Betacamp? No, Camp Joliu

Des de diumenge  que a casa em pregunten que què em passa. Per no res m’enfilo per les parets. Dubten si és un pròdrom matiner de la síndrome postvacacional. No, és pel fet d’haver-me perdut el #betacamp, per segona vegada. Vaig estar a punt d’apuntar-m’hi, però em va fer por que a casa no es pensessin que això de fotre el camp durant tres dies a un sarau formatiu no fos una nova modalitat de: “Família, me’n vaig a buscar tabac!” Però llegint piulades, comentaris i cròniques encara m’han agrit més el caràcter. Ara entenc per què va difondre Sergi del Moral una cita de Gregori Luri —és sentir el nom d’aquest pensador i em vénen ganes de recitar sense parar poesia mística castellana mentre pujo de genolls a Montserrat. El bon home diferenciava entre pedagogia i pedagogisme. M’imagino que els seus articles o llibres poden ser titllats de pedagògics mentre que la rave educativa seria un exponent de pedagogisme,  tot i que em pregunto si el divulgador pedagògic aconsegueix la mateixa reacció amb les seves sorrudes reflexions. Només mirem  de proporcionar a l’alumnat experiències d’aprenentatge. Potser el més adequat seria escriure que volem acompanyar a l’alumnat a gaudir d’experiències emotives d’aprenentatge. Aquest va ser l’esperit de la sessió formativa que vaig conduir el 8 de juliol  per a l’equip de professors de l’escola Camp Joliu.

D’entrada, tenia clar que havia de ser una proposta lúdica, més pràctica que teòrica. De totes maneres, em vaig deixar enxampar per la rapidesa amb què la vaig haver de preparar. Tenia clar que els proposaria a jugar a alguna cosa. Barrinant-hi, però, primer em va venir al cap jugar a un strippòquer. Com que és una escola cristiana, vaig adaptar la idea i si la unia amb una història? Així va néixer la trama, una mica quixotesca: la visita d’un fals inspector amb l’encàrrec de cercar centres innovadors —Palacín, Vallory i Mir, perdoneu la gosadia. I si tenia un aire de Mario Bros? (És tendència. Mireu com s’hi apuntat el primer ministre japonès en la cerimònia de la clausura olímpica!)

El fals inspector de nou

Així doncs, la sessió es va convertir en l’intent de recuperar la meva identitat a partir de preguntes i de reptes. La partida, però , va començar més d’hora. Per anar fent temps em vaig emprovar la perruca i la gorra. Sona el mòbil. “Jaume, on ets?” “A casa” “Però si havíem quedat ara a les onze!” “No, havíem quedat a la tarda”.”Pots venir en mitja hora? És el que trigues de Begues a l’Arboç”. Recull-ho tot ràpidament. Però un assolellat dia d’estiu et pots trobar en una carretera comarcal amb una parella de ciclistes que et fan emergir tot el teu coneixement zen. A sobre, arribo amb el temps just i tinc el meu atac de divisme: “El lavabo?” Devien patir per la meva pròstata, però vaig mirar de canviar-me al més ràpid possible. Entro a la sala i cares d’estupefacció; l’esquena, que em regalima. Arrenco la presentació amb un acompanyament musical i tot va anar com una bassa d’oli. Un equip de professors implicadíssim.

Definició per part dels professors què és un centre innovador

Per acabar, preguntaria al grup impulsor aquesta dèria per buscar masies on nostre senyor va perdre l’espardenya. Ja entenc que deu ser per afavorir l’aïllament creatiu i potenciar al màxim l’enginy col·lectiu. Jo us proposo que vingueu a Begues l’any que ve, a can Rigol. Ho tindria més fàcil per absentar-me. Sempre falta alguna cosa per anar a comprar o sempre et pots plantejar d’anar a fer una birra. Penseu-vos-ho.

 

Bellaterra 2016

Vaig decidir assistir a aquesta trobada primer per veure’m amb els companys Ramon Paraíso i Josep Miquel Arroyo. Ara bé, la trobada presencial es  va anar eixamplant amb el Javier Íñiguez  i el Quim Balaguer.Un altre motiu era observar les reflexions d’ un altre àmbit educatiu bastant similar al del Consorci per a la Normalització Lingüística. Coincideixo amb les cròniques dels dos companys, Ramón Paraíso i Josep Miquel Arroyo. El més interessant de l’acte  va ser la ponència de Joan Subirats i el col·loqui de la tarda.

Joan Subirats va encetar la seva exposició reivindicant la formació d’adults. Primer, ho va justificar amb una anàlisi històrica. Va  plànyer que el Departament hagués recuperat el nom d’Ensenyament, arraconant el d’Educació. També va remarcar com l’Administració havia considerat aquest sector incorporant-lo a la Conselleria de Benestar Social. Va plantejar un segon argument, més des d’un vessat polític, per defensar la democràcia. L’educació per  a adults cal per convertir-los en subjectes i que deixin de ser agents passius, o bé objectes, transformar els analfabets en ciutadania alfabetitzada. Em van venir al cap Ivan Illich i Hans Magnus Enzensberger. M’hauria agradat que ho haguessin escoltat Ainhoa Ezeiza i Javier Encina.

Va anunciar que l’educació per etapes tenia els dies comptats. Aquesta visió de l’educació industrialitzada corresponia als dos segles anteriors. La finalitat era satisfer el mercat laboral. Però ara ja no tenia sentit. Va recordar la cita de Zigmunt Bauman: “Abans l’educació construïa míssils balístics; ara desconeixem l’enemic”. Segons Subirats, les estructures no estan adequades a la societat actual. Per tant, considera que ara més que mai té sentit l’educació al llarg de la vida. Ara el cicle s’ha eixamplat fins a la mort. Va esmentar el sociòleg alemany Ulrich Beck. Va reconèixer que les universitats s’havien aïllat de la comunitat.

Va apuntar el nou paradigma educatius. S’ha d’aprendre en xarxa. Ara bé,  perquè sigui eficient s’ha de basar en la interdependència estructural i l’horitzontalitat. A més, s’ha d’apostar per la diversitat que és antònim dels termes d’ igualtat i homogeneïtat.  Va recordar l’historiador americà Richard Sennett. Va concloure que s’havia de fomentar l’originalitat.

La sorpresa va continuar després de dinar. D’una banda, els organitzadors van presentar els resultats de l’enquesta. Em va fer gràcia perquè si la consulta hagués anat adreçat al personal del Consorci m’ensumo que el resultat hauria estat similar. D’entrada, es demanava formacíó. Temo que volem receptes i fórmules per aplicar-la al llarg del curs.Com afirma Javier Iñíguez, aquesta model formatiu cal renovar-lo per projectes col·laboratius, tal com defensava Subirats al matí en consonància amb altres veus com Víctor Cuevas, Carlos Magro, Fernando Trujillo o Juan Pastor. Ara bé, fa gràcia que participi en altres àmbits i que sigui incapaç de fomentar qualsevol línia col·laborativa entre les meves companyes.  Boris Mir en facilita la solució: assumir un objectiu comú entre tot l’equip. Sí o sí, hi afegiria jo. Per tant, cal revisar actes com la trobada. Continuen basant-se en un model transmissiu, del qual ens volem distanciar. A més, han de deixar  de ser aparadors de bones pràctiques —copiem motivació industrialitzadora, més avait de cadenes alimentàries, no? Em pregunto quan desplegaran paradigmes democràtics i adoptaran formes d’aprenentatge més informal d’altres certàmens que entusiasmen tant, com per exemple #betacamp.

De seguida el debat es va escalfar quan un participant va qüestionar un possible perfil de docent per a adults. Pere Romero, director del CFA El Clot, va reclamar amb vehemència professionals compromesos amb la línia educativa del centre i amb esperit innovador per canviar l’educació tradicional. Ho subscric. Però em plantejo per què hem d’apostar per la innovació educativa. No és una tendència ni una fal·lera, sinó la nostra labor respon a una visió i, alhora, una reflexió pedagògiques.Fa gràcia perquè  alguns dels presumptes innovadors — també acusats d’i·luminats, sonats o friquis— comencem a tenir una edat i provem metodologies amb més de cents anys d’existència. Perdoneu, em sap greu esbravar la gasosa renovadora. Deu ser cosa de l’edat…

A més, aquest abrandat col·loqui reflecteix les dues línies que trobem en qualsevol centre: la conservadora i l’agosarada. Reconec que pot provocar cert pànic si qui lidera el claustre pertany al segon corrent. En canvi, si és al contrari, podríem parafrasejar l’article de Santiago Moll: Equip directiu, per què s’avorreix el teu claustre?  Així doncs, deixem de plànye’ns i som-hi perquè, com constata Javier Ïñiguez, ja fa un parell de temporades que a les aules neva. I ens calen brúixoles per no errar el camí.

 

 

Petxa-kutxa disruptiva?

Darrer apunt. També m’afegeixo a les trilogies menorquines.

Com es pot comprovar, de prometre a complir hi ha molt a dir.

 

 

Em va costar controlar els nervis. Ara eren les padrines qui ens calmaven. Vaig haver de sortir a comprar tabac i vaig descobrir la bellesa des Mercadal. De fet, abans, per trobar el recinte i aparcament, l’atzar ens va obligar un tomb  amb el cotxe pel poble. La processó anava per dins, però em feia molta gràcia observar els companys; per exemple, veure  Joan Amorós, neguitós,  com repassava el guió de la seva presentació amunt i avall d’un dels passadissos. Al final, amb la Teresa, la meva mànager, vam anar a fer les proves del moment disruptiu.

provant l’àlies “S’al·lot de sa #rEDUvolution”

 

Va començar la conferència d’Alfredo Hernando. Em va posar en safata el moment disruptiu.  Em vaig adonar que la proposta serviria com a examen de la seva ponència —fot-li morro! Ens convertiríem en una escola21. L’activitat reunia els tres aspectes que destacava, però podien emergir altres objectius. Com ja vaig avançar, els participants van unir els punts cardinals de qualsevol experiència formativa. D’altra banda, calia que els protagonistes del Pacte notessin que l’havien de desplegar entre tots i que havien texit uns vincles tot aquest temps. Em sembla que ignoren la transcendència de la seva gesta i potser és el paper que hem d’assumir els forasters: recordar-los-ho.

Vaig aprofitar que Ismael Palacín ens llegia la Declaració de ses Salines per anar-me abillant. Ningú no s’hi va fixar.  Ara, quan el director de la Fundació Jaume Bofill ens va presentar, li vaig caçar la idea d’atracció, atracció fatal amb la cintureta que em va quedar traginant la càrrega explosiva!

Va ser pujar a l’escenari i tot va fluir. Volia, abans, advertir la Teresa que havia decidit esberlar el guió i que no patís. Em quedava amb dues parts: la participació amb el públic i les reflexions. Vaig mirar d’explicar-ho en la introducció, però només tinc present que vaig dirigir una mirada a la Guida Al·lès quan vaig confessar que m’estrenava en les petxa-kutes. Recordo cares d’astorament al començament perquè vaig saltar les primeres diapositives. Ara bé,   en el moment que em vaig treure la samarreta verda i vaig sentir l’auditori esclafir de riure, em vaig distendir. És el mateix que em passa a l’inici d’una classe o d’una reunió: un cop he superat el moment de tensió, em noto desimbolt. Em pensava que em costaria d’ explicar l’activitat. Recordo que tan bon punt vaig donar les instruccions van saltar quatre voluntàries —la Laura, la Peggy, la Roser i la Maria(?)— a fer arribar les madeixes als respectius punts de partida. Llavors, em vaig concentrar en les reflexions. Vaig mantenir el to irònic i humorístic. Tinc present la riallada dels assistents en veure per tercera vegada seguida (Jordi Jubany, Toni Morante i un servidor) la imatge d’una castell enlairant-se o bé quan vaig recordar els versos de Jacint Verdaguer que repetia Sergi Borges en les reunions de coordinació. Només tenia la fita d’explicar totes les imatges d’aquest apartat. Sé que vaig veure l’avís que em quedava la meitat del temps, i vaig agafar embranzida.  Només tinc present que el Palacín es petava i havent finalitzat vaig recollir la samarreta. Quan tornava al seient, vaig sentir que algú em tustava l’espatlla reclamant que no l’havia presentat. Em vaig adonar que m’havia oblidat de l’ordre de l’organització. Vaig introduir la única companya, ometent que era formadora de formadors i autora d’un blog molt recomanable.

Extret d’http://menorcaedu21.blogspot.com.es/2014/09/fotos-de-les-jornades-destiu-2014.html

Avalues el públic, però t’oblides de pactar i de presentar els criteris avaluatius. Cal, però? Les cares, i els braços, paguen. S’ha convertit en la imatge de les Jornades d’Estiu. Això és el que significa, per mi, disrupció a l’aula: provocar experiències d’aprenentatge i implicar l’auditori per bastir un projecte comú; en aquest cas, la ruta d’una odissea.  Em sap greu haver birlat els cinc minuts de glòria als companys… però va ser posar en pràctica el que creus. Per fer xalar a l’aula, el docent ha de ser el primer que s’ha de divertir. Ves, així descobreixes que tens fusta de pallasso!

Extreta d’https://twitter.com/JordiJubany/status/506149477330485250/photo/1

Arriba l’hora del fòrum i t’has tret la tensió ja. Vols ajudar amb l’organització i t’ofereixes per sostenir un dels microfons -què han fet? Em vénen ganes d’intervenir. Em retinc, però l’autocontrol s’esvaeix de seguit. M’agradaria recalcar alguns punts. El grup  va presentar el dia anterior quins eren els objectius que es fixaven i la metodologia perquè cada centre educatiu esdevingui autònom.  Ara bé, caldria recordar que iniciar un procés no és sinònim d’aconseguir els objectius fixats. És un destí i no pas un resultat. I que els canvis necessiten temps.

M’hauria agradat confessar que sentia molta enveja del grup. Entenia quan la majoria del voluntariat expressava que tenia ganes d’assistir a les reunions i se’ls escapava confidències o bé eren incapaços de descriure tot el que sentien perquè és impossible. Em recordaven Boris Mir quan parlava del seu equip. Rememores moments compartits amb l’equip de què formes part. Comparteixes complicitats i bromes que només entenen els components de l’equip i quan relates l’anècdota notes que perd la gràcia.

M’ensumo que la reacció de la petxa-kutxa va ser similar a la presentació que vam preparar de bona pràctica per a la I Jornada d’ensenyar llengua en el segle XXI. Teníem clar que havíem d’exposar tant el producte com el procés perquè havia estat prou signigicatiu. També volíem reflectir l’ambient de treball. Vam debatre si preparar una exposició més formal i acadèmica o  més aviat informal. Va guanyar la darrera opció. De totes maneres, elaborar-la col·laborativament va suposar una prova d’eficiència i de satifacció. Em preocupa que encara ens debatem si és adequat incloure l’humor en l’educació.  És just i necessari.

 

Estrena

N’havíem parlat fa temps amb la Carme d’anar-hi, just quan van triar com a seu de la nova edició de la trobada. Ens vam despistar. Al final, vam dubtar d’anar-hi, d’assumir algun repte. En parlàvem a primera hora i ens deixaven al final del dia per comunicar-nos la conclusió. Mentrestant, anàvem escrivint  a l’organització aclariments. Vam cansar el pobre Isidro Vidal  (@Isidro )! En vam tenir prou amb un cap de setmana per fer el cop de cap.

No les tenia totes… però va ser arribar i veure les llistes dels tallers. El nostre era un dels que tenia més inscrits. Ens vam cagar a les calces. El que té de bo de tirar un taller entre dos és que un anima a l’altre. Vam anar recollir l’acreditació i ja et trobaves cares conegudes del Twitter. Anar a un acte així de la mà d’una generadora de continguts té els seus avantatges, t’ha de presentar bastant.

Entrem a l’auditori. Com a bons primerencs, ens seiem a la segona fila, darrere del comitè organitzador i de Boris Mir. Comença els parlaments a càrrec de Jordi Vivancos, representant el Departament d’Ensenyament i Gerard Ardanuy, regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Els discursos són bastant distesos i  informals —ai, ai, ai, l’excel·lència comunicativa! El regidor es descriu com a friqui. El públic somriu. La majoria s’hi identifica. Començo a estar-hi a gust: ric per qualsevol cosa. Esclafim a riure quan sentim anomenar a Charo Fernández: “los gomets”. Tant que ens va costar incloure aquesta paraula en castellà a la llista del material per al nostre taller! Em pregunta si és la primera vegada. Quan assenteixo, es resigna: “Uno que se pensaba que asistía a un congreso…”. Presenta Boris Mir. M’agrada com explica la seva experiència a l’Institut-Escola Les Vinyes de Castellbisbal.

Mapa visual elaborat per César Poyatos (@cpoyatos)

Empatitzo amb el seu discurs. Reconec l’orgull i la satisfacció d’haver iniciat un projecte que encara perdura, d’arremangar-se per tirar-lo endavant, amb errades i encerts, de constatar amb la pràctica la teoria i d’haver-ne après un munt. Després del berenar, vam assistir al  taller en què Sergi del Moral ens va demostrar  la metodologia que aplica per aprendre  a resoldre problemes matemàtics.  Dues hores que ens van passar volant. Les claus: generar un conflicte (la sacsejada de l’Olga Esteve), per provocar que els aprenents formulin preguntes.  A més, em va agradar que explicités que les seves classes es basen en l’estructura narrativa dels tres actes. Ara bé,  em va fer patir: costa controlar nés d’un centenar de docents que pateixen una regressió infantil aguda.

1a jornada: ME-MO-RA-BLE!!!

L’endemà vaig acudir al taller d’Antonia Vivas. Em va agradar molt com va plantejar el taller. Va presentar les activitats que havia posat en pràctica en un centre per conscienciar com conviuen la quotidianitat alumnes discapacitats. Ens va proposar una primera activitat de presentació, visual, que ens va cohesionar de seguit. Va aconseguir que amb un moment, s’establís molt bon rotllo. Així vaig conèixer la Itziar la Mamen i la Inés, persones extraordinàries. Vam continuar experimentant amb la limitció visual. Vam haver de fer dos trens, qui només veia era el darrer de  la fila i amb un codi gestual havia de conduir el tren. És una activitat idònia per al treball cooperatiu i un element indispensable: la confiança. Tot seguit, ens va proposar transformar tot el que havíem sentit en idees per elaborar un mínim prototip per incloure l’aprenentatge de les discapacitats. Finalment, ens va plantejar treballar les limitacions de moviment corporal amb un globus. En vaig sortir molt satisfet i, com he dit , va ocasionar que s’establissin un vincles ben estrets entre tots els participants.

Després del cafè, la foto de família (foto de Josu Garro Mezo, @otxolua) . Mentre pujava l’escala cercava el Sergi per comentar-li les preguntes que em venien al cap: quants hi cabem en la foto?, quants innovadors per graó?, quants graons ens caldrien?….

Després ens van aplegar en una aula per presentar el taller i donar-nos les instruccions per provar-lo. Ens havíem d’agrupar segon el número que teníem a l’acreditació. Haurien d’elaborar unes proves perquè l’alumnat del nivell que ens hagués tocat aprengués sobre un tipus d’intel·ligència. Un taller agosarat, però molt ben planificat i conduït per l’equip de Salesianos Atocha.

 

Dinar i cafè a la plaça de la Bonanova. I tres, dos, un… Carme Bové i Jaume Sans a escena! Però això serà una propera entrada.

2a jornada: satisfet

 Dissabte, he de confessar que només volia escoltar Alfredo Hernando, però em van enxampar mentre feia campana. Així doncs vaig haver d’anar a escoltar la memòria. Va estar molt bé.

En el cafè, coneixem el conferenciant. És atent. Sap fer-te sentir excepcional. La seva xerrada va ser molt interessant i ens va anar animant a participar a través del Twitter. Si voleu escoltar-la, aquí en teniu el vídeo.

Finalment, els actes  de rigor: el bateig i la polca.

L’any vinent és a Cadis. Si puc anar a un esdeveniment d’aquesta índole, potser m’aturo a mig camí . Provo Novadors 15.

Ja m’ho havia comentat la Guida Al·lès. S’hi ha d’anar. Com es pot comprovar en la foto de família, hi ha més innovació que estrelles al firmament  (adaptant l’eslògan d’un famós estudi nord-americà). Et desprens de l’etiqueta de bolet. En som uns quants, que ja no som tan minoria.

Hi anava una mica acovardit, però amb l’ambient de la inauguració i l’activitat de Busca algú llences les manies a la primera escombraria que trobes.

Les ganes de sorprendre els companys per part dels talleristes i el respecte i l’admiració per part dels assistents.

Va pagar la pena.