànic tan bon punt entro a l’aula. El mapa visual. La Begoña pateix perquè ha estat incapaç de dibuixar-lo. Miro de calmar-la. Comencem amb la roda habitual. Tothom confessa les formes de tractament i l’accentuació. Repassem avui les formes de vós. Em pensava que es repetiria el rebombori de dijous. Doncs, no. Demano amb quants mapes comptem. Gairebé la meitat. Per tant, podem formar parelles. Reparteixo les errades de l’avaluació inicial sobre accentuació. Les dicten en veu alta. Les apunto a la pissarra, sense accentuar. Els dibuixants expliquen el seu mapa a la parella. Tot seguit, miren d’accentuar correctament les paraules que han dictat anteriorment.

Em sap greu que el recurs de pensament visual hagi esverat el personal. Es tractava que visquessin els avantatges d’aquest mètode. Aprens qualsevol contingut quan ets capaç d’explicar-lo, defensa l’aprenentatge cooperatiu. Amb el pensament visual és el mateix. Per dibuixar una idea o un concepte, cal saber-lo relacionar amb una imatge. Així doncs, només  amb l’excusa d’esbossar un mapa pretenia que emergís què sabien sobre l’accentuació. Quan vaig dibuixar el meu abans d’entrar a classe dijous, vaig experimentar una gran alegria. Per dos motius. Primer,  em vaig adonar que havia simplificat al màxim el contingut. La segona, estava cofoi per haver estat capaç de superar un repte. Deu ser cosa de l’oxaticina.

Abans, però, per distendre repassem les abreviatures. Cadascú escriu la seva adreça. Després fem una roda en què cadascú diu en veu alta el nom genèric d’una via pública. Anem escrivint-ne l’abreviatura al costat. Al final, m’oblido que revisin com han escrit la seva adreça.

Sessió 6a. Després de la roda habitual, mirem de repassar l‘accentuació i l’ús de la dièresi. De totes maneres, confesso que em sembla que començo a sentir l’atracció del costat fosc de l’aprenentatge formal. Avui han de superar el primer repte. Compto que plantejar una activitat mecànica serà ràpid. Provoco de nou  un big bang.  Miro de mantenir la calma. Els confesso que havia estat a punt de posar-me el jersei que duia el dia que vaig perdre els papers amb ells. A pesar de les queixes i de les constants preguntes, reitero que només recordarem les regles d’accentuació quan tinguem algun dubte a l’hora d’accentuar una paraula. De fet, em vaig sentint com Ben Hur d’auriga. Hi hem esmerçat massa estona.

Els plantejo els meus dubtes musicals per acompanyar la presentació del repte. Tenia dues opcions: la primera o la segona. Com transforma l’ambient de l’aula quan se senten les primers notes! Els introdueixo els set emblemes que hauran de reunir per aconseguir la vareta per passar de curs. Els plantejo la missió: concertar una visita al MACBA. Primer, formem grups amb les lletres brossianes. És un dels pretexts de la visita. Accepten el repte. Elaborem una base d’orientació entre tots plegats. Després, escriuen la carta formal. Sorpresa. Són capaços d’escriure-la en deu minuts. Llàstima que haguem d’ajornar la revisió i la posada en comú per a la setmana vinent.

 

Wabisabi

6a sessió amb l’S1. Els havia preparat un parell de sorpreses. Ja m’havien fet arribar les primeres actes. Quan les vaig llegir em van començar a trontollar els esquemes. M’havia avançat  i dimarts els havia comunicat que publicaria les actes tal com me les enviaven. Triaria un màxim de cinc errades perquè ens servís per aprendre tot el grup. Reconec que em feia mal d’ulls veure els textos presentats. Vaig haver d’empassar-me les contradiccions. Tal com els havia dit, si volem aprendre de les errades, hem de poder publicar les actes sense que en faci jo un correcció editorial. Em costa triar els errors que poden ser útils per al grup. Preparo les reflexions que ens poden proporcionar els errors, però són les preguntes que em puc plantejar jo, però són les mateixes de qualsevol parlant. Quins mecanismes adopten ells a l’hora de revisar? Aconseguiré que siguin autònoms i que siguin capaços de repassar un text abans de publicar-lo? Comprenc què deu haver fallat en el caràcter d’algunes pífies, però d’altres se m’escapen. Curiós que el dia que em plantejava tots aquests neguits es difongués l’entrevista a Stanilas Dehaene, un neurocientífic que ha estudiat el procés cerebral que intervé en la lectura.

Així doncs, vaig tirar del dret i em vaig empescar aquest avís per a possibles lectors de les nostres actes. Sí, ja ho sé. és una copiada del d’una formació política, però nosaltres també hem iniciat un procés constituent. Ho hauria d’haver consultat tant amb les meves companyes que compartim blog com amb el grup. Ara, va ser projectar la  imatge  l’aula i les cares es van il·luminar.

És una feinada, però he començat a comprovar alguns efectes. D’entrada, de seguida es van presentar voluntàries per assumir el rol de secretàries. Fins i tot, una alumna que de primer es va mostrar reàcia per vergonya, va ser l’autora de l’acta de la segona sessió. Els companys també tenen una actitud similar. Els alumnes del curs passat són els que ben aviat han deixat algun comentari responent alguna de les reflexions. En segon lloc, constato el canvi de mirada. He deixat de ser un voltor acarnissat amb les errades. Ara, com he confessat, em costa de saber seleccionar les que poden ser més útils per a tot el grup. Un cop les he caçades, em fan adonar del que l’alumna ha estat capaç d’escriure correctament. Per celebrar aquesta transformació i tot el que havia generat les primeres actes, vaig gosar d’organitzar un primer homenatge. Vaig retallar uns emblemes —semblen tires de pebrot escalivat, però em vaig inspirar en un famós logo d’un grup musical britànic.

També tenia la música seleccionada per al moment, però devia ser culpa dels nervis, l’equip no em va funcionar.. Vaig demanar un aplaudiment per a cada una de les secretàries i els van anar estampant la recompensa. Es van estarrufar. Com jo. Em sembla que els plantejaré a final de curs que es tornin a revisar l’acta. Estic segur que corregiran errades que no els vaig marcar.

De totes maneres, la sessió va començar amb una altra tongada de paraules encadenades. Ara havien de repetir la darrera síl·laba amb la primera de la nova paraula. Vaig cridar el mal temps. De seguida em van metrallar amb dubtes ortogràfics, fonètics. Cares avorrides. Comentaris: “Els catalans parleu malament”, “Que difícil!”, “No sé distingir una oberta d’una tancada”.

Un cop em vaig poder desfer de l’estratègia tornem-a-la-classe-tradicional, els vaig plantejar com tiràvem endavant els projectes. Vaig apuntar els que havien sorgit fins ara. En vam apuntar de nous. Jo, els meus. Vam acordar que cadascú triés el que li vingués més de gust. Em sembla que vaig forçar massa la posada en comú. Tenien poc temps per exposar el projecte mínim viable. He d’aprofitar que compto amb un urbanista i un enginyer jubilat per aprendre de design thinking. Al final, cada grup va exposar els seus prototips. Hi ha un grup que és individual. Em vaig escagarrinar perquè cada projecte abasta un període de temps diferent.També vaig observar que en algun grup els havia costat entendre’s i arribar a un acord. Em sembla que em va sortir una sarsuela. Sabré lligar-ne tots els ingredients?

Al fons el grup de les autobiografies i el grup sobre la rellevància de la història

Grup del debat des de dos punts de vista contraris i l’alumna que vol tirar endavant una presentació audiovisual

El grup responsable de l’hort literari

 

Respecte

6a sessió. Tinc ganes de començar la classe per asseure’m al cercle i observar amb quines imatges o paraules vénen. Em va sorprendre el Fernando. Va venir només amb una paraula. Va advertir que calia respectar els torns de parla. El conflicte va anar bé per emergir algun neguit. La Leticia va dubtar si avançava gaire. La Vivi de seguida li va notar les diferències amb el curs anterior. Havien assumit reptes individualment i recordava que els de la Leticia van ser els darrers, tant el taller com el resum del capítol. No va quedar gaire convençuda de la justificació. Es va queixar que encara tenia poca fluïdesa. És curiós perquè vaig pensar el contrari un cop vam fer la roda amb el relat de la sessió anterior. El Chema també li va confessar que notava molta millora en aquestes tres setmanes.

Vaig mirar de calmar la Leticia. Com que la finalitat del curs era que adquirissin més fluïdesa, estalviaria la correcció tant com pogués. M’interessa més que discuteixin que no pas que callin per evitar pronunciar una errada. Ho van acceptar.

Vaig disposar tota una col·lecció de fotografies, cap per avall, al terra. Els vaig demanar que n’agafessin una. L’havien de descriure. Després hauríem de deduir quina relació tenien. Era per provocar-los i els ajudés per a les activitats posteriors.

Vam recordar els acords que havíem apuntat de l’avaluació ètica. Vam destinar la resta de la sessió que presentessin una proposta per aplicar-la en el grup. Continuem inspirant-nos en el model tradicional (test o proves), tot i que incorporaven criteris qualitatius. I si construíssim un baròmetre de participació (?). Podríem decidir quins colors triem per indicar els diferents graus.

Finalment, els vaig proposar que es convertissin en una agència publicitària. Reben l’encàrrec per part d’un centre educatiu de divulgar el nou concepte d’avaluació. Havien d’acordar  a qui adreçaven la campanya  i en què consistiria. Els resultats, impecables.

 

Ja et veig el llautó…

6a sessió. La Vivi, secretària de la sessió anterior, aprofita el missatge amb la diapositiva per avisar-me que no podrà venir. Així doncs, presento la diapositiva, sense temps de muntar l’ordinador i el projector ni de fotocopiar-la.  Tan bon punt, vaig per presentar el resum, salta l’Alberto: “Ara ja ho sé per què fem tot això. Ho he llegit en el meu capítol. Ho tinc tot!”.  Dubto de com he de reaccionar en aquests casos. Em vaig fer l’orni, però ell hi anava insistint.

Vaig explicar el resum de la sessió. Em vaig oblidar de consultar l’ús de l’indefinit i del pretèrit perfet. Els vaig advertir que en aquesta sessió es farien un munt de classificar. Els vaig proposar que pensessin en oficis o professions. Per parelles, els vaig demanar que els classifiquessin. La majoria hi va aplicar el criteri de l’àmbit laboral o bé d’estudis. Mentre, jo els anava agrupant segons el  sufix emprat.

Havíem acordat en la sessió anterior de buscar frases fetes sobre maneres d’explicar o parlar en la seva llengua materna. Estic segur que els va agradar la posada en comú, però em va donar la sensació que era una olla de cols. Primer, alguns no havien entès la instrucció. Havien recopilat frases fetes en català. Segon, els continua desconcertant que demani per les llengües maternes. Queda clar que les úniques llengües vehiculars a l’aula són el català i el castellà. Però, bé, vam anar tirant endavant amb la proposta: recopilar frases fetes en les llengües maternens. La Johanna ens en va comentar una de sueca; la Natalia, una de russa; l’Aliou, unes quantes de francès —va dissimular quan li vam demanar en wòlof—. Però el sorprenent és les diferències dialectals del castellà peninsular amb el llatinoamericà.

Finalment, la Laura va explicar el segon capítol. Va descriure els set amics del Salim. Va proposar unes activitats molt interessants. La pega, no era del capítol sinó de la novel·la. Quina llàstima que no la tingués al costat quan vaig planificar els artefactes digitals. Havia pensat en la possibilitat de crear un diccionari col·laboratiu. Ho hauria tirat endavant si haguéssim pogut llegir la novel·la tots plegats.

Mentre tothom se l’escoltava, vaig anar apuntant paraules que podrien ser útils de comentar-les en la posada en comú.