Qui té por de M. Aurèlia Capmany?

Projecte Mínim Viable

Quan ja tenia coll avall que hauríem de pensar en una reedició de Suspens 0, el projecte del primer trimestre, es van produir uns fets que van capgirar el rumb per desembocar en aquest nou projecte. Un dia a l’aula vaig plantejar una pregunta per començar a debatre sobre  Revolta de bruixes: quina revolució voldrien liderar. La majoria d’alumnes van manifestar per la igualtat de la dona mentre que els seus companys es van inclinar per una societat més justa. Potser calia, doncs que reflexionéssim sobre la igualtat de gèneres. En la següent sessió, el grup es va sumar a la vaga feminista. Els vaig felicitar pel gest i els vaig anunciar que tenyiríem de violeta el darrer curs. Només em va faltar llegir una piulada de l’Anna Tur, amb una  cita de  M. Aurèlia Capmany.

Aplica’t la història, senyora de bé, i creu-me: si vols fer alguna cosa de bo en aquest món, i no et resignes a ser un esbós de persona, assassina l’àngel de la llar; només així començaràs a viure.”
(“D’una assassina a una dona de bé”, Cartes impertinents) @AnyMACapmany pic.twitter.com/pMAgHct23O

— Anna Tur (@turroselloanna) 2 de març de 2018

 

Havia decidir que en aquest trimestre, podíem debatre la igualtat de gènere. Compartim edifici amb l’Espai Montserrat Roig, seu de l’Àrea de Polítiques d’Igualtat, fet que ja va originar un projecte el curs passat dedicat a aquesta autora. A més, enguany aquest organisme duu a terme una campanya de sensibilització a totes les dependències.  La primera idea va ser, doncs,  com podíem matar l’àngel de la llar. Donant-hi voltes, es va anar perfilant que havia de triar tres obres perquè les llegíssim cooperativament. De seguida, em va venir al cap Quim/Quima, una de les primeres lectures. Devia tenir tretze anys. Recordo que em va costar passar del primer capítol. Em resultava difícil d’entendre la por pel nou mil·lenni. Consultant el fons de la Biblioteca M Aurèlia Capmany de Sant Boi de Llobregat, vaig recordar una altra lectura: Les cartes impertinents. Ja tenia la segona lectura. Dubtava per la tercera. Finalment, gràcies al compte de Twitter sobre l’autora, m’he decidit pel Dietari de prudències.

Biblioteca M. Aurèlica Capmany de Sant Boi de Llobretat

Títol

Em va inspirar el títol de l’obra de teatre d’Edward Albee. Virginia Woolf va ser una de les escriptores preferides de M. Aurèlia Capmany. A més, commemorar els anys literaris és una via per superar possibles reticències als autors homenatjats.

Perfil del grup

És el mateix grup del curs passat. Només tenim dues incorporacions noves. Són alumnes interessades a prosseguir amb el C2.

Producte final

Més aviat he previst un producte final per a cada obra.

Relació amb el currículum

Tindrem en compte els continguts de la programació i que negociem amb el grup. 10502018_PLA DE CURS S3

Fases

• Disseny

Caldrà documentar-me sobre el tema. De moment, cal que llegeixi: Feminisme de butxaca de Bel Olid, Educar en el feminismo d’Iria Marañón, Nuevos hombres buenos de Ritxar Bacete.

• Difusió

En la mesura que sigui possible anirem divulgant per les diferents xarxes socials tot el que generi aquest projecte amb les etiquetes: #s3cast17, #ArtThinking #actitudlúdica #AnyMACapmany i una etiqueta per a cada obra (?)

Estratègies de socialització

• dins de l’aula aprenentatge cooperatiu, actitud lúdica i descansos cerebrals
• fora de l’aula la possible acció #delictedodi

Artefactes i eines

Haurem de decidir com construïm el relat del curs. Si seguim triant continguts per ballar o bé retornem a les actes en 21 paraules.

Gravarem podcast en què cada alumne respondrà en quina època li hauria agradat viure. Haurem d’estudiar com els podem publicar.

Adaptarem la taula cronològica de QuimQuima en una línia temporal o bé amb un mapa de geolocalització.

Proposarem una acció urbana. Haurem d’informar-nos d’on pot ser possible.

Gravarem exposicions orals.

Temporalització

El projecte ha d’abastar  16 sessions

Requisits materials

còpies dels textos, els bitllets per recompensar els reptes assolits, mapa i  taula cronològica, postals ILC, guixos de colors…

Primera emissió de capmanys

Prototips dels capmanys

 

 

Ai-em-si-ei

9a sessió. Vaig decidir començar una activitat que potser era més idònia per a un descans cerebral que no pas com a escalfament. Es tractava que havien d’anar canviant de parella cada vegada que els avisava i havien de seguir les meves instruccions. Els indicava com s’havien de posar —sempre tocant-se (esquenes, culs, fronts, caixes toràciques, abdomens, espatlla dreta…)—, i havien de  riure amb una de les vocals tòniques. Així les vam repassar.

Tot seguit, com és costum, a omplir el relatograma. Com sempre, majoria absoluta.

De totes maneres, algú indica que la rutina de pensament que vam practicar els va agradar.  Precisament, vam recordar els titulars, cosa que em sembla que ho van agrair tots els que no van poder venir dijous passat.  Vaig formar grups de quatre. Van haver de resoldre tres exercicis d’accentuació: primer en grup, després en parelles i finalment individualment. Vaig comprovar que els alumnes se sorprenien d’haver fallat molt poc, tot i que van expressar el malestar que els ocasionava la dificultat d’aquest contingut. El Manolo va suggerir que hauríem d’haver repassat abans els diftongs —ja em torno a saltar la seqüència…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ens havíem guanyat organitzar un descans cerebral. Aprofitant els grups de l’activitat anterior, van haver de formar figures. Havien de pensar en una paraula que tingues tantes lletres com components dels grup. L’havien de representar mímicament als altres companys perquè endevinessin la paraula. Els va costar una mica entendre la dinàmica, així que els vaig posar un vídeo musical. La Paola va esclafir a riure: “Jaume, has encertat amb la cançó!” Els grups es van lluir a l’hora de representar la paraula.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vaig haver d’ajornar l’anàlisi de Molta roba i poc sabó. Vam acabar lliurant cèdules i emblemes.

 

Un trencaclosques fallit

 

20a sessió Vam començar revisant les errades de l’acta de la sessió anterior. Tot seguit, vam posar en comú l’exercici que vaig improvisar perquè acabessin consolidant la diferenciació del complement directe i l’indirecte. Va caldre que repasséssim les formes dels pronoms que substitueixen aquests dos complements.

Urgia una ruptura. Vaig improvisar un descans cerebral: l’activitat que havia plantejat d’escalfament en el grup anterior.

Vaig haver de recórrer al que ens va quedar pendent en la sessió anterior. Vam mirar de recuperar una tasca del trimestre anterior: ajudar al nostre rei en quin àmbit s’ha de salvar de les retallades pressupostàries. Així doncs, calia recordar quin àmbit havien defensat i quins arguments havien exposat en una piulada.  Tothom va consultar el seu perfil de Twitter per recordar què n’havien opinat.  Ens van fallar els partidaris de l’àmbit de seguretat.

21a sessió. De vegades la inspiració falla. Em sembla que vaig haver de preparar les sessions d’aquesta setmana a preu fet.

Perles.  Reforç de l’ús de la preposició a per entretenir-los mentre m’entrevistaven. Em vaig adonar que van fer l’exercici en un tres i no res. No es volien perdre l’entrevista. Van parar l’orella, els molt podrits.

 Com que hem de redactar un article d’opinió, vaig plantejar repartir les preguntes per analitzar la situació abans d’escriure. Em semblava que si dúiem a terme aquesta activitat de forma col·lectiva podia servir com a descans cerebral. No pots donar gat per llebre, com veurem en una futura reflexió. De moment, la vaig haver de reservar.

Havíem de mirar si podíem adaptar el joc de Magic, the Gathering al nostre projecte de Bestiari s. XXI, tal com em va suggerir Pere Cornellà. Vaig aprofitar com a material l’entrada de Viquipèdia. Em semblava que era idònia per aplicar-la amb l’estructura cooperativa del puzle (o trencaclosques). Va fallir tant en el primer nivell com en el segon. Es van esverar perquè no entenien res. Abans que no perdéssim la calma, vam poder apuntar algunes conclusions.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

 

 

L’article invisible

7a sessió. Vam començar la sessió rememorant quan teníem vint-i-quatre anys, edat en què Montserrat Roig va publicar el seu recull de contes.  Vam prosseguir, com és el costum, amb el relatograma. Resultats variats.

Tenim una valoració negativa. L’alumna no va saber veure la construcció del poema. Em va costar explicar-ne el sentit. En canvi, destaca que l’activitat de transformar una de les oracions li va agradar. De fet, van posar en pràctica de manera informal continguts gramaticals. Per això em va entusiasmar el taller de María  Salgado.

Vaig idear un detonant per presentar l’ortografia de l’article determinat.Van escriure  el seu nom en un paper i els vaig recollir. Cares d’estupefacció. Vaig formar dos grups per aplicar l’estructura cooperativa del puzle. Cadascú tenia un cas. Els havien d’explicar abans que fessin dos exercicis. Un grup van seguir les meves instruccions mentre que un altres s’anaven intercanvien els documents. Tot seguit, van fer els exercicis i el van posar en comú amb el grup. Aplicàvem una segona estructura cooperativa, la del llapis al mig. Vaig repartir a l’atzar els paperets del principi. L’havien de dir en veu alta amb l’article.

Per girar full, havia pensat que escoltéssim la cançó de Cristina y Los Stop. Era una manera divertida de recordar el poema de Maria Mercè Marçal i per introduir el descans cerebral. Drets, en cercle, cadascú va pensar en un do que agrairia a l’atzar i el va representar amb mímica. La resta l’havíem d’endevinar.

Finalment, cadascú va anar relatant breument el seu conte de Molta roba i poc sabó i en va proposar el tema.

 

Errorisme poètic (I)

5a sessió. Prosseguim començant la sessió amb alguna activitat per recordar els noms. Aquesta vegada es tractava que diguessin el seu nom en veu alta, però sense pronunciar les vocals. Reacció controvertida: alguns van rebufar per la dificultat mentre uns altres van acceptar encantats el repte. Van riure pels resultats que sentíem.

Vam continuar amb el relatograma. Constato que els va agradar les propostes per contextualitzar el joc: conèixer les obres de Montserrat Roig i el repartiment dels contes de Molta roba i poc sabó.

Vaig aprofitar la posada en comú de la nota que van haver de desxifrar per introduir l’ortografia de les vocals àtones. Gràcies a la rutina que ens va ensenyar Laia Casas: què hi veieu?, què penseu? i què us pregunteu?

Vam treballar aquest contingut gramatical seguint la tècnica cooperativa de passa el problema. Vaig organitzar quatre grups —en aquest cas,  parelles— i anaven resolent els exercicis que es passaven. Van contrastar els resultats la parella que havia estat la primera de fer l’exercici. Aquí, vaig pecar de tradicionalista. En comptes de deixar que fossin ells que n’extraguessin les conclusions, les vaig apuntar jo a la pissarra. Vaig acabar amb la sensació que m’havia carregat tot el que havia aconseguit amb la dinàmica cooperativa

Havia ideat posar en pràctica el que havia après en el taller de María Salgado. L’endemà teníem la sessió reflexiva per comentar l’experiència. Vam començar demanat-los que cadascú llegís una de les frases que havien extret dels contes. Em vaig adonar que els costava triar-les. Més aviat havien triat paràgrafs.  Tot seguit, vam escoltar la ràdio perquè apuntessin una altra frase. No ens vam entendre. Es pensaven que els posaria una emissora i no pas que els aniria passant el dial. Em va sorprendre la facilitat que van tenir de buscar un antònim per als noms que havien triat de cada frase. Vaig haver de demanar que transformessin una de les frases a casa.

 

 

 

Cacau monumental

8a sessió Com és habitual, vam començar revisant l’acta del dijous de la setmana passada. Havia pensat que calia que es moguessin, tal com ens va recomanar Laia Casas en el curs de formació. Per tant, vaig pensar que per decidir la mona de la sessió (el secretari de la sessió), penjaria les cartes i les haurien d’anar a buscar. Vaig ser assenyat i les vaig disposar a la taula en què deixo les coses.

Tal com els havia avançat. Havíem de posar comú el resum de cada episodi del Llibre de les bèsties. Dubtava de com dur-ho a terme, però gràcies al pensament visual ho vaig veure clar. Adaptaria la tècnica del llapis al mig. Formaria   tants grups com alumnes de cada episodi. N’havia previst tres. Les cartes marcarien l’ordre de l’episodi. L’alumne que hagués llegit l’episodi amb el nombre de la carta l’hauria d’explicar a qui havia tombat la carta. Els altres  plantejarien dubtes al final de l’explicació. Quan els avisés, cadascú hauria d’agafar un retolador i escriure en el tros de paper que els havia proporcionat què havien entès de l’explicació del company. Havia previst que enganxessin la trama de cada episodi en un mural. Acabaríem comprovant si en podíem fer una lectura tota seguida o bé havien de revisar els diferents resums.

Havia menystingut un detall important. El grup és bastant irregular amb l’assistència. Així que em vaig trobar amb episodis que només hi havia un alumne o en altres més de dos. També hi havia persones que s’havien incorporat després de la lectura de la novel·la. Al final, ho vaig solucionar formant dos grups.  Com que em vaig atabalar bastant, em vaig oblidar  de la posada en comú. El proper dia.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A continuació, es van agrupar pel contingut gramatical. Els vaig facilitar un exercici per comprovar què en sabien.  Primer, individualment; després, en grup. Tothom es pensava que feien el mateix exercici. Es van oblidar que s’estaven constituint en grups d’experts.  Es van produir diferents ritmes a l’hora de solucionar els exercicis.A més, cada grup va voler contrastar dubtes amb mi. Així doncs, va ser impossible proposar la reflexió final i experimentar una rutina de pensament. El proper dia.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

De totes maneres, van valorar molt positiva la sessió. Els va agradar el treball en equip. Es van adonar que aprenen molt més si  dialoguen amb els companys. Va ser una sessió de docent mic-mic, però va valer la pena.

 

Els fabulosos Baker Boys

7a sessió Deixes anar una ximpleria a l’aula i és el que queda als alumnes aquest dia. Em vaig veure assegut sobre una de les taules de l’aula. Cada vegada m’hi anava jaient més. Vaig fer un bot a terra, remugant: “Ostres, potser que em posi bé que sembla que imiti la Michelle Pfeiffer!” Rialles i a l’acta va.

Vam començar revisant l’acta de la sessió 5. Tot seguit, posant en pràctica un criteri per formar grups, gràcies a Laia Casas: ordenar-se per l’última xifra del mòbil. Havia ideat de practicar l’estructura 1-2-4. Em vaig trobar que havia aplegat mitja dotzena de trios, així doncs vaig adaptar l’estructura 1-3-6. Havien d’apuntar els requisits per perfilar un bon governant.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Els vaig proposar de practicar Twitter ara elaborant un tuit amb una fotografia. Havien de presentar candidat a bon governant. Vam acordar que també es podien presentar candidats antitètics al perfil acordat.

Vaig mantenir els grups per establir els criteris avaluatius del vídeo que hauran de preparar. Primer, van apuntar què  creien que s’hauria de millorar del tutorial.  Després, els vaig demanar com havia de ser un bon vídeo. Sense adonar-se’n, van establir els criteris per a aquesta tasca.

Vam repassar la composició dels grups. Es van seure junts. Calia recollir els coneixements previs sobre el contingut corresponent. Vam aplicar elaborar mapes mentals, rutina de pensament per experimentar, tal com ens havíem compromès en la darrera sessió amb Laia Casas.

 

Bufar i fer ampolles

12a sessió. Divendres, Laia Casas ens va ensenyar una estructura cooperativa simple (1-2-4),  per compartir coneixement entre alumnes . Vaig pensar que l’aplicaria per recordar la sessió anterior, així evitava que alguns alumnes monopolitzessin els torns de parla.  Tot i que érem pocs, ha anat prou bé. D’entrada, eren dues parelles en què tenien en comú que una de les persones havia vingut a classe i l’altra, no. Després ho han contrastat entre els quatre. 

Després, s’ha incorporat un parell de persones més. Ha anat bé per formar dos equips. Havien de representar amb mímica una frase feta. M’ha semblat que ens esteníem massa, però elles han valorat que s’havien divertit força.

 

Finalment, hem acordat sobre Humanari. Hem decidit el dia, el nombre de preguntes i la manera de gravar les entrevistes.

 

Tancant cicle

M’havia fixat aquests cinc objectius per al curs passat: experimentar l’aprenentatge informal, aprofundir en la ludificació, seguir amb l’avalaució ètica i el desapoderament educatiu i continuar visibilitzant la meva tasca a l’aula a través de les xarxes socials. L’aprenentatge informal va néixer amb una tempesta i es va cloure de la mateixa manera. En canvi, la ludificació va aconseguir, d’una banda,  com en el curs passat, una motivació extraordinària i una forta implicació per part de l’alumnat. Es van tornar addictes a la sorpresa a l’aula. Quant a l’avaluació ètica, era vetllar perquè l’administració de la prova no capgirés la feinada del curs. També volia mantenir el desapoderament educatiu i continuar difonent la meva tasca docent.

L’experiència d’Els Viatgers

Va ser fruit de l’intent d’ampliar un grup, prescindint de l’itinerari convencional. La majoria del perfil d’aquest grup eren persones que volien accedir al mercat laboral o bé que pensaven a presentar-se a oposicions a l’Administració: els urgia aconseguir el certificat de C1. El marc polític català ens va servir com a metàfora de l’experiment. Es tractava de prescindir de les diferències i sumar les singularitats i les potencialitats de cadascú. Per això calia desenvolupar un aprenentatge democràtic, basat en la negociació i el diàleg. Vam tenir una arrancada bastant agosarada el primer trimestre, però que es van anar diluint tant en el segon i com en el tercer trimestre. Vam passar de l’autogestió educativa a proposar jo els projectes de treball.

Va costar familiaritzar-se amb l’ús de Google+. Alguns  alumnes els va destarotar l’autonomia d’aprenentatge. S’estimaven més aferrar-se a un ensenyament tradicional, malgrat que reconeguin després que és tediós.  Mentre que uns altres, havent superat les reticències inicials, els va agradar aquest nou enfocament. Els motivava la sorpresa, la discussió en petit grups, treballar per projectes i  aprendre dels companys… És curiós que just començar el curs la majoria d’antics alumnes es va espantar pel nivell oral dels nous companys i vam acabar-lo amb el descontentament de la majoria d’alumnes catalanoparlants. He d’aprofundir més en la personalització de l’aprenentatge, perquè ja es veu que he estat incapaç de dur-ho a terme.A més, he de persistir aprofundir més en l’aprenentatge informal.

De totes maneres,  la presentació dels productes finals del primer trimestre va ser admirable. Va engrescar el fet d’alliberar els emblemes que aconseguien en el segon trimestre i va agradar defensar heroïnes. Hem estat capaços que respongués la Fundació Freedom Writers a la nostra invitació.

Aprofundiment en la ludificació

La commemoració de l’Any Ramon Muntaner va ser el pretext per desplegar la ludificació al llarg del curs en el grup de C2. Primer, les actes visuals de les sessions del primer trimestre i la lectura d’un capítol de la Crònica van ser el material per construir el tauler del joc de l’oca. A més, els alumnes van adaptar el joc Érase una vez. Cada alumne, a partir del capítol corresponent, va crear les cartes del joc. A més, en vam editar un tutorial per explicar com s’hi juga. Estaven tan engrescats que a l’hora de posar en pràctica la narrativa digital vam crear un vídeo per presentar-lo en un concurs de docents innovadors.

 

L’avaluació ètica i desapoderament educatiu

Estem d’acord que l’avaluació ha de ser coherent amb l’enfocament que se segueix. Però l’avaluació final continua originant conflictes. L’alumnat li sobta que al llarg del curs s’hagi fomentat l’aprenentatge cooperatiu i quan l’han de posar en pràctica en una prova, en canvi, l’han d’assumir individualment. Si volem que siguin autònoms a l’hora de fer front als dubtes lingüístics, com és que els prohibim que consultin fonts per resoldre’ls. D’altra banda, l’avaluació final impedeix que els alumnes modifiquin la seva visió de l’aprenentatge lingüístic. Tenen una visió academicista i fins i tot sacralitzada de la llengua. S’obliden que és una eina per aprendre, per conviure, per intercanviar i per reflexionar. D’altra banda, potser és l’aspecte que hauré de millorar. De vegades, quan provoques que reflexionin i els planteges preguntes en el grup virtual, hi llegeixes comentaris dels alumnes, però o bé no saps com respondre’ls o bé tens la sensació que escriuen el que vols llegir. Costa originar debat: si el reserves per a l’espai virtual és minsa la participació. L’hauria de plantejar a l’aula.

Quant al desapoderament educatiu, tinc dubtes i neguits. M’he de desprendre encara de tants convencionalismes. Potser el problema rau que encara em costa assumir  i gestionar el dissens.

Visibilització de l’aula

L’actitud dels dos grups ha estat diferent. Mentre que Els Viatgers s’estimaven que tot quedés en el nostre grup virtual, el grup de C2 cada vegada es van engrescar més amb l’ús de les xarxes socials. Tal com ja he explicat, els va entusiamar que utilitzéssim Twitter com a recurs didàctic.

Pel que fa al dietari d’aula, només he estat capaç de mantenir-lo per al grup d’Els Viatgers. Em sap greu que no hagi registrat observacions i reflexions que havia viscut amb el grup de C2.

De totes maneres, he de tenir clars els criteris per etiquetar els continguts. Ja se’m planteja un dubte a l’hora de classificar aquesta entrada. Cal amb urgència un rentat de cara del blog.

 

Vet aquí una crònica!

Havia planificat mínimament un curs que seguia les mateixes premisses de l’any passat. Si en l’anterior edició descobrir la identitat d’un veïns havia estat el pretext  per introduir la ludificació, enguany aprofitaríem la commemoració del naixement de Ramon Muntaner. Elaboraríem un joc de l’oca per jugar-hi l’últim dia.  Tal com es pot observar en el Projecte Mímim Viable, tenia molt clares les primeres activitats detonants, vinculades a la lectura de la Crònica. Ara bé, havia apuntat diferents possibles tasques per anar desenvolupar al llarg del curs i que ens servís per temporalitzar-lo en unitats.

Vaig mirar de seguir el prototip, però es va anar modificant per diferents motius.En primer lloc, per bastir la línia de temps calia acordar una fitxa de lectura perquè cada alumne pogués compartir la trama del seu capítol. La revisió textual ens va ocupar pràcticament el primer trimestre. Trobar una aplicació per construir la línia de temps es va convertir en una empresa àrdua. Es va allargar un trimestre més.Quan en trobàvem alguna que ens semblava idònia, l’opció col·laborativa era de pagament o bé a l’hora de construir-la esgotàvem les opcions de prova gratuïta.

En el segon trimestre vam comptar amb Anna Puig i Sànchez,  alumna de pràctiques del Màster en Ensenyament de Català com a Primera o Segona Llengua, en què va liderar la unitat d’idear un joc. Vam acabar la unitat muntant dos productes finals: el joc de cartes Vet aquí una crònica! —una adaptació del joc Érase una vez—  i el corresponent tutorial. Va ser un projecte en què cadascú individualment va crear una carta de cada tipus, a partir del seu capítol de la Crònica. Després vam acordar l’estructura de les instruccions. Es van organitzar petits grups que van assumir una de les parts. Finalment, cada grup es va encarregar de gravar el seu apartat.

Vam prosseguir el curs escrivint un article d’opinió i relatant diferents esdeveniments. Pel que fa a l’article d’opinió, vam aprofitar Twitter, que havia generat expectació, per planificar el text (difusió del tema, arguments, contraarguments…) i per difondre’n la versió final tant de l’article d’opinió com per al text que van escriure a començament de curs. Quant als textos narratius, van explicar els moments més memorables del curs que ens van servir de base per elaborar un relat de marca per practicar la narrativa digital i vam redactar col·laborativament dues notícies per ser publicades en la pàgina de Facebook del Centre: les cròniques d’una representació teatral i de la xerrada de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes.

Quines són les activitats i tasques relacionades amb Ramon Muntaner?  Com a detonant el primer dia, vaig presentar una dotzena de pistes que havien de servir per introduir l’autor i la celebració del seu naixement. Vaig obsequiar els alumnes amb una candela. A sota, tenien el número de capítol de la Crònica que haurien de llegir. Tal com he explicat més amunt, la lectura del capítol va servir per completar una fitxa de lectura, per crear una casella del tauler del joc de l’oca i per inventar les cartes del joc Vet aquí una crònica!. A més, vam adaptar la tasca final de la unitat 1 del Dossier, intervenir en una taula rodona. Cada alumne va triar un rei del Casal d’Aragó. S’havien de convertir en secretaris reials que tenien una missió. Havien de convèncer Ramon Muntaner perquè entrés a  treballar a la Casa Reial. Després, vam mirar de representar la mata de jonc amb un mòbil, confeccionant amb plats de plàstic i llana. Una de les activitats que va entusiasmar va ser el concurs que vam improvisar per triar na Mercadera, protagonista d’un capítol. També va engrescar la subhasta que vam organitzar per resoldre errades dels resums o bé organitzar dos grups per competir amb els noms d’aragonesos i angevins.

Twitter es va convertir en un recurs didàctic.  Per exemple, el concurs de na Mercadera va ser a través d’aquesta xarxa. Els alumnes van divulgar la seva candidata ( tan podia ser un personatge real o fictici que recordés l’aguerrida pagesa). Ara bé, gràcies a aquesta aplicació es va aconseguir trencar l’empat amb les dues finalistes. D’altra banda, vam planificar l’article d’opinió a través de piulades: primer, el tema; segon, fonts per documentar-se; tercer, arguments; plantejant arguments en contra a un company… A més, evitava que la sessió es convertís en tediosa. En cas d’espessir-se l’ambient, proposava alguna activitat tuitera i augmentava l’interès dels alumnes.

Una de les claus de la implicació dels alumnes des del primer dia de curs és el pla d’acollida. Llegir les experiències de companys seus del curs passat els va convèncer que valia la pena apostar per un curs disruptiu. A més, es van conèixer en la Cloenda i van jugar a  Vet aquí una crònica! Havíem previst estrenar el joc de l’oca però una ventada va destarotar el tauler. Per tant, vam haver d’activar el pla B.

Finalment, si valorem l’experiència  seguint l’anàlisi DAFO, es repeteixen les mateixes valoracions del curs passat. D’una banda, caldria replantejar-se l’administració de la prova. És contradictori que el curs fomenti l’aprenentatge en grup i que s’estimuli la construcció d’una intel·ligència grupal perquè al final l’alumne hagi de demostrar les seves capacitats individualment. Crea certa ansietat i malestar entre tot el grup quan s’acosten les dates de la prova. Ensorra en un tres i no res la feinada. D’altra banda, el nombre d’alumnes del grup impossibilita una revisió editorial dels textos. Per evitar-ho, he mirat de proposar activitats col·laboratives de redacció. De totes maneres, els alumnes continuen reclamant la supervisió final del professor. Això també dificulta l’autonomia lingüística dels alumnes. Només es fixen en l’apartat de correcció i obvien altres aspectes textuals. A més, tots aquests aspectes, més propis d’un aprenentatge tradicional, també topen amb l’actitud vital que proporciona la ludificació i, de retruc, pot refredar la motivació o  pot obstaculitzar el procés d’aprenentatge.

Ah, per cert, què tenen en comú aquestes imatges?