Els núvols s’esvaeixen

8a sessió. Si la sessió anterior va ser espessa, l’actual es van esclarir alguns dubtes. Vam elaborar el relatograma. Tothom valorava pèssima la sessió. El Fernando es va queixar que havíem perdut el temps. Compto que es va desesperar que es qüestionessin acords presos.

Tal com havíem acordat, els vaig proposar de dur a terme l’activitat que ens va ensenyar Antonia Vivas a la trobada d’Aulablog. Vaig formar els dos grups amb les cartes. Els asos van designar els conductors dels trens. Abans, però, els vaig preguntar si volien fer l’activitat a l’aula o bé a l’exterior. Es van tallar i van preferir quedar-se a l’aula.

Vam recordar els acords. Vaig demanar que cadascú triés el grup. Vam poder apuntar conclusions força interessants. Assenten les línies per treballar en les properes sessions. Demà els hauré de comunicar el que hem acordat per a la cloenda.

Els vaig plantejar d’elaborar mems amb les frases fetes. S’hi van engrescar. De moment, començarem triant-les. Com va recordar Javier Encina

el desenvolupament d’aquest sessió comparada amb la de dimarts n’és un bon exemple. És una llàstima que el pas del temps hagi refredat l’eufòria amb què vaig sortir de l’aula aquest dia.

 

D’estrena

Reunió amb l’equip. Es respirava certa expectació. Aprofitàvem l’avinentsea per repartir els exemplars del calendari i per fer públic el producte final del projecte, que vam iniciar en la darrera reunió del curs passat. Debutàvem la singladura cíclicament, amb el mateix esperit amb què vam finalitzar l’any acadèmic. Ens servíem de la trobada per reflexionar sobre el projecte, tal com recull l’ordre de la reunió. De fet,  es tractava de reviure l’experiència per descobrir com assumim un repte i què ens pot aportar l’humor en la nostra tasca.  Robert Holden en el seu llibre  identifica el riure amb llibertat, acceptació, perdó, tolerància, joc, pertinença… Ho vam comprovar, com es poden llegir en els comentaris de les companyes i en el meu relat. Ara bé, com és que vam iniciar la reunió amb un aire festiu i informal i la vam acabar amb un tediós formalisme? N’apunto les possibles causes.

D’una banda, vaig prioritzar a l’hora de planificar-la elaborar un vídeo. Va complementar el repartiment dels calendaris i va servir per recordar quin era el repte: versionar una fotografia cèlebre. El projecte, tot i que va néixer com una ximpleria, ens havia de servir com a vehicle per anar millorant la nostra competència digital.

Havíem previst improvisar un refrigeri. Ara bé, havia passat per alt que calia condicionar l’espai. Vam haver de canviar d’aula. La celebració va propiciar que tothom comentés l’experiència o intercanviés impressions en petits grups. A l’hora de reprendre la reunió, vaig  haver  de tallar les converses espontànies. Sense adonar-me’n, aquest fet simbolitza que reclamava al grup  que tornéesim al formalisme…

A l’hora de la reflexió, em sembla que algunes companyes es van sentir qüestionades o fiscalitzades. Proposava que miréssim d’incorporar l’humor a l’aula. En canvi, unes altres companyes repetien la valoració que havien fet del projecte. Reconeixien que la tasca havia originat un sentit més d’equip. Hauria d’haver previst més varietat d’interaccions. Així oferia més oportunitat d’aportacions individuals als dos punts del debat.

Em vaig anar desinflant. Vaig ser  incapaç de liderar un nou desafiament: la iniciativa d’Aulablog per manifestar els desitjos del curs. Vam acordar d’aprendre la programació per projectes. De nou, alguna veu reticent. Va tornar a aparèixer l’avaluació. Emergien les dues concepcions: la fita de l’aprenentatge dels alumnes o bé es converteix en una pedra a la sabata. Vaig aconsellar de vetllar pel benestar emocional mutu: tant el de l’alumnat com el nostre. També vaig apuntar que mai no havíem pensat a analitzar el nostre discurs o la nostra actitud a l’aula.

 Malgrat les dues actituds que poden conviuren en un equip, continuo tenint la sensació que és impossible que treballem unitàriament. Això també es pot copsar a l’aula. Potser es deu a l’individualisme de la nostra labor i dels alumnes. Desconeixen quin és l’objectiu comú. M’havia plantejat si el meu rol s’hauria d’enfocar cap a un acompanyament més personal.

 

 

 

Com penso refrescar l’aula?

Em va agradar la proposta viral que va desafiar Aulablog per celebrar l’inici del curs. Fidels a l’eslògan de la darrera trobada, van animar que empréssim la mà per transmetre cinc desitjos per enguany. La iniciativa va engrescar tant que s’ha convertit en un motiu per reptar seguidors del teu entorn tuitaire. Em vaig animar al final de la jornada a participar-hi. Va ser una proesa perquè patíem al despatx una xafogor insuportable. Costava que la tinta quedés fixa a la pell.

Confesso que arrenco el curs cansat encara del passat. Algunes passejades ja han provocat que l’olla comenci a bullir. Tal com vaig manifestar a les companyes, mantinc la disrupció a l’aula, és a dir, continuo professant amb la #rEDUvolution. M’agradaria continuant dissenyant experiències d’aprenentatge, bastint-les plegats, amb l’alumnat, per anar descontaminant-me del llast tradicional. Desplegar ales és excitant i adictiu. Comprovat. Com el poema de Gustave Apollinaire.

Ja he experimentat que si les sessions són disteses motiven molt més l’alumnat. Per tant, cal incorporar l’humor en la pràctica. Aquí en teniu deu raons. Com sempre. Aprenentatge i diversió van de bracet.

Continuaré aplicant la metodologia de l’aprenentatge per projectes (ABP). Em fa gràcia iniciar el B3 per provar el projecte ideat per Toni Solano. Si puc continuar amb el grup la resta de trimestres, voldria experimentar un banc de coneixements comú (BCC) i l’aprenentatge per servei (APS). D’altra banda, per al grup de C2, potser ja he fet tard però m’agradaria incorporar la gamificació: singladura de xerpes? 1714?

M’agradaria que l’avaluació estigués sotmesa a l’aprenentatge i no pas a l’inrevés. Malgrat que aposti per una avaluació continuada, em sobra la sumativa. És la que devalua el procés d’aprenentatge. És un llast de l’educació industrialitzada: els productes de l’alumnat ha de passar per un control de qualitat. Han de complir uns estàndards.  Què hem de fer amb els que es desvien o bé si  el resultat és diferent del que s’havia imaginat el docent? Si la nostra tasca s’ha de vestir i bastir d’autoritat, malament rai. Per tant, m’agradaria investigar altres maneres d’avaluar, que s’incorporin durant i no pas al final. Desconec si m’aproximo cap a una avaluació competencial.

Finalment, doncs,  mantinc la pràctica reflexiva com a recurs avaluatiu. És ben cert que costa que els alumnes sàpiguen reflexionar; i els docents? Hauré de negociar amb els diferents grups com hem de bastir un portafoli. Em sembla que cal narrar el procés de construcció que no pas mesurar-ne els possibles resultats.