Operació Bolero

Projecte Mínim Viable

Llegir literatura, però, també és una activitat que participa de la naturalesa del joc.

BORRÀS, Laura (2020): El poder transformador de la lectura. Barcelona, Ara Llibres

Com podem commemorar el centenari de Teresa Pàmies? Com podem convertir el seu exili en una metàfora del procés d’aprenentatge del grup? Com podem aprofitar els seus textos com a models perquè l’alumnat en creï d’altres? Com podem recórrer als seus llibres per bastir una narrativa que ens ajudi a ludificar el curs? Finalment, com podem convertit tot el que hem après o viscut en un programa radiofònic? Aquestes són les preguntes que ens vam plantejar a l’hora de dissenyar el projecte mínim viable.

Aquest projecte mínim viable segueix el de l’any passat. I el de l’any passat, el de l’anterior. S’ha convertit en una carcassa en què vaig adaptant tasques, accions i projectes segons el que inspira l’obra i la figura protagonista de l’any literari. D’entrada, havia ideat que, si ens centràvem en l’obra de Teresa Pàmies, el projecte final havia de ser un programa radiofònic. Dubtava si desenvolupar-lo al final del cada trimestre o bé com a producte final del curs. Ho volia negociar amb el grup, però va ser impossible. El desenvolupament del curs va propiciar que jo prengués la decisió.

Quant a la ludificació, l’objectiu hauria de ser que l’alumnat recuperés la seva identitat, ja que la perdria en la segona sessió, durant un joc d’escapda. Més aviat, era un joc d’internament. A mesura que resolguessin tasques, anirien aconseguint dades (el segon cognom, el primer i el nom). Simularíem el periple de l’autora balaguerina. Escaparien dels camps de concentració francesos per anar a Mêxic. Farien una escala a París per poder viatjar cap a Praga. De la capital txeca retornarien a París on podrien guanyar el passaport per tornar a Barcelona. A més, recompensava les seves participacions amb la moneda del curs: els pàmies. La suma total que obtinguessin equivaldria a la puntuació que els cal per a la nota de curs.

La moneda oficial del curs

D’altra banda, aprofitaríem aquest trajecte perquè l’alumnat plasmés el seu itinerari d’aprenentatge. Em vaig servir de l’acció artística de Nicolás Paris, Mapamundi. Primer, els va desconcertar bastant i els va crear cert neguit, però són impressionants les mostres que van elaborar. A més, van confessar que els havia servit per repassar el blog d’aula.

• 

• 

• 

• 

  cortesia d’Eva Raventós

• 

  cortesia de Sergio Saldaña

• 

  cortesia de Sergio Saldaña

Preparant els mapamundi

Aquest viatge va originar la producció de diferents edukits: la carta de refugiats quan van quedar confinats en camps de concentració, el passaport d’apàtrida, dos bitllets d’avió i el passaport espanyol per poder retornar. Els aconseguien quan resolien una tasca. Primer, havia pensat que els haurien de comprar; però vaig canviar d’opinió ja que valorava que ja en tenien prou amb l’esforç que demostraven a l’hora d’elaborar el producte que els exigia la tasca. Van haver de gravar una crònica de ràdio, escriure un article d’opinió a partir d’un de Teresa Pàmies, redactar la ressenya del llibre que els va tocar llegir mentre volaven cap a Praga i elaborar un bloc del programa radiofònic.

• 

  carta de refugiat

• 

  passaport d’apàtrida

• 

  vol cap a París

• 

  passaport espanyol

• 

• 

Edukits

Vam establir uns rols per a cada sessió, els agents que s’encarregven d’activar l’Operació Bolero. L’agent X es reponsabilitzava de redctar l’informe de la sessió. Aquest text ens servia per començar la sessió amb una revisió cooperativa. L’agent Y es feia càrrec del reportatge fotogràfic mentre que l’agent Z havia de seleccionar un bolero que il·lustrés la sessió. Eren recompensats amb 2000, 1500 i 1000 pàmies, respectivament. M’amoïnava com faríem el relleu de rols. Volia que es mantingués l’anonimat al llarg del curs. Ho vaig resoldre servint-me de la mecànica del joc dels homes llop. Tothom abaixava el cap perquè cada agent pogués designar el seu successor i rebre la paga.

A punt per designar agents

Així les sessions es converteixen en esdeveniments, dividits en actes. Començàvem cada sessió amb un roda en què l’alumnat comentava amb què s’havia quedat de la sessió anterior. Presentava el pla de la sessió. Tot seguit, procedíem a l’elecció d’agents. Seguíem amb la revisió cooperativa dels informes. Formava petits grups perquè cadascú revisés un fragment, mentre escoltaven un bolero. Ho posàvem en comú: cada grup exposava les seves propostes. Continuàvem treballant algun contingut gramatical del programa. L’introduïa amb un relat, vinculat a la narrativa del curs. Feien un exercici, primer individualment, després el posaven en grup i finalment el contrastaven amb un vídeo (elaborat per grups d’altres edicions). S’havien guanyat el descans cerebral. És un recurs molt útil per desinhibir els alumnes i per cohesionar el grup. Per acabar la sessió, desenvolupaven tasques o bé projectes. I si s’hi esqueia, cobraven els corresponents pàmies mentre sonava la cançó de Rosalia.

• 

  Preparant presentacions

• 

  Camps de concentració

• 

  Cròniques radiofòniques

• 

  Buscant companys per anar a Mèxic

De fet, el nombre de pàmies el van obtenir participant en les activitats a Twitter. Utilitzàvem tres etiquetes: la del curs (#c2cast19), la del projecte (#bolero) i la de la commemoració (#AnyPàmies). També n’havíem creat alguna específica per a alguna activitat. Es fa difícil planificar una quarantena de propostes. Les més interessants que es van produir van ser els fils que van construir per preparar tant la crònica radiofònica com l’article d’opinió. Les piulades servien per registrar almenys la fase de planificació. També destacaria la conversa amb la comissària després de la tertúlia, els dietaris de lectura… D’altra banda, es va convertir en un canal de comunicació: no només per divulgar els informes i productes finals, sinó per no haver de suspendre alguna sessió. I, el més important, un mitjà de motivació. S’engrescaven quan els responies algun tuit amb un gif animat.

Ens podem preguntar si aconseguim fomentar la lectura amb aquest plantejament. D’entrada, possibilites que coneguin una escriptora que potser no n’havien sentit a parlar mai. A més, si tens la sort d’assistir a una tertúlia literària conduïda per la comissària, Montse Barderi, com va ser enguany, apassiona la seva figura. Ara bé, pel que fa a la lectura de les seves obres, la valoració ja és més diversa. Despertes curiositat per la seva producció a les persones que són lectores habituals mentre que per als qui et confessen que no els agrada llegir, esperes que els sabràs seduir, però piques ferro fred. No obstant això, s’impliquen com el qui més en els projectes.

foto cortesia de Iona Martínez de Arcos

Les tertúlies literàries són idònies per reconciliar aquestes dues actituds antagòniques. Més aviat, s’hi complementen. Les visions entusiastes atenuen les crítiques negatives. Alguns lectors aclareixen algun passatge confús. Es contrasten les opinions i valoracions dels llibres. Malgrat que van assistir a l’acte de la Biblioteca en què la comissària va apuntar les claus de Testament a Praga, la majoria del grup va confessar que li havia seduït la figura del pare mentre que els costava entendre la mirada de la filla. També van reclamar una edició crítica ja que es perdien amb referències tant de personatges com de fets històrics.

D’altra banda, vam utilitzar textos de Teresa Pàmies com a models per a algunes tasques. Les cròniques de La vida amb cançó ens van servir per aprendre a resumir i perquè els alumnes n’elaboressin una altra. A més, vam escoltar una de les seves col·laboracions radiofòniques per consensuar els criteris avaluatius per valorar les cròniques que preparaven els alumnes. Els articles d’Opinió inconformista ens van ajudar a aprofundir en l’argumentació. Els alumnes havien de redactar un article d’opinió responent al de l’autora balaguerina. Per això, els vaig proposar que elaboressin un mapa conceptual de l’article que els havia tocat.

Valorant una crònica radiofònica de Teresa Pàmies

Quant als diaris de lectura, volia que els confeccionissin per Instagram. El grup em va convèncer que continuéssim amb Twitter. N’hi ha alguns que van seguir al peu de la lletra les indicacions. No es limitaven a reproduir una cita sinó expressaven què els provocava el fragment i buscaven una imatge que reforcés la piulada. D’altres van ser bastants organitzat, van muntar un fil. Uns altres, però, van ser més pràctics. Fotografiaven el passatge que volien destacar.

Improvisava algunes perfomances, sobretot quan els planteja un repte per recuperar la identitat. Els vaig sorprendre com a gendarme que els demanava els papers per accedir a l’aula en la segona sessió i els plantejava un petit qüestionari. Era el punt de partida del joc d’escapada i per formar els diferents equips. Van organitzar un pícnic a Seta. Rebrien el passaport d’apàtrida per embarcar-se. Ara bé, havien de buscar un company que els fotografiés per al passaport. Havien de descobrir quin era el vaixell que els duia rumb cap a Mèxic. A l’arribada, però, havien de presentar a Immigració per rebre el visat. Vam improvisar l’interior d’un avió per simular la nova etapa del periple, mentre un auxiliar de vol els repartia llibres de Teresa Pàmies. Finalment, quan vam tenir enllestit el programa radiofònic, vam celebrar una festa psicodèlica. Així festejàvem la fi del curs, del periple i que recuperaven finalment la seva identitat amb l’obtenció del passaport.

• 

  Perdent la identitat

• 

  Resolent reptes

• 

  pícnic a Seta

• 

  volant cap a París

• 

  preparant festa psicodèlica

• 

  trenta-dos anys després

Va ser una llàstima que només ens centréssim en el trajecte geogràfic i menystinguéssim la singladura pels fets històrics del segle XX. Havia pensat que una activitat complementària podia ser la visita a la col·lecció del MACBA. De fet, comentant les cròniques de A ritme de bolero o bé els articles d’Opinió inconformista ja ens vam adonar que els temes que tractava Teresa Pàmies encara eren vigents.

Com hem apuntant més amunt, per al tractament dels continguts gramaticals adoptem el mètode de la classe invertida. Aprofitem els materials que van elaborar grups d’edicions anteriors. L’alumnat se’n queixava per la brevetat d’aquestes píndoles. També s’haurien de revisar. Per tant, apuntem que potser serà un dels projectes per a una nova edició del curs.

Quant a la revisió dels informes, no soc conscient que és una activitat que comporta un procés progressiu. Al començament, s’avorreixen, però a mesura que anem revisant va creixent l’interès del grup. Es van adonant que, d’una banda, minven les errades i, de l’altra, cada vegada els costa menys reconèixer-ne. Potser he centrat massa en la revisió gramatical i m’oblido de comentar altres aspectes com el de l’adequació o bé el de la coherència dels textos.

Ara bé, han esdevingut un interessant document narratiu de cada sessió. Han deixat de ser un tediós document administratiu per convertir-se en un text creatiu que permet l’autor lluir-se en la seva creativitat. Això ha estat des del curs passat, quan hem adaptat aquest tipus de text a la narrativitat del curs. L’any passat eren cartes escrites des del camp de batalla o bé a la rereguarda. Enguany eren informes policials per vigilar el periple del grup d’exiliats. Dubto si hauria d’haver tret més suc de l’Operació Bolero, si hauria estat interessant anar bastint la història al llarg del curs.

Vaig haver de planificar una sessió virtual per poder complir amb un compromís personal. Va ser una mena de presagi de les amenaces que vindrien: la suspensió de dues sessions a causa del temporal Glòria i l’abrupta clausura del curs per la crisi de la COVID-19.

Aquesta crisi ens obliga a preguntar-nos si és possible adaptar aquest plantejament de curs cap a un model educatiu híbrid. Haurem de retocar la carcassa perquè algun element serà inviable. Ara que, gràcies al confinament, ja havíem començat a esmolar els ullals. Ja havíem triat l’eix del curs vinent: Joan Perucho.

#AnyPerucho

sessions

Anàlisi DAFO

 

Un grup privilegiat

Daniela Ortiz i Xose Quiroga, Estat Nació – Part 1 – Exercici #1 . Col. MACBA

“A veure, la metodologia del curs m’ha agradat, però per què hem parlat de l’esclavitud al llarg del trimestre?” Així vam començar la taula rodona amb què vam dedicar l’última sessió del curs. Tard o d’hora, esperava aquesta pregunta. Vaig balbucejar la resposta. Que volia desenvolupar el tema del decolonialisme (#joteniaunacolònia)… Que m’havia impactat un taller de l’artista Daniela Ortiz… Que enguany en un curs formatiu havia conegut Patricia Raijestein i que em va animar a tirar-lo endavant… Pensant-hi després, va ser mentre escoltàvem la xerrada d’Angelica Dass que podíem estirar el fil de l’esclavisme.

Vam destinar les dues primeres sessions per familiaritzar-nos amb la prova final. El primer dia van descobrir l’estructura de la prova i el segon vam organitzar un joc d’escapada per conèixer el model de prova. Vaig demanar que m’ajudessin a formar un drac amb les cadires de l’aula. Era la diada de Sant Jordi. I, ves, em vaig oblidar d’explicar la narrativa del joc . La figura del monstre era una al·legoria de dues formes de pressió: l’avaluació i el colonialisme. Vam formar els grups. Els vaig anar repartint els reptes i els exercicis. El grup que resolia primer el repte rebia com a premi la solució de l’exercici. Així introduïa la figura dels privilegiats.

Aquest rol va continuar a l’hora de triar la crònica de la sessió. Començàvem cada sessió amb un roda en què cada alumne expressava què recordava de la sessió anterior. Després, formàvem petits grups que escrivien la crònica de la sessió anterior. Les comentàvem i n’escollíem una. Però després repartia una carta a cada grup i jo decidia quina era la carta privilegiada. Qui la tenia veia publicada en el blog la seva crònica.

Em neguitejava tant el tema del curs com els possibles projectes artístics. Vam dur a terme les accions següents. Es van anar encavalcant unes amb les altres. La sensació va ser com si estiréssim el fil d’una troca. Vaig adaptar l’actuació que ja havia fet anteriorment del projecte artístic Humanae d’Angelica Dass. En aquesta ocasió, cadascú va pintar amb el seu color de pell la silueta que li havia dibuixat un company. Ens vam constituir en agències publicitàries encarregades de muntar, d’una banda, una campanya per un ús responsable del sucre i, de l’altra, la possible per a tres alcaldables negrers. L’experiència de Cristian Olivé em va servir d’inspiració. Van preparar la ruta de la Barcelona esclavista. Hi vam anar acompanyats d’un grup de B1. Es van encarregar de fer-los de guia. Finalment, vam cloure el curs amb la taula rodona. Cada alumne s’havia de preparar dues preguntes: si encara vivim en una societat esclavista, quines diferències troben entre l’esclavisme colonial i l’actual. També havien de portar una imatge que justifiqués la primera pregunta. A més, vam preparar la intervenció en el concurs de karaoke.

• 

  Buscant el color

• 

  Enllestint el projecte

• 

  Preparant un anunci

• 

  Preparant la campanya electoral

• 

• 

  Preparant vídeo

• 

  Preparant vídeo

• 

  Ruta de la Barcelona esclavista

• 

  Esperant per començar la taula rodona

Pel que fa a les valoracions del grup, en destacaria dues de positives. Una persona observa que el curs provoca la reflexió –fixa’t, pedagogia crítica i jo amb aquest cap! Recordo que en una sessió van valorar què sabien abans i què havien après ara. La majoria va confessar que coneixia els efectes de l’esclavitud colonial (alumnat llatinoamericà), però ignoraven la commemoració del Dia Internacional de Record de les Víctimes del Comerç d’Esclaus i de la seva Abolició i el llast colonial català. També una alumna ens va confessar que feia quinze dies que havia reduït el consum de sucre. De vegades, algun alumne aprofitava al final de classe per comentar-te algun aspecte del seu país. La reacció del grup a la plaça d’Antonio López. Els va sorprendre que se n’hagués retirat l’estàtua però en canvi s’hi mantinguessin les plaques.

Valoracions de l’alumnat

D’altra banda, algú va afirmar que s’aprèn bé. Tot i que els pot desconcertar al començament l’absència de continguts i estructures lingüístics, se senten còmodes aprenent en comunitat. Potser seria discutible l’ús de la llengua materna mentre debaten alguna activitat. Era permissiu mentre discutien en petit grup. Això ha ajudat a algun alumne que encara tenia alguns problemes de comprensió oral. Ara bé, teníem un acord tàcit. En la posada en comú, tothom s’esforçava a transmetre les conclusions en català. Una alumna va confessar, a mig curs, en el grup de Whatsapp que havia estat capaç de tramitar una gestió personal en català. També em van fer sentir orgullós quan els vaig estar escoltant en la taula rodona.

Conclusions de la taula rodona

Per contra, hem de constatar les pífies que vam cometre. Vaig crear peces de diferents colors perquè cada alumne en tingués una al llarg del curs. Les vaig repartir en la segona sessió. Havien de servir per constituir grups de treball. També hi anaven apuntant els punts que guanyaven a l’hora de confeccionar els diferents productes. Va ser la tàctica perquè el conservessin. Va ser inútil. Va ser impossible formar grups amb les peces. Alguns l’havien perduda. També es van produir algunes baixes.

Edukit: quin grup seria el privilegiat?

Analitzant les figures dels negrers, vaig descobrir l’obra Llibertat! de Santiago Rusiñol. Em semblava que ens anava com anell al dit per dos motius. Encara que sigui anècdotic, apareix la figura de l’indià i el que representava per al seu poble natal. A més, l’autor denuncia la intolerància dels personatges més progressistes. Aparentement farden d’unes idees avançades, però resolen els conflictes de la manera més conservadora. Són els més masclistes i racistes. Va ser una pena que no disposéssim de cap gravació. Vaig intentar que llegíssim l’obra. El grup es va espantar. De totes maneres, una alumna es va guardar el text. Ja em va passar el mateix en el trimestre anterior. En aquell cas, va ser un article d’opinió. Em costa triar els textos adequats al nivell. Caldria que els seleccionés prèviament i els adaptés. M’és difícil quan vas planificant cada sessió el dia abans.

Anàlisi DAFO

Per acabar, puc assegurar que va ser un curs rodó. Ja havia tingut el grup els dos trimestres anteriors. Estava força cohesionat. Acollien de bon grat les noves incorporacions. El grup va decidir crear un grup de Whatsapp. Difonien tot el que fèiem a l’aula per a les persones que no podien assistir. Ja fa temps que observo que els descansos cerebrals aconsegueixen aquesta finalitat. Per altra banda, inflen el pit quan veuen els resultats acabats. El periple, tant del grup com meu, va ser bastant en paral·lel. Vam haver de vèncer algunes reticències: ells, la de la prova; jo, el colonialisme. Vam conèixer el llegat colonial català. Els conflictes van brillar per la seva absència. També cal agrair l’atenta col·laboració de Patricia Raijestein i la inspiració d’Angelica Dass, Daniela Ortiz i Cristian Olivé.

 

Penses que soc “arthinker”?

Et prepares una sessió sobre Art Thinking. Mentre vas triant el material, t’adones que n’hi ha que l’hauràs de descartar. El procés deu ser similar al d’editar un projecte musical. Al final,  els artistes o els productors s’empesquen donar-li una nova vida a tot el material rebutjat: publicant un recopilatori. És la finalitat d’aquesta presentació.

Ja he confessat que temia que hagués d’explicar l’experiència d’una manera expositiva.  Em feia por que pogués avorrir l’audiència. Em va ve venir al cap la metàfora d’un sopar d’amics en què l’excusa és ensenyar-te el reportatge de les darreres vacances. T’ho proposen just quan estàs paint l’àpat copiós i notes que les parpelles et pesen.

Vas enllestir el taller just quan havies acabat el curs i encara estaves sota els efectes de l’eufòria. S’havia graduat la primera promoció arthinkera —després d’escriure aquest apunt, t’adones que és la segona. Vas evocant els projectes que vam anar desenvolupant al llarg de dos anys (#Humanari, #MR, #clàssics, #Suspens0, #16 sessions i #AnyMACapmany).

Reflexiones com has arribat a adoptar aquesta metodologia. Recordes un vídeo de María Acaso sobre educació disruptiva que et va impactar. Les preguntes que planteja són dards que t’obliguen a replantejar-te la teva pràctica i alliberar-te del que causa insatisfacció quan surts de l’aula. Descobreixes el seu blog. Enveges com organitza les sessions formatives,  les seves reflexions van esquerdant encara més el teu academicisme. Llegeixes la conversa que va mantenir amb Elizabeth Ellsworth i hi reconeixes alguns dubtes, algunes paradoxes i algunes conclusions. Quan estaves a punt de provar el seu mètode Placenta, publica rEDUvolution i decideixes experimentar les microrevolucions. I de la rEDUvolution a l’Art Thinking.

Gràcies a Ainohoa Ezeiza i Javier Encina, topes amb el pensament d’Ivan Illich. Nou impacte. El formalisme educatiu se’n va en orris. T’adones que el sistema educatiu, tant és que sigui reglat com no reglat ja que el segon s’emmiralla en el primer, s’ha bastit en la submissió, fonamentada en criteris arbitraris. Desapoderament, autogestió són conceptes per investigar a l’aula.

Finalment, en aquest periple incert tens una taula de salvació: l’actitud lúdica. Conèixer Imma Marín, et fa capgirar l’aula. Notes que les classes tenen un altre ritme, l’alumnat ve amb ganes, adoptes un nou punt de vista i fins i tot els conflictes es paeixen millor, gràcies a l’humor.  L’actitud lúdica és un dels components de la pedagogia sexi que tant defensa María Acaso. Arribes a una conclusió: abandones el perfeccionisme i t’aboques al gaudi. Com pots pretendre que l’alumnat es diverteixi aprenent, si tu vas patint perquè les sessions surtin com les has planificades?

No obstant això, continues furgant dins teu per respondre com és que t’ha captivat l’Art Thinking. Rememores més referències. Per exemple, Jordi Aligué Bonvehí, director  de Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts Parc del Garraf. Pretén popularitzar l’art emergent —segons ell, s’estima més aquest adjectiu que no pas el de contemporani— desenvolupant, d’una banda, programes educatius i, de l’altra, impulsant projectes que vinculen creadors amb el territori. Considera que és fonamental promoure  l’art ja des de ben petits permetent que escolars coneguin un artista compartint-hi un projecte artístic. Té la dèria de desplegar empreses que implica diferents artistes a expressar la seva visió d’algun concepte.  Aquests projectes creen comunitat i estableixen ponts culturals.

Ves per on, un d’aquests projectes em va servir com a material didàctic per una de les meves primeres experiències en Aprenentatge Basat en Projectes (ABP). Ara m’adono que adoptava més aviat més components de l’Art Thinking que no pas d’aquesta altra metodologia activa. Havia concebut el curs com un viatge o una mirada pel Mediterrani. Pretenia que l’alumnat concebés el seu aprenentatge com una experiència motivadora, compartint-la amb la resta de companys.

Durant un parell d’anys l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà vam iniciar un replantejament de l’avaluació. Ens vam qüestionar quina havia de ser la funció. Va ser un procés de compartir amb l’equip neguits, dubtes, experiències, etc. Com a coordinador del grup de treball em va ajudar a consolidar la meva tasca resolent contradiccions pedagògiques, esberlant encotillaments i amb ganes d’incorporar una educació molt més democràtica. Primer, ho vaig experimentar en els cursos a distància, però després ho vaig dur a la pràctica en els cursos presencials.

I tanquem el cicle inconscientment. Decidim tot l’equip visitar Vallgrassa per poder inspirar-nos a l’hora d’organitzar possibles itineraris literaris amb l’alumnat pel municipi. Arturo Blasco, mentre ens guia la visita, ens confessa el seu procés d’arrelament al paisatge del Garraf. M’adono que és el mateix que he viscut i aquell dia sento que m’hi arrelo. Mentre ens convida a participar de les diferents propostes de l’espai, vaig prenent nota que ho podem adoptar a l’aula. És a dir, que l’art és un mitjà per desenvolupar qualsevol projecte per aprendre llengua.

Mentre remenes l’arxiu fotogràfic, t’adones que moltes imatges tenen alguna cosa en comú: l’alegria de què fa gala l’alumnat. Tant és que sigui abans (entonant una haka creada pel grup)  com després de fer la prova de curs (unes birres per celebrar la gesta) o bé com fem les pauses en cada sessió, amb un descans cerebral.

Finalment, mires com has anat aplicant els diferents fonaments de l’Art Thinking en els cursos.  Tinc una preferència pels detonants. M’agrada irrompre a l’aula amb un kit de jardineria per plantar clavells de moro. És una metàfora idònia per il·lustrar el transcurs del temps en un curs. Inspirant-nos en un projecte de Nicolás Paris,  ens ajudaria a ambientar la lectura del conte El mirall de Mercè Rodoreda. El dia que el vam llegir vaig aparèixer amb un pa de pessic i melmelades de diferents gustos per acompanyar la lectura. Així podíem degustar els records agredolços de la protagonista. Vam repetir una acció similar amb el conte de L’oca de Prudenci Bertrana.

Per dessacralitzar la prova del curs,  em vaig empescar un ritual en què netegem les males vibracions des del primer dia. Hem d’impedir que la prova ens condicioni l’aprenentatge. Una corda va servir per marcar una bretxa a l’aula. Era un recurs per cohesionar dos grups que en el trimestre anterior havien tingut professors diferents i per plantejar-los un repte: com la podien fer desaparèixer. De vegades, aquests elements sorprenents poden servir per motivar la redacció d’un text o bé per formar grups per elaborar junts un article d’opinió. Unes altres vegades pot ser el mateix docent qui faci aquesta funció. Per exemple, aparèixer de militar el primer dia  per canviar la concepció del curs o bé acabar el mateix curs convertit en cònsol honorari de la Polinèsia per conduir un joc d’escapada.

Si el que busquem és el protagonisme de l’alumnat,  cal que respectem la singularitat de cada component del grup. Se’l pots rebre el dia de la prova amb una carta amb els trets més representatius de cadascú o bé si han revisat un resum d’un llibre en petits grups que triïn ells el que els sembla més representatiu.Vam adoptar una nova acció de Nicolás Paris per confeccionar el que seria el relatograma del curs. Vam construir un arbre del coneixement amb els objectius de cada alumne o bé vam mirar d’aconseguir el color de la nostra pell, inspirant-nos en una obra de la fotògrafa Angelica Dass. Si en una primera sessió cada alumne va tatuar un company amb l’impacte d’una lectura, potser calia que al final del curs marquessin a la pell del professor el que havia representat el curs. També podem aprofitar el context polític per poder fomentar el pensament crític. L’alumnat es va inspirar en la campanya Empaperem per desenvolupar el projecte #Suspens0. En alguna ocasió n’has de patir les conseqüències: quan el grup et planta perquè se suma a la vaga feminista del 8M.

El que et dona més satisfacció és quan acabes algun projecte o bé alguna acció de què es desprèn algun producte. L’aula es transforma en un laboratori. Tu llences la idea al vol i l’alumnat te l’arreplega i la va fent seva. Sempre sorprenen els resultats. Si ens havíem d’endinsar en l’obra de Montserrat Roig, el relatograma del curs podia ser un tauler del Monopoly o bé  —com ja hem esmentat anteriorment— el motllo del peu es convertia en el mapamundi del curs. Les postals de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes) eren la plantilla per confeccionar una postal amb el resum d’una sessió. Així vam recrear l’exposició Diumenge d’Oriol Vilanova. Desmuntar l’aula  construint unes instal·lacions amb les cadires, podia ser una metàfora d’un nou enfocament pedagògic però també l’escenografia per a un ball final. L’alumnat es pot encarregar de preparar l’ambientació de l’espai en què tindrà lloc unes xerrades tipus TED. També poden recrear poemes per commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Quan has d’assumir un curs, barrines quin projecte podrem desenvolupar. Mires d’anar apuntant les possibles idees en el projecte mínim viable. És un punt de partida perquè es va modificant a mesura que l’anem executant. Repasses tots els projectes arthinkers: El Vaixell de la Llibertat, una adaptació de la proposta col·laborativa de Joaquin J. Martínez; A relaxing cup in Castelldefels, intent de gamificar un curs basat en el procés de selecció d’una seu olímpica; Jo vinc d’un silenci, la cançó de Raimon va ser el pretext per evocar el passat dels alumnes; C2 rEDUvolutionari, com hem comentant, provant microrevolucions; I vint anys després, la nostra manera de participar en el projecte de Toni Solano; #TotssomSalim, un banc comú de coneixements i lectura cooperativa d’Els narradors de la nit de Rafik Schami; L’avaluació ètica, aprenent sobre desapoderament pedagògic; Els veïns del C2, segon intent de gamificar un curs amb un enigma inicial: qui ens podia espiar; Els Viatgers, que en el primer trimestre vam provar l’autogestió pedagògica, en el segon el pensament visual amb l’obra de Joan Brossa i en el tercer vam dur a terme el projecte #5dones; Vet aquí una crònica, commemorant el naixement de Ramon Muntaner i convertint el curs en un joc de l’oca;  Humanari, basat en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand i en el projecte d’Angelica Dass; #MR, un altre curs gamificat amb què ens vam convertir en un comando errorista per defensar el nom de Montserrat Roig i frustrar el pla malèvol del Dr. Mabuse; #i2cast16, experimentant l’Art Thinking aprofitant una exposició de Nicolás Paris i combinant la lectura de contes de Víctor Català, Prudenci Bertrana, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Pere Calders; Bestiari s. XXI, inventant un joc inspirat en la lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull; #Suspens0, una campanya per eliminar el nombre de víctimes educatives; 16 sessions, provant el moviment com a recurs educatiu i coneixent obres de Josep M. Benet i Jornet i de Sònia Moll Gamboa; Qui té por de M. Aurèlia Capmany?, aprofitant la commemoració del centenari del seu naixement per conèixer-ne algunes obres; Paradís 4.0, un nou curs gamificat per celebrar l’Any Bertrana, centrant-nos en els Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana.

Val la pena aventurar-se amb aquest mètode. Les classes esdevenen punt de trobada per experimentar i crear. Ja veieu que podeu anar de bracet de qualsevol artista o bé podeu fer-vos vostre qualsevol projecte artístic. Si, tot i així, us fa certa basarda, doncs traieu el cap per la Xarxa. Podeu seguir el blog de María Acaso, tafanejar qualsevol perfil d’Arteducadoras o bé espereu que cada divendres Maria Paczkowski us recomani seguir  comptes a Twitter.

 

Por de la Capmany? I ca!

Junta d’accionistes del Banc Ningú no és perfecte

Serà difícil oblidar aquest curs per diferents motius: primer, pel grup, que es va implicar en tot moment; segon, per la figura de l’autora i  per la tasca de la comissària de l’Any, Marta Nadal, que ha anat seguint, felicitant i animant el projecte. I el darrer, es graduava la primera promoció arthinkera.

#e1cast16 #Humanari

#i1cast16 #i2cast16 #i3cast17

#s2cast17 #16sessions

#s3cast17 #AnyMACapmany

Es va desenvolupar tal com havia plasmat en el Projecte Mínim Viable, tot i que es va haver d’adaptar una acció. Vaig caure en una contradicció. A l’hora de planificar els possibles productes finals, vaig ignorar que els textos escrits en formarien part. Vaig desaprofitar  una bona oportunitat per treballar la revisió textual a l’aula. Em vaig limitar a una correcció textual mentre que hauria d’haver fer una revisió més qualitativa. Això em vaig adonar quan publicava les produccions escrites de l’alumnat durant el mes de juliol.

edukits

El curs va començar amb dos primers detonants en la primera sessió.  Cada alumne va confessar una por que tenia, així anàvem destruint les possibles reticències que pot generar el fet que tenen la prova al final de curs per obtenir el certificat de nivell. Similar al que podem experimentar quan ens hem d’endinsar en una personalitat literària que desconeixem.  També van escriure un text en què relataven com era un dia de cada dia un cop s’havien adonat que havien canviat de sexe. Anàvem escalfant motors per endinsar-nos en l’obra de l’autora.  Vaig reservar la segona sessió perquè descobrissin quina seria l’autora que treballaríem al llarg del curs. En el trimestre anterior, havíem llegit Revolta de bruixes de Josep M. Benet i Jornet. Per això vaig organitzar un joc d’escapada seguint el que havien preparat en un equip de treball que pretén que l’alumnat conegui el model de prova de manera lúdica.

1a prova

2a prova

3a prova

4a prova

formar parelles per a la lectura

Puzzle

Ja que parlem de ludificació, vaig introduir les recompenses. Les tasques i els reptes es pagaven amb la moneda oficial del curs, el capmany. Vaig adaptar aquest recurs avaluatiu que utilitza Lucía Sánchez. Per a la majoria d’alumnat va ser un vertader revulsiu i un recordatori per si s’havien despistat amb algun exercici. Per impulsar que els alumnes revisessin els textos, vaig idear aquest redactòmetre.

Emissió de capmanys

redactòmetre

Podien obtenir els capmanys que els faltaven si milloraven les propietats textuals.  La idea dels capmanys era bescanviar-los per obtenir la puntuació del curs. Vam repartir un total de 13.190 capmanys. Aquesta quantitat equivalia a 20 punts.

Uns altres factors claus que han anat cohesionant el grup són els descansos cerebrals i les actes. D’una banda,  els descansos cerebrals ens serveixen per dividir la sessió en dos blocs. Son jocs dinàmics que ajuden tant a remuntar l’ambient de l’aula com a alleugerir algun bloqueig que s’hagi pogut produir en el transcurs de la sessió. María Acaso proposa que enfoquem els cursos des d’un punt de vista més narratiu que no pas descriptiu.  Una manera de practicar-lo és bastir un relatograma del curs. En aquest cas, vam retornar a les actes de 21 paraules. Les escrivien en petits grups.  Les apuntaven a la pissarra i triàvem la que ens agradava més. Després, les revisàvem totes.

Descans cerebral

Tria de l’acta

edukit per votar les actes

Quant a les lectures del llibre, la metodologia que vaig a dur a terme és la de la lectura col·laborativa. Cada alumne  va llegir un capítol de Quim/Quima, una carta de Cartes impertinents i un article del Dietari de prudències. Ens servien per elaborar un producte final o bé d’eix temàtic per a accions. La novel·la ens va ajudar a gravar podcasts per construir una línia del temps, un mapa del periple del protagonista. Però ens havíem plantejat un repte inicial. Seríem capaços d’identificar-ne les possibles fonts.

Una font per capítol

Vam confeccionar un collage amb la segona obra. Per motivar-ne la lectura es va oferir un nombre de capmanys per a qui tingués  la cita de la postal de la Institució de les Lletres Catalanes. Se la van trobar a cada cadira acompanyada de la corresponent carta. L’alumnat  havia de portar  una imatge de la dona que escrivia o bé que era receptora de la carta i una paraula. Així el grup podia llambregar tant les diferents visions de dones com els temes. Finalment, cadascú va respondre la carta. Algunes persones es van queixar i es van estimar més escriure a un familiar per comparar l’educació de gènere que havien rebut i la que miraven de transmetre ara. Només vaig poder publicar els textos que m’havien enviat en suport digital.

collage amb les impressions de la lectura

Havia ideat una acció d’art urbà en què cada alumne havia de dibuixar la silueta de l’àngel que havia assassinat i hi havia d’escriure una adaptació de la cita de M. Aurèlia Capmany. Ja en tenia pensat el nom: #delictedodi. Per falta de temps, es va haver d’adaptar a un altre podcast. Cada alumne relata quin àngel havia assassinat i com havia estat. Penso que la qualitat del resultat ha estat excel·lent. Podeu escoltar alguns testimonis tan impactant com podrien haver estat les siluetes d’àngels morts. A més, vaig perdre una oportunitat perquè podien haver guanyat capmanys extrets pel fet que els àudios tenien seguiment a la plataforma en què els vam publicar.

Podíem emprar les col·laboracions que componen Dietari de prudències per practicar l’argumentació. D’una banda, podien servir de model per als alumnes a l’hora de redactar un article d’opinió i, de l’altra, els van utilitzar per practicar els comentaris en un blog. Per a aquest segon exercici, els alumnes van posar en comú en petits grups el que havia llegit cadascú i en van triar un. Van haver d’escriure un comentari per publicar-lo en el cas que l’autora disposés d’un blog. Pel que fa a l’article d’opinió, en van redactar un en grup justificant la commemoració del naixement de l’autora. Per formar els grups, els alumnes van haver de petar un globus en què descobrien un element d’escriptores vinculades amb M. Aurèlia Capmany (nom,  fotografia, dades biogràfiques, portada d’un llibre i la sinopsi d’aquest llibre).

Formació de grups

dav

sdr

dav

dav

dav

dav

Per acabar, presento la meva anàlisi DAFO. Si acostumo a planificar projectes mínims viables és per recollir les possibles idees que vaig tenint a l’hora de crear un projecte. Un cop tens la idea em fa por concretar-lo al màxim. Cal ser flexible. Com que em venen rampells, de vegades em costa precisar tot el procés que pot abastar l’elaboració d’un determinat producte, tasca o acció.

Continuo fent-me basarda les revisions textuals. Les propostes d’aquest curs calia haver-les posades en comú. L’alumnat s’esforçava per ser original i sorprenent. L’alumnat entoma  molt millor qualsevol repte creatiu  que no pas si els plantegem tasques comunicatives significatives —Sergi Cercós, ara te la torno—. Per esmenar aquest error vaig veure que calia publicar-los.

Pel que fa als reptes, només en vaig saber plantejar un. De fet, quan presentes una tasca o una acció per negociar-la, mires de contextualitzar-la. La vens com un repte. Reconec que el collage se’m va ocórrer al final de la sessió en què vaig repartir les diferents cartes.

No obstant això, he de qualificar el curs de rodó. Aquest és el missatge que em va enviar una de les alumnes:

No vull ser pesada. Estic molt agraïda per haver participat en aquest curs. Primer, perquè he estat buscant tota la vida un mètode d’ensenyament diferent per als meus fills; ves per on, l’he trobat als cinquanta-cinc i l’he experimentat jo. És possible arribar a obtenir coneixements sense patir. Si un dia els meus fills volen estudiar català et buscarem. Per altra banda, vull agrair-te la creativitat i bon fer a la classe. Hi ha molta feina al darrere. I sobretot perquè has aconseguit que un munt de persones ens coneguéssim. Alguns hem establert vincles. Amb els temps que corren em sembla molt important. En fi, què dir-te del descobriment de M. Aurèlia. Ara soc més rica, tinc molts capmanys!!!

Bon estiu, Jaume!

700 capmanys per treure pit del curs!

 

This is Art Thinking

Vaig conduir un taller dins de la  III Jornada del CPNL per a la Millora Professional.  A l’hora de presentar-lo a la comissió organitzadora, vaig tenir algun dubte. Volia plantejar-lo com una experiència: mostrar accions, provades a l’aula, que servissin per exemplificar els quatre principis de l’Art Thinking. La comissió organitzadora, en cas d’acceptar-la, t’oferia 10 minuts per exposar-la. No em volia complicar gaire la vida, podria aplicar l’estratègia de cara a la barraca,  però se’m van plantejar un parell de dubtes. En primer lloc, podria parlar d’emoció i aprenentatge d’una manera expositiva?Potser el repte que se’m presentava raïa si era capaç de capgirar el discurs explicatiu, típic d’aquestes situacions,  experimentant alguna acció amb els assistents.  A l’hora de titular la proposta, de seguit em va venir al cap el programa que presentava Ramon Gener.  Per sort, la comissió va acordar que havia de ser més aviat un taller que no pas la crònica d’una experiència.

Em va costar de preparar-la.  Em feia un cert respecte.  En primer lloc, mostrava la meva pràctica davant de companys i en temia la reacció. I si verificaven la meva imatge d’estrafolari o d’il·luminat… I si interpretaven que les acciones només eren numerets enginyosos a l’aula. En segon lloc, em va resultar difícil triar les quatre accions. Em podia fixar amb les que havien tingut més bona acollida amb el darrer grup (#s3cast17); però furgant en els fitxers, en vaig desenterrar més. I em preguntava si il·lustrarien bé cada un dels fonaments. I, finalment, dubtava si calia que desplegués una explicació teòrica o m’havia de limitar interpretar l’acció —per què l’havia dissenyada, què pretenia provocar en l’alumnat. Fullejant el llibre de María Acaso i Clara Megías per documentar-me,  em vaig adonar,  d’una banda, que em fotia en un vesper a l’hora de  seleccionar-ne els conceptes més rellevants i, de l’altra, que m’urgia fer-ne una nova lectura. Ho he provat però, com em passa amb la majoria dels seus llibre, no avanço més d’un parell de pàgines ja que gairebé cada paràgraf et provoca reflexions.

Finalment, el taller es va estructurar a l’entorn de cinc accions (Secció de vent,  #Empaperem 1, #Empaperem 2, Bombardegem coneixement i Petricor), algunes inspirades en obres d’artistes: Joan Brossa, Ignasi Aballí, Casagrande i Nicolás Paris. Ara bé, el dia abans em vaig decidir per incloure’n una de nova. Si el programa televisiu m’havia servit d’inspiració, calia planificar-ne un petit homenatge: el mateix que van fer a la sèrie Breaking Bad en el primer episodi, Èxtasi. I amb una petita banda sonora perquè ambientés cada intervenció.

dav

detonants a punt

edukits

L’home pissarra. Em vaig presentar amb una granota. Vaig convidar als assistents a mirar la careta del programa i que es quedessin amb una paraula que els havia impactat. Vaig repartir retoladors i els vaig animar que m’hi escriguessin aquestes paraules.  Malgrat que alguns considerin que el missatge és bastant ensucrat, penso que hi apareixen alguns conceptes, fonamentals,  de l’Art Thinking: art, emoció, singularitat, subjectivisme…

Secció de vent havia de ser, en principi,  el detonant inicial del taller. Els assistents es trobaven un globus a la cadira. El van haver d’inflar mentre sonava La cavalcada de les valquíries. Havíem pactat un senyal per esclatar-los. Hi havia amagat un capmany, moneda oficial del grup #s3cast17. Al darrere cadascú tenia un element del mapa conceptual amb els principis de l’Art Thinking, una adaptació del que presenten les autores del llibre . Van haver de recompondre’l. Tenien, però,  algunes pistes per formar-lo. El valor del bitllet indicava el nivell jeràrquic del terme.

Posant en comú tots els capmanys

Provant de reconstruir el mapa conceptual

Aquestes dues primeres accions evidenciaven com havia emergit l’actitud lúdica — un terme defensat per Imma Marín i que coincideix amb els objectius de la pedagogia sexi de María Acaso— per part dels assistents, necessària per atraure la curiositat, l’esforç i el plaer, components essencials per a l’aprenentatge. Els globus van permetre introduir un bloc teòric sense haver de recórrer a l’explicació magistral. A més, ens convertíem en creadors de discurs tots plegats.

#Empaperem 1 i #Empaperem 2 un dels altres edukits que es trobaven els assistents a la cadira era un exemplar d’un dels cartells elaborats per l’entitat Empaperem.  Vaig adaptar un dels cartells de Joan Brossa en què els plantejava una pregunta.  Servint-se del cartell com a model, havien de respondre la pregunta en un full que els vaig repartir. Van dipositar al terra de l’aula els producte. Després els vam tombar i van descobrir que eren fotocòpies de material que teníem al Servei. Havíem aconseguir recrear una obra d’Ignasi Aballí, una paret coberta de les nòmines seves com a professor de l’Escola Massana. Així el pintor pretenia denunciar l’escassa professionalització d’un artista.  Aquesta acció ens havia de servir per experimentar els pensaments divergents.  Els va sorprendre que cadascú tingués un model diferent de cartell. El resultat va ser un mural ple d’eslògans variats i creatius. Així evitàvem l’homogeneïtzació, un dels causants del tedi acadèmic. Fomentàvem el subjectivisme i el pensament crític.

eslògans reinvindicatius

material tediós

Bombardegem coneixement vaig plantejar aquesta acció per evocar la intervenció que va fer el grup Els Viatgers en una cloenda del cursos per commemorar el 80è aniversari de la Guerra Civil. És la perfomance que vam acordar el grup per cloure la nostra participació en el projecte col·laboratiu Huertos literarios, liderat per Ramón Besonías. Es tractava de sorprendre a tots els convidats amb un bombardeig de poemes dedicats al vi. Exemplificava com un grup havia materialitzat un projecte artístic. Ens havíem inspirat en les accions del grup Casagrande i en un dels edukits dissenyat per Clara Megías en una de les edicions de la Escuela de Educación Disruptiva. En aquesta ocasió, els assistents havien de construir un avió en què, en un lateral, tenien una etiqueta i un enllaç.  Eren els diferents projectes que he dut a terme.

Per cloure el taller i aprofitant que les llavors era la metàfora visual de la Jornada, n’havíem de construir una. Vaig seguir una acció que duu a la pràctica Nicolás Paris en el seus tallers vinculats al muntatge Petricor. En aquest cas, els assistents escrivien  un compromís mentre anaven responent quatre preguntes: qui?, a què es comprometien o amb què s’emportaven del taller?, on? i quan?

Un compromís

una llavor

Vam esperar que algú plantegés alguna pregunta per desvetllar la darrera sorpresa. Comptàvem amb la presència d’una alumna,  Andrea Beltrán, interessada en Art Thinking. Era la persona idònia per respondre els dubtes dels assistents. La preocupació era com havíem treballat la gramàtica. Algú es va adonar que a l’hora de formular el compromís, havíem posat en pràctica els components oracionals. A l’hora de crear els eslògans, els alumnes ja facilitaven prou material per revisar errades i resoldre dubte per refermar-los més endavant.

En definitiva, l’art és un canal per aprendre un idioma. A més, et permet combinar diferents llenguatges i així no limitar-te al verbal. I si a l’hora de muntar una presentació t’adones que en pots fe-ne una altra amb tot el que has descartat…

 

Qui té por de M. Aurèlia Capmany?

Projecte Mínim Viable

Quan ja tenia coll avall que hauríem de pensar en una reedició de Suspens 0, el projecte del primer trimestre, es van produir uns fets que van capgirar el rumb per desembocar en aquest nou projecte. Un dia a l’aula vaig plantejar una pregunta per començar a debatre sobre  Revolta de bruixes: quina revolució voldrien liderar. La majoria d’alumnes van manifestar per la igualtat de la dona mentre que els seus companys es van inclinar per una societat més justa. Potser calia, doncs que reflexionéssim sobre la igualtat de gèneres. En la següent sessió, el grup es va sumar a la vaga feminista. Els vaig felicitar pel gest i els vaig anunciar que tenyiríem de violeta el darrer curs. Només em va faltar llegir una piulada de l’Anna Tur, amb una  cita de  M. Aurèlia Capmany.

Aplica’t la història, senyora de bé, i creu-me: si vols fer alguna cosa de bo en aquest món, i no et resignes a ser un esbós de persona, assassina l’àngel de la llar; només així començaràs a viure.”
(“D’una assassina a una dona de bé”, Cartes impertinents) @AnyMACapmany pic.twitter.com/pMAgHct23O

— Anna Tur (@turroselloanna) 2 de març de 2018

 

Havia decidir que en aquest trimestre, podíem debatre la igualtat de gènere. Compartim edifici amb l’Espai Montserrat Roig, seu de l’Àrea de Polítiques d’Igualtat, fet que ja va originar un projecte el curs passat dedicat a aquesta autora. A més, enguany aquest organisme duu a terme una campanya de sensibilització a totes les dependències.  La primera idea va ser, doncs,  com podíem matar l’àngel de la llar. Donant-hi voltes, es va anar perfilant que havia de triar tres obres perquè les llegíssim cooperativament. De seguida, em va venir al cap Quim/Quima, una de les primeres lectures. Devia tenir tretze anys. Recordo que em va costar passar del primer capítol. Em resultava difícil d’entendre la por pel nou mil·lenni. Consultant el fons de la Biblioteca M Aurèlia Capmany de Sant Boi de Llobregat, vaig recordar una altra lectura: Les cartes impertinents. Ja tenia la segona lectura. Dubtava per la tercera. Finalment, gràcies al compte de Twitter sobre l’autora, m’he decidit pel Dietari de prudències.

Biblioteca M. Aurèlica Capmany de Sant Boi de Llobretat

Títol

Em va inspirar el títol de l’obra de teatre d’Edward Albee. Virginia Woolf va ser una de les escriptores preferides de M. Aurèlia Capmany. A més, commemorar els anys literaris és una via per superar possibles reticències als autors homenatjats.

Perfil del grup

És el mateix grup del curs passat. Només tenim dues incorporacions noves. Són alumnes interessades a prosseguir amb el C2.

Producte final

Més aviat he previst un producte final per a cada obra.

Relació amb el currículum

Tindrem en compte els continguts de la programació i que negociem amb el grup. 10502018_PLA DE CURS S3

Fases

• Disseny

Caldrà documentar-me sobre el tema. De moment, cal que llegeixi: Feminisme de butxaca de Bel Olid, Educar en el feminismo d’Iria Marañón, Nuevos hombres buenos de Ritxar Bacete.

• Difusió

En la mesura que sigui possible anirem divulgant per les diferents xarxes socials tot el que generi aquest projecte amb les etiquetes: #s3cast17, #ArtThinking #actitudlúdica #AnyMACapmany i una etiqueta per a cada obra (?)

Estratègies de socialització

• dins de l’aula aprenentatge cooperatiu, actitud lúdica i descansos cerebrals
• fora de l’aula la possible acció #delictedodi

Artefactes i eines

Haurem de decidir com construïm el relat del curs. Si seguim triant continguts per ballar o bé retornem a les actes en 21 paraules.

Gravarem podcast en què cada alumne respondrà en quina època li hauria agradat viure. Haurem d’estudiar com els podem publicar.

Adaptarem la taula cronològica de QuimQuima en una línia temporal o bé amb un mapa de geolocalització.

Proposarem una acció urbana. Haurem d’informar-nos d’on pot ser possible.

Gravarem exposicions orals.

Temporalització

El projecte ha d’abastar  16 sessions

Requisits materials

còpies dels textos, els bitllets per recompensar els reptes assolits, mapa i  taula cronològica, postals ILC, guixos de colors…

Primera emissió de capmanys

Prototips dels capmanys

 

 

Bestiari s. XXI

Projecte Mínim Viable del curs

Tal com m’havia fixat, enguany l’eix del curs seria la commemoració del setè centenari de la mort de Ramon Llull.  Com va ocórrer en el curs passat, aprofito  la celebració literària com un pretext per desenvolupar un curs ludificat o gamificat. Ara, si he de sincer, no me’n surto. Més aviat el que hi desplego és actitud lúdica dels del començament del curs fins al darrer moment que m’ajudi a bastir una intel·ligència col·lectiva per enfrontar  reptes, tasques o projectes que em venen al cap. D’entrada, vaig triar el Llibre de les bèsties, però havia previst que si esgotàvem totes les propostes de la novel·la, recorreríem als aforismes del Llibre d’amic e amat.

Carnívors i herbívors

Explicant els episodi per escriure col·laborativament el resum

Calia animar els alumnes a la lectura del llibre. Per això, vaig crear una activitat d’anticipació. Vaig retallar set imatges, una per episodi, amb dues finalitats: la primera, formar els grups i repartir el capítol; la segona, anticipar-ne la possible trama. Vam aprofitar el kahoot creat pel CNL l’Heura per conèixer les dades biogràfiques més rellevants de l’autor.  Per fer la posada en comú de la lectura, vaig dividir els components de cada capítol en dos grups (animals caçadors / animals presa). Tenien dos reptes: explicar la trama del seu capítol i cadascú escriure la trama del capítol d’un company. Començàvem a aplicar  l’habilitat d’escoltar per escriure. Així, vam comptar amb dos resums. En vam triar un per anar-lo revisant i millorant, una excusa per posar en practicar els recursos de la cohesió textual. En aquesta ocasió, la revisió va anar a càrrec de parelles. Havien d’aconseguir travar el text. D’aquesta manera, vam recopilar nou propostes de resums. Entre tots van triar el que era més adequat per a la línia temporal. Vam aprofitar Twitter perquè els alumnes facilitessin una imatge del tema del seu capítol. Havien de servir per a la línia temporal. Ens va ocupar aquesta fase durant el primer trimestre.

Resums del “Llibre de les bèsties”

Vam dedicar el segon trimestre per a la planificació del joc. Primer, vam acordar els possibles regnes. En vam limitar a tres: el CF Barcelona, les Corts espanyoles i el Parlament. També vam decidir el nombre de bèsties i quins animals havíem de buscar. Vam aprofitar Twitter perquè cada alumne informés quin reialme triava i difongués la proposta de bèsties.  Pensava que el projecte es podria concretar en una col·lecció de cromos. Pere Cornellà em va donar a conèixer de la plataforma Illustrum en una sessió de formació per al Seminari de Ludificació. Els alumnes es van entusiasmar amb la proposta ja que  ens exigia d’idear preguntes per obtenir els cromos. Vam tenir un goig sense alegria. Calia que adquiríssim un nivell alt per poder crear una col·lecció. Així doncs, Pere Cornellà em va suggerir que creéssim les cartes basant-nos en el joc Magic: the Gathering. 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Mentre esbrinàvem sobre aquest joc, es va incorporar al grup Anna Simon Montserrat, ja que va triar el nostre Centre per fer-hi les hores de pràctica. Experta en jocs, ens va orientar en aquesta fase. Va idear les instruccions, ens va ajudar a dissenyar les cartes de cada equip i fins i tot es va encarregar d’editar-les.  Finalment, vam esperar al final del curs per comprovar si funcionava el prototip del joc creat. Ens vam adonar que no tothom havia seguit els criteris que vam acordar a l’hora de crear les propietats per a cada bèstia, cosa que impossibilitava que algun equip pogués guanyar.

D’altra banda, altres projectes van complementar-lo. Durant el primer trimestre, els alumnes van acceptar la proposta de crear vídeos, similars als de la campanya estiuenca de TV3 (tres idees en 2 segons i un final de quatre segons), per als continguts gramaticals. Primer, vam triar els continguts que semblaven més interessants. Això va servir perquè cada alumne triés un contingut, i alhora forméssim equips. S’havien de convertir en grups d’experts. Vaig idear aquest procés. D’entrada, vaig plantejar una avaluació inicial  a cada  grup (primer, individualment; després consensuaven les respostes i per acabar en comprovaven la solució). En una segona sessió, els facilitava la teoria però seguint la tècnica cooperativa del trencaclosques. Tot el grup havia de compartir la informació per entendre el contingut. El practicaven. Van confeccionar un mapa conceptual. Finalment, van plantejar un titular. Aquesta rutina de pensament va facilitar a l’hora d’elaborar els guions dels vídeos. Per cloure la seqüència, en vam praticar una altra: abans / ara.

Reflexionant sobre la literatura digital

En el segon trimestre, vam reprendre la competència d’escoltar per escriure. Aquesta vegada, el repte era escriure un article d’opinió  a partir d’una xerrada de Laura Borràs. Ho vam aprofitar per experimentar un parell de rutines de pensament. D’una banda, els alumnes es van haver de plantejar què hi veig, què en penso i què em pregunto mentre escoltaven l’exposició de Laura Borràs. Després van apuntar quins eren els possibles sectors que els podria afectar la literatura digital. Vam organitzar grups per a cada sector i van apuntar possibles arguments. Finalment, cada component va redactar un article d’opinió. Se’ls van llegir i en van triar. Tal com vam seguir amb els resums del Llibre de les bèsties, tots els alumnes en van triar un després de votar pels tres millors.

Com ja és habitual en les darreres edicions, els alumnes han de publicar una entrada  relatant els cinc millors moments del curs. Ha de servir com a pla d’acollida per als companys d’una nova edició del curs. I, per acabar, vam organitzar exposicions orals. Cada grup havia de preparar-se una xerrada. Calia que tots els components hi participessin. Per tant, normalment un s’encarregava de presentar el grup i l’ordre de la presentació. Un altre s’encarregava d’argumentar a favor del tema. Un tercer exposava els arguments en contra i el darrer concloïa la intervenció. Al final, la resta dels companys els valoraven.

Ara bé, un dels factors que va ajudar a cohesionar el grup va ser preveure un descans cerebral a cada jornada. Servia com a pausa. Afavoria que l’ambient distès es mantingués al llarg de la sessió. D’altra banda, vam desenvolupar unes altres activitats que enfortien la unió del grup. Vam votar qui podria ser el millor líder per al nostre regne. Els alumnes van presentar els candidats per Twitter. Com que va agradar tant vam repetir l’activitat en el segon trimestre. En aquest cas, va ser qui podia representar la guineu dels tres regnes que havíem acordat.  Vam confeccionar una llista de música per animar-nos o bé vam escollir quina era l’olor més representativa del curs. Així ja sé amb quines essències puc ambientar l’aula durant els dies de la prova. I van ser capaços de crear una haka abans de fer la prova (1r dia i 2n dia). També van fer una piulada amb una imatge que representés el que havia estat el curs per ells. Em va servir per crear-los cartes personalitzades. Es mereixien aquest petit homenatge, oi?