Aquesta és la pregunta que em va fer un dels components de l’equip de treball en una reunió.Ens havíem trobat per seguir reflexionant sobre  és el caràcter que ha de tenir l’avaluació en els nostres cursos. Però d’ençà que vam acabar la reunió,  no m’he pogut treure del cap aquesta pregunta ni tot el que hi vam debatre. Al final, per distendir l’ambient, els vaig fer la broma que haurien d’escriure breument què havien entès. Veig que aquesta sortida me l’he de menjar amb patates: aquest és el motiu d’aquesta entrada. Mentre hi dono voltes, ara m’adono que el dia abans es van produir tot un seguit de senyals premonitoris.

Preàmbul

Dijous vaig ser abduït tant pels articles com per les piulades de la campanya de purposed/ES.  Va esclatar la polèmica. Alguns publicaven entrades crítiques amb la iniciativa (Jordi i Felipe ). Això em va servir per conèixer més blocs,  més autoritats i una imatge. D’altra banda, el Twitter fumejava.  Abans de plegar, vaig llegir una piulada divertida. També vaig rebre un missatge d’un dels components de l’equip exposant-me uns dubtes.

Plantejament de la sessió

Vaig repassar les preguntes que els havia plantejat en la convocatòria. Eren unes reflexions per comentar  tres capítols del llibre de Neus Sanmartí. Ara bé, em feia por que el debat no se’ns mengés tot el temps de la sessió. D’altra banda, em va semblar que podia aprofitar  la posada en comú d’una activitat que havia fet amb les alumnes del nivell D. Podia servir per valorar-la i per qüestionar aquesta obsessió nostra per la correcció editorial, en paraules de Daniel  Cassany. Finalment, havíem de fer balanç de com havia anat a l’hora de fixar els criteris avaluatius.

Desenvolupament de la sessió

Després d’haver negociat el desenvolupament de la sessió. Vam seguir la presentació que havia preparat.

Vaig formar tres grups perquè  cada un debaté una de les idees claus. Després havia de plantejar les conclusions a la resta. Abans, però, vaig projectar la cinquena diapositiva. Va obrir la caixa dels trons. De les rialles inicials vam passar a un silenci meditatiu. Em va agradar com vam anar resolent la posada en comú. A mesura que cada grup exposava les seves reflexions, hi havia algú que formulava un dubte que donava peu  a la intervenció del grup següent. Cada vegada em costava moderar el debat i havia d’intervenir-hi més. Mirava d’aclarir la consulta recorrent a  les diapositives de la  presentació o bé encetant una nova reflexió: donant-hi la volta, és a dir, mirava de traslladar el neguit al context de l’equip i que m’ajudessin a resoldre el problema.  Potser és el que m’hauria d’haver fet, en canvi els parodiava reaccionant de la mateixa manera. Per exemple, quan algú va arribar a la conclusió que era  impossible que  tothom –com ens agrada generalitzar i estandarditzar– assolís l’objectiu del curs. Els vaig espetar que havia arribat el moment que els hauria de passar pel sedàs. De manera que ja em podien ajudar a establir un criteri per començar a expulsar components de l’equip de treball.

No em serveix el pretext de ” la vida és dura” per suposar que a una minoria li és impossible assolir els objectius del curs.  Si hem de donar una nova orientació a l’avaluació, cal que canviem la perspectiva de la imatge dels animals. Hem de ser conscients que un grup és format per un conjunt d’individus, ben diferents uns dels altres. Poster ens vam centrar massa a l’hora de tractar aquesta idea amb les persones que tenen dificultats d’aprenentatge. Reprenent la imatge, ens hem de preguntar com podem, com a docents, fer que la peixera arribi a la branca més alta. Ironies del destí. Un exemple tan ximple il·lustra què és una tasca i com s’ha d’avaluar-la.

També ens vam plantejar la importància de l’error. De nou, cal que ens mirem amb uns altres ulls la correcció. Hem de potenciar les consecucions que no pas fixar-nos en allò que han de millorar — que és el que ens fa patir i ens desanima més–. Potser els cal temps, com a nosaltres. Ara bé, si fixem uns indicadors d’assoliment, ens ha de servir perquè  els puguem transmetre a l’alumnat perquè pugui desenvolupar amb èxit la tasca. Per què ens ha d’amoïnar que tothom assoleixi uns objetius? Més aviat, hauria de ser al contrari, ens n’ hauríem d’alegrar, no?

Em sembla que  ja ho destacava la professora Ana Hernández analitzant el treball en equip del professorat,  ja n’hem parlat en un altre article  anterior. Aquest espai de formació que hem creat és idèntic al de les nostres aules.  Així doncs, cal que prenguem nota de les inquietuds i incerteses perquè són les mateixes que  viu l’alumnat. Per aprendre, cal qüestionar-se el que hem d’apropiar. És un principi que ens oblidem quan et trobes davant d’un grup.

Havíem acordat que el 30 d’abril penajaríem els criteris i ens reuniríem el 6 de maig, però s’ha hagut d’allargar el període i desconvocar la reunió.

Anuncis

M’havia promès no fer servir més les metàfores per exemplificar el contingut d’una entrada, però veig que no ho puc evitar. Mentre barrinava com començar aquest article, m’ha vingut al cap aquesta escena . Espero que quan hàgiu acabat de llegir l’article no m’aüqueu. Ja veig que no tinc prou domini de fer servir la metàfora com a recurs didàctic, després dels comentaris i alguna reacció que ha originat les dues entrades anteriors.

Fa més d’una setmana vaig tenir un petit conflicte amb una companya de feina. Em va estranyar el seu raonment, però em va sorprendre encara més la meva resposta. Vam actuar de la mateixa manera: esverant-nos davant una adversitat o aïrant-nos perquè no es complien les nostres expectatives. He de demanar disculpes perquè les dues anècdotes que relato són totalment inventades. Però us he d’agrair els vostres comentaris perquè tots són molt interessants . Vaig mirar de  fer les corresponents piulades advertint que els fets eren ficticis. Comptava que amb la categoria i les diferents etiquetes en guiaria la lectura.  Per alguna valoració que m’ha arribat particularment,  he conclòs que he de planificar molt més els articles. Aquesta vegada poden estar prou tranquil·les les meves alumnes del nivell D perquè no hauran de valorar dues entrades meves de cop.

La picabaralla es va deure a les contradiccions i els dubtes que ens aboca l’avaluació quan volem incidir més en el caràcter formatiu o  regulador que no pas en el de sumatiu o qualificador —potser que reservi aquest tema per a un proper article–.  Aquesta és la línia de reflexió i treball que hem emprès al Centre. Ens calia establir uns criteris avaluatius. Per això hem aprofitat l’avinentesa per aprofundir en una avaluació que sigui més  formadora, que ajudi l’alumnat en el seu procés d’aprenentatge, tal com recomana Neus Sanmartí. Aquesta companya qüestionava la continuïtat de determinats alumnes.Els creia incapaços que superessin els exercicis eliminatoris de la prova que tindran a final de curs.

Em vaig esverar perquè la seva consulta s’allunyava del nostre objectiu.  Em semblava que d’entrada ja els condemnava al fracàs. Però també mostrava inconscientment un pànic per si la’n responsabilitzava. És una persona que s’exigeix molt cada dia. S’hi escarrassa de valent. Inverteix hores preparant tant les sessions com elaborant materials. Per tant, és natural que se senti decebuda amb qui creu que no progressa adequadament. Desaprofiten tota aquesta energia. N0 s’esforcen a aprendre  De la mateixa manera vaig reaccionar jo amb ella.  Em va semblar que amb el seu comentari llençava a les escombraries tota la labor d’aquest curs. De què havien servit les extenses hores de preparació de les sessions de treball, de consultar bibliografia, d’esbossar el projecte, d’acordar diferents actuacions perquè ens  convencem que l‘avaluació ha de motivar i no pas setenciar?

Comentant l’incident amb una altra companya, em va recordar que tothom necessita el seu temps per aprendre, per apropiar-se de  nous continguts o bé de reformular conceptes adquirits. És a dir, es necessita temps per canviar –aquest matí he llegit la mateixa reflexió en el llibre d’Eduard Punset— . El canvi no deixa de ser el final d’un procés d’aprenentatge. Quina lliçó, oi?  Vet aquí com em vaig empescar l’anècdota del meu fill. Vaig voler relatar com es pot sentir un alumne davant el  fracàs  –que dictaminem els docents– del seu aprenentatge.  És curiós perquè tothom tasta, en un moment o en un altre, aquesta amargor. Arran dels diferents comentaris, em va venir una altra idea al cap: per què no n’escrivia una altra des de l’altre punt de vista? Dissabte acompanyo el fill a bàsquet. L’endemà tinc un rampell. Així neix La derrota –tot i que els títols previstos d’entrada eren Li cal un/a coaching? i L’entrenador.

Per tant, ja miraré de planificar i de contextualitzar millor les entrades a partir d’ara. Prometo pensar-m’hi dues vegades quan vulgui tirar de veta de les metàfores.  A més, hem de recordar que cal que ens posem de tant en tant en la pell de l’alumnat. Proporciona una bona perspectiva per millorar la nostra tasca docent. Aquest és el meu pla de millora.  Ara haureu de ser vosaltres qui vetlleu per si el compleixo.