dav

Espai cedit al Consorci per a la Normalització Lingüística

Quan et conviden de participar en algun esdeveniment, sempre esclata un conflicte dins meu. D’entrada, agraeixes que hagin pensat en tu; ara bé, m’entra un neguit perquè quan recordes l’encàrrec (“ens agradaria que ens expliquessis…”) sents una veueta que et qüestiona precisament aquest verb, explicar. M’he d’anar acostumant a confessar  que el que em ve de gust és artthinkejar. Així em vaig sentir quan em van convidar de col·laborar en la participació de la Casa a La Setmana del LLibre en Català.

Tenia clar que volia treballar el primer article d’Aurora Bertrana, Papeete moderna ( D‘Ací i d’Allà, n. 126, juny 1928, pàg. 189-190), però em va costar quina acció en podria plantejar. Primer, em va venir al cap que podíem celebrar una festa holi. Podria repartir guixos de color entre el públic i que cada persona el trinxés per fabricar la munició, després de llegir un fragment de l’article. Desestimada aquesta idea, la vaig transformar en un possible homenatge a Joan Brossa. Podíem recrear el poema visual dels tres porrons lligats. Continuàvem amb la pols dels guixos per omplir els porrons i veure quins colors aconseguíem. A la bassa.

Podia aprofitar l’avinentesa per experimentar algunes activitats que havia previst per al nou curs de C2. Mentre ajudava la Carme Bové a enllestir una altra acció (el mural per recrear les postals de la Institució de les Lletres Catalanes), em va donar la idea. Em comentava què podia fer d’uns plats de cartró. Li’n vaig demanar una vintena. Confeccionaríem un  ull de l’autora a partir de la impressió de cada lector.

Una endevinalla sobre l’ull en seria el detonant. Vaig obsequiar a cada assistent amb un llapis de color. Tot seguit, vaig repartir els cinc fragments de l’article. Aquí em vaig donar de la pífia. Havia previst només que interactués el públic assegut i vaig ignorar el que estava dret. Havien d’ordenar en grup els fragments cronològicament.  Com que em va fer por que ens passéssim del temps establert, els vaig demanar que triessin un text per llegir-lo en veu alta. Vaig repartir els plats perquè hi pintessin el que havien sentit mentre llegien o escoltaven l’article.

Vaig envejar no ser una folklòrica. No pas per dedicar als assistens: “Jo em dec al públic” sinó per tenir un bon pitram i disposar d’una bona regatera per deixar-hi el micròfon. Aquest estri em va atabalar bastant.  Em vaig ben oblidar de la posada en comú. Volia que forméssim un ull amb tots els plats i demanar-los per què al començament els havia plantejat una endevinalla sobre aquest òrgan.

Carota La Setmana

Pot semblar que m’agradi muntar saraus. Només pretenc dissenyar experiències d’aprenentatge, més que transmetre uns continguts.  Quins són els elements d’Art Thinking que vam desplegar en les dues accions? D’una banda, van fomentar el pensament divergent, demanant de recrear visualment un passatge literari o una cita,  (també el públic podia optar per adaptar la cita lingüísticament a partir de  sinònims, antònims, transformació de formes verbals, etc.). Els assistents es van convertir en creadors.  Ningú va mostrar cap reticència, sinó al contrari. Cadascú es va concentrar a l’hora de dibuixar i pintar el paisatge paradisíac. Com hem comentat més amunt,  vam introduir un element estrany perquè despertés la curiositat dels assistents, l’endevinalla. És un dels recursos de la pedagogia sexi.  Finalment, les dues accions eren un projecte col·laboratiu. Vam dur a terme una lectura col·laborativa de l’article. Cada component dels equips en tenia un fragment. Els diferents productes, el paisatge com la cita, s’elaboraven individualment però per emmarcar-los dins d’un altre grupal: l’ull de l’autora i el mural.

Darrer apunt. També m’afegeixo a les trilogies menorquines.

Com es pot comprovar, de prometre a complir hi ha molt a dir.

 

 

Em va costar controlar els nervis. Ara eren les padrines qui ens calmaven. Vaig haver de sortir a comprar tabac i vaig descobrir la bellesa des Mercadal. De fet, abans, per trobar el recinte i aparcament, l’atzar ens va obligar un tomb  amb el cotxe pel poble. La processó anava per dins, però em feia molta gràcia observar els companys; per exemple, veure  Joan Amorós, neguitós com repassava el guió de la seva presentació amunt i avall d’un dels passadissos. Al final, amb la Teresa, la meva mànager, vam anar a fer les proves del moment disruptiu.

Presentació sense títol

provant l’àlies “S’al·lot de sa #rEDUvolution”

 

Va començar la conferència d’Alfredo Hernando. Em va posar en safata el moment disruptiu.  Em vaig adonar que la proposta serviria com a examen de la seva ponència —fot-li morro! Ens convertiríem en una escola21. L’activitat reunia els tres aspectes que destacava, però podien emergir altres objectius. Com ja vaig avançar, els participants van unir els punts cardinals de qualsevol experiència formativa. D’altra banda, calia que els protagonistes del Pacte notessin que l’havien de desplegar entre tots i que havien texit uns vincles tot aquest temps. Em sembla que ignoren la transcendència de la seva gesta i potser és el paper que hem d’assumir els forasters: recordar-los-ho.

Vaig aprofitar que Ismael Palacín ens llegia la Declaració de ses Salines per anar-me abillant. Ningú no s’hi va fixar.  Ara, quan el director de la Fundació Jaume Bofill ens va presentar, li vaig caçar la idea d’atracció, atracció fatal amb la cintureta que em va quedar traginant la càrrega explosiva!

Va ser pujar a l’escenari i tot va fluir. Volia, abans, advertir la Teresa que havia decidit esberlar el guió i que no patís. Em quedava amb dues parts: la participació amb el públic i les reflexions. Vaig mirar d’explicar-ho en la introducció, però només tinc present que vaig dirigir una mirada a la Guida Al·lès quan vaig confessar que m’estrenava en les petxa-kutes. Recordo cares d’astorament al començament perquè vaig saltar les primeres diapositives. Ara bé,   en el moment que em vaig treure la samarreta verda i vaig sentir l’auditori esclafir de riure, em vaig distendir. És el mateix que em passa a l’inici d’una classe o d’una reunió: un cop he superat el moment de tensió, em noto desimbolt. Em pensava que em costaria d’ explicar l’activitat. Recordo que tan bon punt vaig donar les instruccions van saltar quatre voluntàries —la Laura, la Peggy, la Roser i la Maria(?)— a fer arribar les madeixes als respectius punts de partida. Llavors, em vaig concentrar en les reflexions. Vaig mantenir el to irònic i humorístic. Tinc present la riallada dels assistents en veure per tercera vegada seguida (Jordi Jubany, Toni Morante i un servidor) la imatge d’una castell enlairant-se o bé quan vaig recordar els versos de Jacint Verdaguer que repetia Sergi Borges en les reunions de coordinació. Només tenia la fita d’explicar totes les imatges d’aquest apartat. Sé que vaig veure l’avís que em quedava la meitat del temps, i vaig agafar embranzida.  Només tinc present que el Palacín es petava i havent finalitzat vaig recollir la samarreta. Quan tornava al seient, vaig sentir que algú em tustava l’espatlla reclamant que no l’havia presentat. Em vaig adonar que m’havia oblidat de l’ordre de l’organització. Vaig introduir la única companya, ometent que era formadora de formadors i autora d’un blog molt recomanable.

Avalues el públic, però t’oblides de pactar i de presentar els criteris avaluatius. Cal, però? Les cares, i els braços, paguen. S’ha convertit en la imatge de les Jornades d’Estiu. Això és el que significa, per mi, disrupció a l’aula: provocar experiències d’aprenentatge i implicar l’auditori per bastir un projecte comú; en aquest cas, la ruta d’una odissea.  Em sap greu haver birlat els cinc minuts de glòria als companys… però va ser posar en pràctica el que creus. Per fer xalar a l’aula, el docent ha de ser el primer que s’ha de divertir. Ves, així descobreixes que tens fusta de pallasso!

Arriba l’hora del fòrum i t’has tret la tensió ja. Vols ajudar amb l’organització i t’ofereixes per sostenir un dels microfons -què han fet? Em vénen ganes d’intervenir. Em retinc, però l’autocontrol s’esvaeix de seguit. M’agradaria recalcar alguns punts. El grup  va presentar el dia anterior quins eren els objectius que es fixaven i la metodologia perquè cada centre educatiu esdevingui autònom.  Ara bé, caldria recordar que iniciar un procés no és sinònim d’aconseguir els objectius fixats. És un destí i no pas un resultat. I que els canvis necessiten temps.

M’hauria agradat confessar que sentia molta enveja del grup. Entenia quan la majoria del voluntariat expressava que tenia ganes d’assistir a les reunions i se’ls escapava confidències o bé eren incapaços de descriure tot el que sentien perquè és impossible. Em recordaven Boris Mir quan parlava del seu equip. Rememores moments compartits amb l’equip de què formes part. Comparteixes complicitats i bromes que només entenen els components de l’equip i quan relates l’anècdota notes que perd la gràcia.

M’ensumo que la reacció de la petxa-kutxa va ser similar a la presentació que vam preparar de bona pràctica per a la I Jornada d’ensenyar llengua en el segle XXI. Teníem clar que havíem d’exposar tant el producte com el procés perquè havia estat prou signigicatiu. També volíem reflectir l’ambient de treball. Vam debatre si preparar una exposició més formal i acadèmica o  més aviat informal. Va guanyar la darrera opció. De totes maneres, elaborar-la col·laborativament va suposar una prova d’eficiència i de satifacció. Em preocupa que encara ens debatem si és adequat incloure l’humor en l’educació.  És just i necessari.

Segona entrada sobre les Jornades d’Estiu, organitzades per MenorcaEdu21. Encara n’hi haurà una altra de pendent. Malaraudament, s’acaba aquesta sèrie. El comptador de visites tornarà al seu estat de tedi. Parlar de Menorca dispara el nombre de visites! En aquest apunt explicaré  com vaig preparar la presentació.

Fa gràcia que enguany en un grup plantegés d’elaborar petxa-kutxes com a tasca final d’una unitat. L’alumnat s’hi va negar. Només una alumna que n’havia feta una en l’àmbit laboral s’hi va engrescar. Els altres es van excusar en la incompetència digital. Doncs, ves, he hagut d’anar a Menorca a presentar-ne una! Com diu la cançó: ” del cielo te caen los clavos, si has nasío pa’ ser martillo!”

A l’hora de preparar-la en venia al cap una anècdota. Un dia, quan començava a experimentar l’aprenentatge cooperatiu, al final de classe, se’m va acostar un alumne i em va confessar: “Jaume, em sembla que de vegades els companys no t’entenen. Mira, et recomano un llibre que tenen a la Biblioteca. Es diu L’illa dels cinc fars. Llegeix-te’l. Ja veuràs com et canvia.” Aquest record va ser el punt de partida de l’exposició. Volia homenatjar-lo. Ara bé, mentre hi rumiava,  la consideració es va anar estenent i a concretar-se en cinc guies del meu periple professional. Vaig estar a punt de titular-la: Autonomia s’escriu amb h. He descobert que existeix un assaig amb un títol similar. Així doncs, el discurs es va anar desenvolupant en els models i en unes reflexions, però et ve una idea: experimentar un moment disruptiu. El repte: aconseguir-ho en cinc minuts.

portada ptktx

D’entrada, et sorprens quan et demanen de presentar una petxa-kutxa sobre autonomia, lideratge i ruta per arribar a Ítaca una colla que ha tirat endavant un pacte educatiu!! Pateixes una crisi i t’inunden mils dubtes.

diapo 1 ptktx

D’una banda, tens ganes d’anar-hi per ser testimoni d’una gesta històrica i  poder exclamar: “Som un menorquí més; peninsular, eh!”. Després, t’assabentes que ja formes part del cartell de la jornada. Et ve al cap el conte de Blancaneu i els set nans. Esperes ser el nan mut, evidentment. Em va fer molta gràcia que ens anomenessin  forasters. Primer, ja em veia imitant el Quim Masferrer acabant el discurs: “Gent de Menorcaaaaa, sou, de debò, molt bona gent! Moltes gràcies!”  I segon, visc en un poble que ens dividim entre els  de-tota-la-vida, els estiuejants i els forasters. Jo, del darrer grup, és clar! Així doncs, continues  preguntant-te què hi pinta un català a Menorca. Cris Juanico ha versionat mai la cançó d‘Sting?

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (2)

Et veus com una mena d’Ulisses cercant la pàtria o bé capaç de relatar la pròpia odissea. T’empesques que cal produir un moment disruptiu: implicar l’auditori amb una petita acció. I si provem que el públic marqui el camí cap a Ítaca? Tries quatre colors del logo de l’associació. Representaran els punts cardinals, però també els de l’educació. En són tres, però n’hem d’afegir un més: coneixement, emoció, fer i sentits. L’eduació ha de ser una experiència d’aprenentatge que incorpori aquests quatre elements.


perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (4)perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (5)

Quins són els cinc fars que han acompanyat en la meva singladura? En primer lloc, he d’esmentar l’àvia paterna, la meva primera mestra. Era seguidora de Maria Montessori i una gran xantatgista emocional, però va aconseguir que fos feliç a l’escola. Un únic curs. Ens deixava fer. Amb el temps m’he adonat que intento copiar-la en les meves classes. També cal que recordi la meva àvia paterna. Una persona que va mirar de donar als seus—primer a les filles,  després als néts i al gendre— el que li van negar de ben petita la seva mare: amor. Ara, patia per si ens sortíem del camí o bé creixíem torts.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (6)perdona02 (7)

El segon far és l’acolliment que vaig tenir quan vaig començar. Vaig tenir la sort que em vaig estrenar tenint l’ac0mpanyament de Montserrat Pañell i Teresa Jardí Pi. També he de recordar que quan Carme Bové  em va confessar quin era el seu repte quan va assumir la coordinació de l’Àrea d’Ensenyament: apostar per una formació de qualitat.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (1)

              perdonau (7)

El tercer far és l’alumnat. Sempre accepta acompanyar-me en els experiments. Al començament, estupefactes; al final, convençuts. M’agrada testimoniar cada vegada aquesta transformació.

perdonau(7)           perdonau2 (8)

El quart són els companys. Gràcies a ells, vaig entendre què significava voler formar part del millor equip del món. Tant pot ser compartir despatx com aula per lluitar per aquest objectiu. Arran de plantejar-nos l’avaluació és com vaig conèixer Guida Al·lès. És curiós perquè cada projecte que endeguem és el primer nom que ens surten en les cerques a Google a l’hora de documentar-nos.

perdonau9           perdonau10

I el darrer far és el que he après a la xarxa. De totes maneres, he de destacar el llibre de Maria Acaso perquè ha esdevingut un vertader punt d’inflexió. De mirar que els alumnes es plantegin: “I per què no?” a fer-me aquesta pregunta quan preparo una classe. A més, ha estat una tustada al front per qüestionar-me la meva labor.

perdonau11

Quant a les reflexions, la primera és el sentint que tenim del temps els docents. És curiós que ja fa tres lustres que debatem quina ha de l’educació d’aquest segle. Tenim una visió de futur afinada o més aviat puntual… com ens adverteix Geoffrey Canada.  Servim per apagar focs! D’altra banda, tenim clar que l’aprenentatge és un procés, però ignorem que cadascú necessita el seu temps i el seu ritme. Ens obsessionem que tothom ha d’acomplir els mateixos objectius en el mateix lapse de temps.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (7)

D’altra banda, sembla que esperem el nou model educatiu com si fos l’arribada del Messies. Esperem que algú sigui capaç de posar en pràctica els preceptes de la nova pedagogia. Potser com va defensar Jurjo Torres a Novadors 14, hem de recuperar els corrents pedagògics que va esvair la guerra civil.  Hem d’exercitar la memòria històrica. Per cert, em molesta que em titllin d’innovador  per ser diferent… Només procuro de ser coherent.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (8)

   perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (9)

La solució rau en què els centre educatius es converteixin en vertaderes comunitats d’aprenentatge. Si ens hem basat en la diversitat per demanar una altra avaluació, potser que servim aquest mateix per defensar el que cadascú pot aportar.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (10)                perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (11)

Per tant, a l’hora de desplegar un model inclusiu, hem de tenir en compte els dos bàndols o les actituds que ens podem trobar en un equip o a l’aula: uns que tenim com a referent l’explorador noruec Amundsen, no ens fa por tirar-nos de cap a la piscina. En canvi, n’hi ha d’altres que són més aviat com Shackleton, més conservadors. També ens podíem preguntar si som grecs o troians. També penso que és impossible desenvolupar un model inclusiu com a mètode de treball si a l’aula brilla per la seva absència, o viceversa.

perdonaucapataca-140823020327-phpapp02 (12)

Per què temem sortir de la nostra zona de confort? Hem de creure en les nostres limitacions, com exposa la model Aimée Mullins.

Per concloure, mentre preparava aquesta petxa-kutxa he descobert que hi ha dos fars que no apareixen en les guies. Un és el que té cadascú en el seu interior. Hem de seguir el nostre instint. El segon, sou tots vosaltres. Gràcies per la vostra atenció.

Així vaig planificar l’exposició. Però la vaig desenvolupar d’una altra manera. Ara, això, és una altra entrada.

Banda sonora de l’entrada (cliqueu aquí) Jo tenia una petxa-kutxa a Menorca. Havia estat invitat a participar el segon dia de les Jornades d’Estiu, organitzades per MenorcaEdu21. Enguany l’acte central va ser la presentació del Pacte. Fa dos anys, en un dinar, la Guida Al·lès ens havia parlat d’aquest projecte a la Carme Bové i a mi. S’inspiraven en la manera de treballar de l‘Assemblea Nacional de Catalunya. Ja veus, ells han aconseguit redactar un document. Ja veurem si nosaltres votarem el 9 de novembre… Així donc,s aquest és el relat dels tres dies d’estada.

Sortim de casa nerviosos. El nano ens porta a l’aeroport. Li fa il·lusió acompanyar els seus pares. Ens demostra el seu estil de conduir. Ens esverem. A cada revolt el renyem. Arribem a la terminal, baixem del cotxe, s’acomiada i toca el dos. Fart. Comprensible.

Entrem i ens col·loquem a la cua. Com que som disciplinats, la meva dona i jo, esperem a la cua més llarga. Quan és el nostre torn, l’hostessa ens adverteix que ens hem equivocat. Ens esput: “Si no saben lo que pone el letrero, pregunten!”. Quan miro de justificar-me, m’alliçona en anglès quina és la diferència entre facturar la maleta i facturar-la amb reserva. Desisteixo. Diria que vaig llegir només facturar la maleta. Primer autoretrat per celebrar l’amabilitat del personal de Vueling —ai, que no es pot fer propaganda…

Arribem a Maó.  Unes quantes cares expectants. En veig una a primera fila que em somriu. No s’assembla gens amb el perfil de la meva padrina. Penso que hi ha hagut algun imprevist i ens l’hem perdut pel grup de Whatsapp . De seguida, sento que em criden. És la Laura i el Ramon, la seva parella. Ens informen del pla abans de la inauguració de les Jornades. Ens porten a Ferreries. Prendrem el cotxe del germà de la Guida i els seguirem a Ciutadella on ens esperen per dinar la Carme Bové, el Jordi Bonmassip, el Jordi Jubany. En el trajecte ens fan una petita síntesi de Menorca. M’agrada la imatge que ens inculca el Ramon: “Imaginau-vos que s’illa és s’esquelet d’un peix. En un cap, Ciutadella; en l’altre, Maó.” Em pregunto quina ciutat és el cap i quina la cua.

Dinem al Cafè Balear. S’ha afegit al grup de benvinguda dels forasters en Joan Amorós. Després, al cafè, s’incorpora la Marta Flores Coll. Ens dividim en dos cotxes. A la sortida de Ciutadella, em distrec i enfilo cap a cala Morell. Aconseguim desfer el camí i ens recomanen que anem cap a es Mercadal. Es nota expectació en l’ambient. Saludem la padrina. Està feta un sac de nervis, com tothom que hi participa. Presenten Joan Badia i Pujol. M’agrada el que explica dels centres estudiats. Descriu unes característiques que són comunes a les escoles 21 que explicarà Alfredo  Hernando l’endemà. M’hauria agradat que la conferència s’hagués centrat en aquests exemples i no pas a detallar sobre lideratge. Em va desagradar la vinculació entre esforç i patiment. M’he anat decantat cap a aquesta orientació sobre l’esforç. D’altra banda, em va il·luminar sobre els tradicionals conflictes que pateixo a l’aula: crisi. Per a una transformació, ens necessari que es produeixi un cataclisme o una sacsejada. Ens hem de desfer de les falses creences. Això provoca un debat intern entre el que em pensava i el que serà.

Cinc minuts de pausa. Comença l’espectacle. Han ideat una presentació del document amena, didàctica oferint vint esquetxos en què voluntariat i col·laboradors ens n’expliquen els punts principals. Malgrat que es va demostrar a tort i a dret que va ser fruit de tot l’equip, cal felicitar a les dues persones que en van escriure el guió: Guida Al·lès i Fanni Riudavets. Costa destacar un moment per no desmerèixer els altres. De totes maneres, va ser molt emotiu el relat personal d’en Xec Pallicer i l’agraïment que va tenir tant a la mestra  com als ànims que va rebre per part del professorat de l’escola d’adults —ai, repetim idea… Un gest molt bonic va ser  l’encesa del fanalet. Unia el passat amb el futur: l’objectiu del pacte il·luminar l’avenir educatiu de l’illa per superar la foscor de tot aquest temps. Cloenda sorpresa amb l’actor mallorquí Toni Gomila.  Parla dels dos padrins com els seus primers mestres —ai, tornem a repetir idea…

 Barbacoa. Tinc la sensació que tothom està exhaust. Compartim taula amb padrines i forasters. Ens fan cinc cèntims de la situació política menorquina, balear, catalana… De projectes i de la il·lusió de les trobades  de MenorcaEdu21. Els entenc perfectament. Espero poder compartir-ho l’endemà. La padrina em regala una mica de pomada. Finalment es resol l’enigma dels convidats a ca na Guida. Superem la prova de la costeruda pujada a ca seva.

Dimecres.  Visita d’en Pere Al·lès. Ens duu figues de moro. Ens ensenya com es pelen. Ens aconsella on anar a banyar-nos. Al final, triem desencertadament Sant Tomàs. No tenim gaire temps.  Comença el compte enrere. Decidim dinar a casa. Així tindrem una estona abans d’enllestir petxa-kutxes. Ens arriben bones noves de la reunió de ses Salines. Estic nerviós però el paisatge em relaxa. No me’n puc estar i prov0 l’hamaca. Em sento tocar el cel. Assajo la presentació. La regidora em talla al segon bloc. M’entra el pànic. Em pregunto on em vaig equivocar a l’hora de comptar la relació entre diapositives i temporalització: he passat de cronometrar quant m’estava per diapositiva. Improvisem un gabinet de crisi entre la meva regidora i jo. Em suggereix que prioritzi les reflexions, jo li responc que ho negociaré amb el públic. M’engega a dida.

Assagem. Conferència d’Alfredo Hernando. Insuperable. Mentre l’escolto, vaig barrinant. Ja m’ha trepitjat l’homenatge que pretenia fer a tot l’equip de MenorcaEdu21 —ai, desisteix de repetir… Ara bé, em  serveix en safata el moment disruptiu. Decidit: el mantinc en el guió. Vaig debatent si mantinc el bloc d’homenatges o les reflexions. Em vaig calmant i em recomano que em deixi dur per la intuïció. I així va ser.

Final de l’acte. Aconseguim sortir del recinte. Totes les taules estan ocupades. Moment Chanel núm. 5: atònit. Em costa socialitzar-me. Prefereixo observar. Em commou el càlid agraïment de Pere Alzina. Incapaç d’articular cap mot, torna a estar emocionat. Reacciono de la mateixa manera.

Esclata l’eufòria en saber que Cris Juanico actua en un bar —ai, l’havia d’esmentar… Quan acabem de recollir-ho tot. Ens hi anem i ens reunim amb els altres. Estem esgotats. Bevem la pomada i decidim anar a descansar. Es prepara una sortida col·lectiva per l’endemà.

Dijous. Ens dividim en dos grups perquè hem d’anar a Ciutadella a recollir l’Eusebi Riera. Comptem que els altres ja són a cala Presili. Ens perdem pel camí d’en Kane. Arribem al Parc Natural de s’Albufera des Grau. És un paratge fantàstic. A mesura que t’hi acostes sembla que algú hagi combinat el Cap de Creus i el Garraf. Mentre avances cap al far de Favàritx, el paisatge es transforma en un indret lunar. Aparquem el cotxe i ens dirigim cap a la cala Presili. Mentre baixem, pateixo d’il·lusions òptiques. Reconec a la distància tant el Jordi Bonmassip i el Jordi Jubany. Repassem les dues platges de la cala i no trobem el grup. Provem fortuna a la cala Tortuga. No hi són. Ens refresquem a l’aigua. De cop i volta, m’adono que la Guida s’ha convertit en musa picassiana. Quan per fi acomseguim arribar a Son Ganxo, el restaurant, som els primers!

Vespre passejada pel mercat d’es Mercadal i a sopar cap a Ciutadella.Abans, però, vam haver d’anar a tornar l’Eusebi a cala Morell. Encara va anar bé perdre’ns-hi el primer dia.

Cliqueu aquí per veure’n l’àlbun fotogràfic.

De totes maneres, us recomano:

Una mica agosarats sí que en som! Muntar un taller sense conèixer gaire els destinataris té nassos! S’ha de tenir coratge per anar a parlar de #rEDUvolution a docents que són innovadors, que treballen per projectes, que gamifiquen, que usen les TIC. Ens hi vam presentar només amb els apunts de la sessió, sense una presentació… només amb les microrevolucions impreses i un qüestionari per ajudar-los a reflexionar. La pedagogia invisible: volíem un taller el més espontani possible. Cadascú volia insistir en un apartat perquè la perfomance tingués sentit: una, un fons didàctic; l’altre, una acció en què la diversió proporcionés un aprenentatge. Yin i yang educatiu: aprenentatge formal versus informal.

Ens va costar arrencar. Es van presentar un parell de problemes. La línia havia caigut; per tant, no teníem connexió i no podríem accedir a l’aplicació per elaborar el mapa conceptual. El material era molt bonic, però no s’hi podia escriure. Així doncs, vam haver de recórrer als post-it. Tampoc ens havien comprat els sucs. El fet de conduir un taller per parelles és molt més relaxat fins i tot en aquests moments que t’abandona el desodorant.

Nerviosos, vam començar amb la presentació. La Carme va demanar que escriguissin el nom en un paper. La majoria no en tenia. Hauria anat bé que haguessin utilitzat les enganxines perquè després de la roda, es van moure i van canviar de grups. També ens vam oblidar d’explicar el motiu de l’acció. Volíem celebrar la nostra estrena com a assistents a la trobada i com a talleristes. Així doncs, els convidàvem a berenar si ens ajudaven a parar la taula. Currículum ocult: convertir el taller en una reunió d’amics. Qui no ha après més al voltant d’una taula, compartint un cafè en un ambient distès?

Vam començar amb una pluja d’idees per detallar una bona experiència d’aprenentatge. El resultat va ser fenomenal. En un tres i no res la vam tenir definida.

La primera paraula que vaig apuntar: divertida. Curiós! ens vam oblidar completament de les que havíem apuntat nosaltres, com per exemple una nova experiència t’hauria de connectar amb una altra de prèvia.

Tot seguit, vam formar els diferents grups. Els vam demanar que triessin un estri: un got, un plat, una forquilla, un tovalló i vam haver d’improvisar un sotagot.  Vam repartir les microrevolucions perquè cada grup la debatés. Hauria anat bé que cada grup la llegís en veu alta als altres o bé haver projectat el vídeo sobre el llibre, tal com ens va apuntar l’Ana Pérez i el Xavi Bayer. S’hi van estar estona debatent cada una de les propostes de María Acaso. Van generar debat. Els vam repartir, però, unes preguntes per poder extreure conclusions i així apuntar-les als estris (Qüestionari).

Al final, els vam desafiar a convertir l’aula en un espai per celebrar la manduca. Vam agrupar totes les taules juntes al bell mig de l’aula. Va fer efecte veure la taula immensa, amb les idees de cada grup parades. Hauria estat un bon regal per al col·legi o bé l’hauríem d’haver traslladada a l’espai del cafè perquè la poguessin contemplar tots els assistents. Mentre berenàvem vam anar comentant les conclusions de cada equip. L’Ana alicantina va reclamar música. Va ser una llàstima perquè hauria distès més l’ambient. Hi havíem pensat que un grup podria elaborar una llista de reproducció.

Com és que la nostra proposta originés tant de debat en cada grup? Com és en la posada en comú tothom abaixava el cap quan sentien les idees de María  Acaso? Fa por el canvi. Algú va confessar que el que s’havia presentat en la trobada era un flor d’estiu, però el que manava era seguir amb el programa. Es van confessar casos d’alumnes bloquejats per la pressió de la prova.  També es va plànyer que cada cicle rebi les queixes del cicle superior. La universitat es queixa del batxillerat; el batxillerat, de secundària; secundària, de primària; primària, del cicle infantil. És una bogeria. Les ganes d’innovar s’ofeguen perquè seran la riota del claustre o bé perquè mal eduquen els alumnes. Què en faran després? De jutjat de guàrdia…

piulada crearEDUvolution

Potser és por, però també és obra del sistema: deixar les coses ben lligades, com sempre. Així s’apaivaguen possibles revoltes. Per tant, no ens deixen cap altra solució que declarar-nos docents antisistema. Hem de piratejar l’aula. Desobediència… docent, oi?

Vaig ser incapaç de saber relacionar l’experiència que van tenir al matí els qui van anar al Tibidabo amb el taller. Van xalar com nens. Bé, el que hem de generar a l’aula són regressions infantils. Hem de tornar a ser infants per tenir ganes de jugar i ,com conclou Hanoch Piven, per ser lliures.

portada rEDUvolution

Cliqueu aquí per al reportatge fotogràfic

Vaig sortir del taller pensant quin cavall de Troia acabàvem de construir en una aula de la Salle-Bonanova!

Fonts:

Jordi Domènech reflexió sobre la innovació

Angel Fidalgo sobre innovació troiana

Aitor Lázpita sobre la por a canviar

N’havíem parlat fa temps amb la Carme d’anar-hi, just quan van triar com a seu de la nova edició de la trobada. Ens vam despistar. Al final, vam dubtar d’anar-hi, d’assumir algun repte. En parlàvem a primera hora i ens deixaven al final del dia per comunicar-nos la conclusió. Mentrestant, anàvem escrivint  a l’organització aclariments. Vam cansar el pobre Isidro Vidal  (@Isidro )! En vam tenir prou amb un cap de setmana per fer el cop de cap.

No les tenia totes… però va ser arribar i veure les llistes dels tallers. El nostre era un dels que tenia més inscrits. Ens vam cagar a les calces. El que té de bo de tirar un taller entre dos és que un anima a l’altre. Vam anar recollir l’acreditació i ja et trobaves cares conegudes del Twitter. Anar a un acte així de la mà d’una generadora de continguts té els seus avantatges, t’ha de presentar bastant.

Entrem a l’auditori. Com a bons primerencs, ens seiem a la segona fila, darrere del comitè organitzador i de Boris Mir. Comença els parlaments a càrrec de Jordi Vivancos, representant el Departament d’Ensenyament i Gerard Ardanuy, regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Els discursos són bastant distesos i  informals —ai, ai, ai, l’excel·lència comunicativa! El regidor es descriu com a friqui. El públic somriu. La majoria s’hi identifica. Començo a estar-hi a gust: ric per qualsevol cosa. Esclafim a riure quan sentim anomenar a Charo Fernández: “los gomets”. Tant que ens va costar incloure aquesta paraula en castellà a la llista del material per al nostre taller! Em pregunta si és la primera vegada. Quan assenteixo, es resigna: “Uno que se pensaba que asistía a un congreso…”. Presenta Boris Mir. M’agrada com explica la seva experiència a l’Institut-Escola Les Vinyes de Castellbisbal.

Mapa visual elaborat per César Poyatos (@cpoyatos)

Empatitzo amb el seu discurs. Reconec l’orgull i la satisfacció d’haver iniciat un projecte que encara perdura, d’arremangar-se per tirar-lo endavant, amb errades i encerts, de constatar amb la pràctica la teoria i d’haver-ne après un munt. Després del berenar, vam assistir al  taller en què Sergi del Moral ens va demostrar  la metodologia que aplica per aprendre  a resoldre problemes matemàtics.  Dues hores que ens van passar volant. Les claus: generar un conflicte (la sacsejada de l’Olga Esteve), per provocar que els aprenents formulin preguntes.  A més, em va agradar que explicités que les seves classes es basen en l’estructura narrativa dels tres actes. Ara bé,  em va fer patir: costa controlar nés d’un centenar de docents que pateixen una regressió infantil aguda.

1a jornada: ME-MO-RA-BLE!!!

L’endemà vaig acudir al taller d’Antonia Vivas. Em va agradar molt com va plantejar el taller. Va presentar les activitats que havia posat en pràctica en un centre per conscienciar com conviuen la quotidianitat alumnes discapacitats. Ens va proposar una primera activitat de presentació, visual, que ens va cohesionar de seguit. Va aconseguir que amb un moment, s’establís molt bon rotllo. Així vaig conèixer la Itziar la Mamen i la Inés, persones extraordinàries. Vam continuar experimentant amb la limitció visual. Vam haver de fer dos trens, qui només veia era el darrer de  la fila i amb un codi gestual havia de conduir el tren. És una activitat idònia per al treball cooperatiu i un element indispensable: la confiança. Tot seguit, ens va proposar transformar tot el que havíem sentit en idees per elaborar un mínim prototip per incloure l’aprenentatge de les discapacitats. Finalment, ens va plantejar treballar les limitacions de moviment corporal amb un globus. En vaig sortir molt satisfet i, com he dit , va ocasionar que s’establissin un vincles ben estrets entre tots els participants.

Després del cafè, la foto de família (foto de Josu Garro Mezo, @otxolua) . Mentre pujava l’escala cercava el Sergi per comentar-li les preguntes que em venien al cap: quants hi cabem en la foto?, quants innovadors per graó?, quants graons ens caldrien?….

Després ens van aplegar en una aula per presentar el taller i donar-nos les instruccions per provar-lo. Ens havíem d’agrupar segon el número que teníem a l’acreditació. Haurien d’elaborar unes proves perquè l’alumnat del nivell que ens hagués tocat aprengués sobre un tipus d’intel·ligència. Un taller agosarat, però molt ben planificat i conduït per l’equip de Salesianos Atocha.

 

Dinar i cafè a la plaça de la Bonanova. I tres, dos, un… Carme Bové i Jaume Sans a escena! Però això serà una propera entrada.

2a jornada: satisfet

 Dissabte, he de confessar que només volia escoltar Alfredo Hernando, però em van enxampar mentre feia campana. Així doncs vaig haver d’anar a escoltar la memòria. Va estar molt bé.

En el cafè, coneixem el conferenciant. És atent. Sap fer-te sentir excepcional. La seva xerrada va ser molt interessant i ens va anar animant a participar a través del Twitter. Si voleu escoltar-la, aquí en teniu el vídeo.

Finalment, els actes  de rigor: el bateig i la polca.

L’any vinent és a Cadis. Si puc anar a un esdeveniment d’aquesta índole, potser m’aturo a mig camí . Provo Novadors 15.

Ja m’ho havia comentat la Guida Al·lès. S’hi ha d’anar. Com es pot comprovar en la foto de família, hi ha més innovació que estrelles al firmament  (adaptant l’eslògan d’un famós estudi nord-americà). Et desprens de l’etiqueta de bolet. En som uns quants, que ja no som tan minoria.

Hi anava una mica acovardit, però amb l’ambient de la inauguració i l’activitat de Busca algú llences les manies a la primera escombraria que trobes.

Les ganes de sorprendre els companys per part dels talleristes i el respecte i l’admiració per part dels assistents.

Va pagar la pena.

Me n’he quedat amb les ganes, però en el taller m’hauria agradat punxar per esperar que els grups finalitzessin les tasques que els havíem proposat. Desconec com he de controlar els plats, però ja fa temps que m’ha frapat la metàfora del docent com a mesclador. Ja tenia a punt la selecció musical. La formació no és versionar objectius, tasques o continguts?  A més, li he agafat gustet d’incorporar a l’aula elements en un principi incompatibles.

Em va agradar quan la Carme Bové em va avançar que estudiava la possibilitat de combinar l’assistència d’experts amb tallers pràctics, que els hauríem de conduir nosaltres. Ens havia destinat el taller d’ús de les TIC. De totes maneres, també li vaig informar que enguany l’equip havia decidit investigar l’educació emocional a l’aula. Al cap d’un temps, em va confirmar que el CNL de l’Hospitalet i el CNL Eramprunyà conduiríem el taller de les TIC. Ha estat una autèntica experiència col·laborativa d’aprenentatge disruptiu.

3jornadaens

D’entrada, en una reunió amb l’equip havíem debatut sobre les expectatives del taller. EL CNL de l’Hospitalet havia anotat punts forts i febles de lús dels blogs d’aula. En canvi, el nostre CNL va experimentar la rúbrica de Conecta13 sobre la competència digital. A partir d’aquesta informació, la primera trobada va servir per anar trobant afinitats. Vam acordar que plantejaríem un taller pràctic en què els assistents contrastessin entre ells. Això ja va comportar sacrificar el relat de les nostres experiències a canvi que els participants poguessin intercanviar pràctiques i opinions. Aquí va néixer la idea d’horitzontalitat (de seguida em va venir al cap les imatges de Miguel Elias o de Clara Megías amb les seves propostes de superherois educatius). Ens havíem de confessar que no érem experts.  Més repercussions. Tot allò que volguéssim explicar  ho destinaríem a la wiki.  Tot i que ens va costar, vam aconseguir esbossar l’esquema de la sessió i repartir-nos feines. A més, vam voler aplicar el mètode Design Thinking ja que ens semblava que era el més adequat per a un taller. Per tant, miraríem que els participants acordessin un projecte o prototip que els obligués a incrementar l’ús de les  TIC. A partir d’aquí, ens vam repartir les diferents tasques. Finalment, vam acordar una segona reunió. Va servir per recordar i refermar el plantejament del taller. També va servir per contrastar el que fèiem o com aplicava l’aprenentatge per projectes (ABP) en el nivell bàsic (pendent d’escriure l’entrada per a la categoria de portafoli). Vam acordar-ne una altra per enllestir el taller.

 

Mentre escoltava les presentacions de Toni de la Torre i Alícia Martí, em va caure l’ànima als peus. El nostre taller era obra de  passerells… No obstant això, em vaig alegrar que haguéssim triat la imatge de conductors del taller més que no pas d’experts. Vaig haver d’encetar el taller. Com era natural, em vaig anar posant nerviós a mesura que m’explicava. Ara bé, va ser plantejar la primera activitat i tot em va semblar que fluir. A més, quan assumeixes la conducció amb tres companyes més, és molt més còmode. Tal com hem dit, m’hauria agradat ambientar l’espera amb música o potser els hauríem d’haver convidat a algun suc o alguna cosa per picar.

Els vam proposar que reflexionessin quin ús feien de les TIC: primer, individualment; després, en grup. Vam subtituir la pauta sobre la competència digital per la imatge de la taula d’un docent.  Es va comprovar que una imatge val que més mil paraules. La majoria mentre contemplava la diapositiva reien per sota del nas. Vaig explicar la meva experiència amb el projecte #dunsilenci. Per un moment, em van venir al cap els socis del projecte: Jose Ángel Ruiz, Ramón Paraíso, Toni Solano, Joaquim J. Martínez i Déborah Martín R. Així, els vam demanar que planifiquessin un petit prototip —com ens van proposar en el MOOC, un PMV (un prototip mínim viable).

tallertic

Cliqueu aquí per veure’n el reportatge fotogràfic

En aquest taller vam comprovar el poder disruptiu de les TIC. Cada grup va anar al seu ritme a l’hora de desenvolupar la segona tasca.  Per tant,  vam prescindir de fer un punt final de la sessió. Els vam demanar que fessin una fotografia de les conclusions i la difonguessin pel Twitter. Tothom s’hi va avenir.  També vam comprovar que la rúbrica —m’he guanyat la fama que odio les rúbriques, és veritat; penso que en fem un ús i abús d’aquesta eina— només es podia aplicar si elaboraves un projecte per a un grup o un curs, però en canvi vam ometre la possibilitat de planificar un projecte entre centres o bé entre professorat, el segon punt de vista de l’ús de les TIC —per socialitzar la nostra tasca docent.