#3jornadaens

El 19 i  el 20 de juny vam celebrar les 3 Jornades aprendre llengua en el s. XXI que organitza el Consorci per a la Normalització Lingüística. Després de la inauguració per part de la cap de l’Àmbit de Formació i Foment, Noemí Ubach, i de la presidenta, Ester Franquesa, Carme Bové va apuntar les novetats d’enguany. Aquestes jornades exigien participació per part dels assistents. Va destacar, també, que hi havien col·laborat tots els centres: com a talleristes, relators o  presentadors de bones pràctiques.  Renovar-se o morir. Vés per on! Com  adverteix Maria Acaso, una bona experiència d’aprenentatge crea expectació, i no defrauda. Aquest acte n’ha estat un bon exemple.

Toni de la Torre i Alícia Martí van presentar les seves experiències en l’ús de les TAC. Impressionants.  A més, els dos ponents es van complementar. El Toni va proporcionar tot el marc teòric en què basava les seves mostres i les seves experimentacions. Ja havia escoltat l’Alícia al Simposi de Vic, però com que és una excel·lent comunicadora, teníem ganes de repetir.

Tant l’un com l’altra van coincidir que treballaven per projectes, cosa que els havia fet recórrer a les TIC. També van arribar a les mateixes conclusions pel que fa a l’entusiasme de l’alumnat. Em va venir al cap el títol del llibre d’Anna Vives i Frances Miralles.

Ometo el taller que vaig conduir  juntament amb Rosa Ricart, Inés Guerrero i  Griselda Encinas perquè serà objecte d’una altra entrada.

El primer dia va cloure amb els taller oferts per Neus Lorenzo i Enric  Serra. Vaig triar la primera. Fa temps que la segueixo per diferents xarxes socials. Les  seves presentacions vénen carregades d’idees cabdals, però enyores la força de la seva oratòria. Devia de ser una excel·lent professora perquè sap entusiasmar, fer participar, captivar l’atenció.  A més, el seu taller va ser una baula per a la segona jornada.

Anna Forés i Teresa Terrades van exposar  el paper de les emocions tant en el llenguatge com en l’aprenentatge.  Fa temps que formem part del meu entorn personal d’aprenentatge. Em va agradar els apunts que va anar transmetent l’Anna. Una de les seves idees claus que van tenir força ressò és de no ferir l’autoestima dels alumnes a l’hora de corregir-ne els errors. Ens va animar a saber contemplar “la bellesa de la imperfecció”.

I té raó. De vegades em sento impotent de marcar un error en un producte final dels alumnes quan reflexiones el temps que hi han dedicat i quins reptes han hagut de superar per presentar-te un treball. L’error es converteix en una menuderia. Algú deu pensar que sóc un calçasses. Ara bé, he comprovat que quan comparteixes un treball d’un grup d’alumnes, els companys ni es fixen en les errades. Et sents justificant-les. Desconec si algú ho ha estudiat, però l’emoció és la pitjor enemiga de l’ortografia. De vegades respons irreflexivament a un estímul, amb alguna errada ortogràfica. Potser si revisessis la intervenció, corregiries la falta però  segur que refrenaries la reacció. Limitant l’inconscient, com sempre.

Em va semblar que Teresa Terrades centrava el seu discurs en l’aprenentatge i en l’acompanyament. Confesso que em va impactar una de la idea clau: “El reconeixement transforma.”

Tan bon punt vaig escoltar aquesta tesi, vaig recordar alguns conflictes meus, per falta de valoració; però també vaig notar un neguit: quantes vegades he estat incapaç de reconèixer l’altre. Em va venir al cap la reunió de dilluns. Vam posar en pràctica el reconeixement i el respecte. Poca broma. Confesso que des divendres no em puc treure del cap aquesta idea. L’endemà José María Toro la recordava i aquest matí he descobert aquest vídeo a través de Manuel Jesús Fernández Naranjo.

Les dues ponència van originar un debat tant virtual com després de l’acte. Entenien que treballar les emocions a l’aula és fer aflorir traumes als alumnes. Treballar les emocions a l’aula significa, segons el meu parer, crear un clima afectiu a l’aula perquè els alumnes pugui aprendre. Per tant, crec que la nostra missió és acompanyar-los en aquest viatge i ajudar-los a superar reptes o límits, tant li fa. Al principi em costava acceptar aquest propòsit.  Si  aconsegueixo que l’alumnat vingui per oblidar-se durant una estona de la seva quotidianitat, doncs aquest dia m’he guanyat el jornal. La nostra primera matèria, l’alumnat, és material sensible, amb un bagatge. No podem pas fer el desentès.

Finalment, vaig assistir al taller sobre el portafoli, que van conduir el CNL del Prat i el CNL de Girona. La idea m’agrada, molt. Lliga amb el reconeixement que hem parlat més amunt.  Ara bé, en la posada en comú es va comentar algunes conclusions que van generar debat. Encara ens amoïna si hi ha de contenir exercicis gramaticals.  Algunes argumentacions a favor traspuen un ensenyament transmissiu i tradicional. Tampoc no vam arribar cap acord per si havia de recollir-hi mostres amb errades. El meu grup havia de reflexionar-hi. Vam ser incapaços d’arribar a cap acord. D’entrada, algunes companyes consideraven que el portafoli podia ser el premi de consolació per a qui no superés la prova final. Genial! També es van resistir a acceptar que la prova no és cap indicador d’aprenentatge. Tothom aprèn. El nostre reconeixement ha de ser imposar un llistó o un filtre per seleccionar els millors? Em van acusar d’arter i  tendenciós  quan vaig demanar a la resta del fòrum si contractarien un arquitecte que els presentés un portafoli amb errors o bé es presentarien a una entrevista de feina amb una taca a la roba. Em molesta que encara concebem l’alumne com un animal i que la nostra tasca sigui el pal amb una pastanaga al cap per motivar-lo. L’aprenentatge no pot ser patiment. L’esforç té una recompensa: la satisfacció de superar un límit. Aquesta és la nostra missió i el portafoli pot convertir-se en una crossa potent per a aquest canvi. Ens falta capgirar la mirada cap a l’alumnat.

Dos matins ben intensos!

 

Jo vaig fer exàmens col·laboratius

Extreta d’ http://www.caratulas.info/peliculas/Yo-Anduve-Con-Un-Zombie-Vcd-jpg-9897.htm

Què feu quan un alumne manifesta angoixa i por per no superar la prova per obtenir el certificat que li assegurarà un lloc de treball?  Com ho resoleu quan una alumna ha acomplert el seu objectiu, però vol continuar avançant de nivell perquè es troba bé amb els seus companys? Com concilieu metodologia i avaluació si haureu d’administrar una prova final, que no  l’heu elaborada? Espero que aquest article respongui aquests dubtes.

D’entrada, quan apostes per una avaluació formativa o reguladora, que manifesti el progrés de l’alumne, t’adones d’algunes contradiccions pedagògiques. És ben certa l’afirmació de Neus Sanmartí: “digue’m com avalues i et diré com ensenyes”. És la pedra de toc de la nostra tasca. Així doncs, replantejar-te l’avaluació comporta que tard o d’hora hagis de revisar la teva pràctica a l’aula. Comences a experimentar activitats avaluatives al llarg del curs, però al final maleeixes  la prova que hauràs de passar als alumnes.  Afegim-hi la pressió que vivim, tant l’alumnat com el professorat, en la fase final d’un curs. Així doncs, per coherència amb l’experimentació i per respondre alguns dels dubtes  esmentats anteriorment, vaig voler provar d’organitzar les proves col·laborativament. Per tant,  vaig aplicar intuïtivament el procediment del punt 4 que indica Guida Al·lès en la seva entrada.

Vaig comprar tres capses, amb què em presentava a l’aula.  Explicava al grup que, si havíem apostat per l’aprenentatge col·laboratiu i n’estaven tan satisfets, no podíem permetre que una prova ensorrés tota la feina feta. Assentien. Per tant, els proposava que fessin la part de gramàtica i lèxic en petits grups.  Vam fixar, però,  unes condicions:

• acceptarien els companys que els toqués
• assumirien el rol que els designés
• obtindrien la puntuació a partir de la mitjana

Iniciàvem formant els equips. Havia introduït a les capses els noms dels alumnes. Els classificava segons  l’observació que n’havia fet al llarg del curs. Havia inclòs a la primera capsa els alumnes que podien liderar l’equip. A la segona, els que podien donar suport al líder. A la darrera, els que necessitaven l’ajut dels companys per superar la prova. El sorteig és similar al de les fases eliminatòries de competicions  esportives.

Com que l’experiència va ser fruit d’un rampell,  no vaig elaborar cap document que definís les tasques o les normes de l’equip. Els vaig anar explicant a cada equip mentre el repartia la prova. La tasca principal del líder era la de prendre decisions en cas que l’equip s’encallés en algun ítem o els costés arribar a un acord. Ara bé, cada membre s’encarregava de resoldre un exercici en veu alta, mentre que els companys havien d’acceptar o discutir el  resultat. Aquest rol de capataç —no sé si és adequat aquest terme— se l’havien d’anar turnant.

En la correcció, vaig observar que alguns equips havien negociat les respostes, però després cada component decidia la solució.  Algunes persones que havien obtingut una puntuació més alta que els altres companys es dolien que perdessin punts. Costa deixar de ser competitiu. En canvi, n’hi ha va haver que va acceptar el resultat i va mostrar la seva satisfacció per haver contribuït a l’èxit de tot l’equip.

L’experiència es va dur a terme en dos anys acadèmics (2006-2008). La valoro molt positivament. D’entrada, aconsegueixes reduir el nivell d’estrès que es produïa en les darreres sessions del curs. Prescindeixes de fer simulacres en les darreres sessions per repassar. Em sembla que són molt poc efectives.  Produeixen l’efecte contrari: angoixar encara més l’alumne.   En segon lloc, pots trencar l’ ambient academicista que es respira a l’hora d’impartir les proves o bé omets el recurs amenaçador o punitiu per captar l’atenció a l’aula. En tercer lloc, incorpores alguns dels principis de l’educació democràtica i inclusiva que no són tan distants quan ensenyes una llengua per fomentar-ne l’ús social. En quart lloc, cal aspirar al benestar dels dos col·lectius: el de l’alumnat i el del professorat.

En canvi, ara, el que miro és que  tot el grup sigui capaç de superar la prova individualment formulant-se una pregunta: “I per què no?” Cal  fomentar el reforç positiu i ajudar que l’alumnat sigui conscient de les seves fortaleses, sense prescindir de la força dels companys. Sembla mentida que suggerint aquestes quatres senzilles paraules a l’inici del curs origines un procés transformador tant en els alumnes com en tu mateix. De moment, els resultats han estat molt satisfactoris

 

Ara bé, crec que hem d’encaminar l’avaluació que doni suport a l’aprenentatge competencial en què es valoren altres valors que no pas el del transmetre continguts: la cooperació, el respecte, la solidaritat, la negociació i el diàleg, el dubte, l’esforç i el de la diversitat. Us recomano aquestes presentacions de Neus Lorenzo.

Part 1-PORTFOLIO-Sessio Cloenda – Illes Balears from Neus Lorenzo

Part 2-PORTFOLIO-Sessio Cloenda – Illes Balears from Neus Lorenzo

Part 3-PORTFOLIO-Sessio Cloenda – Illes Balears from Neus Lorenzo

 

Em “pirra” la PR

Em sap greu decebre si algú es pensava que m’havia aficionat al que podria ser l’últim bunyol de can Vasile (Putrefacció Refregada). Tampoc no m’he donat d’alta del club de fans de l’actriu Pilar Rubio –temo que aquesta xica només deu tenir de natural la intel·ligència. M’ha captivat aquest mètode pedagògic.  Me’l  van vendre –si es pot dir així– amb la fermesa que es produïen canvis. I ho he constatat i ho vaig  constatant. En aquest bloc ja n’he narrat uns quants exemples.

Dilluns vam tenir una sessió de treball. Calia analitzar i resoldre la crisi que s’havia produït entre l’equip dies anteriors.  Una component de l’equip fa els deures. Ha de validar uns criteris aplicant-hi una pauta. Arriba a una conclusió, cosa que l’obliga a replantejar-se tota la feinada d’aquests mesos. Una companya se n’adona. Dubta, però conversant-hi telefònicament decideix imitar-la. Una altra companya s’esvera i m’alerta del que passa. No ho veu clar. Ja li havia advertit, sortint de l’anterior sessió en què havíem acordat aquesta eina, que era massa genèrica. I per acabar-ho d’adobar, un company també ho adapta, però qüestionant la coherència dels indicadors.  Per tant,  va passar el que havia de passar. Cadascú  va interpretar la pauta segons el que entenia. Vaig evidenciar –segur que deu estar recollit pels experts– el risc de potenciar l’autonomia:  l’efecte dominó o les conseqüències de ser arrossegat per una allau.  Així doncs, vaig arribar a les  conclusions següents :

• Si volem que el nostre alumnat sigui autònom, el professorat també hem d’aprendre a ser-ne (un dels fonaments de la pràctica reflexiva).
• Cal tenir ben definits i detallats  els criteris i indicadors  perquè tothom sigui capaç de prendre decisions.
• Quan es produeix un conflicte, el dinamitzador queda eclipsat per la magnitud de la tragèdia.
• Rememorant com ha anat tota l’elaboració dels criteris, em plantejo si sabem coavalauar, és a dir, valorar els resultats dels companys o forma part del procés?

Heus ací el mural que il·lustra la  nostra crisi:

http://www.wallwisher.com/embed/txaumell

Alguns d’aquests extractes van servir per acompanyar, i distendir,  el debat que vam mantenir a través del correu electrònic.

Potser hauríem matisar algunes de les conclusions anteriors. D’entrada, el punt de partida del procés d’aprenentatge  ha de ser el de l’experiència  per poder bastir un saber teòric. Coincideix amb la finalitat de l’avaluació inicial. Per tant, els docents hem d’aprendre a ser autònoms, a treballar cooperativament i, el més important, aprendre de les errades. Com? Patint-ho, és a dir, practicant-ho o bé en les reunions o a l’aula. Quina bona lliçó que ens dóna aquesta contrarietat! D’altra banda, vam, patir alguns problemes al llarg de l’elaboració dels criteris. Va costar respectar els terminis, cosa que va entorpir la fase de revisió i , de retruc, es van encavalcar diferents passos. Tot i que vaig mirar de mantenir el control dels comentaris, la cosa es va desbordar una mica. Ara bé, vaig mirar de respectar la decisió de l’autor.

Per tant, per poder acordar els criteris avaluatius i  indicadors d’assoliment em vaig plantejar aquestes accions. En primer lloc, havíem de situar el problema recordant l’acord i explicant com havia anat la validació. Tot seguit m’havia proposat exposar el que s’havia tractat en el congrés europeu sobre avalaució i la presentació de Neus Sanmartí, sobretot l’apartat de les creences (se n’observaven en criteris i indicadors). Finalment, si havíem de millorar el procés de coavaluar, calia elaborar algun instrument per poder fer-ho i ordenés aquesta etapa final. Vaig plantejar una activitat d’observació de tres materials que ens podien servir de models: una base d’orientació, una pauta de revisió i una activitat d’autoregulació i coregulació. Vaig  triar els dos primers perquè la base d’orientació havia servit d’estructura per proposar els criteris i indicadors. La pauta perquè va ser l’espoleta de la crisi.

Es va produir un altre problema tècnic a la reunió. No vam poder projectar la presentació. Així doncs vaig haver de recórrer a la memòria. Va anar prou bé l’anàlisi de la situació.  També va agradar l’observació de les eines. Es va produir un fet insòlit. Van comparar les eines per parelles. Una  la va formar els dos components que s’havien qüestionat dijous. Els va encantar el material que en l’activitat anterior havien confessat que s’havien sentit incòmodes. Curiosa la reacció…

 

Formar el millor equip

D’ençà que em vaig reconèixer com a persona intuïtiva en el llibre d’Eduard Punset, tinc la sensació que abuso d’aquest tret. És l’hora de preparar la reunió per a  l’equip i m’enceto un debat intern, ric i plural. Em costa fixar els objectius: en tinc un devessall. Esclata un xàfec  de neguits i incerteses que ocasiona que em pengi constantment a la figuera. M’entesto a documentar-me. M’aferro al cercador com una taula de salvació. La recerca esdevé angoixosa perquè va passant el temps i trobo força documentació interessant. Així, doncs, vaig apedeçant l’esquema de la reunió, fins que al final hi trobo el desllorigador o el fil amb què enfilant els diferents apartats.

Per a aquesta reunió hi havia diferents temes que m’amoïnaven. D’una banda, ignorava la manera de posar en comú els criteris avaluatius que havíem enllestit. De l’altra, calia valorar tot el procés que hem engegat. Acabo cada reunió copsant que algú s’ha convençut del caràcter regulador o formatiu de l’avaluació, però d’altres encara no s’hi han pronunciat. Repassant el bloc sobre avalaució vaig fer una ullada a la presentació de la Neus Sanmartí al Congrés europeu Avaluar per Aprendre. Les falses creences podia ser un bon material per acabar de debatre l’escepticisme d’algunes persones –llàstima que ja havia fet una activitat similar en la sessió anterior! Finalment, vaig decidir que la millor manera de començar la reunió seria negociant els objectius de la reunió entre tots.

Mentre seguia la conferència de Jane Jones  a gràcies als apunts que va compartir la Guida Al·lès, vaig rebre la notificació d’un component de l’equip que havia fet els deures. Havia penjat els criteris avaluatius. Els vaig llegir. Eureka! D’un sol cop podia matar dos pardals. Ja sabia com podíem fer la posada en comú dels criteris d’èxit, provant de fer un experiment. Vaig adaptar aquests criteris del company per valorar la tasca que havíem fet. Provaríem què pot sentit l’alumnat amb les nostres  qualificacions. Ja no vam poder prosseguir més la sessió. Mentre valoràvem els comentaris va  aparèixer els primers dubtes i les observacions. Un cop més, vaig haver de treure la raqueta i anar de banda a banda de l’aula per anar parant tots els cops. Aquesta és la presentació amb les conclusions que vam ser capaços d’acordar.

<div style=”width:425px” id=”__ss_8365120″> <strong style=”display:block;margin:12px 0 4px”><a href=”http://www.slideshare.net/Txaumell/atzucac&#8221; title=”Atzucac”>Atzucac</a></strong> <div style=”padding:5px 0 12px”> View more <a href=”http://www.slideshare.net/”>presentations</a&gt; from <a href=”http://www.slideshare.net/Txaumell”>Jaume Sans Vellvehí</a> </div> </div>

L’equip va considerar unànimement que el primer era encoratjador. Ara bé, algú va obrir la caixa del trons: va confessar que no se l’acabava de creure. Les persones que no havien pogut complir amb la tasca no podien acceptar una felicitació. Vaig haver de recordar què fa Guardiola amb els seus jugadors, com són les seves declaracions. Com mira que tothom se senti  que forma part d’un equip. És la millor mostra de desplegar un model educatiu inclusiu. Aquest ha de ser el nostre objectiu com a docents: aconseguir que el nostre grup d’alumnat formi part d’un col·lectiu, del millor equip. Pequem de bonhomia —bonisme o pedagogia de plastilina, pels crítics– si  reconeixem l’esforç de l’alumnat? Aquests és un dels valors que destaquen tots els analistes de l’estil de Guardiola i reconeixen que és un dels factors dels continus èxits del Barça. El concepte d’equip en què cadascú és indispensable per avançar en pot ser un altre. És una idea extreta del món casteller. Si hi estem d’acord, per què ens fa tanta gràcia aquesta declaració?

Com valorareu aquesta actuació d’Els Marrecs de Salt? Us recordo les qualificacions: A= excel·lent, B= acceptable, C= insuficient, D= deficient.

I aquest equip de futbol?

Si la motivació mou muntanyes –com il·lustren aquests vídeos–, també hem de creure que  l’avaluació ha de motivar. Així aprenem.