N’havíem parlat fa temps amb la Carme d’anar-hi, just quan van triar com a seu de la nova edició de la trobada. Ens vam despistar. Al final, vam dubtar d’anar-hi, d’assumir algun repte. En parlàvem a primera hora i ens deixaven al final del dia per comunicar-nos la conclusió. Mentrestant, anàvem escrivint  a l’organització aclariments. Vam cansar el pobre Isidro Vidal  (@Isidro )! En vam tenir prou amb un cap de setmana per fer el cop de cap.

No les tenia totes… però va ser arribar i veure les llistes dels tallers. El nostre era un dels que tenia més inscrits. Ens vam cagar a les calces. El que té de bo de tirar un taller entre dos és que un anima a l’altre. Vam anar recollir l’acreditació i ja et trobaves cares conegudes del Twitter. Anar a un acte així de la mà d’una generadora de continguts té els seus avantatges, t’ha de presentar bastant.

Entrem a l’auditori. Com a bons primerencs, ens seiem a la segona fila, darrere del comitè organitzador i de Boris Mir. Comença els parlaments a càrrec de Jordi Vivancos, representant el Departament d’Ensenyament i Gerard Ardanuy, regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Els discursos són bastant distesos i  informals —ai, ai, ai, l’excel·lència comunicativa! El regidor es descriu com a friqui. El públic somriu. La majoria s’hi identifica. Començo a estar-hi a gust: ric per qualsevol cosa. Esclafim a riure quan sentim anomenar a Charo Fernández: “los gomets”. Tant que ens va costar incloure aquesta paraula en castellà a la llista del material per al nostre taller! Em pregunta si és la primera vegada. Quan assenteixo, es resigna: “Uno que se pensaba que asistía a un congreso…”. Presenta Boris Mir. M’agrada com explica la seva experiència a l’Institut-Escola Les Vinyes de Castellbisbal.

Mapa visual elaborat per César Poyatos (@cpoyatos)

Empatitzo amb el seu discurs. Reconec l’orgull i la satisfacció d’haver iniciat un projecte que encara perdura, d’arremangar-se per tirar-lo endavant, amb errades i encerts, de constatar amb la pràctica la teoria i d’haver-ne après un munt. Després del berenar, vam assistir al  taller en què Sergi del Moral ens va demostrar  la metodologia que aplica per aprendre  a resoldre problemes matemàtics.  Dues hores que ens van passar volant. Les claus: generar un conflicte (la sacsejada de l’Olga Esteve), per provocar que els aprenents formulin preguntes.  A més, em va agradar que explicités que les seves classes es basen en l’estructura narrativa dels tres actes. Ara bé,  em va fer patir: costa controlar nés d’un centenar de docents que pateixen una regressió infantil aguda.

1a jornada: ME-MO-RA-BLE!!!

L’endemà vaig acudir al taller d’Antonia Vivas. Em va agradar molt com va plantejar el taller. Va presentar les activitats que havia posat en pràctica en un centre per conscienciar com conviuen la quotidianitat alumnes discapacitats. Ens va proposar una primera activitat de presentació, visual, que ens va cohesionar de seguit. Va aconseguir que amb un moment, s’establís molt bon rotllo. Així vaig conèixer la Itziar la Mamen i la Inés, persones extraordinàries. Vam continuar experimentant amb la limitció visual. Vam haver de fer dos trens, qui només veia era el darrer de  la fila i amb un codi gestual havia de conduir el tren. És una activitat idònia per al treball cooperatiu i un element indispensable: la confiança. Tot seguit, ens va proposar transformar tot el que havíem sentit en idees per elaborar un mínim prototip per incloure l’aprenentatge de les discapacitats. Finalment, ens va plantejar treballar les limitacions de moviment corporal amb un globus. En vaig sortir molt satisfet i, com he dit , va ocasionar que s’establissin un vincles ben estrets entre tots els participants.

Després del cafè, la foto de família (foto de Josu Garro Mezo, @otxolua) . Mentre pujava l’escala cercava el Sergi per comentar-li les preguntes que em venien al cap: quants hi cabem en la foto?, quants innovadors per graó?, quants graons ens caldrien?….

Després ens van aplegar en una aula per presentar el taller i donar-nos les instruccions per provar-lo. Ens havíem d’agrupar segon el número que teníem a l’acreditació. Haurien d’elaborar unes proves perquè l’alumnat del nivell que ens hagués tocat aprengués sobre un tipus d’intel·ligència. Un taller agosarat, però molt ben planificat i conduït per l’equip de Salesianos Atocha.

 

Dinar i cafè a la plaça de la Bonanova. I tres, dos, un… Carme Bové i Jaume Sans a escena! Però això serà una propera entrada.

2a jornada: satisfet

 Dissabte, he de confessar que només volia escoltar Alfredo Hernando, però em van enxampar mentre feia campana. Així doncs vaig haver d’anar a escoltar la memòria. Va estar molt bé.

En el cafè, coneixem el conferenciant. És atent. Sap fer-te sentir excepcional. La seva xerrada va ser molt interessant i ens va anar animant a participar a través del Twitter. Si voleu escoltar-la, aquí en teniu el vídeo.

Finalment, els actes  de rigor: el bateig i la polca.

L’any vinent és a Cadis. Si puc anar a un esdeveniment d’aquesta índole, potser m’aturo a mig camí . Provo Novadors 15.

Ja m’ho havia comentat la Guida Al·lès. S’hi ha d’anar. Com es pot comprovar en la foto de família, hi ha més innovació que estrelles al firmament  (adaptant l’eslògan d’un famós estudi nord-americà). Et desprens de l’etiqueta de bolet. En som uns quants, que ja no som tan minoria.

Hi anava una mica acovardit, però amb l’ambient de la inauguració i l’activitat de Busca algú llences les manies a la primera escombraria que trobes.

Les ganes de sorprendre els companys per part dels talleristes i el respecte i l’admiració per part dels assistents.

Va pagar la pena.

Anuncis

Sessió amb l’equip. Aquesta vegada no em vaig angoixar gens. Jugava amb avantatge. La setmana passada vaig mantenir una reunió força interessant amb la Griselda. Inconscientment vam anar preparant terreny. Just quan marxava i vaig ser capaç de confessar-li els meus dubtes a la reunió, em va proporcionar la clau. Vaig relacionar la seva proposta amb una piulada de la Guida Al·lès.

Així doncs, la proposta per negociar els objectius d’enguanypodia seguir el mateix plantejament d’aquests centres  de secundària nord-americans. En la primera sessió ens havíem compromès a tirar endavant un projecte individual. Ara, doncs, era l’ocasió per endegar un projecte col·lectiu. El vaig tramar  perquè cada grup l’assumís seguint la metodologia de l’Aprenentatge per Problemes (PBL).

Primer, vaig exposar el pla, per si el trobaven interessant. Com que no va funcionar la tecnologia, vaig  tirar pel dret. M’hauria agradat que miressin la primera part del reportatge. Van acceptar.  Després, vam constituir els grups. Vaig apuntar els tres temes que havien recollit dels qüestionaris de l’estiu a la pissarra. Cadascú es va apuntar en el que volia treballar. Ens va donar prou temps perquè cada grup fes un canvi d’impressions i acordés quina pregunta es plantejaria.

Per acabar, vam quedar per trobar-nos al febrer perquè cada grup exposés les seves conclusions. Vaig sortir de l’aula content. Havia anat prou bé. Mentre tancava la taula, vaig notar com  la reflexió  em tustava una espatlla. Li vaig somriure i li vaig dir: “Avui em nego a analitzar el desenvolupament de la reunió. Prescindeixo  si hi ha algun aspecte a millorar. Ja m’he torturat prou.” Ús i abús de l’avaluació?

A la tarda, trec a passejar la gossa. Evoco la reunió. Un dubte em llampega: ” Vols dir que et pertoca forma part de cap grup?” “I l’horitzontalitat?”, esgrimeixo.