Banda sonora de l’entrada (cliqueu aquí) Jo tenia una petxa-kutxa a Menorca. Havia estat invitat a participar el segon dia de les Jornades d’Estiu, organitzades per MenorcaEdu21. Enguany l’acte central va ser la presentació del Pacte. Fa dos anys, en un dinar, la Guida Al·lès ens havia parlat d’aquest projecte a la Carme Bové i a mi. S’inspiraven en la manera de treballar de l‘Assemblea Nacional de Catalunya. Ja veus, ells han aconseguit redactar un document. Ja veurem si nosaltres votarem el 9 de novembre… Així donc,s aquest és el relat dels tres dies d’estada.

Sortim de casa nerviosos. El nano ens porta a l’aeroport. Li fa il·lusió acompanyar els seus pares. Ens demostra el seu estil de conduir. Ens esverem. A cada revolt el renyem. Arribem a la terminal, baixem del cotxe, s’acomiada i toca el dos. Fart. Comprensible.

Entrem i ens col·loquem a la cua. Com que som disciplinats, la meva dona i jo, esperem a la cua més llarga. Quan és el nostre torn, l’hostessa ens adverteix que ens hem equivocat. Ens esput: “Si no saben lo que pone el letrero, pregunten!”. Quan miro de justificar-me, m’alliçona en anglès quina és la diferència entre facturar la maleta i facturar-la amb reserva. Desisteixo. Diria que vaig llegir només facturar la maleta. Primer autoretrat per celebrar l’amabilitat del personal de Vueling —ai, que no es pot fer propaganda…

Arribem a Maó.  Unes quantes cares expectants. En veig una a primera fila que em somriu. No s’assembla gens amb el perfil de la meva padrina. Penso que hi ha hagut algun imprevist i ens l’hem perdut pel grup de Whatsapp . De seguida, sento que em criden. És la Laura i el Ramon, la seva parella. Ens informen del pla abans de la inauguració de les Jornades. Ens porten a Ferreries. Prendrem el cotxe del germà de la Guida i els seguirem a Ciutadella on ens esperen per dinar la Carme Bové, el Jordi Bonmassip, el Jordi Jubany. En el trajecte ens fan una petita síntesi de Menorca. M’agrada la imatge que ens inculca el Ramon: “Imaginau-vos que s’illa és s’esquelet d’un peix. En un cap, Ciutadella; en l’altre, Maó.” Em pregunto quina ciutat és el cap i quina la cua.

Dinem al Cafè Balear. S’ha afegit al grup de benvinguda dels forasters en Joan Amorós. Després, al cafè, s’incorpora la Marta Flores Coll. Ens dividim en dos cotxes. A la sortida de Ciutadella, em distrec i enfilo cap a cala Morell. Aconseguim desfer el camí i ens recomanen que anem cap a es Mercadal. Es nota expectació en l’ambient. Saludem la padrina. Està feta un sac de nervis, com tothom que hi participa. Presenten Joan Badia i Pujol. M’agrada el que explica dels centres estudiats. Descriu unes característiques que són comunes a les escoles 21 que explicarà Alfredo  Hernando l’endemà. M’hauria agradat que la conferència s’hagués centrat en aquests exemples i no pas a detallar sobre lideratge. Em va desagradar la vinculació entre esforç i patiment. M’he anat decantat cap a aquesta orientació sobre l’esforç. D’altra banda, em va il·luminar sobre els tradicionals conflictes que pateixo a l’aula: crisi. Per a una transformació, ens necessari que es produeixi un cataclisme o una sacsejada. Ens hem de desfer de les falses creences. Això provoca un debat intern entre el que em pensava i el que serà.

Cinc minuts de pausa. Comença l’espectacle. Han ideat una presentació del document amena, didàctica oferint vint esquetxos en què voluntariat i col·laboradors ens n’expliquen els punts principals. Malgrat que es va demostrar a tort i a dret que va ser fruit de tot l’equip, cal felicitar a les dues persones que en van escriure el guió: Guida Al·lès i Fanni Riudavets. Costa destacar un moment per no desmerèixer els altres. De totes maneres, va ser molt emotiu el relat personal d’en Xec Pallicer i l’agraïment que va tenir tant a la mestra  com als ànims que va rebre per part del professorat de l’escola d’adults —ai, repetim idea… Un gest molt bonic va ser  l’encesa del fanalet. Unia el passat amb el futur: l’objectiu del pacte il·luminar l’avenir educatiu de l’illa per superar la foscor de tot aquest temps. Cloenda sorpresa amb l’actor mallorquí Toni Gomila.  Parla dels dos padrins com els seus primers mestres —ai, tornem a repetir idea…

 Barbacoa. Tinc la sensació que tothom està exhaust. Compartim taula amb padrines i forasters. Ens fan cinc cèntims de la situació política menorquina, balear, catalana… De projectes i de la il·lusió de les trobades  de MenorcaEdu21. Els entenc perfectament. Espero poder compartir-ho l’endemà. La padrina em regala una mica de pomada. Finalment es resol l’enigma dels convidats a ca na Guida. Superem la prova de la costeruda pujada a ca seva.

Dimecres.  Visita d’en Pere Al·lès. Ens duu figues de moro. Ens ensenya com es pelen. Ens aconsella on anar a banyar-nos. Al final, triem desencertadament Sant Tomàs. No tenim gaire temps.  Comença el compte enrere. Decidim dinar a casa. Així tindrem una estona abans d’enllestir petxa-kutxes. Ens arriben bones noves de la reunió de ses Salines. Estic nerviós però el paisatge em relaxa. No me’n puc estar i prov0 l’hamaca. Em sento tocar el cel. Assajo la presentació. La regidora em talla al segon bloc. M’entra el pànic. Em pregunto on em vaig equivocar a l’hora de comptar la relació entre diapositives i temporalització: he passat de cronometrar quant m’estava per diapositiva. Improvisem un gabinet de crisi entre la meva regidora i jo. Em suggereix que prioritzi les reflexions, jo li responc que ho negociaré amb el públic. M’engega a dida.

Assagem. Conferència d’Alfredo Hernando. Insuperable. Mentre l’escolto, vaig barrinant. Ja m’ha trepitjat l’homenatge que pretenia fer a tot l’equip de MenorcaEdu21 —ai, desisteix de repetir… Ara bé, em  serveix en safata el moment disruptiu. Decidit: el mantinc en el guió. Vaig debatent si mantinc el bloc d’homenatges o les reflexions. Em vaig calmant i em recomano que em deixi dur per la intuïció. I així va ser.

Final de l’acte. Aconseguim sortir del recinte. Totes les taules estan ocupades. Moment Chanel núm. 5: atònit. Em costa socialitzar-me. Prefereixo observar. Em commou el càlid agraïment de Pere Alzina. Incapaç d’articular cap mot, torna a estar emocionat. Reacciono de la mateixa manera.

Esclata l’eufòria en saber que Cris Juanico actua en un bar —ai, l’havia d’esmentar… Quan acabem de recollir-ho tot. Ens hi anem i ens reunim amb els altres. Estem esgotats. Bevem la pomada i decidim anar a descansar. Es prepara una sortida col·lectiva per l’endemà.

Dijous. Ens dividim en dos grups perquè hem d’anar a Ciutadella a recollir l’Eusebi Riera. Comptem que els altres ja són a cala Presili. Ens perdem pel camí d’en Kane. Arribem al Parc Natural de s’Albufera des Grau. És un paratge fantàstic. A mesura que t’hi acostes sembla que algú hagi combinat el Cap de Creus i el Garraf. Mentre avances cap al far de Favàritx, el paisatge es transforma en un indret lunar. Aparquem el cotxe i ens dirigim cap a la cala Presili. Mentre baixem, pateixo d’il·lusions òptiques. Reconec a la distància tant el Jordi Bonmassip i el Jordi Jubany. Repassem les dues platges de la cala i no trobem el grup. Provem fortuna a la cala Tortuga. No hi són. Ens refresquem a l’aigua. De cop i volta, m’adono que la Guida s’ha convertit en musa picassiana. Quan per fi acomseguim arribar a Son Ganxo, el restaurant, som els primers!

Vespre passejada pel mercat d’es Mercadal i a sopar cap a Ciutadella.Abans, però, vam haver d’anar a tornar l’Eusebi a cala Morell. Encara va anar bé perdre’ns-hi el primer dia.

Cliqueu aquí per veure’n l’àlbun fotogràfic.

De totes maneres, us recomano:

Anuncis

N’havíem parlat fa temps amb la Carme d’anar-hi, just quan van triar com a seu de la nova edició de la trobada. Ens vam despistar. Al final, vam dubtar d’anar-hi, d’assumir algun repte. En parlàvem a primera hora i ens deixaven al final del dia per comunicar-nos la conclusió. Mentrestant, anàvem escrivint  a l’organització aclariments. Vam cansar el pobre Isidro Vidal  (@Isidro )! En vam tenir prou amb un cap de setmana per fer el cop de cap.

No les tenia totes… però va ser arribar i veure les llistes dels tallers. El nostre era un dels que tenia més inscrits. Ens vam cagar a les calces. El que té de bo de tirar un taller entre dos és que un anima a l’altre. Vam anar recollir l’acreditació i ja et trobaves cares conegudes del Twitter. Anar a un acte així de la mà d’una generadora de continguts té els seus avantatges, t’ha de presentar bastant.

Entrem a l’auditori. Com a bons primerencs, ens seiem a la segona fila, darrere del comitè organitzador i de Boris Mir. Comença els parlaments a càrrec de Jordi Vivancos, representant el Departament d’Ensenyament i Gerard Ardanuy, regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Els discursos són bastant distesos i  informals —ai, ai, ai, l’excel·lència comunicativa! El regidor es descriu com a friqui. El públic somriu. La majoria s’hi identifica. Començo a estar-hi a gust: ric per qualsevol cosa. Esclafim a riure quan sentim anomenar a Charo Fernández: “los gomets”. Tant que ens va costar incloure aquesta paraula en castellà a la llista del material per al nostre taller! Em pregunta si és la primera vegada. Quan assenteixo, es resigna: “Uno que se pensaba que asistía a un congreso…”. Presenta Boris Mir. M’agrada com explica la seva experiència a l’Institut-Escola Les Vinyes de Castellbisbal.

Mapa visual elaborat per César Poyatos (@cpoyatos)

Empatitzo amb el seu discurs. Reconec l’orgull i la satisfacció d’haver iniciat un projecte que encara perdura, d’arremangar-se per tirar-lo endavant, amb errades i encerts, de constatar amb la pràctica la teoria i d’haver-ne après un munt. Després del berenar, vam assistir al  taller en què Sergi del Moral ens va demostrar  la metodologia que aplica per aprendre  a resoldre problemes matemàtics.  Dues hores que ens van passar volant. Les claus: generar un conflicte (la sacsejada de l’Olga Esteve), per provocar que els aprenents formulin preguntes.  A més, em va agradar que explicités que les seves classes es basen en l’estructura narrativa dels tres actes. Ara bé,  em va fer patir: costa controlar nés d’un centenar de docents que pateixen una regressió infantil aguda.

1a jornada: ME-MO-RA-BLE!!!

L’endemà vaig acudir al taller d’Antonia Vivas. Em va agradar molt com va plantejar el taller. Va presentar les activitats que havia posat en pràctica en un centre per conscienciar com conviuen la quotidianitat alumnes discapacitats. Ens va proposar una primera activitat de presentació, visual, que ens va cohesionar de seguit. Va aconseguir que amb un moment, s’establís molt bon rotllo. Així vaig conèixer la Itziar la Mamen i la Inés, persones extraordinàries. Vam continuar experimentant amb la limitció visual. Vam haver de fer dos trens, qui només veia era el darrer de  la fila i amb un codi gestual havia de conduir el tren. És una activitat idònia per al treball cooperatiu i un element indispensable: la confiança. Tot seguit, ens va proposar transformar tot el que havíem sentit en idees per elaborar un mínim prototip per incloure l’aprenentatge de les discapacitats. Finalment, ens va plantejar treballar les limitacions de moviment corporal amb un globus. En vaig sortir molt satisfet i, com he dit , va ocasionar que s’establissin un vincles ben estrets entre tots els participants.

Després del cafè, la foto de família (foto de Josu Garro Mezo, @otxolua) . Mentre pujava l’escala cercava el Sergi per comentar-li les preguntes que em venien al cap: quants hi cabem en la foto?, quants innovadors per graó?, quants graons ens caldrien?….

Després ens van aplegar en una aula per presentar el taller i donar-nos les instruccions per provar-lo. Ens havíem d’agrupar segon el número que teníem a l’acreditació. Haurien d’elaborar unes proves perquè l’alumnat del nivell que ens hagués tocat aprengués sobre un tipus d’intel·ligència. Un taller agosarat, però molt ben planificat i conduït per l’equip de Salesianos Atocha.

 

Dinar i cafè a la plaça de la Bonanova. I tres, dos, un… Carme Bové i Jaume Sans a escena! Però això serà una propera entrada.

2a jornada: satisfet

 Dissabte, he de confessar que només volia escoltar Alfredo Hernando, però em van enxampar mentre feia campana. Així doncs vaig haver d’anar a escoltar la memòria. Va estar molt bé.

En el cafè, coneixem el conferenciant. És atent. Sap fer-te sentir excepcional. La seva xerrada va ser molt interessant i ens va anar animant a participar a través del Twitter. Si voleu escoltar-la, aquí en teniu el vídeo.

Finalment, els actes  de rigor: el bateig i la polca.

L’any vinent és a Cadis. Si puc anar a un esdeveniment d’aquesta índole, potser m’aturo a mig camí . Provo Novadors 15.

Ja m’ho havia comentat la Guida Al·lès. S’hi ha d’anar. Com es pot comprovar en la foto de família, hi ha més innovació que estrelles al firmament  (adaptant l’eslògan d’un famós estudi nord-americà). Et desprens de l’etiqueta de bolet. En som uns quants, que ja no som tan minoria.

Hi anava una mica acovardit, però amb l’ambient de la inauguració i l’activitat de Busca algú llences les manies a la primera escombraria que trobes.

Les ganes de sorprendre els companys per part dels talleristes i el respecte i l’admiració per part dels assistents.

Va pagar la pena.