IMG-20180621-WA0063

Junta d’accionistes del Banc Ningú no és perfecte

Serà difícil oblidar aquest curs per diferents motius: primer, pel grup, que es va implicar en tot moment; segon, per la figura de l’autora i  per la tasca de la comissària de l’Any, Marta Nadal, que ha anat seguint, felicitant i animant el projecte. I el darrer, es graduava la primera promoció arthinkera.

Es va desenvolupar tal com havia plasmat en el Projecte Mínim Viable, tot i que es va haver d’adaptar una acció. Vaig caure en una contradicció. A l’hora de planificar els possibles productes finals, vaig ignorar que els textos escrits en formarien part. Vaig desaprofitar  una bona oportunitat per treballar la revisió textual a l’aula. Em vaig limitar a una correcció textual mentre que hauria d’haver fer una revisió més qualitativa. Això em vaig adonar quan publicava les produccions escrites de l’alumnat durant el mes de juliol.

IMG_20180409_171409_695

edukits

El curs va començar amb dos primers detonants en la primera sessió.  Cada alumne va confessar una por que tenia, així anàvem destruint les possibles reticències que pot generar el fet que tenen la prova al final de curs per obtenir el certificat de nivell. Similar al que podem experimentar quan ens hem d’endinsar en una personalitat literària que desconeixem.  També van escriure un text en què relataven com era un dia de cada dia un cop s’havien adonat que havien canviat de sexe. Anàvem escalfant motors per endinsar-nos en l’obra de l’autora.  Vaig reservar la segona sessió perquè descobrissin quina seria l’autora que treballaríem al llarg del curs. En el trimestre anterior, havíem llegit Revolta de bruixes de Josep M. Benet i Jornet. Per això vaig organitzar un joc d’escapada seguint el que havien preparat en un equip de treball que pretén que l’alumnat conegui el model de prova de manera lúdica.

Ja que parlem de ludificació, vaig introduir les recompenses. Les tasques i els reptes es pagaven amb la moneda oficial del curs, el capmany. Vaig adaptar aquest recurs avaluatiu que utilitza Lucía Sánchez. Per a la majoria d’alumnat va ser un vertader revulsiu i un recordatori per si s’havien despistat amb algun exercici. Per impulsar que els alumnes revisessin els textos, vaig idear aquest redactòmetre.

Podien obtenir els capmanys que els faltaven si milloraven les propietats textuals.  La idea dels capmanys era bescanviar-los per obtenir la puntuació del curs. Vam repartir un total de 13.190 capmanys. Aquesta quantitat equivalia a 20 punts.

Uns altres factors claus que han anat cohesionant el grup són els descansos cerebrals i les actes. D’una banda,  els descansos cerebrals ens serveixen per dividir la sessió en dos blocs. Son jocs dinàmics que ajuden tant a remuntar l’ambient de l’aula com a alleugerir algun bloqueig que s’hagi pogut produir en el transcurs de la sessió. María Acaso proposa que enfoquem els cursos des d’un punt de vista més narratiu que no pas descriptiu.  Una manera de practicar-lo és bastir un relatograma del curs. En aquest cas, vam retornar a les actes de 21 paraules. Les escrivien en petits grups.  Les apuntaven a la pissarra i triàvem la que ens agradava més. Després, les revisàvem totes.

Quant a les lectures del llibre, la metodologia que vaig a dur a terme és la de la lectura col·laborativa. Cada alumne  va llegir un capítol de Quim/Quima, una carta de Cartes impertinents i un article del Dietari de prudències. Ens servien per elaborar un producte final o bé d’eix temàtic per a accions. La novel·la ens va ajudar a gravar podcasts per construir una línia del temps, un mapa del periple del protagonista. Però ens havíem plantejat un repte inicial. Seríem capaços d’identificar-ne les possibles fonts.

dav

Una font per capítol

Vam confeccionar un collage amb la segona obra. Per motivar-ne la lectura es va oferir un nombre de capmanys per a qui tingués  la cita de la postal de la Institució de les Lletres Catalanes. Se la van trobar a cada cadira acompanyada de la corresponent carta. L’alumnat  havia de portar  una imatge de la dona que escrivia o bé que era receptora de la carta i una paraula. Així el grup podia llambregar tant les diferents visions de dones com els temes. Finalment, cadascú va respondre la carta. Algunes persones es van queixar i es van estimar més escriure a un familiar per comparar l’educació de gènere que havien rebut i la que miraven de transmetre ara. Només vaig poder publicar els textos que m’havien enviat en suport digital.

dav

collage amb les impressions de la lectura

Havia ideat una acció d’art urbà en què cada alumne havia de dibuixar la silueta de l’àngel que havia assassinat i hi havia d’escriure una adaptació de la cita de M. Aurèlia Capmany. Ja en tenia pensat el nom: #delictedodi. Per falta de temps, es va haver d’adaptar a un altre podcast. Cada alumne relata quin àngel havia assassinat i com havia estat. Penso que la qualitat del resultat ha estat excel·lent. Podeu escoltar alguns testimonis tan impactant com podrien haver estat les siluetes d’àngels morts. A més, vaig perdre una oportunitat perquè podien haver guanyat capmanys extrets pel fet que els àudios tenien seguiment a la plataforma en què els vam publicar.

IMG_20180509_113254.jpg

Podíem emprar les col·laboracions que componen Dietari de prudències per practicar l’argumentació. D’una banda, podien servir de model per als alumnes a l’hora de redactar un article d’opinió i, de l’altra, els van utilitzar per practicar els comentaris en un blog. Per a aquest segon exercici, els alumnes van posar en comú en petits grups el que havia llegit cadascú i en van triar un. Van haver d’escriure un comentari per publicar-lo en el cas que l’autora disposés d’un blog. Pel que fa a l’article d’opinió, en van redactar un en grup justificant la commemoració del naixement de l’autora. Per formar els grups, els alumnes van haver de petar un globus en què descobrien un element d’escriptores vinculades amb M. Aurèlia Capmany (nom,  fotografia, dades biogràfiques, portada d’un llibre i la sinopsi d’aquest llibre).

Per acabar, presento la meva anàlisi DAFO. Si acostumo a planificar projectes mínims viables és per recollir les possibles idees que vaig tenint a l’hora de crear un projecte. Un cop tens la idea em fa por concretar-lo al màxim. Cal ser flexible. Com que em venen rampells, de vegades em costa precisar tot el procés que pot abastar l’elaboració d’un determinat producte, tasca o acció.

DAFO #s3cast17

Continuo fent-me basarda les revisions textuals. Les propostes d’aquest curs calia haver-les posades en comú. L’alumnat s’esforçava per ser original i sorprenent. L’alumnat entoma  molt millor qualsevol repte creatiu  que no pas si els plantegem tasques comunicatives significatives —Sergi Cercós, ara te la torno—. Per esmenar aquest error vaig veure que calia publicar-los.

Pel que fa als reptes, només en vaig saber plantejar un. De fet, quan presentes una tasca o una acció per negociar-la, mires de contextualitzar-la. La vens com un repte. Reconec que el collage se’m va ocórrer al final de la sessió en què vaig repartir les diferents cartes.

No obstant això, he de qualificar el curs de rodó. Aquest és el missatge que em va enviar una de les alumnes:

No vull ser pesada. Estic molt agraïda per haver participat en aquest curs. Primer, perquè he estat buscant tota la vida un mètode d’ensenyament diferent per als meus fills; ves per on, l’he trobat als cinquanta-cinc i l’he experimentat jo. És possible arribar a obtenir coneixements sense patir. Si un dia els meus fills volen estudiar català et buscarem. Per altra banda, vull agrair-te la creativitat i bon fer a la classe. Hi ha molta feina al darrere. I sobretot perquè has aconseguit que un munt de persones ens coneguéssim. Alguns hem establert vincles. Amb els temps que corren em sembla molt important. En fi, què dir-te del descobriment de M. Aurèlia. Ara soc més rica, tinc molts capmanys!!!

Bon estiu, Jaume!

dav

700 capmanys per treure pit del curs!

Anuncis

De vegades es fa difícil mantenir aquest dietari. La nova modalitat és oferir un pòquer d’entrades. Potser hi donen més sentit ja que coincideix en el tancament de la unitat 3.

31a sessió. Darrera sessió de xerpes. Em vaig infiltrar en un grup per observar el guiatge del xerpa. Em va agradar perquè es repetien aspectes que havia registrat d’altres xerpes.  Mirava d’explicar als companys el document, però des del seu punt di vista. Va aprofitar que em tenia per consultar alguns dubtes pel que a la puntuació doble.  Com comenta una alumna, l’exercici  —que el vaig veure tan clar quan el vaig triar— és un pèl difícil. El vaig triar perquè hi havia exemples: citacions textuals, explicatives…

Ara, en el torn de les funcions sintàctiques es va produir un fet que valida aquest sistema dels grups d’experts. Cada guia va explicar el quadre que havien elaborat en grup. Després vaig repartir a cada grup una oració per analitzar. En la posada en comú, un company va discrepar i va qüestionar el resultat. El titular era aquest: “Avancem denuncia l’assetjament del PSC als crítics“.  D’entrada, sembla que el darrer sintagma assumeixi la funció de complement indirecte, però és un complement de nom. De fet, ja ens havíem encallat quan els xerpes preparaven el guiatge. Dubtaven de quina era la funció sintàctica.

Sessió 32.  Vam corregir les oracions que cada grup havia analitzat. Després, vaig aprofitar els comentaris que havien escrit sobre la filòsofa Catherine Malabou per repassar la puntuació. Vam formar parelles perquè cada una observés la puntuació que havia emprat l’autor de l’escrit. Em va fer la sensació que l’activitat va avorrir. Ara bé, quan apareixia un comentari a la pantalla veiés que algú aixecava el cap. Volia estar atent del que esmentava la parella. A més, a mesura que anava llegint en veu alta els diferents comentaris, m’adonava que s’hi havien mirat bastant.

Per elaborar la tasca final d’aquesta unitat, la meva filla m’acabava de passar un text crític amb el curtmetratge Cuerdas. Ens anava com anell al dit. Vaig ser incapaç de trobar-lo a la xarxa. En calia el visionat per entendre l’article d’opinió. Quan ho comentes a classe, la Conxi exclama: “Ah, però si el tinc aquí! Vols que el posem?”. Així vam acabar la classe.

Sessió 33. Tal com havíem acordat, comentem el model de prova. Ara bé, l’objectiu de la sessió és debatre l’article d’Ignacio Calderón. Demano qui està a favor del pedagog andalús. Hi ha qui aixeca la mà. Formo el primer grup. Pregunto qui hi està en contra. Ja tenim el segon grup. Uns alumnes s’excusen que no l’han llegit. Perfecte! Un tercer grup. Demano als dos primers que mirin de convèncer-los.  Em sorprèn la reacció dels dos grups. Qui defensen la pel·lícula emeten uns comentaris molt durs, bastant emocionals. Fem la posada en comú. Inicia el debat els partidaris de l’autor crític. Contraataquen els defensors de la pel·lícula. Argumenten que no cal que transmeti cap missatge una obra artística. Finalment, faig la reflexió sobre el debat: som intolerants amb qui pensa diferent de nosaltres, qui planteja una visió crítica.

Sessió 34. Faltava la cirereta per cloure el tema de la diversitat: el de la personalitat. Vam començar la sessió preguntant-los com podem respondre davant de qualsevol situació. Això em va servir per presentar que les persones podem ser racionals, emocionals o viscerals, segons quina part del cervell domina.  Faig l’analogia amb els tres grups del debat de la sessió anterior. Em va semblar que l’argumentació dels defensors del pedagog eren més racionals que no pas els de la pel·lícula. Els vaig definir d’emocionals. Mentre el darrer grup representava la visceralitat. De seguit es van excusar per no haver llegit el text.

Després els vaig presentar els tipus de personalitat que descriu Marta Romo a Coaching y diversidadVam provar de fer el qüestionari extret del llibre El jardín de Babel. Va costar de comentar els resultats. Els vam reservar per a la intimitat.

Vam mirar d’apuntar les paraules claus per resumir tot el que havíem llegit sobre el tema (Yaakov Hecht, Catherine Malabou, Ignacio Calderón) . Vam elaborar una pauta d’observació per tenir present a l’hora d’escriure l’article d’opinió.

Vaig presentar el pla de treball del segon trimestre. Però com que no tenim prou temps, vam acordar quins continguts triàvem per treballar-los en la darrera unitat i vam organitzar els equips d’experts. També els vaig proposar que s’anessin pensant la manera de treballar l’apartat d’història de la llengua. De moment, algú ja s’ha avançat. Ha creat un primer conte (independència i barcelonisme…). S’han espantat amb la seqüència, però m’ensumo que aconseguirem uns bons resultats. Els sortirà a compte i penso que ens podem divertir força endegant un projecte narratiu. Iniciem la revolta. I aviso: en vindran més.

Sessió 14a Suficiència 3. Cliqueu per consultar la sessió.

Sort que no m’he d’escarressar gaire preparant aquestes darreres sessions: em fan suar la cansalada corregint els textos que han sorgit arran de la unitat 2: els articles d’opinió i els comentaris que han fet aquest cap de setmana. S’hi han lluït, qui més qui menys.

He presentat la sessió recordant els objectius de la sessió:

  • repassar el bloc gramatical
  • practicar tècniques de benestar emocional
  • preparar el Dia Mundial de la Poesia

Aquesta setmana repetim el model de prova per anar comentant-la. Hem recordat la diferències entre que /el qual / què, davant d’infinitiu una preposició en canvi la conjunció que demana un verb en forma personal.

Hem llegit l’entrada del blog Elartedelamemoria: Com podem acabar amb la por a l’examen. Abans, però, hem fet una roda amb què els he preguntat com reaccionen davant la por. Els ha costat concentrar-se en la situació. Però  ha estat una bona anticipació per a la lectura del post.  N’estic satisfet perquè han vist com anem tancant el cercle que vam començar al trimestre amb la conferència de Janine Shepherd. Els he recordat la nostra contrasenya: per què no? Els he demanat que apuntessin a casa unes 5 preguntes per anar despertant la curiositat.

He anat demanant les dades biogràfiques per anar-les incorporant la presentació. La sorpresa ha estat la tria d’autors: Joaquim Amat-Piniella (3), Joana Raspall (3), Josep Punsola (1) i Miquel Martí Pol (3). Hi he d’afegir Pablo Neruda. Es nota la presència xilena. Ara bé, la sorpresa ha estat que l’alumne que ha triat el poeta maresmenc ha confessat que havia viscut la joventut a Calella, propo de casa de l’àvia. Em pensava que em prenia el pèl.

Es veu que hem rigut bastant. Sé que avui m’he posat bastant amb ells.   Els he confessat que els enyoraria:

“A vosaltres us amoïna la prova, però  a mi me’n preocupa una altra. Arriba el final i us trobaré a faltar.”

Em permeto una llicència. Trenco l’anominat del grup. S’ho mereixen. M’han ajudat a aprendre força i a adquirir una promesa socràtica.  Mayka, Jordi, Jaume, Cristi, Rubén, Anna, Mari Pau, María, Bego, Antoni, Pancho, Patricia, Ana S, Cathy, Pam, Teresa, Elena , Ana N i Alejandra, gràcies!!