Un grup privilegiat

Daniela Ortiz i Xose Quiroga, Estat Nació – Part 1 – Exercici #1 . Col. MACBA

“A veure, la metodologia del curs m’ha agradat, però per què hem parlat de l’esclavitud al llarg del trimestre?” Així vam començar la taula rodona amb què vam dedicar l’última sessió del curs. Tard o d’hora, esperava aquesta pregunta. Vaig balbucejar la resposta. Que volia desenvolupar el tema del decolonialisme (#joteniaunacolònia)… Que m’havia impactat un taller de l’artista Daniela Ortiz… Que enguany en un curs formatiu havia conegut Patricia Raijestein i que em va animar a tirar-lo endavant… Pensant-hi després, va ser mentre escoltàvem la xerrada d’Angelica Dass que podíem estirar el fil de l’esclavisme.

Vam destinar les dues primeres sessions per familiaritzar-nos amb la prova final. El primer dia van descobrir l’estructura de la prova i el segon vam organitzar un joc d’escapada per conèixer el model de prova. Vaig demanar que m’ajudessin a formar un drac amb les cadires de l’aula. Era la diada de Sant Jordi. I, ves, em vaig oblidar d’explicar la narrativa del joc . La figura del monstre era una al·legoria de dues formes de pressió: l’avaluació i el colonialisme. Vam formar els grups. Els vaig anar repartint els reptes i els exercicis. El grup que resolia primer el repte rebia com a premi la solució de l’exercici. Així introduïa la figura dels privilegiats.

Aquest rol va continuar a l’hora de triar la crònica de la sessió. Començàvem cada sessió amb un roda en què cada alumne expressava què recordava de la sessió anterior. Després, formàvem petits grups que escrivien la crònica de la sessió anterior. Les comentàvem i n’escollíem una. Però després repartia una carta a cada grup i jo decidia quina era la carta privilegiada. Qui la tenia veia publicada en el blog la seva crònica.

Em neguitejava tant el tema del curs com els possibles projectes artístics. Vam dur a terme les accions següents. Es van anar encavalcant unes amb les altres. La sensació va ser com si estiréssim el fil d’una troca. Vaig adaptar l’actuació que ja havia fet anteriorment del projecte artístic Humanae d’Angelica Dass. En aquesta ocasió, cadascú va pintar amb el seu color de pell la silueta que li havia dibuixat un company. Ens vam constituir en agències publicitàries encarregades de muntar, d’una banda, una campanya per un ús responsable del sucre i, de l’altra, la possible per a tres alcaldables negrers. L’experiència de Cristian Olivé em va servir d’inspiració. Van preparar la ruta de la Barcelona esclavista. Hi vam anar acompanyats d’un grup de B1. Es van encarregar de fer-los de guia. Finalment, vam cloure el curs amb la taula rodona. Cada alumne s’havia de preparar dues preguntes: si encara vivim en una societat esclavista, quines diferències troben entre l’esclavisme colonial i l’actual. També havien de portar una imatge que justifiqués la primera pregunta. A més, vam preparar la intervenció en el concurs de karaoke.

• 

  Buscant el color

• 

  Enllestint el projecte

• 

  Preparant un anunci

• 

  Preparant la campanya electoral

• 

• 

  Preparant vídeo

• 

  Preparant vídeo

• 

  Ruta de la Barcelona esclavista

• 

  Esperant per començar la taula rodona

Pel que fa a les valoracions del grup, en destacaria dues de positives. Una persona observa que el curs provoca la reflexió –fixa’t, pedagogia crítica i jo amb aquest cap! Recordo que en una sessió van valorar què sabien abans i què havien après ara. La majoria va confessar que coneixia els efectes de l’esclavitud colonial (alumnat llatinoamericà), però ignoraven la commemoració del Dia Internacional de Record de les Víctimes del Comerç d’Esclaus i de la seva Abolició i el llast colonial català. També una alumna ens va confessar que feia quinze dies que havia reduït el consum de sucre. De vegades, algun alumne aprofitava al final de classe per comentar-te algun aspecte del seu país. La reacció del grup a la plaça d’Antonio López. Els va sorprendre que se n’hagués retirat l’estàtua però en canvi s’hi mantinguessin les plaques.

Valoracions de l’alumnat

D’altra banda, algú va afirmar que s’aprèn bé. Tot i que els pot desconcertar al començament l’absència de continguts i estructures lingüístics, se senten còmodes aprenent en comunitat. Potser seria discutible l’ús de la llengua materna mentre debaten alguna activitat. Era permissiu mentre discutien en petit grup. Això ha ajudat a algun alumne que encara tenia alguns problemes de comprensió oral. Ara bé, teníem un acord tàcit. En la posada en comú, tothom s’esforçava a transmetre les conclusions en català. Una alumna va confessar, a mig curs, en el grup de Whatsapp que havia estat capaç de tramitar una gestió personal en català. També em van fer sentir orgullós quan els vaig estar escoltant en la taula rodona.

Conclusions de la taula rodona

Per contra, hem de constatar les pífies que vam cometre. Vaig crear peces de diferents colors perquè cada alumne en tingués una al llarg del curs. Les vaig repartir en la segona sessió. Havien de servir per constituir grups de treball. També hi anaven apuntant els punts que guanyaven a l’hora de confeccionar els diferents productes. Va ser la tàctica perquè el conservessin. Va ser inútil. Va ser impossible formar grups amb les peces. Alguns l’havien perduda. També es van produir algunes baixes.

Edukit: quin grup seria el privilegiat?

Analitzant les figures dels negrers, vaig descobrir l’obra Llibertat! de Santiago Rusiñol. Em semblava que ens anava com anell al dit per dos motius. Encara que sigui anècdotic, apareix la figura de l’indià i el que representava per al seu poble natal. A més, l’autor denuncia la intolerància dels personatges més progressistes. Aparentement farden d’unes idees avançades, però resolen els conflictes de la manera més conservadora. Són els més masclistes i racistes. Va ser una pena que no disposéssim de cap gravació. Vaig intentar que llegíssim l’obra. El grup es va espantar. De totes maneres, una alumna es va guardar el text. Ja em va passar el mateix en el trimestre anterior. En aquell cas, va ser un article d’opinió. Em costa triar els textos adequats al nivell. Caldria que els seleccionés prèviament i els adaptés. M’és difícil quan vas planificant cada sessió el dia abans.

Anàlisi DAFO

Per acabar, puc assegurar que va ser un curs rodó. Ja havia tingut el grup els dos trimestres anteriors. Estava força cohesionat. Acollien de bon grat les noves incorporacions. El grup va decidir crear un grup de Whatsapp. Difonien tot el que fèiem a l’aula per a les persones que no podien assistir. Ja fa temps que observo que els descansos cerebrals aconsegueixen aquesta finalitat. Per altra banda, inflen el pit quan veuen els resultats acabats. El periple, tant del grup com meu, va ser bastant en paral·lel. Vam haver de vèncer algunes reticències: ells, la de la prova; jo, el colonialisme. Vam conèixer el llegat colonial català. Els conflictes van brillar per la seva absència. També cal agrair l’atenta col·laboració de Patricia Raijestein i la inspiració d’Angelica Dass, Daniela Ortiz i Cristian Olivé.

 

Sí, m’hi he atrevit…

Això era i no era que un professor va divulgar un repte a Gandia un dia del mes de juliol.

¿Sueñan los profes con tareas eclécticas? from Toni Solano

M’hi havia compromès com a soci. Però escoltant la comunicació, em va acabar de convèncer. Dubto de si havia d’animar als alumnes a somniar o bé a jugar cada dia a l’aula. és curiós perquè per cercar una mirada cap al futur ens obligava a trastejar per la memòria. Potser el projecte ens conduiria cap al nostre infant interior. I el despertaria.

L’originalitat de la proposta del professor castellonenc rau  en aquesta invitació a treballar un temps que en l’educació brilla per la seva absència: el futur. No obstant això, la paradoxa ha estat que ens vam centrar a repassar els passats de la morfologia verbals. El dia que l’alumnat havia de començar a exposar els projectes finals, em van preguntar, amb certa angoixa,  quin temps haurien d’emprar. Van afrontar parlar de com s’imaginaven dintre de vint anys. Ara bé, tant els textos narratius que ens havien servit de model com els que havien produint utilitzaven els passats o el present.

A més, vam descobrir que un curs té molts paral·lelismes amb el conte. El transcurs d’un curs s’assembla bastant al periple d’un heroi narratiu. Endeguen una aventura. Irromprà el malvat, que entorpint la singladura, ajudarà a descobrir la potencialitat del protagonista, tant del conte com del curs. El procés d’aprenentatge de qualsevol alumne és bastant similar a la transformació que pateix el protagonista d’una rondalla. És curiós que ens aboquem ara als efectes de la narració, quan fa anys que les àrees de llengües i literatures dissequen els gèneres literaris a les aules. Menys anatomia del conte i més aplicació de tècniques i recursos narratius.

Tot va començar, doncs com comença qualsevol rondalla, amb un element detonant: un enigma i un repte (dibuixar una mà per escriure-hi els cinc desitjos del curs).

Cliqueu la fotografia per activar el vídeo. Podreu observar els desitjos de l’alumnat.

Aquests dos objectius, però,  esdevindrien la pedra de toc del curs. Van ser els exercicis per avaluar l’expressió oral. Si hagués planificat més acuradament el curs, podria haver reunit una imatge per a cada sessió. De fet, l’enigma era un avançament encobert del projecte final, si l’alumnat s’hi avenia. Podria haver servit com a material de suport per preparar la petxa-kutxa del projecte.

Desvetllo el significant de les representacions de l’enigma,  d’esquerra a dreta i de dalt a baix. La cançó de Jaume Sisa va servir per introduir el conte i triar un personatge de ficció. La Malèfica representa els malvats dels contes. Pensava en la prova que podia entorpir el desenvolupament del projecte, però gràcies a la lectura de Doni Tamblyn en vam saber reconèixer un altre: el critiquejador intern. La mà convidava a apuntar els cinc desitjos del curs. Vam imitar el desafiament d’Aulablog. L’aprenentatge cooperatiu estava representat per la colla castellera. La lectura d’alguns contes d’ El perquè de tot plegat de Quim Monzó podrien servir de model per a la tasca de les unitats 2  i 3.  El mirall és un element que apareix en els contes i a més convidava a una mirada introspectiva. La portada d’un conte tradicional anunciava què investigaríem. El logo del vintè aniversari de l’empresa anava com anell del dit per al títol del projecte. Les dues imatges següents proposava quines eines digitals utilitzaríem: el mòbil i una comunitat virtual. La càmera era per si ens atrevíem a filmar el guió. Dues fotografies de Joan Manel Serrat, amb vint i quaranta anys, apuntava que treballaríem el contrast de passats amb les versions d’Ara tinc vint anys. L’infant ens animava a endinsar-nos en el nostre infant interior i aclarir que potenciaríem l’aprenentatge informal. Reconec que em va costar pensar en imatges representatives. Així doncs, una il·lustració de la Blancaneu va ser un recurs fàcil. Aquells dies estava d’actualitat l’humorista Joan Rivers. Es nota que accepta el pas del temps. El micròfon advertia de la tasca de la unitat 1. El quadre de José Rodolfo Loaiza Ontiveros ens ajudaria a imaginar com poden haver evolucionat els protagonistes dels contes tradicionals. Una fotografia del meu avi patern representava com m’imaginava que seria dintre de dues dècades. Les dues darreres imatges corresponien a dos padrins més: Steve Cutts i James Finn Garner.

Vaig seguir bastant el que havia apuntat en el Projecte Mínim Viable. D’entrada, vam negociar si s’atrevien a elaborar un guió per filmar-lo o bé per gravar-lo. Van optar per aquesta segona opció. Tot i recórrer a les rúbriques per valorar tasques (avaluació inicial, tasca de la unitat 1 i avaluació final), vaig procurar d’aplicar tècniques positivistes. Per exemple, comentàvem poques errades. Només els deixava que en fessin pública una per comentar-la entre tots. Això ens permetia treballar continguts gramaticals o ampliar vocabulari. La socialització del projecte es va fixar en l’aula i en la comunitat amb Toni Solano i M. José Chordá. Quant a la temporalització prevista, va haver de ser més flexible.  Ens van caldre quatre sessions abans de l’arrancada del projecte. Les unitats 2 i 3 es van encavalcar. Mentre que per als projectes finals vam haver de destinar tres sessions. D’altra banda, va fer llufa el compromís de les vídeo actes. Van funcionar les primeres, però després va costar mantenir-les. Però ho penso mantenir en el proper projecte amb alguna modificació.

La comunitat virtual va servir per informar-los de les entrades que es publicaven en el blog i per difondre els artefactes que construíem. També per donar-los a conèixer informacions relacionades amb el projecte. Hi hauria d’haver inclòs  les mostres dels altres socis. Aprofito l’avinentesa per demanar disculpes.

Penso que els alumnes al començament els va desconcertar, sobretot els que s’incorporaven per primera vegada. En el grup tinc persones que és el tercer projecte en què participa. De fet, com vaig poder concloure en el darrer MOOC: l’aprenentatge informal captiva més que no pas el formal. Vincula molt més tot el grup i propicia un alt nivell d’entesa entre el grup i el professor. Suposa un repte professional, però també d’aprenentatge per a les dues bandes. Han estat vint sessions de gaudi tant per al grup com per a mi.

DOCUMENTACIÓ:

• sessions
• dietari d’aula
• comunitat virtual
• llista de reproducció de vídeos
• portafolis

Com a agraïment de tots els participants i dels socis, Toni Solano i M. José Chordá, ja sé que pago poc amb aquesta cançó:

 

Rituals

Prosseguim amb les sessions del B3. En la sessió 17a i 18a vam continuar amb les petxa-kutxes. Només un alumne en va quedar exempt perquè es va encarregar d’editar la gravació del segon guió. Vaig ser incapaç de recordar-li el projecte final. En la primera sessió, al final de les exposicions, vam formar parelles per fer els exercicis. Així repassàvem la prova i eliminava possibles atacs d’angoixa i nerviosisme per la prova. Els va agradar repassar per parelles. Analitzàvem les errades. Vaig notar certa alegria. Els vaig anunciar que dijous acabaríem les exposicions i ens aniríem a fer un cafè. Els havia de fer una proposta deshonesta.

En la segona sessió, els vaig recordar el pla de la setmana vinent: dimarts, una part de la prova i dijous, la prova oral. Els vaig demanar què els semblava si dijous celebràvem un esmorzar. En un tres i no res, vam acordar què portaria cadascú: salat, dolç, beguda… Vam anar a la cafeteria. De seguida, em van preguntar què els havia de proposar. Els vaig avançar si per al proper curs muntàvem un banc comú de coneixements. Van acceptar  de nou el repte. Em vaig sentir l’home més afortunat.

Fundant el futur banc de coneixement comú, foto d’Aracely Aguilar

Per cert, es va tramar un pla per distreure’m dimarts: marejar-me amb un cigar, amb vodka i una cita amb Monica Bellucci! Sort que havia frustrat la pressió de la prova…

Sessió 19a. Per desacralitzar l’academicisme que imposem quan administrem les proves, els vaig convidar a buscar analogies amb els contes. I en vam trobar. Vam recordar que normalment una parella protagonitza la trama. Així, vaig formar parelles amb els cordills. Vaig repartir les proves i la vam repassar. Van reconèixer que la prova era el personatge malvat. A mi, em van reservar el paper del narrador. Tothom, tranquil. Més aviat somreien per sota el nas. Vam fer els exercicis de comprensió oral. Els vaig preguntar on m’havia de trobar amb l’actriu italiana. Les autores de l’estratagema em van aconsellar que la busqués. Vaig aprofitar per anar editant més vídeos de les petxa-kutxes.De tant en tant, treia el cap a l’aula per comprovar que tot anés bé.

Sessió 20a. Els havia preparat una sorpresa. Vaig enllestir una presentació amb famosos que els donava les instruccions de la part oral. Com que em vaig oferir a preparar el pa amb tomàquet, els vaig confessar que no podia sucar les llesques de pa i avaluar-los.  Així doncs, els vaig demanar que escrivissin el nom en un paper. Els van ficar en una bossa.En van triar per saber quin company valorarien. Els vaig repartir una rúbrica. Havia adaptat el barem de l’expressió oral.  AVALUACIÓ FINAL.doc

Havia disposat les cadires al voltant de la taula. Em vaig haver de fer pregar perquè s’hi asseguessin. Vam començar a esmorzar. Havia observat que parlaven per parelles. Vaig pensar que s’estaven avaluant. Ens vam anar engrescant. Quan faltava mitja hora.

Algú va recordar que no havien explicat l’enigma ni havien mostrat la mà que van dibuixar al començament del curs. La Johanna va trencar el gel. Va explicar per què hi havia Jaume Sisa. Es recordava de la sessió en què van escoltar la cançó Qualsevol nit pot sortir del sol. Va confessar que el curs havia acomplert les seves expectatives: volia guanyar en fluïdesa i les activitats tenien aquesta finalitat. S’anaven passant el full amb les imatges de l’enigma. Algú reclamava quan el company s’excedia en l’explicació. Vam riure amb les respostes. Algunes explicacions originaven petites converses espontànies. La Transi va relatar que quan un pacient li donava les gràcies se sentia completament recompensada.

Foto d’Aracely Aguilar

Jo, fa dies que estic orgullós del grup. A més, em vaig sentir tan afortunat de compartir quatre hores de complicitat avaluativa.  La cantant Janelle Monáe divulgava una frase d’Angela Davis. Em sembla que és idònia com a conclusió d’aquesta entrada.

“I am no longer accepting the things I cannot change. I am changing the things I cannot accept.” -Angela Davis pic.twitter.com/vs9qRkSNmi

— Janelle Monáe (@JanelleMonae) December 6, 2014

 

Plouen petxa-kutxes

Extret d’http://cdn.morguefile.com/imageData/public/files/l/LifeWithZeus/06/l/1403877545tetyd.jpg

Sessions 15a i 16a amb el B3. La setmana passada va ser la Setmana de l’Artefacte Digital. Va coincidir els projectes finals d’aquest grup amb la unitat 3 del MOOC d’Escuela Andaluza de Sanidad Pública i Conecta13. Tal dit i tal fet. Dedicaríem les dues sessions amb les exposicions dels projectes finals. Per solidaritzar-me amb el grup, vaig penjar la meva intervenció a les Jornades d’Estiu de MenorcaEdu21 a la comunitat de Google+.

Dimarts només en vam poder escoltar: el de la Transi, el de la Johanna i el de la Laura. De la Laura no tinc cap testimoni perquè em va demanar si li podia passar les diapositives. Les dues primeres es van presentar amb un material analògic. Compto que la Transi va dedicar estones de les guàrdia per anar fabricant a mà les diapositives. Va seguir al peu de la lletra les instruccions. Va explicar la seva evolució en una desena de diapositives,  amb fotocòpies reciclades,  i la d’una protagonista del conte, la Ventafocs —amb uns aires de reina Sofia o de duquessa d’Alba—, amb les altres restants. Hi va escriure un petit missatge i va dibuixar-hi una imatge representativa.  Sí senyora! A més, va controlar els nervis i va recórrer a la seducció per atreure l’atenció de les companyes, com es pot comprovar.  La Laura va ser la segona. Es nota que està acostumada a muntar sessions formatives. Tot i el nerviosisme, va mantenir una postura ferma i pocs gestos, sincopats. Tothom se l’escoltava embadalit.  És el referent del grup. Ens va contar com es veia dintre de dues dècades a Colòmbia i com va canviar l’abella Maia. La Johanna va tancar el primer torn. Venia amb dos murals de cartolina en què hi havia deu imatges. En el primer, ens va explicar com es veia dintre de vint anys.  En les darreres, hi havia la imatge de la Pippi Langstrum. Va desplegar el segon mural. L’heroïna sueca feia la volta al món per emular el viatge del seu pare. Va anar explicant per quins llocs visitava. Passava per Barcelona i Castelldefels! Si voleu veure’n un fragment, cliqueu aquí.

Com que encara quedava una hora de classe, vaig recórrer a l’activitat Vosaltres responeu per mi.  S’ha d’animar l’alumnat perquè preguntin tot el que volen conèixer sobre el professor. Després es formen dos grups.  S’han d’encarar. Un alumne pregunta a un altre de l’equip contrari una pregunta sobre el professor. Aquest alumne ha de respondre com si fos el professor.  Es va establir molta complicitat. La Transi encara estava sota els efectes de l’exposició. Em veia treballant en un museu. Em van demanar com em sentia amb el grup. Si algú m’havia preguntat si era conscient que era un professor molt creatiu —es fa el que es pot!— i didàctic—ens vam mirar amb l’Aliou i vam somriure—.

 

Dijous, nova tongada de petxa-kutxes. Va començar la Liz. Em va demanar que li passés les diapositives. Mentre anava cap a la tarima vaig demanar a les companyes si la podien filmar. Ens va fer molta gràcia les imatges que va utilitzar. Són molt divertides. Ens va demostrar que és una dona inca molt sàvia. tot seguit, va continuar la Paqui. Crisi.  L’ordinador no obria el document. Ho vam poder resoldre.  Es veia una dona que tenia un reconeixement professional i era el pal de paller econòmic de la família. Però ens va divertir relatant la trajectòria vital de les Tres Bessones i la Bruixa Avorrida.  Va passar com la sessió anterior. Quedava mitja classe.  Com que la Lourdes m’havia passat un joc de l’oca per repassar els continguts del curs, vaig formar dos grups i van estar jugant-hi. Va aparèixer l’Annay, blanca com el paper! Estava histèrica, però tenia ganes de presentar la seva exposició. Es van repetir els problemes per obrir el fitxer. Finalment, ho vam aconseguir. Ara bé, es van desconfigurar la majoria de diapositives. De totes maneres, ens va poder explicar l’evolució d’Elpidio Valdés i com es veia ella al cap de dues dècades.

Ara, posa el forn a punt per anar cuinant vídeo amb les altres presentacions… Artefactes!

---

—

 

 

 

Bartonfinquejant

 

11a sessió amb el B3. Reconec que vaig sortir una mica deprimit de la darrera sessió. Em pensava que les lectures en veu alta ens engrescarien més. Ara bé,  dilluns a la nit,  quan vaig llegir l’apunt de Toni Solano i les repercussions que tenia el projecte em vaig animar. Vaig trobar documentació per enfilar la tasca d’aquesta unitat i em vaig entusiasmar.  Ja m’imaginava la recreació de l’escena de Citizen Kane amb un porquet o el llop com a protagonista. Fantasiejava amb un Salieri amb un morro ben llarg i unes orelles ben grosses relatant la seva malaltissa obsessió amb els tres germans…  Només havia rebut una sinopsi dels dos grups, però ja en teníem prou. Estava segur que en trauríem suc.

Vam començar amb la típica activitat de la Castanyada, però que mai no la trobo. Per tant, vaig haver de refer el material: les imatges per al jeroglífic. Al començament, només hi havia tres alumnes. Els vaig repartir tres paraules. Mentre rumiaven per confeccionar les paraules, s’hi va incorporar la Vivi. Marchando una palabraaaaa, cocinaaaa! Just quan baixava al despatx, apareixia la Johanna. Em vaig excusar que ja havia repartir el material. S’hi va resignar.

Vam encarar la tasca. D’entrada, els vaig proposar si volien gravar o filmar el guió? Van acordar unànimament que el gravarien. Espavilades! Després els vaig preguntar si sabien escriure guions:  vaig reconèixer que jo tampoc. Al final, érem sis. Vaig improvisar dos grups. Cadascuna treballaria un tutorial. Abans, vam acordar les preguntes que ens interessaven conèixer per assolir la tasca final.  Vaig repartir els tutorials. Els van llegir individualment i després va costar que responguéssin conjuntament les preguntes.

Vam decidir d’escriure el guió. Ara les vaig dividir per parelles: cada una hauria de planificar la vida d’un dels porquets. Els va costar entrar en l’activitat. Dialogaven. De tant en tant, esclafien a riure. Tenien idees però els costava plasmar-les. Les vaig animar que havien de tornar a elaborar una sinopsi detallant les dues dècades. Havien d’apuntat tots els personatges que apareguessin. Els vaig suggerir si la trama era la trobada dels tres germans perquè rebrien  un guardó.  Els diferents personatges podrien anar evocant la vida de cada un dels porquets, com els vídeos d’homenatges. Això els va agradar. Just quan es concentraven en la trama, els vaig haver d’interrompre perquè ja havien passat les dues hores de classe.

 

La Malèfica apareix

10a sessió amb el B3. Volia dedicar aquesta sessió  al quart padrí, a James Finn Garner. Vaig triar quatre contes per fer-ne lectures dramatitzades. De moment, amb dos contes en vam tenir prou: La caputxeta vermella i Els tres porquets.  La Johanna, l’Aracely i la Loli es van preparar aquest darrer conte. Mentre que a la Liz, la Vivi i l’Aliou els va tocar el primer.

D’entrada, els vaig demanar que el llegissin individualment. Després, havia de preparar la lectura dramatitzada. Es van establir els rols i es van repartir els passatges. Van assajar i després el van llegir a l’altre grup.  Els va fer gràcia el conte mentre el llegien.

Finalment, els vaig avançar la tasca final. Haurien d’escriure un guió. Vam negociar si cada grup s’encarregava d’un conte diferent o bé volien recrear els mateixos personatge. Van optar per aquesta última solució. Van decidir que s’imaginarien els tres porquets i el llop després de 20 anys. Em sembla que tindrem una constructora porcina i uns llops que s’han de cuidar de la seguretat personal dels seus amos.

Ara, el més interessant és que a cada sessió pesco aparicions del critiquejador intern. He aplicat la tècnica que esmenta Doni Tamblyn. Hem de transformar els sí, però... en  sí i…. De moment, m’agrada l’activitat i les solucions que proposen.

 

 

Català per a adults, no?

 

9a sessió amb el B3. Em feia gràcia per veure com es prendrien aquesta sessió. Temia que no fos gaire repetitiva.

Vam iniciar-la com és de costum, recordant la sessió. Vam aprofitar per incloure el pretèrit indefinit. Després vaig voler visionar el vídeo d’Steve Cutts, però —com és habitual— la connexió va fer figa. Vaig demanar utilitzessin els seus mòbils. Se’ls descarregava a deshora. El Patricio va ser el primer a localitzar-lo i mirar-lo; en canvi, la Loli, la darrera. Les reaccions van ser variades: des del sarcasme per part del Patricio al desencís per part de la resta.

Tot seguit, vaig mirar d’aplicar una pràctica extreta del llibre de Doni Tamblyn. Han d’anar completant una història per torns. L’alumne A inicia i el company completa la frase. Només la Transi i l’Aracely el van fer al peu de la lletra. El resultat es va notar. Es van oblidar del critiquejador. Els altres van voler escriure la història cadascú per la seva banda, refiant-se del traductor. Els va divertir veure les sorprenents imatges del pintor mexicà. Les imatges que els van ajudar a imaginar la història va ser Edward Scissorhands tallant els cabells d’Alícia, el suïcidi de Blancaneu, la seva madrastra fotent-se una ratlla de cocaïna i Jessica Rabbit combregant davant del Papa.

Es van preparar la lectura dels contes de Quim Monzó. Va costar que entenguessin la versió de La bella dorment, però els va encantar la de la Ventafocs. Compto que demà preparem lectures dramatitzades dels contes de James Finn Garner.

 

Vet aquí un gat i…

Sessió 8 amb el B3. Anem acabant la unitat. Tant la sessió de dimarts com la d’ahir van ser bastant íntimes i noto que anem reforçant la complicitat. Ahir vam ser jornada per rescabalar algunes  omissions: les fórmules de finalitzar un conte o una rondalla i la figura del malvat com a personatge narratiu.

Vam fer una roda en què cadascú va recordar qui era el personatge dolent del seu conte. Després els vaig demanar quin seria el del nostre curs: el profe. Pim. Pam. Pum. Com que vaig fer uns ulls com taronges ho van voler arreglar. Els vaig explicar la figura que esmenta Doni Tamblyn: el critiquejador  intern. A més, proposa activitats per parelles per anant-lo dominant i minvant-ne els efectes perniciosos. De moment, ja va aparèixer. Els vaig suggerir si en construïssim un per tenir-lo present i per anar marcant quantes vegades ens referim. Ahir ho vam poder comprovar quan vam reflexionar al final de la unitat. Bé, ja li tenim un peu al coll.

Vam acabar amb una segona ronda de contes. Tinc 30 minuts de gravació  per editar! Ja sé que no va ser la mateixa tasca, però de la gravació de l’avaluació inicial a la tasca d’aquesta unitat ja hem triplicat el temps. Considero que és un  indicador. Vam comentar alguns problemes que havien tingut en la narració. Dues persones es van encallar a l’hora de pensar en un derivat. Van activar alguna estratègia comunicativa.  Reflexionant-hi després vam descobrir que alguns verbs en català deriven del nom mentre que el castellà ha optat per l’adjectiu (engreixar/ engordar o enfonsar /ahogar)

Ara bé,  si t’aferres a un enfocament positivista  sorprèn  els efectes. Alguns són immediats.  Els va ser més fàcil apuntar el que havien après que no pas el que havien de millorar. Concretaven els continguts que havien assolit i citaven problemes més abstractes (pronunciació, fluïdesa i entonació…). Les alumnes llatinoamericanves van confessar que els costava diferenciar el pretèrit perfet i l’indefinit.  De moment, ja vaig notar un progrés (Aquest matí vaig llevar-me a les 11.15). Hauria d’haver aprofitat per preguntar a la Johanna quants passats tenen en suec. Li passa al revés (Ahir he anat a portar els nens a l’escola).

Per acabar, vam desvetllar els padrins del projecte.

 

http://slide.ly/embed/d0aaac7eeacded31c5e3614a05a3df8b/autoplay/0

Unitat 2 els padrins del projecte by Slidely Slideshow

 

Les cinc dates més importants

7a sessió  amb el B3. Són tot dones, i poquetes. Abans va venir la Natalia per aclarir alguns dubtes. Va confessar que li costa parlar en català. Té molts amics catalans, però ningú el fa servir. Sempre ha de sentir que no cal que s’hi esforci, que continuï la conversa en castellà. Malgrat això, la vergonya pot més. S’espanta quan vol conversar en català. Es frena i es tanca. Malgrat que no en parléssim quan vam comentar els elements narratius, ja era hora que aparagués el malvat: el nostre critiquejador intern.  Qui ens recorda el sentit de ridícul. Ens limita. Hauré d’anar pensant com el podem vèncer. Ja em veig empassant-me programes de El hermano mayor. “Natalia, vine de casa amb la vaixella. La farem miques!”

Em vaig saltar el guió. Vaig començar fent una roda per recordar la sessió anterior. Em sorprenen algunes intervencions. A la Dolores, li va quedar clar que per formar el passat perifràstic s’ha de menjar la preposició a. De l’advertiment d’un error, l’ha convertit en una norma… Després els vaig  plantejar l’activitat d’escalfament prevista. Vam fem una roda en què van explicar què feien de petites. La Dolores es va emocionar. Va recordar les germanes, mortes. Tot i l’emoció, va contar el record. Les companyes s’hi van solidaritzar. La meva reacció, més masculina:  li vaig somriure per empatitzar.

Em vaig adonar que estaven espantades. Tocava tasca final. Les vaig distraient formulant l’activitat Les cinc dates més importants de la teva vida. Demanes als alumnes que pensin en cinc dates significatives en la seva vida. Les apunten en els paperets que els reparteixes. Després les van  posant en una mena de circuit —com una línia del temps— aleatòriament. Un cop col·locades, amb un dau van movent una fitxa. L’alumne ha d’explicar què significa la data en què ha anat a parar la fitxa. Com que eren poquetes, em vaig negar a formar petits grups. La vam fer plegats. Vaig recórrer a les agulles d’estendre i el cordill per a la línia del temps—un petit homenatge al  projecte del curs anterior. Van xalar força.

 

Al final, vaig demanar que traguessin la rúbrica perquè es coavaluarien. Qui es va atrevir a estrenar la roda va ser l’Annay. Abans havia aconsellat les companyes que frenessin l’entusiasme a l’hora de respondre als meus reptes. Els va aconsellar que miressin de contestar de la manera més simple i fàcil, perquè segur que complicaria l’activitat. Va explicar el conte de La formiga enjogassada (La hormiga retozona). És una cançó similar a  la Margarideta nostra. Primer, els va fer escoltar la melodia. Després el va explicar el final. Va mirar de contextualitzar la rondalla i va mirar d’aplicar el que havia après en aquesta unitat. Va prosseguir la Dolores amb una rondalla molt bonica, El vent i el sol. És un debaten per saber qui és més poderós. Va llegir un resum que s’havia fet.  La Vivi ens va contar La bella dorment. Es va encallar en algun moment, però va mirar d’assolir l’objectiu. La Natalia, la Ventafocs. Es va atabalar, però la vaig ajudar fent-li preguntes perquè continués. Finalment, la Transi va contar Els tres porquets. Se li escapaven alguns valencianismes la seua casa. Es van salvar la Liz i la Paqui. Es van comprometre que dijous explicarien els seus. Per cert, em vaig adonar que hauria d’haver inclòs com a contingut les fórmules per acabar el conte. Ah, i vint minuts de gravació! Això significa que es van estar quatre minuts parlant.

 

I després…

6a sessió amb el B3. M’ha agradat com

ha anat l’activitat d’escalfament. Ens hem assegut en cercle i he començat a explicar el conte d’en Patufet. Després havia de continuar cadascú. En cas que toqués a un alumne que no va venir, s’havia d’inventar el seu fragment. Això m’ha servit per presentar la sessió: ens centraríem a explicar fets. Per tant, hauríem de repassar marcadors textuals i morfologia verbal.

Han pensat en expressions que responguessin a la pregunta quan? individualment. Després ho posaven en comú per parelles. Finalment, cadascú en deia un en veu alta. Gairebé eren els mateixos que havia apuntat. Per practicar aquest contingut, he previst que cadascú expliqués al company de què anava la seva pel·lícula preferida.

He repetit l’activitat per al repàs de la morfologia verbal. Han imaginat verbs. En la posada en comú els he anat escrivint a la pissarra classificant-los per conjugacions. Després, per parelles, n’havien de triar un i conjugar l’imperfet. He omès el nom del temps i els he demanat com completarien: Abans jo … He projectat la presentació. La posada en comú ha estat una mica caòtica. He monopolitzat l’explicació.

Hem seguit la mateixa mecànica per al passat perifràstic. Ara he mirat d’esmenar la pífia anterior. No he tingut temps per fer l’activitat de les edats importants. M’ensumo que ja la vaig fer al curs passat…

Ja els he avançat que finalitzàvem la primera unitat. Em sembla que farem el joc de les dates, comparar abans i ara—em caldrà buscar material— i finalment hem de negociar amb quin artefacte produirem la tasca final.