Enguany mantinc els objectius del curs passat. Prosseguim amb la ludificació. La novetat, arar, és que l’aplicarem en les reunions de coordinació amb l’ajut de les companyes que formem part del Seminari de Ludificació de la Casa. Divendres vam tenir la reunió per enllestir i la cosa promet… De totes maneres, continuaré aplicant-la al grup de C2. Si l’any passat el pretext va ser Ramon Muntaner, aquest anys és Ramon Llull. Ens centrarem amb el Llibre de les bèsties i el Llibre d’amic e amat.
He de continuar amb el desapoderament educatiu i amb l’aprenentatge informal. A veure com respon el grup amb què començaré demà. He d’investigar sobre tècniques de Design Thinking per aplicar-les en aquest curs. De totes maneres, m’agradaria que en aquest trimestre ens plantegéssim, com en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand: “Què ens fa humans?” A més, m’agradaria que ens qüestionéssim l’espai de l’aula. I si el condicionéssim a la nostra mida? I si ens fabriquéssim catifes per estar asseguts al terra? Em neguiteja com puc desplegar un aprenentatge més personalitzat.
Intentaré novament que els alumnes es qüestionin el seu aprenentatge. De fet, l’article de Manel Rives, difós per la Plaforma Internacional de Pràctica Reflexiva, em va permetre conèixer la xerrada de Carol Dweck. Penso que el criteri d’assoliment que planteja la psicòloga americana serà el punt de partida d’un dels grups.
Finalment, a veure quines lletres descobreixo en la meva pràctica. L’any passat van ser la R i la U —efectes col·laterals de treballar Anna Vives i Joan Brossa. Ara bé, si no agraden aquests objectius, en puc pensar uns altres.
Vam arrencar el darrer tram d’una manera bastant disruptiva. Va ser una declaració de guerra en contra de l’aprenentatge formal i de l’avaluació certificadora —Hugo Pardo Kuklinsky, on et puc deixar el meu CV? Si més no, era mantenir a ratllar el pànic per la prova i el certificat i evitar que malmetés tot el que havíem aconseguit en els dos trimestres anteriors (1r i 2n trimestre) : la confiança en el grup per generar coneixement plegats, és a dir, aprendre els uns dels altres prescindint de continguts. De totes maneres, ideant el Projecte Mínim Viable per desenvolupar en aquest tram de curs, vaig mirar que els objectius no es distanciessin gaire dels de la prova: presentar-se, escriure un article d’opinió, participar en un dietari, opinar sobre herois i cloure La vinya literària.
Vam començar amb una activitat lúdica com a detonant: el baròmetre. S’havien de posicionar segons si les seves expectatives eren aprendre llengua o bé aprovar un certificat. M’hauia d’haver quedat amb la imatge del resultat perquè alguns que van triar aprendre la llengua, després han mostrat el seu individualisme. Vaig organitzar un brindis, com el primer dia del segon curs d’Erin Gruwell. Tothom va oferir un parlament per agrair que havien aprovat. Això sí, per formular l’agraïment, havien de trepitjar un model de prova. Així vaig que tots participéssim en un ritual per desacralitzar la prova.
imatges cortesia d’Ana Chacón Gallardo
Vam aprofitar en la següent sessió de plantejar un parell de tasques que ens servissin d’avaluació inicial perquè els alumnes es fessin conscients del seu punt de partida. Van haver de participar en un procés de selecció per formar part de l’Escola d’Herois. Havien de gravar un vídeo explicant perquè hi volien ingressar i quin poder tenien. Com passa sempre, alguns alumnes avergonyits i d’altres ben desinhibits; els resultats, sorprenents. Una sessió esbojarrada, però veus cares somrients i de gaudi. D’altra banda, els vaig demanar que escrivissin un text responent a la pregunta: Si eren herois per un trimestre?
Havia previst que les heroïnes esdevinguessin les unitats didàctiques i que finalitzaríem cada unitat amb alguna perfomance homenatjant la personalitat estudiada i amb un joc, elaborat per companys del mateix grau, però del primer trimestre.No obstant això, el curs es va concretar en la lectura col·laborativa del llibre d’Anna Vives i Francesc Miralles. Vam llegir l’article de Saïd El Kadaoui Moussaoui. El món d’ahir. Aquest text model va servir per conèixer què havia de millorar cadascú del seu article d’opinió. Van enllestir -ne una altra versió. La seqüència va continuar amb la planificació d’un article d’opinió. Vaig seguir bastant el que havia treballat en el C2: tria del tema i justificació, planificar tesi i arguments, contrastar idees amb altres lectors… Finalment, cadascú va triar una de les heroïnes. Cada grup va haver de preparar un elevator pitch defensant el seu personatge. A partir de les intervencions, vam elegir la padrina del curs. El grup de Janine Shepherd va aconseguir que el seu personatge fos el més votat. També vam acordar que escriurien en grup un article d’opinió amb el títol La lliçó de… Havien de donar a conèixer a la resta d’alumnes del Servei la seva heroïna amb un apunt al blog. A més, vam escriure un missatge electrònic convidant el personatge i plantejant-li cinc possibles preguntes.
Quant a La vinya literària, calia concretar com el desenvolupàvem en aquest trimestre. Havien apuntat organitzar un tast i una perfomance. En principi, havíem reservat la darrera sessió abans de la prova per anar a celebrar un tast. No vam preveure que podia haver-hi companys que fossin abstemis, com va passar. Vaig patir una lumbàlgia inoportuna la setmana del tastet. Així que el vaig substituir amb la tria d’una desena de poemes quan vam tenir acordada quina seria la nostra participació en la cloenda d’enguany.
(vídeo cortesia del SLC de Castelldefels)
Tal com he comentat més amunt, vaig voler experimentar la performance com a recurs didàctic- A banda de les que hem anat detallant, vam provar el #ritualImelda, inspirat per Jordi Ferreiro. Cadascú havia d’esquinçar el full de la prova model escriure-hi com foragitaria la prova. Havia de plegar ben petit i dur-lo una setmana a sobre. Per reviure tot el que ens havia impactat del llibre Si creus en mi, et sorprendré, cada alumne va haver d’escriure una paraula sense veure-hi i seguint el traç que li marcava una altra persona a l’esquena. Vam aprofitar el Dia Mundial del Joc per repassar amb els jocs dels companys i com que vam constituir els grups per acomplir les tasques finals, vam confeccionar una estructura amb les varetes que van guanyar el trimestre anterior.
Vam acordar que cada dia recordaríem la sessió anterior redactant-ne l’acta, només en 21 paraules. Primer, l’escrivien individualment i després la posaven en comú en petits grups. L’atzar, però, era l’encarregat de designar l’acta publicada.
Hi havia encara alguns alumnes que els sobtaven les performances. S’esperaven un model més tradicional d’ensenyament, tot i que sabien reconèixer la intenció de l’acció (experimentar aprenentatge) s’esperaven l’assoliment d’uns continguts o bé que els transmetés aquesta obligació. És l’eterna disputa entre aprenentatges formal i informal. A més, l’amenaça de l’examen no ajudava a trencar prejudicis. Per tant, finalitzo l’experiència satisfet dels resultats, però amb certa frustració. Tinc la sensació que no he sabut ajudar a tot el grup.
Sessió 9a. Comencem com és habitual: roda amb les impressions de la sessió anterior, redacció de les 21 paraules, posada en comú en petit grup i tria de l’acta. Em recorden que els havia promès que els explicaria el motiu d’aquest nombre de paraules. Aprofito que hi ha la Transi i la Johanna perquè ho expliquin.Resumeixo la trama d’Els narradors de la nit. Ulls com taronges.
Prosseguim amb la morfologia verbal. Avui, participis. Em presento amb una pilota i amb infinitius. Els demano que formem un cercle. Els reparteixo els verbs. Els explico que han de passar la pilota i han de dir en veu alta el participi del verb que els ha tocat. Al principi, desconcert. Tot seguit, neguit. Veig que he d’apuntar els verbs que van dient en veu alta. Després comprovem si n’han sabut dir el participi. I girem full.
Dictat de paraules. Hem de repassar l’ortografia de les nasals. “Sí, ho confesso, senyor jutge, m’he deixat vèncer pel formalisme! No, no he renunciat ni al desapoderament educatiu ni a l’autogestió educativa. Però què faria vostè quan només sent esbufecs i queixes d’«això és molt difícil, Jaume!»?” Formo petits grups i vaig repartint les diapositives perquè vagin responent la pregunta plantejada i seleccionin les paraules que poden servir com a exemples.
Acabem la roda dels capítols. Malgrat que mantinguem la disposició del cercle, sento que xerren entre capelletes. Em sap greu perquè no respecten el company que els explica el corresponent extracte.
Finalment, els he preparat una activitat vivencial per cloure la primera unitat. Homenatjarem Anna Vives escrivint. Cadascú havia de marcar sobre l’esquena d’un company una paraula del capítol llegit. L’escriba havia de ser capaç de reproduir el mot amb els ulls tancats i amb la mà que no és destre. L’altre company havia d’ajudar a aguantar el full. Ras i curt, experimenten sumant capacitats.
Sessió 10a. Començament típic. Aprofito l’avinentesa per preguntar-los com es van sentir escrivint paraules amb limitacions. Només contesten dues alumnes. La Dolo va sentir estranyesa mentre que a l’Eva l’activitat li va entusiasmar.
Estrenem nova unitat, si que ho podem denominar així. Els presento les dues noves guies: Milena Jesenská i Neus Català. Abans, però, aprofito que cada grup formuli una pregunta per a l’heroïna. De moment, ja en tenim cinc per a l’Anna Vives.
Preveig que reflexionem sobre l’article d’opinió. Primer, estableixen com ha de ser un bon article d’opinió. Es genera un debat. Discuteixen per la finalitat. El Carles no li agrada gens que la intenció comunicativa sigui la de convèncer. Finalment, em costa de presentar-ne el mapa mental.
Noten la primavera. Només tenen ganes de parlar en grup. És difícil de negociar com voldran escriure l’article d’opinió. Mentre intento inútilment captar l’atenció, em ve al cap una escena. Al final, m’he d’imposar autoritàriament. Faig broma del jersei que porto o bé els comunico que a partir de la setmana que ve repartiré targetes grogues i vermelles . Els excuso dient que sóc jo qui els esvero. Si vull que dialoguin, doncs és inevitable aquest mercat de Calaf. De moment, aconsegueixo que en pensin el tema.
Ajorno la lectura del text model. Aprofito l’estona que ens queda per plantejar-los com tanquem el projecte de La vinya literària. Prepararem una performance. Els agrada la idea.
Sessió 7a En la sessió anterior ens havíem adonat que ens calia repassar la morfologia verbal. Així doncs, vaig preveure una repassada de verbs. Abans, però, vam començar amb la roda amb què s’havien quedat i amb la redacció de l’acta de la sessió. Les cartes determinen quin grup l’exposa.
Com a activitat d’anticipació, vaig plantejar una roda en què cadascú deia en veu alta un dels verbs de la lletra que havia llegit del llibre d’Anna Vives i Francesc Miralles. Els anava apuntant a la pissarra. Tot seguit, cadascú en triava un i apuntava les formes verbals de l’imperfet d’indicatiu. L’imperfet de subjuntiu va costar una mica més. En la posada en comú, aprofitava per comentar alguna irregularitat. Ja els havia tranquil·litzat abans que tanta por que ens fan els verbs i els que ens amarguen la vida, o en una prova, són ben bé una minoria. I van aparèixer els d’arrel velaritzada… i de puntetes, els vam comentar.
Van repetir l’activitat amb el futur i el condicional. Esbufecs. Queixes. Dubtes. Sempre em passa el mateix. Penso que anirem ràpids i en canvi s’alenteix la sessió. Ho hauria de dividir en més d’una sessió, però mai no hi penso. A més, surto amb la sensació que hem resat el rosari. Potser ho aprendrien millor en una escola alcorànica o budista, amb caparrades al terra. O potser muntar un taller perfomatiu amb Laia Estruch. És el que em va venir al cap mentre esborrava la pissarra.
Vam acabar la sessió, comentant cadascú què havia llegit del llibre.Ho hauria d’haver previst en petits grups. Vaig notar algunes cares d’avorriment. Tampoc no ens va donar temps que tothom valorés el seu fragment.
Sessió 8a Comencem la sessió amb les rutines de rigor: respondre amb què ens hem quedat, escriure la sessió anterior en 21 paraules, contrastar-la en petit grup i esperar que et toqui exposar-la.
Havia previst repassada de participis, però cau de la programació. Fem un dictat. S’hi engresquen. Explico el procediment. Contextualitzo el fragment. El llegeixo. M’aplaudeixen. Els Viatgers són així. Després es queixen de les meves fal·leres! Un cop els he dictat el text, el revisen. Finalment, el corregim. Aprofito la posada en comú per anar comentant aspectes de puntuació.
Dubtava si calia una repassada d’ortografia de les nasals o recordar les regles. Per sort, me n’oblido. Només ens queda temps per al segon torn del llibre d’Anna Vives. Tot i així, queden un parell de persones per comentar.
Els animo a encetar el nostre dietari. Poden escriure un comentari valorant aquestes tres setmanes de curs o bé que els ha ensenyat el relat d’Anna Vives.
Setmana esbojarrada: dimarts vam armar saraus tant al matí com a la tarda amb el grup de C2; dijous, ja ens vam calmar.
Sessió 5a. Vam fer la roda habitual per saber amb què s’havien quedat de la sessió anterior. Després, van apuntar individualment les vint-i-una paraules per resumir l’acta anterior. Les van contrastar en petit grup i vam triar l’opció que va agradar més. Em vaig oblidar de controlar el temps. Em va semblar que ens havíem estat massa estona. Cal que vaig ideant tècniques per anar variant la posada en comú per evitar que cada grup vulgui que apunti a la pissarra la seva acta.
I la vam fer grossa. Els vaig introduir que ens faltava provar l’exercici d’expressió oral. Els vaig proposar de presentar-se com a candidats a l’Escola de Superherois d’Els Viatgers. Idea extreta del mur d’Álvaro Solache. Vaig gaudir de valent contemplant les cares com anaven reaccionant: de l’esglai inicial a la sorpresa fins a somriures de complicitat. En un tres i no res van desaparèixer els grups. Van anar ocupant diferents espais perquè es poguessin gravar amb una certa intimitat. Els resultats, increïbles. Em sap greu, però el grup vol mantenir l’anonimat. Per cert, amb l’esverament, es van oblidar d’avaluar-se.
Mentre esperàvem que acabessin tots els grups, vam repassar les lletres de l’alfabet. . Vaig rifar les lletres i vaig repartir els capítols del llibre d’Anna Vives. Estrenem oficialment el projecte de #5dones.
Sessió 6a. Vam començar recordar amb què s’havien quedat de la sessió anterior. Vam repetir el mateix procés per a les 21 paraules: primera proposta individual, després consesuada i al final l’atzar va designar quin grup proposaria l’acta. Tot seguit, vam repassar com podem formar qualitats a partir dels adjectius. Lapsus lingüístic. Dubtava de com havia d’escriure esbojarrat.
Tot seguit, vam fer una roda en què cadascú completava: “Si jo crec en tu,…”. Tot seguit, els vaig repartir el full, similar al que va crear Clara Megías com a element detonant per a una sessió de l’EED16. En un quadre havien d’escriure la condició. Els repartien i ara l’havien de completar en el segon quadre. En petits grups havien d’observar el fenomen de la concordança verbal en les condicionals.
Què hi pinta un pal de fregar, una safata amb dues dotzenes de gots, una fotografia de Johan Cruyff i la cançó Heroes de David Bowie en una aula? Doncs l’estrena del darrer tram d’Els Viatgers.
1a sessió. Mantenim la tradició d’anar a arribant progressivament al llarg d’un quart. Vam encetar el curs amb una activitat de presentació: La primera lletra. Havien d’apuntar en un full la lletra inicial del seu plat, color i animal preferits, el d’una afició i el millor regal que els havien fet mai. Vam formar parelles i van mirar d’endevinar el significat de les lletres. Tot seguit, cadascú va presentar la seva parella a la resta del grup.
Tot seguit, els vaig recordar el debat que s’havia generat el darrer dia de classe del curs passat. Els vaig demanar que formessin una fila índia al mig de l’aula i que saltessin a la dreta el que s’estimaven més aprendre i a l’esquerra els que volien aprovar. Tinc un grup bastant dretà mentre que una minoria va reconèixer que volia obtenir el certificat. Mentre disposaven les cadires en un cercle, els vaig informar que per a la propera activitat calia que tinguéssim el terra ben net. Així doncs, vaig agafar la galleda i el pal i vaig anar fregant l’espai creat. Els demanava que aixequessin els peus per passar la baieta per sota de la cadira. Reien a pleret. Tot seguit, vaig anar deixant al terra folis. Així, vaig improvisar una passarel·la. Ara, els vaig convidar a viatjar pel temps Ens vam anar al dia 17 de juny, última sessió del curs. Els comunicava que tothom havia aprovat. Va esclatar l’alegria. Van confessar que ho volien celebrar. Els vaig mostrar la safata amb els gots i els vaig informar que me n’anava a buscar l’ampolla de cava que teníem a la nevera. A l’hora d’obrir el cava, els vaig demanar que haurien de formular un brindis. Havien de venir a la taula i expressar el discurs. Vam descobrir que els folis sobre el parquet sec són perillosos: tothom hi relliscava.
Acabada la roda de felicitacions, els vaig demanar que cadascú replegués un foli del terra. De seguida, es van donar que era un full del model de prova. Vaig demanar disculpes. És veritat que tenia previst, tal com m’havien demanat, de treballar el model de prova. Ensopida. Els vaig animar a recuperar l’estat d’eufòria anterior. Havíem de seguir un ritual, el que ens va fer Jordi Ferreiro. Els vaig demanar que esquincessin un tros del full. Hi havien de dibuixar o escriure una paraula que simbolitzés com desafiaven la prova. L’havien de plegar ben petit. Se l’havien de fregar per l’aixella, pel cul. Després, s’havien de comprometre a dur-lo a sobre durant una setmana i guardar-lo amb la vareta del curs passat.
A continuació, vaig repartir les pistes del curs a cadascú. Havien de trobar els companys que tenien les altres pistes per descobrir un dels cinc personatges. Les pistes eren les lletres del nom i cognom, una dada biogràfica, una fotografia del personatge, una fotografia i un vídeo musical vinculats amb el personatge. Finalment, cada grup va desvelar quina dona tenia. Va ser el moment per compartir la pregunta del trimestre: Podem ser herois per un trimestre? Per què? També vaig anunciar que Anna Vives, Neus Català, Milena Jesenska, Erin Gruwell i Janine Sheperd ens ajudarien a descobrir-ho.
Abans de plegar, vam fer una roda en què cadascú va expressar amb què es quedava d’aquest primer dia. La majoria va valorar que el brindis havia suposat una empenta a l’esquena. De totes maneres, una alumna, nova, va expressar que se sentia confosa.
De mica en mica ens vam anar convencent entre tots que havíem d’impedir que la prova final ensorrés la feinada de tot el curs. Com que segurament seria la darrera vegada que s’administrava aquest tipus de prova, vaig pensar que ens podíem permetre algunes llicències. Primer, vaig ser jo que els vaig oferir la possibilitat que el relat digital substituís dos exercicis del marc sociolingüístic (el de la història de la llengua i de la comprensió d’un text en català antic). Cal recordar que es van plantar quan els vaig oferir la possiblitat de practicar amb les petxa-kutxes per millorar l’acompanyament. Van confessar que es consideraven pocs madurs per afrontar un projecte d’aquesta envergadura. Després, em vaig adonar que la primera sessió de la prova en què farien els exerccis corresponents a les habilitats, havien de lluir-se. Per tant, els vaig permetre que vinguessin amb dispositius o material de consulta per poder escriure un bon text. A més, els vaig oferir diferents opcions per preparar-se l’argumentació oral: o bé defensaven el mètode que havíem practicat davant d’un inspector o bé narraven què els havia representat aquest curs o bé quina metàfora triarien per il·lustrar el curs. Ens vam oblidar de l’article inicial en què van opinar sobre si s’aprèn desaprenent. Finalment, vaig cedir de fer la part gramatical en grups, atès que l’histerisme començava a entorpir el desenvolupament de les sessions.
Cada dia que passava més entestat estava de posar en pràctica el que havia provat María Acaso en els seus cursos per avaluar: convertir els dos dies en una festa. Si hem d’administrar una avaluació sumativa, almenys que esdevingui una celebració i no pas un patiment. De nou, aparaeix la competitivitat inculcada pel sistema. Després de la castanyada, m’havien desafiat a muntar una sessió sota un arbre i una altra en un bar. Ara era l’ocasió. El dia per avaluar les habilitats era l’ideal per celebrar la sessió sota d’un arbre. Per al segon dia, era idoni convertir l’aula en un bar. Fins i tot, una parella d’alumnes es van oferir a dur les taules de l’establiment familiar. Ara bé, no comptava que dues sorpreses capgirarien els meus plans. Per Sant Jordi, el grup es va presentar amb un llibre, amb dedicatòria inclosa per part d’un dels autors, i un cedé. En la següent sessió, amb l’excusa que ja havia treballat prou es van empescar una classe de repàs ben autònoma: tothom va aparèixer amb begudes i viandes. Va ser l’ocasió en què em van oferir un nou regal: l’àlbum. La sessió destinada a potenciar l’autonomia en l’expressió escrita se’n va anar en orris.
Després d’aquesta demostració dels efectes del mètode, més decidit estava a tirar endavant l’avaluació. D’entrada, com a agraïment i per esvair malfiances d’avaluar-se en equips, vaig haver de córrer a elaborar aquest vídeo:
Va ser a partir de les fotos que tenia de les diferents sessions. És pot observar l’evolució del grup: de la incredulitat a la satisfacció. Les cites, extretes del llibre d’Anna Vives i de Francesc Miralles, anaven com anell al dit. Traduïa la filosofia del curs: la capacitat de superar obstacles i limitacions anant plegats de bracet. Cada alumne havia triat un arbre, fruit d’una pluja d’idees d’un inici de sessió. Els noms dels arbres van determinar l’ordre per fer la intervenció oral. Vaig seleccionar la banda sonora de la pel·lícula per dos motius. Primer, vaig mirar aquest film un cop havíem negociat els relats digitals. És un bon exponent de l’estructura d’un relat. Es repeteix en les diferents històries: un heroi, un malvat i un repte. Segon —compto que és evident—, després de la llarga singladura com a xerpes, havien tocat el sostre del món. Per tant, els núvols els havien acompanyat en aquesta gesta. A més, el fenomen atmosfèric representa perfectament la singularitat que cada alumne aportava al grup.
Em vaig divertir preparant la posada en escena de les dues sessions. M’imagino que sóc un amfitrió i que vull oferir una bona vetllada als millors convidats. Primer, havia decidit disfressar-me d’inspector per a les intervencions orals, amb una corbata amb aires britànics i unes ulleres amb nas postís, regal dels meus companys. Em va costar trobar un ambientador amb l’olor del grup. Van acordar que l’olor que es volien identificar era amb la del mar. Vaig estar a punt de presentar-me amb pots plens d’aigua marina. Després de voltar per alguna botiga esotèrica o naturista, vaig trobar un oli d’essències. Va cremar a la sala on fèiem els orals. A més, tenia reservat una magdalenes com a premi per haver intervingut en l’argumentació. Vaig prescindir de tenir a punt alguna activitat de relaxació. Vaig fallar perquè per molta ruptura amb el formalisme de l’examen vaig ser incapaç que vinguessin relaxats i confiats.
RT @isaacizquierdo2: Corrupción es pasarse el mandato del Pueblo Catalán de 2017 por el arco del triunfo y asimilar el marco mental autonom… 8 hours ago
Què hi pinta un pal de fregar, una safata amb dues dotzenes de gots, una fotografia de Johan Cruyff i la cançó 
la rebotiga 