dav

Planificació de la sessió

Segona xerrada del curs. Em semblava que si havíem parlat de Richard Wagner, calia que coneguéssim un dels seus hereus. Ironies de la vida: un dels meus compositors predilectes i vaig preparar-ne una sessió bastant formal. Vaig gastar més energia a l’hora de triar-ne els fragments que no pas en idear possibles accions. I això que feia temps que hi pensava. Com que soc bastant dispers, la veritat és que una futura xerrada m’ha adduït l’enginy.

Havia plantejat doncs una xerrada més gamificada que no pas artthinkera.  L’anècdota de la visitat per part de soldats americans al seu retir de Garmisch-Partenkirchen havia de servir tant de títol com de repte. Vaig proposar a tots els participants que endevinessin amb quin títol operístic es va identificar el compositor baverès.

Per això vaig idear formar quatre grups, un per a cada obra que escoltaríem. Mentre sonava Also sprach Zarathrusta, vam haver de linear-se per ordre d’edat. Se’ns va presentar un problema. Quan ja tenia constituïts els equips, es van presentar més assistents. Vam tornar a repetir l’acció, i va tornar a passar el mateix. Ara, en canvi, vaig repartir cada una de les tocatardanes als grups.

Vaig repartir un sobre a cada grup. Havien de saber ordenar les lletres per reconèixer quina òpera els havia tocat. Com a premi, rebien una il·lustració relacionada amb l’obra. Els vaig presentar el repte i la màquina del temps amb què viatjaríem pel temps al llarg de la xerrada. Vaig aprofitar l’avinentesa per comentar quatres dades de Richard Strauss.

dav

La màquina del temps

dav

Sobre a punt

Abans d’escoltar el final de Salomé, vaig recordar com havíem acabat la xerrada anterior. Si van escoltar el Liebestodd d’Isolde prenent-se un beuratge, ara els convidava a fer el mateix però assaborint una llaminadura. Abans, però,  els vaig plantejar una nova pregunta: què  hauria passat si Iñaki Urdangarín hagués rebutjat la infanta Cristina?

D’Elektra vaig triar dos fragments: l’interludi orquestral que anuncia l’aparició de Klymtämnestra i quan la protagonista reconeix el seu germà. Ja havíem escoltat en una xerrada anterior la primera intervenció d’Elektra, quan evoca el seu  pare. Els vaig extreure del muntatge que es va presentar en el Festival de Salzburg, protagonitzat per Iréne Theorin (la Isolda d’enguany al Liceu) i Waltraud Meier com a la mare (la Isolda del fragment que havíem escoltat prèviament).

IMG-20180316-WA0024

cortesia de XICBegues

Repetia el mateix plantejament de Salomé per escoltar el fragment de Der Rosenkavalier. Ara, però, miraríem el tercet de Così fan tutte Wolfang Amadeus Mozart per comparar-lo amb el del final de l’òpera de Strauss, tot i que Richard Strauss amb aquest òpera homenatja Le nozze di Figaro. Pregunta odiosa: quin tercet s’estimaven més. Desacord. Algunes assistents es van decantar pel tercet mozartià. La resta va optar per practicar un silenci administratiu.

Finalment, vaig optar per la confessió de Zerbinetta d’Ariadne auf Naxos. Patia per si era massa extensa, però els participants en van quedar extasiats. I, com a cloenda, cada grup va haver de situar la imatge en la línia temporal i endevinar el repte inicial.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

foto de Sebastià Giralt, Sàtirs i bacants, extreta de https://www.flickr.com/photos/sebastiagiralt/518158783/

Quan t’ofereixes a accions formatives de caràcter voluntari, sembla mentida però són molt més agraïdes i satisfactòries.  Acabada la sessió que va muntar el Joan Ton Pons sobre la mitologia grega, vaig oferir el meu taller complementari: repassar la mitologia en òperes. A l’hora de seleccionar-ne els fragments, ja vas establint uns criteris i un fil argumental. Podíem fer un repàs històric. Així doncs, la tria va ser bufar i fer ampolles.

Vam començar amb l’obertura de L’Orfeo de Claudio  Monteverdi. Vam prosseguir amb el plany de Dido de l’obra de Henry Purcell. Em vaig oblidar de comentar per què havia escollit la versió de Victòria dels Àngels. També se’m va escapar d’esmentar que la figura de la reina cartagenisa és una precursora de la figura femenina de les obres de Giaccomo Puccini, condemnades per un amor no correspost  o bé impossible de consumir, com seria el cas de Manon Lescaut.

Tot seguit, dues àries de Georg Friedrich Händel. La primera responia per què Zeus (Júpiter) és un déu tan faldiller: qui es resisteix a la seducció de la princesa tebana, Sèmele. Per a l’audició de la segona, els vaig proposar que es convertissin en sismògrafs per registrar les oscil·lacions tímbriques de Polifem mentre ordeix assassinar Acis.

De Christoph Willibald Gluck, obligat triar l’ària Che farò senza Euridice?, cantada per Marilyn Horne i una ària, que recorda Casta diva de Norma de  Vincenzo Bellini, extreta d’Iphigiéne in Aulide. L’ària d’Elettra a Idomeneo de Wolfang Amadeus Mozart ens va ajudar a entendre l’ètim d’electricitat.

Quant al romanticisme, vam escoltar el duet entre Pirro i Ermione de Gioacchino Rossini en el muntatge del Festival de Pesaro entre pesos pesants com Chris Merrill i Montserrat Caballé. Es nota que és un espectacle de la dècada dels vuitanta, opulent. Per acabar amb Richard Strauss, Elektra i Ariadne auf Naxos. Vaig proposar que escoltessin l’obertura de l’última obra per descobrir què els suggeria la música, quin podia ser la possible trama de l’obra.

La nota disruptiva del taller: em vaig presentar amb un assortit de confitures, formatge fresc , oliverada i torradetes. N’havien d’anar menjant segons el que els inspirés el fragment musical.