Darrer apunt. També m’afegeixo a les trilogies menorquines.

Com es pot comprovar, de prometre a complir hi ha molt a dir.

 

 

Em va costar controlar els nervis. Ara eren les padrines qui ens calmaven. Vaig haver de sortir a comprar tabac i vaig descobrir la bellesa des Mercadal. De fet, abans, per trobar el recinte i aparcament, l’atzar ens va obligar un tomb  amb el cotxe pel poble. La processó anava per dins, però em feia molta gràcia observar els companys; per exemple, veure  Joan Amorós, neguitós com repassava el guió de la seva presentació amunt i avall d’un dels passadissos. Al final, amb la Teresa, la meva mànager, vam anar a fer les proves del moment disruptiu.

Presentació sense títol

provant l’àlies “S’al·lot de sa #rEDUvolution”

 

Va començar la conferència d’Alfredo Hernando. Em va posar en safata el moment disruptiu.  Em vaig adonar que la proposta serviria com a examen de la seva ponència —fot-li morro! Ens convertiríem en una escola21. L’activitat reunia els tres aspectes que destacava, però podien emergir altres objectius. Com ja vaig avançar, els participants van unir els punts cardinals de qualsevol experiència formativa. D’altra banda, calia que els protagonistes del Pacte notessin que l’havien de desplegar entre tots i que havien texit uns vincles tot aquest temps. Em sembla que ignoren la transcendència de la seva gesta i potser és el paper que hem d’assumir els forasters: recordar-los-ho.

Vaig aprofitar que Ismael Palacín ens llegia la Declaració de ses Salines per anar-me abillant. Ningú no s’hi va fixar.  Ara, quan el director de la Fundació Jaume Bofill ens va presentar, li vaig caçar la idea d’atracció, atracció fatal amb la cintureta que em va quedar traginant la càrrega explosiva!

Va ser pujar a l’escenari i tot va fluir. Volia, abans, advertir la Teresa que havia decidit esberlar el guió i que no patís. Em quedava amb dues parts: la participació amb el públic i les reflexions. Vaig mirar d’explicar-ho en la introducció, però només tinc present que vaig dirigir una mirada a la Guida Al·lès quan vaig confessar que m’estrenava en les petxa-kutes. Recordo cares d’astorament al començament perquè vaig saltar les primeres diapositives. Ara bé,   en el moment que em vaig treure la samarreta verda i vaig sentir l’auditori esclafir de riure, em vaig distendir. És el mateix que em passa a l’inici d’una classe o d’una reunió: un cop he superat el moment de tensió, em noto desimbolt. Em pensava que em costaria d’ explicar l’activitat. Recordo que tan bon punt vaig donar les instruccions van saltar quatre voluntàries —la Laura, la Peggy, la Roser i la Maria(?)— a fer arribar les madeixes als respectius punts de partida. Llavors, em vaig concentrar en les reflexions. Vaig mantenir el to irònic i humorístic. Tinc present la riallada dels assistents en veure per tercera vegada seguida (Jordi Jubany, Toni Morante i un servidor) la imatge d’una castell enlairant-se o bé quan vaig recordar els versos de Jacint Verdaguer que repetia Sergi Borges en les reunions de coordinació. Només tenia la fita d’explicar totes les imatges d’aquest apartat. Sé que vaig veure l’avís que em quedava la meitat del temps, i vaig agafar embranzida.  Només tinc present que el Palacín es petava i havent finalitzat vaig recollir la samarreta. Quan tornava al seient, vaig sentir que algú em tustava l’espatlla reclamant que no l’havia presentat. Em vaig adonar que m’havia oblidat de l’ordre de l’organització. Vaig introduir la única companya, ometent que era formadora de formadors i autora d’un blog molt recomanable.

Avalues el públic, però t’oblides de pactar i de presentar els criteris avaluatius. Cal, però? Les cares, i els braços, paguen. S’ha convertit en la imatge de les Jornades d’Estiu. Això és el que significa, per mi, disrupció a l’aula: provocar experiències d’aprenentatge i implicar l’auditori per bastir un projecte comú; en aquest cas, la ruta d’una odissea.  Em sap greu haver birlat els cinc minuts de glòria als companys… però va ser posar en pràctica el que creus. Per fer xalar a l’aula, el docent ha de ser el primer que s’ha de divertir. Ves, així descobreixes que tens fusta de pallasso!

Arriba l’hora del fòrum i t’has tret la tensió ja. Vols ajudar amb l’organització i t’ofereixes per sostenir un dels microfons -què han fet? Em vénen ganes d’intervenir. Em retinc, però l’autocontrol s’esvaeix de seguit. M’agradaria recalcar alguns punts. El grup  va presentar el dia anterior quins eren els objectius que es fixaven i la metodologia perquè cada centre educatiu esdevingui autònom.  Ara bé, caldria recordar que iniciar un procés no és sinònim d’aconseguir els objectius fixats. És un destí i no pas un resultat. I que els canvis necessiten temps.

M’hauria agradat confessar que sentia molta enveja del grup. Entenia quan la majoria del voluntariat expressava que tenia ganes d’assistir a les reunions i se’ls escapava confidències o bé eren incapaços de descriure tot el que sentien perquè és impossible. Em recordaven Boris Mir quan parlava del seu equip. Rememores moments compartits amb l’equip de què formes part. Comparteixes complicitats i bromes que només entenen els components de l’equip i quan relates l’anècdota notes que perd la gràcia.

M’ensumo que la reacció de la petxa-kutxa va ser similar a la presentació que vam preparar de bona pràctica per a la I Jornada d’ensenyar llengua en el segle XXI. Teníem clar que havíem d’exposar tant el producte com el procés perquè havia estat prou signigicatiu. També volíem reflectir l’ambient de treball. Vam debatre si preparar una exposició més formal i acadèmica o  més aviat informal. Va guanyar la darrera opció. De totes maneres, elaborar-la col·laborativament va suposar una prova d’eficiència i de satifacció. Em preocupa que encara ens debatem si és adequat incloure l’humor en l’educació.  És just i necessari.

Em pregunto si es deu a un conjunció astral o bé als efectes de la serendipia, però  vint-i-quatres hores abans que comencés la II Jornades aprendre llengua al segle XXI i que tinguéssim el plaer d’escoltar la ponència de Guida Al·lès vaig tenir una de les tutories més sucoses que recordi. Friso per saber quan  tindrem disponible el vídeo del’exposició de  la formadora menorquina perquè va apuntar algunes observacions, molt interessantsque van respondre alguns neguits d’aquesta tutoria. Me l’havia demanada un company, l’Isaac,  per comentar-me alguns casos singulars que qüestionaven algunes de les conclusions de les nostres sessions en equip. Vaig demanar que m’acompanyés a la reunió la Lourdes, una altra companya, que feia poc m’havia confessat la transformació que havia experimentat amb un grup seu. N’havia après una gran lliçó: com uns alumnes —la majoria els qualificaríem de no gaire brillants— li havien esberlat els  prejudics inicals amb l’actitud a dins de l’aula i el compromís fora de l’aula.

El company va començar a narrar un primer cas.  Com a cada curs, una alumna no havia arribat als criteris d’assoliment. S’havia rebotat bastant mentre havien comentat la prova en l’entrevista final. S’havia queixat que cada vegada el nivell era més difícil i que estava cansada que li recomanessin exercicis de reforç. Ella volia progressar com els altres. L’Isaac es preguntava quin era el motiu del seu fracàs. Potser el seguiment  havia estat inadequat. També havia provat de canviar la  mirada, tal com havíem acordat en una de les darreres sessions.

Com es veu de diferent el cas des de la distància! És l’avantatge de la mentoria.  Em va semblar que la situació reflectia una resistència al canvi per part de l’alumna, però també del professor. Per tant, per poder ajudar aquesta alumna, el meu company hauriia d’assumir un procés similar de reflexió: conèixer-se a ell mateix per poder comprendre l’alumna. Li exigia una transformació que potser ell era incapaç d’assumir-la. Segurament s’hauria de plantejar dues preguntes: 1) Per què penso que no ha superat el curs? 2) I què he fet (o no ho he fet) perquè arribés al criteri d’èxit?  Aquestes qüestions podrien servir, alhora,  com a punt de partida per acordar un possible pla d’acció, o de millora, amb l’alumna .

De fet, aquest cas és significatiu perquè ens explicita d’una banda el nostre temor, i incapacitat, per atendre la diversitat a l’aula.  Com que la millor defensa és un bon atac per espolsar-nos les puces recorrem al críticat punt de vista educatiu de la industralització —Ken Robinson ataca de nou. Ens costa abandonar la valoració final de productes (text correcte o incorrecte, objectiu assolit o no) i no pas centrar-nos en el procés, més difícil d’observar.  Si no tenim establerts els criteris d’assoliment, és fàcil que ens deixem emportar pel subconscient. Fixem els objectius que considerem per a nosaltres o bé que els companys han criticat potser (Com pot passar de curs, si encara no sap accentuar o bé no sap expressar prou bé les idees…). Els estandarditzem, obviant les aportacions individuals dels alumnes. A més, recomanem plans que ens aniríem bé a nosaltres mateixos sense donar resposta a les necessitats dels alumnes. Hem de saber extreure el talent del nostre alumnat. 

Mentre  continuem desconeixent l’atenció individualtizada de l’alumnat, hem d’aprendre a liderar dins de l’aula per ofegar futurs conflictes. Alfredo Hernando Calvo (@alfredohernando) apunta quines són les capacitats  que hem de desplegar a l’aula. Hem de ser transformadors, participatius, generosos —no ens ha de fer por  compartir—, competents digitalment — per no desvincular-nos de la realitat— i pedagogs —la nostra fita ha de ser la qualitat educativa. Així doncs, aquest perfil no s’allunya gaire al del líder ressonant, defensat per Daniel Goleman, que és capaç d’encomanar entusiasme i passió al seu equip. Així no ens ha d’estranyar que enfoquem la nostra labor cap a les recomanacions d’experts en recursos humans o bé en psicologia industrial. Quina paradoxa! En el paràgraf anterior acusàvem el llast de la industralització, però per sortir-nos-en hem de raure als experts empresarials. José Luis del Campo Vildaves enumera quines són les claus per fer emergir el talent humà d’un equip —o d’un grup d’aula, quina diferència hi ha? D’entrada,   reforçant les habilitats de cadascú podem descobrir en què són talentosos. Hem de saber gestionar-los i motivar-los, crear-ne de nous i ser flexibles perquè l’organització s’adapti al potencial de la seva plantilla.

Per acabar, m’agradaria fer un parell de matisacions. La primera:  m’he referit al principi de la conferència de Guida Al·lès. Mentre exposava quines preguntes ens havíem de formular a l’hora de planificar una seqüència didàctica des d’un enfomament molt centrar en el procés, va emfasitzar que la nostra mirada docent s’havia de fixar en els alumnes que no avancen — semblava que hagués presenciat la tutoria—, són els que ens empenyen a progressar en la nostra tasca, a qüestionar-nos. Hi estic d’acord: el cas de la tutoria és un exemple. Ara bé, si apostem per un model educatiu inclusisu la nostra atenció ha de d’abastar a tot el grup. La segona: la nostra labor és similar a la de consultors. Un exemple, aquest article d’Alberto Barbero. M’agrada la metàfora d’artesans. En el nostre àmbit  també l’emprem. No ens suposa cap esforç subscriure els punts del manifest de la #redca.

Incloc aquests vídeos que ens poden generar una reflexió. No cal patir trastorns per etiquetar. És un dels defectes de ser animals socials. Hem de saber amb qui ens les hem de veure. El segon, crec que la model dóna la clau per què som resistents al canvi.

http://www.flickr.com/photos/iguanajo/85996782 D’entrada, he de demanar disculpes per si algun company s’ha ofès per sentir-se al·ludit en anteriors entrades. Potser hauria de fer aquesta declaració davant d’una càmera i hauria de llegir el text que m’hauria preparat un gabinet de comunicació sense parpellejar.  Reconec que sóc un cagadubtes –i que per molts anys en sigui!–. Ara bé, també he de confessar que pateixo una esquizofrènia perquè  de vegades em pregunto si en un bloc personal hi puc abocar les meditacions laborals. Però em cal un espai per descomprimir la tensió i això s’agreuja si ets un fervent seguidor –i mal practicant– de la pràctica reflexiva.

Assumir un càrrec de responsabilitat crea una subtil bretxa que et distancia d’alguns companys. Notes que s’abstenen a comentar-te el que acaben de dir a un altre company. Segueixen una norma sagrada de la cortesia jeràrquica. Si tu no hi creus, llavors perds credibilitat perquè sempre algú et recorda que una de les teves tasques és prendre decisions. Tampoc no pots demanar ajut quan n’has de resoldre alguna. Això fa que sentis solitud. De vegades la suportes; en cavi, d’altres et domina. No cal tenir un gran coeficient intel·lectual per arribar a la conclusió que si estàs sol és perquè et defugen. I el rebuig és dolorós. Pilar Jericó ho analitza molt bé en aquesta entrevista.

Formar el millor equip aquesta és una de les conclusions a què vam arribar en una sessió en què debatíem la incapacitat de valorar la diversitat a l’aula. Liderar equips humans tant pot ser en l’àmbit professional com en una aula. Ara bé, què entenem com a millors professionals? Em nego a creure que és qui compleix els requisits que exigeix una organització, sinó que és una persona amb talent. I ja hi tornem a ser. Si qualsevol humà és talentós, tothom en pot formar part; amb una condició: si té ganes de comprometre’s en un projecte i confia que aquesta experiència li servirà per descobrir en què destaca. També destacaríem que no tem compartir-lo i accepta les habilitats dels altres.

D’altra banda, és obvi que recorrem  a la metàfora del viatge per il·lustrar el periple de l’aprenentatge He de confessar que per mi procés era un concepte teòric. En canvi, ara, observant amb certa distància aquesta primera etapa de l’equip, he comprès tots els elements que el componen. D’entrada, tothom ha de ser conscient del seu punt de sortida , que no ha der uniforme. Ens cal per valorar el trajecte i per adonar-nos de la transformació que haurem experimentat. Dubto que puguem afirmar que som els mateixos. Hem patit un canvi. Reptes, dubtes, obstacles ens hauran animat a superar-los, la qual cosa suposarà adquirir més coneixement.  Compto que aquesta idea és la tesi de l’autora madrilenya en el seu llibre Héroes cotidianos. Per tant, l’equip n’ha de ser conscient: no tant sols de l’empresa sinó que cadascú el viura d’una manera diferent per diferents factors: bagatges, capacitats, etc. Pot neguitejar si els components es comparen, però aquest fet–tan humà i  irremeiable– no ha de suposar un impediment. Atempta contra el desig de contribuir i de bastir un projecte entre tots plegats. En definitiva, aquesta és la riquesa del treball cooperatiu.

Per acabar, us recomano la lectura de dues reflexions sobre lideratge:

  • sobre el canvi en equips educatius d’Alfredo Hernando Calvo
  • les actituds que ha de tenir un líder–o el component d’un equip– de l’entrenador Lolo Sainz, recollides per l’autora esmentada