Setmana d’estrena: trimestre, curs i aula.

1a sessió. Element detonant: el mitjó. Vaig repetir la primera activitat que ens va plantejar Nicolás Paris. La mateixa reacció. Cares d’estupefacció, primer. Rialles a mesura que se’l posaven. A més, anaven arribant de manera progressiva. Per tant, els companys que el duien posat frisaven per contemplar la reacció del nouvingut. Anava sentint comentaris: “S’avorreix. Per això té tanta inventiva.” , “Jaume, ja t’has pres la medicació?” Jo, ni cas.

Vaig repetir l’activitat de presentació que també és bastant divertida. Així ens movíem i fèiem temps perquè el mitjó s’emmotllés. Vam formar un cercle amb les cadires per descobrim les noves identitats. Vam riure bastant. Finalment, el vaig fer descalçar per comprovar com havia quedat el mitjó.  Cares de sorpresa. Vam reflexionar una mica per fer emergir el pensament divergent.  Vam acabar acordant que seria el material per elaborar el relatograma. Aquesta vegada, el construiran individualment.  La majoria va seguir les meves instruccions i van desfer el mitjó. La Paola, en canvi, va decidir que el faria amb la forma del peu. Visca la rebel·lia!!

Ara tocava presentar el repte del curs. Vaig esmicolar tant el comunicat de la Cúpula errorista que ens va costar ordenar-lo una mica. Els va fer il·lusió que fos escrit amb l’alfabet que vam inventar el curs passat. De totes maneres, vam veure que el text ens oferia diverses possibilitats. L’Andrea li va encantar la proposta.

L’hora del descans cerebral. Ens vam anar de viatge. Has de formular: “Me’n vaig de viatge… amb una abraçada del company” i has de fer l’abraçada. El company ha de repetir i fer tot el que ha sentit i vist abans de dir la frase al company. Em costa explicar la dinàmica. Aquesta vegada no feien cap acció sinó que facilitaven consells als companys.

Vaig formar petits grups i els vaig repartir el programa de cada unitat. Vaig descobrir que havia fet malament les fotocòpies. Només vam triar els continguts de dues unitats. Primers dubtes sobre els continguts. Vaig presentar el pla del curs. Algú va arquejar les celles quan llegia autogestió pedagògica i a través de l’art.

20170418_112544.jpgI per acabar, repetiríem l’activitat del compromís. Els vaig repartir les tires de paper. Els vaig demanar que la dobleguessin en quatre parts i hi formulessin un compromís. Els vaig donar un clip i els van ensenyar com podien convertir el compromís en una llavor. Segona nicolassada del dia.

2a sessió. La venjança. Cadascú va agafar el tros de paper i hi va anar apuntat amb què s’havia quedat de la sessió anterior. Vaig aprofitar per fer el mateix amb el que em comentaven en la posada en comú. Em va satisfer el que van compartir. Dues pegues. Desconec com valoren la sessió. Hauré de recórrer als enginys de Clara Megías. Hem de tenir retoladors de punta fina.

20170420_105624.jpg

Abans de continuar amb la sessió. El Manolo va plantejar alguns dubtes. Van voler que practiquéssim l’apostrofació de l’article amb els noms femenins.  Tenia molt clara la regla, però en canvi no veia per què no es podia apostrofar idea i per què s’havia d’apostrfar ungla. Vaig improvisar una tècnica amb el color verd i el vermell. Els vaig demanar que pensessin en paraules femenines. Les vam apuntar a la pissarra i la regla. Vam aprofitar per repassar la vocal tònica. Hpostavien de senyalar-la. L’encerclava en verd. En la posada en comú, al final, vam acordar que deien verd (l’, és a dir, article apostrofat) o vermell (la, article no apostrofat). Al Manolo encara li va costar de veure-ho, però els altres ho van entendre  de seguida.

20170420_102157 (1)

A l’hora de presentar la sessió, els vaig confessar avançar que avui demostraria que no estic tan boig ni sóc tan creatiu.

Vaig formar petits grups havia de compondre una imatge amb el tros que tenien. Vam practicar la rutina de pensament Què hi veig, què en penso i què em pregunto. Va estar analitzant tres obres. Van descobrir d’on havia sortir la primera activitat del dia anterior.

20170420_102205.jpg

La majoria va assegurar que pertanyien al mateix artista. Aprofitant els mateixos grups, van fer una lectura col·laborativa. Van llegir el dossier de CaixaFòrum sobre l’exposició de Nicolás Paris. Cadascú havia de llegir un paràgraf en veu alta, havia de resumir un paràgraf que hagués escoltat i havia de confirmar si era correcte el resum d’un  company. Van acceptar d’anar a l’exposició i fins i tot de contractar una visita guiada.

Descans cerebral: joc del marro. Han de picar amb la part del cos on algú ha rebut, per part meva,un cop. Finalment, es van encarregar d’escriure el missatge per fer la reserva de la visita de dijous.

S’entretenien a l’hora de sortir. Els vaig haver d’anar a buscar. Vaig entrar cridant: “Au, foteu el camp: que estoy mu’ loco, ostias!!” Esclafiren a riure.

Anuncis

20170402_211541.jpg

Projecte Mínim Viable per a l’I2.  Nova experimentació: la proposta de María Acaso i Clara Megías, aplicar l’Art Thinking. Juro que em volia esperar la publicació del llibre al setembre, però no m’he ne pogut estar. Va ser llegir les cartes dels alumnes valorant la seva experiència com a erroristes i em va brotar un llampec. I si preníem l’obra de Nicolás Paris com a metàfora de l’aprenentatge durant aquest trimestre?

Mantindrem la narrativa del curs anterior. Aquesta vegada, rebran un repte per part de la Cúpula errorista: convertir el seu aprenentatge en una experiència artística que es pugui exposar al final del curs.

20170407_111706.jpgEm sembla que el millor és convènce’ls que anem a veure l’exposició al CaixaFòrum perquè ens serveixi d’inspiració. Negociarem els continguts i també haurem d’acordar quins seran els objectius per transformar-lo en possibles obres artístiques. Penso que els demanaré que es fixin en cinc obres perquè puguem reflexionar com copiar-les perquè avaluïn l’assoliment d’objectius.

Com que volen continuar llegint contes, n’he triat una selecció d’autors diferents. El criteri ha estat els anys literaris. Així doncs, la tria ha quedat reduïda a cinc contes: L’oca salvatge de Prudenci Bertrana, Creu i ratlla de Víctor Català  —de la nostra Tarantino (i et vas quedar curta, Laura Borràs)—, Raspall de Pere Calders, El mirall de Mercè Rodoreda i Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador EspriuVaig barrinant com podem convertir aquestes lectures en experiències d’aprenentatge. Tinc alguna idea. Em sembla que un recurs molt fàcil pot ser el del cine. Vincular cada conte a una escena d’alguna pel·lícula famosa. De moment, en tinc un parell que em ronden pel cap: Moby Dick i La carta. Ja seria la repera si ho pogués vincular amb obres artístiques!

Penso que les lectures ens poden ajudar en cas que no ho vegin clar com poden convertir un contingut en una obra d’art. Deixarem de banda els booktrailer i ens aproximarem a la proposta de Daniela Ortiz en el taller del MACBA. Aprofitaré algunes de les activitats que ens va plantejar Nicolás Paris. Em sembla que hem de començar recreant el mapa mundi, el mitjó de paper que es posaven els paletes. Ens servirà per construir el relatograma del curs. Ara serà individual, és a dir, cada alumne farà el seu, però aprofitaré la posada en comú per construir el del grup.

De nou, de cap a la piscina!

20170331_104014.jpg

Aquest trimestre havia previst que el grup es convertís un comando errorista per impedir que el maligne Dr. Mabuse se sortís amb la seva. I penso que el grup ho ha aconseguit.

 

El primer que he de destacar és la bona companyonia. Han estat ben avinguts al llarg de tot el trimestre. Això que hi van haver noves incorporacions. Penso que el pla d’acollida és fonamental. Els antics alumnes es van encarregar d’explicar els productes finals de l’anterior trimestre. D’altra banda, ha estat un plaer idear cada sessió i contemplar com transcorria plàcidament. Han valorat gairebé sempre cada sessió en verd. S’hi han implicat de valent i han acceptat sense protestar els reptes que els anava plantejant la Cúpula. A més, en el relatograma han apuntat continguts gramaticals, però també les tasques que els exigia creativitat.

Els va entusiasmar el moviment errorista. De fet, ha comportat que acceptéssim amb naturalitat els errors. De vegades, podia ser jo a l’hora de presentar-los alguna tasca en què m’equivoca i els podia impedir que resolguessin un enigma. “És clar, som erroristes”, ens confessàvem, somrèiem i miràvem d’esmenar la pífia. A més, es van anar picant a l’hora de pensar en una foto i un àlies per a la cèdula errorista. Les comunicacions de la Cúpula eren el pretext per treballar els models dels textos que havíem de treballar: la nota i la carta familiar.

Com hem dit, van proporcionar el material per completar la cèdula errorista que servia per al progrés de la missió. A més, com que cadascú es va encarregar de llegir un dels contes de Molta roba i poc sabó vam anar elaborant una presentació en què recollíem els elements narratius més significatius (tema, marc, narrador i protagonista), una sinopsi i una cita traduïda a un alfabet visual inventat. Vam acordar produir dos booktrailers i per acabar, van escriure una carta a la Cúpula valorant l’experiència de formar part d’un comando errorista.

Vam establir dos rituals que potser són un dels factors que van ajudar a travar una cohesió grupal: el relatograma i el lliurament dels emblemes. Cada dia recordaven amb què s’havien quedat de la sessió anterior i també la valoraven. Com que llegiríem uns contes en què la ciutat de Barcelona té una importància cabdal vaig idear de crear el relatograma com si fos un tauler de Monopoly. Una altra opció que tenia en ment era fer-lo sobre un plànol de l’Eixample.

Quant als emblemes, a mesura que assolien els reptes els atorgava un emblema. Vam decidir que la sintonia de la sèrie d’El equipo A ambientaria l’acte. Se sentien orgullosos de guanyar-los i també era un revulsiu per a qui no havia pogut complir alguna de les  tasques.

IMG_20170215_112626_373

He tingut l’oportunitat amb aquest grup de dur a termes les pràctiques que ens proposaven els artistes dins del programa educatiu del MACBA P2P. D’igual a igual. Gràcies a María Salgado, vam començar a jugar amb frases dels contes. Alguns alumnes els va agradar la proposta de jugar amb les categories gramaticals. Em vaig entusiasmar amb la idea de crear un alfabet visual que ens va plantejar Ignasi Aballí. Em va ajudar a buscar noves formes de comunicació de la Cúpula. A més, va ser una activitat cooperativa molt satisfactòria. Em va frenar la proposta molt interessant de Daniela Ortiz. Ja teníem coll avall que acabaríem el curs preparant uns booktrailer. Però hauria estat un bon recanvi recrear els contes en collages per plasmar el punt de vista de l’autora dels contes o bé del nostre com a lectors. De totes maneres, el taller amb l’artista em va servir per llegir amb uns altres ulls els poemes de Joana Raspall.  D’altra banda,  vaig aplicar el sistema de planes que vaig aprendre dels tallers amb Nicolás Paris, organitzats aquest cas per CaixaFòrum,  per repassar la morfologia verbal.

He de reconèixer que li he agafat afició a commemorar els anys d’autors que proposa la Institució de les Lletres Catalanes. Em feia gràcia treballar Montserrat Roig. Vaig adoptar el mateix que he aplicat en altres grups: la lectura cooperativa d’una obra. Suggereixes un tastet de l’autor. Si agrada, has encès una espurna. En canvi, si no agrada, tampoc no has enfarfegat el lector. Dubtava si els alumnes entendrien els contes  de Molta roba i poc sabó. Tot i que algú se’n queixava, els alumnes van participar a gust en totes les activitats. Una alumna va confessar que escriure la sinopsi l’havia ajudada a entendre el conte. Una altra alumna es va sorprendre que els companys haguessin triat el seu conte per elaborar el booktrailer per un comentari que havia escrit a l’hora de recomanar-ne la lectura.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ara bé, és un grup en què registrem una assistència irregular. Predomina una majoria de mares i  de persones aturades. Per tant,  les malalties dels fills o bé les entrevistes laborals o bé els períodes de proves ens són adversos.  Penso que per al proper curs hauré de plantejar lectura de contes d’una manera més tradicional.  Anirem llegint els contes tots plegats. És l’única pega que hi he trobat.

Anàlisi DAFO #i1cast16.jpg

Segon taller amb l’artista Nicolás Paris al CaixaFòrum. Punt de trobada a l’entrada de la sala on s’exposa la seva obra. Argumenta perquè l’ha anomenat  Quatre exercicis per sembrar llampecs. Ens recorda tots els elements naturals que es basen en el nombre quatre i acaba la seva introducció recordant que el quatre és entre mig del tres i del cinc. Tot seguit, ens demana què és un mapamundi i va desplegant un rotllo de paper d’embalar. Ens convida que anem retallant rectangles de 40 x 50 cm.

20170216_175206

Ens anima que improvisem un mitjó amb el rectangle, com ho va veure fer a Bogotà a uns paletes mentre visitava una construcció. Ens va animant perquè ens enfundem el peu embalat dins de la sabata. Costa, però de mica en mica la sabata va cedint. Ja estem a punt per entrar a veure la seva obra. Entrem ofegant les rialles. Ens sentim ridículs. Ens calma assegurant-nos que dins d’una estona no ens en recordarem. I així és. Ens deixa que ens moguem lliurament per l’espai. Passats els cinc minuts, ens replega i anem cap a l’aula del taller.

20170216_180120

Ens trobem les cadires disposades en cercle i al mig una caixa amb el material que utilitzarem. Quan tothom és a la cadira, asseguts, ens convida  que ens descalcem i que deixem davant nostre el mitjó de paper.Es produeix  una admiració. Com exvots, els papers han modelat el nostre peu. Ens anima a buscar-ne analogies i va apuntant per a què podria ser com a recurs didàctic. En desfà un. Ja tenim el mapamundi de la visita a la seva exposició. A més, assegura que és idoni per explicar el relleu i altres conceptes de geografia. Es podria fer una història del calçat o veure la diferència entre espai i lloc, ja que hem convertit el motlle en un receptacle. Sembla que repetim una nit de Reis. Els objectes tenen força i cohesionen el grup. Ningú no els tocarà durant tot el taller.

Seguim amb dues propostes d’elaborar planes. La primera és dividir-la en quatre i anar seguit les seves instruccions. És com havia innovat l’aprenentatge de la lectoescriptura i de la psicomotricitat fina. Ens recorda que són quatre les formes bàsiques per dibuixar i que també s’empren en el traç de les grafies: la línia recta, la corba, el punt i el cercle. De moment, en la primera plana, tracem línies rectes. Cada vegada que acabem un quadrat, ens demana que el confrontem amb els companys de la dreta i de l’esquerra. De mica en mica, anem  confiant i ens comparem els resultats. Riem si és gaire diferent o bé reflexionem on ens hem equivocat. Aprofitem l’altra cara per practicar la corba.

 

 

La segona plana, l’hem de dividir en setze rectangles. I ens va convidant a traçar un seguit de sèries fins que la darrera té un efecte sorpresa. Algú qüestiona aquest procediment de seguir sempre les seves indicacions i de tenir-lo com a model. Ell respon que si ha deixat que els alumnes ho fessin a la seva manera, se li havia  descontrolat. En canvi, d’aquesta manera pot acompanyar a cada u i atendre, si cal, qui ho necessita. Ara recordo que era com ho feia amb la meva àvia. La recordo anant observant com ho fèiem i ajudant-nos a resoldre les dificultats.  Arran de l’observació de la companya, em ve al cap alguna reunió amb l’equip en què em criticaven si conduir no era una mena de manipulació.

20170221_224002.jpg

Ens havia  demanat que ens tornéssim criatures de cinc anys. Recordo que és l’època que vaig ser més feliç. Vaig patir una altra regressió no tan plaent. A l’hora de construir les sèries, Nicolás ens confessava la seva dèria per la lògica, una companya em va demanar per què em neguitejava. No n’era conscient. Em va recordar la vegada que a l’escola ens va fer un test psicològic. Recordo un exercici de completar dibuixos. M’era impossible trobar-hi la lògica. Vaig tenir la sensació que era tòtil. I encara em dura. La impulsivitat pot més que la lògica.

Finalment, ens proposa el quart exercici. Ens demana que retallem una tira del foli d’uns tres centímetres. L’hem de dividir en quatre parts. Ens recorda quines són les quatre unitats mínimes d’una oració: un subjecte, una acció, un marc espacial i un altre de temporal. Ens demana que el completem perquè esdevinguin un compromís amb el projecte. Els comentem. Després, ens ensenya com plegar-lo i que esdevingui en llavor per al proper taller.

2016-10-29-07-23-18

Dijous passat, 27 d’octubre, vaig assistir al taller de Nicolás Paris que va oferir a CaixaForum, gràcies a la recomanació de Jordi Ferreiro. La intenció tant de l’artista com del departament educatiu de la institució era contactar amb docents. Volen crear un grup de treball per estudiar possibles accions a l’hora de presentar la seva obra El diàleg, el rumor, la llum, les hores. 

L’artista va recordar el seu passat com a educador d’una escola rural a Colòmbia. És com va descobrir que l’art era una via didàctica per generar un constant diàleg arran de l’observació d’elements de la Natura. Entén que la tasca del docent és acompanyar en aquest procés de connectar idees. Per això el taller s’anomenava Exercicis per sembrar llamps.

Primer va convidar als assistents a formar un cercle equidistant a partir de deixar una goma d’esborrar al centre. Es va presentar i va informar la finalitat del taller. Va advertir que ens proposaria uns exercicis, però que si algú s’hi sentia incòmode o el violentava era exempt de fer-lo.Només va posar com a condició que la persona compartís l’anàlisi de la seva limitació.

Abans, però, ens va demanar que ens presentéssim dient el nom i què ens agradava. Sempre ell era el primer a fer qualsevol activitat. Explicant les instruccions pausadament, repartint mirades i amb un somriure sincer. D’entrada, transmetia una calma que és impossible negar-te a provar el que et suggereix.

Ens va repartir un foli i unes tisores a cadascú. Ens va ensenyar com l’hauríem de retallar, utilitzant el polze per amidar. Això li va servir per recordar que el nostre perfil fa un pam. Seguint les seves indicacions, vam aconseguir convertir la tira de paper en un arbre. Sempre de la mateixa manera: tallant verticalment pel mig fins a arribar a una mica més del melic, doblegant les parts i així fins que ens fos possible. Mentre retallàvem i comparàvem resultats amb els companys  (aprenentatge entre iguals), ens feia adonar com ens havíem concentrat, ens havíem desinhibit, havíem dialogat amb les persones del costat i el temps que havia passat —més de mitja hora!—, que ens va passar volant. Va aprofitar l’estona que vam mostrar els arbres per explicar-nos la forma bàsica de la Natura per créixer (Y) i va invocar els llamps. De seguit anàvem apuntant tot el que ens recordava els arbres: des d’objectes quotidians fins a les connexions neuronals.

20161027_185907-1

A continuació, amb la resta del full,  ens va demanar que hi dibuixéssim un hexàgon, una altra forma geomètrica que es podia observar en la Natura: els ruscs de les abelles. Va preguntar per què els llapis eren hexagonals. Són més manipulables, idonis per a l’emmagatzematge. Després ens va fer veure com podíem convertir el polígon en un cub, aplicant-hi al forma simple que havíem treballat en l’exercici anterior. Finalment, vam convertir el llapis en un dau. Ens va recordar com hi havíem de disposar el punts: les dues cares oposades havien de sumar 7.

En vam sortir la majoria encantats  i en un estat beatífic.

20161029_072955.jpg