AUTOCRÍTICA.jpg

Fa un mes que vaig finalitzar el curs i encara no he pogut escriure’n la valoració. Va arrencar sota la ressaca electoral del 27-S i l’escric mentre se celebra el debat d’investidura. Així doncs, seguint la recomanació del nou president, començarem aquesta reflexió demanant perdó i agraint. Perdoneu el retard i he d’agrair a Garbiñe Larralde i Ramón Besonías que m’animessin a practicar el pensament visual. Em va servir aquest mètode tant per planificar-lo com per valorar-lo.

Vinyeta Els Viatgers.jpg

Com que aquest curs és una continuïtat del curs en què vaig experimentar el desapoderament educatiu —que tan bon resultat va donar, hi volia mantenir la mateixa línia. Tenia l’encàrrec de flexibilitzar l’itinerari per poder oferir aquest curs a un públic molt més ampli que el que correspondria al grau. De ser un grup amb un nombre inscrits molt per sota dels mínims fixats va haver-se de tancar en plena inscripció.

Vam acordar que experimentaríem l’autogestió educativa. Com és natural, va crear un cert desconcert, però a mesura que avançava el curs, s’anava entenent. En l’última sessió cadascú va explicar el seu procés de transformació. El  pànic i l’angoixa inicials es van modificar en gaudi i companyonia. D’entrada, ens vam fixar una primera tasca: la de constitució del grup. Vam triar nom, imatge i un text de presentació. Aquesta activitat es va dur a terme com a proposta de redacció col·lectiva. Cada alumne es va encarregar d’escriure un esborrany. Vaig formar petits grups perquè en triessin un. Vam repetir l’operació, però ara, amb el text que va presentar cada grup.

Vam establir que hi hauria una persona que s’encarregaria de redactar l’acta de la sessió. Em vaig comprometre que només revisaria cinc errades de cada text. Creava una presentació plantejant els dubtes que hi havia observat. Vam instaurar l’homenatge al secretari. El motiu era ben senzill. Li agraíem que ajudés al grup a resoldre els dubtes. La cerimònia era molt breu. El predecessor  s’encarregava d’atorgar un emblema al seu substitut al so d’una fanfara. Jo em convertia en l’assistent de la cerimònia.

També vam formar cinc grups que es van comprometre a liderar cinc projectes. Van pensar com podríem participar en el projecte col·laboratiu de Huertos literarios. Serà un projecte que es materiliatzarà al llarg del tres trimestre. De moment, es va fixar un termini perquè cadascú busqués una obra artística relacionada amb el vi. Un altre grup va organitzar  un debat sobre la privacitat a Internet. Es va preparar una exposició inicial sobre el tema i es va encarregar de moderar el debat. El tercer grup va proposar a la resta de companys de gravar una petita presentació de cadascú en vídeo. Un quart grup va voler contextualitzar el moment que es vivia al país. Va preparar un vídeo per què es volia engegar un procés constituent. Finalment, el cinquè grup es va plantejar testimoniar l’experiència del curs. Per això, van anar recollint diferents mostres al llarg del trimestres per exposar-los l’últim dia.

Vam crear una comunitat a Google+ en què publicàvem tant les actes, les presentacions per treballar les errades i els productes finals dels diferents projectes. Vam comptar amb un tècnic informàtic. Es va convertir en el nostre àngel de la guarda. Va ajudar els companys a descobrir les aplicacions que tenien al mòbil. Em proposava com podia plantejar activitats tenint en compte l’entorn virtual. El nostre agraïment és infinit.

Ja que hem tornat al reconeixement, m’hauré de disculpar una altra vegada. Un dels dies que discutíem com concretàvem la participació en Huertos literarios vaig perdre els estreps. Tot el que es debatia plantejava dubtes. Va ser un dels projectes que ben aviat es van determinar.  Són els pocs dies que surts de l’aula escopint: “Puta autogestió! Puta direccionalitat!” El conflicte es va solucionar penjant un parell de mostres de disculpes. L’endemà em vaig comprometre a tenir més present el seu procés cognitiu. Per tant, quan comencessin a fregir les neurones jo respiraria profundament i comptaria fins a deu.

De totes maneres, vam viure altres moments memorables. Per exemple, com uns companys van reconfortar una companya que es va emocionar gravant la presentació.  Una alumna  va haver de viatjar a Suècia i  consultava el blog quan arribava a l’hotel. Com he comentat més amunt, de les malfiances inicials per les diferències de nivells es va anar consolidant el grup i van ser conscients que tothom aportava coneixement en el grup.

Quant a l’avaluació, només vam negociar els criteris avaluatius tant del projecte com de la participació dels alumnes per al debat i la presentació del vídeo. Vam ser incapaços de valorar els altres tres. No obstant això, vam organitzar la darrera sessió per valorar l’experiència. Vam haver d’aportar tres imatges que responguessin unes qüestions. Un cop havien exposat la seva valoració, havien de buscar l’obsequi que els havia preparat: una bola de Nadal amb un missatge d’agraïment xifrat. Cadascú havia de descobrir quina fortalesa li destacava. Em vaig inspirar en el llibre  Ahora, descubra sus fortalezas.

Costa que els alumnes es desprenguin d’un model tradicional de curs. Els encanta idear i impulsar projectes, però els preparen fora de l’aula. No volen entorpir el ritme del curs. Potser en sóc culpable ja que intento facilitar alguns continguts. Potser jugo a la puta i a la Ramoneta.  D’altrada banda, com que havíem fixat que tenien una setmana per enllestir l’acta, això ha repercutit a l’hora de comentar les errades. Alguns alumnes les comentaven en el blog o bé en la comunitat. D’altres, en canvi, no.  Si aprofitàvem per comentar-les a classe, alguns alumnes s’espantaven per les explicacions gramaticals. L’eterna disputa bizantina entre aprenentatge formal i informal.

He notat que alguns alumnes s’han implicat de valent en tot el que proposo mentre que uns altres mantenen una actitud més passiva, com més expectants. Penso  que obeeix a dos possibles factors. D’una banda, que jo hagi estat incapaç de transmetre’ls la metodologia o bé els costa fixar uns propòsits autònomament. A més, aquest vagareig augmenta quan l’alumne pateix algun problema personal. Així doncs, ho haurem de tenir en compte per al proper curs.

Anàlisi DAFO S11516.jpg

Recull de les imatges, actes i reflexions d’algunes sessions. (Cliqueu aquí)

VT del prototipus S1

Per cert, el nom va venir inspirat per un decàleg que vam llegir en la primera sessió, tot i que també ens el podria  haver inspirat un espot electoral.

 

 

 

Anuncis

ImageChef.com

Ja tenim projecte per a aquest trimestre. De moment, he enllestit el projecte mínim viable (PMV). M’he servit del que va compartir Toni Solano al MOOC i la fitxa que ha preparat per al seu alumnat.

Títol

I després de vint anys…

Perfil del grup

De moment, tinc 14 inscrits. És un grup majoritàriament femení (64%).  Quant a l’edat,  abunden les persones que tenen entre 30 i 39 anys (57%). Els alumnes del grup inferior, que estan en la vintena,  representen el 21%. La resta de franges es divideix en dues perones de més de quaranta anys i una de més de cinquanta anys. Pel que fa als estudis, la majoria (57%) té estudis universitaris acabats o bé en curs. Gairebé el 29 % han cursat secundària. Respecte a l’origen,  el 57% és espanyol; un 36% és llatinoamericà i  un 21%,  europeu. El castellà és la llengua materna de la majoria (93%) , però també el romanès, el rus i el suec, encara que aquestes alumnes europees també dominen el castellà com a llengua segona. Només un 36% és alumne del curs passat, familiaritzat amb aquesta metodologia.

Producte final

Els alumnes hauran de ser capaços d’explicar, servint-se d’una petxa-kutxa,  com s’imaginen dintre de 20 anys.

Relació amb el currículum

Si es consulten les programacions oficials, potser difereixen una mica els continguts que he triat per desenvolupar el projecte. (Es pot consultar en el document en l’apartat Artefactes i eines) M’he fixat en els continguts seleccionats en el projecte per a aquest grau que vaig impartir el curs passat.

Fases

Disseny

En el MOOC em vaig oferir com a soci del projecte de Toni Solano. Rm vaig comprometre a desplegar-lo tan bon punt fos possible. De moment, he anat adaptant el que havia proposat ell.

Desenvolupament

Es desplegarà al llarg del primer trimestre d’aquest curs. Espero que la prova final que hauré d’administrar no entorpeixi l’evolució del projecte. De fet,  el grup de l’any passat no es va queixar. Al contrari, al final de curs va expressar la seva satisfacció per aquesta metodologia.

Difusió

Anirem informant des del blog del Servei, com des d’aquí. M’agradaria incorporar com a novetat un petit vídeo diari en què un alumne recordi el més important de la sessió i la valori. També m’agradaria constituir una comunitat a Google+ per anar publicant els resultats de les diferents tasques,  a  més de difondre-ho per Twitter i Facebook.

Estratègies de socialització

  • Dins de l’aula

En principim, tant les activititats com les tasques es planificaran perquè es realitzin entre parelles, en petit grup… Pel que fa a l’anàlisi dels contes, treballarem la lectura per parelles.

  • Fora de l’aula

Estaria bé contactar amb algú perquè ens ajudés en l’elaboració del guió i en la gravació.

  • En la comunitat d’aprenentatge

De moment, en la primera etapa ja he pogut demanar ajudar i parer a Toni Solano. No sé si s’hi afegirà algú més del MOOC.

Artefactes i eines

He aprofitat per planificar el curs aquesta taula en què he apuntat tant els objectius, les tasques, els productes, els continguts distribuïts en unitats. També he previst els artefactes i les eines. i 20 anys després…

Temporalització

De moment, he previst les primeres i  darreres sessions.A mesura que avanci el projecte ja aniré concretant objectius, continguts i tasques per a les tres unitats. Temp B3 CURS2014-15

Requisits materials i humans

De moment, espero que tothom tingui un mòbil intel·ligent. A l’aula, si no ens falla la connexió, comptarem amb ordinador, projector i pantalla. Caldrà preparar un enigma per presentar el projecte i adaptar la presentació que m’ha compartit Toni Solano.

Em va agradar la proposta viral que va desafiar Aulablog per celebrar l’inici del curs. Fidels a l’eslògan de la darrera trobada, van animar que empréssim la mà per transmetre cinc desitjos per enguany. La iniciativa va engrescar tant que s’ha convertit en un motiu per reptar seguidors del teu entorn tuitaire. Em vaig animar al final de la jornada a participar-hi. Va ser una proesa perquè patíem al despatx una xafogor insuportable. Costava que la tinta quedés fixa a la pell.

Confesso que arrenco el curs cansat encara del passat. Algunes passejades ja han provocat que l’olla comenci a bullir. Tal com vaig manifestar a les companyes, mantinc la disrupció a l’aula, és a dir, continuo professant amb la #rEDUvolution. M’agradaria continuant dissenyant experiències d’aprenentatge, bastint-les plegats, amb l’alumnat, per anar descontaminant-me del llast tradicional. Desplegar ales és excitant i adictiu. Comprovat. Com el poema de Gustave Apollinaire.

Ja he experimentat que si les sessions són disteses motiven molt més l’alumnat. Per tant, cal incorporar l’humor en la pràctica. Aquí en teniu deu raons. Com sempre. Aprenentatge i diversió van de bracet.

Continuaré aplicant la metodologia de l’aprenentatge per projectes (ABP). Em fa gràcia iniciar el B3 per provar el projecte ideat per Toni Solano. Si puc continuar amb el grup la resta de trimestres, voldria experimentar un banc de coneixements comú (BCC) i l’aprenentatge per servei (APS). D’altra banda, per al grup de C2, potser ja he fet tard però m’agradaria incorporar la gamificació: singladura de xerpes? 1714?

M’agradaria que l’avaluació estigués sotmesa a l’aprenentatge i no pas a l’inrevés. Malgrat que aposti per una avaluació continuada, em sobra la sumativa. És la que devalua el procés d’aprenentatge. És un llast de l’educació industrialitzada: els productes de l’alumnat ha de passar per un control de qualitat. Han de complir uns estàndards.  Què hem de fer amb els que es desvien o bé si  el resultat és diferent del que s’havia imaginat el docent? Si la nostra tasca s’ha de vestir i bastir d’autoritat, malament rai. Per tant, m’agradaria investigar altres maneres d’avaluar, que s’incorporin durant i no pas al final. Desconec si m’aproximo cap a una avaluació competencial.

Finalment, doncs,  mantinc la pràctica reflexiva com a recurs avaluatiu. És ben cert que costa que els alumnes sàpiguen reflexionar; i els docents? Hauré de negociar amb els diferents grups com hem de bastir un portafoli. Em sembla que cal narrar el procés de construcció que no pas mesurar-ne els possibles resultats.

Em va costar entomar aquest grup perquè ja tenia coll avall que continuaria amb el grup que acabàvem de finalitzar el nivell de bàsic. Em neguitejava per diferents motius. D’entrada,  feia anys, i panys,  que no impartia cap bàsic 1.  Em negava a encotillar-me amb un llibre de text i tampoc no volia renunciar a l’experimentació d’enguany: provar la #rEDUvolution. I ja posats, tampoc no volia desistir de l’aprenentatge per projectes. Les manies es van dissipar just quan em va venir al cap la idea del projecte!

Després d’haver viscut el fiasco de la candidatura de Madrid i a punt d’encetar els Jocs d’Hivern, el projecte s’hi podria inspirar. Per què no ajudàvem a l’Ajuntament de Castelldefels en la candidatura per ser seu d’un congrés sobre ciutats turístiques?  Per tant, havia previst que  a cada sessió l’ens municipal ens  plantegés un o dos reptes.  El producte final consistiria a organitzar una ruta per la localitat per tal de convèncer el comitè seleccionador de ser els amfitrions idonis per a l’acte.  A més, per engrescar encara més l’alumnat en la tercera sessió vaig decidir que les ciutats que competirien serien triades per ells. Aquest recurs al començament va ser prou efectiu, però es va anar desinflant a mesura que avançava el curs. Així va néixer A relaxing cup in Castelldefels.

La reacció de l’alumnat va ser heterogènia. Un bon grup els va agradar aquesta metodologia. Agraïen la incertesa de cada sessió i venien atrets pel repte que anunciaria al començament. En canvi, d’altres els va sorprendre i els va desconcertar. Val a dir que eren alumnes  que només s’expressaven en la seva llengua materna, una parella russa, i una exhostessa francesa que dominava l’anglès.  També tenia un alumne kirsguí. Era mediador amb el matrimoni rus. M’ajudava a fer-li entendre les instruccions. Ara bé, per acomplir el seu rol calia que ho entengués tot amb anglès. De vegades, calia que alguns companys m’ajudessin a fer d’intèrprets.  Vaig comptabilitzar  una desena de llengües maternes de les quals entre tres i quatre es van convertir en les vehiculars: català, castellà, anglès i rus.

Pel que fa al currículum, em vaig proposar desconstruir simulacres. Tal com he avançat, volia que cada sessió esdevingués una experiència d’aprenentatge. La resolució dels reptes o les tasques havia de donar sentit el que aprenia l’alumnat.  Havia d’abandonar  la presentació d’estructures i continguts lingüístics per convertir la meva acció en una negociació; per tant, transformar una docència descriptiva en narrativa.  Les classes havien de ser divertides, participatives, creatives per emocionar el grup. Em va costar mantenir-ho al llarg de la vintena de sessions; però  no va ser debades que una alumna m’oferís una sessió de biodansa com a agraïment. El mètode havia calat.

No obstant això, em va costar mantenir el projecte al llarg del curs. A la desena sessió ens el vam ventilar.

Va costar que poguéssim experimentar un itinerari per acompanyar la possible visita del comitè. Ara bé, em va ajudar a reorientar el curs. Dedicàvem unes sessions a cada barri per aprendre estructures lingüístiques per poder assumir algunes de les activitats que havíem plantejat.  Per exemple, vam dedicar el barri de Lluminetes per descriure un habitatge. Quan es van acabar els  barris, vam negociar com podíem dedicar les sessions restants. Així els alumnes van planificar com celebraríem el Dia Mundial de la Poesia, El Dia Mundial del  Teatre i la tasca final per avaluar-nos.

Les sessions que podria qualificar de  memorables en van ser dues. La primera en què van plantar una llavor amb l’excusa d’idear i crear un regal per als visitants. La classe es va convertir en un taller de jardineria.Em va fer gracies veure’ls asseguts en cercle amb els guants de plàstic posats.  El taller va ser l’excusa per treballar comprensió oral (van haver d’entendre les meves instruccions), de cooperació (ho feien per parelles per intercanviar-se el test) , però també per usar com a metàfora per avaluar el curs. Johanna

La segona va ser el dia que en petits grups van elaborar els cartells de l’acte. Són activitats pensades per cohesionar el grup, però també es poden produir bretxes pel que he comentat més amunt quant a les llengües vehiculars.

 Aquesta és l’anàlisi DAFO del projecte.  Hauria d’haver servit com a estratègia per al nou curs, si hagués tancat el curs quan tocava. De totes maneres, intuïtivament vaig anar configurant Jo vinc d’un silenci. Per altra banda, també m’ha ajudat a esvair algunes manies i a tenir més confiança en la meva tasca.  Reconec que no les tinc totes quan em deixo emportar per les tasques que he ideat, però tampoc em proporciona seguretat plantejar activitats lingüístiques més tradicionals.  També desconcerta l’alumnat per la dificultat d’haver d’aprendre un contingut d’una manera forçada.

Anàlisi DAFO B1

He apuntat l’avalució com un dels aspectes a millorar. Però quan escoltes les produccions finals dels alumnes et sap greu aigualir el resultat amb una rúbrica. Tothom s’esforça per demostrar-se, demostrar-te i demostrar als altres companys que han après.

 

Documentació

 

El 19 i  el 20 de juny vam celebrar les 3 Jornades aprendre llengua en el s. XXI que organitza el Consorci per a la Normalització Lingüística. Després de la inauguració per part de la cap de l’Àmbit de Formació i Foment, Noemí Ubach, i de la presidenta, Ester Franquesa, Carme Bové va apuntar les novetats d’enguany. Aquestes jornades exigien participació per part dels assistents. Va destacar, també, que hi havien col·laborat tots els centres: com a talleristes, relators o  presentadors de bones pràctiques.  Renovar-se o morir. Vés per on! Com  adverteix Maria Acaso, una bona experiència d’aprenentatge crea expectació, i no defrauda. Aquest acte n’ha estat un bon exemple.

Toni de la Torre i Alícia Martí van presentar les seves experiències en l’ús de les TAC. Impressionants.  A més, els dos ponents es van complementar. El Toni va proporcionar tot el marc teòric en què basava les seves mostres i les seves experimentacions. Ja havia escoltat l’Alícia al Simposi de Vic, però com que és una excel·lent comunicadora, teníem ganes de repetir.

3jornadaens tuit Palmira

Tant l’un com l’altra van coincidir que treballaven per projectes, cosa que els havia fet recórrer a les TIC. També van arribar a les mateixes conclusions pel que fa a l’entusiasme de l’alumnat. Em va venir al cap el títol del llibre d’Anna Vives i Frances Miralles.

Ometo el taller que vaig conduir  juntament amb Rosa Ricart, Inés Guerrero i  Griselda Encinas perquè serà objecte d’una altra entrada.

El primer dia va cloure amb els taller oferts per Neus Lorenzo i Enric  Serra. Vaig triar la primera. Fa temps que la segueixo per diferents xarxes socials. Les  seves presentacions vénen carregades d’idees cabdals, però enyores la força de la seva oratòria. Devia de ser una excel·lent professora perquè sap entusiasmar, fer participar, captivar l’atenció.  A més, el seu taller va ser una baula per a la segona jornada.

Anna Forés i Teresa Terrades van exposar  el paper de les emocions tant en el llenguatge com en l’aprenentatge.  Fa temps que formem part del meu entorn personal d’aprenentatge. Em va agradar els apunts que va anar transmetent l’Anna. Una de les seves idees claus que van tenir força ressò és de no ferir l’autoestima dels alumnes a l’hora de corregir-ne els errors. Ens va animar a saber contemplar “la bellesa de la imperfecció”.

3jornadaens tuit Xav

I té raó. De vegades em sento impotent de marcar un error en un producte final dels alumnes quan reflexiones el temps que hi han dedicat i quins reptes han hagut de superar per presentar-te un treball. L’error es converteix en una menuderia. Algú deu pensar que sóc un calçasses. Ara bé, he comprovat que quan comparteixes un treball d’un grup d’alumnes, els companys ni es fixen en les errades. Et sents justificant-les. Desconec si algú ho ha estudiat, però l’emoció és la pitjor enemiga de l’ortografia. De vegades respons irreflexivament a un estímul, amb alguna errada ortogràfica. Potser si revisessis la intervenció, corregiries la falta però  segur que refrenaries la reacció. Limitant l’inconscient, com sempre.

Em va semblar que Teresa Terrades centrava el seu discurs en l’aprenentatge i en l’acompanyament. Confesso que em va impactar una de la idea clau: “El reconeixement transforma.”

3jornadaens tuit MEspar

Tan bon punt vaig escoltar aquesta tesi, vaig recordar alguns conflictes meus, per falta de valoració; però també vaig notar un neguit: quantes vegades he estat incapaç de reconèixer l’altre. Em va venir al cap la reunió de dilluns. Vam posar en pràctica el reconeixement i el respecte. Poca broma. Confesso que des divendres no em puc treure del cap aquesta idea. L’endemà José María Toro la recordava i aquest matí he descobert aquest vídeo a través de Manuel Jesús Fernández Naranjo.

Les dues ponència van originar un debat tant virtual com després de l’acte. Entenien que treballar les emocions a l’aula és fer aflorir traumes als alumnes. Treballar les emocions a l’aula significa, segons el meu parer, crear un clima afectiu a l’aula perquè els alumnes pugui aprendre. Per tant, crec que la nostra missió és acompanyar-los en aquest viatge i ajudar-los a superar reptes o límits, tant li fa. Al principi em costava acceptar aquest propòsit.  Si  aconsegueixo que l’alumnat vingui per oblidar-se durant una estona de la seva quotidianitat, doncs aquest dia m’he guanyat el jornal. La nostra primera matèria, l’alumnat, és material sensible, amb un bagatge. No podem pas fer el desentès.

Finalment, vaig assistir al taller sobre el portafoli, que van conduir el CNL del Prat i el CNL de Girona. La idea m’agrada, molt. Lliga amb el reconeixement que hem parlat més amunt.  Ara bé, en la posada en comú es va comentar algunes conclusions que van generar debat. Encara ens amoïna si hi ha de contenir exercicis gramaticals.  Algunes argumentacions a favor traspuen un ensenyament transmissiu i tradicional. Tampoc no vam arribar cap acord per si havia de recollir-hi mostres amb errades. El meu grup havia de reflexionar-hi. Vam ser incapaços d’arribar a cap acord. D’entrada, algunes companyes consideraven que el portafoli podia ser el premi de consolació per a qui no superés la prova final. Genial! També es van resistir a acceptar que la prova no és cap indicador d’aprenentatge. Tothom aprèn. El nostre reconeixement ha de ser imposar un llistó o un filtre per seleccionar els millors? Em van acusar d’arter i  tendenciós  quan vaig demanar a la resta del fòrum si contractarien un arquitecte que els presentés un portafoli amb errors o bé es presentarien a una entrevista de feina amb una taca a la roba. Em molesta que encara concebem l’alumne com un animal i que la nostra tasca sigui el pal amb una pastanaga al cap per motivar-lo. L’aprenentatge no pot ser patiment. L’esforç té una recompensa: la satisfacció de superar un límit. Aquesta és la nostra missió i el portafoli pot convertir-se en una crossa potent per a aquest canvi. Ens falta capgirar la mirada cap a l’alumnat.

Dos matins ben intensos!

 

Me será difícil encontrar ventajas al modelo tradicional ya que impartirlo en el aula me supone cierta angustia por el peso que recae en el docente. Se convierte en el único experto. Es un modelo parar sus alumnos —¡menuda responsabilidad!— y,es el único que elige en el proceso.

  • Es un modelo idóneo para alumnos individualistas y muy competitivos o bien parar alumnos que se sienten cómodos en este rol pasivo que les destina este  paradigma de aprendizaje.  Conciben que su función es engullir todo lo que le proporcione el docente. Tal vez, la valoración negativa de este alumno se deba a esta visión de la educación. (Clicad aquí)
  • Puede ser un metódo adecuado para aprender algunos contenidos que requieran de un aprendizaje memorístico (p.e. moforlogía verbal…).
  • También es un modelo apto tanto para docentes magistrales y eruditos como para profesores que carezcan de seguridad, de creatividad y que teman la innovación o la incerteza en el aula, que defienden las pedagogas Maria Acaso y Elizabeth Ellsworth. (Clicad aquí)

En cambio, intento aplicar el aprendizaje por proyectos (ABP) por diferentes motivos:

  • Por la sensación de libertad que proporciona tanto para el profesorado como para el alumnado —tal como argumenta Aitor Lázpita en su última presentación o bien como reflioné sobre un curso mío. Además, requiere que el docente se convierta en un mediador entre el currículo y las expectativas y necesidades de los discentes.
  • Es un paradigma educativo más coherente  en y para sociedades democráticas.  También es más acorde a un aprendizaje natural. Si evocamos nuestra trayectoria como aprendices, recordaremos más los retos que hemos superado que no los contenidos que hemos empollado. Podeis comparar la valoración inicial con esta otra de una compañera suya. (Clicad aquí)
  • No plantea un esquema cerrado  de transmisión (presentación, práctica y prueba) sino que contempla todo un proceso en el cual el alumno es consciente de su aprendizaje. Así pues fomenta una aprendizaje significativo. También trasnforma los roles del aula. Ya hemos comentado que el profesor deja de ser un experto para convertirse en un orientador o negociador. El alumno se implica puesto que la responsabilidad de l adquisición recae sobre sus espaldas. El resultado no es cerrado sino que puede ser completamente abierto, lo que puede conseguir que tanto el profesor com el alumno aprendan de la experiencia. Me parece que puede ilustrar este argumento, la experiencia mía de aplicar las microrevoluciones que defiende Maria Acaso (clicad aquí).