Et prepares una sessió sobre Art Thinking. Mentre vas triant el material, t’adones que n’hi ha que l’hauràs de descartar. El procés deu ser similar al d’editar un projecte musical. Al final,  els artistes o els productors s’empesquen donar-li una nova vida a tot el material rebutjat: publicant un recopilatori. És la finalitat d’aquesta presentació.

Ja he confessat que temia que hagués d’explicar l’experiència d’una manera expositiva.  Em feia por que pogués avorrir l’audiència. Em va ve venir al cap la metàfora d’un sopar d’amics en què l’excusa és ensenyar-te el reportatge de les darreres vacances. T’ho proposen just quan estàs paint l’àpat copiós i notes que les parpelles et pesen.

Vas enllestir el taller just quan havies acabat el curs i encara estaves sota els efectes de l’eufòria. S’havia graduat la primera promoció arthinkera —després d’escriure aquest apunt, t’adones que és la segona. Vas evocant els projectes que vam anar desenvolupant al llarg de dos anys (#Humanari, #MR, #clàssics, #Suspens0, #16 sessions i #AnyMACapmany).

Reflexiones com has arribat a adoptar aquesta metodologia. Recordes un vídeo de María Acaso sobre educació disruptiva que et va impactar. Les preguntes que planteja són dards que t’obliguen a replantejar-te la teva pràctica i alliberar-te del que causa insatisfacció quan surts de l’aula. Descobreixes el seu blog. Enveges com organitza les sessions formatives,  les seves reflexions van esquerdant encara més el teu academicisme. Llegeixes la conversa que va mantenir amb Elizabeth Ellsworth i hi reconeixes alguns dubtes, algunes paradoxes i algunes conclusions. Quan estaves a punt de provar el seu mètode Placenta, publica rEDUvolution i decideixes experimentar les microrevolucions. I de la rEDUvolution a l’Art Thinking.

Gràcies a Ainohoa Ezeiza i Javier Encina, topes amb el pensament d’Ivan Illich. Nou impacte. El formalisme educatiu se’n va en orris. T’adones que el sistema educatiu, tant és que sigui reglat com no reglat ja que el segon s’emmiralla en el primer, s’ha bastit en la submissió, fonamentada en criteris arbitraris. Desapoderament, autogestió són conceptes per investigar a l’aula.

Finalment, en aquest periple incert tens una taula de salvació: l’actitud lúdica. Conèixer Imma Marín, et fa capgirar l’aula. Notes que les classes tenen un altre ritme, l’alumnat ve amb ganes, adoptes un nou punt de vista i fins i tot els conflictes es paeixen millor, gràcies a l’humor.  L’actitud lúdica és un dels components de la pedagogia sexi que tant defensa María Acaso. Arribes a una conclusió: abandones el perfeccionisme i t’aboques al gaudi. Com pots pretendre que l’alumnat es diverteixi aprenent, si tu vas patint perquè les sessions surtin com les has planificades?

No obstant això, continues furgant dins teu per respondre com és que t’ha captivat l’Art Thinking. Rememores més referències. Per exemple, Jordi Aligué Bonvehí, director  de Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts Parc del Garraf. Pretén popularitzar l’art emergent —segons ell, s’estima més aquest adjectiu que no pas el de contemporani— desenvolupant, d’una banda, programes educatius i, de l’altra, impulsant projectes que vinculen creadors amb el territori. Considera que és fonamental promoure  l’art ja des de ben petits permetent que escolars coneguin un artista compartint-hi un projecte artístic. Té la dèria de desplegar empreses que implica diferents artistes a expressar la seva visió d’algun concepte.  Aquests projectes creen comunitat i estableixen ponts culturals.

Ves per on, un d’aquests projectes em va servir com a material didàctic per una de les meves primeres experiències en Aprenentatge Basat en Projectes (ABP). Ara m’adono que adoptava més aviat més components de l’Art Thinking que no pas d’aquesta altra metodologia activa. Havia concebut el curs com un viatge o una mirada pel Mediterrani. Pretenia que l’alumnat concebés el seu aprenentatge com una experiència motivadora, compartint-la amb la resta de companys.

Durant un parell d’anys l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà vam iniciar un replantejament de l’avaluació. Ens vam qüestionar quina havia de ser la funció. Va ser un procés de compartir amb l’equip neguits, dubtes, experiències, etc. Com a coordinador del grup de treball em va ajudar a consolidar la meva tasca resolent contradiccions pedagògiques, esberlant encotillaments i amb ganes d’incorporar una educació molt més democràtica. Primer, ho vaig experimentar en els cursos a distància, però després ho vaig dur a la pràctica en els cursos presencials.

I tanquem el cicle inconscientment. Decidim tot l’equip visitar Vallgrassa per poder inspirar-nos a l’hora d’organitzar possibles itineraris literaris amb l’alumnat pel municipi. Arturo Blasco, mentre ens guia la visita, ens confessa el seu procés d’arrelament al paisatge del Garraf. M’adono que és el mateix que he viscut i aquell dia sento que m’hi arrelo. Mentre ens convida a participar de les diferents propostes de l’espai, vaig prenent nota que ho podem adoptar a l’aula. És a dir, que l’art és un mitjà per desenvolupar qualsevol projecte per aprendre llengua.

Mentre remenes l’arxiu fotogràfic, t’adones que moltes imatges tenen alguna cosa en comú: l’alegria de què fa gala l’alumnat. Tant és que sigui abans (entonant una haka creada pel grup)  com després de fer la prova de curs (unes birres per celebrar la gesta) o bé com fem les pauses en cada sessió, amb un descans cerebral.

Finalment, mires com has anat aplicant els diferents fonaments de l’Art Thinking en els cursos.  Tinc una preferència pels detonants. M’agrada irrompre a l’aula amb un kit de jardineria per plantar clavells de moro. És una metàfora idònia per il·lustrar el transcurs del temps en un curs. Inspirant-nos en un projecte de Nicolás Paris,  ens ajudaria a ambientar la lectura del conte El mirall de Mercè Rodoreda. El dia que el vam llegir vaig aparèixer amb un pa de pessic i melmelades de diferents gustos per acompanyar la lectura. Així podíem degustar els records agredolços de la protagonista. Vam repetir una acció similar amb el conte de L’oca de Prudenci Bertrana.

Per dessacralitzar la prova del curs,  em vaig empescar un ritual en què netegem les males vibracions des del primer dia. Hem d’impedir que la prova ens condicioni l’aprenentatge. Una corda va servir per marcar una bretxa a l’aula. Era un recurs per cohesionar dos grups que en el trimestre anterior havien tingut professors diferents i per plantejar-los un repte: com la podien fer desaparèixer. De vegades, aquests elements sorprenents poden servir per motivar la redacció d’un text o bé per formar grups per elaborar junts un article d’opinió. Unes altres vegades pot ser el mateix docent qui faci aquesta funció. Per exemple, aparèixer de militar el primer dia  per canviar la concepció del curs o bé acabar el mateix curs convertit en cònsol honorari de la Polinèsia per conduir un joc d’escapada.

Si el que busquem és el protagonisme de l’alumnat,  cal que respectem la singularitat de cada component del grup. Se’l pots rebre el dia de la prova amb una carta amb els trets més representatius de cadascú o bé si han revisat un resum d’un llibre en petits grups que triïn ells el que els sembla més representatiu.Vam adoptar una nova acció de Nicolás Paris per confeccionar el que seria el relatograma del curs. Vam construir un arbre del coneixement amb els objectius de cada alumne o bé vam mirar d’aconseguir el color de la nostra pell, inspirant-nos en una obra de la fotògrafa Angelica Dass. Si en una primera sessió cada alumne va tatuar un company amb l’impacte d’una lectura, potser calia que al final del curs marquessin a la pell del professor el que havia representat el curs. També podem aprofitar el context polític per poder fomentar el pensament crític. L’alumnat es va inspirar en la campanya Empaperem per desenvolupar el projecte #Suspens0. En alguna ocasió n’has de patir les conseqüències: quan el grup et planta perquè se suma a la vaga feminista del 8M.

El que et dona més satisfacció és quan acabes algun projecte o bé alguna acció de què es desprèn algun producte. L’aula es transforma en un laboratori. Tu llences la idea al vol i l’alumnat te l’arreplega i la va fent seva. Sempre sorprenen els resultats. Si ens havíem d’endinsar en l’obra de Montserrat Roig, el relatograma del curs podia ser un tauler del Monopoly o bé  —com ja hem esmentat anteriorment— el motllo del peu es convertia en el mapamundi del curs. Les postals de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes) eren la plantilla per confeccionar una postal amb el resum d’una sessió. Així vam recrear l’exposició Diumenge d’Oriol Vilanova. Desmuntar l’aula  construint unes instal·lacions amb les cadires, podia ser una metàfora d’un nou enfocament pedagògic però també l’escenografia per a un ball final. L’alumnat es pot encarregar de preparar l’ambientació de l’espai en què tindrà lloc unes xerrades tipus TED. També poden recrear poemes per commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Quan has d’assumir un curs, barrines quin projecte podrem desenvolupar. Mires d’anar apuntant les possibles idees en el projecte mínim viable. És un punt de partida perquè es va modificant a mesura que l’anem executant. Repasses tots els projectes arthinkers: El Vaixell de la Llibertat, una adaptació de la proposta col·laborativa de Joaquin J. Martínez; A relaxing cup in Castelldefels, intent de gamificar un curs basat en el procés de selecció d’una seu olímpica; Jo vinc d’un silenci, la cançó de Raimon va ser el pretext per evocar el passat dels alumnes; C2 rEDUvolutionari, com hem comentant, provant microrevolucions; I vint anys després, la nostra manera de participar en el projecte de Toni Solano; #TotssomSalim, un banc comú de coneixements i lectura cooperativa d’Els narradors de la nit de Rafik Schami; L’avaluació ètica, aprenent sobre desapoderament pedagògic; Els veïns del C2, segon intent de gamificar un curs amb un enigma inicial: qui ens podia espiar; Els Viatgers, que en el primer trimestre vam provar l’autogestió pedagògica, en el segon el pensament visual amb l’obra de Joan Brossa i en el tercer vam dur a terme el projecte #5dones; Vet aquí una crònica, commemorant el naixement de Ramon Muntaner i convertint el curs en un joc de l’oca;  Humanari, basat en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand i en el projecte d’Angelica Dass; #MR, un altre curs gamificat amb què ens vam convertir en un comando errorista per defensar el nom de Montserrat Roig i frustrar el pla malèvol del Dr. Mabuse; #i2cast16experimentant l’Art Thinking aprofitant una exposició de Nicolás Paris i combinant la lectura de contes de Víctor Català, Prudenci Bertrana, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Pere Calders; Bestiari s. XXI, inventant un joc inspirat en la lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull; #Suspens0, una campanya per eliminar el nombre de víctimes educatives; 16 sessions, provant el moviment com a recurs educatiu i coneixent obres de Josep M. Benet i Jornet i de Sònia Moll Gamboa; Qui té por de M. Aurèlia Capmany?, aprofitant la commemoració del centenari del seu naixement per conèixer-ne algunes obres; Paradís 4.0, un nou curs gamificat per celebrar l’Any Bertrana, centrant-nos en els Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana.

Val la pena aventurar-se amb aquest mètode. Les classes esdevenen punt de trobada per experimentar i crear. Ja veieu que podeu anar de bracet de qualsevol artista o bé podeu fer-vos vostre qualsevol projecte artístic. Si, tot i així, us fa certa basarda, doncs traieu el cap per la Xarxa. Podeu seguir el blog de María Acaso, tafanejar qualsevol perfil d’Arteducadoras o bé espereu que cada divendres Maria Paczkowski us recomani seguir  comptes a Twitter.

Anuncis

M’havia fixat aquests cinc objectius per al curs passat: experimentar l’aprenentatge informal, aprofundir en la ludificació, seguir amb l’avalaució ètica i el desapoderament educatiu i continuar visibilitzant la meva tasca a l’aula a través de les xarxes socials. L’aprenentatge informal va néixer amb una tempesta i es va cloure de la mateixa manera. En canvi, la ludificació va aconseguir, d’una banda,  com en el curs passat, una motivació extraordinària i una forta implicació per part de l’alumnat. Es van tornar addictes a la sorpresa a l’aula. Quant a l’avaluació ètica, era vetllar perquè l’administració de la prova no capgirés la feinada del curs. També volia mantenir el desapoderament educatiu i continuar difonent la meva tasca docent.

L’experiència d’Els Viatgers

Va ser fruit de l’intent d’ampliar un grup, prescindint de l’itinerari convencional. La majoria del perfil d’aquest grup eren persones que volien accedir al mercat laboral o bé que pensaven a presentar-se a oposicions a l’Administració: els urgia aconseguir el certificat de C1. El marc polític català ens va servir com a metàfora de l’experiment. Es tractava de prescindir de les diferències i sumar les singularitats i les potencialitats de cadascú. Per això calia desenvolupar un aprenentatge democràtic, basat en la negociació i el diàleg. Vam tenir una arrancada bastant agosarada el primer trimestre, però que es van anar diluint tant en el segon i com en el tercer trimestre. Vam passar de l’autogestió educativa a proposar jo els projectes de treball.

20160310_121722

Va costar familiaritzar-se amb l’ús de Google+. Alguns  alumnes els va destarotar l’autonomia d’aprenentatge. S’estimaven més aferrar-se a un ensenyament tradicional, malgrat que reconeguin després que és tediós.  Mentre que uns altres, havent superat les reticències inicials, els va agradar aquest nou enfocament. Els motivava la sorpresa, la discussió en petit grups, treballar per projectes i  aprendre dels companys… És curiós que just començar el curs la majoria d’antics alumnes es va espantar pel nivell oral dels nous companys i vam acabar-lo amb el descontentament de la majoria d’alumnes catalanoparlants. He d’aprofundir més en la personalització de l’aprenentatge, perquè ja es veu que he estat incapaç de dur-ho a terme.A més, he de persistir aprofundir més en l’aprenentatge informal.

De totes maneres,  la presentació dels productes finals del primer trimestre va ser admirable. Va engrescar el fet d’alliberar els emblemes que aconseguien en el segon trimestre i va agradar defensar heroïnes. Hem estat capaços que respongués la Fundació Freedom Writers a la nostra invitació.

img-20160407-wa0005

Aprofundiment en la ludificació

La commemoració de l’Any Ramon Muntaner va ser el pretext per desplegar la ludificació al llarg del curs en el grup de C2. Primer, les actes visuals de les sessions del primer trimestre i la lectura d’un capítol de la Crònica van ser el material per construir el tauler del joc de l’oca. A més, els alumnes van adaptar el joc Érase una vez. Cada alumne, a partir del capítol corresponent, va crear les cartes del joc. A més, en vam editar un tutorial per explicar com s’hi juga. Estaven tan engrescats que a l’hora de posar en pràctica la narrativa digital vam crear un vídeo per presentar-lo en un concurs de docents innovadors.

img-20160419-wa0020 vet-aqui-una-cronica-ppt-6

img-20160526-wa0014

L’avaluació ètica i desapoderament educatiu

Estem d’acord que l’avaluació ha de ser coherent amb l’enfocament que se segueix. Però l’avaluació final continua originant conflictes. L’alumnat li sobta que al llarg del curs s’hagi fomentat l’aprenentatge cooperatiu i quan l’han de posar en pràctica en una prova, en canvi, l’han d’assumir individualment. Si volem que siguin autònoms a l’hora de fer front als dubtes lingüístics, com és que els prohibim que consultin fonts per resoldre’ls. D’altra banda, l’avaluació final impedeix que els alumnes modifiquin la seva visió de l’aprenentatge lingüístic. Tenen una visió academicista i fins i tot sacralitzada de la llengua. S’obliden que és una eina per aprendre, per conviure, per intercanviar i per reflexionar. D’altra banda, potser és l’aspecte que hauré de millorar. De vegades, quan provoques que reflexionin i els planteges preguntes en el grup virtual, hi llegeixes comentaris dels alumnes, però o bé no saps com respondre’ls o bé tens la sensació que escriuen el que vols llegir. Costa originar debat: si el reserves per a l’espai virtual és minsa la participació. L’hauria de plantejar a l’aula.

Quant al desapoderament educatiu, tinc dubtes i neguits. M’he de desprendre encara de tants convencionalismes. Potser el problema rau que encara em costa assumir  i gestionar el dissens.

Visibilització de l’aula

L’actitud dels dos grups ha estat diferent. Mentre que Els Viatgers s’estimaven que tot quedés en el nostre grup virtual, el grup de C2 cada vegada es van engrescar més amb l’ús de les xarxes socials. Tal com ja he explicat, els va entusiamar que utilitzéssim Twitter com a recurs didàctic.

Pel que fa al dietari d’aula, només he estat capaç de mantenir-lo per al grup d’Els Viatgers. Em sap greu que no hagi registrat observacions i reflexions que havia viscut amb el grup de C2.

De totes maneres, he de tenir clars els criteris per etiquetar els continguts. Ja se’m planteja un dubte a l’hora de classificar aquesta entrada. Cal amb urgència un rentat de cara del blog.

morocco-1046535_960_720

Sessió 9a. Comencem com és habitual: roda amb les impressions de la sessió anterior, redacció de les 21 paraules, posada en comú en petit grup i tria de l’acta. Em recorden que els havia promès que els explicaria el motiu d’aquest nombre de paraules. Aprofito que hi ha la Transi i la Johanna perquè ho expliquin.Resumeixo la trama d’Els narradors de la nit. Ulls com taronges.

Prosseguim amb la morfologia verbal. Avui, participis. Em presento amb una pilota i amb infinitius. Els demano que formem un cercle. Els reparteixo els verbs. Els explico que han de passar la pilota i han de dir en veu alta el participi del verb que els ha tocat. Al principi, desconcert. Tot seguit, neguit. Veig que he d’apuntar els verbs que van dient en veu alta. Després comprovem si n’han sabut dir el participi. I girem full.

Dictat de paraules. Hem de repassar l’ortografia de les nasals. “Sí, ho confesso, senyor jutge, m’he deixat vèncer pel formalisme! No, no he renunciat ni al desapoderament educatiu ni a l’autogestió educativa. Però què faria vostè quan només sent esbufecs i queixes d’«això és molt difícil, Jaume!»?” Formo petits grups i vaig repartint les diapositives perquè vagin responent la pregunta plantejada i seleccionin les paraules que poden servir com a exemples.

Acabem la roda dels capítols. Malgrat que mantinguem la disposició del cercle, sento que xerren entre capelletes. Em sap greu perquè no respecten el company que els explica el corresponent extracte.

Finalment, els he preparat una activitat vivencial per cloure la primera unitat. Homenatjarem Anna Vives escrivint. Cadascú havia de marcar sobre l’esquena d’un company una paraula del capítol llegit. L’escriba havia de ser capaç de reproduir el mot amb  els ulls tancats i amb la mà que no és destre. L’altre company havia d’ajudar  a aguantar el full. Ras i curt, experimenten sumant capacitats.

20160503_132325

http://slide.ly/embed/03fc53ab7bf2ab7c9149e04c628f3865/autoplay/0

Sumant capacitats by Slidely Slideshow

Sessió 10a. Començament típic. Aprofito l’avinentesa per preguntar-los com es van sentir escrivint paraules amb limitacions. Només contesten dues alumnes. La Dolo va sentir estranyesa mentre que  a l’Eva l’activitat li va entusiasmar.

20160505_121951

Estrenem nova unitat, si que ho podem denominar així. Els presento les dues noves guies: Milena Jesenská i Neus Català. Abans, però, aprofito que cada grup formuli una pregunta per a l’heroïna. De moment, ja en tenim cinc per a l’Anna Vives.

20160505_123407

Preveig que reflexionem sobre l’article d’opinió. Primer, estableixen com ha de ser un bon article d’opinió. Es genera un debat. Discuteixen per la finalitat. El Carles no li agrada gens que la intenció comunicativa sigui la de convèncer. Finalment, em costa de presentar-ne el mapa mental.

criteris avaluatius distància S3 article d'opinió - com ha de ser un bon article d'opinió

Noten la primavera. Només tenen ganes de parlar en grup. És difícil de negociar com voldran escriure l’article d’opinió. Mentre intento inútilment captar l’atenció, em ve al cap una escena. Al final, m’he d’imposar autoritàriament. Faig broma del jersei que porto o bé els comunico que a partir de la setmana que ve repartiré targetes grogues i vermelles . Els excuso dient  que sóc jo qui els esvero. Si vull que dialoguin, doncs és inevitable aquest mercat de Calaf. De moment, aconsegueixo que en pensin el tema.

20160505_134458

Ajorno la lectura del text model. Aprofito l’estona que ens queda per plantejar-los com tanquem el projecte de La vinya literària. Prepararem una performance. Els agrada la idea.

AUTOCRÍTICA.jpg

Fa un mes que vaig finalitzar el curs i encara no he pogut escriure’n la valoració. Va arrencar sota la ressaca electoral del 27-S i l’escric mentre se celebra el debat d’investidura. Així doncs, seguint la recomanació del nou president, començarem aquesta reflexió demanant perdó i agraint. Perdoneu el retard i he d’agrair a Garbiñe Larralde i Ramón Besonías que m’animessin a practicar el pensament visual. Em va servir aquest mètode tant per planificar-lo com per valorar-lo.

Vinyeta Els Viatgers.jpg

Com que aquest curs és una continuïtat del curs en què vaig experimentar el desapoderament educatiu —que tan bon resultat va donar, hi volia mantenir la mateixa línia. Tenia l’encàrrec de flexibilitzar l’itinerari per poder oferir aquest curs a un públic molt més ampli que el que correspondria al grau. De ser un grup amb un nombre inscrits molt per sota dels mínims fixats va haver-se de tancar en plena inscripció.

Vam acordar que experimentaríem l’autogestió educativa. Com és natural, va crear un cert desconcert, però a mesura que avançava el curs, s’anava entenent. En l’última sessió cadascú va explicar el seu procés de transformació. El  pànic i l’angoixa inicials es van modificar en gaudi i companyonia. D’entrada, ens vam fixar una primera tasca: la de constitució del grup. Vam triar nom, imatge i un text de presentació. Aquesta activitat es va dur a terme com a proposta de redacció col·lectiva. Cada alumne es va encarregar d’escriure un esborrany. Vaig formar petits grups perquè en triessin un. Vam repetir l’operació, però ara, amb el text que va presentar cada grup.

Vam establir que hi hauria una persona que s’encarregaria de redactar l’acta de la sessió. Em vaig comprometre que només revisaria cinc errades de cada text. Creava una presentació plantejant els dubtes que hi havia observat. Vam instaurar l’homenatge al secretari. El motiu era ben senzill. Li agraíem que ajudés al grup a resoldre els dubtes. La cerimònia era molt breu. El predecessor  s’encarregava d’atorgar un emblema al seu substitut al so d’una fanfara. Jo em convertia en l’assistent de la cerimònia.

També vam formar cinc grups que es van comprometre a liderar cinc projectes. Van pensar com podríem participar en el projecte col·laboratiu de Huertos literarios. Serà un projecte que es materiliatzarà al llarg del tres trimestre. De moment, es va fixar un termini perquè cadascú busqués una obra artística relacionada amb el vi. Un altre grup va organitzar  un debat sobre la privacitat a Internet. Es va preparar una exposició inicial sobre el tema i es va encarregar de moderar el debat. El tercer grup va proposar a la resta de companys de gravar una petita presentació de cadascú en vídeo. Un quart grup va voler contextualitzar el moment que es vivia al país. Va preparar un vídeo per què es volia engegar un procés constituent. Finalment, el cinquè grup es va plantejar testimoniar l’experiència del curs. Per això, van anar recollint diferents mostres al llarg del trimestres per exposar-los l’últim dia.

Vam crear una comunitat a Google+ en què publicàvem tant les actes, les presentacions per treballar les errades i els productes finals dels diferents projectes. Vam comptar amb un tècnic informàtic. Es va convertir en el nostre àngel de la guarda. Va ajudar els companys a descobrir les aplicacions que tenien al mòbil. Em proposava com podia plantejar activitats tenint en compte l’entorn virtual. El nostre agraïment és infinit.

Ja que hem tornat al reconeixement, m’hauré de disculpar una altra vegada. Un dels dies que discutíem com concretàvem la participació en Huertos literarios vaig perdre els estreps. Tot el que es debatia plantejava dubtes. Va ser un dels projectes que ben aviat es van determinar.  Són els pocs dies que surts de l’aula escopint: “Puta autogestió! Puta direccionalitat!” El conflicte es va solucionar penjant un parell de mostres de disculpes. L’endemà em vaig comprometre a tenir més present el seu procés cognitiu. Per tant, quan comencessin a fregir les neurones jo respiraria profundament i comptaria fins a deu.

De totes maneres, vam viure altres moments memorables. Per exemple, com uns companys van reconfortar una companya que es va emocionar gravant la presentació.  Una alumna  va haver de viatjar a Suècia i  consultava el blog quan arribava a l’hotel. Com he comentat més amunt, de les malfiances inicials per les diferències de nivells es va anar consolidant el grup i van ser conscients que tothom aportava coneixement en el grup.

Quant a l’avaluació, només vam negociar els criteris avaluatius tant del projecte com de la participació dels alumnes per al debat i la presentació del vídeo. Vam ser incapaços de valorar els altres tres. No obstant això, vam organitzar la darrera sessió per valorar l’experiència. Vam haver d’aportar tres imatges que responguessin unes qüestions. Un cop havien exposat la seva valoració, havien de buscar l’obsequi que els havia preparat: una bola de Nadal amb un missatge d’agraïment xifrat. Cadascú havia de descobrir quina fortalesa li destacava. Em vaig inspirar en el llibre  Ahora, descubra sus fortalezas.

Costa que els alumnes es desprenguin d’un model tradicional de curs. Els encanta idear i impulsar projectes, però els preparen fora de l’aula. No volen entorpir el ritme del curs. Potser en sóc culpable ja que intento facilitar alguns continguts. Potser jugo a la puta i a la Ramoneta.  D’altrada banda, com que havíem fixat que tenien una setmana per enllestir l’acta, això ha repercutit a l’hora de comentar les errades. Alguns alumnes les comentaven en el blog o bé en la comunitat. D’altres, en canvi, no.  Si aprofitàvem per comentar-les a classe, alguns alumnes s’espantaven per les explicacions gramaticals. L’eterna disputa bizantina entre aprenentatge formal i informal.

He notat que alguns alumnes s’han implicat de valent en tot el que proposo mentre que uns altres mantenen una actitud més passiva, com més expectants. Penso  que obeeix a dos possibles factors. D’una banda, que jo hagi estat incapaç de transmetre’ls la metodologia o bé els costa fixar uns propòsits autònomament. A més, aquest vagareig augmenta quan l’alumne pateix algun problema personal. Així doncs, ho haurem de tenir en compte per al proper curs.

Anàlisi DAFO S11516.jpg

Recull de les imatges, actes i reflexions d’algunes sessions. (Cliqueu aquí)

VT del prototipus S1

Per cert, el nom va venir inspirat per un decàleg que vam llegir en la primera sessió, tot i que també ens el podria  haver inspirat un espot electoral.

 

 

 

display-panel-457381__180

2a sessió amb l’S1. Ja m’ho ensumava i s’ha confirmat. Els vaig desconcertar en la sessió anterior.

Hem començat amb una activitat d’escalfament per repassar noms i per donar l’oportunitat de qui s’estrenava avui es presentés a la resta de companys. Ens hem passat la pilota. Primer dèiem el nom i una afició. En la segona ronda, havíem de recordar el nom i l’afició de la persona a qui passàvem la pilota. Primers comentaris: “Ostres, jo fotut de memòria!” I mira que l’altre dia no paraven de preguntar-me si aniríem fent exàmens!!

IMG_20151001_172935

Tot seguit, hem fet una roda amb què es van quedar de la sessió. M’han agradat els comentaris que han sortit: sarau, nebulosa, mètode atractiu —però efectiu?—, viatge, equip… El Pablo, que és antropòleg, ha reconegut que va sortir satisfet. Després, han escrit un parell de dubtes que tenien. He format grups perquè es comentessin els dubtes. Comptava que els alumnes del curs passat liderarien aquesta activitat, però només n’han vingut la meitat. Han emergit poques preocupacions.

20151001_131214

Al final, en la posada en comú, m’ha sortit la vena de capellà. Els he sermonejat bastant. Crec. Els he demanat que confiessin en mi. M’he jugat que si algú no assolia el certificat, li hauria de pagar un sopar.He insistit en el valor humà que pot aportar cadascú al grup i he repetit que no es poden comparar si no és amb un mateix. A més, se m’ha escapat aquest comentari: “Si ahir el president Mas es va declarar un rebel democràtic, per què nosaltres no podem practicar l’autogestió educativa?” Finalment, els he presentat el pla del cursPLA DE CURS S1

A continuació, els he acabat de repartir els números perquè desxifressin una paraula. Així repassaven inconscientment l’alfabet. Les paraules tenien a veure amb el text que vam llegir en la sessió anterior (AUTOGESTIÓ, COOPERACIÓ, SUPERACIÓ, SATISFACCIÓ, FLEXIBILITAT, DIVERSIÓ, RESPONSABILITAT). La ludificació ha funcionat. En un moment, han repassat l’alfabet. N’hi havia que diferenciaven dígrafs i variants de grafies.

Quan assolien la missió, els encarregava que preparessin una proposta sobre metodologia per plantejar-la a la resta del grup. Haurem d’esperar a dimarts per acordar les decisions.

He comès un parell d’errades. M’he de distanciar molt més del grup. No puc caure en provocacions. M’he controlat, però m’ha molestat alguns comentaris qüestionant el nivell dels companys i m’han qüestionat perquè no corregia errades. He advertit la importància que tindrien els errors. Ara bé, els he preguntat si estarien disposats a acceptar que s’equivoquen. He aprofitat en la posada en comú dels neguit, per anar apuntant errades. Precisament, escrivia la dels catalanoparlants, tan sorpresos pel nivell oral dels companys. M’ha sortit la  vena tradicional. He parat quan notava altes dosis de pal·lidesa.  L’Eva, una sevillana, ha improvisat un recurs per saber com s’ha d’accentuar una o. Ho ha ensenyat a la M. Àngels, una catalana de tota la vida.

20151001_131220

M’hauria agradat parlar-los de Melody Gardot i que n’escoltéssim els  dos darrers discos. Penso que era la música idònia per ambientar la sessió d’avui. D’altra banda, primeres reaccions: un intens debat amb els alumnes del curs passat pel Whastapp i una confessió d’un alumne nou. Ara bé, si penso com hem arrencat la sessió em ve al cap  Lila Downs i la colla pollera (María Acaso, Álvaro Solache i Jordi Ferreiro).

1a sessió amb l’S1. Nervis de l’estrena: l’ordinador ha fallat. Sort que tinc un informàtic de l’Ajuntament. N’ha pres nota. He estat incapaç d’obrir la presentació. En un minut, he sortit i he entrar a l’aula com tres vegades. Hem arrencat repetint l’activitat de presentació que ens va preparar Imma Marín en el Seminari sobre ludificació. Els alumnes han de completar informació personal per presentar un company. Cadascú comença escrivint el seu nom. Quan senten el senyal d’avís, han de passar el full i buscar la persona autora del paper per demanar-li la informació corresponent.

IMG_20150929_161652

Un cop hem presentat els companys, hem provat un experiment sociològic. Els he mostrat unes fotografies i havien d’aixecar la mà segons amb quina s’identificaven.

Tot seguit, hem fet una roda en què els he demanat una metàfora del curs. Alguns han plantejat un adjectiu. És curiós. La majoria ha confessat en l’activitat anterior que els agradava viatjar. En canvi, ningú no ha esmentat el viatge.

Això serviria per introduir la lectura d’un decàleg. Cadascú havia d’agafar un fragment i localitzar el company que tingués la continuació. Havien de llegir l’apartat plegats i resumir-lo per poder explicar-lo a la resta de la classe.  He penjat els títols de cada  punt perquè cada parella comprovés si s’havien ajuntat bé. En la posada en comú, anava plantejant una pregunta perquè cada parella resumís el seu punt. Decàleg dels viatges del Pas Nord activitat

Algú ja ha demanat si la filosofia del curs seria similar a la proposta de l’agència de viatges. Era el moment de comunicar el manifest, però me l’hauria d’haver preparat. De totes maneres, tenia al cap tres conceptes: construcció col·lectiva, autogestió i diversió.Els he demanat si podíem negociar els objectius del curs abans d’explicar el plantejament del curs. Han sortit objectius molt poc concrets.  Per tant, els he avançat que dijous ens dedicaríem a tirar endavant un procés constituent. Ens haurem de plantejar un bon grapat de preguntes.

IMG_20150929_161226 Pateixo de la síndrome postplebiscitàries. Espero que la Junta Electoral Central no m’obri un expedient. He triat música de Queen, dos túpers amb les tapadores verda i taronja. M’he basat en el logo de CSQEP per als títols dels apartats del decàleg i acabo la sessió amb el repte d’endagar un procés constituent…Ah, i mentre defensava l’aprenentatge cooperatiu, m’ha vingut l’eslògan del PP.