Operació Bolero

Projecte Mínim Viable

Llegir literatura, però, també és una activitat que participa de la naturalesa del joc.

BORRÀS, Laura (2020): El poder transformador de la lectura. Barcelona, Ara Llibres

Com podem commemorar el centenari de Teresa Pàmies? Com podem convertir el seu exili en una metàfora del procés d’aprenentatge del grup? Com podem aprofitar els seus textos com a models perquè l’alumnat en creï d’altres? Com podem recórrer als seus llibres per bastir una narrativa que ens ajudi a ludificar el curs? Finalment, com podem convertit tot el que hem après o viscut en un programa radiofònic? Aquestes són les preguntes que ens vam plantejar a l’hora de dissenyar el projecte mínim viable.

Aquest projecte mínim viable segueix el de l’any passat. I el de l’any passat, el de l’anterior. S’ha convertit en una carcassa en què vaig adaptant tasques, accions i projectes segons el que inspira l’obra i la figura protagonista de l’any literari. D’entrada, havia ideat que, si ens centràvem en l’obra de Teresa Pàmies, el projecte final havia de ser un programa radiofònic. Dubtava si desenvolupar-lo al final del cada trimestre o bé com a producte final del curs. Ho volia negociar amb el grup, però va ser impossible. El desenvolupament del curs va propiciar que jo prengués la decisió.

Quant a la ludificació, l’objectiu hauria de ser que l’alumnat recuperés la seva identitat, ja que la perdria en la segona sessió, durant un joc d’escapda. Més aviat, era un joc d’internament. A mesura que resolguessin tasques, anirien aconseguint dades (el segon cognom, el primer i el nom). Simularíem el periple de l’autora balaguerina. Escaparien dels camps de concentració francesos per anar a Mêxic. Farien una escala a París per poder viatjar cap a Praga. De la capital txeca retornarien a París on podrien guanyar el passaport per tornar a Barcelona. A més, recompensava les seves participacions amb la moneda del curs: els pàmies. La suma total que obtinguessin equivaldria a la puntuació que els cal per a la nota de curs.

La moneda oficial del curs

D’altra banda, aprofitaríem aquest trajecte perquè l’alumnat plasmés el seu itinerari d’aprenentatge. Em vaig servir de l’acció artística de Nicolás Paris, Mapamundi. Primer, els va desconcertar bastant i els va crear cert neguit, però són impressionants les mostres que van elaborar. A més, van confessar que els havia servit per repassar el blog d’aula.

• 

• 

• 

• 

  cortesia d’Eva Raventós

• 

  cortesia de Sergio Saldaña

• 

  cortesia de Sergio Saldaña

Preparant els mapamundi

Aquest viatge va originar la producció de diferents edukits: la carta de refugiats quan van quedar confinats en camps de concentració, el passaport d’apàtrida, dos bitllets d’avió i el passaport espanyol per poder retornar. Els aconseguien quan resolien una tasca. Primer, havia pensat que els haurien de comprar; però vaig canviar d’opinió ja que valorava que ja en tenien prou amb l’esforç que demostraven a l’hora d’elaborar el producte que els exigia la tasca. Van haver de gravar una crònica de ràdio, escriure un article d’opinió a partir d’un de Teresa Pàmies, redactar la ressenya del llibre que els va tocar llegir mentre volaven cap a Praga i elaborar un bloc del programa radiofònic.

• 

  carta de refugiat

• 

  passaport d’apàtrida

• 

  vol cap a París

• 

  passaport espanyol

• 

• 

Edukits

Vam establir uns rols per a cada sessió, els agents que s’encarregven d’activar l’Operació Bolero. L’agent X es reponsabilitzava de redctar l’informe de la sessió. Aquest text ens servia per començar la sessió amb una revisió cooperativa. L’agent Y es feia càrrec del reportatge fotogràfic mentre que l’agent Z havia de seleccionar un bolero que il·lustrés la sessió. Eren recompensats amb 2000, 1500 i 1000 pàmies, respectivament. M’amoïnava com faríem el relleu de rols. Volia que es mantingués l’anonimat al llarg del curs. Ho vaig resoldre servint-me de la mecànica del joc dels homes llop. Tothom abaixava el cap perquè cada agent pogués designar el seu successor i rebre la paga.

A punt per designar agents

Així les sessions es converteixen en esdeveniments, dividits en actes. Començàvem cada sessió amb un roda en què l’alumnat comentava amb què s’havia quedat de la sessió anterior. Presentava el pla de la sessió. Tot seguit, procedíem a l’elecció d’agents. Seguíem amb la revisió cooperativa dels informes. Formava petits grups perquè cadascú revisés un fragment, mentre escoltaven un bolero. Ho posàvem en comú: cada grup exposava les seves propostes. Continuàvem treballant algun contingut gramatical del programa. L’introduïa amb un relat, vinculat a la narrativa del curs. Feien un exercici, primer individualment, després el posaven en grup i finalment el contrastaven amb un vídeo (elaborat per grups d’altres edicions). S’havien guanyat el descans cerebral. És un recurs molt útil per desinhibir els alumnes i per cohesionar el grup. Per acabar la sessió, desenvolupaven tasques o bé projectes. I si s’hi esqueia, cobraven els corresponents pàmies mentre sonava la cançó de Rosalia.

• 

  Preparant presentacions

• 

  Camps de concentració

• 

  Cròniques radiofòniques

• 

  Buscant companys per anar a Mèxic

De fet, el nombre de pàmies el van obtenir participant en les activitats a Twitter. Utilitzàvem tres etiquetes: la del curs (#c2cast19), la del projecte (#bolero) i la de la commemoració (#AnyPàmies). També n’havíem creat alguna específica per a alguna activitat. Es fa difícil planificar una quarantena de propostes. Les més interessants que es van produir van ser els fils que van construir per preparar tant la crònica radiofònica com l’article d’opinió. Les piulades servien per registrar almenys la fase de planificació. També destacaria la conversa amb la comissària després de la tertúlia, els dietaris de lectura… D’altra banda, es va convertir en un canal de comunicació: no només per divulgar els informes i productes finals, sinó per no haver de suspendre alguna sessió. I, el més important, un mitjà de motivació. S’engrescaven quan els responies algun tuit amb un gif animat.

Ens podem preguntar si aconseguim fomentar la lectura amb aquest plantejament. D’entrada, possibilites que coneguin una escriptora que potser no n’havien sentit a parlar mai. A més, si tens la sort d’assistir a una tertúlia literària conduïda per la comissària, Montse Barderi, com va ser enguany, apassiona la seva figura. Ara bé, pel que fa a la lectura de les seves obres, la valoració ja és més diversa. Despertes curiositat per la seva producció a les persones que són lectores habituals mentre que per als qui et confessen que no els agrada llegir, esperes que els sabràs seduir, però piques ferro fred. No obstant això, s’impliquen com el qui més en els projectes.

foto cortesia de Iona Martínez de Arcos

Les tertúlies literàries són idònies per reconciliar aquestes dues actituds antagòniques. Més aviat, s’hi complementen. Les visions entusiastes atenuen les crítiques negatives. Alguns lectors aclareixen algun passatge confús. Es contrasten les opinions i valoracions dels llibres. Malgrat que van assistir a l’acte de la Biblioteca en què la comissària va apuntar les claus de Testament a Praga, la majoria del grup va confessar que li havia seduït la figura del pare mentre que els costava entendre la mirada de la filla. També van reclamar una edició crítica ja que es perdien amb referències tant de personatges com de fets històrics.

D’altra banda, vam utilitzar textos de Teresa Pàmies com a models per a algunes tasques. Les cròniques de La vida amb cançó ens van servir per aprendre a resumir i perquè els alumnes n’elaboressin una altra. A més, vam escoltar una de les seves col·laboracions radiofòniques per consensuar els criteris avaluatius per valorar les cròniques que preparaven els alumnes. Els articles d’Opinió inconformista ens van ajudar a aprofundir en l’argumentació. Els alumnes havien de redactar un article d’opinió responent al de l’autora balaguerina. Per això, els vaig proposar que elaboressin un mapa conceptual de l’article que els havia tocat.

Valorant una crònica radiofònica de Teresa Pàmies

Quant als diaris de lectura, volia que els confeccionissin per Instagram. El grup em va convèncer que continuéssim amb Twitter. N’hi ha alguns que van seguir al peu de la lletra les indicacions. No es limitaven a reproduir una cita sinó expressaven què els provocava el fragment i buscaven una imatge que reforcés la piulada. D’altres van ser bastants organitzat, van muntar un fil. Uns altres, però, van ser més pràctics. Fotografiaven el passatge que volien destacar.

Improvisava algunes perfomances, sobretot quan els planteja un repte per recuperar la identitat. Els vaig sorprendre com a gendarme que els demanava els papers per accedir a l’aula en la segona sessió i els plantejava un petit qüestionari. Era el punt de partida del joc d’escapada i per formar els diferents equips. Van organitzar un pícnic a Seta. Rebrien el passaport d’apàtrida per embarcar-se. Ara bé, havien de buscar un company que els fotografiés per al passaport. Havien de descobrir quin era el vaixell que els duia rumb cap a Mèxic. A l’arribada, però, havien de presentar a Immigració per rebre el visat. Vam improvisar l’interior d’un avió per simular la nova etapa del periple, mentre un auxiliar de vol els repartia llibres de Teresa Pàmies. Finalment, quan vam tenir enllestit el programa radiofònic, vam celebrar una festa psicodèlica. Així festejàvem la fi del curs, del periple i que recuperaven finalment la seva identitat amb l’obtenció del passaport.

• 

  Perdent la identitat

• 

  Resolent reptes

• 

  pícnic a Seta

• 

  volant cap a París

• 

  preparant festa psicodèlica

• 

  trenta-dos anys després

Va ser una llàstima que només ens centréssim en el trajecte geogràfic i menystinguéssim la singladura pels fets històrics del segle XX. Havia pensat que una activitat complementària podia ser la visita a la col·lecció del MACBA. De fet, comentant les cròniques de A ritme de bolero o bé els articles d’Opinió inconformista ja ens vam adonar que els temes que tractava Teresa Pàmies encara eren vigents.

Com hem apuntant més amunt, per al tractament dels continguts gramaticals adoptem el mètode de la classe invertida. Aprofitem els materials que van elaborar grups d’edicions anteriors. L’alumnat se’n queixava per la brevetat d’aquestes píndoles. També s’haurien de revisar. Per tant, apuntem que potser serà un dels projectes per a una nova edició del curs.

Quant a la revisió dels informes, no soc conscient que és una activitat que comporta un procés progressiu. Al començament, s’avorreixen, però a mesura que anem revisant va creixent l’interès del grup. Es van adonant que, d’una banda, minven les errades i, de l’altra, cada vegada els costa menys reconèixer-ne. Potser he centrat massa en la revisió gramatical i m’oblido de comentar altres aspectes com el de l’adequació o bé el de la coherència dels textos.

Ara bé, han esdevingut un interessant document narratiu de cada sessió. Han deixat de ser un tediós document administratiu per convertir-se en un text creatiu que permet l’autor lluir-se en la seva creativitat. Això ha estat des del curs passat, quan hem adaptat aquest tipus de text a la narrativitat del curs. L’any passat eren cartes escrites des del camp de batalla o bé a la rereguarda. Enguany eren informes policials per vigilar el periple del grup d’exiliats. Dubto si hauria d’haver tret més suc de l’Operació Bolero, si hauria estat interessant anar bastint la història al llarg del curs.

Vaig haver de planificar una sessió virtual per poder complir amb un compromís personal. Va ser una mena de presagi de les amenaces que vindrien: la suspensió de dues sessions a causa del temporal Glòria i l’abrupta clausura del curs per la crisi de la COVID-19.

Aquesta crisi ens obliga a preguntar-nos si és possible adaptar aquest plantejament de curs cap a un model educatiu híbrid. Haurem de retocar la carcassa perquè algun element serà inviable. Ara que, gràcies al confinament, ja havíem començat a esmolar els ullals. Ja havíem triat l’eix del curs vinent: Joan Perucho.

#AnyPerucho

sessions

Anàlisi DAFO

 

Por de la Capmany? I ca!

Junta d’accionistes del Banc Ningú no és perfecte

Serà difícil oblidar aquest curs per diferents motius: primer, pel grup, que es va implicar en tot moment; segon, per la figura de l’autora i  per la tasca de la comissària de l’Any, Marta Nadal, que ha anat seguint, felicitant i animant el projecte. I el darrer, es graduava la primera promoció arthinkera.

#e1cast16 #Humanari

#i1cast16 #i2cast16 #i3cast17

#s2cast17 #16sessions

#s3cast17 #AnyMACapmany

Es va desenvolupar tal com havia plasmat en el Projecte Mínim Viable, tot i que es va haver d’adaptar una acció. Vaig caure en una contradicció. A l’hora de planificar els possibles productes finals, vaig ignorar que els textos escrits en formarien part. Vaig desaprofitar  una bona oportunitat per treballar la revisió textual a l’aula. Em vaig limitar a una correcció textual mentre que hauria d’haver fer una revisió més qualitativa. Això em vaig adonar quan publicava les produccions escrites de l’alumnat durant el mes de juliol.

edukits

El curs va començar amb dos primers detonants en la primera sessió.  Cada alumne va confessar una por que tenia, així anàvem destruint les possibles reticències que pot generar el fet que tenen la prova al final de curs per obtenir el certificat de nivell. Similar al que podem experimentar quan ens hem d’endinsar en una personalitat literària que desconeixem.  També van escriure un text en què relataven com era un dia de cada dia un cop s’havien adonat que havien canviat de sexe. Anàvem escalfant motors per endinsar-nos en l’obra de l’autora.  Vaig reservar la segona sessió perquè descobrissin quina seria l’autora que treballaríem al llarg del curs. En el trimestre anterior, havíem llegit Revolta de bruixes de Josep M. Benet i Jornet. Per això vaig organitzar un joc d’escapada seguint el que havien preparat en un equip de treball que pretén que l’alumnat conegui el model de prova de manera lúdica.

1a prova

2a prova

3a prova

4a prova

formar parelles per a la lectura

Puzzle

Ja que parlem de ludificació, vaig introduir les recompenses. Les tasques i els reptes es pagaven amb la moneda oficial del curs, el capmany. Vaig adaptar aquest recurs avaluatiu que utilitza Lucía Sánchez. Per a la majoria d’alumnat va ser un vertader revulsiu i un recordatori per si s’havien despistat amb algun exercici. Per impulsar que els alumnes revisessin els textos, vaig idear aquest redactòmetre.

Emissió de capmanys

redactòmetre

Podien obtenir els capmanys que els faltaven si milloraven les propietats textuals.  La idea dels capmanys era bescanviar-los per obtenir la puntuació del curs. Vam repartir un total de 13.190 capmanys. Aquesta quantitat equivalia a 20 punts.

Uns altres factors claus que han anat cohesionant el grup són els descansos cerebrals i les actes. D’una banda,  els descansos cerebrals ens serveixen per dividir la sessió en dos blocs. Son jocs dinàmics que ajuden tant a remuntar l’ambient de l’aula com a alleugerir algun bloqueig que s’hagi pogut produir en el transcurs de la sessió. María Acaso proposa que enfoquem els cursos des d’un punt de vista més narratiu que no pas descriptiu.  Una manera de practicar-lo és bastir un relatograma del curs. En aquest cas, vam retornar a les actes de 21 paraules. Les escrivien en petits grups.  Les apuntaven a la pissarra i triàvem la que ens agradava més. Després, les revisàvem totes.

Descans cerebral

Tria de l’acta

edukit per votar les actes

Quant a les lectures del llibre, la metodologia que vaig a dur a terme és la de la lectura col·laborativa. Cada alumne  va llegir un capítol de Quim/Quima, una carta de Cartes impertinents i un article del Dietari de prudències. Ens servien per elaborar un producte final o bé d’eix temàtic per a accions. La novel·la ens va ajudar a gravar podcasts per construir una línia del temps, un mapa del periple del protagonista. Però ens havíem plantejat un repte inicial. Seríem capaços d’identificar-ne les possibles fonts.

Una font per capítol

Vam confeccionar un collage amb la segona obra. Per motivar-ne la lectura es va oferir un nombre de capmanys per a qui tingués  la cita de la postal de la Institució de les Lletres Catalanes. Se la van trobar a cada cadira acompanyada de la corresponent carta. L’alumnat  havia de portar  una imatge de la dona que escrivia o bé que era receptora de la carta i una paraula. Així el grup podia llambregar tant les diferents visions de dones com els temes. Finalment, cadascú va respondre la carta. Algunes persones es van queixar i es van estimar més escriure a un familiar per comparar l’educació de gènere que havien rebut i la que miraven de transmetre ara. Només vaig poder publicar els textos que m’havien enviat en suport digital.

collage amb les impressions de la lectura

Havia ideat una acció d’art urbà en què cada alumne havia de dibuixar la silueta de l’àngel que havia assassinat i hi havia d’escriure una adaptació de la cita de M. Aurèlia Capmany. Ja en tenia pensat el nom: #delictedodi. Per falta de temps, es va haver d’adaptar a un altre podcast. Cada alumne relata quin àngel havia assassinat i com havia estat. Penso que la qualitat del resultat ha estat excel·lent. Podeu escoltar alguns testimonis tan impactant com podrien haver estat les siluetes d’àngels morts. A més, vaig perdre una oportunitat perquè podien haver guanyat capmanys extrets pel fet que els àudios tenien seguiment a la plataforma en què els vam publicar.

Podíem emprar les col·laboracions que componen Dietari de prudències per practicar l’argumentació. D’una banda, podien servir de model per als alumnes a l’hora de redactar un article d’opinió i, de l’altra, els van utilitzar per practicar els comentaris en un blog. Per a aquest segon exercici, els alumnes van posar en comú en petits grups el que havia llegit cadascú i en van triar un. Van haver d’escriure un comentari per publicar-lo en el cas que l’autora disposés d’un blog. Pel que fa a l’article d’opinió, en van redactar un en grup justificant la commemoració del naixement de l’autora. Per formar els grups, els alumnes van haver de petar un globus en què descobrien un element d’escriptores vinculades amb M. Aurèlia Capmany (nom,  fotografia, dades biogràfiques, portada d’un llibre i la sinopsi d’aquest llibre).

Formació de grups

dav

sdr

dav

dav

dav

dav

Per acabar, presento la meva anàlisi DAFO. Si acostumo a planificar projectes mínims viables és per recollir les possibles idees que vaig tenint a l’hora de crear un projecte. Un cop tens la idea em fa por concretar-lo al màxim. Cal ser flexible. Com que em venen rampells, de vegades em costa precisar tot el procés que pot abastar l’elaboració d’un determinat producte, tasca o acció.

Continuo fent-me basarda les revisions textuals. Les propostes d’aquest curs calia haver-les posades en comú. L’alumnat s’esforçava per ser original i sorprenent. L’alumnat entoma  molt millor qualsevol repte creatiu  que no pas si els plantegem tasques comunicatives significatives —Sergi Cercós, ara te la torno—. Per esmenar aquest error vaig veure que calia publicar-los.

Pel que fa als reptes, només en vaig saber plantejar un. De fet, quan presentes una tasca o una acció per negociar-la, mires de contextualitzar-la. La vens com un repte. Reconec que el collage se’m va ocórrer al final de la sessió en què vaig repartir les diferents cartes.

No obstant això, he de qualificar el curs de rodó. Aquest és el missatge que em va enviar una de les alumnes:

No vull ser pesada. Estic molt agraïda per haver participat en aquest curs. Primer, perquè he estat buscant tota la vida un mètode d’ensenyament diferent per als meus fills; ves per on, l’he trobat als cinquanta-cinc i l’he experimentat jo. És possible arribar a obtenir coneixements sense patir. Si un dia els meus fills volen estudiar català et buscarem. Per altra banda, vull agrair-te la creativitat i bon fer a la classe. Hi ha molta feina al darrere. I sobretot perquè has aconseguit que un munt de persones ens coneguéssim. Alguns hem establert vincles. Amb els temps que corren em sembla molt important. En fi, què dir-te del descobriment de M. Aurèlia. Ara soc més rica, tinc molts capmanys!!!

Bon estiu, Jaume!

700 capmanys per treure pit del curs!

 

Quin comando més errorista!

Aquest trimestre havia previst que el grup es convertís un comando errorista per impedir que el maligne Dr. Mabuse se sortís amb la seva. I penso que el grup ho ha aconseguit.

 

El primer que he de destacar és la bona companyonia. Han estat ben avinguts al llarg de tot el trimestre. Això que hi van haver noves incorporacions. Penso que el pla d’acollida és fonamental. Els antics alumnes es van encarregar d’explicar els productes finals de l’anterior trimestre. D’altra banda, ha estat un plaer idear cada sessió i contemplar com transcorria plàcidament. Han valorat gairebé sempre cada sessió en verd. S’hi han implicat de valent i han acceptat sense protestar els reptes que els anava plantejant la Cúpula. A més, en el relatograma han apuntat continguts gramaticals, però també les tasques que els exigia creativitat.

Els va entusiasmar el moviment errorista. De fet, ha comportat que acceptéssim amb naturalitat els errors. De vegades, podia ser jo a l’hora de presentar-los alguna tasca en què m’equivoca i els podia impedir que resolguessin un enigma. “És clar, som erroristes”, ens confessàvem, somrèiem i miràvem d’esmenar la pífia. A més, es van anar picant a l’hora de pensar en una foto i un àlies per a la cèdula errorista. Les comunicacions de la Cúpula eren el pretext per treballar els models dels textos que havíem de treballar: la nota i la carta familiar.

Com hem dit, van proporcionar el material per completar la cèdula errorista que servia per al progrés de la missió. A més, com que cadascú es va encarregar de llegir un dels contes de Molta roba i poc sabó vam anar elaborant una presentació en què recollíem els elements narratius més significatius (tema, marc, narrador i protagonista), una sinopsi i una cita traduïda a un alfabet visual inventat. Vam acordar produir dos booktrailers i per acabar, van escriure una carta a la Cúpula valorant l’experiència de formar part d’un comando errorista.

Vam establir dos rituals que potser són un dels factors que van ajudar a travar una cohesió grupal: el relatograma i el lliurament dels emblemes. Cada dia recordaven amb què s’havien quedat de la sessió anterior i també la valoraven. Com que llegiríem uns contes en què la ciutat de Barcelona té una importància cabdal vaig idear de crear el relatograma com si fos un tauler de Monopoly. Una altra opció que tenia en ment era fer-lo sobre un plànol de l’Eixample.

Quant als emblemes, a mesura que assolien els reptes els atorgava un emblema. Vam decidir que la sintonia de la sèrie d’El equipo A ambientaria l’acte. Se sentien orgullosos de guanyar-los i també era un revulsiu per a qui no havia pogut complir alguna de les  tasques.

He tingut l’oportunitat amb aquest grup de dur a termes les pràctiques que ens proposaven els artistes dins del programa educatiu del MACBA P2P. D’igual a igual. Gràcies a María Salgado, vam començar a jugar amb frases dels contes. Alguns alumnes els va agradar la proposta de jugar amb les categories gramaticals. Em vaig entusiasmar amb la idea de crear un alfabet visual que ens va plantejar Ignasi Aballí. Em va ajudar a buscar noves formes de comunicació de la Cúpula. A més, va ser una activitat cooperativa molt satisfactòria. Em va frenar la proposta molt interessant de Daniela Ortiz. Ja teníem coll avall que acabaríem el curs preparant uns booktrailer. Però hauria estat un bon recanvi recrear els contes en collages per plasmar el punt de vista de l’autora dels contes o bé del nostre com a lectors. De totes maneres, el taller amb l’artista em va servir per llegir amb uns altres ulls els poemes de Joana Raspall.  D’altra banda,  vaig aplicar el sistema de planes que vaig aprendre dels tallers amb Nicolás Paris, organitzats aquest cas per CaixaFòrum,  per repassar la morfologia verbal.

Equip A

Planes

Presentant la traducció

Compartint l’alfabet

Compartint l’alfabet

He de reconèixer que li he agafat afició a commemorar els anys d’autors que proposa la Institució de les Lletres Catalanes. Em feia gràcia treballar Montserrat Roig. Vaig adoptar el mateix que he aplicat en altres grups: la lectura cooperativa d’una obra. Suggereixes un tastet de l’autor. Si agrada, has encès una espurna. En canvi, si no agrada, tampoc no has enfarfegat el lector. Dubtava si els alumnes entendrien els contes  de Molta roba i poc sabó. Tot i que algú se’n queixava, els alumnes van participar a gust en totes les activitats. Una alumna va confessar que escriure la sinopsi l’havia ajudada a entendre el conte. Una altra alumna es va sorprendre que els companys haguessin triat el seu conte per elaborar el booktrailer per un comentari que havia escrit a l’hora de recomanar-ne la lectura.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ara bé, és un grup en què registrem una assistència irregular. Predomina una majoria de mares i  de persones aturades. Per tant,  les malalties dels fills o bé les entrevistes laborals o bé els períodes de proves ens són adversos.  Penso que per al proper curs hauré de plantejar lectura de contes d’una manera més tradicional.  Anirem llegint els contes tots plegats. És l’única pega que hi he trobat.

 

Vet aquí una crònica!

Havia planificat mínimament un curs que seguia les mateixes premisses de l’any passat. Si en l’anterior edició descobrir la identitat d’un veïns havia estat el pretext  per introduir la ludificació, enguany aprofitaríem la commemoració del naixement de Ramon Muntaner. Elaboraríem un joc de l’oca per jugar-hi l’últim dia.  Tal com es pot observar en el Projecte Mímim Viable, tenia molt clares les primeres activitats detonants, vinculades a la lectura de la Crònica. Ara bé, havia apuntat diferents possibles tasques per anar desenvolupar al llarg del curs i que ens servís per temporalitzar-lo en unitats.

Vaig mirar de seguir el prototip, però es va anar modificant per diferents motius.En primer lloc, per bastir la línia de temps calia acordar una fitxa de lectura perquè cada alumne pogués compartir la trama del seu capítol. La revisió textual ens va ocupar pràcticament el primer trimestre. Trobar una aplicació per construir la línia de temps es va convertir en una empresa àrdua. Es va allargar un trimestre més.Quan en trobàvem alguna que ens semblava idònia, l’opció col·laborativa era de pagament o bé a l’hora de construir-la esgotàvem les opcions de prova gratuïta.

En el segon trimestre vam comptar amb Anna Puig i Sànchez,  alumna de pràctiques del Màster en Ensenyament de Català com a Primera o Segona Llengua, en què va liderar la unitat d’idear un joc. Vam acabar la unitat muntant dos productes finals: el joc de cartes Vet aquí una crònica! —una adaptació del joc Érase una vez—  i el corresponent tutorial. Va ser un projecte en què cadascú individualment va crear una carta de cada tipus, a partir del seu capítol de la Crònica. Després vam acordar l’estructura de les instruccions. Es van organitzar petits grups que van assumir una de les parts. Finalment, cada grup es va encarregar de gravar el seu apartat.

Vam prosseguir el curs escrivint un article d’opinió i relatant diferents esdeveniments. Pel que fa a l’article d’opinió, vam aprofitar Twitter, que havia generat expectació, per planificar el text (difusió del tema, arguments, contraarguments…) i per difondre’n la versió final tant de l’article d’opinió com per al text que van escriure a començament de curs. Quant als textos narratius, van explicar els moments més memorables del curs que ens van servir de base per elaborar un relat de marca per practicar la narrativa digital i vam redactar col·laborativament dues notícies per ser publicades en la pàgina de Facebook del Centre: les cròniques d’una representació teatral i de la xerrada de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes.

Quines són les activitats i tasques relacionades amb Ramon Muntaner?  Com a detonant el primer dia, vaig presentar una dotzena de pistes que havien de servir per introduir l’autor i la celebració del seu naixement. Vaig obsequiar els alumnes amb una candela. A sota, tenien el número de capítol de la Crònica que haurien de llegir. Tal com he explicat més amunt, la lectura del capítol va servir per completar una fitxa de lectura, per crear una casella del tauler del joc de l’oca i per inventar les cartes del joc Vet aquí una crònica!. A més, vam adaptar la tasca final de la unitat 1 del Dossier, intervenir en una taula rodona. Cada alumne va triar un rei del Casal d’Aragó. S’havien de convertir en secretaris reials que tenien una missió. Havien de convèncer Ramon Muntaner perquè entrés a  treballar a la Casa Reial. Després, vam mirar de representar la mata de jonc amb un mòbil, confeccionant amb plats de plàstic i llana. Una de les activitats que va entusiasmar va ser el concurs que vam improvisar per triar na Mercadera, protagonista d’un capítol. També va engrescar la subhasta que vam organitzar per resoldre errades dels resums o bé organitzar dos grups per competir amb els noms d’aragonesos i angevins.

Twitter es va convertir en un recurs didàctic.  Per exemple, el concurs de na Mercadera va ser a través d’aquesta xarxa. Els alumnes van divulgar la seva candidata ( tan podia ser un personatge real o fictici que recordés l’aguerrida pagesa). Ara bé, gràcies a aquesta aplicació es va aconseguir trencar l’empat amb les dues finalistes. D’altra banda, vam planificar l’article d’opinió a través de piulades: primer, el tema; segon, fonts per documentar-se; tercer, arguments; plantejant arguments en contra a un company… A més, evitava que la sessió es convertís en tediosa. En cas d’espessir-se l’ambient, proposava alguna activitat tuitera i augmentava l’interès dels alumnes.

Una de les claus de la implicació dels alumnes des del primer dia de curs és el pla d’acollida. Llegir les experiències de companys seus del curs passat els va convèncer que valia la pena apostar per un curs disruptiu. A més, es van conèixer en la Cloenda i van jugar a  Vet aquí una crònica! Havíem previst estrenar el joc de l’oca però una ventada va destarotar el tauler. Per tant, vam haver d’activar el pla B.

Finalment, si valorem l’experiència  seguint l’anàlisi DAFO, es repeteixen les mateixes valoracions del curs passat. D’una banda, caldria replantejar-se l’administració de la prova. És contradictori que el curs fomenti l’aprenentatge en grup i que s’estimuli la construcció d’una intel·ligència grupal perquè al final l’alumne hagi de demostrar les seves capacitats individualment. Crea certa ansietat i malestar entre tot el grup quan s’acosten les dates de la prova. Ensorra en un tres i no res la feinada. D’altra banda, el nombre d’alumnes del grup impossibilita una revisió editorial dels textos. Per evitar-ho, he mirat de proposar activitats col·laboratives de redacció. De totes maneres, els alumnes continuen reclamant la supervisió final del professor. Això també dificulta l’autonomia lingüística dels alumnes. Només es fixen en l’apartat de correcció i obvien altres aspectes textuals. A més, tots aquests aspectes, més propis d’un aprenentatge tradicional, també topen amb l’actitud vital que proporciona la ludificació i, de retruc, pot refredar la motivació o  pot obstaculitzar el procés d’aprenentatge.

Ah, per cert, què tenen en comú aquestes imatges?

 

Un banc comú de coneixements anomenat #TotssomSalim

Les cançons de Natacha Atlas que encapçalen i clouen aquest apunt em van convèncer de tirar endavant el projecte #TotssomSalim.  Pretenia ser una resposta de les aïrades reaccions islamofòbiques arran de l’atempat a la publicació satírica Charlie Habdo. També em dolia desvincular-me del grup al voltant del projecte de Toni Solano, 20 años, després, després d’haver finalitzat la nostra participació.

Tal com vaig apuntar en el Projecte Mínim Viable, ja tenia clar que aprofundiríem en l’aprenentatge informal provant de bastir un banc comú de coneixement. A més, llegiríem la novel·la de Rafik Schami Els narradors de la nit de manera col·laborativa. Cada alumne es responsabilitzava de llegir-ne un capítol. Hauria de resumir-lo en veu alta i hauria de pensar en set possibles activitats o bé hauria de comentar què li havia cridat l’atenció. Ens anava com anell al dit amb la filosofia del grup la història de com se les empesca el vell cotxer per recuperar la veu: els seus amics li han d’explicar una història cada vespre. Utilitzaria alguns dels elements narratius com a recursos didàctics. Les cartes decidirien quin alumne hauria d’assumir el repte, resumir la sessió en vint-i-una paraules, tal com es rifaven el torn de rondallaire els set amics de Salim. Disposava una catifa perquè ens hi asseguéssim i prenguéssim un te, tal com ho feia la colla del cotxer.

Aquesta immersió en la cultura àrab ens va ajudar a muntar la nostra participació en el Dia Mundial de la Poesia. Vam descobrir autors arabigovalencians, gràcies a l’antologia de Josep Piera El jardí llunyà. Vam acordar quin poeta i quin poema recitaríem. Vam construir un mural decoratiu amb les imatges que van facilitar cada alumne segons com s’imaginava el seu jardí llunyà. Vam crear aquest producte final.

Les sessions es dividien en tres blocs. D’entrada,  el secretari ens comentava les 21 paraules amb què havia resumit la sessió anterior. Després, els havia preparat alguna activitat relacionada amb el taller que havíem fet el dia anterior. Tot seguit, era el temps perquè cada tallerista ens oferís  la seva proposta. I tancàvem la sessió desplegant la catifa, seient-nos-hi i deixant-nos endur per l’encís i la màgia de l’oralitat mentre preníem un te. Com a activitat final, vam visitar l’exposició de Les veus de la Mediterrània.

Quant al banc comú de coneixements, ens vam informar d’aquesta opció d’aprenentatge informal. Va ser una llàstima que no vinguessin membres de la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements de Castelldefels per explicar-nos-la. Vam acordar quins haurien de ser els criteris avaluatius dels tallers i vam lligar un calendari amb els diferents tallers. Vam aprendre a massatjar-nos les cervicals, a ballar cúmbia, a preparar un bon mate, a perdre la por d’aprendre anglès i a saber sobre la fauna submarina del massís de Garraf, sobre com mantenir una bona higiene dental, sobre com hem de tenir cura de la pell i sobre termes d’electromecànica. Mentre esperàvem que enllestissin els tallers, vam destinar un  parell de sessions a consolidar confiança i a perdre la vergonya.

Tot i que havia planificat prèviament la temporalització del curs (TempE1CURS2014-15.doc), la vam haver de modificar perquè vam registrar alguns abandonaments i més d’una espantada a l’hora de dur a terme el taller. El mateix passava amb el resum oral. Vaig haver d’encarregar-me de més de la meitat dels capítols. Dit això, la valoració tant del grup com la meva és força positiva. L’alumne es pot sentir  desconcertat al començament d’un aprenenatge informal, però el resultat és molt positiu. T’adones – i l’alumne també- la seva progressió. La majoria exterioritzava els beneficis que li havia aportat fer front dels reptes que es plantejaven. El grup es cohesiona força. Sempre venien de fer un cafè. S’ajudaven tant en temes personals com en laborals. Van crear un grup de Whatsapp. A més, vam anar creant una cultura de grup fonamentada en valors com els de la confiança, el respecte, l’afany de superació i la cooperació. Com havia de deixar de passar l’oportunitat d’experimentar el desapoderament educatiu?

Podeu consultar:

 

Documentació:

• Dietari de les sessions: DietariSessionsE1CURS2014-15.doc
• Dietari d’aula: DietariAulaE1CURS2014-15.doc
• Productes finals: artefactes-totssomsalim

 

A relaxing cup in Castelldefels?

Em va costar entomar aquest grup perquè ja tenia coll avall que continuaria amb el grup que acabàvem de finalitzar el nivell de bàsic. Em neguitejava per diferents motius. D’entrada,  feia anys, i panys,  que no impartia cap bàsic 1.  Em negava a encotillar-me amb un llibre de text i tampoc no volia renunciar a l’experimentació d’enguany: provar la #rEDUvolution. I ja posats, tampoc no volia desistir de l’aprenentatge per projectes. Les manies es van dissipar just quan em va venir al cap la idea del projecte!

Després d’haver viscut el fiasco de la candidatura de Madrid i a punt d’encetar els Jocs d’Hivern, el projecte s’hi podria inspirar. Per què no ajudàvem a l’Ajuntament de Castelldefels en la candidatura per ser seu d’un congrés sobre ciutats turístiques?  Per tant, havia previst que  a cada sessió l’ens municipal ens  plantegés un o dos reptes.  El producte final consistiria a organitzar una ruta per la localitat per tal de convèncer el comitè seleccionador de ser els amfitrions idonis per a l’acte.  A més, per engrescar encara més l’alumnat en la tercera sessió vaig decidir que les ciutats que competirien serien triades per ells. Aquest recurs al començament va ser prou efectiu, però es va anar desinflant a mesura que avançava el curs. Així va néixer A relaxing cup in Castelldefels.

La reacció de l’alumnat va ser heterogènia. Un bon grup els va agradar aquesta metodologia. Agraïen la incertesa de cada sessió i venien atrets pel repte que anunciaria al començament. En canvi, d’altres els va sorprendre i els va desconcertar. Val a dir que eren alumnes  que només s’expressaven en la seva llengua materna, una parella russa, i una exhostessa francesa que dominava l’anglès.  També tenia un alumne kirsguí. Era mediador amb el matrimoni rus. M’ajudava a fer-li entendre les instruccions. Ara bé, per acomplir el seu rol calia que ho entengués tot amb anglès. De vegades, calia que alguns companys m’ajudessin a fer d’intèrprets.  Vaig comptabilitzar  una desena de llengües maternes de les quals entre tres i quatre es van convertir en les vehiculars: català, castellà, anglès i rus.

Pel que fa al currículum, em vaig proposar desconstruir simulacres. Tal com he avançat, volia que cada sessió esdevingués una experiència d’aprenentatge. La resolució dels reptes o les tasques havia de donar sentit el que aprenia l’alumnat.  Havia d’abandonar  la presentació d’estructures i continguts lingüístics per convertir la meva acció en una negociació; per tant, transformar una docència descriptiva en narrativa.  Les classes havien de ser divertides, participatives, creatives per emocionar el grup. Em va costar mantenir-ho al llarg de la vintena de sessions; però  no va ser debades que una alumna m’oferís una sessió de biodansa com a agraïment. El mètode havia calat.

No obstant això, em va costar mantenir el projecte al llarg del curs. A la desena sessió ens el vam ventilar.

Va costar que poguéssim experimentar un itinerari per acompanyar la possible visita del comitè. Ara bé, em va ajudar a reorientar el curs. Dedicàvem unes sessions a cada barri per aprendre estructures lingüístiques per poder assumir algunes de les activitats que havíem plantejat.  Per exemple, vam dedicar el barri de Lluminetes per descriure un habitatge. Quan es van acabar els  barris, vam negociar com podíem dedicar les sessions restants. Així els alumnes van planificar com celebraríem el Dia Mundial de la Poesia, El Dia Mundial del  Teatre i la tasca final per avaluar-nos.

Les sessions que podria qualificar de  memorables en van ser dues. La primera en què van plantar una llavor amb l’excusa d’idear i crear un regal per als visitants. La classe es va convertir en un taller de jardineria.Em va fer gracies veure’ls asseguts en cercle amb els guants de plàstic posats.  El taller va ser l’excusa per treballar comprensió oral (van haver d’entendre les meves instruccions), de cooperació (ho feien per parelles per intercanviar-se el test) , però també per usar com a metàfora per avaluar el curs. 

La segona va ser el dia que en petits grups van elaborar els cartells de l’acte. Són activitats pensades per cohesionar el grup, però també es poden produir bretxes pel que he comentat més amunt quant a les llengües vehiculars.

Elaboració d’un cartell from Jaume Sans Vellvehí

 Aquesta és l’anàlisi DAFO del projecte.  Hauria d’haver servit com a estratègia per al nou curs, si hagués tancat el curs quan tocava. De totes maneres, intuïtivament vaig anar configurant Jo vinc d’un silenci. Per altra banda, també m’ha ajudat a esvair algunes manies i a tenir més confiança en la meva tasca.  Reconec que no les tinc totes quan em deixo emportar per les tasques que he ideat, però tampoc em proporciona seguretat plantejar activitats lingüístiques més tradicionals.  També desconcerta l’alumnat per la dificultat d’haver d’aprendre un contingut d’una manera forçada.

He apuntat l’avalució com un dels aspectes a millorar. Però quan escoltes les produccions finals dels alumnes et sap greu aigualir el resultat amb una rúbrica. Tothom s’esforça per demostrar-se, demostrar-te i demostrar als altres companys que han après.

•  Producte inicial: presentació 1 i presentació 2
• Producte final: presentació

 

Documentació

• sessions
• dietari d’aula
• tasques
• material

 

 

Cangueli

Com que he anat atrafegat aquest parell de setmanes, se m’han acumulat les reflexions del projecte. M’hi hauré d’anar acostumant. Forma part del procés.  Si amb els del D vam arribar a la conclusió Ricky Martin, amb aquests també.

Sessió 10a. Ens vam allargar amb la romanització en les sessions passades. La Celia ja venia més tranquil·la. El seu home la va calmar. Al final de classe,  m’ho va explicar. Per a una brasilera li sona llatí tota la romanització.  Els vaig proposar de trobar part del patrimoni romà en les llengües maternes. Però predominaven els parlants romànics (castellà , francès i portuguès) en front del suec. És una activitat d’investigació. Va fer llufa. Tampoc no van saber dir noms d’imperis. Potser són manies meves, però els costa quan els demano que comparin el que expliquem amb la seva realitat. Al·lucinen si els demano com ho diuen en la seva llengua, si són parlants de les minoritària a l’aula.  Ara bé, l’Aliou el tema dels imperis el va fiblar. Ens va voler explicar unes lluites entre dos bàndols a l’Àfrica que li recordava les guerres púniques. Em va semblar que em deia que de l’imperialisme, millor no tocar-lo.

Els vaig demanar que expliquessin un record: el  primer dia que van arribar a Castelldefels. Tothom li va impactar la platja!

Sessió 11a Encara no dono per acabada la unitat. Improviso una tasca final: escriure una postal. Els engresca. Abans, però, negociem una base d’orientació. Escriuen el text. El penjo a la paret i els demano que en triïn una que no sigui la seva. Comproven si compleix els criteris avaluatius que hem establert. La llegeixen en veu alta. Ni s’han adonat que em vaig oposar a fer lectures en veu alta a l’aula.

Només ens dóna temps per enllestir les paraules claus de la romanització. Em veig incapaç, per falta de temps, de negociar com podem treballar les restants unitats.

 

 

Sessió 12a Els proposo dues possibilitats: continuar amb el programa o bé organitzar petits grups perquè cada un s’encarregui d’investigar una època. Opten per la darrera solució. Així doncs, podem convertir aquesta tasca en un  repte: acudir a la biblioteca. Recordem abans les estructures que els pot requerir l’empresa. Se n’hi van. Al cap d’una estona entro a la biblioteca. N0més em trobo amb l’equip de l’edat mitjana.

Ja ens hem constituït en comunitat virtual a Google+. Hi han penjat les fotos que il·lustren la postal.

 

Sessió 13a Em preocupada la posada en comú de cada grup. La negocio amb ells. Accepten que cada component d’un grup escrigui una de les paraules clau per cloure la línia del temps. N’expliquen el motiu. Abans, però, fem una roda per valorar la tasca de la sessió anterior. Satisfet del resultat.

Amb el MOOC al cap, en copio una de les tasques de la unitat: l’ànalisi DAFO.  Són incapaços d’entendre-me’n l’explicació. Apuntem fortaleses i debilitats. No em veig amb cor de continuar. Finalment, fixo el termini per finalitzar la tasca col·laborativa que arrosseguem des de principi de curs.