Gèneres

Etiquetes, pors, brindis…

1a sessió És una llàstima que no tinguis l’oportunitat de reflexionar just quan surts de l’aula. Encara mantens en el cap alguna observació que has percaçat o bé series capaç de plasmar les sensacions que has sentit a l’aula. Aquest relat té el desgast d’un parell de setmanes de distància.

Vam començar amb l’activitat de les etiquetes. És una activitat de trencar el gel que em vaig empescar fa temps. Reparteixes a cada alumne cinc posits. Han d’escriure una característica seva en cada un dels papers. Quan els avises, han de mirar d’enganxar les etiquetes a cinc persones diferents. Després, en la posada en comú, cadascú llegeix els nous trets que ha obtingut. Sempre has de lluitar contra algunes reticències. Als alumnes encara els avergonyeix  descriure algun tret psicològic. Es pensen que els demanes pels defectes. També busquen persones similars perquè puguin deixar amb tranquil·litat algun tret comú. Quan en les instruccions et limites a dir que han de mirar d’enganxar les etiquetes a cinc persones diferents. Però va funcionar prou bé. Els alumnes es van engrescar ben aviat. En la posada en comú, tothom va llegir què li havien enganxat els companys. Aquesta vegada tothom mirava de fer la concordança de gènere. Em vaig oblidar que havien de llegir els adjectius tal com apareixien en l’etiqueta.

edukits a punt

Pensant en trets

Repartint bocins de personalitat

Tot esperant tres etiquetes més

Repte assolit

Els vaig proposar de celebrar un exorcisme. Havíem de confessar alguna por, escriure-la en un nou posit, confessar-la en veu alta i esquinçar en mil bocins el paper. Alguns van endevinar que ens podien servir de confeti. Ens calia per a la nova activitat. Com m’ho ensumava. algú va dir que tenia por de la prova. Ara bé, després en la posada en comú en va comentar una altra de més personal. Vaig idear aquesta activitat com a justificació del nom del projecte del curs.

Els vaig situar l’últim dia de classe. Els comunicava que tothom havia aprovat. S’havia de celebrar. Els vaig obrir una ampolla de cava. Repetíem el brindis d’Erin Gruwell. Tothom havia de formular un petit discurs. Vaig cloure la roda agraint-los la confiança tot aquest temps per aprendre i enginyar reptes. També els vaig confessar que temia una denúncia del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya per intrusisme professional, ja que la majoria va declarar que eren terapèutiques les classes. Com que tenia un excedent important d’autoestima, els vaig advertir que el Merlí era un simple aficionat al meu costat. Vam aprofitar l’avinentesa per presentar tant l’estructura de la prova i el pla del curs.

sdr

dav

dav

sdr

Vam jugar a la línia més llarga. Alguns components van començar a treure’s roba per poder guanyar. Restablert l’ordre, es van trobar al mig de l’aula dues capses: una de blava i una de rosa. Vaig demanar que cadascú tragués de la capsa que els identifiqués un paper. Les alumnes van descobrir que hi tenien un bigoti mentre que els homes, un llavi femení. Els vaig presentar la situació comunicativa.  Havien d’escriure un text imaginant-se com seria un dia que es llevessin amb el gènere contrari. I, per acabar, van signar l’autorització. Ja tinc permís per editar el vídeo del trimestre passat.

Senyores que es lleven com senyors

Senyors que es lleven com a senyores

 

Desvergonyiment

Potser vaig anar massa al sac. Havia pensat que com a activitat d’escalfament ens serviria la de l’observador invisible. Cadascú escriu el seu nom en un paperet. Es reparteixen i cadascú haurà de valorar l’àudio del company que li ha tocat. Abans, però, vam haver de gravar intervencions de les alumnes que no van venir dimarts.

Vam recordar el que havien treballat la sessió anterior i vam aprofitar perquè la Lucía ens expliqués per què havia triat la cançó d’ El pollito pío. Va fer molta gràcia el vídeo de la teatralització de la cançó. Els vaig informar de la missió d’avui: descobrir una imatge misteriosa.

Tot seguit, vam escoltar les intervencions orals. Primer, van haver de valorar la del company i després la seva. En la posada en comú, la majoria va confessar que la seva valoració era més exigent que la del company. Després, van completar el document apuntant-hi el que haurien de millorar. avaluacio-inicial

Els vaig presentar el pla de treball. Després vam fer el baròmetre. La majoria va triar la píndola vermella.Van acordar treballar els diferents projectes progressivament i tots junts.

Vam començar per idear la nostra aula. Ara que ens haurem de traslladar a una de provisional de la biblioteca.

Vaig repartir les fotografies esquinçades per formar grups. Cada grup va haver d’endevinar un dels aspectes fonamentals d’una aula moderna. Després, vaig repartir el fragment de l’article El aula contemporánea. Cada persona va haver d’explicar què havia entès al grup. Després, els vaig repartir en grups encreuats. Ara, cada persona havia d’explicar a la resta del grup quin era el concepte que desenvolupa els fragments del seu equip.

Finalment, vam reflexionar sobre la sessió. Tot i que els ho havia demanat, van prescindir del nivell d’estrès. Com que vam aconseguir assolir els objectius de la sessió. Els vaig explicar el significat de la fotografia. Volia il·lustrar la sensació que vaig tenir en sortir de l’aula. Van riure. Em  vaig imaginar que m’observava des d’un racó de l’aula Marshall Rosenberg, balancejava el cap amb un somriure sorneguer. Havia desaprofitat una oportunitat per practicar l’empatia.

 

 

Els Viatgers (3a etapa)

Vam arrencar el darrer tram d’una manera bastant disruptiva. Va ser una declaració de guerra  en contra de l’aprenentatge formal i  de l’avaluació certificadora —Hugo Pardo Kuklinsky, on et puc deixar el meu CV? Si més no, era mantenir a ratllar el pànic per la prova i el certificat i evitar que malmetés tot el que havíem aconseguit en els dos trimestres anteriors (1r i 2n trimestre) : la confiança en el grup per generar coneixement plegats, és a dir, aprendre els uns dels altres prescindint de continguts.  De totes maneres, ideant el Projecte Mínim Viable per desenvolupar en aquest tram de curs, vaig mirar que els objectius no es distanciessin gaire dels de la prova: presentar-se, escriure un article d’opinió, participar en un dietari, opinar sobre herois i cloure La vinya literària.

Vam  començar amb una activitat lúdica com a detonant: el baròmetre. S’havien de posicionar segons si les seves expectatives eren aprendre llengua o bé aprovar un certificat. M’hauia d’haver quedat amb la imatge del resultat perquè alguns que van triar aprendre la llengua, després han mostrat el seu individualisme. Vaig organitzar un brindis, com el primer dia del segon curs d’Erin Gruwell. Tothom va oferir un parlament per agrair que havien aprovat. Això sí, per formular l’agraïment, havien de trepitjar un model de prova. Així vaig que tots participéssim en un ritual per desacralitzar la prova.

imatges cortesia d’Ana Chacón Gallardo

Vam aprofitar en la següent sessió de plantejar un parell de tasques que ens servissin d’avaluació inicial perquè els alumnes es fessin conscients del seu punt de partida. Van haver de participar en un procés de selecció per formar part de l’Escola d’Herois.  Havien de gravar un vídeo explicant perquè hi volien ingressar i quin poder tenien. Com passa sempre, alguns alumnes  avergonyits i d’altres ben desinhibits; els resultats, sorprenents. Una sessió esbojarrada, però veus cares somrients i de gaudi. D’altra banda, els vaig demanar  que escrivissin un text responent a la pregunta: Si eren herois per un trimestre? 

Havia previst que les heroïnes esdevinguessin les unitats didàctiques i que finalitzaríem cada unitat amb alguna perfomance homenatjant la personalitat estudiada i amb un joc, elaborat per companys del mateix grau, però del primer trimestre.No obstant això, el curs es va concretar en la lectura col·laborativa del llibre d’Anna Vives i Francesc Miralles. Vam llegir l’article de Saïd El Kadaoui Moussaoui. El món d’ahir. Aquest text model  va servir per conèixer què havia de millorar cadascú del seu  article d’opinió.  Van enllestir -ne una altra versió. La seqüència  va continuar amb la planificació d’un article d’opinió. Vaig seguir bastant el que havia treballat en el C2: tria del tema i justificació, planificar tesi i arguments, contrastar idees amb altres lectors… Finalment, cadascú va triar una de les heroïnes. Cada grup va haver de preparar un elevator pitch defensant el seu personatge. A partir de les intervencions, vam elegir la padrina del curs. El grup de Janine Shepherd va aconseguir que el seu personatge fos el més votat. També vam acordar que escriurien en grup un article d’opinió amb el títol La lliçó de… Havien de donar a conèixer a la resta d’alumnes del Servei la seva heroïna amb un apunt al blog. A més, vam escriure un missatge electrònic convidant el personatge i plantejant-li cinc possibles preguntes.

Quant a La vinya literària, calia concretar com el desenvolupàvem en aquest trimestre. Havien apuntat organitzar un tast i una perfomance. En principi, havíem reservat la darrera sessió abans de la prova per anar a celebrar un tast. No vam preveure que podia haver-hi companys que fossin abstemis, com va passar. Vaig patir una lumbàlgia inoportuna la setmana del tastet. Així que el vaig substituir amb la tria d’una desena de poemes quan vam tenir acordada quina seria la nostra participació en la cloenda d’enguany.

(vídeo cortesia del SLC de Castelldefels)

Tal com he comentat més amunt, vaig voler experimentar la performance com a recurs didàctic- A banda de les que hem anat detallant, vam  provar el #ritualImelda, inspirat per Jordi Ferreiro. Cadascú havia d’esquinçar el full de la prova model escriure-hi com foragitaria la prova. Havia de plegar ben petit i dur-lo una setmana a sobre. Per reviure tot el que ens havia impactat del llibre Si creus en mi, et sorprendré, cada alumne va haver d’escriure una paraula sense veure-hi i seguint el traç que li marcava una altra persona a l’esquena. Vam aprofitar el Dia Mundial del Joc per repassar amb els jocs dels companys i com que vam constituir  els grups per acomplir les tasques finals, vam confeccionar una estructura amb les varetes que van guanyar el trimestre anterior.

Vam acordar que cada dia recordaríem la sessió anterior redactant-ne l’acta, només en 21 paraules. Primer, l’escrivien individualment i després la posaven en comú en petits grups. L’atzar, però, era l’encarregat de designar l’acta publicada.

Hi havia encara alguns alumnes que els sobtaven les performances. S’esperaven un model més tradicional d’ensenyament, tot i que sabien reconèixer la intenció de l’acció (experimentar aprenentatge) s’esperaven l’assoliment d’uns continguts o bé que els transmetés aquesta obligació. És l’eterna disputa entre aprenentatges formal i informal. A més, l’amenaça de l’examen no ajudava a trencar prejudicis. Per tant, finalitzo l’experiència satisfet dels resultats, però amb certa frustració. Tinc la sensació que no he sabut ajudar a tot el grup.

Si voleu saber-ne més, cliqueu aquí.

 

Ballant amb la més lletja

Hem dedicat les dues sessions d’aquesta setmana a dur a terme el model de prova. S’hi han familiaritzat i ha servit tant per conèixer-ne l’estructura com la puntuació.  De totes maneres, també hem de relatar la sortida al MACBA i ha emergit una contradicció pedagògica.

2a sessió sortida al MACBA. La guia ens va dividir en quatre grups. Tothom va riure perquè va utilitzar la mateixa estratègia  que jo a l’aula. Tot seguit, ens va donar una carta amb una emoció. Cada grup havia de dipositar la carta en una de les obres de la col·lecció en un quart d’hora. Després, vam anar recorrent la col·lecció  i la guia ens feia reflexionar si l’elecció havia estat encertada.

3a sessió. Vam començar la sessió valorant la sortida al MACBA. Es va generar el debat sobre l’art contemporani.

Vam començar a experimentar els dos exercicis de comprensió, primer individualment i després en grup. L’ambient es va anar enrarint amb els exercicis del bloc de gramàtica i lèxic.

 

4a sessió. Hem reprès el costum de l’any passat de resumir la sessió anterior en 21 paraules. Va tenir bona acollida.

Vam prosseguir amb el simulacre de la prova. Primer, vam posar en comú el tercer exercici de gramàtica i lèxic. Ens vam estendre bastant perquè el vam comentar. Després, vam continuar amb l’exercici d’ortografia. Van anar molt millor que no pas el de morfologia verbal de dimarts.

Finalment, vam presentar el pla de treball. PLA DE CURS S3 Ens queda pendent els exercicis d’expressió escrita i oral. A casa, aprofitaran per escriure un article d’opinió responent aquesta pregunta: Som herois per un trimestre? 

Conflicte al final de la sessió. Alguns em demanen com han d’escriure l’article, com el dia de la prova o bé poden consultar recursos… Hem de ressuscitar l’avaluació ètica.

 

 

 

Un grup de Whatsapp… per a què?

2a sessió amb el grup d’E3. Escric aquest dietari amb una mica de recança. He estrenat el curs i encara tinc pendent elaborar-ne el Projecte Mínim Viable. Ha estat per manca de temps, però també m’he qüestionat si realment cal aquest document. Primer, si he d’aprendre a desapoderar-me potser no cal planificacions prèvies que només et donen la seguretat d’emprendre l’aventura. Segon, si hem d’experimentar un model democràtic, la negociació n’és la clau. Per tant, és impossible fixar res fins que no es debati a l’aula amb el grup. A més, m’he proposat si no acabem la programació de la sessió, la recuperarem en la propera. Però em nego a amoïnar-me per haver d’enllestir el que he planificat. És el parany del consumisme educatiu. Visca l’educació lenta!

Vam començar una roda en què cadascú explicava les imatges o les paraules que havia buscat com a material del primer relatograma. Van anar apareixent els estats ànims que havien viscut en la sessió anterior. Algú havia tingut molt bona impressió de la metodologia. Una altra es va fixar en el pla de curs en què apareixia l’adjectiu democràtic… Em van impressionar els comentaris. Tot seguit, els vaig facilitar el plat, la pega i les tisores. Cadascú hi va anar enganxant el que va voler. Resultat satisfactori per les dues bandes. Anem començant la construcció col·lectiva. De moment, cadascú enganxant en el plat la seva individualitat.

Com que van aparèixer els adjectius relacionats amb els estats d’ànim. Els vaig apuntar a la pissarra per repassar la morfologia dels adjectius i per presentar-los uns quants de nous (capficat, amoïnat, angoixat…). Per què vaig improvisar? Doncs el subconscient va reaccionar així per acontentar l’Eva. Em va semblar percebre el dia anterior que era reticent a la manera de plantejar la sessió. Manies. Va venir apressada a disculpar-se perquè havia plegat abans, que li feia molta vergonya parlar. La vaig tranquil·litzar.

Vam continuar el model de prova. Vam corregir i acabar els exercicis gramaticals. Després els vaig proposar la pregunta per a l’exercici d’expressió oral. La majoria espera trobar feina i aconseguir ser capaç de parlar en català. Vaig estar a punt de caure la temptació que escriguessin el missatge electrònic de l’exercici de l’expressió escrita a casa. Me’n vaig estar i el van escriure a l’aula. Només ens va quedar temps per presentar el pla de treball (PLA DE CURS E3). Van aprofitar per comentar alguns aspectes. Van valorar que era efectiu tenir el grup virtual. Va anar com anell del dit i va resoldre un futur conflicte: l’acollida a les tres persones que s’han incorporat al grup per primera vegada. El Chema va informar de l’existència del grup al Whatsapp. El Celes va preguntar, estranyat, quina n’era la finalitat. Els altres vam riure. Serveix per a tot: informar, comentar, aclarir… És quan vaig veure que és un grup molt cohesionat i tenen un perfil adequat per esdevenir il·lusionistes socials. A la tarda, la Laura ja els hi havia afegit. L’Eva informava que li havien confirmat que treballaria a l’aeroport. A veure què els sembla el vídeo de Javier Encina La esperanza de lo imposible. Es preveu una perfomance ben aviat.

 

Jugant amb Mr. Potato

Com us sentírieu si el dia que comencéssiu el curs el professor us impedís d’entrar a l’aula?  Us trobeu esperant amb persones que no coneixeu de res o bé us retrobeu amb els companys del curs del passat trimestre, però no us podeu imaginar perquè no podeu accedir a la clase. Només sentiu soroll de mobiliari. L’estona es va allargant. De cop i volta, s’obren les  fulles de la porta i observeu que l’aula té una disposició estranya. Així va arrancar la primera sessió d’un nou curs.

Em vaig equivocar col·locant les cadires amb el seient cap endins. Havia previst que miressin cap enfora per observar la reacció dels alumnes. El cercle havia d’anul·lar les ganes d’asseure-s’hi. Pretenia que els alumnes es guanyessin les cadires. Encara recordo l’entrada de l’Eva, una alumna nova. Em sembla que venia indignada per l’espera —havia de sortir abans per anar a una entrevista de feina—, però va fer uns ulls com taronges quan va veure que l’aula només hi havia un cercle de cadires al mig i les dues taules. Tothom la va imitar i es van seure. Els vaig fer adonar que ningú no els havia donat permís d’ocupar les cadires. Els vaig demanar si sabien qui era Mr. Potato —tenia una diapositiva a punt, però la tecnologia em va boicotejar bastant la sessió. Els vaig repartir les cinc tires de paper. Hi havien d’escriure, a cada una, una informació personal. Els vaig animar a utilitzar els retoladors, en comptes del bolígraf. Després les havien de penjar al·leatòriament pels respatllers.

Ara començava l’activitat. Abans que s’acabés la música havien de ser capaços d’agafar cinc informacions diferents. Amb les dades que havien aconseguit, s’havien de presentar. Si hem de negociar si experiment el desapoderament a partir de les propostes d’Ainhoa Ezeiza i  Javier Encina, doncs el més lògic era que desmuntéssim la nostra identitat i en forméssim una de nova a partir de les dades que ens facilitessin els companys. Els va divertir l’activitat, encara més quan van escoltar les noves personalitats.

Els vaig formular la pregunta: “Qui mana aquí?”. Van respondre a l’uníson: “Tu”. Els podria haver comentar que ja s’havia notat amb l’entrada inicial… Vaig somriure i els vaig convidar que miréssim el vídeo de la Mala Rodríguez. La connexió anava lenta. De dos minuts i mig que dura el clip, es va allargar al doble. Em pensava però que l’estrofa s’havia entès. Els vaig plantejar les preguntes perquè reflexionessin sobre la cançó. Em vam demanr de tornar-la a escoltar i de recordar les preguntes. Així motivaria el primer debat. Va ser un col·loqui tímid, tant per part seva com per part meva. Va ser curiosa la transformació: del meu reconeixement incicial com a única autoritat a l’aula ja van veure que ells hi pintaven bastant. També es van apuntar les diferent accepcions de la paraula poder (com a nom i com a verb) o bé van reconèixer que calia un cert control per mantenir l’ordre —els hauria d’haver recordat com havien entrat a l’aula.

Vaig haver de reconèixer que tampoc no tenia poder. Els vaig repartir l’estructura de la prova. Alguna cara de pànic. Vam anar repassant el document. Quan vaig advertir d’un bloc eliminatori, van augmentar les cares de torbament. Els vaig informar que s’havien assegut sobre de l’autoritat. Per tant, van descobrir que a sota de les cadires tenien un model de prova. Vam anar fent els diferents exercicis: primer, individualment; després, contrastant-ho per parelles. Vaig haver d’apaivagar un parell de conflictes, que generen les posades en comú dels exercicis de comprensió. Els alumnes es concentren bastant per inferir i retenir la informació que escolten o llegeixen que els passat desaparcebut els  matisos de les preguntes i les possibles solucions. Vaig haver de recòrrer al meu rol d’autoritat. Però és evident la indignació que genera per sentir-se enganyats. Cal revisar l’avaluació de les habilitats receptives.

Finalment, vaig haver de repartir el pla del curs i demanar-los que es miressin el vídeo sobre il·lusionisme social que tenien penjat en el blog. També els vaig demanar  que vinguin amb imatges o paraules per resumir la sessió. Ens aventurem en la tècnica dels relatogrames. Que Carla Boserman em perdoni.

Com m’he acostumat, m’agrada que la primera sessió sigui la carta de presentació. Costa de mantenir aquest línia al llarg de tot el trimestre. La intenció d’ahir, a més de sorprendre i sacsejar consciències,  era qüestionar certs elements: l’espai de l’aula, els rols.

 

El mètode PBE

1a sessió. Ahir va arrancar el projecte #TotssomSalim. Em sembla que el grup va sortir de classe content. Com sempre, em va fallar la temporalització de la sessió. Havia previst de tenir alguna activitat, però se’m va anar el sant al cel enllestint les activitats ja planificades.

Vam començar presentant-nos, seguint la proposta d’Antonia Vivas a Aulablog. Reparteixes quatre post-it a cada alumne. Hi han de dibuixar: jo sóc, aprenc cada dia amb, m’emociono o m’agrada i puc sorprendre’t o fer-te somriure. Després ho enganxen en un foli. Drets, formen dues files per  encarar-se. S’expliquen els dibuixos mútuament. Ordenem un parell de canvis de parelles.

Després, vam formar parelles novament. Vaig repartir a uns països àrabs i als altres, les capitals. Formades les parelles, els vaig informar que els Reis els havien deixat set regals. Cada parella n’havia de triar un. Eren a la taula de la tarima.

https://www.haikudeck.com/e/cI1PawU3u8/?isUrlHashEnabled=false&isPreviewEnabled=false&isHeaderVisible=false
Els 7 regals – Created with Haiku Deck, presentation software that inspires

Com que tenia quatre parelles,  només vam poder obrir quatre regals: un mapa de Síria, la biografia de Rafik Schami i un apunt sobre la novel·la, les cançons de Natacha Atlas i Souad Massi i una frase de la novel·la codificada. Em van demanar quins eren els altres regals. Els els vaig ensenyar. Aquest joc de pistes va servir per presentar-los el projecte del curs: llegir Els narradors de la nit cooperativament. Van acceptar engrescats.

Els vaig demanar de gravar una primera intervenció. Havien de respondre quina seria la seva pitjor desgràcia. La majoria d’alumnes es van emocionar en la resposta. Em va saber greu i em van fer patir. Sort que la Mariana va trencar el tens ambient que s’havia format amb una resposta ben frívola: es moriria si no pogués anar de compres. Genial!

Llavors, vaig aprofitar les cartes per repartir els prefacis dels capítols. Se l’havien de llegir i havien d’improvisar quina n’era la trama. A mesura que compartien l’anticipació del capítol, el penjàvem en el mural i jo els donava el capítol. Vam acordar que haurien d’explicar el capítol però també haurien de planificar set propostes d’activitats sobre el capítol (paraules que desconeixien, frases fetes…). Així és com treballarem el currículum.

Finalment, vaig desvetllar quina propina guanyava qui li tocava l’as: resumir la sessió en 21 paraules. La Vivi va esclafir a riure: És la teva venjança de les vídeo actes del curs passat. Com que vam deixar de fer-les… M’imagino que no m’hauria de sorprendre que tinguin telepatia. Vaig reconèixer les mateixes cares quan els vaig proposar les petxa-kutxa, un somriure sota el nas.

La fotografia que encapçala aquesta entrada és la meva presentació. Vaig repetir els dibuixos de la trobada d’Aulablog, excepte l’útlim. El vaig pispar del taller de la Laia Casas. Ella va encetar el taller anunciant-nos que miraria d’aplicar el mètode PBE (Passar una Bona Estona). De moment, aquesta sessió va seguir les premisses: sorpresa (els regals), connexió (els capítols)  i satisfacció (el parell de reptes).

 

Comença la partida

3a sessió amb el D. Vam començar amb una roda en què cadascú va explicar quina reflexió li havia provocat la cita que els vaig donar en la sessió anterior.

Vam comentar l’especificació de la prova. Primer els vaig agrupar per bloc, o habilitat, van mirar d’ordenar els diferents camps. Després, van formar grups creuats perquè cadascú informés de les característiques del seu bloc. Em sembla que no els agrada gaire els trencaclosques. Més d’un va maleir la gamificació.

Finalment, vam provar els exercicis de gramàtica i lèxic. Només ens va donar temps de fer-ne dos. Vam acordar que  acabarien l’altre a casa.

 

4a sessió amb el D. Vam corregir l’exercici pendent. Ja van invocar el critiquejador intern.  Vaig apuntar els comentaris. Els vaig demanar que els transformessin en positius. En la posada en comú, els vaig sorprendre perquè els vaig mostrar com podem girar la truita. Vam improvisar una graella per apuntar els resultats dels exercicis.

Vaig formar petits grups i els vaig proporcionar el codi QR perquè poguessin seguir la presentació que havia preparat:

Els vaig recordar les normes que havien establert. Els vaig presentar les meves. Les van acceptar. Tot seguit, els vaig plantejar la meva proposta per mantenir la puntuació: haurien de guanyar-se uns emblemes. Notava expectació. Vam atacar el primer repte.

Vam fer un roda en què van respondre la pregunta de què riuen els veïns? Compto que els va desconcertar, però es van anar engrescant suggerint situacions. De fet, vaig treure tant la idea com l’article d’aquest apunt.

 

Els vaig explicar que els llegiria un article. N’haurien de prendre apunts. Després ho van contrastar amb els companys de l’equip. Ara havien de reflexionar: qui eren?, quin text esriurien?, amb quina finalitat?  i a qui s’adreçaven? Escriurien el text a casa i l’haurien de publicar com a comentari en el blog. Però els vaig plantejar el segon repte. Han de demostrar que són uns candidats idonis per a la missió de reduir la civilització tòxica. Els vaig anunciar que haurien de construir un símbol. Estava prohibit comprar material. Havia d’aprofitar el que trobessin a casa. Guanyarien tants punts com alumnes participessin en aquesta activitat. De seguida, algú va liderar de crear un grup de whatsapp per acordar el símbol. El grup es va crear l’endemà . En una hora ja hi havia una dotzena d’aportacions: entre idees per al símbol i presentacions de cada component. De totes maneres, el grup es debat entre dues postures: tenir ja una idea definida de projecte o bé improvisar amb el material que proporcioni cadascú.

De moment, molt satisfet i esperançat perquè dimarts obtindran punts a cabassos!

 

Qualsevol nit pot sortir el sol

2a sessió del B3. Vam començar seguint l’esquema de les primeres sessions, amb una activitat de trencar el gel. Em vaig basar en l’entrada de l’altre dia. Vam fer la roda presentant-nos i explicant una acció que van fer ahir. Això ens va servir per repassar el passat perfet perifràstic i les presentacions. Vaig haver d’insistir en l’ús de l’article personal. De cop i volta, em va sortir un moment magistral. Mentre anava pensant en l’explicació, una veu interior em demanava que mirés d’implicar-los molt més. Per tant, hauria pogut organitzar parelles perquè recordessin els objectius comunicatius.

Vam prosseguir la roda perquè cadascú digués en veu alta amb què s’havia quedat de la sessió anterior i  un adjectiu per qualificar la sessió. Els alumnes van afirmar que s’havien quedat amb l’enigma, la prova, els desitjos i havien trobat la sessió divertida, entretinguda i dinàmica. Vaig aprofitar per proposar-los que cada dia hi hagués un secretari que gravés un vídeo plantejant el més important i valorant la sessió. Van acceptar-ho. La Paqui es va oferir com a voluntària.

Vaig projectar la foto del llibre de Comediants. Vam deduir què expressava i vam improvisar una altra roda per demanar-los a qui convidarien a casa seva. Vam mirar el vídeo de la cançó de Jaume Sisa i els vaig demanar que apuntessin tots els convidats que reconeguessin.

Tot seguit, els vaig plantejar la tasca.  Haurien d’explicar com eren als 20 anys i quin personatge de ficció els agradava de petits. Després, vam acordar els criteris avaluatius de la tasca [fluïdesa, correcció (passats i persones gramticals) i paraules no catalanes]  . Els vaig anar gravant. Després, el company el va valorar. Vaig cloure la roda afirmant que ja m’estava bé la valoració i que ja m’havien sorprès el primer dia esforçant-se a parlar en català. Vaig percebre un lleu inflament de caixes toràciques i fins somriures a la cara. Finalment, cadascú va apuntar un aspecte positiu del company o de la intervenció. Els vaig demanar que miressin de buscar per Internet una imatge del seu personatge de ficció.

 

Quina és la solució?

 

1a sessió amb el B3. Vam començar amb una activitat per trencar el gel: l’estrella, extreta d’aquí.  Ara bé, la vaig fusionar amb la de passejant. Així vaig poder experimentar amb ambientar l’aula amb música. Va funcionar prou bé.  Em vaig oblidar d’un detall important: la disposció de l’aula impedia que es moguessin lliurement.

Com és habitual. Em vaig oblidar de la programació i em faig fiar de la memòria. Per tant, em vaig saltar l’ordre.  Els vaig demanar que apuntessin cinc preguntes per fer sobre el curs. Després, vaig formar grups de tres i van negociar-ne cinc de toes les que havien apuntat. Em van agradar molt les preguntes que van plantejar. Aquest és el resultat.

Primer em van demanar sobre l’avaluació —bé!!!—, a quin nivell serien capaços de parlar—ja han caigut al parany!— , si podrien mantenir una conversa …fectiva —aquí vaig tenir un lapsus que em va costar de poder comentar-lo!— i preguntes d’antics alumnes: si seria pràctic o gramàtic, si sortiríem fora de l’aula… Les tres primeres tenien prou suc.  L’avaluació era un dels objectius de la sessió. Pel que fa al nivell, els vaig comparar si aprenguéssim a tirar-nos en paracaiguda em farien aquesta mateixa pregunta. Ells en tenen la clau.

Tot seguit els vaig projectar l’enigma. És la foto que il·lustra aquest apunt. Vacil·laven en les possibles solucions. Ja els vaig avançar que esperava que a la darrera sessió fossin capaços d’explicar el motiu de cada imatge.  Després, vam dibuixar i escriure els desitjos. És curiós perquè van ometre que un company els havia de dibuixar la silueta de la mà. Uns moments abans, havia confessat que volien abandonar la vergonya a l’hora de parlar. Ara delataven avergonyiment en escriure les expectatives. Els vaig animar que omplissin de color la mà i que els objectius es veiessin bé. Em vaig adonar que era una activitat ideal per treballar la intel·ligència emocional. Em va sorprendre el José Luis. No es va tallar gens ni mica.

Vam continuar amb la prova. Vam visitar la web del Consorci i on podrien consultar tot sobre la prova. Finalment, vaig presentar l’estructura  de la prova i vam fer el model de prova. Hauria de pensar en alguna activitat perquè van quedar una mica aclaparats. Potser, inflar un globus…

Per cert, vaig tenir la sensació de cometre una transgressió per mantenir música ambiental mentre transcorria la sessió. Alguna alumna va demanar si en podia abaixar el volum.  De totes maneres,  em va donar seguretat. Amenitza l’estona que els alumnes duen a terme una activitat i per passar els nervis balles una mica. A veure com evolucionarà l’experiència.