Penses que soc “arthinker”?

Et prepares una sessió sobre Art Thinking. Mentre vas triant el material, t’adones que n’hi ha que l’hauràs de descartar. El procés deu ser similar al d’editar un projecte musical. Al final,  els artistes o els productors s’empesquen donar-li una nova vida a tot el material rebutjat: publicant un recopilatori. És la finalitat d’aquesta presentació.

Ja he confessat que temia que hagués d’explicar l’experiència d’una manera expositiva.  Em feia por que pogués avorrir l’audiència. Em va ve venir al cap la metàfora d’un sopar d’amics en què l’excusa és ensenyar-te el reportatge de les darreres vacances. T’ho proposen just quan estàs paint l’àpat copiós i notes que les parpelles et pesen.

Vas enllestir el taller just quan havies acabat el curs i encara estaves sota els efectes de l’eufòria. S’havia graduat la primera promoció arthinkera —després d’escriure aquest apunt, t’adones que és la segona. Vas evocant els projectes que vam anar desenvolupant al llarg de dos anys (#Humanari, #MR, #clàssics, #Suspens0, #16 sessions i #AnyMACapmany).

Reflexiones com has arribat a adoptar aquesta metodologia. Recordes un vídeo de María Acaso sobre educació disruptiva que et va impactar. Les preguntes que planteja són dards que t’obliguen a replantejar-te la teva pràctica i alliberar-te del que causa insatisfacció quan surts de l’aula. Descobreixes el seu blog. Enveges com organitza les sessions formatives,  les seves reflexions van esquerdant encara més el teu academicisme. Llegeixes la conversa que va mantenir amb Elizabeth Ellsworth i hi reconeixes alguns dubtes, algunes paradoxes i algunes conclusions. Quan estaves a punt de provar el seu mètode Placenta, publica rEDUvolution i decideixes experimentar les microrevolucions. I de la rEDUvolution a l’Art Thinking.

Gràcies a Ainohoa Ezeiza i Javier Encina, topes amb el pensament d’Ivan Illich. Nou impacte. El formalisme educatiu se’n va en orris. T’adones que el sistema educatiu, tant és que sigui reglat com no reglat ja que el segon s’emmiralla en el primer, s’ha bastit en la submissió, fonamentada en criteris arbitraris. Desapoderament, autogestió són conceptes per investigar a l’aula.

Finalment, en aquest periple incert tens una taula de salvació: l’actitud lúdica. Conèixer Imma Marín, et fa capgirar l’aula. Notes que les classes tenen un altre ritme, l’alumnat ve amb ganes, adoptes un nou punt de vista i fins i tot els conflictes es paeixen millor, gràcies a l’humor.  L’actitud lúdica és un dels components de la pedagogia sexi que tant defensa María Acaso. Arribes a una conclusió: abandones el perfeccionisme i t’aboques al gaudi. Com pots pretendre que l’alumnat es diverteixi aprenent, si tu vas patint perquè les sessions surtin com les has planificades?

No obstant això, continues furgant dins teu per respondre com és que t’ha captivat l’Art Thinking. Rememores més referències. Per exemple, Jordi Aligué Bonvehí, director  de Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts Parc del Garraf. Pretén popularitzar l’art emergent —segons ell, s’estima més aquest adjectiu que no pas el de contemporani— desenvolupant, d’una banda, programes educatius i, de l’altra, impulsant projectes que vinculen creadors amb el territori. Considera que és fonamental promoure  l’art ja des de ben petits permetent que escolars coneguin un artista compartint-hi un projecte artístic. Té la dèria de desplegar empreses que implica diferents artistes a expressar la seva visió d’algun concepte.  Aquests projectes creen comunitat i estableixen ponts culturals.

Ves per on, un d’aquests projectes em va servir com a material didàctic per una de les meves primeres experiències en Aprenentatge Basat en Projectes (ABP). Ara m’adono que adoptava més aviat més components de l’Art Thinking que no pas d’aquesta altra metodologia activa. Havia concebut el curs com un viatge o una mirada pel Mediterrani. Pretenia que l’alumnat concebés el seu aprenentatge com una experiència motivadora, compartint-la amb la resta de companys.

Durant un parell d’anys l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà vam iniciar un replantejament de l’avaluació. Ens vam qüestionar quina havia de ser la funció. Va ser un procés de compartir amb l’equip neguits, dubtes, experiències, etc. Com a coordinador del grup de treball em va ajudar a consolidar la meva tasca resolent contradiccions pedagògiques, esberlant encotillaments i amb ganes d’incorporar una educació molt més democràtica. Primer, ho vaig experimentar en els cursos a distància, però després ho vaig dur a la pràctica en els cursos presencials.

I tanquem el cicle inconscientment. Decidim tot l’equip visitar Vallgrassa per poder inspirar-nos a l’hora d’organitzar possibles itineraris literaris amb l’alumnat pel municipi. Arturo Blasco, mentre ens guia la visita, ens confessa el seu procés d’arrelament al paisatge del Garraf. M’adono que és el mateix que he viscut i aquell dia sento que m’hi arrelo. Mentre ens convida a participar de les diferents propostes de l’espai, vaig prenent nota que ho podem adoptar a l’aula. És a dir, que l’art és un mitjà per desenvolupar qualsevol projecte per aprendre llengua.

Mentre remenes l’arxiu fotogràfic, t’adones que moltes imatges tenen alguna cosa en comú: l’alegria de què fa gala l’alumnat. Tant és que sigui abans (entonant una haka creada pel grup)  com després de fer la prova de curs (unes birres per celebrar la gesta) o bé com fem les pauses en cada sessió, amb un descans cerebral.

Finalment, mires com has anat aplicant els diferents fonaments de l’Art Thinking en els cursos.  Tinc una preferència pels detonants. M’agrada irrompre a l’aula amb un kit de jardineria per plantar clavells de moro. És una metàfora idònia per il·lustrar el transcurs del temps en un curs. Inspirant-nos en un projecte de Nicolás Paris,  ens ajudaria a ambientar la lectura del conte El mirall de Mercè Rodoreda. El dia que el vam llegir vaig aparèixer amb un pa de pessic i melmelades de diferents gustos per acompanyar la lectura. Així podíem degustar els records agredolços de la protagonista. Vam repetir una acció similar amb el conte de L’oca de Prudenci Bertrana.

Per dessacralitzar la prova del curs,  em vaig empescar un ritual en què netegem les males vibracions des del primer dia. Hem d’impedir que la prova ens condicioni l’aprenentatge. Una corda va servir per marcar una bretxa a l’aula. Era un recurs per cohesionar dos grups que en el trimestre anterior havien tingut professors diferents i per plantejar-los un repte: com la podien fer desaparèixer. De vegades, aquests elements sorprenents poden servir per motivar la redacció d’un text o bé per formar grups per elaborar junts un article d’opinió. Unes altres vegades pot ser el mateix docent qui faci aquesta funció. Per exemple, aparèixer de militar el primer dia  per canviar la concepció del curs o bé acabar el mateix curs convertit en cònsol honorari de la Polinèsia per conduir un joc d’escapada.

Si el que busquem és el protagonisme de l’alumnat,  cal que respectem la singularitat de cada component del grup. Se’l pots rebre el dia de la prova amb una carta amb els trets més representatius de cadascú o bé si han revisat un resum d’un llibre en petits grups que triïn ells el que els sembla més representatiu.Vam adoptar una nova acció de Nicolás Paris per confeccionar el que seria el relatograma del curs. Vam construir un arbre del coneixement amb els objectius de cada alumne o bé vam mirar d’aconseguir el color de la nostra pell, inspirant-nos en una obra de la fotògrafa Angelica Dass. Si en una primera sessió cada alumne va tatuar un company amb l’impacte d’una lectura, potser calia que al final del curs marquessin a la pell del professor el que havia representat el curs. També podem aprofitar el context polític per poder fomentar el pensament crític. L’alumnat es va inspirar en la campanya Empaperem per desenvolupar el projecte #Suspens0. En alguna ocasió n’has de patir les conseqüències: quan el grup et planta perquè se suma a la vaga feminista del 8M.

El que et dona més satisfacció és quan acabes algun projecte o bé alguna acció de què es desprèn algun producte. L’aula es transforma en un laboratori. Tu llences la idea al vol i l’alumnat te l’arreplega i la va fent seva. Sempre sorprenen els resultats. Si ens havíem d’endinsar en l’obra de Montserrat Roig, el relatograma del curs podia ser un tauler del Monopoly o bé  —com ja hem esmentat anteriorment— el motllo del peu es convertia en el mapamundi del curs. Les postals de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes) eren la plantilla per confeccionar una postal amb el resum d’una sessió. Així vam recrear l’exposició Diumenge d’Oriol Vilanova. Desmuntar l’aula  construint unes instal·lacions amb les cadires, podia ser una metàfora d’un nou enfocament pedagògic però també l’escenografia per a un ball final. L’alumnat es pot encarregar de preparar l’ambientació de l’espai en què tindrà lloc unes xerrades tipus TED. També poden recrear poemes per commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Quan has d’assumir un curs, barrines quin projecte podrem desenvolupar. Mires d’anar apuntant les possibles idees en el projecte mínim viable. És un punt de partida perquè es va modificant a mesura que l’anem executant. Repasses tots els projectes arthinkers: El Vaixell de la Llibertat, una adaptació de la proposta col·laborativa de Joaquin J. Martínez; A relaxing cup in Castelldefels, intent de gamificar un curs basat en el procés de selecció d’una seu olímpica; Jo vinc d’un silenci, la cançó de Raimon va ser el pretext per evocar el passat dels alumnes; C2 rEDUvolutionari, com hem comentant, provant microrevolucions; I vint anys després, la nostra manera de participar en el projecte de Toni Solano; #TotssomSalim, un banc comú de coneixements i lectura cooperativa d’Els narradors de la nit de Rafik Schami; L’avaluació ètica, aprenent sobre desapoderament pedagògic; Els veïns del C2, segon intent de gamificar un curs amb un enigma inicial: qui ens podia espiar; Els Viatgers, que en el primer trimestre vam provar l’autogestió pedagògica, en el segon el pensament visual amb l’obra de Joan Brossa i en el tercer vam dur a terme el projecte #5dones; Vet aquí una crònica, commemorant el naixement de Ramon Muntaner i convertint el curs en un joc de l’oca;  Humanari, basat en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand i en el projecte d’Angelica Dass; #MR, un altre curs gamificat amb què ens vam convertir en un comando errorista per defensar el nom de Montserrat Roig i frustrar el pla malèvol del Dr. Mabuse; #i2cast16, experimentant l’Art Thinking aprofitant una exposició de Nicolás Paris i combinant la lectura de contes de Víctor Català, Prudenci Bertrana, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Pere Calders; Bestiari s. XXI, inventant un joc inspirat en la lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull; #Suspens0, una campanya per eliminar el nombre de víctimes educatives; 16 sessions, provant el moviment com a recurs educatiu i coneixent obres de Josep M. Benet i Jornet i de Sònia Moll Gamboa; Qui té por de M. Aurèlia Capmany?, aprofitant la commemoració del centenari del seu naixement per conèixer-ne algunes obres; Paradís 4.0, un nou curs gamificat per celebrar l’Any Bertrana, centrant-nos en els Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana.

Val la pena aventurar-se amb aquest mètode. Les classes esdevenen punt de trobada per experimentar i crear. Ja veieu que podeu anar de bracet de qualsevol artista o bé podeu fer-vos vostre qualsevol projecte artístic. Si, tot i així, us fa certa basarda, doncs traieu el cap per la Xarxa. Podeu seguir el blog de María Acaso, tafanejar qualsevol perfil d’Arteducadoras o bé espereu que cada divendres Maria Paczkowski us recomani seguir  comptes a Twitter.

 

Calaverades

Aquesta setmana els clàssics ens han dut a localitzar el possible poble on transcorre la trama de L’oca salvatge i a preparar-nos per endinsar-nos per Sinera.

13a sessió Ja hem creat l’hàbit d’apuntar al mapamundi. Cada alumne quan entra a l’aula, busca el seu relatograma i aprofita mentre espera els altres d’apuntar el que li va agradar de la sessió anterior. Per altra banda, descobrim  que se’ns van morir els brots de clavell moro. De moment,  és impossible contemplar-ne algun dels que vam plantar en la primera tongada.

Els va agradar la lectura del conte de Prudenci Bertrana, la precisió lèxica i l’aclariment de l’ús del pretèrit perfet (que predomina en tots els contes que llegim) i el perifràstic. Repartim les paraules que cada alumne ha de definir.  Comentem les possibles ubicacions del poble anònim. És curiós perquè el narrador n’omet el nom, però en canvi ens va precisant amb topònims els llocs on han vist la sorneguera oca. Penso que ens pot ajudar a trobar el poble. Sospito que és Castelló d’Empúries. Ara bé, l’autor només esmenta caçadors i pagesos, cosa que em fa pensar que no sigui algun dels pobles de l’interior. És curiós perquè encara que l’animal es passegi per camps, estanys i aiguamolls, no anomena cap pescador que hagués pogut albirar l’animal. Els estranya l’obra de la videoartista Nira Pereg. Els comento que els moviments dels flamencs recorden el desafiament de l’oca.  Ves si no feia el mateix arqueig quan oïa els gallets de les escopetes.

Prosseguim amb una nova tongada d’exercicis de precisió lèxica. És l’hora del descans cerebral. Juguem al sol brilla a… ÉS una adaptació del joc de les cadires. Qui para dóna una consigna. Qui la compleixin han de canviar de cadires. S’engresquen i com passa habitualment, un alumne va per terra. Una companya  s’estranya perquè no compleix la consigna. La persona que parava havia deixat anar que el sol brillava per als que duien shorts. El José Antonio s’han confós. Es pensava que shorts era sinònim de boxers. Rialles.

Acabem repassant els pronoms que substitueixen el complement directe. Primer, els costa. Miro d’aclarir dubtes. Fem la substitució pronominal. Cometen poques errades, però, tot i així, s’exclamen. Els proposo una norma. Només es poden queixar pel que fa a la substitució del complement directe indeterminat. I, si volen, el neutre. Assenteixen amb el cap.

14a sessió Mapamundi. Destaquen la substitució pronominal , la precisió lèxica i el descans cerebral.

Posem en comú l’exercici que van fer a casa.  Alegria. Criteri d’èxit de la majoria: 0 o 1 errada. Estan contents, tot i que el Manolo remuga per sota del nas. Prosseguim amb els pronoms datius. Plantegen dubtes, però aquesta vegada l’actitud és diferent. Es nota que ja miren d’assolir-los, però les neurones els desafien. Volen contrastar  paradigmes.

Em pregunes per l’examen. És curiós. Van acordar de fer un petit qüestionari per saber si havien assolit els continguts del curs. El Manolo és el primer de fer el crit al cel: “Examen?! Noooooo!!” La Laura em demana si no hi ha examen, tothom passa de curs? Planteja si he notat diferències de nivell. Continuem amb aquesta dèria de comparar-nos els uns amb els altres. La clau rau a comparar-te com estaves al començament i com estàs ara. Si has anat canviant. La M. Eugenia s’hi afegeix. “Nivell?”, pregunto jo. “Qui decideix el nivell?”, els espeto.  De fet, els confesso que el projecte Petricor hauria de servir per avaluar el curs. Esclafeixen a riure. El Manolo afirma que gairebé tothom ha de repetir de curs, Hauríem d’assistir a la taula rodona que s’organitza a Madrid.

Hauria d’haver previst alguns descans cerebral de reserva per si no teníem temps de treballar la Dansa de la Mort. Repassem la separació ortogràfica. Era una petició del Jose Antonio. Rebombori pels dígrafs que se separen.

Els proposo si ens fotografiem. Organitzo parelles i trien les fotos. Els reparteixo les màscares. No cal que repeteixi l’activitat perquè cada parella es fotografien en un tres i no res. És quan enllustres l’etiqueta d’#orgulldocent.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Cinc experiències marianes

María Acaso Prometo no repetir dos veces la misma unidad, organtizat per Educatio. Va idear la sessió perquè els assistents visquéssim cinc experiències que ajudarien a reflexionar al voltant de les cinc paradoxes pedagògiques que apunta en el seu llibre rEDUvolution. Així, demostra  com ha aplicat la cita d’Alejandro Piscitelli que tant la va impactar.

cortesia de María Acaso

Tan bon punt arribàvem a acreditar-nos,  rebíem una samarreta i ens feien esperar fora de l’aula. Anàvem comprovant que cadascú la tenia d’un color diferent. Alguns, agosarats, s’afanyaven a posar-se-les; d’altres, en canvi, esperaven rebre instruccions. Quan vam poder accedir a l’aula, vam comprovar que l’espai es limitava de nou cadires escampades per la sala, amb una capsa i una cinta amb un dels colors de les samarretes. Servien de pal de paller per aglutinar els diferents grups. Assajàvem l’estranyament. Aquest element que al principi causa desconcert, però que incita a generar expectatives de l’acte.

Un cop es va haver presentat i va haver descrit breument l’esquema de la sessió, va convidar-nos a obrir la caixa. Hi havia un mirall, unes tisores i un llençol. Ens va demanar que de moment utilitzéssim el mirall. Ens hi miréssim atentament i recordéssim què havíem après de l’escola. En el meu equip ben aviat vam prescindir de l’objecte per evocar experiències i debatre-les. La majoria eren mals records: la solitud, l’avorriment, l’arraconament dels interessos, l’individualisme… Així,  vam entendre la importància de l’inconscient a l’aula, que el model educatiu ha d’estar connectat amb la realitat,  els diferents rols del docent (com a DJ, intel·lectual i artista ja que és un productor cultural) i l’anàlisi semiòtic de la nostra tasca (les pedagogies invisibles).

Pel que fa  a desenvolupar una pràctica educativa democràtica, ens va proposar una dinàmica ben senzilla. Vam formar una filera de cadires perquè uns s’hi enfilessin i els altres els miressin des de baix. Vam comentar què notàvem tant els uns com els altres a l’hora d’exercir una pràctica de jerarquia vertical. Calia desenvolupar una tasca docent horitzontal, comptar amb la implicació de l’alumnat per així aprendre recíprocament i esdevenir una comunitat d’aprenentatge.

Vam observar com la jerarquia es perpetua en la disposició espacial i en el mobiliari (la diferència entre la cadira del professor i la dels alumnes). Ens va reptar a una nova activitat. Havíem d’escoltar una cançó sense bellugar-nos perquè va prohibir ballar. Al cap d’un parell de minuts,  dues companyes van infringir la norma. Va ser el pretext perquè esclatés el deliri. Tothom va saltar al mig a ballar. Primer, per parelles espontànies i, després, en gran grup. Com si s’hagués destapat una ampolla de gasosa, ben sacsejada.Ens va recordar que si l’aprenentatge es produïa com una experiència plaent, es despertava més la passió pel coneixement.

Havent dinat, vam reprendre el curs. Ens faltava un parell de mantres més. Vam emular una perfomance de l’artista brasilera Lygia Clark. Vam haver de retallar el llençol de manera que tot l’equip sortís de l’aula i hi tornés sota del llençol. Es va repetir el mateix fenomen que en la dinàmica anterior. Cada grup es va anar engrescant i es va produir una mena de duel entre tots els grups: a veure qui sorprenia més no només als altres participants sinó als assistents d’un altre acte. Ens va facilitar quines eren les vuit claus per dissenyar experiències d’aprenentatge i també va insistir que l’art contemporani podia ser un bon vehicle transversal per a qualsevol matèria (art thinking).

cortesia de María Acaso

Finalment,  ens va proposar a cada equip de presentar un producte artístic en què recollís les nostres conclusions del curs. Vam disposar de poc temps, però poc importava. Estàvem encegats a sorprendre tant a la professora com els companys. Es van presentar nou propostes vàries. Tot i que costava de seguir-les atentament, em va agradar moltíssim la de l’equip negre. Va ser d’una bellesa poètica. Vam vessar aigua al terra. Era l’eix de la seva performance però l’equip va acabar reflectint a l’aigua la pantalla dels mòbils. Cadascú tenia una imatge seva sobre les emocions. La majoria dels equips (verd, taronja, blanc, vermell i blau marí) va apostar per aquest format artístic. Em va impactar la de l’equip vermell perquè la Gemma Argelaga va voler reproduir l’alumne reticent a models pedagògics més innovadors. Tant l’equip verd com el blanc vam comptar amb la col·laboració de la professora. En la primera, María Acaso va ser el detonant per transformar una aula tradicional a una de més revolucionària gràcies al contagi d’una ampolla. Mentre que en la segona hi va participar activament. Van representar un ritual en què la professora, com una bona núvia, es casava amb un nou model educatiu. D’altra banda, els grocs ens van desafiar a interpretar la seva instal·lació  artística. L’equip gris i el blau ens vam decantar per la tecnologia. El primer van sintetitzar les conclusions en tres imatges a Twitter, mentre que el meu va gravar un vídeo titulat Evacuación. Vam improvisar diferents escenes dins del lavabo del bar del Centre Cívic.

Per concloure, tal com vaig piular i remixant una idea seva, no n’hi ha prou amb llegir els seus llibres sinó que has de  viure alguna de les seves experiències. Honestedat en estat pur.

 

 

Enfilant projectes

25a sessió.  Pas de l’equador.  Revisió de l’acta. Tot seguit, vaig repartir unes fotografies fragmentades. havien d’ajuntar-se. Vam practicar la rutina de pensament de les tres accions: què  hi veieu?, què en penseu?, què us pregunteu? Era per explicar els tipus d’introducció o de conclusió que podem formular. Vaig tenir la sensació que s’avorrien força i que no entenien res.  Vaig aprofitar per donar a conèixer el Centre de Redacció i per recordar les fases del procés d’escriptura.

Vam mirar de contraargumentant unint la resposta que havíem rebut per part d’un company de la nostra piulada.

Vam repassar l’ús correcte de la conjunció doncs. Vaig formar parelles i cadascú tenia una breu explicació del fenomen. L’havien de contrastar i després ho van posar en pràctica fent un exercici individualment i posant-ho en comú de nou amb la parella.

Finalment, vaig demanar que divulguessis una imatge relacionada amb el capítol que van llegir del Llibre de les bèsties.

Si hagués dut a la pràctica algun descans cerebral, hauria suprimit aquesta sensació de sessió tediosa.

26a sessió.  Sempre que ha de venir algú de pràctiques a observar les sessions, passa alguna cosa: o bé no la tinc prou preparada —com és el cas—, o bé m’atabalo que em surt una sessió desastrosa. Un bri d’esperança, Anna Simon, l’estudiant de pràctiques, li agraden els jocs!!

Vam començar a la recerca de les perles. Havia ideat que triéssim un dels resums, però no em va donar temps d’editar-los. Així dons, vam haver de posar-nos a planificar com materialitzaríem el Bestiari s. XXI. Vaig formar grups de tres persones. Els vaig repartir un nou document amb les instruccions de Magic, the Gathering. Aquesta vegada, practicaríem la lectura compartida. Cada grup tenia un apartat de les instruccions. Havien de repartir-se’n la lectura en veu alta mentre un company resumia el fragment llegit en veu alta i el tercer contrastava si havia sabut sintetitzat la informació.

Després, vaig formar grups creuats perquè triessin què podíem adaptar del joc. Com que tothom desconeix el joc, costava d’imaginar-se la dinàmica del nostre joc. De totes maneres, es va debatre bastant i ens va ajudar a arribar  a algunes conclusions: la finalitat del joc (triar un rei), el tipus de cartes (fortaleses i febleses dels animals). Ens faltarà definir la mecànica de les batalles.

Com a descans cerebral, vaig adaptar el joc de pedra, tisora i paper. En aquesta ocasió, havíem de triar entre herbívor, carnívor i humà.

Finalment, vam valorar el curs apuntant cadascú: què havien après? i què els faltava encara? la inseguretat i la por de l’examen són els punts més destacats de la segona pregunta mentre que el treball en grup va ser la valoració més positiva. Els vaig proposar de celebrar el pas de l’equador aquest dijous, aprofitant que és Dijous Gras.

assoliments

mancances

 

MR

Enllestit el prototip per a aquest trimestre: MR. Intentaré experimentar la ludificació en un curs del grau intermedi 1. Per dissenyar-lo, m’he servit de la plantilla que ens va proporcionar Pere Cornellà en la segona sessió del Seminari de Ludificació del Consorci per a la Normalització.

El grup està format per alumnes de l’anterior trimestre; se n’hi han incorporat de nous. Com ja tinc per costum, he creat l’etiqueta #i1cast16 per a la difusió de l’experiència. També hi afegiré #MR, el nom del projecte.

He apuntat els següents objectius, tot i que és una proposta provisional: lectura compartida de Molta roba i poc sabó, reconèixer el tema, el context històric i el marc narratiu de cada conte, escriure una carta familiar (o formal) i elaborar un booktrailer del llibre. A més, hauré d’experimentar l’activitat Aniversari, creada per Griselda Encinas, tal com ens vam comprometre en la darrera reunió de l’Àrea d’Ensenyament.

Pel que fa a la narrativa, el grup s’haurà de convertir en un comando errorista. Hauran d’evitar que el Dr. Mabuse elimini del panorama literari la figura de Montserrat Roig. Hauran de superar diferents reptes. Si els assoleixen aconseguiran els set poders de la saviesa. Ara en mans del Dr. Mabuse. Els emblemes dels poders tindran forma de pètal d’un nenúfar.

Seguirem publicant el dietari de les sessions en el blog del Servei Local de Castelldefels i  també els diferents productes que anem elaborant. Per il·lustrar les entrades del dietari, he construït un tauler en què cada casella és una de les sessions del curs. Aprofitarem el començament de cada sessió per recordar l’anterior. Els alumnes ompliran la casella amb una paraula que sintetitzi amb el que es van quedar. També valoraran la sessió pintant la casella superior amb els colors d’un semàfor: vermell (si no els va agradar o es van avorrir), groc (si ni fred ni calor), verd (si va ser satisfactòria).

Finalment, com a avaluació, cada alumne disposarà d’una fitxa en què quedaran registrats els reptes que ha assolit. També hauran d’acordar si l’autora es mereix que tingui un espai municipal amb el seu nom.

El joc començarà amb aquest detonant. Amb tots vostès, el Dr. Mabuse.

 

TarragonaLAB?

M. Jesús Clua, coordinadora d’Ensenyament del CNL de Tarragona, em va convidar a participar en una reunió amb el seu equip. Vam acordar muntar un taller. Primer, els vam enviar un vídeo de María Acaso  i tot un seguit d’entrades de la secció del portafolis perquè en llegissin una i es preparessin preguntes per debatre-les en la sessió. Vet aquí que vam anomenar el taller com el programa televisiu. He de confessar que em feia una mica de repecte; vaig estimar-me anar-hi més aviat formal (samarreta de cantant dels Messenger’s i pantalons de Mr. Bean).

Em va costar preparar el taller. Tenia moltes idees, però dubtava com les podia enfilar. Al final, vaig distribuir el taller al voltant de tres objectius: presentar-nos jugant, reflexionant i practicant. Volia seguir la fórmula de l’aprenentatge significatiu de Laia Casas: sorpresa, connexió i satisfacció. Així doncs, tan bon punt vaig entrar a l’aula, vaig plantar la maleta que duia al al bell mig de l’espai.  Vaig començar amb una roda de preguntes com a element detonant: d’eines digitals a indumentària per dormir. Els preparava per al repte. Els vaig desafiar amb una endevinalla. Els calia pistes, el pretext per emergir algunes de les idees clau de la sessió.

Pel que fa les presentacions, els vaig proposar que pensessin en cinc trets seus de la personalitat que volguessin escriure en cada un dels post it que els havia repartit. Haurien de ser les etiquetes si ells fossin l’entrada d’un blog. Vam fer una roda en què cadascú es va presentar i va triar un dels trets que volia destacar. Tot seguit, els vaig plantejar un nou repte. Serien capaços de repartir totes les etiquetes entre els companys abans que s’acabés la música. Adaptava l’activitat que em vaig empescar en la primera sessió de l’E3.  A més, l’activitat els obligava a moure’s i tocar-se, però també representàvem metafòricament com es produeix el coneixement. De totes manerees, van sortir resultats prou curiosos. Havia aparegut l’inconscient, un dels elements destacats per la pedagoga madrilenya, tant en el vídeo com en el primer capítol del llibre #rEDUvolution. Abans de donar pas al proper bloc temàtic, vam valorar la importància d’introduir el joc en la nostra pràctica.

Tot seguit, els vaig demanar si seguíem amb l’esquema de la sessió que havia dissenyat o bé volien que debatéssim els documents que els havia facilitat. Van acordar la primera opció. Vam mirar de recordar quines eren les preguntes que formulava en el vídeo. El Gerard se’n recordava. Vaig organitzar tres grups perquè les debatessin. Van sortir unes conclusions força interessants. Les respostes de la primera pregunta sonen molt a plany i un pèl perfeccionistes. Els vaig recordar que ignoraven un factor desencadenant de la nostra pràctica: la incertesa. Per tant, havíem de ser més flexibles i més tolerants amb l’imprevisible. Pel que fa a la metodologia, van reconèixer que els feia por el canvi. Admetien que la innovació els permetia créixer professionalment d’una banda, però, de l’altra, s’havien d’adaptar a una nova realitat.

Vaig modificar la distribució dels grups. Van passar de tres a cinc. Cada equip havia d’ordenar una de les cinc microrevolucions per superar aquesta basarda per canviar. Llavors vaig treure la madeixa de llana de la maleta i els vaig demanar què significava estirar el fil. Els vaig proposar una nova activitat. Explicaria les diapositives si s’anaven passant la troca. Així vaig fer cinc cèntims de cada un de les idees claus de la rEDUvolution. Vaig recordar els objectius que em vaig marcar per enguany, els orígens, el desig d’aprendre i els referents professionals. Després, vaig comentar ràpidament les cinc idees del llibre de María Acaso perquè la llana anava passant de mà en mà i va provocar enrenou. Va ser el moment de la pausa.

Finalment, vam dedicar el tercer bloc a la pràctica.  Primer, vam fer una pluja d’idees per definir una bona experiència d’aprenentatge. Com en el cas anterior, es van recollir bones conclusions. Segon, els vaig plantejar la propera tasca. Volien ajudar que el CNL de Tarragona aconseguís allotjar la propera edició d’un congrés internacional d’innovació educativa. Hauríem de preparar  un itinerari per als visitants. Cada grup havia de pensar en un lloc emblemàtic i argumentar quina relació tenia amb la microrevolució designada. A més, mostrarien una activitat als visitants per demostrar-los que eren innovadors. Vaig desplegar el rotllo de paper d’embalar al mig de l’aula perquè cada grup hi pogués deixar la seva proposta.Tothom va coincidir a pensar en el món dels castellers per a les diferents metàfores de les idees claus. El grup sobre pedagogia i veritat volien explicar als visitants amb el monument als castellers com els alumnes aprenien gràcies a una bona pinya. Així podien anar ascendint de nivells. El grup de pedagogia i poder ensenyaria als experts com desenvolupaven un projecte democràtic aplicant el recurs de la negociació. El grup sobre pedagogia i simulacre repetirien el que organitzen les colles castelleres per cercar adeptes. Un projecte molt interessant, però, per mi, amb un excés  de formalitat.  Mantenien els rols d’expert i d’ignorant. També ens va anar bé que la competició que se celebra al Tàrraco Arena és la millor metàfora de l’avaluació. Vam deduir què fomenta la competitivitat, rivalitat que pot desembocar en violència. Per tant, com podíem aconseguir que les colles hi participessin abandonant la bel·ligerància. Cada formació castellera podia liderar una construcció original amb l’ajut de les altres. Preservàvem un dels valors dels castells: la cooperació. Aquesta activitat va sorprendre a més d’un. Em va costar que entenguessin la tasca, compto que em vaig explicar malament. Però es tractava de jugar amb metàfores els continguts que havíem vist, a més de construir entre tots un producte final. Penso que aquestes activitats generen un ambient distès, sorollós, per tant, viu; cohesiona els alumnes; demanen que els alumnes hi aboquin i comparteixin tot el seu coneixement. En definitiva, vol combinar saber, fer i sentir, les tres potes del tamboret de l’aprenentatge.

Cliqueu la imatge per activar la presentació

 

Primera vegada

Extret d’https://sicomor2008.files.wordpress.com/2015/06/f05fb-webinar2babp.png

Diumenge passat rebia un missatge directe de Fernando Trujillo proposant-me de participar en un webinar. Vaig acceptar fent un bot de la cadira. A la nit, però,  es confirmava una avaria telefònica. Ja tenia coll avall que hauria de renunciar a l’acte, cosa que em va tranquil·litzar. Segur que trobarien un participant millor. Sóc bastant negat pel que fa a la competència comunicativa que et facilita les TIC. Mira que volia participar en el MOOCafè liderat per Manel Guzmán, però no vaig poder conciliar horaris de tasques familiars i formatives. Em va saber greu, però vaig veure que s’havien produït els mateixos problemes per part d’alguns participants.

L’avaria es va arreglar. Dimarts, amb el grup d’E3, vaig deixar anar una catalanada! Mentre resumien la sessió del Dia Mundial del Joc, els recalco que tenim infància i també infantesa. “Com en castellà”, els dic. “Infancia e infantez“. I em quedo tan ample. Tothom em mira estrenyat. Jo continuo ben segur: “Sí, infancia e infantez“. Em convencen que no existeix. Al final, la Begoña, prudent, s’assegura:”Jaume, deus voler dir niñez!” Riem. I penso: “Ai, dijous!” M’assabento que els companys de taula són Garbiñe Larralde, Marian Calvo, Ramon Paraíso, Toni Solano i Fernando Trujillo.

Una hora abans, ja em preparo. Anem rebent instruccions. Miro de seguir-les. I quan falta menys de mitja hora,  em peta l’ordinador. Aconsegueixo restaurar tot el que tenia obert. Em vaig barallant amb les eines del Hangout. Se’m passa la invitació de Fernando Trujillo. Aconsegueixo entrar-hi. Hi ha un ambient distès. La Garbiñe també té problemes. Entrem en directe.  De tant en tant, se’m congela la conversa. Procuro no tocar res. Per tant, em perdo alguns comentaris. Les meves ironies arriben en diferit.

El moderador ens demana per l’experiència. Costa d’explicar tot el que rememores. Les ganes de començar una unitat per mirar els vídeos, per conèixer les tasques que es convertien en reptes. Les ganes que senties per superar-te, però sempre hi havia companys que et superaven en qualitat. Aquest curs vaig aconseguir de perdre la vergonya i a atrevir-me a experimentar eines, pensar en artefactes. Des de llavors, he deixat de ser docent per convertir-me en artificier. Tot el sant dia, elaboro artefactes digitals!

Vaig insistir en la importància dels socis. Si em van captar les primers unitats, la de la socialització rica va ser la més satisfactòria perquè de seguida vaig tenir resultats. Encara flipo que Toni Solano se m’oferís com a soci, sense oblidar el Ramon. Són regals de l’atzar 2.0. A més, un antic alumne també s’hi va voler afegir, cosa que em va fer molta il·lusió. I  es va convertir en un model per als alumnes. Van veure que ells també podrien parlar català com ell. Va reconèixer que no era la seva llengua materna. Però tornant al debat, va i començo a quequejar. Com em va costar articular horizontalidad que facilita un MOOC. Ja patia veient les caparrades dels companys, tranquil·litzant-me perquè pronunciés bé. P… fluïdesa!

M’hauria agradat debatre més sobre l’avaluació. Discrepo que sigui la pedra angular del procés d’aprenentatge. Espero que ben aviat algú afirmi que l’avaluació és un fals mite de l’educació. Estic disconforme que sempre s’hagi de millorar. Reproduïm així un model tradicional, encara que anem smb el plus d’innovadors. Recordem quant aprenem informalment? I ens replantegem de millorar? I també m’hauria agradat explicar l’anècdota de les rúbriques. En un grup que les posava en pràctica, vam acordar que acabarien el curs amb una exposició oral. Em vaig presentar amb una rúbrica. Per elaborar-la, per definir la banda més negativa, em vaig imaginar el que no farien mai. Resulta que un alumne ho va fer. Tothom va quedar glaçat. Es va presentar tard. Havia anat a una entrevista de feina. Però va voler complir amb el seu compromís, encara que faltés un quart per finalitzar la sessió. Va parlar nerviós. Va quequejar. Va perdre el fil. Ens explicava el que havia estat la seva feina fins ara. Vam ser incapaços d’entendre’l i ell de trobar un exemple de com estampava. Va ser horrorós. Com li havia de marcar tots els criteris negatius! Em vaig avergonyir d’haver ridiculitzat un alumne, encara que fos de pensament! Ahir César Bona va declarar que no concebia una educació sense respecte. I em reafirmo. És impossible mesurar l’esforç.  Ens hem de fixar en el procés, com insisteix Maria Acaso.

I articulo wabi sabi, el terme zen per destacar la bellesa de la imperfecció. Si aconseguim canviar la mirada en els alumnes, també tindrem una altra visió dels seus productes. L’error ens ajudarà a extasiar-nos en els aspectes que l’alumne ha intentat superar. I, ves per on, en són bastants! Més que les quatre pífies que no ha pogut controlar.

I quan mirava d’acabar la roda final en què recomanava l’article de Juanjo Vergara, va i sento que em diuen que he desaparegut de les pantalles. El Toni en fa broma, com que sóc un dels representant de l’àmbit d’adults… Fernando Trujillo ens acomiada i ens adverteix que hauríem d’atendre la xarxa social. Em sorprèn que et comencin a seguir persones i et reconeixen que els has agradat el que has dit! El més emotiu, Pablo Ele Aparicio. Alguns també declaren que el debat els ha engrescat a continuar el curs, com José Blas García Pérez.

Per acabar, vull donar les gràcies a Fernando Trujillo i Toni Solano perquè pensessin en mi. A més, va ser tot un luxe compartir l’estona amb dues bilbaïnes d’aúpa i amb el gran Ramon. Ara, els organitzadors són uns  inconscients. I que per molts anys ho siguin! Us dexió el resum del debat a càrrec de Fernando Trujillo.

 

Que estudiïn!

 5a sessió. Cada dia m’agrada més com comencem. Els alumnes mostren les imatges o paraules que han portat per resumir la sessió anterior. La majoria va comentar la festivitat, les parades que vam visitar. El Fernando va incloure el laberint perquè va valorar que li havia agradat molt com havia explicat el mite.  Vaig observar un fet curiós. Van venir més persones que van faltar dijous.

Es va produir un altre fet. Es van adonar que el Celestino té més nivell. Va haver d’aclarir perquè venia a aquest curs: li calia el certificat B2. Tot i que va afegir que s’hi sentia molt a gust i que s’ho passava molt bé. La Begoña el va batejar com el foraster. Penso que pot ser un bon revulsiu, tal com va ser l’Alberto en el curs anterior. Una mostra del desapoderament pedagògic: quina importància tenen els nivells?

Vam fer una roda en què la majoria va confessar que es veia incapaç de valorar la seva intervenció. Volia destacar que és el que li passa a un docent;  m’ho vaig callar.

Havia pretès que comencéssim a debatre el concepte d’avaluació ètica. Volia dur uns quants articles, però el temps se’m va tirar a sobre, ho vaig haver de reduir a dos textos. Descompensats: un article d’opinió i una notícia. Primer, cadascú va pensar en tres preguntes que podíem formular per entendre un text. Ho van contrastar en grup. Finalment ho vam posar en comú entre tots. Vaig repartir a cada alumne un fragment. N’havien d’inferir el tema: avaluació i la moda sostenible. Després, es van explicar el fragment per poder respondre plegats les preguntes que havíem pactat. Cada grup va triar un portaveu per a les conclusions. Ja van generar intervencions.

I va arrancar el debat. Primer, els vaig demanar quina relació podien tenir els dos textos L’avaluació és el gran recurs per convertir els alumnes en consumidors. Com la moda. Per tant,  els vaig demanar que reflexionessin sobre l’avaluació ètica. I mentre posàvem en comú el que havien pensat, em van preguntar quina avaluació aplicaríem en el curs. Els vaig informar que ho hauríem de pactar. Seria un de l’objectiu de la propera sessió.

Em va sorprendre que continuïn atorgant-me el rol d’autoritat en l’avaluació. També vaig apuntar-ne la finalitat:  per demostrar i valorar. En falta una altra: jutjar. De totes maneres, van emergir idees molt interessants. Estaven d’acord que havia de ser personalitzada, però costava entendre com aplicar-la. La Transi insistia que s’havia de mesurar l’esforç i l’estudi per assolir el nivell. L’Eva va remarcar que l’avaluació fomentava la injustícia i la desigualtat. Com que és educadora d’Infantil, va informar que els trets que havíem escrit a la pissarra es tenen en compte en criature. En tot cas, són els pares que exigeixen un model més tradicional. També va relatar l’experiència del seu xicot. Havia notat diferències de rigor i de nivell en diferents universitats. Vam comentar la dèria de suspendre com més alumnes millor per guanyar en mèrit.

Vaig observar els primers símptomes d’avorriment: massa debat assembleari i menys joc.

 

Superprimera

Avui segona sessió de l’Assistència Gravitatòria. Jordi Ferreiro ha presentat la parella  conductora i ha recordat la finalitat de les dues sessions: la primera més teòrica i la d’avui més pràctica. Lucía Sánchez, que forma part del col·lectiu Pedagogías invisibles, ha explicat què entén per perfomances Ha repassat breument les claus que va enumerar María Acaso i les ha exemplificat amb la seva pràctica. Tot i que m’ha agradat que expliqués per què es va decantar cap a l’avaluació creativa —boníssima la diapositiva en què comparava com se sentia respecte a l’hora de valorar l’aprenentatge dels seus alumnes—, discrepo com l’ha definida. Considera que ens hem de formular un parell de preguntes: què avalues i què valores. Ha argumentat que per ella avaluar és donar valor. Encara que en vulguem defugir, l’avaluació és el gran parany d’una educació industrialitzada. Ella mateixa s’ha justificat. Ha de puntuar els seus alumnes, li agradi o no. Penso que és el llast que ens impedeix renovar el paradigma educatiu. Quan siguem capaços de prescindir-ne, haurem capgirat completament l’educació. Ha prosseguit amb quines tècniques fomenta la participació (grups de discussió, entrevistes, observació dels participants, comunitat). Ha explicat com converteix l’avaluació atractiva pagant el treball de l’alumne amb una moneda (terruño) Al final es canvia per una puntuació. També ha explicat que demana als alumnes que elaborin una xapa en què representin el que han après.

Tot seguit Álvaro Solache s’ha presentat. Ha explicat la seva trajectòria, quins són els projectes que lidera. Primer, s’ha agenollat per mostrar-nos que li mereixíem tot el respecte. Ens ha anunciat quines performances havíem previst. S’ha posat una capa per explicar-nos el projecte Comando molekulón i l’escola de superherois que vol obrir a la Floresta.Amb l’ajut de la Lucía, ens han repartit post it perquè hi apuntéssim quin poder crèiem que teníem. Fins i tot ens ha animat a trucar a casa per preguntar-ho. La Lucía ens anava demanant què havíem escrit. Així Mazinger Peta ha pogut designar el cap de colla i la motivadora, la persona que ens havia d’anar animant. Li ha donat les faixes i en un moment ens hem convertit en una colla castellera. Ha ajudat al cap de colla a bastir un pilar. Ens ha demostrat que amb la força de l’equip, l’enxaneta no ha caigut quan ha obligat la base i les dues crosses a abandonar la figura. La Lucía ens ha anat pagant per la participació, segons l’informe del cap de colla.

Després de la pausa, la Lucía ens ha demanat que formessin sis grups. Havíem de construir una estructura consistent i ben alta amb el material que teníem. Amb un quart cada grup ha estat capaç de muntar-les. Després ella i el Jordi Ferreiro, han anat valorant i pagant les estructures. Compto que ho esperaven. Han esclatat un conflicte. Alguns companys mostraven el seu desacord per la valoració o bé es queixaven que es valoraven millor unes altres estructures.

Ens han convidat a seure. La Lucía ens ha demanat que ens repartíssim els diners aconseguits i ens ha convidat a reflexionar sobre les dues experiències. Hem comentat el que ens ha aportat fer de castellers. Hem estat capaços d’enfilar un castell sense qüestionar la nostra inexpertesa. Ens hem limitat a seguir les indicacions del cap de colla o els ànims de la motivadora. També l’Al ens mostrava com ens havíem de posar i quina era el nostre rol en la construcció. Quant a l’acció sobre l’avaluació ha generat un intens debat en què s’ha manifestat el que fomenta: la competitivitat, la frustració, la violència. Mentre discutíem, l’Al ha aprofitat per repartir-nos a cadascú un pal d’una de les estructures.

Crec que ha improvisat aquesta performance. Ha pretès fer-nos adonar del que pot suposar el canvi d’un paradigma econòmic basant en l’intercanvi i la cooperació. Primer, ens ha demanat que miréssim d’aconseguir un altre pal. Podíem utilitzar el diner embutxacat en les accions anteriors. Després, ens ha animat a repetir l’acció però ara amb l’intercanvi, Finalment, ens ha ordenat que aconseguíssim un altre pal, si volíem, però d’una manera natural: prenent-lo. Per acabar, ens ha cantat el rap del seu superheroi i ens ha animat  a canviar la nostra pràctica a l’aula tenint en compte la piràmide de Dole.

És curiós perquè no ha calgut preveure cap activitat de trencar el gel o de presentació per cohesionar-nos. Convidant-nos a ser una colla castellera ha aconseguit el que pretenen aquestes activitats socialitzadores. Ens ha desinhibit. A més, la pausa del cafè ha ajudat que tothom parlés amb qui tingués al costat. La segona proposta ha evidenciat quina és la potencialitat d’una perfomance com a recurs didàctic. Ha estat una bona mostra d’aprenentatge experiencial sobre l’avaluació. Ha generat un debat intens. No ha fet falta que Lucía Sánchez el moderés. Un degoteig constant de mans alçades. Com en l’última sobre economia.

Un  encert d’aquest seminari són les parelles de conductors. Ja es va poder comprovar en l’anterior sessió. Es complementen i aconsegueixen un alt grau de compenetració, cosa que origina molta confiança per part dels assistents.

Per acabar, l’Al ha repetit una idea que també la va remarcar el Jordi Macián: el fet de divertir-se,  passar-nos-ho bé a l’aula perquè els alumnes es puguin divertir. És cabdal.En surts optimista. Notes que has eixamplat la caixa toràcica i que t’han fet emergir algun poder: participar i sentir-te que formes part d’un col·lectiu o d’una comunitat.

 

Les veus humanes

sessió 20. El dia es va despertar plujós. Em feia una mandra la sortida! Pel Whatsapp els alumnes anaven confirmant qui hi aniria. De moment, només érem quatre: la Leticia i la Johanna, que m’esperaven a l’estació, i la Transi, que ens havíem de trobar a l’Auditori.  Durant el trajecte ens vam anar intercanviant informació. La Leticia ens va explicar que els seus oncles vivien per les Glòries. La Johanna, en canvi, va relatar que només feia dos anys que eren a Catalunya. El seu home, afectat d’una mobilitat laboral per la fusió d’entitats bancàries. Em vaig desorientar a la sortida a la plaça de les Glòries. Quan vam arribar ens vam espantar. L’atri era envaït per una multitud de grups de preescolars. Semblava que parodiessin la pel·lícula d’Alfred Hitchcock. Al fons, hi vèiem els set plafons —set!— de l’exposició. I si hi anaven també, com ens ho faríem per seguir la visita? Ara entenc perquè l’Elisenda Vilardell, responsable del programa educatiu del Museu de la Música,  em va preguntar si havia reservat la visita. La Transi va proposar que primer anéssim a prendre un cafè. Primera sorpresa. Ella, tota animada, demana el cafè amb llet en francès. Els altres ens miren estranyats i ens aguantem les ganes de riure. Ens entaulem i conversem. És curiós. La Transi, després de contar-nos el seu periple professional per diferents centres mèdics, ens va recomanar que calia viure al dia. Érem aliens a la notícia de l’accident aeri. Al cap d’una estona, em vaig adonar que feia estona que les tres parlaven en català. Amb alguna vacil·lació i amb dubtes, per això tenien a mà el profe!

Vam recórrer els diferents plafons. Em vaig tallar de plantejar-los les propostes de la guia didàctica que m’havia facilitat l’Elisenda. S’anaven alternant per llegir en veu alta la informació de cada plafó. Em va fer gràcia veure el vídeo d’un mercat marroquí. Hi veia l’Isma, l’expresoner que ha d’anar a vendre verdura a un altre barri per no avergonyir la família.

La tornada es va convertir en una odissea. A l’estació del Clot, ens vam adonar que no anava bé la nostra línia. Havien suprimit un tren i el proper cada vegada l’anunciaven amb més retard. Gabinet de crisi. Vam estudiar si anar a Passeig de Gràcia. Vam tenir remordiment cívics i vam deixar passar un regional que ens hi hauria dut. La Leticia va aconsellar que anéssim a buscar l’autobús a la ronda de Sant Pere. Així ho vam fer. Ella hi està acostumada, però la Johanna i jo ens va semblar etern el viatge.

sessió 21. La Johanna, la Leticia i jo vam acomplir el repte perquè la Vivi sabés com va anar la sortida. Va ser incapaç de venir a causa d’un mal de queixal. Tot seguit, els vaig demanar que expliquessin quines va ser les tres sessions més memorables. Em va sorprendre pequè cap va coincidir. Vam riure rememorant anècdotes. Després, els vaig proposar que em formulessin un repte. Vaig sortir de l’aula perquè poguessin deliberar còmodament. Em van plantejar un repte en dues parts. Havia de ser capaç d’expressar en 21 paraules el que havia suposat per a mi el curs. No em va costar gaire. La segona part del repte és que valorés quina evolució havien fet com a alumnes. Aquest desafiament va ser més complicat. Em vaig embolicar una mica. Els vaig confessar que de vegades havia dubtat de la metodologia, però que després en copsava alguna evidència: la sortida, el Whatsapp, els tallers, la transformació d’alguns companys… Havia previst una tasca final com a avaluació, però em sembla que l’hauré de reservar per al proper curs.

La resta de la sessió es va centrar en finalitzar el projecte de #TotssomSalim. Es va convertir en una marató de capítols:quatre. Ens vam prendre el darrer te i ens van asseure per darrera vegada a la catifa. Vam escoltar la Leticia explicant el capítol 12 i jo, els altres tres. Al final, els vaig preguntar per què havíem llegit la novel·la de l’autor sirià. Havia servit de model per al curs. Els tallers eren el regal similar que oferien els amics del Salim.