Tal com havia previst, després d’indagar sobre l’essència humana, ens podíem afegir a la commemoració de l’aniversari de la mort del poeta sabadellenc amb el poemari Bestiari. Dues sessions ens han servit per conèixer l’autor, analitzar-ne els poemes i desenvolupar un taller sonor.

img_20161130_103347

16a sessió Després de recordar la sessió anterior, van imaginar com devia ser Joan Oliver contemplant una fotografia seva. Tot seguit, van jugar a un qüestionari sobre la figura de l’autor amb el kahoot. Com és habitual, els va agradar i fins i tot van reconèixer que així s’aprenia molt més.

Van pensar preguntes que ens podríem plantejar a l’hora de llegir un poema. Vaig repartir una poesia a cada alumne.Vam resoldre tots els dubtes de lèxic i cadascú va interpretar el seu poema. Algú abans havia manifestat certa por a l’hora d’entendre una poesia, però van desaparèixer quan tothom va comentar el seu text.

20161129_112702

17a sessió

img_20161203_204706

Vam recordar la sessió anterior. Tot seguit, vam visualitzar un fragment de quatre vídeos:

Els en vaig demanar similituds i diferències. Llavors els vaig proposar si gravàvem els poemes jugant amb la veu. He de reconèixer que no les tenia totes, però em va sorprendre que el grup es va prestat al joc sense cap tipus de mania. Vam organitzar dos grups. els vaig proposar que cadascú llegís el seu text i els altres companys de l’equip s’encarreguessin dels efectes sonors.  Els rapsodes en van tenir prou amb una lectura del text per proposar a l’equip com hauria de ser-ne la gravació. Els companys també  s’hi implicaven suggerint efectes sonors.

En Mosques i mosquits els acompanyants ens vam transformar en un cor que brunzia sense parar mentre el Manuel llegia el poema. La Tatty es va empescar un crit de fera per a una bèstia del tercer vers. A Pollastret, la Nora i la Tatty  dialogaven mentre  tots picaven les claus a les potes de les cadires per imitar la dringadissa de coberts . El Manuel colpejava rítmicament els dits a la carpeta per simular el trontoll del tren cap a França. A Microbi la Tatty es va encarregar d’anar-lo llegint cada vegada més imperceptible. A Cérvol, tots bufàvem mentre l’Andrea el llegia. La gravació més hilarant va ser per al poema Aranya. Mentre la Cris llegia el poema, els altres entonàvem la cançó de La família Addams  amb dues versions: per a la primestra estrofa na-na-na-nà i per a la segona estrofa clinc-clinc-clinc. 

20161201_101528.jpg

Ens hauria calgunt un estudi i un tècnic de so  perquè vam gravar les versions al mòbil. A l’hora de convertir el format dels fitxer perd molta qualitat. Una llàstima que no puguem compartir les versions sonores de Bestiari.

D’entrada, demano disculpes si aquest exabrupte ofèn algú. Més aviat és l’estat de consternació que pateixo d’ençà que he rebut un cop més — quants en fa, ja?– que et clavin la porta pels nassos. L’alumnat no està per monsergues.

No els vinguis amb el rotllo que els cedeixes el protagonisme -per això han pagat una taxa, considerable, per al curs–, no els plantegis el treball cooperatiu –això està molt bé, però he d’aprovar un examen; per tant, som grandets i cadascú que s’espavili–, no cal que poposis que la primera sessió sigui de conèixer-se –per això, si cal, em pago un psicòleg; cal presentar el programa o pla de curs i a per feina! a vomitar-nos teoria–, no cal que suggereixis si utilitzem nova (cal aquest qualificatiu?) tecnologia — s’ha de fer servir el paper com tota la vida s’ha fet-. Aquestes són algunes de les reaccions i els comentaris que vaig copsar en directe, o bé en diferit, de la primera sessió.

Entenc que l’alumnat s’espanti quan els planteges: “com voleu que sigui aquest curs?”  Fas la posada en comú i sembla que ens entenem perquè són bastants aproximades les concepcions per les dues bandes, la seva i la meva.  Ara bé, quan ho duus a la pràctica, llavors ja són figues d’un altre paner. Recorren a la seva trajectòria acadèmica i només troben experiències basades en un model tradicional. Fa gràcia que et qüestionin la teva metodologia persones que precisament no han assolit l’objectiu amb un ensenyament tradicional. Potser vet aquí la raó del seu malestar.

Us deixo una de les cançons que em va acompanyar en la preparació de la primera sessió que il·lustra la necessitat de la simbiosi per progressar.

Feia dies que anava barrinant per aquesta entrada. La podria anomenar “Síndrome postvacacional”, però s’assemblaria a una cançó de Delafé y las Flores Azules. La raó que vulgui parlar de música negra deu ser perquè he esgotat els darrers dies orientant el TR (treball de recerca) del meu fill, de documentar-me, de mirar, escoltar i llegir testimonis de l’Holocaust; pintar el garatge per endreçar-lo i agençar l’últim tram de jardí… Així doncs, m’he obcecat amb aquesta cantant.

Més aviat li tenia tírria. D’entrada, em malfio dels cantants que emprenen una carrera en solitari. És comprensible perquè costa treballar en grup, has de suportar l’enveja dels qui tens a banda i banda. Tot i que em sembla que no és el seu cas. En segon lloc, se la veu tan perfecta que no sembla que sigui d’aquest món. A més, és d’una naturalitat odiosa. Fixeu-vos com es recreen en el moviment de malucs en la majoria de vídeos. Esdevenen armes letals.  Ja em va caure l’ànima als peus quan Björk confessava en una entrevista que era una cantant que l’encisava. En va quedar tant d’ encaterinada que per això devia gravar Oceania amb Kelis. Per acabar de mortificar-me, la meva dona li ha copiat la posa per adoptar-la en les reunions amb els tutors dels nanos.

No obstant això, no me la puc treure del cap, sobretot per culpa de  la  maleïda cançó, Single ladies, i del respectiu videoclip. Compto que es deu queixar per la falta de compromís del xicot. Però jo em pregunto: cal patir de mal de Sant Vito perquè no li ha  regalat cap anell?

Ha inspirat alguna campanya publicitària d’articles de consum femení. Tot i que en podeu comprovar les fonts:

Per acabar, quina de les tres versions trieu:

1)

Jo em pregunto:

  • Què hi fa la Carme Pla parodiant la Beyonce?
  • Qui ho grava a qui no suporta de les tres?
  • I qui de les tres va fer més campanes?

2)

Les rates sàvies. Fixeu-vos com s’han repartit equitativament el lloc de la cantant. Ara bé, no dominen gaire les distàncies.

3)

La més real. Com canvia un cantant en directe. És quan t’has de treure el barret. Du una orquestra que podria protagonitzar un. A vegades em recorda com n’és de cigronaires les produccions del José Luis Moreno. I que no li cal gaire ornaments a la catedral.

Adopto aquest crit de guerra per agrair uns bons regals: un record de Nova York esplèndid i un parell d’ESETons. Així val la pena torna de vacances.

Tot i que m’agrada la música, i gràcies a Internet la tens a l’abast, vaig patir una època en què no suportava els musicals, sobretot arran que es van volen imposar –perdó, volida dir impulsar– a Barcelona. Ignorància de joventut. Va ser mirar Dancer in the Dark i considerar els musicals — i  Björk— d’una altra manera.Per culpa d’aquest prejudici, sóc conscient dels grans muntatges que m’he perdut.

Així  he anat descobrint l’òpera o bé qualsevol altra matèria. Sents per atzar una ària i t’encisa. N’indagues l’autor i a quina obra correspon. Inconscientment obres una porta per penetrar en un món desconegut.  A mesura que t’hi endinses, et van meravellant més aspectes (d’això va l’ Alícia de Lewis Carrol?). O t’han parlat d’algun llibre i et converteix en admirador de l’autor. O en l’àmbit professional per cobrir alguna llacuna naufragues en un oceà de saviesa. Aquest és l’atractiu de l’aventura del saber.

D’aquest musical n’havia sentit a parlar en el seu moment. Vaig pensar quina manera de banalitzar una obra mestra de la literatura; no havia llegit res de Victor Hugo!  A més, em pensava que era una pensada per a la celebració del bicentanari de la Revolució Francesa. Miterrand ens van empatxar amb aquesta festivitat.No entenc  aquesta dèria del republicanisme a l’hora de festejar algun esdeveniment:  ha de superar però amb escreix qualsevol fast monàrquic, bona prova és l’actuació d’Aretha Franklin comentada ahir.

Ara em fa molta gràcia relacionar alguns fragments del musical amb la novel·la. Per exemple, un dels moments més angoixants de la trama és quan el protagonista es debat per si ha de revelar la seva identitat per tal de salvar un probre desgraciat amb qui l’han confós o bé confessar qui és i engegar a dida la seva missió humanitària. Crec que la cançó, i la interpretació,  ho sap reflectir. Hi podeu identificar el leimotiv de la cançó de Fantine.

Ara, la composició que em fa estremir és la següent. És idònia com a banda sonora per a un procés de dol. M’imagino que encara em falten pàgines per reconèixer el passatge narratiu. De moment, l’autor presenta l’avi del jove. No és apte per a persones que tenen l’ànima prou estovada.

Malgrat que sigui una obra voluminosa, t’atrapa des del primer moment. Ara també has de comptar en què els moments més crucials congeli la narració per esplaiar-se relatant la batalla de Waterloo. Per exemple, et subjuga la primera part protagonitzada per un bisbe. En el musical crec que apareix un instant en el pròleg. No et canses de seguir la vida del bisbe de D –riu-te’n de la teologia de l’alliberament. Em va recordar San Manuel Bueno , mártir de Miguel de Unamuno. En canvi té uns altres moments que et recorden pel·lícules. Per exemple, Jean Valjean s’ha d’amagar de la persecució de Javert en un convent de clausura. L’ordre i el nom de les monges no difereixen gaire de les almodovarianes d’ Entre tinieblas. La manera d’entrar-hi tampoc no s’allunya d’aquesta escena de Kill Bill II.

No sé si és que m’ha influït el musical o la novel·la, però com es podria qualificar el que li ha passat a un amic meu. Fa uns cursos per a un administració local. Havia de cobrar inicialment al final de cada trimestre. Ja es van endarrerir en el pagament del primer. Ara li  han comunicat que compten poder abonar-li el segon dintre de mig any. Això, sí, miraran a veure si poden agilitar el deute tan bon hi hagi un ingrés significatiu. Em va indignar aquesta mostra d’inaptitud política. On són els diners pressupostats? Com és que una institució es pot permetre ser morosa mentre un ciutadà no pot incomplir, ni retardar-se, en l’exercici fiscal. Això sí, ja s’espavilen a trueure’s de sota la màniga  projectes, inexecutables . Quin concepte tenen de la ciutadania? Quin respecte tenen per als seus votants? Penso que ara més que mai cal votar en blanc. Se’ls s’ha de demostrar que no combreguem més amb rodes de molí. Que se les empassin ells! Misèries…Entendran aquesta cançó?