M’havia fixat aquests cinc objectius per al curs passat: experimentar l’aprenentatge informal, aprofundir en la ludificació, seguir amb l’avalaució ètica i el desapoderament educatiu i continuar visibilitzant la meva tasca a l’aula a través de les xarxes socials. L’aprenentatge informal va néixer amb una tempesta i es va cloure de la mateixa manera. En canvi, la ludificació va aconseguir, d’una banda,  com en el curs passat, una motivació extraordinària i una forta implicació per part de l’alumnat. Es van tornar addictes a la sorpresa a l’aula. Quant a l’avaluació ètica, era vetllar perquè l’administració de la prova no capgirés la feinada del curs. També volia mantenir el desapoderament educatiu i continuar difonent la meva tasca docent.

L’experiència d’Els Viatgers

Va ser fruit de l’intent d’ampliar un grup, prescindint de l’itinerari convencional. La majoria del perfil d’aquest grup eren persones que volien accedir al mercat laboral o bé que pensaven a presentar-se a oposicions a l’Administració: els urgia aconseguir el certificat de C1. El marc polític català ens va servir com a metàfora de l’experiment. Es tractava de prescindir de les diferències i sumar les singularitats i les potencialitats de cadascú. Per això calia desenvolupar un aprenentatge democràtic, basat en la negociació i el diàleg. Vam tenir una arrancada bastant agosarada el primer trimestre, però que es van anar diluint tant en el segon i com en el tercer trimestre. Vam passar de l’autogestió educativa a proposar jo els projectes de treball.

20160310_121722

Va costar familiaritzar-se amb l’ús de Google+. Alguns  alumnes els va destarotar l’autonomia d’aprenentatge. S’estimaven més aferrar-se a un ensenyament tradicional, malgrat que reconeguin després que és tediós.  Mentre que uns altres, havent superat les reticències inicials, els va agradar aquest nou enfocament. Els motivava la sorpresa, la discussió en petit grups, treballar per projectes i  aprendre dels companys… És curiós que just començar el curs la majoria d’antics alumnes es va espantar pel nivell oral dels nous companys i vam acabar-lo amb el descontentament de la majoria d’alumnes catalanoparlants. He d’aprofundir més en la personalització de l’aprenentatge, perquè ja es veu que he estat incapaç de dur-ho a terme.A més, he de persistir aprofundir més en l’aprenentatge informal.

De totes maneres,  la presentació dels productes finals del primer trimestre va ser admirable. Va engrescar el fet d’alliberar els emblemes que aconseguien en el segon trimestre i va agradar defensar heroïnes. Hem estat capaços que respongués la Fundació Freedom Writers a la nostra invitació.

img-20160407-wa0005

Aprofundiment en la ludificació

La commemoració de l’Any Ramon Muntaner va ser el pretext per desplegar la ludificació al llarg del curs en el grup de C2. Primer, les actes visuals de les sessions del primer trimestre i la lectura d’un capítol de la Crònica van ser el material per construir el tauler del joc de l’oca. A més, els alumnes van adaptar el joc Érase una vez. Cada alumne, a partir del capítol corresponent, va crear les cartes del joc. A més, en vam editar un tutorial per explicar com s’hi juga. Estaven tan engrescats que a l’hora de posar en pràctica la narrativa digital vam crear un vídeo per presentar-lo en un concurs de docents innovadors.

img-20160419-wa0020 vet-aqui-una-cronica-ppt-6

img-20160526-wa0014

L’avaluació ètica i desapoderament educatiu

Estem d’acord que l’avaluació ha de ser coherent amb l’enfocament que se segueix. Però l’avaluació final continua originant conflictes. L’alumnat li sobta que al llarg del curs s’hagi fomentat l’aprenentatge cooperatiu i quan l’han de posar en pràctica en una prova, en canvi, l’han d’assumir individualment. Si volem que siguin autònoms a l’hora de fer front als dubtes lingüístics, com és que els prohibim que consultin fonts per resoldre’ls. D’altra banda, l’avaluació final impedeix que els alumnes modifiquin la seva visió de l’aprenentatge lingüístic. Tenen una visió academicista i fins i tot sacralitzada de la llengua. S’obliden que és una eina per aprendre, per conviure, per intercanviar i per reflexionar. D’altra banda, potser és l’aspecte que hauré de millorar. De vegades, quan provoques que reflexionin i els planteges preguntes en el grup virtual, hi llegeixes comentaris dels alumnes, però o bé no saps com respondre’ls o bé tens la sensació que escriuen el que vols llegir. Costa originar debat: si el reserves per a l’espai virtual és minsa la participació. L’hauria de plantejar a l’aula.

Quant al desapoderament educatiu, tinc dubtes i neguits. M’he de desprendre encara de tants convencionalismes. Potser el problema rau que encara em costa assumir  i gestionar el dissens.

Visibilització de l’aula

L’actitud dels dos grups ha estat diferent. Mentre que Els Viatgers s’estimaven que tot quedés en el nostre grup virtual, el grup de C2 cada vegada es van engrescar més amb l’ús de les xarxes socials. Tal com ja he explicat, els va entusiamar que utilitzéssim Twitter com a recurs didàctic.

Pel que fa al dietari d’aula, només he estat capaç de mantenir-lo per al grup d’Els Viatgers. Em sap greu que no hagi registrat observacions i reflexions que havia viscut amb el grup de C2.

De totes maneres, he de tenir clars els criteris per etiquetar els continguts. Ja se’m planteja un dubte a l’hora de classificar aquesta entrada. Cal amb urgència un rentat de cara del blog.

Anuncis

Dimarts Francesco Tonucci va  pronunciar una conferència de mitja hora, organitzada pel Museu Blau, titulada Apuntes para una educación para todos, justa y democrática. En vaig sortir bastant avorrit i decebut.  Vaig entendre algunes de les objeccions  d’Elizabeth Ellsworth pel que fa a  la pedagogia crítica.

Tonucci va començar la seva dissertació qüestionant si la ciutat és un espai per a pocs o bé per a tothom. En va recordar el naixement. Trenca l’estructura del castell. Sorgeix del burg pobre que viu als afores (raval). Les ciutats s’originen al voltant d’una a plaça, el lloc d’intercanvi i de supervivència. Ara bé, despareix aquest espai democràtic amb les reconstruccions, arran de les guerres. Es redifeneixen segons el seu objectiu. Ho exemplifica amb les ciutats italianes. Es basteixen per a l’home treballador. Exclou els altres. Si els seveis urbans s’adrecen als altres, sempre és per facilitar que l’home pugui treballar. És aquest el motiu que les jornada escolar sigui tan extensa com la dels obrers (la industralització de l’educació de Ken Robinson).

Va evocar l’escola de la seva infantesa on a mesura que anaves ascendint graus anaves perdent companys. A més, els alumnes que continuaven reunien el mateix perfil.  Comptaven amb una família que disposava d’una biblioteca a casa seva. Rebien educació musical, se’ls llegia contes abans d’anar a dormir, etc. Aquesta famílies concebien l’escola com un complement de la formació de la seva prole, destinada a liderar la societat. El 1963 es pateix una revolució cultural: la universalització de l’educació. Ara bé,  hi va mancar una reflexió. Aquesta és una de les causes del fracàs educatiu. Es manté el paradigma d’una escola elitista. Imposa una cultura reduïda. La finalitat de l’educació és robar, és a dir, seleccionar els millors.

Per tant, va argumentar com hauria de ser una escola democràtica:

  • Ha de promoure una base cultural similar per a tothom. L’escola pública ha de ser la millor per als últims —vet aquí el que critica la professora nord-americana, aquest paternalisme! i de cop em va venir al cap una frase de María Acaso: “no n’hi ha prou amb voler ser democràtics, cal ser-ne“—;
  • A més, ha de fomentar les classes silencioses —Don Finkel—. Va recórrer a la metàfora que cal deixar buidar les butxaques dels infants, una acció prohibida en el seu temps. Aposta per l’aprenentatge experiencial . Va recordar el poema de Loris Malaguzzi, ideòleg de l’escoles de Reggio Emilia, en què enumera el centenar d’aprenentatges dels infants, però que l’escola els en birla noranta-nou.
  • Si el món laboral és per als millors, cal fomentar el talent dels infants i el desenvolupament de la diversitat de llenguatges. Aquí es on pren importància el museu. L’escola ha d’estar vinculada amb l’exterior.

Va concloure preguntant a qui pertany una alzina: als botànics, a la parella enamorada, als ocells. Tothom en podia fer ús, com l’educació. Bonica metàfora!

En el petit col·loqui que es va produir, va destacar que els països mediterranis destacaven que els pares impedien l’autonomia dels infants. Era molt baix l’índex de nens que acudien al centre escolar sols. Ho va comparar amb el percetatge molt superior dels països nòrdics. Quina contradicció! On disposem de millors condicions climàtiques, privem els infants de gaudir-les. Va analitzar que a Itàlia la por ha servit com a arma de consens polític i que els mitjans de comunicació l’han fomentada amb les constants informacions tremendistes (sobretot de denúncia de casos de pedofília).

Una conferència interessant, però amb algunes contradiccions tant de contingut com de forma. D’entrada, com puc defensar una escola democràtica si ja diferencio entre alumnat bo i dolent, encara que la meva mirada vagi cap al darrer grup? Si aposto per un model just, ha de ser inclusiu. Si adrecem els esforços en un sentit, els altres en queden exclosos, Si vull fomentar el talent, també n’hi haurà d’interessat i un altre de banal? Si hem d’atendre la diversitat no ha de ser des d’un únic model (persona culta, de classe mitjana alta, amb poder adquisitiu, amb accés a totes les novetats tecnològiques, etc.) —la direccionalitat, advertida per les autores esmentades. Si aposto per un aprenentatge experiencial —al matí Juan Domingo  Farnós difonia una entrevista amb aquest titular—, l’exemplifico si llegeixo el meu discurs arrecerat darrera de la taula?

Potser pateixo d’un excés de rEDUvolutionitis. No demano que el pedagog italìà hagués vingut acompanyat de la Fura dels Baus per il·lustrar la seva explicació, però per una persona que confessa que s’expressa molt millor dibuixant que no pas escrivint, per què no es va ajudar de les seves il·lustracions? Què hauria aconseguit si al final hagués projectat al seu darrere la imatge d’una alzina? Com afirma María Acaso, no n’hi ha prou d’anar de democràtic, sinó que se n’ha d’exercir.

visca l'autonomia

Sessió 18a amb l’S2.

Les adversitats es van transformar en regals o en oportunitats. La resiliència ataca de nou! Ahir no vam poder disposar de connexió, tot i que ho vam intentar. Mentre esperàvem que es descarregués l’entrada del dietari per llegir l’acta, es va activar una conxorxa per part d’un grup d’alumnes per fer-me sortir de l’aula. Quan vaig tornar, vaig constatar que no podríem disposar d’Internet. Anava a tancar l’ordinador, un alumne em va avisar que no l’apagués. De reüll, vaig observar que hi havia una carpeta nova a l’escriptori. Em van demanar que l’obrís. Es va activar aquest vídeo:

Quina sorpresa! Ara bé, a la resta ens va fer una gràcia… Ens vam quedar blancs. Els altres dos grups van emmudir perquè no es veien capaços de crear un videolit. Compto que es maleïen d’haver estat lents a l’hora de decidir el gènere literari.  Jo: m’havien desmuntat la sessió. Vaig fer el cor fort. Els vaig animar: “Segur que apujareu el llistó!” Tal com els havia avançat, haurien de dedicar la sessió a planificar el videolit. M’havia preparat unes preguntes de reflexió. No van caldre.  Ahir  els mateixos grups van conduir la sessió. Jo, de convidat de pedra.

El grup avançat va aprofitar l’estona de planificació per enllestir una altra versió. Es van tancar a l’aula del costat per gravar-se recitant el poema. Estaven tan engrescats que algú va suggerir si cantar-lo. Els altres dos grups, de fet,  ja tenien alguna obra pensada. Els del teatre van venir amb fragments d’Antígona. Els va costar idear el videolit. No veien com ho podien lligar. Al final, van acordar el fragment. Es van repartir els rols. Van acceptar la meva idea per introduir l’obra. Es van tancar a l’estudi de gravació, aula contigua,  i en van sortir entusiasmats. “Jaume, quedarà xulíssim. Ja ho veuràs.”

El tercer grup, després de superar algunes reticències, també es van anar engrescant. No sabien de quina obra podien interpretar.  Els vaig suggerir que adaptessin el conte de la sessió anterior. Van assentir. Continuaven encallats. Els vaig proposar que extraguessin alguna cita de cada episodi. Es van anar animant. Van confeccionar un guió il·lustrat. Vam anar apuntant a cada requadre la cita, la imatge. Finalment, van quedar per trobar-se dilluns a la tarda i muntar-lo plegats. Cadascú es va encarregar de buscar el material. En un moment, es van intercanviar adreces electròniques i mòbils.

Ho he de confessar: dec ser profe de la vella escola. Em vaig avorrir bastant, però vaig xalar observant els diferents grups. S’espavilen. És així com aprenen.