Una mica agosarats sí que en som! Muntar un taller sense conèixer gaire els destinataris té nassos! S’ha de tenir coratge per anar a parlar de #rEDUvolution a docents que són innovadors, que treballen per projectes, que gamifiquen, que usen les TIC. Ens hi vam presentar només amb els apunts de la sessió, sense una presentació… només amb les microrevolucions impreses i un qüestionari per ajudar-los a reflexionar. La pedagogia invisible: volíem un taller el més espontani possible. Cadascú volia insistir en un apartat perquè la perfomance tingués sentit: una, un fons didàctic; l’altre, una acció en què la diversió proporcionés un aprenentatge. Yin i yang educatiu: aprenentatge formal versus informal.

Ens va costar arrencar. Es van presentar un parell de problemes. La línia havia caigut; per tant, no teníem connexió i no podríem accedir a l’aplicació per elaborar el mapa conceptual. El material era molt bonic, però no s’hi podia escriure. Així doncs, vam haver de recórrer als post-it. Tampoc ens havien comprat els sucs. El fet de conduir un taller per parelles és molt més relaxat fins i tot en aquests moments que t’abandona el desodorant.

Nerviosos, vam començar amb la presentació. La Carme va demanar que escriguissin el nom en un paper. La majoria no en tenia. Hauria anat bé que haguessin utilitzat les enganxines perquè després de la roda, es van moure i van canviar de grups. També ens vam oblidar d’explicar el motiu de l’acció. Volíem celebrar la nostra estrena com a assistents a la trobada i com a talleristes. Així doncs, els convidàvem a berenar si ens ajudaven a parar la taula. Currículum ocult: convertir el taller en una reunió d’amics. Qui no ha après més al voltant d’una taula, compartint un cafè en un ambient distès?

Vam començar amb una pluja d’idees per detallar una bona experiència d’aprenentatge. El resultat va ser fenomenal. En un tres i no res la vam tenir definida.

La primera paraula que vaig apuntar: divertida. Curiós! ens vam oblidar completament de les que havíem apuntat nosaltres, com per exemple una nova experiència t’hauria de connectar amb una altra de prèvia.

Tot seguit, vam formar els diferents grups. Els vam demanar que triessin un estri: un got, un plat, una forquilla, un tovalló i vam haver d’improvisar un sotagot.  Vam repartir les microrevolucions perquè cada grup la debatés. Hauria anat bé que cada grup la llegís en veu alta als altres o bé haver projectat el vídeo sobre el llibre, tal com ens va apuntar l’Ana Pérez i el Xavi Bayer. S’hi van estar estona debatent cada una de les propostes de María Acaso. Van generar debat. Els vam repartir, però, unes preguntes per poder extreure conclusions i així apuntar-les als estris (Qüestionari).

Al final, els vam desafiar a convertir l’aula en un espai per celebrar la manduca. Vam agrupar totes les taules juntes al bell mig de l’aula. Va fer efecte veure la taula immensa, amb les idees de cada grup parades. Hauria estat un bon regal per al col·legi o bé l’hauríem d’haver traslladada a l’espai del cafè perquè la poguessin contemplar tots els assistents. Mentre berenàvem vam anar comentant les conclusions de cada equip. L’Ana alicantina va reclamar música. Va ser una llàstima perquè hauria distès més l’ambient. Hi havíem pensat que un grup podria elaborar una llista de reproducció.

Com és que la nostra proposta originés tant de debat en cada grup? Com és en la posada en comú tothom abaixava el cap quan sentien les idees de María  Acaso? Fa por el canvi. Algú va confessar que el que s’havia presentat en la trobada era un flor d’estiu, però el que manava era seguir amb el programa. Es van confessar casos d’alumnes bloquejats per la pressió de la prova.  També es va plànyer que cada cicle rebi les queixes del cicle superior. La universitat es queixa del batxillerat; el batxillerat, de secundària; secundària, de primària; primària, del cicle infantil. És una bogeria. Les ganes d’innovar s’ofeguen perquè seran la riota del claustre o bé perquè mal eduquen els alumnes. Què en faran després? De jutjat de guàrdia…

piulada crearEDUvolution

Potser és por, però també és obra del sistema: deixar les coses ben lligades, com sempre. Així s’apaivaguen possibles revoltes. Per tant, no ens deixen cap altra solució que declarar-nos docents antisistema. Hem de piratejar l’aula. Desobediència… docent, oi?

Vaig ser incapaç de saber relacionar l’experiència que van tenir al matí els qui van anar al Tibidabo amb el taller. Van xalar com nens. Bé, el que hem de generar a l’aula són regressions infantils. Hem de tornar a ser infants per tenir ganes de jugar i ,com conclou Hanoch Piven, per ser lliures.

portada rEDUvolution

Cliqueu aquí per al reportatge fotogràfic

Vaig sortir del taller pensant quin cavall de Troia acabàvem de construir en una aula de la Salle-Bonanova!

Fonts:

Jordi Domènech reflexió sobre la innovació

Angel Fidalgo sobre innovació troiana

Aitor Lázpita sobre la por a canviar

Anuncis

N’havíem parlat fa temps amb la Carme d’anar-hi, just quan van triar com a seu de la nova edició de la trobada. Ens vam despistar. Al final, vam dubtar d’anar-hi, d’assumir algun repte. En parlàvem a primera hora i ens deixaven al final del dia per comunicar-nos la conclusió. Mentrestant, anàvem escrivint  a l’organització aclariments. Vam cansar el pobre Isidro Vidal  (@Isidro )! En vam tenir prou amb un cap de setmana per fer el cop de cap.

No les tenia totes… però va ser arribar i veure les llistes dels tallers. El nostre era un dels que tenia més inscrits. Ens vam cagar a les calces. El que té de bo de tirar un taller entre dos és que un anima a l’altre. Vam anar recollir l’acreditació i ja et trobaves cares conegudes del Twitter. Anar a un acte així de la mà d’una generadora de continguts té els seus avantatges, t’ha de presentar bastant.

Entrem a l’auditori. Com a bons primerencs, ens seiem a la segona fila, darrere del comitè organitzador i de Boris Mir. Comença els parlaments a càrrec de Jordi Vivancos, representant el Departament d’Ensenyament i Gerard Ardanuy, regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Els discursos són bastant distesos i  informals —ai, ai, ai, l’excel·lència comunicativa! El regidor es descriu com a friqui. El públic somriu. La majoria s’hi identifica. Començo a estar-hi a gust: ric per qualsevol cosa. Esclafim a riure quan sentim anomenar a Charo Fernández: “los gomets”. Tant que ens va costar incloure aquesta paraula en castellà a la llista del material per al nostre taller! Em pregunta si és la primera vegada. Quan assenteixo, es resigna: “Uno que se pensaba que asistía a un congreso…”. Presenta Boris Mir. M’agrada com explica la seva experiència a l’Institut-Escola Les Vinyes de Castellbisbal.

Mapa visual elaborat per César Poyatos (@cpoyatos)

Empatitzo amb el seu discurs. Reconec l’orgull i la satisfacció d’haver iniciat un projecte que encara perdura, d’arremangar-se per tirar-lo endavant, amb errades i encerts, de constatar amb la pràctica la teoria i d’haver-ne après un munt. Després del berenar, vam assistir al  taller en què Sergi del Moral ens va demostrar  la metodologia que aplica per aprendre  a resoldre problemes matemàtics.  Dues hores que ens van passar volant. Les claus: generar un conflicte (la sacsejada de l’Olga Esteve), per provocar que els aprenents formulin preguntes.  A més, em va agradar que explicités que les seves classes es basen en l’estructura narrativa dels tres actes. Ara bé,  em va fer patir: costa controlar nés d’un centenar de docents que pateixen una regressió infantil aguda.

1a jornada: ME-MO-RA-BLE!!!

L’endemà vaig acudir al taller d’Antonia Vivas. Em va agradar molt com va plantejar el taller. Va presentar les activitats que havia posat en pràctica en un centre per conscienciar com conviuen la quotidianitat alumnes discapacitats. Ens va proposar una primera activitat de presentació, visual, que ens va cohesionar de seguit. Va aconseguir que amb un moment, s’establís molt bon rotllo. Així vaig conèixer la Itziar la Mamen i la Inés, persones extraordinàries. Vam continuar experimentant amb la limitció visual. Vam haver de fer dos trens, qui només veia era el darrer de  la fila i amb un codi gestual havia de conduir el tren. És una activitat idònia per al treball cooperatiu i un element indispensable: la confiança. Tot seguit, ens va proposar transformar tot el que havíem sentit en idees per elaborar un mínim prototip per incloure l’aprenentatge de les discapacitats. Finalment, ens va plantejar treballar les limitacions de moviment corporal amb un globus. En vaig sortir molt satisfet i, com he dit , va ocasionar que s’establissin un vincles ben estrets entre tots els participants.

Després del cafè, la foto de família (foto de Josu Garro Mezo, @otxolua) . Mentre pujava l’escala cercava el Sergi per comentar-li les preguntes que em venien al cap: quants hi cabem en la foto?, quants innovadors per graó?, quants graons ens caldrien?….

Després ens van aplegar en una aula per presentar el taller i donar-nos les instruccions per provar-lo. Ens havíem d’agrupar segon el número que teníem a l’acreditació. Haurien d’elaborar unes proves perquè l’alumnat del nivell que ens hagués tocat aprengués sobre un tipus d’intel·ligència. Un taller agosarat, però molt ben planificat i conduït per l’equip de Salesianos Atocha.

 

Dinar i cafè a la plaça de la Bonanova. I tres, dos, un… Carme Bové i Jaume Sans a escena! Però això serà una propera entrada.

2a jornada: satisfet

 Dissabte, he de confessar que només volia escoltar Alfredo Hernando, però em van enxampar mentre feia campana. Així doncs vaig haver d’anar a escoltar la memòria. Va estar molt bé.

En el cafè, coneixem el conferenciant. És atent. Sap fer-te sentir excepcional. La seva xerrada va ser molt interessant i ens va anar animant a participar a través del Twitter. Si voleu escoltar-la, aquí en teniu el vídeo.

Finalment, els actes  de rigor: el bateig i la polca.

L’any vinent és a Cadis. Si puc anar a un esdeveniment d’aquesta índole, potser m’aturo a mig camí . Provo Novadors 15.

Ja m’ho havia comentat la Guida Al·lès. S’hi ha d’anar. Com es pot comprovar en la foto de família, hi ha més innovació que estrelles al firmament  (adaptant l’eslògan d’un famós estudi nord-americà). Et desprens de l’etiqueta de bolet. En som uns quants, que ja no som tan minoria.

Hi anava una mica acovardit, però amb l’ambient de la inauguració i l’activitat de Busca algú llences les manies a la primera escombraria que trobes.

Les ganes de sorprendre els companys per part dels talleristes i el respecte i l’admiració per part dels assistents.

Va pagar la pena.