Setmana esbojarrada: dimarts vam armar saraus tant al matí com a la tarda amb el grup de C2; dijous, ja ens vam calmar.
Sessió 5a. Vam fer la roda habitual per saber amb què s’havien quedat de la sessió anterior. Després, van apuntar individualment les vint-i-una paraules per resumir l’acta anterior. Les van contrastar en petit grup i vam triar l’opció que va agradar més. Em vaig oblidar de controlar el temps. Em va semblar que ens havíem estat massa estona. Cal que vaig ideant tècniques per anar variant la posada en comú per evitar que cada grup vulgui que apunti a la pissarra la seva acta.
I la vam fer grossa. Els vaig introduir que ens faltava provar l’exercici d’expressió oral. Els vaig proposar de presentar-se com a candidats a l’Escola de Superherois d’Els Viatgers. Idea extreta del mur d’Álvaro Solache. Vaig gaudir de valent contemplant les cares com anaven reaccionant: de l’esglai inicial a la sorpresa fins a somriures de complicitat. En un tres i no res van desaparèixer els grups. Van anar ocupant diferents espais perquè es poguessin gravar amb una certa intimitat. Els resultats, increïbles. Em sap greu, però el grup vol mantenir l’anonimat. Per cert, amb l’esverament, es van oblidar d’avaluar-se.
Mentre esperàvem que acabessin tots els grups, vam repassar les lletres de l’alfabet. . Vaig rifar les lletres i vaig repartir els capítols del llibre d’Anna Vives. Estrenem oficialment el projecte de #5dones.
Sessió 6a. Vam començar recordar amb què s’havien quedat de la sessió anterior. Vam repetir el mateix procés per a les 21 paraules: primera proposta individual, després consesuada i al final l’atzar va designar quin grup proposaria l’acta. Tot seguit, vam repassar com podem formar qualitats a partir dels adjectius. Lapsus lingüístic. Dubtava de com havia d’escriure esbojarrat.
Tot seguit, vam fer una roda en què cadascú completava: “Si jo crec en tu,…”. Tot seguit, els vaig repartir el full, similar al que va crear Clara Megías com a element detonant per a una sessió de l’EED16. En un quadre havien d’escriure la condició. Els repartien i ara l’havien de completar en el segon quadre. En petits grups havien d’observar el fenomen de la concordança verbal en les condicionals.
2a sessió amb l’S1. Ja m’ho ensumava i s’ha confirmat. Els vaig desconcertar en la sessió anterior.
Hem començat amb una activitat d’escalfament per repassar noms i per donar l’oportunitat de qui s’estrenava avui es presentés a la resta de companys. Ens hem passat la pilota. Primer dèiem el nom i una afició. En la segona ronda, havíem de recordar el nom i l’afició de la persona a qui passàvem la pilota. Primers comentaris: “Ostres, jo fotut de memòria!” I mira que l’altre dia no paraven de preguntar-me si aniríem fent exàmens!!
Tot seguit, hem fet una roda amb què es van quedar de la sessió. M’han agradat els comentaris que han sortit: sarau, nebulosa, mètode atractiu —però efectiu?—, viatge, equip… El Pablo, que és antropòleg, ha reconegut que va sortir satisfet. Després, han escrit un parell de dubtes que tenien. He format grups perquè es comentessin els dubtes. Comptava que els alumnes del curs passat liderarien aquesta activitat, però només n’han vingut la meitat. Han emergit poques preocupacions.
Al final, en la posada en comú, m’ha sortit la vena de capellà. Els he sermonejat bastant. Crec. Els he demanat que confiessin en mi. M’he jugat que si algú no assolia el certificat, li hauria de pagar un sopar.He insistit en el valor humà que pot aportar cadascú al grup i he repetit que no es poden comparar si no és amb un mateix. A més, se m’ha escapat aquest comentari: “Si ahir el president Mas es va declarar un rebel democràtic, per què nosaltres no podem practicar l’autogestió educativa?” Finalment, els he presentat el pla del curs. PLA DE CURS S1
A continuació, els he acabat de repartir els números perquè desxifressin una paraula. Així repassaven inconscientment l’alfabet. Les paraules tenien a veure amb el text que vam llegir en la sessió anterior (AUTOGESTIÓ, COOPERACIÓ, SUPERACIÓ, SATISFACCIÓ, FLEXIBILITAT, DIVERSIÓ, RESPONSABILITAT). La ludificació ha funcionat. En un moment, han repassat l’alfabet. N’hi havia que diferenciaven dígrafs i variants de grafies.
Quan assolien la missió, els encarregava que preparessin una proposta sobre metodologia per plantejar-la a la resta del grup. Haurem d’esperar a dimarts per acordar les decisions.
He comès un parell d’errades. M’he de distanciar molt més del grup. No puc caure en provocacions. M’he controlat, però m’ha molestat alguns comentaris qüestionant el nivell dels companys i m’han qüestionat perquè no corregia errades. He advertit la importància que tindrien els errors. Ara bé, els he preguntat si estarien disposats a acceptar que s’equivoquen. He aprofitat en la posada en comú dels neguit, per anar apuntant errades. Precisament, escrivia la dels catalanoparlants, tan sorpresos pel nivell oral dels companys. M’ha sortit la vena tradicional. He parat quan notava altes dosis de pal·lidesa. L’Eva, una sevillana, ha improvisat un recurs per saber com s’ha d’accentuar una o. Ho ha ensenyat a la M. Àngels, una catalana de tota la vida.
M’hauria agradat parlar-los de Melody Gardot i que n’escoltéssim els dos darrers discos. Penso que era la música idònia per ambientar la sessió d’avui. D’altra banda, primeres reaccions: un intens debat amb els alumnes del curs passat pel Whastapp i una confessió d’un alumne nou. Ara bé, si penso com hem arrencat la sessió em ve al cap Lila Downs i la colla pollera (María Acaso, Álvaro Solache i Jordi Ferreiro).
Aquest projecte mínim viable reprèn l’experiència del curs passat. A l’hora de plasmar-lo visualment, m’ha vingut al cap La Sastreria de Teresa Terrades. Ha aprofitat la seu del negoci familiar com a espai per a l’assessorament i acompanyament educatiu. S’ha basat en l’ofici patern per personalitzar aquest servei a cada usuari. De fet, si miro d’impulsar la construcció col·lectiva, les envestades que enfilarem a les sessions! Ens va com anell al dit el món d’una modisteria per il·lustrar l’intent de practicar una educació atersana. Però no s’acaben aquí les coincidències. Vaig demanar ajut a Álvaro Solache per orientar el curs. Comparteix local amb la dissenyadora Barbara Zimmerman. Vam mantenir la xerrada entre la mirada gèlida d’un maniquí, fotos de models i mostres de teles. A més, Ivan Illich recorda en un article l’etimologia del mot text. És el participi, en llatí, del verb texere.
Perfil del grup
Començarem el curs amb una gran sorpresa. El grup s’ha transformat. A part dels alumnes de l’any passat, que ara seran minoria, s’hi ha incorporat un nombre d’alumnes diversos. Alguns volen obtenir el certificat per accedir al mercat laboral mentre que d’altres s’han apuntat per motius personals.
Producte final
Ho haurem d’anar negociant i acordant. De moment, m’aferro a un dels suggeriments d’Álvaro Solache: converitr-nos en una associació. Pot ser un bon desllorigador de projectes i productes finals. De totes maneres, mirarem de posar sobre la taula diferents projectes col·laboratius que es duen a termen en l’actualitat
En una vintena de sessions durant el primer trimestre
difusió
Visibilitzaré tant com pugui la preparació de les sessions i el densenvolupament de cada sessió. Miraré de recollir-ne el desenvolupament en el dietari i publicaré els continguts en els grups de Facebook (#rEDUvolution, Desempoderandonos, L2…)
Estratègies de socialització
Hem de tenir en compte les forces de l’aula. Esperem que es plantegin alguns projectes fora de l’aula.
Artefactes i eines
Els que ens van sorgir. De moment, un decàleg ens servirà com a punt de partida.
Temporalització
20 sessions de 2 hores (dt. i dj. d’ 11.45 a 13.45)
Em sap greu, però crec que aquest apunt estaria llest abans del debat d’anit, una iniciatiava que organitza #Xatac5. Van debatre si donem prou veu als alumnes. Aquesta entrada relatarà precisament com he experimentat el desapoderament educatiu amb un grup d’E3. Penso que la composició del grup ho permetia. Alguns alumnes ja estan avesats a treballar per projectes des del B1 o B2 i uns altres s’han anat familiaritzant amb un enfocament de curs molt més informal. M’hauria agradat provar l’aprenentatge per servei, però seguint la labor d’Ainhoa Ezeiza em va animar a endinsar-me en l‘il·lusionisme social que impulsa el sevillà Javier Encina. Aprofito l’avinentesa per reiterar-los el meu profund agraïment pel constant acompanyament, malgrat les dificultats de traducció de les meves reflexions. A més, em pensava que era una via per aprofundir en una de les microrevolucions de María Acaso.
Una de les paradoxes més flagrants en l’educació és que es el paradigma pedagògic va dissociat amb el model de societat. Ivan Illich ja evidenciava aquesta contradicció amb una simple constatació: com és que manté el mateix sistema educatiu arreu del món independentment del tipus de govern. La mateixa composició d’una aula tant per a països desenvolupats com per a països sota règims dictatorials n’és un bon exemple. Així doncs, si es reclama un canvi educatiu és més aviat per la pressió de la revolució tecnològica que no pas per adequar la formació cap a una ciutadania democràtica. Pretenem formar individus que han de conviure democràticament, però en canvi seguim educant votants submisos. Em temo que algunes piulades del debat van en aquest sentit.
Una de les armes de control en l’àmbit escolar és l’avaluació, concretament la certificadora. Vet aquí que va ser el punt de partida del curs. Tal com qüestiona la cantant Mala Rodríguez, qui pot jutjar el seguiment d’un alumne si no és ell mateix. Una prova, de la qual el principal interessat no hi ha participat en l’elaboració, pot determinar la competència d’un alumne? Si partim que ningú no aprèn el mateix ni de la mateixa manera, per què ens entestem a mesurar-los amb una falsa objectivitat? La majoria de conflictes que esclaten entre alumnes i docents per culpa dels resultats es deuen per vacil·lacions subjectives dels examinadors. Per què no podem negociar amb el grup els criteris avaluatius? Els experts recomanen que l’aprenentatge no pot estar supeditat a l’avaluació. Ara bé, a l’hora de valorar un aprenentatge competencial hem d’aplicar mètodes tradicionals: una prova; a més, externa.
L’avaluació ètica va néixer com un projecte democràtic i pretenia que els alumnes també es plantegessin algunes de les qüestions que hem apuntat en el paràgraf anterior. Va costar, d’entrada, que els alumnes entenguessin tant la metodologia com la finalitat del projecte. Va sobtar que en les primeres sessions el docent deixés de conduir el debat o de liderar els acords. A més, amoïnava que el mètode impedís l’assoliment del certificat. No obstant això, es va poder concretar en dues línies. D’una banda, es va acordar crear un reportatge per difondre aquesta nova visió de l’avaluació. De l’altra, es va pactar que calia ser presents a les xarxes socials. No només es pretenia seguir difonent les sessions sinó també es volia generar debat formulant les preguntes del reportatge. Vam haver de crear un tauler a Pinterest. Això va provocar que al final del curs, alguns alumnes demanessin de treballar la competència digital en propers cursos. També vaig dissenyar un parell de sessions que potser s’escapaven d’aquesta línia. Vam celebrar Sant Jordi amb activitats lúdiques i el Dia Mundial del Joc. Així mateix, el Servei ens va brindar un repte: seríem capaços d’organitzar unaflashmob. I la vam muntar, encara que sigui més aviat de butxaca.
Imatge de José M. Guinea, Chema
Penso que aquesta empresa en va servir per posar-nos a provar el nostre il·lusionisme social. Vam haver de recórrer a la confiança entre uns i altres: primer, amb la Laura, qui va assumir l’encàrrec de dirigir l’acció, però també amb la resta perquè ens vam ajudar a memoritzar els passos o bé a suggerir alguna millora de la coreografia. No era pas una simple coreografia. Volíem demostrar a la resta del Servei que havia suposat aquest curs: aprendre a desaprendre entre tots junts. El que acabàvem de presentar havia estat gràcies a l’esforç individual, amb grup (la disposició dels ballarins: un havia de ser de referent per a l’altre) per a la resta de convidats. I, és clar, ens va proporcionar molts moments d’alegria. Tant la confiança com l’alegria són dos components d’aquest model d’activisme social.
Tot i que vaig perfilar el projecte mínim viable, no vaig seguir ortodoxament l’aprenentatge basat per projectes: era incapaç d’establir els productes finals. També vaig aplicar la ludificació, presentant activitats lúdiques i divertides que servien per demostrar que també anaven bé per mesurar el progrés dels alumnes. Vam jugar a les frases fetes amb mímica o vam repassar el vocabulari que havia utilitzar per confeccionar els relatogrames en una sopa de lletres.
Aquest recurs narratiu va ser idoni per començar cada sessió, però va anar demostrant com anaven adquirint els alumnes més fluïdesa, a més de ser un moment d’un gran poder socialitzador. Després recordàvem què teníem en dansa i organitzàvem els grups de treball. Continuàvem mantenint un grup de Google+. Així teníem més a mà el dietari d’aula, però també tots els artefactes que anàvem construint (des de fotografies de llibres dedicats, presentacions amb els acords, mems paramiològics, podcasts) i els relatogrames.
Quant a l’avaluació final, vam fer la prova, però adaptant-la a la filosofia del curs. Van fer-la per parelles la part escrita. També tenien permís per consultar o bé ajudar les altres parelles. Cada parella va adoptar el seu estil: algunes ho feien individualment i després ho contrastaven. D’altres, en canvi, realitzaven els exercicis consensuadament. La prova oral vam seguir el que havíem posat en pràctica en el curs B3: organitzar un esmorzar de forquilla i ganivet. Els alumnes vénen amb unes viades per llepar-se’n els dits. Llavors, en la sobretaula, és el moment per a l’exercici oral. En comptes de respondre a les situacions comunicatives que han planificat els autors, havien de construir un relatograma del curs que els servís per relatar quines eren les seves expectatives, què havien assolit, què els havia agradat del curs i què hi havien trobat a faltar. Vaig escoltar uns relats molt emotius.Abans, però, vam mirar que emergissin el poder de cadascú, acció copiada d’Álvaro Solache, però molt efectiva.
Per concloure, si el grup continua el proper curs experimentarem un itinerari d’aprenentatge més personalitzat. La majoria necessita accedir al mercat laboral. Per tant, mirarem que assoleixin el certificat C1. Per què hem de deixar d’inspirar-nos amb la cantant andalusa? I si continuem desenvolupant el projecte de l’avaluació ètica? Ara se’m fa estrany impulsar un curs sense aquesta etiqueta.
17a sessió. Prossseguim amb la dèria de transformar els alumnes en superherois. Ara és el torn de l’Eva, la Transi i el Celes. Hem quedat una mica abans perquè em puguin presentar el seu relatograma. Dijous els és impossible assistir. Estan nerviosos, però l’activitat d’emergir el poder els calma. Els faig la fotografia de rigor. L’Eva s’ofereix per començar el relat. Quan acaba, tant la Transi com el Celes la feliciten. Ja ha sorprès als companys amb alguna ocurrència. La Transi es disculpa per la seva minsa creativitat. Són uns apunts. Aprofita les guàrdies per enllestir aquestes tasques. Trobo que és una bona pensada: en groc, les respostes; en fúcsia, els arguments. Destapa la valencianitat adormida. Finalment, el Celes ens ofereix una recepta. Ens va anomenant cada ingredient. Em deixen atònit i sense temps per preparar la sessió.
M’hauria agradat començar-la com en la primera sessió, amb les cadires en cercle, amb una carta sobre el seient —de cap per avall— i el model de prova amagat sota el cul de la cadira. Reparteixo els darrers post it per conèixer els darrers poders. I més fotografies de rigor. Ara reparteixo les cartes. Han de trobar la persona que tingui la mateixa carta, però d’un altre coll. Un cop hem repetit el model de prova, organitzem l’esmorzar per al proper dia. S’han guanyat la carta.
18a sessió. Preparem l’aula. Disposem la taula gran al bell mig de la sala. Parem la taula entre tots. Costa, però aconsegueixo que ens hi asseguem al voltant. Els pregunto si volen presentar el relatograma mentre mengem. Acorden primer explicar la valoració del curs i després fer el piscolabis. Els poso una condició: que facin una roda en què cadascú feliciti el company per la seva narració. Cal que argumentin la felicitació. Quan ens adonem, només tenim vint minuts per endrapar dues quiches, una truita de patates, gaspatxo, pa amb tomàquet, embotit, cocinhas i un deliciós pastís de crema de llimona, una llimonda, refrescos i cava.
Les conclusions que trec de les seves narracions:
El relatograma ha estat un bon recurs. Segons la majoria, desinhibia. Així es veien capaços de xerrar al llarg de la sessió. Els ha proporcionant molta fluïdesa.
L’equip. Vaig haver d’escoltar la tirallonga de felicitacions per adonar-me que cadascú havia assumit un rol per tirar endavant les sessions. Van destacar la importància tant dels líders, com dels migcampistes i dels defensors. Tothom havia contribuït a avançar i a consolidar l’equip. Tenia sentit els criteris avaluatius del Fernando. L’Aliou va destacar la paciència que cadascú havia tingut respecte dels altres companys. Ara bé, com la Laura va observar, cadascú havia desenvolupat una creativitat per fer front tants els reptes com els projectes. Tothom s’hi ha implicat de valent, tant els que només podien venir a un nombre determinat de sessions com els que han pogut venir sempre. Tothom ha reconegut que venia a gusta al curs. Haver creat el grup de Whatsapp també ha ajudat a mantenir el caliu fora de l’aula.
L’enquesta. La Johanna va evocar com una de les activitats més memorables. Li havia agradat sortir de l’aula i va recordar la participació de José Ángel Ruiz Pérez en el projecte Jo vinc d’un llarg silenci. Visca la força centrífuga!!
El desapoderament educatiu. Ens va costar, però ara que començàvem a descobrir l’entrellat d’aquesta metodologia s’ha acabat el trimestre. Ha facilitat que es creés un ambient de tranquil·litat i de llibertat, de tolerància amb l’error i, sobretot, de confiança. Encara que algú ha reclamat més reforç gramatical, la majoria ha valorat molt positivament aquest mètode d’aprenentatge. Em va fer gràcia que destaquessin que havien après moltíssim vocabulari. El Fernando el va qualificar d’útil: el que aprenia a l’aula ho podia utilitzar al carrer.
Així doncs, hem de prosseguir aquesta línia: o bé impulsant l’avaluació ètica o bé construint una escola de superherois. Álvaro Solache, com tens l’agenda? Disposo del millor equip del món i sospito que encara en puc treure més suc.
16a sessió. Sessió màgica. La culpa? Ves, d’Álvaro Solache. Mentre mirava de concentrar-me per planificar la sessió, només rebia missatges dels alumnes que no podrien venir. Em vaig atrevir a confessar-los que jo també volia fer campana. Es va originar un interessant debat. Reconeixien que tenien por i nervis per la prova. L’ànima em va caure als peus. De què havia servit el desapoderament pedagògic? De seguida els vaig enviar el vídeo de la Mala Rodríguez amb una pregunta: “Qui mana aquí? Una m… de prova o vosaltres?” I els vaig amenaçar que si algú venia nerviós la setmana vinent, tindria prohibida l’entrada a l’aula. Ja trobaria algun metge que els prescriuria que per al seu estat de salut li desaconsellava un examen.
Només van venir l’Aliou, la Bego i el Chema. El Chema ja em va temptar d’anar a fer un cafè, però l’Aliou es va esverar. Ens va explicar que havia matinat molt per assistir a classe. Tenia raó. Gràcies a ell, la millor sessió.
El relatograma es va convertir en un miniplat. El Chema hi va enganxar les emocions negatives que sentien per fer front a la prova. És el típic culer de tota la vida. Pessimista. En canvi, la Bego, va capgirar la seva visió de la sessió. Com que acabava de veure els mems que havien fet els companys del curs anterior, els va aprofitar. Per tant, hi va enganxar positivisme. La sessió prometia.
Els vaig plantejar una pregunta: “Per què se sentien nerviosos?” De seguit en vaig haver de proposar una altra: “Per què venien contents a classe?”. Va ser com de mica en mica vam anar capgirant la situació. L’Aliou va reconèixer que havia après bastant. Ja havia perdut la vergonya el trimestre passat. Va ser dels primer de botar de la cadira quan vam acordar entrevistar vianants. Se’n va anar amb el Fernando. Em sembla que van arribar a l’estació a trobar voluntaris. La Begoña va dir el mateix. A més, ja havia explicat que havia estat capaç per primera vegada d’adreçar-se amb francès a París. Faltava convèncer el Chema. Li vaig recordar que havia estat l’exponent del progrés d’aquest trimestre. Xerra espontàniament pels descosits. Potser ara es deixa vèncer pels nervis i vacil·la una mica.
Per tant, vaig ser víctima d’una rampell Solache. Els vaig recordar que ens havíem plantejar a principi de curs. Vaig repetir la pregunta: “Qui mana aquí?”. L’Aliou va riure i va contestar: “Tu”. Vaig tornar a formular la pregunta. Ell va riure: “Home, tu tens la darrera paraula!”. “Ah, sí?” “Sí” Com que no me’n sortia, els vaig fer rumiar una mica. Els vaig demanar qui tenia poders? Van respondre que els superherois. Vaig anar pels post it. En vaig repartir un i els vaig demanar que hi escriguessin quin poder tenien. Els vaig demanar que se l’enganxessin al pit. Els vaig anar fotografiant mentre deien en veu alta el seu poder. De moment, ja som quatre superherois. Tremola, Comando Molekulón. Dimarts, set més!
Finalment, els vaig repartir les instruccions dels jocs creats pel grup d’I2 del curs passat. En vam triar un i hi vam jugar. Així, em vaig preparar la sessió de l’endemà amb l’Imma Marín. Va ser sorprenent com repassàvem continguts. Depèn de la pregunta, els venia al cap que ho havíem explicat. La Begoña ho buscava a la llibreta. Pot ser un bon recurs avaluatiu: divertit, informal però efectiu!! L’endemà presenciaria més efectes d’incloure la gamificació en qualsevol àmbit.
Vam començar la roda cadascú compartint les imatges o les paraules de la classe anterior. Cada dia se superen. Van esmentar talent —vaig pensar en Álvaro Solanche—, una nova manera d’educar, etc.
Després vam recordar les propostes d’avaluació ètica, els possibles projectes i feia falta aprofundir el tema de les xarxes socials. Quan els vaig demanar com ho treballàvem, va esclatar la tempesta. De fet, esperaven que liderés la sessió. Em vaig negar. Es van anar posant nerviosos. No m’entenien. Dubtaven que havien de fer. Mirava d’aclarir els dubtes, però m’embolicava més. La Laura va qüestionar el mètode proposat. Va suggerir que potser havien d’anar seguint els tres passos tots plegats. La Leticia em volia ajudar calmant les companyes i mirava de repassar el que havíem fet dijous. El Chema preguntava tota l’estona per si podia tirar d’algun carro. El Fernando va adoptar un paper més passiu. La Transi es va esverar quan va sentir les propostes per valorar el curs. L’Aliou a estones es despenjava i a estones intervenia. L’Eva va voler intervenir, però també es va anar refredant; sobretot quan la majoria objectava de la seva proposta. I així s’anava enrarint l’ambient. Jo, adoptant un paper passiu.
Finalment, es va desencallar quan vam acceptar que les companyes que no van venir dijous poguessin plantejar la seva fórmular d’avaluació. Els altres es van resignar a estudiar tant els projectes com les xarxes. Va ser una mica decebor la conclusió que van presentar. No diferia gaire i era tan inconcreta com les altres. Vam perdre l’oportunitat de concretar més. Jo havia pensat que cada grup podia triar un objectiu per concretar-lo més i així poder arrencar el curs.
De totes maneres, vaig fer un parell d’observacions. El mètode provoca força debat. Han millorat moltíssim la fluÏdesa. Ara bé, havia de contenir l’emoció per evitar expressar-se en la llengua materna per fer-se entendre. Aconseguien argumentar prou bé en català. Per això ja valia la pena el debat tan espessit. La segona, els vaig confessar que m’havia passat pel cap que veiessin la pel·lícula L’onada. El Fernando va esclafir a riure. El Chema va exigir que demà, després del relatograma havíem de fer sí o sí l’activitat dels mocadors.
A més, em costa conduir aquests debats assemblearis. Veig cares d’avorriment de vegades o bé alguns hi participen poc. Hem d’entrar en acció per poder aplicar diferents interaccions i agilitar el ritme de la sessió. Ara bé, repassant les conclusions, veig que anticipen la propera sessió o la línia a seguir. Han obert la porta perquè es constitueixi un comité de comunicació. Ja van suggerir crear una pàgina de Facebook. Em puc demanar el jòquer dels experts? Ainhoa Ezeiza, Javier Encina, Al Solache i Comando molekulón, on sou?
Avui segona sessió de l’Assistència Gravitatòria. Jordi Ferreiro ha presentat la parella conductora i ha recordat la finalitat de les dues sessions: la primera més teòrica i la d’avui més pràctica. Lucía Sánchez, que forma part del col·lectiu Pedagogías invisibles, ha explicat què entén per perfomances Ha repassat breument les claus que va enumerar María Acaso i les ha exemplificat amb la seva pràctica. Tot i que m’ha agradat que expliqués per què es va decantar cap a l’avaluació creativa —boníssima la diapositiva en què comparava com se sentia respecte a l’hora de valorar l’aprenentatge dels seus alumnes—, discrepo com l’ha definida. Considera que ens hem de formular un parell de preguntes: què avalues i què valores. Ha argumentat que per ella avaluar és donar valor. Encara que en vulguem defugir, l’avaluació és el gran parany d’una educació industrialitzada. Ella mateixa s’ha justificat. Ha de puntuar els seus alumnes, li agradi o no. Penso que és el llast que ens impedeix renovar el paradigma educatiu. Quan siguem capaços de prescindir-ne, haurem capgirat completament l’educació. Ha prosseguit amb quines tècniques fomenta la participació (grups de discussió, entrevistes, observació dels participants, comunitat). Ha explicat com converteix l’avaluació atractiva pagant el treball de l’alumne amb una moneda (terruño) Al final es canvia per una puntuació. També ha explicat que demana als alumnes que elaborin una xapa en què representin el que han après.
Tot seguit Álvaro Solache s’ha presentat. Ha explicat la seva trajectòria, quins són els projectes que lidera. Primer, s’ha agenollat per mostrar-nos que li mereixíem tot el respecte. Ens ha anunciat quines performances havíem previst. S’ha posat una capa per explicar-nos el projecte Comando molekulón i l’escola de superherois que vol obrir a la Floresta.Amb l’ajut de la Lucía, ens han repartit post it perquè hi apuntéssim quin poder crèiem que teníem. Fins i tot ens ha animat a trucar a casa per preguntar-ho. La Lucía ens anava demanant què havíem escrit. Així Mazinger Peta ha pogut designar el cap de colla i la motivadora, la persona que ens havia d’anar animant. Li ha donat les faixes i en un moment ens hem convertit en una colla castellera. Ha ajudat al cap de colla a bastir un pilar. Ens ha demostrat que amb la força de l’equip, l’enxaneta no ha caigut quan ha obligat la base i les dues crosses a abandonar la figura. La Lucía ens ha anat pagant per la participació, segons l’informe del cap de colla.
Després de la pausa, la Lucía ens ha demanat que formessin sis grups. Havíem de construir una estructura consistent i ben alta amb el material que teníem. Amb un quart cada grup ha estat capaç de muntar-les. Després ella i el Jordi Ferreiro, han anat valorant i pagant les estructures. Compto que ho esperaven. Han esclatat un conflicte. Alguns companys mostraven el seu desacord per la valoració o bé es queixaven que es valoraven millor unes altres estructures.
Ens han convidat a seure. La Lucía ens ha demanat que ens repartíssim els diners aconseguits i ens ha convidat a reflexionar sobre les dues experiències. Hem comentat el que ens ha aportat fer de castellers. Hem estat capaços d’enfilar un castell sense qüestionar la nostra inexpertesa. Ens hem limitat a seguir les indicacions del cap de colla o els ànims de la motivadora. També l’Al ens mostrava com ens havíem de posar i quina era el nostre rol en la construcció. Quant a l’acció sobre l’avaluació ha generat un intens debat en què s’ha manifestat el que fomenta: la competitivitat, la frustració, la violència. Mentre discutíem, l’Al ha aprofitat per repartir-nos a cadascú un pal d’una de les estructures.
Crec que ha improvisat aquesta performance. Ha pretès fer-nos adonar del que pot suposar el canvi d’un paradigma econòmic basant en l’intercanvi i la cooperació. Primer, ens ha demanat que miréssim d’aconseguir un altre pal. Podíem utilitzar el diner embutxacat en les accions anteriors. Després, ens ha animat a repetir l’acció però ara amb l’intercanvi, Finalment, ens ha ordenat que aconseguíssim un altre pal, si volíem, però d’una manera natural: prenent-lo. Per acabar, ens ha cantat el rap del seu superheroi i ens ha animat a canviar la nostra pràctica a l’aula tenint en compte la piràmide de Dole.
És curiós perquè no ha calgut preveure cap activitat de trencar el gel o de presentació per cohesionar-nos. Convidant-nos a ser una colla castellera ha aconseguit el que pretenen aquestes activitats socialitzadores. Ens ha desinhibit. A més, la pausa del cafè ha ajudat que tothom parlés amb qui tingués al costat. La segona proposta ha evidenciat quina és la potencialitat d’una perfomance com a recurs didàctic. Ha estat una bona mostra d’aprenentatge experiencial sobre l’avaluació. Ha generat un debat intens. No ha fet falta que Lucía Sánchez el moderés. Un degoteig constant de mans alçades. Com en l’última sobre economia.
Un encert d’aquest seminari són les parelles de conductors. Ja es va poder comprovar en l’anterior sessió. Es complementen i aconsegueixen un alt grau de compenetració, cosa que origina molta confiança per part dels assistents.
Per acabar, l’Al ha repetit una idea que també la va remarcar el Jordi Macián: el fet de divertir-se, passar-nos-ho bé a l’aula perquè els alumnes es puguin divertir. És cabdal.En surts optimista. Notes que has eixamplat la caixa toràcica i que t’han fet emergir algun poder: participar i sentir-te que formes part d’un col·lectiu o d’una comunitat.
la rebotiga 
