Quina fardada de berenada!

Una mica agosarats sí que en som! Muntar un taller sense conèixer gaire els destinataris té nassos! S’ha de tenir coratge per anar a parlar de #rEDUvolution a docents que són innovadors, que treballen per projectes, que gamifiquen, que usen les TIC. Ens hi vam presentar només amb els apunts de la sessió, sense una presentació… només amb les microrevolucions impreses i un qüestionari per ajudar-los a reflexionar. La pedagogia invisible: volíem un taller el més espontani possible. Cadascú volia insistir en un apartat perquè la perfomance tingués sentit: una, un fons didàctic; l’altre, una acció en què la diversió proporcionés un aprenentatge. Yin i yang educatiu: aprenentatge formal versus informal.

Ens va costar arrencar. Es van presentar un parell de problemes. La línia havia caigut; per tant, no teníem connexió i no podríem accedir a l’aplicació per elaborar el mapa conceptual. El material era molt bonic, però no s’hi podia escriure. Així doncs, vam haver de recórrer als post-it. Tampoc ens havien comprat els sucs. El fet de conduir un taller per parelles és molt més relaxat fins i tot en aquests moments que t’abandona el desodorant.

Nerviosos, vam començar amb la presentació. La Carme va demanar que escriguissin el nom en un paper. La majoria no en tenia. Hauria anat bé que haguessin utilitzat les enganxines perquè després de la roda, es van moure i van canviar de grups. També ens vam oblidar d’explicar el motiu de l’acció. Volíem celebrar la nostra estrena com a assistents a la trobada i com a talleristes. Així doncs, els convidàvem a berenar si ens ajudaven a parar la taula. Currículum ocult: convertir el taller en una reunió d’amics. Qui no ha après més al voltant d’una taula, compartint un cafè en un ambient distès?

Vam començar amb una pluja d’idees per detallar una bona experiència d’aprenentatge. El resultat va ser fenomenal. En un tres i no res la vam tenir definida.

La primera paraula que vaig apuntar: divertida. Curiós! ens vam oblidar completament de les que havíem apuntat nosaltres, com per exemple una nova experiència t’hauria de connectar amb una altra de prèvia.

Tot seguit, vam formar els diferents grups. Els vam demanar que triessin un estri: un got, un plat, una forquilla, un tovalló i vam haver d’improvisar un sotagot.  Vam repartir les microrevolucions perquè cada grup la debatés. Hauria anat bé que cada grup la llegís en veu alta als altres o bé haver projectat el vídeo sobre el llibre, tal com ens va apuntar l’Ana Pérez i el Xavi Bayer. S’hi van estar estona debatent cada una de les propostes de María Acaso. Van generar debat. Els vam repartir, però, unes preguntes per poder extreure conclusions i així apuntar-les als estris (Qüestionari).

Al final, els vam desafiar a convertir l’aula en un espai per celebrar la manduca. Vam agrupar totes les taules juntes al bell mig de l’aula. Va fer efecte veure la taula immensa, amb les idees de cada grup parades. Hauria estat un bon regal per al col·legi o bé l’hauríem d’haver traslladada a l’espai del cafè perquè la poguessin contemplar tots els assistents. Mentre berenàvem vam anar comentant les conclusions de cada equip. L’Ana alicantina va reclamar música. Va ser una llàstima perquè hauria distès més l’ambient. Hi havíem pensat que un grup podria elaborar una llista de reproducció.

Com és que la nostra proposta originés tant de debat en cada grup? Com és en la posada en comú tothom abaixava el cap quan sentien les idees de María  Acaso? Fa por el canvi. Algú va confessar que el que s’havia presentat en la trobada era un flor d’estiu, però el que manava era seguir amb el programa. Es van confessar casos d’alumnes bloquejats per la pressió de la prova.  També es va plànyer que cada cicle rebi les queixes del cicle superior. La universitat es queixa del batxillerat; el batxillerat, de secundària; secundària, de primària; primària, del cicle infantil. És una bogeria. Les ganes d’innovar s’ofeguen perquè seran la riota del claustre o bé perquè mal eduquen els alumnes. Què en faran després? De jutjat de guàrdia…

Potser és por, però també és obra del sistema: deixar les coses ben lligades, com sempre. Així s’apaivaguen possibles revoltes. Per tant, no ens deixen cap altra solució que declarar-nos docents antisistema. Hem de piratejar l’aula. Desobediència… docent, oi?

Vaig ser incapaç de saber relacionar l’experiència que van tenir al matí els qui van anar al Tibidabo amb el taller. Van xalar com nens. Bé, el que hem de generar a l’aula són regressions infantils. Hem de tornar a ser infants per tenir ganes de jugar i ,com conclou Hanoch Piven, per ser lliures.

Cliqueu aquí per al reportatge fotogràfic

Vaig sortir del taller pensant quin cavall de Troia acabàvem de construir en una aula de la Salle-Bonanova!

Fonts:

Jordi Domènech reflexió sobre la innovació

Angel Fidalgo sobre innovació troiana

Aitor Lázpita sobre la por a canviar

 

La solitud del porter davant un penal

D’entrada, he de demanar disculpes per si algun company s’ha ofès per sentir-se al·ludit en anteriors entrades. Potser hauria de fer aquesta declaració davant d’una càmera i hauria de llegir el text que m’hauria preparat un gabinet de comunicació sense parpellejar.  Reconec que sóc un cagadubtes –i que per molts anys en sigui!–. Ara bé, també he de confessar que pateixo una esquizofrènia perquè  de vegades em pregunto si en un bloc personal hi puc abocar les meditacions laborals. Però em cal un espai per descomprimir la tensió i això s’agreuja si ets un fervent seguidor –i mal practicant– de la pràctica reflexiva.

Assumir un càrrec de responsabilitat crea una subtil bretxa que et distancia d’alguns companys. Notes que s’abstenen a comentar-te el que acaben de dir a un altre company. Segueixen una norma sagrada de la cortesia jeràrquica. Si tu no hi creus, llavors perds credibilitat perquè sempre algú et recorda que una de les teves tasques és prendre decisions. Tampoc no pots demanar ajut quan n’has de resoldre alguna. Això fa que sentis solitud. De vegades la suportes; en cavi, d’altres et domina. No cal tenir un gran coeficient intel·lectual per arribar a la conclusió que si estàs sol és perquè et defugen. I el rebuig és dolorós. Pilar Jericó ho analitza molt bé en aquesta entrevista.

Formar el millor equip aquesta és una de les conclusions a què vam arribar en una sessió en què debatíem la incapacitat de valorar la diversitat a l’aula. Liderar equips humans tant pot ser en l’àmbit professional com en una aula. Ara bé, què entenem com a millors professionals? Em nego a creure que és qui compleix els requisits que exigeix una organització, sinó que és una persona amb talent. I ja hi tornem a ser. Si qualsevol humà és talentós, tothom en pot formar part; amb una condició: si té ganes de comprometre’s en un projecte i confia que aquesta experiència li servirà per descobrir en què destaca. També destacaríem que no tem compartir-lo i accepta les habilitats dels altres.

D’altra banda, és obvi que recorrem  a la metàfora del viatge per il·lustrar el periple de l’aprenentatge.  He de confessar que per mi procés era un concepte teòric. En canvi, ara, observant amb certa distància aquesta primera etapa de l’equip, he comprès tots els elements que el componen. D’entrada, tothom ha de ser conscient del seu punt de sortida , que no ha der uniforme. Ens cal per valorar el trajecte i per adonar-nos de la transformació que haurem experimentat. Dubto que puguem afirmar que som els mateixos. Hem patit un canvi. Reptes, dubtes, obstacles ens hauran animat a superar-los, la qual cosa suposarà adquirir més coneixement.  Compto que aquesta idea és la tesi de l’autora madrilenya en el seu llibre Héroes cotidianos. Per tant, l’equip n’ha de ser conscient: no tant sols de l’empresa sinó que cadascú el viura d’una manera diferent per diferents factors: bagatges, capacitats, etc. Pot neguitejar si els components es comparen, però aquest fet–tan humà i  irremeiable– no ha de suposar un impediment. Atempta contra el desig de contribuir i de bastir un projecte entre tots plegats. En definitiva, aquesta és la riquesa del treball cooperatiu.

Per acabar, us recomano la lectura de dues reflexions sobre lideratge:

• sobre el canvi en equips educatius d’Alfredo Hernando Calvo
• les actituds que ha de tenir un líder–o el component d’un equip– de l’entrenador Lolo Sainz, recollides per l’autora esmentada