Babel

Feia cinc anys que no assumia cap curs de nivell bàsic. Em feia un cert respecte ja que havia desconcertat bastant l’alumnat amb el plantejament del curs, incorporant-hi l’Art Thinking. Enguany m’he fet càrrec de dos grups de B1: un al primer trimestre i l’altre al tercer trimestre. L’enfocament ha estat un mica diferent. Vam anar treballant els objectius comunicatius del curs, però vam reservar les cinc sessions finals per desenvolupar un projecte artístic que ens servís precisament per avaluar aquests objectius.

Tot i que d’entrada pretenc que els projectes siguin originals per a cada grup, aquesta vegada he anat de cara a la barraca: provar la pedagogia sostenible, és a dir, aprofitar la mateixa proposta per als dos grups. Això m’ha permès introduir algunes millores en la segona edició del curs. Per exemple, en el primer grup em va costar saber planificar les sessions, sobretot pel que fa a la temporalització. Preveia un temps per a les activitats i a l’hora de dur-les a la pràctica el grup acabava bastant abans d’hora. Un altre avantatge ha estat polir o bé variar les accions artístiques que hi hem desenvolupat.

Projecte Mínim Viable

El nom es deu a la configuració del perfil dels dos grups. El del primer trimestre es dividia en un nombre important d’alumnat llatinoamericà -tot i que hi havia una parella brasilera- i senegalès. Una parella russa i dos alumnes marroquins completaven la diversitat. És per aquest motiu que vaig anomenar el projecte amb el nom de Babel. Les llengües vehiculars a l’aula, a més del català, eren espanyol, wòlof, portuguès, rus i àrab. Pel que fa al del tercer trimestre és bastant similar, predomina l’alumnat llatinoamericà. Ara bé, teníem cinc persones magribines i tres d’asiàtiques: una nepalesa, un paquistanès i una xinesa.

El projecte #Babel consistia en dues accions, inspirades en La mèmòria de rostres de Maria Packowski i Oriol Casals i El ABC de la Europa racista de Daniela Ortiz. Vam començar la primera acció durant les sessions inicials del curs. Vaig fotografiar cada alumne i els vaig demanar que preparessin una petita presentació en la seva llengua materna (avaluació inicial). Vam destinar les darreres sessions per acabar l’acció. Vam recordar els objectius comunicatius utilitzant la tècnica del cadàver exquisit. Vam dividir el full segons les preguntes que haurien de contestar, sis plecs. Jo els demanava una dada personal i l’escrivien al paper que tot seguit el passaven al company de la dreta. Acabada la roda, tothom es presentava amb la nova identitat. En una altra sessió van aparèixer les fotografies de la primera sessió. Cada alumne triava fotografies de tres companys. Els en retallava algun tret i les enganxava a la seva foto. Il·lustrarien la informació personal que havien compilat.

• 

• 

• 

• 

• 

Exposició dels resultats

Va ser impossible editar les presentacions inicials. És per aquest motiu que vaig decidir que escrivissin les dades per acompanyar els rostres en l’acció final. Si es van divertir de valent presentant-se amb una nova identitat, van gaudir recreant el seu rostre gràcies als trets físics dels companys. Quan vam exposar-ne els resultats, es va notar admiració i orgull a l’aula. Em va sorprendre el poder hipnòtic que tenen cadascun dels rostres. Em recorden algunes obres de Jesse Kanda.

Vam repetir el mateix procés amb el grup del tercer trimestre. Ara bé, vam aconseguir gravar i editar les presentacions inicials en la llengua materna. Mentre dúiem a la pràctica, el comentari d’un alumne em va ajudar a confeccionar el producte i anomenar-lo (namig de María Acaso). Podíem editar un vídeo que es notessin els canvis que havien experimentant en el curs: la foto i la presentació inicial juntament amb el collage i la presentació, ara, en català. És curiós perquè donant la mateixa instrucció, aquest grup va retallar d’una altra manera els trets. El resultat és una mica diferent. Recorden els collages de l’artista alemanya Hannah Höch.

Quant a la segona acció, primer vam conèixer l’artista i unes mostres de l’obra. La presentació de Daniela Ortiz ajudava a recordar alguns objectius comunicatius treballats anteriorment. L’obra ens havia de servir de model per al nostre producte. En la sessió que vam repassar l’abecedari, vaig repartir a cada alumne una lletra. La va haver de representar mímicament a la resta del grup. Pretenia que la guardessin per a aquest moment. La majoria l’havia perduda. Les vaig haver de repartir novament. Vam fer una pluja d’idees en què cada alumne proposava una paraula en català. En una segona sessió, vaig formar dos grups. Cada alumne escrivia la paraula que havia proposat i en buscava el sinònim en la seva llengua materna. Després, demanava als companys que li traduïssin en les altres llengües del grup. Va ser una mica caòtic, però vaig deixar que cada grup gestionés l’activitat.

En posteriors sessions, el grup es va encarregar de crear cada pàgina de l’abecé. Escrivien les paraules que havien recopilat i hi enganxaven les imatges que els havia proporcionat. El resultat va ser aquest: Abecé del curs

En canvi, amb el grup del tercer trimestre el vam desenvolupar una mica diferent. Vaig repetir l’activitat de l’abecedari. Com va passar la primera vegada, quan vaig reclamar les lletres, la majoria l’havia perduda. Les vaig repetir de nou. Si en l’anterior ocasió Daniela Ortiz ens va servir d’inspiració, ara vam aprofitar la figura de Joan Brossa, en motiu de la commemoració del centenari del seu naixement. Així doncs, cadascú va pensar en una paraula en català. Després la va traduir a la seva llengua materna. A més, aquesta vegada es van encarregar d’il·lustrar-la.

De fet, l’alumnat va valorar molt positivament aquestes accions. Com ja hem relatat en altres ocasions, constates que aquestes projectes d’aula acaben de consolidar la cohesió del grup, tant en el procés com pel resultat. Se’n sent orgullós.

El del primer trimestre va continuar amb el curs següent. Vam seguir amb la mateixa orientació però vam experimentar noves actuacions, basant-nos en l’experiència de Carlos Albalá. Els del tercer trimestre també han manifestat que volen continuar el curs vinent. Aquesta és la valoració que vam recollir de la seva experiència.

 

A relaxing cup in Castelldefels?

Em va costar entomar aquest grup perquè ja tenia coll avall que continuaria amb el grup que acabàvem de finalitzar el nivell de bàsic. Em neguitejava per diferents motius. D’entrada,  feia anys, i panys,  que no impartia cap bàsic 1.  Em negava a encotillar-me amb un llibre de text i tampoc no volia renunciar a l’experimentació d’enguany: provar la #rEDUvolution. I ja posats, tampoc no volia desistir de l’aprenentatge per projectes. Les manies es van dissipar just quan em va venir al cap la idea del projecte!

Després d’haver viscut el fiasco de la candidatura de Madrid i a punt d’encetar els Jocs d’Hivern, el projecte s’hi podria inspirar. Per què no ajudàvem a l’Ajuntament de Castelldefels en la candidatura per ser seu d’un congrés sobre ciutats turístiques?  Per tant, havia previst que  a cada sessió l’ens municipal ens  plantegés un o dos reptes.  El producte final consistiria a organitzar una ruta per la localitat per tal de convèncer el comitè seleccionador de ser els amfitrions idonis per a l’acte.  A més, per engrescar encara més l’alumnat en la tercera sessió vaig decidir que les ciutats que competirien serien triades per ells. Aquest recurs al començament va ser prou efectiu, però es va anar desinflant a mesura que avançava el curs. Així va néixer A relaxing cup in Castelldefels.

La reacció de l’alumnat va ser heterogènia. Un bon grup els va agradar aquesta metodologia. Agraïen la incertesa de cada sessió i venien atrets pel repte que anunciaria al començament. En canvi, d’altres els va sorprendre i els va desconcertar. Val a dir que eren alumnes  que només s’expressaven en la seva llengua materna, una parella russa, i una exhostessa francesa que dominava l’anglès.  També tenia un alumne kirsguí. Era mediador amb el matrimoni rus. M’ajudava a fer-li entendre les instruccions. Ara bé, per acomplir el seu rol calia que ho entengués tot amb anglès. De vegades, calia que alguns companys m’ajudessin a fer d’intèrprets.  Vaig comptabilitzar  una desena de llengües maternes de les quals entre tres i quatre es van convertir en les vehiculars: català, castellà, anglès i rus.

Pel que fa al currículum, em vaig proposar desconstruir simulacres. Tal com he avançat, volia que cada sessió esdevingués una experiència d’aprenentatge. La resolució dels reptes o les tasques havia de donar sentit el que aprenia l’alumnat.  Havia d’abandonar  la presentació d’estructures i continguts lingüístics per convertir la meva acció en una negociació; per tant, transformar una docència descriptiva en narrativa.  Les classes havien de ser divertides, participatives, creatives per emocionar el grup. Em va costar mantenir-ho al llarg de la vintena de sessions; però  no va ser debades que una alumna m’oferís una sessió de biodansa com a agraïment. El mètode havia calat.

No obstant això, em va costar mantenir el projecte al llarg del curs. A la desena sessió ens el vam ventilar.

Va costar que poguéssim experimentar un itinerari per acompanyar la possible visita del comitè. Ara bé, em va ajudar a reorientar el curs. Dedicàvem unes sessions a cada barri per aprendre estructures lingüístiques per poder assumir algunes de les activitats que havíem plantejat.  Per exemple, vam dedicar el barri de Lluminetes per descriure un habitatge. Quan es van acabar els  barris, vam negociar com podíem dedicar les sessions restants. Així els alumnes van planificar com celebraríem el Dia Mundial de la Poesia, El Dia Mundial del  Teatre i la tasca final per avaluar-nos.

Les sessions que podria qualificar de  memorables en van ser dues. La primera en què van plantar una llavor amb l’excusa d’idear i crear un regal per als visitants. La classe es va convertir en un taller de jardineria.Em va fer gracies veure’ls asseguts en cercle amb els guants de plàstic posats.  El taller va ser l’excusa per treballar comprensió oral (van haver d’entendre les meves instruccions), de cooperació (ho feien per parelles per intercanviar-se el test) , però també per usar com a metàfora per avaluar el curs. 

La segona va ser el dia que en petits grups van elaborar els cartells de l’acte. Són activitats pensades per cohesionar el grup, però també es poden produir bretxes pel que he comentat més amunt quant a les llengües vehiculars.

Elaboració d’un cartell from Jaume Sans Vellvehí

 Aquesta és l’anàlisi DAFO del projecte.  Hauria d’haver servit com a estratègia per al nou curs, si hagués tancat el curs quan tocava. De totes maneres, intuïtivament vaig anar configurant Jo vinc d’un silenci. Per altra banda, també m’ha ajudat a esvair algunes manies i a tenir més confiança en la meva tasca.  Reconec que no les tinc totes quan em deixo emportar per les tasques que he ideat, però tampoc em proporciona seguretat plantejar activitats lingüístiques més tradicionals.  També desconcerta l’alumnat per la dificultat d’haver d’aprendre un contingut d’una manera forçada.

He apuntat l’avalució com un dels aspectes a millorar. Però quan escoltes les produccions finals dels alumnes et sap greu aigualir el resultat amb una rúbrica. Tothom s’esforça per demostrar-se, demostrar-te i demostrar als altres companys que han après.

•  Producte inicial: presentació 1 i presentació 2
• Producte final: presentació

 

Documentació

• sessions
• dietari d’aula
• tasques
• material

 

 

Això és tot, amics!

Darreres sessions amb el B1.

19a sessió. Potser són manies meves, però em va semblar notar els efectes de la biodansa. Els qui hi vam participar ens miravem amb complicitat. Vam mirar-ne el vídeo. Els vaig recordar com havíem començat el curs i quina havia estat la primera tasca que havien fet. Van voler escoltar les presentacions inicials,  amb la llengua materna. Tothom va escoltar la gravació amb atenció. Vam trobar a faltar uns quants companys: l’Abzís, la Maria Laura, el Carlos…

Tot seguit, vam anar per gravar les noves presentacions. Tothom se l’havia preparada. Em va sorprendre la qualitat de les primeres presentacions. L’anècdota de la sessió: el bloqueig de la Celia. És brasilera. S’ha encarregat de cohesionar el grup. Va crear un grup de Whatsapp. Queden per fer un cafè abans de la classe. Ha muntat un sopar….Parla sempre en portuguès, però es fa entendre. He tingut problemes de comprensió amb alguns companys seu. Ella, espontàniament,   fa d’intèrpet amb la Marcelle, una francesa que troba que el català és bastant difícil.  Ara bé, aquesta delegada del grup, quan va tenir la gravadora al davant, es va acovardir. Va intentar presentar-se, però balbucejava, i en castellà!! Al final, ho va provar de nou, però no se’n va sortir. El poc que deia ho tornava a pronunciar en castellà. Si escolteu el document, comprovareu l’ambient que es va respirar. Les meves rialles ho delaten.

Com he comentat més amunt, potser deuen ser manies meves, però notava l’ambient diferent. Tothom estava content, tenia ganes que els companys l’escoltessin de presentar-se en català. M’han fet patir bastant, però contemplant-los mentre els enregistrava m’han fet sentir-me satisfet.

Seguint el guió que havíem acordat, ens vam anar a la cafeteria.

20a sessió. Tallo branques de mimosa de casa. Penso que ha de presidir la taula. He birlat la idea de algunes sessions de Maria Acaso.  Era una ocasió ben especial. Però tinc dues alumnes que en són al·lèrgiques. Fes-te fotre. Així doncs, va haver de presidir l’entrada del Casal de Cultura de Castelldefels. Vam parar la taula amb les estovalles, amb les poesies. Vaig tenir temps d’entrellucar com la Maria hi escrivia una estrofa de Rosalia de Castro i l’Edgar apuntava uns versos de Pablo Neruda.

De seguida la taula va quedar plena de menjar i beguda. El Marat va venir carregat de plats, gots, coberts, estovalles, begudes. L’Olga va venir amb el test de la 2a setmana. Va tornar el got amb el brot d’espinacs. El va voler tornar a l’Annay, però ell no va voler accpetar-lo. Li va agrair el gest, però va consideria que l’havia de continuar mantenint-lo. La majoria va aprofitar l’avinentesa per confessar que se’ls havia mort.

A relaxing cup in Castelldefels clou. Per cert, no ens van seleccionar per acollir el certamen. Tant ens fa . No són manies meves, sinó que em van demostrar que ha valgut la pena.

 

Repòquer

Després de la desinflada del projecte, l’hem anat camuflant preparant activitats que van apuntar que es podien fer en els barris.

Vaig aprofitar la setmana dels barris més cèntrics per anar a comprar. Em calia un motiu. Ja me’l van proposar el Carlos i la María Laura, una parella veneçolana, muntar un dinar amb plats típics dels llocs d’origen de cadascú. Em sembla que la classe se’m va anar de les mans, com sempre. Cadascú va pensar en un plat o una beguda. Vam anar apuntant els ingredients a la pissarra. És un bombardeig constant de paraules. Ens vam polir bona part de la classe. Per reconciliar-me amb el llibre de text, nova ensopegada. Tries un exercici, però quan l’apliques a l’aula et desmunta la bastida. No serveix per practicar el que has ensenyat. Els quadres teòrics van per una banda i els ítems dels exercicis per una altra. Llavors, l’objectivitat t’abandona i només fas que trobar-hi pegues. És una llàstima que prevalgui  a l’hora de dissenyar les activitats que siguin similars als de la prova. Però si encara els falta 90 hores per fer la prova!!

Dijous, vam prosseguir. Ara era el torn de l’ús dels quantitatius. Es van demanar si tenien els ingredients per parelles, com a bons veïns. Això va servir per introduir els quantitatius.  Finalment, per trencar l’ambient espesseït vam anar de restaurant, que és una de les tasques del llibre. Em va recordar temps passats, prenent la comanda de cada alumne. Ep, al final de classe, l’Edgar em va demanar que li dediqués el llibre.

La setmana passada, però, ja no sabia com encarar les sessions. Dimarts ens vam dedicar a descriure’ns. Va anar preguntar-los com eren. Tothom em va respondre que bé! Quan vaig presentar la sessió, es van adonar de l’errada. Vaig seguir els exercicis del llibre. Cafre, sí, ho reconec. Ara, es van ensopir bastant. Al final, vam improvisar un qui és qui de carn i ossos. Vaig formar parelles. Cada un era un component d’un del bàndol. Ens vam seure cara a cara els dos grups. Un alumne preguntava a la seva parella per un company del seu equip. Segons la resposta, els companys s’havien d’aixecar i sortir del grup. Així vaig descobrir que per als meus alumnes sóc gran. Em va sortir de l’ànima: “Que cabrons que sou!”

Dimarts era la Carmen qui estava disgustada. Havia tingut una palestra familiar.  Avui sóc jo qui mostro descontentament. Entro a l’aula arrossegant l’ànima pels peus. Com a escalfament, apuntem els noms d’escriptors que tenen algun  carrer. Alguns es van engrescar amb questa labor d’investigació. La Mercedes confessa que ha après aspectes desconeguts dels literats. Els demano que m’han d’ajudar a planificar les sessions que ens queden. Tenim resolta l’última. Ens en falten tres. Per tant, improviso tres grups. Apunto a la pissarra els objectius i els demano que proposin com els podem assolir. En cinc minuts, cada grup ja està a punt per exposar-lo als companys. Demà, prepararem el Dia Mundial de Poesia. Els vaig demanar que vinguessin amb una poesia en la seva llengua. Espero que els pugui gravar. Ara, continuo amb la dèria de la taula. Escriuran el text en unes estovalles. Seran amb què pararem l’àpat de cloenda del curs. No cal que us digui que van obrir uns ulls com taronges. Sense adonar-se’n, em van animar a continuar amb la #rEDUvolution.

 

fucking hi!!

Tal com havia previst, hem dedicat aquesta setmana al barri de Lluminetes. Van destacar com a activitat per fer-hi la d’ anar a mirar pisos. Per tant, ens anava com anell al dit la unitat de l’habitatge.

Sessió 11a. Ja no em recordava què podia passar quan demanaves que en grup pensessin en vocabulari. La posada en comú es va fer interminable. Vaig haver de deixar dues cambres per al proper dia. La Carmen es va presentar amb el Vocabulari amb imatges. Jugava amb avantatge. Es van cansar amb tant de vocabulari. Vaig seguir la tasca del llibre,  la d’explicar-se l’habitatge i el company que el dibuixi. Alguna parella va anar per la seva banda. Vaig penjar els plànols a la pissarra i cadascú en va triar un.

Sessió 12. Em feia gràcia que cada grup presentés un projecte de redecoració de l’aula. Havia previst ensenyar-los fotos de l’escola Vittra, dissenyada per Rosan Bosch. Hauria estat bé seguir la proposta de María Acaso que els alumnes es presentessin amb mobles i objectes seus per redecorar l’aula, però em vaig acollonir. I si m’hagués vingut tothom amb un quecu (què collons en foto!). Llàstima perquè la unitat donava per a un parell de projectes o tasques. La Mercedes i algú altre ens podria haver ensenyat a fer ganxet i haver decorat l’aula entre tots, haver demanat que vinguessin amb material divers per customitzar les cadires… De totes maneres, la sessió va ser tempestuosa. Vaig tirar de veta: vaig aprofitar un parell d’exercicis per treballar el pronom hi. Va esclatar el conflicte. La Marcelle, una exhostessa parisenca, es va desfogar. Va confessar que el català era molt difícil d’aprendre. Vaig haver de demanar disculpes pels exercicis. Tenien bones intencions però estan ideats per a un alumnat  castellanoparlant. Va costar reconèixer els antecedents del pronom en un diàleg. Després, en la descripció en què han de subtituir els complements de lloc pel pronom, van sortir totes les formes pronominals possibles, cosa que encara va atabalar el grup.

Per sort, van proposar d’anar a fer un cafè abans d’entrar a classe. Anirà bé com a activitat de diangosi per sortir de l’aula, per fer el toc.

 

Refredat

Seguirem l’ordre cronològic d’aquest mitjà: del més recents al més antic. La setmana passada va coincidir amb una calipàndria. Per tant, les sessions van ser una mica galdoses.

10a sessió.  Vaig pensar que ja era l’hora que ens centréssim en el projecte. Vaig decidir que la sessió havia de constar a respondre les preguntes que havíem acordat. Hauria d’haver previst una primera fase en què cadascú  les respongués individualment i unaaltyra en què ho havien de contrastar amb els companys de l’equip. Com testimonien les fotografies, en els grups uns s’hi van escarressar de valent mentre els altres es van despenjar, o els van ignorar els companys… De totes maneres, n’estic content amb el resultat. Vam assolir la tasca. Es van adonar que posaven en pràctica tot el que havien après fins ara o bé que apareixien estructures lingüístiques espontàniament. Però alguns es van cansar i es van desesperar perquè el brogit va anar en augment i jo no hi intervenia. D’altres, com la Celia, es van queixar que els havia fet treballar força. Em sembla que es van adonar que estava sota mínims. Van tenir un detall en finalitzar la classe. La majoria em va venir a animar i a desitjar que em recuperés ben aviat.

Vaig tenir la impressió que havia cremat el cartutx del projecte. Es negaven a sortir de l’aula, però vaig captar que el  Chema i el Marco proposaven a la resta d’anar a fer un cafè. Avui repassant el document, m’han vingut al cas possibles tasques emmarcades a cada barri:

• anar a prendre un cafè
• anar a comprar per  a la cloenda del curs
• anar a llogar un pis (Lluminetes)
• anar a demanar informació (el nom del barri)

9a i 8a sessió ens vam barallar amb les indicacions.

7a sessió vam ser capaços d’eliminar una ciutat rival,  elaborant una enquesta per conèixer la nostra freqüència d’hàbits.

 

Em cal MECAL

He d’agilitzar el dietari reflexiu si vull donar a l’abast. Així doncs, aquesta entrada concentra tres sessions. Ja em va passar el curs passat, la segona sessió, la més #rEDUvolutionària,  me n’oblido de narrar-la. És la més fatigosa, però la més satisfactòria.

Ni fet expressament per reciclar-me amb els bàsics 1, però tinc un grup molt heterogeni. Visca la diversitat! És nombrós. Predominen llatinoamericans (tres cubanes, una parella veneçolana, un colombià, un bolivià, un equatorià, una peruana i dues argentines) i espanyols (dos gallecs, un castellà, un madrileny, una aragonesa, una extremenya i un andalús). També en tinc d’europeus (una francesa, un italià, una sueca i una parella russa), dos africans (un marroquí i un senegalès) i un asiàtic (kirsguí). La majoria tenen el castellà com a llengua materna o llengua segona; n’hi ha que tenen com a segona llengua l’anglès i la parella russa, ell xampurreja ben poc de castellà. Per tant, hi ha moments que les llengües vehiculars són tres.

2a sessió. Els va desconcertar que els agrupés per deduir els objectius comunicatius i els continguts gramaticals. Motiva els qui tenen l’espanyol com a primera llengua o té un bon nivell d’espanyol, però torba i angoixa els que entenen poc. Ara bé, estic content del resultat perquè es van adonar en la posada en comú que anaven confeccionant el material didàctic. Després es va adonar que els havia facilitat els recursos per demanar-se on viuen i el telèfon.

Després, tal com els havia avançat, ens vam enfrontar en el proper repte del projecte. Vam idear un obsequi per als visitants del futur esdeveniment: un got amb el nom, amb lletres retallades del diari —simulant un trencadís—, on van plantar unes llavors que els vaig regalar —un símbol de l’aprenentatge—. Es van obsessionar que els oferia marihuana. “María Acaso de la buena”, els hauria d’haver respost. Abans de marxar, els vaig formular una pregunta: quants barris té Castelldefels?

Tasques 2 i 3

3a sessió. Comencem amb una roda repassant els objectius comunicatius apresos en la sessió anterior o bé anticipant-ne el de la sessió. Va costar arrencar, però ens van anar sortint els números.  Ens haurien de demanar l’edat. Els van anar deduint, després que els expliqués com fem les dues primeres desenes. Es van preguntar i donar l’edat.

Tot seguit, van contestar la pregunta de la sessió anterior. Venien ben preparats. Alguns se n’havien anat a l’Ajuntament a esbrinar-ho. Ens va costar acordar el nombre de barris. Vaig formar grups perquè recomponguessin el plànol del municipi. Així vam repassar el nom de cadascun dels barris. També ens va servir per saber-los situar i aprendre els adverbis i les locucions de lloc.

Els va agradar molt la sessió. Alguns em van venir a felicitar. En canvi, jo n’estava ben poc. M’havia deixat influir pel programa i no pas pel projecte. Em sento que falsejo la meva labor.

Tasca 4a

4a sessió. Vaig voler millorar la feblesa de la sessió anterior. Vaig apuntar quin era el repte: haurien de proposar els dies de l’acte. Per tant, sessió dedicada a vocabulari (estacions, mesos i dies de la setmana). Les estacions van servir per formar grups. Vaig aprofitar la posada en comú perquè deduïssin els mesos. Vaig apuntar els dies de la setmana. Ara cada grup podia suggerir els dies per celebrar el fòrum.

Els vaig proposar que elaboressin el cartell de l’acte. Primer, volia que fos una tasca digital, però vaig optar per tornar a aprofitar els diaris vells. Hi va haver alumnes que de seguida es van engrescar en l’activitat i altres que els va costar entendre-ho. Amb l’Olga i l’Andrey ens servim del traductor del mòbil o bé el Marat ens fa d’intèrpret, això si entén el meu anglès macarrònic. Els companys esperen que els imitin. Es concentren en la tasca i ignoren que els altres no han entès res. Pateixo una mica.  L’Edgar em va preguntar per la meva frisança: amunt i avall rampinyant material, mirant de fer participar els passius. Se’m va fer etern, però val la pena quan observes el resultat.

Al final, van acordar quines podien ser les quinze localitats rivals en la cursa per l’organització del certamen. Farà falta negociar unes normes per anar eliminant-les; un dels requisits, l’acompliment de la tasca. Van pensar en llocs del seu país similars a Castelldefels. Al final, em vaig acomiadar de la Marcelle i el Marat: “It’s only a game”. “It’s only a game”. L’Aliou em va confessar resignat,  abans de sortir de l’aula, que els companys  havien ignorat la seva proposta. Es veu que és un refugi de francesos. Cada dia aterren avions carregats de turistes.

Tasca 5a

Per cert, ahir un parell d’alumnes els va caure la bena dels ulls. S’havien cregut que el projecte anava en sèrio. El Chema va declarar que s’havia entretingut cercant en l’ordinador, però li va estranyar no trobar res. Potser ara que hem posat les cartes sobre la taula serà més fàcil treballar l’aspecte lúdic del projecte.