la foto (1) (2)

Cliqueu aquí per mirar el vídeo

 

Malgrat el nerviosisme, el primer dia els alumnes van habitar l’aula. Alguns van demanar d’escriure a les taules de l’aula, per comoditat. D’altres es van estimar realitzar el parell d’exercicis des del seu lloc. En canvi, altres van preferir anar en una aula contígua per poder concentrar-se millor. Hi ha qui va voler examinar-se més tradicionalment, ignorant el material de consulta i n’hi va haver que van seguir l’exercici com si el fessin a casa o a  l’aula verificant amb els recursos, resolent dubtes o contrastant amb el company. Havien de tenir ganes d’escriure un bon text. I així va ser. Quant al segon dia, primer ens vam fer un parell de fotografies del grup. Tot seguit, els vaig presentar les normes que havia pensat per entomar la segona part col·laborativament. Els grups es formarien a l’atzar. Per això, els havia classificat prèviament en sis categories: líders, colíders, animadors, porucs i imprescindibles. També mirava de col·locar en una mateixa categoria persones que havien format sempre el mateix grup de xerpes. A continuació, els vaig comunicar quins serien els rols de cada equip.  Em vaig inspirar en el món casteller. De fet, vaig aprofitar que teníem una alumna castellera perquè ens ajudés en una sessió a constituir-nos en una colla. Li vaig demanar quins eren els valors que es posaven en joc, quines figures  podríem aspirar a aixecar  i quins eren els rols dels components. Tornant a la prova, els vaig posar una condició:  havien d’anar fent els exercicis tornant-se les responsabilitats assignades. No cal dir que va ser un gaudi observar-los com contrastaven les solucions, s’aclarien dubtes o bé me’n plantejaven a mi. Més d’una vegada, vam haver de solucionar consultes entre tots plegats. En definitiva, és anar bastint un aprenentatge i, per tant, un coneixement col·lectiu. No és així com actuem en l’àmbit familiar o professional?

D’altra banda, vaig prosseguir amb la reflexió com a recurs avaluatiu. Els vaig proposar de construir un dietari d’aprenentatge en el blog. Algú va recomanar que era millor debatre-ho a l’aula perquè desconfiava del grau de veracitat dels comentaris. Vaig acceptar la primera part. Vam mantenir el quadern fins a la tercera unitat. Després tot es va precipitar. Tanmateix, els debats a final de cada unitat van servir per anar afermant la consciència de grup i per comprovar que a mesura que avança el curs més alumnes confessaven que s’estimàvem més aquest mètode que no pas una formació molt més convencional. Així doncs, gràcies a un article de Pilar Jericó vam ser capaços d’entendre la por inicial a canviar. En la segona, una ressenya de José Luis González sobre e’l llibre de Fernando Cembranos i José Ángel Medina Grupos inteligentes. Finalment, alguns van  comprovar en l’entrevista a Yaakov Hetch que era el que dúiem a la pràctica a l’aula o bé uns altres van apuntalar la seva confiança en l’entrevista  a la filòsofa francesa destacant la importància de la singularitat per contribuir en un projecte col·lectiu. Amb aquestes discussions van descobrir un concepte bàsic en el creixement tant personal com de grup: les espirals autopropulsades, crisis que serveixen per convertir dubtes o neguits en fermeses. Semblen retrocessos però són passos que s’han de seguir en l’evolució col·lectiva.

Per acabar, tal com recomana Alejandro Sarbach apunto unes microteories:

En primer lloc, sí que és possible una altra formació en què  se centri en la persona humana, que  menystingui les limitacions de l’alumnat ,i en canvi, en potenciï les capacitats, que el porti cap a un autoconeixement perquè sigui conscient de la seva singularitat  i, per tant, sàpiga què pot aportar a la comunitat.

En segon lloc, capgirar l’aula suposa un daltabaix profund. És anar desfent-se de llast: esquinçar la zona de confort, qüestionar-se (què he après i què aprenc), saber que les certeses s’han d’anar construir,  comporta humilitat (no sóc pas millor que els altres),  aprendre a desplegar empatia (què  i com em poden ajudar/què i com els puc ajudar), ser conscient que formo part d’un col·lectiu. Per tant, el professor deixar de ser el model, l’autoritat. És un component més de la tribu. Més que marcar l’itinerari, ha de possibilitar o bé que cada alumne marqui el seu o bé que el construeixi tot el grup. Parafrasejant una dita: “El professor proposa, però el grup disposa”.

En tercer lloc, penso que la resistència al canvi  és perquè ja ens conformem amb el sistema. Val més ser-ne víctima que no pas lluitar-hi en contra. Qualsevol pretext és bo per romandre en la zona de confort. M’han educat, a mesura que he anat creixent, a ser una persona passiva. Per què m’he de responsabilitzar ara del meu aprenentatge?

En quart lloc, desplegar un model formatiu democràtic comporta deixar de banda l’individualisme i la competitivitat, recórrer al respecte i aprendre a utilitzar l’escolta activa. A més, significa criticar el currículum. Hem d’abandonar el simulacre a l’aula. L’aprenentatge ha de estar connectat amb la relitat perquè sigui significatiu. Confesso que em va costar entendre aquest terme mentre llegia el llibre de María Acaso, però a l’aula vius situacions que t’evidencien aquesta premissa. D’entrada, està adreçat a un alumne ideal que un professionals han decidit. Bé, què has de fer quan les persones que atens no s’hi ajusten? No té sentit memoritzar excepcions o irregularitats sinó, en tot cas, saber per què la norma no recull aquests casos. Reconec que és aquí com a  filòleg que fracasso.

En cinquè lloc, si apostem per un paradigma centrat més en el procés que no pas en resultats, hem de relativitzar el concepte de temps. Com podem mirar d’eliminar la competivitat en les aules si ens escudem amb la temporalització. Tampoc no ha de ser un pretext per tirar endavant un projecte innovador. Aquest també pot ser un motiu que freni la renovació pedagògica.  Ara bé, quan la comunitat educativa estarà a punt per entomar-la? És feixuga si és un acte voluntari. En canvi, compartint-la com s’alleugereix!

I en sisè lloc, es pot conduir un curs  desplegant una metodologia que es basi en la diversió i en el plaer. Ho afirmen els neurocientífics. El nivell de perfeccionament no és sinònim de formalisme pur i dur. Ha de ser un curs en què dotem l’alumnat de recursos perquè sigui competent.I això no està renyit pas amb la fluïdesa. En tot cas, només cal negociar expectatives i interessos amb la part implicada. La #rEDUvolution pot sonar a xirucaire. Qui ho pensa no vas pas desencaminat.  De fet, comparteixen que s’aprèn amb el cap, el cor i les mans. Jo hi afegiria amb l’estómac.

DOCUMENTACIÓ

 

Castanyadala foto

De mica en mica ens vam anar convencent entre tots que havíem d’impedir que la prova final ensorrés la feinada de tot el curs. Com que segurament seria la darrera vegada que s’administrava aquest tipus de prova, vaig pensar que ens podíem permetre algunes llicències.  Primer, vaig ser jo que els vaig oferir la possibilitat que el relat digital substituís dos exercicis del marc sociolingüístic (el de la història de la llengua i de la comprensió d’un text en català antic). Cal recordar que es van plantar quan els vaig oferir la possiblitat de practicar amb les petxa-kutxes per millorar l’acompanyament. Van confessar que es consideraven pocs madurs per afrontar un projecte d’aquesta envergadura. Després, em vaig adonar que la primera sessió de la prova en què farien els exerccis corresponents a les habilitats, havien de lluir-se. Per tant, els vaig permetre que vinguessin amb dispositius o material de consulta per poder escriure un bon text. A més, els vaig oferir diferents opcions per preparar-se l’argumentació oral: o bé defensaven el mètode que havíem practicat davant d’un inspector o bé narraven què els havia representat aquest curs o bé quina metàfora triarien per il·lustrar el curs. Ens vam oblidar de l’article inicial en què van opinar sobre si s’aprèn desaprenent.  Finalment, vaig cedir  de fer la part gramatical en grups, atès que l’histerisme començava a entorpir el desenvolupament de les sessions.

Cada dia que passava més entestat estava de posar en pràctica el que havia provat María Acaso en els seus cursos per avaluar: convertir els dos dies en una festa. Si hem d’administrar una avaluació sumativa, almenys que esdevingui una celebració i no pas un patiment. De nou, aparaeix la competitivitat inculcada pel sistema. Després de la castanyada, m’havien desafiat a muntar una sessió sota un arbre i una altra en un bar. Ara era l’ocasió. El dia per avaluar les habilitats  era l’ideal per celebrar la sessió sota d’un arbre. Per al segon dia, era idoni convertir l’aula en un bar. Fins i tot, una parella d’alumnes es van oferir a dur les taules de l’establiment familiar. Ara bé, no comptava que dues sorpreses capgirarien els meus plans. Per Sant Jordi, el grup es va presentar amb un llibre, amb dedicatòria inclosa per part d’un dels autors, i un cedé. En la següent sessió, amb l’excusa que ja havia treballat prou es van empescar una classe de repàs ben autònoma: tothom va aparèixer amb begudes i viandes. Va ser l’ocasió en què em van oferir un nou regal: l’àlbum. La sessió destinada a potenciar l’autonomia en l’expressió escrita se’n va anar en orris.

Després d’aquesta demostració dels efectes del mètode, més decidit estava a tirar endavant l’avaluació. D’entrada, com a agraïment i per esvair malfiances d’avaluar-se en equips, vaig haver de córrer a elaborar aquest vídeo:

Va ser a partir de les fotos que tenia de les diferents sessions. És pot observar l’evolució del grup: de la incredulitat a la satisfacció. Les cites, extretes del llibre d’Anna Vives i de Francesc Miralles, anaven com anell al dit. Traduïa la filosofia del curs: la capacitat de superar obstacles i limitacions anant plegats de bracet. Cada alumne havia triat un arbre, fruit d’una pluja d’idees d’un inici de sessió. Els noms dels arbres van determinar l’ordre per fer la intervenció oral. Vaig seleccionar la banda sonora de la pel·lícula per dos motius. Primer, vaig mirar aquest film un cop havíem negociat els relats digitals. És un bon exponent de l’estructura d’un relat. Es repeteix en les diferents històries: un heroi, un malvat i un repte. Segon —compto que és evident—, després de la llarga singladura com a  xerpes, havien tocat el sostre del món. Per tant, els núvols els havien acompanyat en aquesta gesta.  A més, el fenomen atmosfèric representa perfectament  la singularitat que cada alumne aportava al grup.

Em vaig divertir preparant la posada en escena de les dues sessions. M’imagino que sóc un amfitrió i que vull oferir una bona vetllada als millors convidats.  Primer, havia decidit disfressar-me d’inspector per a les intervencions orals, amb una corbata amb aires britànics i unes ulleres amb nas postís, regal dels meus companys. Em va costar trobar un ambientador amb l’olor del grup. Van acordar que l’olor que es volien identificar era amb la del mar. Vaig estar a punt de presentar-me amb pots plens d’aigua marina. Després de voltar per alguna botiga esotèrica o naturista, vaig trobar un oli d’essències. Va cremar a la sala on fèiem els orals. A més, tenia reservat una magdalenes com a premi per haver intervingut en l’argumentació. Vaig prescindir de tenir a punt alguna activitat de relaxació. Vaig fallar perquè per molta ruptura amb el formalisme de l’examen vaig ser incapaç que vinguessin relaxats i confiats.

IMG-20140507-WA0000