IMG_20151106_010735

Em va fer molta il·lusió quan Pep Elias em va convidar a la VIII Jornada de Llengua i Migració. Em va proposar de preparar-me una ponència, però m’ho va veure a la cara. Em va tranquil·litzar suggerint que li agradaria que el plantejament fos més aviat pràctic. M’ho vaig rumiar i li vaig presentar crec que dues opcions. Les va consultar amb la seva companya, Anahí de Febrer. De seguida, em va respondre que tirés endavant el taller de desempoderament educatiu. Digueu-me agosarat i inconscient perquè què sap el gat de fer pastetes? Però pel juliol encara em durava l’eufòria d’haver-lo experimentat amb un grup.

Volia ser aplicat i preparar-me la ponència amb temps, però el subconscient és molt savi. Em va parar un parany. Evidentment, hi vaig caure de quatre potes. D’una banda, el material que divulga Javier Encina en el seu blog. És com si entres a la cova d’Alí Babà. Llegeixes una entrada, però te’n porta cap a una altra. Et descobreix un autor que ignoraves.Te’l cita i ja has begut oli: tens ganes de llegir-ne algun llibre. Ara bé, si treus el cap per la biblioteca virtual ja pots avisar que no t’esperin a dinar o a sopar durant dies. Pel setembre difonia amb Ainhoa Ezeiza tres recopilatoris molt interessants: Desempoderamiento, Juego y Oralidad del qual destacaria els articles de Hans Magnus Enzensberger (del qual Alfons Formáriz es va referir) i d’Ivan Illich que reflexiona sobre el concepte de la cultura llega; De los modelos participativos a la construcción colectiva, en recomano l’últim article, de lectura obligatòria per als qui ens dediquem a la normalització lingüística; Convivencialidad, tecnología y desempoderamiento, cal llegir-ne el tercer article, precisament dels dos coordinadors en què assenyala el risc que la tecnologia reforci el discurs dominant de l’escola. Per postres, vaig aprofitar per rellegir el llibre d’Ivan Illich, Desescolarizar la sociedad i descobrir que la còpia que m’havia descarregat no coincideix amb la versió impresa. I  per acabar d’adobar-ho, un article de César Rendueles em va produir bastants dubtes a l’hora d’enfocar la ponència.

Cesar Rendueles

Dues setmanes abans vaig embastar la sessió. Això que feia temps que em venien idees per desenvolupar. M’hauria agradat capgirar l’espai i convertir-lo en racons de jocs. Per exemple, volia crear un joc del Twister amb les cares de diferents pensadors. Aniria cantant cites i els jugadors haurien de tocar la cara de l’autor. La capital de l’Anoia era el marc ideal perquè evidenciéssim quins elements hem incorporat en la nostra tasca de l’educació industrialitzada. A més, no podia ignorar-ne la tradició tèxtil, quan Ivan Illich recorda l’etimologia de text.Ara bé, va ser un apunt de María Acaso que em va ajudar a idear una performance i a desencallar  l’embús que tenia al cap. el taller. Vaig repassar el programa i vaig veure la llum al final del túnel. Segur que l’Alfons ens exposaria un marc teòric. I aixi va ser a malgrat seu. Per tant, m’havia de centrar en les propostes. Els havia de convidar a viure experiències d’aprenentatge, jugant, per notar l’absència de la democràcia en una aula. Hauríem de superar quatre reptes. Cada desafiament superat revelaria una cita d’algun pensador.

IMG_20151027_174718

Vaig aprofitar l’avinentesa de l’agraïment per expressar que la invitació era un regal pels vint-i-cinc anys a l’empresa. Abans de presentar el primer enigma vaig relatar un parell d’anècdotes. La primera, després d’haver assistit a una conferènia de María Acaso a Lleida, tornava obnubilat i mantenint una conversa imaginària amb ella, quan de sobte em vaig trobar fent voltes per una rotonda d’Igualada. Premonició. La segona va ser un record infantil, però és el que tothom es va quedar. El meu primer cubata als vuit anys: un got de coca-cola amb un rajolí de vermut… Un duel èpic il·lustraria la meva evolució professional. Vet aquí que vaig presentar el primer enigma per reflexionar sobre el terç d’alumnes que no assoleixen un certificat. Així, tal com mana el sistema, vaig demanar que un terç dels  assistents sortissin de la sala. Impactant, oi? Així es com deuen sentir alguns alumnes. Com és que en un procés formatiu s’ha de discriminar un sector? És la primera mostra que democràcia i educació no van de bracet.

IMG_20151105_100621

Per distendre l’ambient i amb l’excusa que parlaríem de desempoderament, havien de desprendre’s d’algun objecte seu i donar-lo a un altre participant. En la ponència anterior, Alfons Formariz ens havia animat a perdre la por. M’ho havia servit en safata!  Vam veure un vídeo en què serveix per comparar els efectes de l’educació formal i no formal. Tot seguit, vaig formar grups. Cadascú tenia el fragment d’una fotografia. Havien de buscar els altres companys. Cada grup tenia una experiència meva d’un curs. Un portaveu de cada grup va explicar en què consistia. Fitxa tècnica dels projectes Vaig demanar que n’havíem de votar un per poder continuar amb el taller. Havia de servir per reflexionar sobre consens i dissens. Per què s’ha de triar sempre el que vol la majoria? Ja hi tornem a ser: algú n’ha de sortir marginat.

Vaig haver de finalitzar el taller just quan presentàvem els pilars en què s’assenta l’il·lusionisme social de Javier Encina. Vaig repartir un globus a cada grup. El van haver d’inflar i passar-lo a un altre grup. Quan rebien el globus, l’havien de petar entre tots, però no podien fer servir les mans. Cada grup havia de descobrir el terme a partir d’una endevinalla. Enigmeselements Malauradament, no ens va donar temps  de reflexionar com incorporàvem cadascun dels elements a l’aula. Per cert, em vaig guanyar un parell d’al·lusions de les companyes que van seguir. Com que vaig exemplificar que el currículum era el que impedia una educació pausada, que es practiqués el decreixement, cada vegada que s’esmentava la maleïda paraula, les ponents em miraven i m’anomenaven. Em pensava que sortiria de l’acte amb una banda al pit amb la inscripció “Mr. Currículum 2015”.

//es.slideshare.net/slideshow/embed_code/key/qRVDA9KIswMwkA

Parlem de tallerisme from Jaume Sans Vellvehí

Per cert, aquesta presentació té una banda sonora i un tauler de Pinterest..

M’havia jurat que no copiaria l’acudit de l’Eugenio: ja n’hi ha va haver prou amb l’anècdota intantil. Però he estat incapaç de pensar en un títol més enginyós. Perdoneu-me, Pep, Anahí i Núria.

Anuncis

20150425_115922

Avui segona sessió de l’Assistència Gravitatòria. Jordi Ferreiro ha presentat la parella  conductora i ha recordat la finalitat de les dues sessions: la primera més teòrica i la d’avui més pràctica. Lucía Sánchez, que forma part del col·lectiu Pedagogías invisibles, ha explicat què entén per perfomances Ha repassat breument les claus que va enumerar María Acaso i les ha exemplificat amb la seva pràctica. Tot i que m’ha agradat que expliqués per què es va decantar cap a l’avaluació creativa —boníssima la diapositiva en què comparava com se sentia respecte a l’hora de valorar l’aprenentatge dels seus alumnes—, discrepo com l’ha definida. Considera que ens hem de formular un parell de preguntes: què avalues i què valores. Ha argumentat que per ella avaluar és donar valor. Encara que en vulguem defugir, l’avaluació és el gran parany d’una educació industrialitzada. Ella mateixa s’ha justificat. Ha de puntuar els seus alumnes, li agradi o no. Penso que és el llast que ens impedeix renovar el paradigma educatiu. Quan siguem capaços de prescindir-ne, haurem capgirat completament l’educació. Ha prosseguit amb quines tècniques fomenta la participació (grups de discussió, entrevistes, observació dels participants, comunitat). Ha explicat com converteix l’avaluació atractiva pagant el treball de l’alumne amb una moneda (terruño) Al final es canvia per una puntuació. També ha explicat que demana als alumnes que elaborin una xapa en què representin el que han après.

IMG_20150425_182946

Tot seguit Álvaro Solache s’ha presentat. Ha explicat la seva trajectòria, quins són els projectes que lidera. Primer, s’ha agenollat per mostrar-nos que li mereixíem tot el respecte. Ens ha anunciat quines performances havíem previst. S’ha posat una capa per explicar-nos el projecte Comando molekulón i l’escola de superherois que vol obrir a la Floresta.Amb l’ajut de la Lucía, ens han repartit post it perquè hi apuntéssim quin poder crèiem que teníem. Fins i tot ens ha animat a trucar a casa per preguntar-ho. La Lucía ens anava demanant què havíem escrit. Així Mazinger Peta ha pogut designar el cap de colla i la motivadora, la persona que ens havia d’anar animant. Li ha donat les faixes i en un moment ens hem convertit en una colla castellera. Ha ajudat al cap de colla a bastir un pilar. Ens ha demostrat que amb la força de l’equip, l’enxaneta no ha caigut quan ha obligat la base i les dues crosses a abandonar la figura. La Lucía ens ha anat pagant per la participació, segons l’informe del cap de colla.

IMG_20150425_105615

Després de la pausa, la Lucía ens ha demanat que formessin sis grups. Havíem de construir una estructura consistent i ben alta amb el material que teníem. Amb un quart cada grup ha estat capaç de muntar-les. Després ella i el Jordi Ferreiro, han anat valorant i pagant les estructures. Compto que ho esperaven. Han esclatat un conflicte. Alguns companys mostraven el seu desacord per la valoració o bé es queixaven que es valoraven millor unes altres estructures.

20150425_120116

Ens han convidat a seure. La Lucía ens ha demanat que ens repartíssim els diners aconseguits i ens ha convidat a reflexionar sobre les dues experiències. Hem comentat el que ens ha aportat fer de castellers. Hem estat capaços d’enfilar un castell sense qüestionar la nostra inexpertesa. Ens hem limitat a seguir les indicacions del cap de colla o els ànims de la motivadora. També l’Al ens mostrava com ens havíem de posar i quina era el nostre rol en la construcció. Quant a l’acció sobre l’avaluació ha generat un intens debat en què s’ha manifestat el que fomenta: la competitivitat, la frustració, la violència. Mentre discutíem, l’Al ha aprofitat per repartir-nos a cadascú un pal d’una de les estructures.

20150425_120736

Crec que ha improvisat aquesta performance. Ha pretès fer-nos adonar del que pot suposar el canvi d’un paradigma econòmic basant en l’intercanvi i la cooperació. Primer, ens ha demanat que miréssim d’aconseguir un altre pal. Podíem utilitzar el diner embutxacat en les accions anteriors. Després, ens ha animat a repetir l’acció però ara amb l’intercanvi, Finalment, ens ha ordenat que aconseguíssim un altre pal, si volíem, però d’una manera natural: prenent-lo. Per acabar, ens ha cantat el rap del seu superheroi i ens ha animat  a canviar la nostra pràctica a l’aula tenint en compte la piràmide de Dole.

És curiós perquè no ha calgut preveure cap activitat de trencar el gel o de presentació per cohesionar-nos. Convidant-nos a ser una colla castellera ha aconseguit el que pretenen aquestes activitats socialitzadores. Ens ha desinhibit. A més, la pausa del cafè ha ajudat que tothom parlés amb qui tingués al costat. La segona proposta ha evidenciat quina és la potencialitat d’una perfomance com a recurs didàctic. Ha estat una bona mostra d’aprenentatge experiencial sobre l’avaluació. Ha generat un debat intens. No ha fet falta que Lucía Sánchez el moderés. Un degoteig constant de mans alçades. Com en l’última sobre economia.

20150425_120736 IMG_20150425_123414

Un  encert d’aquest seminari són les parelles de conductors. Ja es va poder comprovar en l’anterior sessió. Es complementen i aconsegueixen un alt grau de compenetració, cosa que origina molta confiança per part dels assistents.

Per acabar, l’Al ha repetit una idea que també la va remarcar el Jordi Macián: el fet de divertir-se,  passar-nos-ho bé a l’aula perquè els alumnes es puguin divertir. És cabdal.En surts optimista. Notes que has eixamplat la caixa toràcica i que t’han fet emergir algun poder: participar i sentir-te que formes part d’un col·lectiu o d’una comunitat.

Em va agradar la proposta viral que va desafiar Aulablog per celebrar l’inici del curs. Fidels a l’eslògan de la darrera trobada, van animar que empréssim la mà per transmetre cinc desitjos per enguany. La iniciativa va engrescar tant que s’ha convertit en un motiu per reptar seguidors del teu entorn tuitaire. Em vaig animar al final de la jornada a participar-hi. Va ser una proesa perquè patíem al despatx una xafogor insuportable. Costava que la tinta quedés fixa a la pell.

Confesso que arrenco el curs cansat encara del passat. Algunes passejades ja han provocat que l’olla comenci a bullir. Tal com vaig manifestar a les companyes, mantinc la disrupció a l’aula, és a dir, continuo professant amb la #rEDUvolution. M’agradaria continuant dissenyant experiències d’aprenentatge, bastint-les plegats, amb l’alumnat, per anar descontaminant-me del llast tradicional. Desplegar ales és excitant i adictiu. Comprovat. Com el poema de Gustave Apollinaire.

Ja he experimentat que si les sessions són disteses motiven molt més l’alumnat. Per tant, cal incorporar l’humor en la pràctica. Aquí en teniu deu raons. Com sempre. Aprenentatge i diversió van de bracet.

Continuaré aplicant la metodologia de l’aprenentatge per projectes (ABP). Em fa gràcia iniciar el B3 per provar el projecte ideat per Toni Solano. Si puc continuar amb el grup la resta de trimestres, voldria experimentar un banc de coneixements comú (BCC) i l’aprenentatge per servei (APS). D’altra banda, per al grup de C2, potser ja he fet tard però m’agradaria incorporar la gamificació: singladura de xerpes? 1714?

M’agradaria que l’avaluació estigués sotmesa a l’aprenentatge i no pas a l’inrevés. Malgrat que aposti per una avaluació continuada, em sobra la sumativa. És la que devalua el procés d’aprenentatge. És un llast de l’educació industrialitzada: els productes de l’alumnat ha de passar per un control de qualitat. Han de complir uns estàndards.  Què hem de fer amb els que es desvien o bé si  el resultat és diferent del que s’havia imaginat el docent? Si la nostra tasca s’ha de vestir i bastir d’autoritat, malament rai. Per tant, m’agradaria investigar altres maneres d’avaluar, que s’incorporin durant i no pas al final. Desconec si m’aproximo cap a una avaluació competencial.

Finalment, doncs,  mantinc la pràctica reflexiva com a recurs avaluatiu. És ben cert que costa que els alumnes sàpiguen reflexionar; i els docents? Hauré de negociar amb els diferents grups com hem de bastir un portafoli. Em sembla que cal narrar el procés de construcció que no pas mesurar-ne els possibles resultats.

Em va costar entomar aquest grup perquè ja tenia coll avall que continuaria amb el grup que acabàvem de finalitzar el nivell de bàsic. Em neguitejava per diferents motius. D’entrada,  feia anys, i panys,  que no impartia cap bàsic 1.  Em negava a encotillar-me amb un llibre de text i tampoc no volia renunciar a l’experimentació d’enguany: provar la #rEDUvolution. I ja posats, tampoc no volia desistir de l’aprenentatge per projectes. Les manies es van dissipar just quan em va venir al cap la idea del projecte!

Després d’haver viscut el fiasco de la candidatura de Madrid i a punt d’encetar els Jocs d’Hivern, el projecte s’hi podria inspirar. Per què no ajudàvem a l’Ajuntament de Castelldefels en la candidatura per ser seu d’un congrés sobre ciutats turístiques?  Per tant, havia previst que  a cada sessió l’ens municipal ens  plantegés un o dos reptes.  El producte final consistiria a organitzar una ruta per la localitat per tal de convèncer el comitè seleccionador de ser els amfitrions idonis per a l’acte.  A més, per engrescar encara més l’alumnat en la tercera sessió vaig decidir que les ciutats que competirien serien triades per ells. Aquest recurs al començament va ser prou efectiu, però es va anar desinflant a mesura que avançava el curs. Així va néixer A relaxing cup in Castelldefels.

La reacció de l’alumnat va ser heterogènia. Un bon grup els va agradar aquesta metodologia. Agraïen la incertesa de cada sessió i venien atrets pel repte que anunciaria al començament. En canvi, d’altres els va sorprendre i els va desconcertar. Val a dir que eren alumnes  que només s’expressaven en la seva llengua materna, una parella russa, i una exhostessa francesa que dominava l’anglès.  També tenia un alumne kirsguí. Era mediador amb el matrimoni rus. M’ajudava a fer-li entendre les instruccions. Ara bé, per acomplir el seu rol calia que ho entengués tot amb anglès. De vegades, calia que alguns companys m’ajudessin a fer d’intèrprets.  Vaig comptabilitzar  una desena de llengües maternes de les quals entre tres i quatre es van convertir en les vehiculars: català, castellà, anglès i rus.

Pel que fa al currículum, em vaig proposar desconstruir simulacres. Tal com he avançat, volia que cada sessió esdevingués una experiència d’aprenentatge. La resolució dels reptes o les tasques havia de donar sentit el que aprenia l’alumnat.  Havia d’abandonar  la presentació d’estructures i continguts lingüístics per convertir la meva acció en una negociació; per tant, transformar una docència descriptiva en narrativa.  Les classes havien de ser divertides, participatives, creatives per emocionar el grup. Em va costar mantenir-ho al llarg de la vintena de sessions; però  no va ser debades que una alumna m’oferís una sessió de biodansa com a agraïment. El mètode havia calat.

No obstant això, em va costar mantenir el projecte al llarg del curs. A la desena sessió ens el vam ventilar.

Va costar que poguéssim experimentar un itinerari per acompanyar la possible visita del comitè. Ara bé, em va ajudar a reorientar el curs. Dedicàvem unes sessions a cada barri per aprendre estructures lingüístiques per poder assumir algunes de les activitats que havíem plantejat.  Per exemple, vam dedicar el barri de Lluminetes per descriure un habitatge. Quan es van acabar els  barris, vam negociar com podíem dedicar les sessions restants. Així els alumnes van planificar com celebraríem el Dia Mundial de la Poesia, El Dia Mundial del  Teatre i la tasca final per avaluar-nos.

Les sessions que podria qualificar de  memorables en van ser dues. La primera en què van plantar una llavor amb l’excusa d’idear i crear un regal per als visitants. La classe es va convertir en un taller de jardineria.Em va fer gracies veure’ls asseguts en cercle amb els guants de plàstic posats.  El taller va ser l’excusa per treballar comprensió oral (van haver d’entendre les meves instruccions), de cooperació (ho feien per parelles per intercanviar-se el test) , però també per usar com a metàfora per avaluar el curs. Johanna

La segona va ser el dia que en petits grups van elaborar els cartells de l’acte. Són activitats pensades per cohesionar el grup, però també es poden produir bretxes pel que he comentat més amunt quant a les llengües vehiculars.

 Aquesta és l’anàlisi DAFO del projecte.  Hauria d’haver servit com a estratègia per al nou curs, si hagués tancat el curs quan tocava. De totes maneres, intuïtivament vaig anar configurant Jo vinc d’un silenci. Per altra banda, també m’ha ajudat a esvair algunes manies i a tenir més confiança en la meva tasca.  Reconec que no les tinc totes quan em deixo emportar per les tasques que he ideat, però tampoc em proporciona seguretat plantejar activitats lingüístiques més tradicionals.  També desconcerta l’alumnat per la dificultat d’haver d’aprendre un contingut d’una manera forçada.

Anàlisi DAFO B1

He apuntat l’avalució com un dels aspectes a millorar. Però quan escoltes les produccions finals dels alumnes et sap greu aigualir el resultat amb una rúbrica. Tothom s’esforça per demostrar-se, demostrar-te i demostrar als altres companys que han après.

 

Documentació

 

Una mica agosarats sí que en som! Muntar un taller sense conèixer gaire els destinataris té nassos! S’ha de tenir coratge per anar a parlar de #rEDUvolution a docents que són innovadors, que treballen per projectes, que gamifiquen, que usen les TIC. Ens hi vam presentar només amb els apunts de la sessió, sense una presentació… només amb les microrevolucions impreses i un qüestionari per ajudar-los a reflexionar. La pedagogia invisible: volíem un taller el més espontani possible. Cadascú volia insistir en un apartat perquè la perfomance tingués sentit: una, un fons didàctic; l’altre, una acció en què la diversió proporcionés un aprenentatge. Yin i yang educatiu: aprenentatge formal versus informal.

Ens va costar arrencar. Es van presentar un parell de problemes. La línia havia caigut; per tant, no teníem connexió i no podríem accedir a l’aplicació per elaborar el mapa conceptual. El material era molt bonic, però no s’hi podia escriure. Així doncs, vam haver de recórrer als post-it. Tampoc ens havien comprat els sucs. El fet de conduir un taller per parelles és molt més relaxat fins i tot en aquests moments que t’abandona el desodorant.

Nerviosos, vam començar amb la presentació. La Carme va demanar que escriguissin el nom en un paper. La majoria no en tenia. Hauria anat bé que haguessin utilitzat les enganxines perquè després de la roda, es van moure i van canviar de grups. També ens vam oblidar d’explicar el motiu de l’acció. Volíem celebrar la nostra estrena com a assistents a la trobada i com a talleristes. Així doncs, els convidàvem a berenar si ens ajudaven a parar la taula. Currículum ocult: convertir el taller en una reunió d’amics. Qui no ha après més al voltant d’una taula, compartint un cafè en un ambient distès?

Vam començar amb una pluja d’idees per detallar una bona experiència d’aprenentatge. El resultat va ser fenomenal. En un tres i no res la vam tenir definida.

La primera paraula que vaig apuntar: divertida. Curiós! ens vam oblidar completament de les que havíem apuntat nosaltres, com per exemple una nova experiència t’hauria de connectar amb una altra de prèvia.

Tot seguit, vam formar els diferents grups. Els vam demanar que triessin un estri: un got, un plat, una forquilla, un tovalló i vam haver d’improvisar un sotagot.  Vam repartir les microrevolucions perquè cada grup la debatés. Hauria anat bé que cada grup la llegís en veu alta als altres o bé haver projectat el vídeo sobre el llibre, tal com ens va apuntar l’Ana Pérez i el Xavi Bayer. S’hi van estar estona debatent cada una de les propostes de María Acaso. Van generar debat. Els vam repartir, però, unes preguntes per poder extreure conclusions i així apuntar-les als estris (Qüestionari).

Al final, els vam desafiar a convertir l’aula en un espai per celebrar la manduca. Vam agrupar totes les taules juntes al bell mig de l’aula. Va fer efecte veure la taula immensa, amb les idees de cada grup parades. Hauria estat un bon regal per al col·legi o bé l’hauríem d’haver traslladada a l’espai del cafè perquè la poguessin contemplar tots els assistents. Mentre berenàvem vam anar comentant les conclusions de cada equip. L’Ana alicantina va reclamar música. Va ser una llàstima perquè hauria distès més l’ambient. Hi havíem pensat que un grup podria elaborar una llista de reproducció.

Com és que la nostra proposta originés tant de debat en cada grup? Com és en la posada en comú tothom abaixava el cap quan sentien les idees de María  Acaso? Fa por el canvi. Algú va confessar que el que s’havia presentat en la trobada era un flor d’estiu, però el que manava era seguir amb el programa. Es van confessar casos d’alumnes bloquejats per la pressió de la prova.  També es va plànyer que cada cicle rebi les queixes del cicle superior. La universitat es queixa del batxillerat; el batxillerat, de secundària; secundària, de primària; primària, del cicle infantil. És una bogeria. Les ganes d’innovar s’ofeguen perquè seran la riota del claustre o bé perquè mal eduquen els alumnes. Què en faran després? De jutjat de guàrdia…

piulada crearEDUvolution

Potser és por, però també és obra del sistema: deixar les coses ben lligades, com sempre. Així s’apaivaguen possibles revoltes. Per tant, no ens deixen cap altra solució que declarar-nos docents antisistema. Hem de piratejar l’aula. Desobediència… docent, oi?

Vaig ser incapaç de saber relacionar l’experiència que van tenir al matí els qui van anar al Tibidabo amb el taller. Van xalar com nens. Bé, el que hem de generar a l’aula són regressions infantils. Hem de tornar a ser infants per tenir ganes de jugar i ,com conclou Hanoch Piven, per ser lliures.

portada rEDUvolution

Cliqueu aquí per al reportatge fotogràfic

Vaig sortir del taller pensant quin cavall de Troia acabàvem de construir en una aula de la Salle-Bonanova!

Fonts:

Jordi Domènech reflexió sobre la innovació

Angel Fidalgo sobre innovació troiana

Aitor Lázpita sobre la por a canviar

20a sessió amb  el B3. És la sessió que costa menys de preparar i en canvi és amb la que tens més recança: els hauria d’informar que el grup no podria continuar. Moments abans em vaig recordar que els tenia a punt una presentació i que havia de buscar un acompanyament musical. Em debatia entre Serrat i  Llach.

Pujo a l’aula. Em trobo amb dues safates amb més d’una vintena de llesques de pa amb formatge  i carne mechada —típic de Cadis—, una bossa de patates i una ampolla de Coca-cola. M’atabalo una mica. No he pensat en la celebració. Reparteixo les proves i em costa que m’atenguin. Estan repassant la puntuació i comparant-se amb els companys. Es van engrescant. La Nataixa protesta. Només té la puntuació de curs. Li falta la de la prova.

Els comunico que no continuem el trimestre vinent. Estan tan contents que s’ho prenen la mar de bé. Els comento les diferents possibilitats. Es van animant uns amb els altres. La majoria decideix apuntar-se en el grup del vespre. Algunes, com la Mariana, la Leticia i la Nataixa s’animen amb el taller de teatre. Al·lucino. Al final, algú ens obliga a celebrar-ho. De cop i volta, em veig amb un paquet gros entre les mans. M’atordeixo. Estic a punt de fotre’m a bramar. Aguanto.  Sessió de fotos i anècdotes del curs. La Mariana recorda la primera activitat. M’avergonyeixo. Riuen, els podrits! Em confessen que els vaig espantar. Es pensaven que els venia ben fumat. Em podia haver venjat recordant-los com no s’ho van pensar gaire quan els vaig plantejar de fer la prova oral tradicionalment o bé revolucionàriament… L’Antonio va comentar que l’havia sorprès. No s’esperava que algú li fes parlar de Cadis i del Carnaval. Tampoc no s’havia sentit obligat a empassar-se un mètode sinó que l’havia deixat ser com és. Em va venir al cap el comentari de la Victoria feia una setmana. Havia valorat de la mateixa manera el curs.

Sense adonar-se, en un moment, em van donar prou informació per poder haver emprès l’elemental. Els volia proposar d’aplicar un banc de coneixements. Pensava planificar el curs a partir de les seves propostes. Haurien d’aconseguir que el grup fos capaç de dur a terme alguna cosa. Ja m’imagino que la Leticia ens hauria ensenyat alguna coreografia, la Mariana ens hauria assessorat sobre vestimenta o bé hauria estat una passada anar-nos a emprovar roba amb ella, etc. Estava disposat a un aprenentatge experiencial al 100%. Esperaré.

4a sessió amb el D. Després d’haver reflexionat sobre la sessió anterior, vaig donant-hi voltes. Hem de tornar a introduir en les sessions un element detonant, com recomana María Acaso. La diada pot ajudar: la Castanyada.  Així doncs, torno de la piscina. Em poso al davant de l’ordinador i en cinc minuts tinc planificada la sessió. La Lourdes se sorprèn i em diu que sóc un xulo. Li dic que no, que és la #rEDUvolution. Mou el cap resignadament.

Aprofito que la Núria ha sortit abans de l’aula i munto l’ordinador. Entra un parell d’alumnes. Em pregunten si disposen les cadires en cercle. Els ho agraeixo. Aixeco el cap i m’adono que gairebé ja han arribat tots. Els disparo la primera reflexió: com es van sentir decorant el got. Surto per anar a buscar la programació i l’estoig amb els retoladors. M’assec amb ells i comencem la posada en comú. Algú, tímidament, respon que s’ho va passar bé. Alguns altres assenteixen. Intervé la Lourdes, alumna. Vol liderar l’oposició. Confessa que odia les manualitats perquè és maldestra, tot i que no va poder venir en aquesta sessió. El Víctor la defensa dient que pensa el mateix. “Caram, qui ho diria perquè et vaig observar i t’hi vas implicar”. Els explico que els vaig anar observant. Feia molt de goig contemplar-los: unes alumnes assegudes a terra retallant diaris i compartit el material que havien portat. Es van anar formant petits grups en què feien el mateix. Sort que no ens agraden les manualitats. Algú va dir que havia tornat a sentir-se com un infant. La Pilar confessa que no n’havia fet mai de petita. Ha viscut les manualitats dels seus fills. Reconeix que s’ho va passar bé.  Acabo reflexionant en veu alta: és molt important que se sentin com a nens. Són el paradigma de l’aprenentatge experiencial. Com aprenem sense prejudicis. Agraeixo al Fran que s’atrevís a fer l’observació pertinent que la sessió de dimarts va ser un rotllo.

Els plantejo un nou experiment: fer la resta de la prova amb un altre ambient. Els recordo que ens vam comprometre a plantejar-nos reptes. Per tant, els ofereixo la possibilitat de celebrar la Castanyada acabant la prova inicial o bé acabar la prova inicial celebrant la Castanyada. Desconcert. N’hi ha que de seguida s’hi engresquen. Llavors, els plantejo el repte: tenen mitja hora per anar a buscar tot el que faci falta per al sarau. Salten amb un bot de la cadira i desapareixen. Tots.

Aprofito l’estona per muntar les taules. La de la tarima pesa un ou. Arriben primer el Carles i el Jaume amb un parell d’ampolles de moscatell. Tot seguit, entra un altre grup. Duen aigües i coca-coles. També obren un paquet de glaçons. Apareix un altre grup carregat de bosses de castanyes i dues capses de galetes. Finalment, esperem que arribin la Conxi i la Isabel amb la mistela. El David, que s’ha ofert del reportatge de la sessió, ens anima a fer un brindis plegats. L’ambient és distès. Aprofito per continuar la classe.

Projecto a la pantalla els darrers exercicis. Els fan desimbolts. De vegades, riem perquè se m’enganxa la llengua a l’hora de llegir en veu alta les instruccions  la correcció de l’exercici. Mentre treballen ara s’aixeca una alumna i pica unes patates, ara s’aixeca un altre i beu. Al final, queda pendent els dos últims exercicis del marc sociolingüístic. Decideixo que se’ls mirin a casa.

Els darrers que se’n van són la Mònica i el Jordi. Es giren, em somriuen i comenten amb el polze amunt: “Jaume, ens ha agradat molt avui!” La primera Castanyada que ha rutllat. Al final havia desistit celebrar-les. Els alumnes no es coneixien gaire. Estàvem tots tallats al voltant de la taula. En canvi, ahir, va ser la millor. Fins ara.