Me n’he quedat amb les ganes, però en el taller m’hauria agradat punxar per esperar que els grups finalitzessin les tasques que els havíem proposat. Desconec com he de controlar els plats, però ja fa temps que m’ha frapat la metàfora del docent com a mesclador. Ja tenia a punt la selecció musical. La formació no és versionar objectius, tasques o continguts?  A més, li he agafat gustet d’incorporar a l’aula elements en un principi incompatibles.

Em va agradar quan la Carme Bové em va avançar que estudiava la possibilitat de combinar l’assistència d’experts amb tallers pràctics, que els hauríem de conduir nosaltres. Ens havia destinat el taller d’ús de les TIC. De totes maneres, també li vaig informar que enguany l’equip havia decidit investigar l’educació emocional a l’aula. Al cap d’un temps, em va confirmar que el CNL de l’Hospitalet i el CNL Eramprunyà conduiríem el taller de les TIC. Ha estat una autèntica experiència col·laborativa d’aprenentatge disruptiu.

3jornadaens

D’entrada, en una reunió amb l’equip havíem debatut sobre les expectatives del taller. EL CNL de l’Hospitalet havia anotat punts forts i febles de lús dels blogs d’aula. En canvi, el nostre CNL va experimentar la rúbrica de Conecta13 sobre la competència digital. A partir d’aquesta informació, la primera trobada va servir per anar trobant afinitats. Vam acordar que plantejaríem un taller pràctic en què els assistents contrastessin entre ells. Això ja va comportar sacrificar el relat de les nostres experiències a canvi que els participants poguessin intercanviar pràctiques i opinions. Aquí va néixer la idea d’horitzontalitat (de seguida em va venir al cap les imatges de Miguel Elias o de Clara Megías amb les seves propostes de superherois educatius). Ens havíem de confessar que no érem experts.  Més repercussions. Tot allò que volguéssim explicar  ho destinaríem a la wiki.  Tot i que ens va costar, vam aconseguir esbossar l’esquema de la sessió i repartir-nos feines. A més, vam voler aplicar el mètode Design Thinking ja que ens semblava que era el més adequat per a un taller. Per tant, miraríem que els participants acordessin un projecte o prototip que els obligués a incrementar l’ús de les  TIC. A partir d’aquí, ens vam repartir les diferents tasques. Finalment, vam acordar una segona reunió. Va servir per recordar i refermar el plantejament del taller. També va servir per contrastar el que fèiem o com aplicava l’aprenentatge per projectes (ABP) en el nivell bàsic (pendent d’escriure l’entrada per a la categoria de portafoli). Vam acordar-ne una altra per enllestir el taller.

 

Mentre escoltava les presentacions de Toni de la Torre i Alícia Martí, em va caure l’ànima als peus. El nostre taller era obra de  passerells… No obstant això, em vaig alegrar que haguéssim triat la imatge de conductors del taller més que no pas d’experts. Vaig haver d’encetar el taller. Com era natural, em vaig anar posant nerviós a mesura que m’explicava. Ara bé, va ser plantejar la primera activitat i tot em va semblar que fluir. A més, quan assumeixes la conducció amb tres companyes més, és molt més còmode. Tal com hem dit, m’hauria agradat ambientar l’espera amb música o potser els hauríem d’haver convidat a algun suc o alguna cosa per picar.

Els vam proposar que reflexionessin quin ús feien de les TIC: primer, individualment; després, en grup. Vam subtituir la pauta sobre la competència digital per la imatge de la taula d’un docent.  Es va comprovar que una imatge val que més mil paraules. La majoria mentre contemplava la diapositiva reien per sota del nas. Vaig explicar la meva experiència amb el projecte #dunsilenci. Per un moment, em van venir al cap els socis del projecte: Jose Ángel Ruiz, Ramón Paraíso, Toni Solano, Joaquim J. Martínez i Déborah Martín R. Així, els vam demanar que planifiquessin un petit prototip —com ens van proposar en el MOOC, un PMV (un prototip mínim viable).

tallertic

Cliqueu aquí per veure’n el reportatge fotogràfic

En aquest taller vam comprovar el poder disruptiu de les TIC. Cada grup va anar al seu ritme a l’hora de desenvolupar la segona tasca.  Per tant,  vam prescindir de fer un punt final de la sessió. Els vam demanar que fessin una fotografia de les conclusions i la difonguessin pel Twitter. Tothom s’hi va avenir.  També vam comprovar que la rúbrica —m’he guanyat la fama que odio les rúbriques, és veritat; penso que en fem un ús i abús d’aquesta eina— només es podia aplicar si elaboraves un projecte per a un grup o un curs, però en canvi vam ometre la possibilitat de planificar un projecte entre centres o bé entre professorat, el segon punt de vista de l’ús de les TIC —per socialitzar la nostra tasca docent.

El 19 i  el 20 de juny vam celebrar les 3 Jornades aprendre llengua en el s. XXI que organitza el Consorci per a la Normalització Lingüística. Després de la inauguració per part de la cap de l’Àmbit de Formació i Foment, Noemí Ubach, i de la presidenta, Ester Franquesa, Carme Bové va apuntar les novetats d’enguany. Aquestes jornades exigien participació per part dels assistents. Va destacar, també, que hi havien col·laborat tots els centres: com a talleristes, relators o  presentadors de bones pràctiques.  Renovar-se o morir. Vés per on! Com  adverteix Maria Acaso, una bona experiència d’aprenentatge crea expectació, i no defrauda. Aquest acte n’ha estat un bon exemple.

Toni de la Torre i Alícia Martí van presentar les seves experiències en l’ús de les TAC. Impressionants.  A més, els dos ponents es van complementar. El Toni va proporcionar tot el marc teòric en què basava les seves mostres i les seves experimentacions. Ja havia escoltat l’Alícia al Simposi de Vic, però com que és una excel·lent comunicadora, teníem ganes de repetir.

3jornadaens tuit Palmira

Tant l’un com l’altra van coincidir que treballaven per projectes, cosa que els havia fet recórrer a les TIC. També van arribar a les mateixes conclusions pel que fa a l’entusiasme de l’alumnat. Em va venir al cap el títol del llibre d’Anna Vives i Frances Miralles.

Ometo el taller que vaig conduir  juntament amb Rosa Ricart, Inés Guerrero i  Griselda Encinas perquè serà objecte d’una altra entrada.

El primer dia va cloure amb els taller oferts per Neus Lorenzo i Enric  Serra. Vaig triar la primera. Fa temps que la segueixo per diferents xarxes socials. Les  seves presentacions vénen carregades d’idees cabdals, però enyores la força de la seva oratòria. Devia de ser una excel·lent professora perquè sap entusiasmar, fer participar, captivar l’atenció.  A més, el seu taller va ser una baula per a la segona jornada.

Anna Forés i Teresa Terrades van exposar  el paper de les emocions tant en el llenguatge com en l’aprenentatge.  Fa temps que formem part del meu entorn personal d’aprenentatge. Em va agradar els apunts que va anar transmetent l’Anna. Una de les seves idees claus que van tenir força ressò és de no ferir l’autoestima dels alumnes a l’hora de corregir-ne els errors. Ens va animar a saber contemplar “la bellesa de la imperfecció”.

3jornadaens tuit Xav

I té raó. De vegades em sento impotent de marcar un error en un producte final dels alumnes quan reflexiones el temps que hi han dedicat i quins reptes han hagut de superar per presentar-te un treball. L’error es converteix en una menuderia. Algú deu pensar que sóc un calçasses. Ara bé, he comprovat que quan comparteixes un treball d’un grup d’alumnes, els companys ni es fixen en les errades. Et sents justificant-les. Desconec si algú ho ha estudiat, però l’emoció és la pitjor enemiga de l’ortografia. De vegades respons irreflexivament a un estímul, amb alguna errada ortogràfica. Potser si revisessis la intervenció, corregiries la falta però  segur que refrenaries la reacció. Limitant l’inconscient, com sempre.

Em va semblar que Teresa Terrades centrava el seu discurs en l’aprenentatge i en l’acompanyament. Confesso que em va impactar una de la idea clau: “El reconeixement transforma.”

3jornadaens tuit MEspar

Tan bon punt vaig escoltar aquesta tesi, vaig recordar alguns conflictes meus, per falta de valoració; però també vaig notar un neguit: quantes vegades he estat incapaç de reconèixer l’altre. Em va venir al cap la reunió de dilluns. Vam posar en pràctica el reconeixement i el respecte. Poca broma. Confesso que des divendres no em puc treure del cap aquesta idea. L’endemà José María Toro la recordava i aquest matí he descobert aquest vídeo a través de Manuel Jesús Fernández Naranjo.

Les dues ponència van originar un debat tant virtual com després de l’acte. Entenien que treballar les emocions a l’aula és fer aflorir traumes als alumnes. Treballar les emocions a l’aula significa, segons el meu parer, crear un clima afectiu a l’aula perquè els alumnes pugui aprendre. Per tant, crec que la nostra missió és acompanyar-los en aquest viatge i ajudar-los a superar reptes o límits, tant li fa. Al principi em costava acceptar aquest propòsit.  Si  aconsegueixo que l’alumnat vingui per oblidar-se durant una estona de la seva quotidianitat, doncs aquest dia m’he guanyat el jornal. La nostra primera matèria, l’alumnat, és material sensible, amb un bagatge. No podem pas fer el desentès.

Finalment, vaig assistir al taller sobre el portafoli, que van conduir el CNL del Prat i el CNL de Girona. La idea m’agrada, molt. Lliga amb el reconeixement que hem parlat més amunt.  Ara bé, en la posada en comú es va comentar algunes conclusions que van generar debat. Encara ens amoïna si hi ha de contenir exercicis gramaticals.  Algunes argumentacions a favor traspuen un ensenyament transmissiu i tradicional. Tampoc no vam arribar cap acord per si havia de recollir-hi mostres amb errades. El meu grup havia de reflexionar-hi. Vam ser incapaços d’arribar a cap acord. D’entrada, algunes companyes consideraven que el portafoli podia ser el premi de consolació per a qui no superés la prova final. Genial! També es van resistir a acceptar que la prova no és cap indicador d’aprenentatge. Tothom aprèn. El nostre reconeixement ha de ser imposar un llistó o un filtre per seleccionar els millors? Em van acusar d’arter i  tendenciós  quan vaig demanar a la resta del fòrum si contractarien un arquitecte que els presentés un portafoli amb errors o bé es presentarien a una entrevista de feina amb una taca a la roba. Em molesta que encara concebem l’alumne com un animal i que la nostra tasca sigui el pal amb una pastanaga al cap per motivar-lo. L’aprenentatge no pot ser patiment. L’esforç té una recompensa: la satisfacció de superar un límit. Aquesta és la nostra missió i el portafoli pot convertir-se en una crossa potent per a aquest canvi. Ens falta capgirar la mirada cap a l’alumnat.

Dos matins ben intensos!

Divendres  i dissabte es va celebrar el IV Simposi Internacional sobre l’Ensenyament del Català. Fa més d’una hora que estic davant la pantalla de l’ordinador barrinant com puc començar aquesta entrada. Em sento bloquejat. Deu ser el cansament. Dubto de quin n’ha de ser el to mentre en recordo moments i anècdotes. De sobte, m’han vingut al cap els primers versos de Cançó de carrer de Pere Quart, que cantava Ramon Muntaner. Potser els meu fills  ja els cantussegen esperant els dos anys que em falten per entrar a la cinquantena. Tal com jo vaig fer.

N’he sortit ben decebut. Ja hi anava amb recança.I s’han confirmat les minses expectatives. Reviso el llibre de resums. En l’índex apareixen els objectius d’aquest acte.  Em sorprèn que vulgui esdevenir un espai de reflexió i de debat ja que no n’hi ha hagut com esperava. Havent entrat en el segle XXI, en plena societat del coneixement, hem de mantenir formats formatius tan clàssics? S’ha de mantenir el to academicista,  propi de l’àmbit universitari, anacrònic, caduc i distant per als nous temps? Només tinc una resposta, la dèria de l’erudició: farcir els assistents amb informació, ben compactada, perquè ens convertim en botifarró, llonganissa o fuet.

Maria Acaso apunta en el seu llibre Reduvolution: “No n’hi ha prou de voler ser democràtics, sinó que se n’ha de ser.” Bé, doncs, per apuntar la primera conclusió que trenc del simposi la parafrasejo: “No n’hi ha prou de reinvindicar al futur professorat que sigui competent lingüísticament, sinó que li ho has de demostrar”. Vet aquí la primera decepció. Bastants participants han evidenciat que disposen una competència comunicativa més aviat baixa. S’han saltat els límits marcats per a la seva exposició. Han ignorat si el discurs s’adequava al públic. Han convertit els recursos visuals en armes llancívoles contra el públic. Han llegit les comunicacions. A més, la majoria s’ajudava de la comunicació escrita i no pas d’un guió. Preneu-ne nota futurs examinands del nivell C2 i futur professorat!

Ara bé,   destaco els ponents modèlics.  Van voler ser més propers: Joaquim Dolz, exposant dempeus i que es va col·locar al davant de la taula de l’escenari —ara, per culpa de l’hora, em va costar seguir-lo—; Roy Lister, al darrere del faristol , formulant un discurs pausat, clar i eficient; i  David  Lasagabaster, el millor sens dubte, amb una ponència enginyosa, divertida, captant l’atenció del públic constantment.  Olga Esteve va saber capgirar el diàleg en què participava  amb una contundència i una eficàcia prussianes. Com Assumpta Fargas, tot i jugar a casa, li va tocar la difícil tasca de cloure la taula rodona, amb unes punyents reflexions.

Quant a les comunicacions, em van agradar les que s’apartaven de la línia general: els projectes de llengua que van explicar Alícia Martí i Pilar Garcia o els d’Antònia Farré i Carme Masip. Van ser presentats d’una manera àgil i buscant la participació dels assistents en el darrer cas. La frescor, gràcia i ironia de Jon Landa per explicar l’ús de cançons actuals per despertar l’interès del seu alumnat italià.  Enric Portalés va presentar l’ús de les cartes al director. Jordi Domènech va demostrar la seva bonhomia. Per a mi, és el model del docent tranquil. Xavier Fontich ja va reptar l’audiència amb unes reflexions i futures propostes per gaudir de les lectures obligatòries. Em va agradar com Jordina Sala capgira la Universitat d’Exeter amb les xarxes socials. És atractiva la seva experiència de seguir un tema al llarg d’un trimestre per Twitter. Finalment, m’agradaria esmentar l’equip de l’Escola de Llengües de la UOC amb la seva aplicació per frenar les distàncies en les activitats orals, Lis Costa i l’ús del portafolis digital i les conmpanyes de la Delegació de Nous Barris del CNL de Barcelona.

Almenys l’ocasió ha valgut la pena per conèixe’ns personalment. Així doncs, estic content de saludar Jordi Domènech (@jdomencha), Josep Miquel Arroyo (@jmab76) , ixula (@MarPascual); de seguir Alícia Martí (@marclia), Pilar Garcia (@pgvidal), Jon Landa (@jon_kiddo), Jordina Sala (@jordinasb85). L’anècdota va ser compartir veïnatge de taula en una sala  amb Marta Flores (@martafcoll) i Arnau Cerdà (@arnaucerda) i descobrir les nostres identitats al final de l’acte, gràcies a Carme Bové (@carmebove).

De totes maneres, crec que s’han d’organitzar certàmens, però que serveixin d’autèntiques àgores, és a dir, espais de divulgació i de debat. Els organitzadors han d’apostar per l’horitzontalitat, fomentar que el debat sigui també a les xarxes socials. Cal, tanmateix, no atapeir el programa i esponjar-lo amb estones de pauses en què els participants poguem contrastar conclusions. Hauria de planificar el temps d’una manera més real. S’ha convertit ja en una tradició que un membre del comitè hagi d’informar dels canvis logístics i de programa. Per acabar, demanaria als experts una mica de respecte tant per als parlants perquè la pervivència d’una llengua depèn d’ells i no pas —per sort!— dels filòlegs i també per a l’alumnat.

Facilito l’enllaç de les meves notes per si algú les pot ampliar. Cliqueu aquí.

Proposta didàctica

1. Llegiu aquest versos:

“Encara hi som a temps/ encara, encara, encara / Destruirem un món / estúpid i sense ànima!  /  Cavem els fonaments  / d’una vida  més alta”

2. Justifiqueu: per què destruirem no cal la dierèsi per marcar el caràcter vocàlic de la i.

3.  Després de llegir l’entrada, proposeu  per quins altres mots podríem substituir vida.

4. Finalment, debateu per què a mesura que et fas gran, se t’agreja el caràcter. És el vostre cas?