Extret d’https://sicomor2008.files.wordpress.com/2015/06/f05fb-webinar2babp.png

Diumenge passat rebia un missatge directe de Fernando Trujillo proposant-me de participar en un webinar. Vaig acceptar fent un bot de la cadira. A la nit, però,  es confirmava una avaria telefònica. Ja tenia coll avall que hauria de renunciar a l’acte, cosa que em va tranquil·litzar. Segur que trobarien un participant millor. Sóc bastant negat pel que fa a la competència comunicativa que et facilita les TIC. Mira que volia participar en el MOOCafè liderat per Manel Guzmán, però no vaig poder conciliar horaris de tasques familiars i formatives. Em va saber greu, però vaig veure que s’havien produït els mateixos problemes per part d’alguns participants.

L’avaria es va arreglar. Dimarts, amb el grup d’E3, vaig deixar anar una catalanada! Mentre resumien la sessió del Dia Mundial del Joc, els recalco que tenim infància i també infantesa. “Com en castellà”, els dic. “Infancia e infantez“. I em quedo tan ample. Tothom em mira estrenyat. Jo continuo ben segur: “Sí, infancia e infantez“. Em convencen que no existeix. Al final, la Begoña, prudent, s’assegura:”Jaume, deus voler dir niñez!” Riem. I penso: “Ai, dijous!” M’assabento que els companys de taula són Garbiñe Larralde, Marian Calvo, Ramon Paraíso, Toni Solano i Fernando Trujillo.

Una hora abans, ja em preparo. Anem rebent instruccions. Miro de seguir-les. I quan falta menys de mitja hora,  em peta l’ordinador. Aconsegueixo restaurar tot el que tenia obert. Em vaig barallant amb les eines del Hangout. Se’m passa la invitació de Fernando Trujillo. Aconsegueixo entrar-hi. Hi ha un ambient distès. La Garbiñe també té problemes. Entrem en directe.  De tant en tant, se’m congela la conversa. Procuro no tocar res. Per tant, em perdo alguns comentaris. Les meves ironies arriben en diferit.

El moderador ens demana per l’experiència. Costa d’explicar tot el que rememores. Les ganes de començar una unitat per mirar els vídeos, per conèixer les tasques que es convertien en reptes. Les ganes que senties per superar-te, però sempre hi havia companys que et superaven en qualitat. Aquest curs vaig aconseguir de perdre la vergonya i a atrevir-me a experimentar eines, pensar en artefactes. Des de llavors, he deixat de ser docent per convertir-me en artificier. Tot el sant dia, elaboro artefactes digitals!

Vaig insistir en la importància dels socis. Si em van captar les primers unitats, la de la socialització rica va ser la més satisfactòria perquè de seguida vaig tenir resultats. Encara flipo que Toni Solano se m’oferís com a soci, sense oblidar el Ramon. Són regals de l’atzar 2.0. A més, un antic alumne també s’hi va voler afegir, cosa que em va fer molta il·lusió. I  es va convertir en un model per als alumnes. Van veure que ells també podrien parlar català com ell. Va reconèixer que no era la seva llengua materna. Però tornant al debat, va i començo a quequejar. Com em va costar articular horizontalidad que facilita un MOOC. Ja patia veient les caparrades dels companys, tranquil·litzant-me perquè pronunciés bé. P… fluïdesa!

M’hauria agradat debatre més sobre l’avaluació. Discrepo que sigui la pedra angular del procés d’aprenentatge. Espero que ben aviat algú afirmi que l’avaluació és un fals mite de l’educació. Estic disconforme que sempre s’hagi de millorar. Reproduïm així un model tradicional, encara que anem smb el plus d’innovadors. Recordem quant aprenem informalment? I ens replantegem de millorar? I també m’hauria agradat explicar l’anècdota de les rúbriques. En un grup que les posava en pràctica, vam acordar que acabarien el curs amb una exposició oral. Em vaig presentar amb una rúbrica. Per elaborar-la, per definir la banda més negativa, em vaig imaginar el que no farien mai. Resulta que un alumne ho va fer. Tothom va quedar glaçat. Es va presentar tard. Havia anat a una entrevista de feina. Però va voler complir amb el seu compromís, encara que faltés un quart per finalitzar la sessió. Va parlar nerviós. Va quequejar. Va perdre el fil. Ens explicava el que havia estat la seva feina fins ara. Vam ser incapaços d’entendre’l i ell de trobar un exemple de com estampava. Va ser horrorós. Com li havia de marcar tots els criteris negatius! Em vaig avergonyir d’haver ridiculitzat un alumne, encara que fos de pensament! Ahir César Bona va declarar que no concebia una educació sense respecte. I em reafirmo. És impossible mesurar l’esforç.  Ens hem de fixar en el procés, com insisteix Maria Acaso.

I articulo wabi sabi, el terme zen per destacar la bellesa de la imperfecció. Si aconseguim canviar la mirada en els alumnes, també tindrem una altra visió dels seus productes. L’error ens ajudarà a extasiar-nos en els aspectes que l’alumne ha intentat superar. I, ves per on, en són bastants! Més que les quatre pífies que no ha pogut controlar.

I quan mirava d’acabar la roda final en què recomanava l’article de Juanjo Vergara, va i sento que em diuen que he desaparegut de les pantalles. El Toni en fa broma, com que sóc un dels representant de l’àmbit d’adults… Fernando Trujillo ens acomiada i ens adverteix que hauríem d’atendre la xarxa social. Em sorprèn que et comencin a seguir persones i et reconeixen que els has agradat el que has dit! El més emotiu, Pablo Ele Aparicio. Alguns també declaren que el debat els ha engrescat a continuar el curs, com José Blas García Pérez.

Per acabar, vull donar les gràcies a Fernando Trujillo i Toni Solano perquè pensessin en mi. A més, va ser tot un luxe compartir l’estona amb dues bilbaïnes d’aúpa i amb el gran Ramon. Ara, els organitzadors són uns  inconscients. I que per molts anys ho siguin! Us dexió el resum del debat a càrrec de Fernando Trujillo.

 Treballar per projectes enganxa. En primer lloc, costa de desprendre-te’n quan l’has finalitzat. Deu ser per culpa d’un dels requisits que es demanava en el MOOC, que fos una experiència d’aprenentatge memorable. En segon lloc, les repercussions transcendeixen de l’àmbit educatiu. Et transforma. Et vas plantejar preguntes que no l’hauries previst amb un ensenyament més tradicional o bé et retorna com un boomerang. Just la setmana que acabava el curs, el programa El foraster de TV3 transcorria a Osor, al poble de ma mare. Van esmentar la masia en què la família del meu avi matern hi feia de masover, el Sobirà. Comptem que el meu avi va morir a la Batalla de l’Ebre. Sembla que una cunyada el va denunciar per poder ocultar un germà. Això va fer que la meva àvia es desvinculés de la seva família política i se n’anés a viure amb la seva germana. Així doncs, també vinc d’un llarg silenci.  D’altra banda, el motiu de la foto: un dels meus besavis paterns va ser espardenyer. L’hamaca està lligada en un dels pins que van servir per gravar el vídeo del projecte.

Aquest projecte va néixer com una continuació del projecte del curs anterior. Si en el primer, l’excusa era presentar Castelldefels a uns visitants; ara era conèixer-ne la història perquè l’alumnat al final pogués  relatar el seu origen. A més, va transcorre paral·lelament al MOOC, en què em vaig inscriure, conduït per Fernando Trujillo, Diego Ojeda i Belén Rojas sobre aprenentatge per projectes (ABP). Encara em pregunto si vaig ser un alumne modèlic perquè he tirat endavant aquest projecte prenent-me algunes llicències.

D’entrada,  impulso els projectes a partir d’una idea que em ve de la manera més inesperada. M’és més aviat senzill apuntar el Projecte Mínim Viable. Ara, el que em costa és concretant-lo a mesura que avança el curs. Potser això m’ ocasiona dificultats a l’hora de preparar les sessions. A més,  m’agrada negociar-lo amb els alumnes. Per tant, destino fins al final d’aquesta tasca per detallar-lo —excuses de mal pagador! Tampoc no em volia obsessionar ni pel currículum, per l’avaluació i  per la competència digital.  Això va ser al començament, perquè de mica en mica el projecte ens anava arrossegant.

La cançó de Raimon va servir per a la negociació del projecte i com a  punt de partida.  Conèixer la biografia del cantant ens va servir com a model lingüístic per a dues tasques més: presentar un cantant en la seva llengua materna i per al producte final del curs: el seu relat autobiogràfic. Investigar els nostres avantpassats ens va permetre practicar l’imperfet i per construir una línia del temps. Havia distribuït el curs en unitats, les diferents etapes històriques, però com que el temps se’ns va tirar a sobre, les vaig suprimir. Podríem dir que els reptes o les tasques que vaig anar plantejant es van convertir en el fil del curs.  Vam treballar com a unitat les dues primeres èpoques, però les altres es van treballar col·laborativament: cada grup se’n va encarregar una consultant documentació a la Biblioteca.  Així vam finalitzar la línia del temps.

Fet el repàs històric,  Jose Ángel Ruiz Pérez, un dels socis del projecte,  va proposar una sortida per visitar uns indrets. Els va facilitar un text informatiu sobre un dels llocs en què havien de completar uns buits amb unes paraules. Aquest text els havia de servir per preparar una explicació per a la sortida. Aquesta tasca ens havia de servir perquè els alumnes en proposessin una altra per les rodalies.

Ara m’adono que inconscientment vaig plantificar un esquema de projecte iteratiu: una tasca comportava cap a la consecució d’una altra. Estudiar una biografia permetia planificar el relat final. Conèixer la història donava sentit una visita. Organitzar-ne una servia per preparar-ne una altra.

 Si vaig voler ser prudent en l’ús tecnològic, vaig fracassar en la participació del blog. Hi deixaven pocs comentaris. Ara bé, va ser quan vam constituir un grup a Google+ que va anar rutllant. Es van atrevir amb la tasca col·laborativa i els va fer patxoca veure-la convertida en una de les activitats de la cloenda.  Un altre aspecte que m’agradaria destaca és el de la socialització. No em cansaré d’agrair l’atenció i els suggeriments de Déborah Martín R., Joaquín J. Martínez, Ramón Paraíso,  Toni Solano i que Jose Ángel Ruiz Pérez ens convidés a sortir de l’aula, cosa que no vaig aconseguir en el trimestre anterior.

Quant a l’avaluació, em vaig limitar que els alumnes es valoressin el seu propi relat, amb una rúbrica. Ho repeteixo? AMB UNA RÚBRICA!! Ara bé, per esvair els dubtes si el mètode els convencia, en vaig voler parlar al final de la primera unitat. Em va desconcertar perquè la Mercedes, molt resolutiva, va dir que li agradava aquest sistema per tant no hi podria aportar cap millora.

Pel que fa als continguts curriculars, ens vam limitar als pretèrits (perifràstic i imperfet).  Després apuntava les errades dels resultats de tasques i els analitzàvem. És així com vam treballar el programa, sotmès al projecte i no pas a la inversa. A més, escoltant Olga Esteve em va tranquil·litzar amb el principi a l’aula de menys és més.

Finalment, el que m’ha proporcionat el projecte? És aquesta dèria per fotografiar el pas del temps en les meves caminades : pedres i heura, barraques de vinya…

  

Aprendre sobre les pedagogies invisibles i projectar futur per al proper trimestre:

Espero que acceptin els alumnes aquest projecte. En tinc ganes! És el que té la socialització: un per l’altre.

Documentació:

Tenia moltes ganes de participar en el MOOC, però a  mesura que vaig anar presentant tasques em va captivar i enredar. La tercera unitat va suposar un punt d’inflexió. Ens van demanar de socialitzar el prototip que anàvem bastint. Va ser com una nit de Reis perquè se’m van oferir com a socis a dues persones que les respecto i admiro: Joaquín J. Martínez i Toni Solano. Ara bé,  l’altra alegria va ser que Jose Ángel Ruiz Pérez, exalumne, també va confessar que tenia ganes de participar-hi. Així doncs, relataré com ha anat la seva experiència en el projecte.

De seguida vam trobar com podria col·laborar-hi. Va afegir dues de les seves aficions: córrer i formar col·laborativament. En un primer moment, vam pensar que podria -nos una ruta amb Edmondo perquè els alumnes descobrissin un lloc de  Castelldefels, vinculat a una etapa històrica. Mentre preparava els llocs, el temps se’ns va tirar a sobre. Va idear dues sessions: una per divulgar els llocs i negociar amb els alumnes una possible sortida que es concretaria en la segona sessió. En una setmana va tenir a punt les activitats.

 

Sessió 14a. El Jose es va presentar. Va explicar per què s’havia compromès amb el projecte. La nit abans jo havia tingut el #MOOCafè. Va explicar l’activitat que havia planificat. Així doncs, el vaig ajudar a formar les parelles. A cadascuna els vam designar un lloc. Cada parella tenia un sobre amb un plànol del municipi i un text informatiu en què faltaven unes paraules que havien d’ordenar. Després, els va demanar que es preparessin una explicació per a la sortida.

Vam prosseguir la sessió ara sense ell. Els vaig demanar de mantenir les mateixes parelles per planificar una sortida per les rodalies. Vam apuntar quina informació havien de buscar. Mentre passejava observant-los, la Celia va tornar a qüestionar la metodologia. Li vaig demanar que acabés l’activitat, però que després en parlaríem. Així va ser. Un cop va expressar la seva incertesa, vaig demanar que responguessin els companys. La majoria la va calmar. Li va respondre que era una altra manera d’aprendre la llengua.

Tot seguit, els vaig demanar quines estructures havien escoltat del Jose per plantejar una proposta. Els vaig desconcertat. Quan vam fixar les formes lingüístiques, la Celia es va desesperar més. Una parella es va concentrar tant en la tasca anterior que es van perdre l’explicació. Es va produir una nova confusió.  L’Aliou em va voler ajudar i em va proposar de practicar l’estructures que acabàvem de veure, cosa que encara va despistar més.

Hauria d’haver dormit més!

Sessió 15a. El Jose ens va venir a buscar. Estava engrescat. El dia es va aixecar ben núvol i amb amenaça de pluja, però vam mantenir l’activitat programada.Abans, vaig ser testimoni d’una conversa entre el  Chema i el Jose sobre el català. Vam iniciar la ruta. La Johanna es va explicar sobre el Castell. Després vam baixar el carrer Albert Einstein i ens vam topar amb dues de les torres de guaita. L’Aliou i la  Celia van exposar la informació que tenien. Vam continuar cap al Canal Olímpic. Va ser el torn de la Mechi.  Finalment, vam arribar a la platja. Allà el Jose els va fer tastar móres d’una morera. Per falta de temps, vam haver de renunciar la visita a la Cova Fumada.

 

 

A la tarda, vaig repetir l’activitat. Vaig caminar per l’Eixample a la recerca d’un obsequi per al soci. Quan va obrir el regal, em va dir: “Però si és el que fas tu a classe!”

Com vaig piular, la socialització té poder!

file3851334414519Continuo amb la majoria del grup del B1, tot i que es van confirmant algunes baixes. La primera sessió arrenca potent, però tinc la sensació que a mesura vaig plantejant les activitats anem perdent gas. Ens estrenem amb una activitat d’escalfament: Jo sóc. Miren de completar cinc afirmacions amb aquest encapçalament. Reparteixo els fulls. Cadascú el llegeix en veu alta i no li costa gens endevinar de qui és. Grup ben cohesionat. Trec pit.

Els presento el pla de curs. Els avanço que aquest trimestre hauran de participar més en el blog. Assenteixen. Escoltem la cançó de Raimon.  Després miro de negociar el projecte del curs. Em costa fer-me entendre. Els recordo que en el curs anterior, vam mirar de conèixer Castelldefels. Ara els animo a  conèixer-ne la història investigant com vivien els nostres avantpassats. Sembla que els agrada la idea. La Liz exclama:”És com fer un viatge a través del túnel del temps”.

Per acabar, miren de fer un versió personal dels dos versos inicials. L’endemà se’m va el temps en la presentació. Miro d’escriure’ls amb els colors de la bandera del seu lloc d’origen. Em penso que els farà gràcia… Els demano que pensin en un cantant del seu país similar a Raimon.

2a sessió.  Acordem quines són les preguntes per conèixer el cantant. En la primera sessió, algú ja reconeixen que l’estil és cançó protesta. La majoria hem viscut sota règims dictatorials i quina era la funció de la música: conscienciar la societat. Amb les preguntes, presento el passat perifràstic. La Mercedes es pensa que és la perífrasi d’imminència. Al final, ho entenen. Els sorprèn de fet,  que per formar un temps passat utilitzem el present d‘anar. Astorament.

Reparteixo una biografia del cantant de Xàtiva. La tenen en present. Demano que cadascú miri de transformar dues formes verbals ens present pel passat perifràstic. Després, llegeixen la biografia per respondre les preguntes que hem acordat al principi. Els proposo que busquin aquestes dades biogràfiques per presentar el seu cantant. Penso que també ens poden servir com a model per al producte final del projecte.

Divendres a Vic. M’adono que ja començo a tenir una edat mentre escolto Jon Landa presentant la seva comunicació amb l’ús del pop català per al seu alumnat italià. Frescor contra carrincloneria.

3a sessió. Després de la marató quilomètrica de divendres i dissabte, estic bastant cansat. No sé com encarar la sessió. Tiro de beta: si han de presentar els cantants! Ja tinc mitja sessió a punt. Però, i si no han fet els deures… Som pocs a classe. La meitat no han fet els deures. Justa la fusta! Activem el pla B a tot drap.

Primer, faig una roda demanant-los com els van anar el sopar d’aquest dissabte. Així repassem el passat perifràstic.  Després, acordem les preguntes de la investigació. Em costa que m’entenguin. Suo. Al final, cada grup proposa un parell de preguntes. Ens en sortim galdosos. Quan els demano que observin les preguntis i s’adonin quin temps han emprat, es produeix una hecatombe. Al final, els explico que era per introduir l‘imperfet. Com és habitual, organitzo parelles i els consigno un verb perquè conjuguin l’imperfet.  S’adonen com formem els de la 1a conjugació i els de la 2a i la 3a conjugació. Els demano que han d’escriure  un comentari facilitant el nom del cantant i un vídeo seu. Una classe tediosa.

4a sessió. Hem de començar amb el projecte. No n’he fet una planificació. M’ajuda les tasques de la unitat 2 del MOOC a reflexionar-hi. La meva mentora em fa uns suggeriments. M’aconsella que construïm una línia del temps. Penso que ni borratxo!! Es van esverar quan els vaig proposar de preparar col·laborativament una presentació dels cantants. Però m’ho torno a rumiar. El cos em demana activitats de manualitats. Són desconcertants, disteses. Exigeix compromís, implicació i col·laboració. Per tant, la mentora m’ho ha posat en safata. Ja tenim activitat per a la propera sessió: un cordill per penjar-lo  l’aula i que serveixi per enganxar-hi les idees claus de cada època. Veig que en paper la cosa funciona. A l’aula, ja és diferent.

Em passo tot el temps de la preparació, cercant informació i atenent consultes. He d’entrar a l’aula i no sé com podem començar a investigar el neolític.  Recordem la sessió anterior. Repassem la morfologia verbal.  Els presento les preguntes que vam acordar. Els demano si les poden agrupar. Els costa entendre l’activitat. La Celia és la més crítica. La Mercedes intenta explicar-li per què ho fem. Se m’escapa: mira que és més senzill seguir un llibre.  Costa d’agrupar les preguntes. Per tant, els reparteixo l’entrada sobre la revolució del neolític. La llegeixo. El Chema em demana per què no practiquem la lectura en veu alta. S’improvisa un debat. Alguns temen que m’irriti aquest qüestionament. Tant la Celia com el Chema es justifiquen que he afavorit aquest clima. Tenen raó.  Em penedeixo per haver optat treballar per projectes.  Reuneixo els grups i sorpresa. Van responent les preguntes del qüestionari. Discuteixen. Argumenten basant-se en el text. Revifo. Acabem la classe abans d’hora. No recorro als textos amb informació especialitzada  Els proposo que mirin de localitzar quantes coves tenim per la zona. Repeteixo: les propostes reflexives de la unitat 2 del MOOC m’han ajudat a reprendre la il·lusió. Continuarà…