Treballar per projectes enganxa. En primer lloc, costa de desprendre-te’n quan l’has finalitzat. Deu ser per culpa d’un dels requisits que es demanava en el MOOC, que fos una experiència d’aprenentatge memorable. En segon lloc, les repercussions transcendeixen de l’àmbit educatiu. Et transforma. Et vas plantejar preguntes que no l’hauries previst amb un ensenyament més tradicional o bé et retorna com un boomerang. Just la setmana que acabava el curs, el programa El foraster de TV3 transcorria a Osor, al poble de ma mare. Van esmentar la masia en què la família del meu avi matern hi feia de masover, el Sobirà. Comptem que el meu avi va morir a la Batalla de l’Ebre. Sembla que una cunyada el va denunciar per poder ocultar un germà. Això va fer que la meva àvia es desvinculés de la seva família política i se n’anés a viure amb la seva germana. Així doncs, també vinc d’un llarg silenci.  D’altra banda, el motiu de la foto: un dels meus besavis paterns va ser espardenyer. L’hamaca està lligada en un dels pins que van servir per gravar el vídeo del projecte.

Aquest projecte va néixer com una continuació del projecte del curs anterior. Si en el primer, l’excusa era presentar Castelldefels a uns visitants; ara era conèixer-ne la història perquè l’alumnat al final pogués  relatar el seu origen. A més, va transcorre paral·lelament al MOOC, en què em vaig inscriure, conduït per Fernando Trujillo, Diego Ojeda i Belén Rojas sobre aprenentatge per projectes (ABP). Encara em pregunto si vaig ser un alumne modèlic perquè he tirat endavant aquest projecte prenent-me algunes llicències.

D’entrada,  impulso els projectes a partir d’una idea que em ve de la manera més inesperada. M’és més aviat senzill apuntar el Projecte Mínim Viable. Ara, el que em costa és concretant-lo a mesura que avança el curs. Potser això m’ ocasiona dificultats a l’hora de preparar les sessions. A més,  m’agrada negociar-lo amb els alumnes. Per tant, destino fins al final d’aquesta tasca per detallar-lo —excuses de mal pagador! Tampoc no em volia obsessionar ni pel currículum, per l’avaluació i  per la competència digital.  Això va ser al començament, perquè de mica en mica el projecte ens anava arrossegant.

La cançó de Raimon va servir per a la negociació del projecte i com a  punt de partida.  Conèixer la biografia del cantant ens va servir com a model lingüístic per a dues tasques més: presentar un cantant en la seva llengua materna i per al producte final del curs: el seu relat autobiogràfic. Investigar els nostres avantpassats ens va permetre practicar l’imperfet i per construir una línia del temps. Havia distribuït el curs en unitats, les diferents etapes històriques, però com que el temps se’ns va tirar a sobre, les vaig suprimir. Podríem dir que els reptes o les tasques que vaig anar plantejant es van convertir en el fil del curs.  Vam treballar com a unitat les dues primeres èpoques, però les altres es van treballar col·laborativament: cada grup se’n va encarregar una consultant documentació a la Biblioteca.  Així vam finalitzar la línia del temps.

Fet el repàs històric,  Jose Ángel Ruiz Pérez, un dels socis del projecte,  va proposar una sortida per visitar uns indrets. Els va facilitar un text informatiu sobre un dels llocs en què havien de completar uns buits amb unes paraules. Aquest text els havia de servir per preparar una explicació per a la sortida. Aquesta tasca ens havia de servir perquè els alumnes en proposessin una altra per les rodalies.

Ara m’adono que inconscientment vaig plantificar un esquema de projecte iteratiu: una tasca comportava cap a la consecució d’una altra. Estudiar una biografia permetia planificar el relat final. Conèixer la història donava sentit una visita. Organitzar-ne una servia per preparar-ne una altra.

 Si vaig voler ser prudent en l’ús tecnològic, vaig fracassar en la participació del blog. Hi deixaven pocs comentaris. Ara bé, va ser quan vam constituir un grup a Google+ que va anar rutllant. Es van atrevir amb la tasca col·laborativa i els va fer patxoca veure-la convertida en una de les activitats de la cloenda.  Un altre aspecte que m’agradaria destaca és el de la socialització. No em cansaré d’agrair l’atenció i els suggeriments de Déborah Martín R., Joaquín J. Martínez, Ramón Paraíso,  Toni Solano i que Jose Ángel Ruiz Pérez ens convidés a sortir de l’aula, cosa que no vaig aconseguir en el trimestre anterior.

Quant a l’avaluació, em vaig limitar que els alumnes es valoressin el seu propi relat, amb una rúbrica. Ho repeteixo? AMB UNA RÚBRICA!! Ara bé, per esvair els dubtes si el mètode els convencia, en vaig voler parlar al final de la primera unitat. Em va desconcertar perquè la Mercedes, molt resolutiva, va dir que li agradava aquest sistema per tant no hi podria aportar cap millora.

Pel que fa als continguts curriculars, ens vam limitar als pretèrits (perifràstic i imperfet).  Després apuntava les errades dels resultats de tasques i els analitzàvem. És així com vam treballar el programa, sotmès al projecte i no pas a la inversa. A més, escoltant Olga Esteve em va tranquil·litzar amb el principi a l’aula de menys és més.

Finalment, el que m’ha proporcionat el projecte? És aquesta dèria per fotografiar el pas del temps en les meves caminades : pedres i heura, barraques de vinya…

  

Aprendre sobre les pedagogies invisibles i projectar futur per al proper trimestre:

Espero que acceptin els alumnes aquest projecte. En tinc ganes! És el que té la socialització: un per l’altre.

Documentació:

Anuncis

Penúltima sessió. Les darreres sessions se’ns feien feixugues. A més, va ser una classe en diferents tempos. L’Aliou, la Mechi, la Cristina  i la Laura van poder valorar els seus relats. Mentrestant, la María i el Chema enllestien la seva gravació.  Em va fer gràcia com s’havien valorat. Hi havia algú que era prudent o bé altres que consideraven que havien assolit amb escreix la tasca.  Si em continua sorprenent aquests resultats deu ser quina poca confiança que tinc amb algú… LLiçó magistral de l’alumnat!

Després vam acordar quin lloc volíem visitar. Vés per on, moments abans d’entrar a l’aula vaig conèixer el blog de Félix Eroles i tafanejant-l’hi descobreixo la secció de Dani Cortijos i l’explicació sobre el Barri Gòtic. M’ensumava que aquesta seria l’opció guanyadora. L’Aliou va insistir d’anar a les Termes romanes de Sant Boi. Hi podíem anar amb l’autobús. Es nota que es coneix el 96 i el 97 i que es mou per les rodalies. Els altres es van decantar per la solució més còmoda.

Vam acordar l’hora de sortida i punt de trobada. Després vam aprofitar per comentar i corregir les errades que havia apuntat a la pissarra.

Última sessió.  Setmana maratoniana. Reconec que em va faltar esma. Perdo el tren. La Cristina i la Laura m’esperaven a fora de l’estació mentre que la María i el Jose ens esperaven a l’andana. Tan bon punt vam pujar al tren, la Maria va enviar un missatge a l’Aliou perquè estigués al cas. Ell agafava el tren a Gavà. No ens vam entendre. Vam decidir esperar-lo a Barcelona fent un cafè.

Com em passa sempre en aquests casos, vaig començar a sentir remordiments de consciència: hauria d’haver preparat millor la sortida, ja veuríem com ens aniria, es mereixien una mica més d’atenció, hauria de dinamitzar el grup… Els mirava i somrèiem; cadascú, concentrat en el seu mòbil. Finalment, l’Aliou ens va trobar entaulats en una cafeteria del davant de l’Estació de França.

Vam iniciar l’itinerari. Sort que em vaig embolicar a l’hora de difondre el reportatge de Dani Cortijos sobre aquesta zona de Barcelona.  La majoria ja el coneixia: és on duen els propparents quan els vénen de visita. Ara bé, es van anar desinflant quan van saber que la majoria de llocs que visitàvem no seguien un rigor històric. Sempre m’he pensat que només eren els  rics nord-americans  qui tenien la dèria de mudar edificis! Potser la gràcia va ser cloure el circuit davant la façana de la Catedral. Punt de partida d’un futur projecte: descobrir el banquer Manuel Girona.

Efectes:  la saturació de guiris, reconèixer altres grups que duien a terme la mateixa activitat que la nostra i em va semblar que l’Aliou el neguitejava entrar a contemplar Santa Maria del Mar. Ja ho va plantejar un dia a classe: quina mania teníem de visitar esglésies!

L’endemà, la Cristina, la Laura i la Mechi, que no va poder venir al circuit per culpa d’un còlic, van venir a la cloenda. Els va fer molta gràcia veure com la tasca inicial del curs s’havia convertit en una activitat per a la cloenda. Com que teníem designada la biografia de Paco Candel, va anar com anell al dit la prova. La vam anomenar: Els altres cantants. 

Biografia escrita per l’alumnat de l’S1 de Núria Comas, com a tasca final

Els altres cantants

Els participants havien de reconèixer l’origen dels cantants. En QR hi havia la presentació amb les respectives biografies.

En l’entrada anterior em vaig oblidar d’un fet que va ocórrer en la sessió 14a. Com a activitat d’escalfament per repassar els passats, em vaig empescar demanar-los per les eleccions europees. El Jose em va comentar: “Com et van les emocions fortes!” Continuo pensant que anava molt bé per practicar el pretèrit perifràstic i l’imperfet (Em va agradar el candidat X perquè defensava…). Però sí que em vaig fotre en un bon vesper. Potser ja tinc un exemple de  violència simbòlica per al projecte d’investigació. Alguns em van recordar que no podien votar. Amb algú altre no vaig contemplar la possibilitat que tingués doble nacionalitat.  Ho vam solucionar demanant per la realitat política del seu país. A Colòmbia s’acabaven de celebrar eleccions presidencials. Al Brasil, passat el Mundial, n’hi haurà de generals.

Sessió 16a. Cada dia som menys a classe. Havia preparat una activitat per repassar el vocabulari de l’activitat del Jose. Va costar que entenguessin la mecànica: havien de fer que el company digués la paraula que tenien a la llista a partir de donar la definició o un sinònim. Ens vam allargar gairebé tota la sessió. Al final, vam acordar l’activitat per plantejar en la cloenda,  exposar la proposta de la sortida el proper dia i que vinguessin amb el relat biogràfic a punt.

Sessió 17a. Vam començar revisant la presentació dels cantants. Em sembla que es van avorrir una mica. Després cadascú va explicar la seva proposta de sortida. Com que érem poquets, van ajornar l’elecció a la setmana vinent. A mesura que escoltava les exposicions, apuntava les errades a la pissarra per comentar-les.  Finalment, vam gravar els relats biogràfics per poder editar-ne un vídeo.

Com que he anat atrafegat aquest parell de setmanes, se m’han acumulat les reflexions del projecte. M’hi hauré d’anar acostumant. Forma part del procés.  Si amb els del D vam arribar a la conclusió Ricky Martin, amb aquests també.

Sessió 10a. Ens vam allargar amb la romanització en les sessions passades. La Celia ja venia més tranquil·la. El seu home la va calmar. Al final de classe,  m’ho va explicar. Per a una brasilera li sona llatí tota la romanització.  Els vaig proposar de trobar part del patrimoni romà en les llengües maternes. Però predominaven els parlants romànics (castellà , francès i portuguès) en front del suec. És una activitat d’investigació. Va fer llufa. Tampoc no van saber dir noms d’imperis. Potser són manies meves, però els costa quan els demano que comparin el que expliquem amb la seva realitat. Al·lucinen si els demano com ho diuen en la seva llengua, si són parlants de les minoritària a l’aula.  Ara bé, l’Aliou el tema dels imperis el va fiblar. Ens va voler explicar unes lluites entre dos bàndols a l’Àfrica que li recordava les guerres púniques. Em va semblar que em deia que de l’imperialisme, millor no tocar-lo.

Els vaig demanar que expliquessin un record: el  primer dia que van arribar a Castelldefels. Tothom li va impactar la platja!

Sessió 11a Encara no dono per acabada la unitat. Improviso una tasca final: escriure una postal. Els engresca. Abans, però, negociem una base d’orientació. Escriuen el text. El penjo a la paret i els demano que en triïn una que no sigui la seva. Comproven si compleix els criteris avaluatius que hem establert. La llegeixen en veu alta. Ni s’han adonat que em vaig oposar a fer lectures en veu alta a l’aula.

Només ens dóna temps per enllestir les paraules claus de la romanització. Em veig incapaç, per falta de temps, de negociar com podem treballar les restants unitats.

 

 

Sessió 12a Els proposo dues possibilitats: continuar amb el programa o bé organitzar petits grups perquè cada un s’encarregui d’investigar una època. Opten per la darrera solució. Així doncs, podem convertir aquesta tasca en un  repte: acudir a la biblioteca. Recordem abans les estructures que els pot requerir l’empresa. Se n’hi van. Al cap d’una estona entro a la biblioteca. N0més em trobo amb l’equip de l’edat mitjana.

Ja ens hem constituït en comunitat virtual a Google+. Hi han penjat les fotos que il·lustren la postal.

 

Sessió 13a Em preocupada la posada en comú de cada grup. La negocio amb ells. Accepten que cada component d’un grup escrigui una de les paraules clau per cloure la línia del temps. N’expliquen el motiu. Abans, però, fem una roda per valorar la tasca de la sessió anterior. Satisfet del resultat.

Amb el MOOC al cap, en copio una de les tasques de la unitat: l’ànalisi DAFO.  Són incapaços d’entendre-me’n l’explicació. Apuntem fortaleses i debilitats. No em veig amb cor de continuar. Finalment, fixo el termini per finalitzar la tasca col·laborativa que arrosseguem des de principi de curs.

 

7a sessió. Com que sempre hi ha alguna nova incorporació o bé n’hi ha que van fer campana, és un bon pretext per recordar la sessió anterior. Després, estava decidit a valorar la metodologia i resoldre el dubte. Els vaig demanar que pensessin en aspectes positius i negatius. Va sortir llufa l’activitat perquè la Mercedes es va convertir en portaveu del grup. Va confessar que li encantava aquesta metodologia, però potser hi trobava a faltar de parlar més en català. L’Edgar s’hi va afegir en el debat. Va proposar de treballar la lectura en veu alta. En vaig recollir un tercer. Els vaig anar desmuntant totes les aportacions. Els va alleujar sentir-me dir que no s’havien d’exigir si encara s’expressaven en la seva llengua. Ara bé, aniria sent més estricte a l’hora de dur a terme algunes activitats o tasques. En segon lloc, els vaig recordar que de petit ho passava bastant malament quan em feien llegir en veu alta. Per tant, m’estimava més que llegissin en petit grup o en parelles.

Tot seguir els vaig plantejar una pregunta per avançar l’objectiu de la sessió, conèixer quins avantspassats es van trobar els romans. Potser desvariejo, però m’ensumo que tenim un visió distorsionada dels pobles preromans. Ens considerem hereus dels colonitzadors i no pas dels aborígens. Per tant, els vaig plantejar què els suggeria tot un seguit de conceptes.

Em va fer gràcia començar a llegir el capítol de Carlos González perquè defensa un canvi de paradigma científic que abasti una visió local cap a una de global per trobar-hi les afinitats i així anar conformant una altra visió de la realitat. Vet aquí la finalitat del meu projecte!! M’agradaria aprofundir en aquesta unitat. Potser serà la manera de homenatjar Paco Candel. Demà haurem de recordar aquesta activitat per introduir el terme de bàrbarUna de les activitats per deixar un comentari pot ser localitzar escenes de pel·lícules sobre el conflicte entre colonitzadors i colonitzats.

 Vam llegir informació sobre els laietans. Cada grup es va encarregar d’un tema. Si les planifiqués amb una mica més d’antel·lació, ja els podria demanar que vinguessin amb la informació. Ho hauré de tenir present per no cansar i avorrir. Tot seguit vam visionar el vídeo de la final de Roma. Vam mirar de trobar-hi els paral·lelisme entre la trama de la pel·lícula de Ridley Scott i l‘equip del Barça. I aquí es va acabar la sessió. Vaig ser incapaç d’improvisar mitja classe. Mentre la preparava em va venir la mare d’un alumne. Em va posar al corrent del seu cas.

L’endemà em vaig reunir amb Jose Ángel Ruiz Pérez (@EducaPares), un dels socis extern al MOOC. Li va semblar bé la proposta per participar en el projecte: convidarà els alumnes a conèixer llocs de Castelldefels vinculats al projecte. Ja va tenir la primera idea: deixar-los alguna pista com  a senyal que s’han animat a conèixer l’entorn. La socialització té poder!

Retornem el projecte després de les vacances. De fet,  vaig començar la pausa de Setmana Santa una mica desanimat. Tenia la sensació que alguna cosa falla; però vés per on, va ser presentar les tasques de la unitat 2 i llegir alguns comentaris que vaig reprendre el projecte amb ganes. Gràcies, #ABPmooc_intef!

Sessió 5a.  Vaig al cotxe pensant com podem treballar la cova i em ve al cap que cova i cau deuen venir del mateix ètim. Tal com ho havia previst,  dedicarem en aquesta sessió alguns dels aspectes del neolític: l’agricultura i la ramaderia, d’una banda, i l’habitatge, de l’altra. Mentre preparo la classe, la Celia m’envia per correu electrònic l’entrada de viquipèdia sobre la cova. Penso que són manies meves les reticències al projecte.

Comencem la sessió recordant que vam treballar en la darrera sessió. És una manera espontània de repassar el passat perifràstic.  Em recorden que havien  de fer una recerca sobre les coves. Els presento els objectius de la sessió. Organitzo tres parelles —avui en som pocs—, cada una han d’apuntar les paraules que saben sobre el camp semàntic que els he donat. Ho posem en comú. Reparteixo les il·lustracions. Han  d’identificar els dibuixos. Ens passem tota la sessió. El Txema, prudentment, comenta: “Hauríem d’haver fet la classe a Mercabarna”. Em cau l’ànima als peus. Atenció, profe desanimat! Prosseguim amb les coves. Ningú esmenta la Cova Fumada. Algú esmenta ca n’Aimeric. Els esmento les mines de Can Tintorer de Gavà, les descobertes de Viladecans i la cova de Can Sadurní de Begues. Com que m’he anat posant nerviós, em vaig empescant explicacions( la descoberta etimològica —em miren estranyats—, els avencs —m’enrotllo amb el medievalisme auvern, quines ganes de fer-te l’erudit!). En fi, els vull posar el reportatge de TV3 i no es descarrega. Són aquells moments en què a un docent li abandona el desodorant. Al final, emprenyat, dono per acabada la sessió.

Sessió 6a.  Una sessió rodona, com l’anunci d’arròs. Vam recordar que havíem fet en la sessió anterior. Els vaig demanar si s’havien mirat el reportatge. Només van respondre la Mercedes i el Txema. Volia formar dos grups perquè cadascú expliqués als companys com es feia el foc. Ho expliquen en veu alta. Apunto les accions que van dient. Després amb els cordills, formem parelles. S’han de donar instruccions per encendre un foc. En la posada en comú, vaig preguntat a un membre de cada parella. El Txema i l’Alejandro em demanen que doni jo les instruccions com a model. Els pregunto si optem per l’imperatiu o bé per la perífrasi. Optem per aquest darrer cas.  L’Aliou —bon observador com és— comenta que s’assembla al passat perifràstic.

 Tot seguit, els demano  què hem de tenir en compte per adaptar-nos a Castelldefels. Ho apunto a la pissarra. Surten idees curioses. Llàstima que no vaig pensar de fer-ne una foto. S’origina un debat interessant. La Celia explica que t’has de presentar a les botigues. La Mercedes, en canvi, confessa que és una fòbica social. Mira, ja en som dos. Tornem a l’activitat. Fem una llista. Els demano que formulin un consell fent la perífrasi d’obligació. El Marat ens fa riure. Segons ell, has de conèixer els horaris de la migdia per trucar algú. L’Aliou explica que al Senegal, un nouvingut ha d’anar presentant-se per tot el poble. La Marcelle explica una anècdota del seu veí. La majoria aconsellen que fer un curs és una manera de conèixer gent i d’integrar-se.

Finalment, esbossem un mapa conceptual amb el que han après. Apuntem les paraules claus que ens serviran per estrenar la línia del temps. No hem pogut fer la valoració de la unitat. Ara, n’estic satisfet.